Festa
de Santa Maria del Collell
Patrona
del clericat diocesà gironí
Santuari
de Santa Maria del Collell
Divendres 25 d’octubre de 2024
Fets 1,12-14; Salm 86 i Jo 2,1-11
Constants
i unànimes en la pregària eren els apòstols, els preveres d’aquella primera
comunitat que s’obria camí poc a poc, plena de temors i de neguits però també confiada i esperançada.
No feien camí tots sols, el feien juntament amb algunes dones, amb Maria, la
mare de Jesús, i amb els germans d'ell. Maria estava present en aquella
primitiva Església, en formava part activa i també ella era constant en la
pregària i participava de la unanimitat de l’assemblea. El Senyor era enmig
d’ells, perquè on dos o tres estant reunits en el seu nom, Ell hi és.
Maria no es queda mai al marge, sempre pren part activa, la pren allí on li toca de ser a cada moment. Ho fa acceptant el missatge de l’àngel i posant-se a disposició de la voluntat de Déu, ho fa a Canà amb unes paraules claus també avui per a nosaltres «Feu tot el que ell us digui.» (Jn 2,5) i ho fa als peus de la creu rebent la darrera voluntat del seu fill. Sembla com si allí al calvari hagués acabat la seva missió, però precisament allí el seu fill li confia al deixeble estimat i a aquest li confia la seva mare. Comença així una nova etapa en la vida de Maria i així un cop Crist ressuscitat Maria formà part i ajudà a conformar la naixent Església.
A Canà els diu l’evangeli de Joan que els deixebles començaren a creure en Jesús. Maria ja hi creia d’abans, és la primera deixeble i un model de fe, no pas una fe cega, Maria preguntà com podia ser allò que li anunciava l’àngel, però Maria és també la que ho guardava tot en el seu cor, hi guardava allò que vivia i ho meditava. Aquesta mare, sota l’advocació del Collell, és la que tenim nosaltres per patrona. La venerem aquí on s’han format al llarg de dècades tantes generacions, aquí on recordem de manera especial i particular als nostres màrtirs, als perseguits en la primera meitat del segle XX, quasi dos centenars, i als perseguits del darrer terç del segle passat, tots testimonis de la fe enmig de la persecució. Les persecucions, vinguin d’on vinguin, fan dels màrtirs «els més semblants a Jesús. De fet, la paraula màrtir significa testimoni: els màrtirs són testimonis, és a dir, germans i germanes que, amb la seva vida, ens mostren a Jesús, que va vèncer el mal amb la misericòrdia.» (Papa Francesc, Àngelus 26 de desembre de 2022).
D’aquella assemblea reunida en aquella sala en sortirien molts de màrtirs, quasi la totalitat dels apòstols acabaren donant la seva vida com a testimoniatge de fidelitat a Crist i a l’Evangeli i Maria era al seu costat pregant, com havia estat al costat de Jesús a la creu. Per això l’anomenem també reina dels màrtirs perquè ella sap molt bé que és ser al costat dels qui pateixen martiri, ella no el patí en el cos, no morí màrtir, però el visqué en el seu cor ferit, ho representem així, un cor traspassat per espases de dolor.
Maria
visqué el martiri des de la serenitat, com ho visqué tot al llarg de la seva
vida, i d’ella no sortí mai cap retret vers ningú, ni tant sols cap als qui
menyspreaven i humiliaven al seu Fill clavat a la creu. Un altra dels trets
característics que marquen i defineixen als màrtirs és la manca de rancúnia,
perquè «el martiri és el suprem testimoniatge de la veritat de la fe; designa
un testimoniatge que arriba fins a la mort. El màrtir dona testimoniatge de
Crist, mort i ressuscitat, al qual està unit per la caritat. Dona testimoniatge
de la veritat de la fe i de la doctrina cristiana. Suporta la mort mitjançant
un acte de fortalesa.» (CEC, 2473).
Un perdó que com escrivia en Josep Alsina, pare de Mossèn Joan, no cerca venjança, sinó perdó, que cerca «no venjar-me d'ell, sinó perdonar-lo i enviar-li el meu indult perquè no visqui amb remordiment, perquè de molt jove em van ensenyar a perdonar i fins i tot no ho he oblidat. I tu Joan, des de dalt, on descanses, perdona'ls també, com perdonà Jesucrist als seus deixebles i a tota la humanitat.»
Una actitud comuna al martiri la que compartiren els màrtirs de la guerra civil dels quals en el darrer alè els sortí sempre de perdonar als seus botxins de tot cor. Com Maria que als peus de la creu segui el darrer consell del seu Fill, el perdó; perquè de fet els seus executors i fins i tot els responsables i instigadors de la seva mort no sabien el que es feien.
Maria i els màrtirs ens son models de com viure la fe i aquell amor fins a l’extrem amb que Crist estimà als seus. Ens ho diu el papa Francesc en la seva darrera encíclica «Les renúncies i sofriments que exigeixin aquests actes d'amor al proïsme ens uneixen a la passió de Crist, i patint amb Crist en aquella crucifixió mística de que parla l'Apòstol, rebrem més abundants fruits de propiciació i d'expiació per a nosaltres i per als altres. Només Crist salva amb el seu lliurament en la Creu per nosaltres, només ell redimeix.» (Dilexit nos, 201)
Aquella comunitat apostòlica esdevé model per a nosaltres, amb esperit unànime i amb la pregària com a centre per a obtenir la força necessària per a servir a la comunitat. El contacte amb la Paraula de Déu i la pregària, tant la reglada com la personal, són elements importants en la nostra vida de preveres, uns elements que no podem negligir i que hem de preferir perquè alimenten el nostre ministeri sagramentalment i pastoralment.
En aquest lloc on Maria es venerada de manera singular ens cal fer també memòria dels qui posaren la seva fe per davant de qualsevol altra circumstància, com de fet ho feu també Maria que al llarg de tota la seva vida s’amollà a la voluntat de Déu i esdevé per a nosaltres model de creient i Mare.
Que Maria, sota l’advocació del Collell, faci més viva la nostra fe, més ferma la nostra esperança i més intensa la nostra caritat, per tal que la nostra vida cristiana mereixi la seva assistència a l’hora de la mort, com assistí als màrtirs de tots els temps.