Diumenge XXX durant l’any / Cicle B
Confirmacions a la Parròquia de sant Cebrià a Flaçà
Diumenge 27 d’octubre de 2024
Jr 31,7-9; Salm 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6; He 5,1-6 i Mc
10,46-52
Un cec
vora el camí escolta dir que Jesús passava vora seu, no es resigna, comença a
cridar. Uns, la majoria, el renyen i el volen fer callar; uns pocs l’encoratgen
i l’animen quan se n’adonen que Jesús
s’ha fixat en ell i el crida, l’encoratgen, ell s’aixeca d’una revolada i corre
cap a Jesús, li demana de veure-hi i aquesta fe que demostra cridant, aixecant-se
d’una revolada i responent confiadament a Jesús li val de recuperar la vista
primer i de seguir a Jesús després. Segurament Bar-Timeu no sabia que Jesús passaria
vora seu aquell dia, encara menys es podia pensar que amb tanta gent Crist es
fixaria en ell i escoltaria el seu clam, però tot plegat succeí perquè s’acomplís
la voluntat de Déu. Aquell home de fet ja hi veia amb els ulls de la fe, tot i
que fos cec als ulls dels homes, hi veia de fet més clar que molts altres que
rodejaven a Jesús i hi veia molt més clar que aquells que volien fer-lo callar
i el renyaven. Feu bé Bar-Timeu de cridar cada cop més fort, de fet elevava la
seva pregària i aquesta fou atesa perquè la feia des de la fe. S’acomplí allò
que ens ha dit el profeta Jeremies «tots hi seran: cecs, coixos (...) una
gentada immensa.» Bar-Timeu aquell matí havia sortit plorant per la seva
ceguesa, tornà a casa consolat per la seva fe coneguda i reconeguda per Crist.
La fe
estimats germans i germanes és important, en les nostres vides de creients és
més que important, és fonamental. Per això avui ens alegrem, en aquesta
celebració dominical en la que cada setmana celebrem la resurrecció de Crist
que és anunci de la nostra pròpia resurrecció, que aquests germans nostres renovin
la seva fe, la confirmin davant d’aquesta assemblea que representa al conjunt
de l’Església. La fe mou muntanyes, es diu de manera col·loquial, i és cert,
fou la fe la que mogué a Bar-Timeu, ell tot i ser cec s’aixecà d’una revolada,
no li calgué de veure-hi amb els ulls, hi veia amb els ulls de la fe i sabia
molt bé cap on es dirigia, anava cap al fill de David, esperava trobar en ell
compassió i el que hi trobà fou la salvació que li venia per la seva fe.
No ens
ha de fer por creure en Crist, no ens ha de fer vergonya creure en Crist, la fe
allibera de qualsevol complexa, ni que potser avui els nostres temps siguin
tebis, fins i tot freds davant la bona nova de Crist, nosaltres sabem per la fe
que seguir a Jesús és la millor opció de vida, estem certs de que creure en Ell
és un vertader regal que ens cal compartir amb tothom anunciant-los de la
millor manera que sapiguem, com ens ha dit la carta als cristians hebreus, que
Crist és aquell gran sacerdot enviat pel Pare per a estar al nostre costat, per
compartir la nostra humanitat i així fer-nos a Déu proper.
Escriu
el papa Francesc en la seva darrera encíclica «com ens estima Crist és una cosa
que ell no va voler explicar-nos massa. Ho va mostrar en els seus gestos.
Veient-lo actuar podem descobrir com ens tracta a cadascun de nosaltres, encara
que ens costi percebre-ho. Anem llavors a mirar allí on la nostra fe pot
arribar a reconèixer-lo: en l'Evangeli.» (Dilexit nos, 33).
Bar-Timeu
veié actuar a Crist i Crist veié la fe de Bar-Timeu; la fe i l’amor els uní.
Que sigui així també per a tots nosaltres.