Diumenge XXX durant l’any / Cicle B
Admissió a ordes del seminaristes Lluc Juscafresa i Quim
Llopart
Santa Maria de Banyoles
Dissabte 26 d’octubre de 2024
Jr 31,7-9; Salm 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6; He 5,1-6 i Mc
10,46-52
Bar-Timeu
no era massa ben vist pels seus conciutadans, un cec, un coix, un mut o
qualsevol que patís alguna malaltia o malformació era considerat impur o bé
responsable d’algun pecat en ell o en els seus progenitors; per això quan Jesús
passava i Bar-Timeu cridava cada vegada més fort per aconseguir l’atenció de
Jesús, ells volien fer-lo callar; esperaven que Jesús no se n’adonés i passés
de llarg i aquell pobre cec no importunés al mestre mentre en poguessin gaudir
per a ells sols. No fou pas així, Crist se n’adona, s’atura i fa cridar a
Bar-Timeu. Fixem-nos que en aquest relat de Marc el cec té nom, perquè el
sofriment, el dolor té sempre un nom, un rostre, no és mai anònim, té noms i
cognoms, no és una freda estadística.
La
carta als cristians hebreus ens diu que Crist, tot i no atribuir-se el títol
ell mateix, és el gran sacerdot, és el sacerdot per sempre com ho fou
Melquisedec, és per tant el model de sacerdot pels sacerdots. I el sacerdoci
Crist l’exerceix posant la seva atenció en un cec que l’interpel·la quan tot
sortint de Jericó fa camí cap a una nova població on predicar la bona nova del
Regne, no li fa basarda aturar-se, escoltar-lo i confirmar-lo en la seva fe. En
el Regne que Jesús ha vingut a portar, com ens ha dit el profeta Jeremies, hi
ha cecs, coixos, mares que crien i una gentada immensa; tothom i és cridat i nosaltres
cadascun de nosaltres en la seva diversa responsabilitat ministerial o laical,
som cridats a ser missatgers del Regne.
De la
manera com s’organitza el Regne en teníem bona mostra diumenge passat en
l’Evangeli, quan un Jaume i un Joan delerosos d’un bon lloc, d’un lloc
privilegiat per davant del dels altres apòstols, reben una resposta ben directe
i aclaridora del mateix Jesús, en el Regne les precedències venen donades pel Pare
en funció del nivell de testimoniatge; com el de Bar-Timeu la fe del qual el
salva per la seva solidesa i la seva confiança cega, valgui la ironia, en
Jesús.
Com ha
de ser doncs el nostre ministeri? Com hem d’actuar i de viure’l? Aturant-nos a
reconèixer i a contemplar el rostre de Crist en cada germà nostre, especialment
quan sofreix, quan està sol, quan se sent abatut i fer-li arribar el consol
espiritual que li cal, fent-li arribar aquella mirada de Crist, dient-li com
els deixebles a Bar-Timeu «anima’t i vine que et crida». Crist crida també
avui, tot i que la seva veu a vegades no sigui reconeguda, tot i que el soroll
de la nostra societat maldi perquè la veu de Crist no pugui ser escoltada. Però
Ell segueix cridant a moltes vocacions i ministeris i ens convida també a
nosaltres a aixecar-nos d’una revolada per anar cap a Ell.
Això
estimats Quim i Lluc ho sabeu molt bé, ho heu experimentat en primera persona,
Déu us crida a servir-lo en el ministeri sacerdotal i és aquesta una crida tant
generosa i alhora tant fonamental que us hi esteu preparant a fons per a
poder-lo servir a Ell i a l’Església de la millor manera que us sigui possible.
Ahir
ens trobàvem un bon nombre de preveres i diaques de la nostra diòcesis al
santuari del Collell per celebrar amb la Mare de Déu el seu patronatge sobre
nosaltres. Preveres alguns amb seixanta anys llargs de ministeri, d’altres amb una
desena; tots units però per una mateixa vocació, cadascú hi fou cridat en un
moment diferent, venia d’unes circumstàncies diferents i segurament ha viscut i
viu el seu ministeri de manera diversa; però tots hem estat cridats pel mateix
mestre, cridats a predicar la mateixa Bona Nova i a anunciar el mateix Regne.
Escriu
el papa Francesc en la seva darrera encíclica «Sant Pau VI – a la Carta Diserti
interpretes -, dirigint-se a les congregacions que propagaven la devoció al
Sagrat Cor, recordava que «l'ardor pastoral i missioner s'inflama principalment
en els sacerdots i en els fidels, per a treballar per la glòria divina, quan
mirant l'exemple d'aquella immensa caritat que ens va mostrar Crist, consagren
tot el seu esforç a comunicar a tots els inesgotables tresors de Crist». A la
llum del Sagrat Cor la missió es converteix en una qüestió d'amor, i el major
risc en aquesta missió és que es diguin i es facin moltes coses però no
s'aconsegueixi provocar la feliç trobada amb aquest amor de Crist que abraça i
que salva.» (Dilexit nos, 208).
L’amor
de Crist sempre com a meta, per què no fou l’amor el que feu que Crist s’aturés
a escoltar el clam de Bar-Timeu i el fes cridar? No fou l’amor el que feu que
Bar-Timeu seguís a Crist un cop guarit camí enllà? No ha estat l’amor el que
ens ha portat a dir sí a Crist quan ens ha cridat a cadascun de nosaltres? Déu
és amor, la Paraula feta carn, perquè tal com ens diu el Catecisme de
l’Església Catòlica: «la fe cristiana no és una «religió del Llibre». El
cristianisme és la religió de la «Paraula» de Déu, «no d'un verb escrit i mut,
sinó del Verb encarnat i viu» (Sant Bernat de Claravall, Homilia super
missus est, 4,11). Perquè les Escriptures no quedin en lletra morta, cal
que Crist, Paraula eterna del Déu viu, per l'Esperit Sant, ens obri l'esperit a
la intel·ligència de les mateixes (cf. Lc 24, 45).» (CEC, 108).
Aquest
amor es comunica de manera singular i admirable en el sagrament de
l’Eucaristia, font i cimal de tota la vida cristiana (Lumen Gentium, 11);
un memorial que celebrem de manera singular cada diumenge, recordant la
resurrecció de Crist, i que es confiada la seva celebració al ministeri
sacerdotal pel qual us esteu preparant. En paraules del papa Benet XVI «Ens fem
un cos, conjuminats en una única existència. Ara, l'amor a Déu i al proïsme
estan realment units: el Déu encarnat ens atreu a tots cap a si. S'entén,
doncs, que l’àgape s'hagi convertit també en un nom de l'Eucaristia: en
ella l’àgape de Déu ens arriba corporalment per a continuar actuant en
nosaltres i per nosaltres.» (Deus caritas est, 14).
No oblideu
mai en el vostre camí cap al sacerdoci que ens mou l’amor i endinseu-vos en
aquest amor perseverant en la pregària, en el contacte amb la Paraula de Déu i
en l’exercici de la caritat.
Donem
gràcies avui estimats Quim i Lluc per la vostra generositat en respondre sí a
la crida de Déu, encomanem el vostre camí de preparació pel ministeri
sacerdotal a la Mare de Déu sota l’advocació del Collell, patrona del nostre
clergat diocesà i tots junts, vosaltres i nosaltres, li demanem al Senyor que
ens faci fidels servidors seus, cadascú en la tasca a la que Déu l’ha cridat,
però sempre amb esperit de servei, és a dir moguts per l’amor a Déu i al
proïsme.