Diumenge III d'Advent / Cicle A

 

Diumenge III d'Advent / Cicle A

Confirmacions a la parròquia de Santa Maria Assumpta de Roses

Diumenge 14 de desembre de 2025

Is 35,1-6a.10; Salm 145,7.8-9a.9bc-10; Jm 5,7-10 i Mt 11,2-11

Les lectures que avui hem escoltat ens conviden a l’esperança, una invitació que dona sentit a la celebració d’aquest recer diumenge d’Advent que tradicionalment s’anomena Gaudete, alegra’t en llatí. Aquesta denominació prové de l’antífona d’introducció que ens convida a viure contents perquè el Senyor és a prop.

Aquest Senyor que és a prop és aquell per qui s’interessava Joan Baptista des de la presó, aquell a qui va fer preguntar si era ja Ell el Messies o bé calia esperar-ne un altre. Jesús respon d’una manera ben contundent: Què veieu? Els ve a dir i el que veien eren cecs que hi veien, invàlids que caminaven, leprosos que quedaven purs, sords que hi sentien, morts que ressuscitaven i desvalguts que confiaven en el que li escoltaven dir. Jesús havia vingut ha portar la confiança, amb Ell ningú quedaria decebut.

El profeta Isaïes en la primera lectura ens ha demanat valentia, perdre la por davant d’aquest Déu que ve per fer justícia, que ve a salvar. Cada any en aquest temps d’Advent ens preparem per aquesta vinguda, Celebrant-ho any rere any podem córrer el risc d’acomodar-nos-hi a aquesta preparació, de viure-la d’una manera rutinària ja que al cap i a la fi, què canvia en les nostres vides quan ens preparem pel record de la seva vinguda i celebrem el Nadal? Poc o ben bé res.

Aquest Senyor que ve per fer justícia sembla que es fa esperar perquè al nostre voltant seguim veient injustícies, seguim veient cecs que no hi veuen, invàlids que no caminen, sords que no hi senten i morts que no ressusciten; al nostre voltant hi continua havent desvalguts i hi ha més decebuts que esperançats. I el que ens succeeix és que no el reconeixem en aquests desvalguts.

La dificultat de la fe està en part en la manca del que creiem resultats pràctics immediats. Però aquest Déu que ve, que va venir i que vindrà quan sigui l’hora, ja és aquí, cal reconèixer-lo amb paciència, com el pagès que espera els fruits preciosos de la terra, com ens ha dit sant Jaume. Prenent paciència sí, però refermant els nostres cors, no queixant-nos els uns dels altres.

Es tracta d’una espera pacient, però confiada; pacient però activa; posant-hi de la nostra part per reconèixer-lo tot complint el triple manament de Déu, tal com Crist ens els va resumir: estimar a Déu, estimar als altres i estimant-nos a nosaltres mateixos, és a dir reconeixent la vida no pas com una càrrega, sinó com un regal que hem rebut i que cal saber aprofitar i aplicar en bé nostre i dels altres.

Avui estimats germans i germanes confirmeu la vostra fe davant d’aquest comunitat, que representa al conjunt de l’Església. Feu-ho amb joia i amb esperança, ens ho ha dit el mateix Crist, no n’hem d’esperar ja cap altre, és Ell el qui ha de venir, el qui va venir fa dos mil anys al món i el qui ve als nostres cors. No n’hem d’esperar cap altre; «si algú us deia: "El Messies és aquí" o "És allà", no us ho cregueu.» (Mt 24,23)

El Messies no està en coses que avui per avui ens semblen importants però que al cap i a la fi son temporals, coses que avui semblen bàsiques i però que demà ja han estat substituïdes per d’altres.

Com escriu el papa Lleó XIV: «També els cristians, en moltes ocasions, es deixen contagiar per actituds marcades per ideologies mundanes o per posicionaments polítics i econòmics que porten a injustes generalitzacions i a conclusions enganyoses.» (Dilexi te, 15).

Aquest Senyor que és a prop, que tenim al nostre costat, caminant amb nosaltres, en siguem conscients o no, el reconeguem o no, és el Messies. Un Messies senzill, humil, que no ha vingut ni el reconeixerem enmig d’un exèrcit nombrós, ni anunciat per trompetes, ni assegut en un tron.

Un Messies que ens mostra en el desvalgut, en el cec, en el sord o en el malalt. Ell de fet ve cada dia, ja hi és perquè està present cada dia en tot home i tota dona, però molt especialment en aquell que sofreix.

«Déu és amor misericordiós i el seu projecte d’amor, (...)  es abans de res (...) una mirada misericordiosa i un cor ple d’amor. A Ell (...) l’hem conegut en la petitesa d’un nen posat en un pessebre i en l’extrema humiliació de la creu, allà va compartir la nostra pobresa radical, que és la mort.» (Dilexi te, 16).

I des de la seva petitesa ens crida a reconèixer-lo en la petitesa de cada germà i de cada germana.

Divendres de la setmana II d'Advent

 

Divendres de la setmana II d'Advent

Assemblea de la Unió de Religiosos de Catalunya

Església del Sagrat Cor dels Jesuïtes a Barcelona

Divendres 12 de desembre de 2025

Is 48,17-19; Salm 1,1-2.3.4 i 6 i Mt 11,16-19

El Senyor lluita a favor nostre, ens instrueix, ens mostra el camí a seguir. Ens demana de fer cas dels seus manaments i d’aquest equilibri entre la voluntat de Déu que vol el nostre bé i la nostra vida acomodatícia a la seva voluntat, rau la clau de la nostra felicitat i del nostre benestar. Les paraules del profeta Isaïes ens interpel·len en aquest temps d’advent, ens mouen a repensar la crida que vam rebre un dia per part del Senyor, a recordar la vocació a la que hem estat cridats, cadascun de nosaltres sota un carisma i una espiritualitat concreta, que hem escollit, a la que hem estat cridats. La dinàmica de la nostra societat ens mou a viure la vida a toc de flabiol, a l’impuls del darrer vent que bufa. Desenganyem-nos viure en aquesta dinàmica no és viure interpretant els signes dels temps, per interpretar que vol el Senyor de nosaltres en cada moment de la nostra vida, en cada etapa de la història cal cercar en les nostres arrels, en l’espiritualitat que hem estat cridats a viure. Una espiritualitat fonamentada en la humilitat, no pas en la humiliació; en la paciència, no pas en la resignació; en la senzillesa, no pas en la vulgaritat; en l’obediència, no pas en la submissió; en definitiva vivint tenint a Crist com a model, sempre imitable tot i que mai prou abastable.

Ens convida el Concili Vaticà II a viure la nostra vocació considerant-nos dedicats al servei de l'Església, ja que va ser ella qui va rebre aquesta donació que de nosaltres mateixos va fer; un compromís entès com a servei a Déu que ha d'estimular i fomentar en nosaltres l'exercici de les virtuts, principalment de la humilitat i l’obediència, de la fortalesa i de la castedat, per les quals es participa en el seguiment de Crist i acomodant-nos a la seva vida mitjançant l'esperit. (Cf. Perfectae caritatis, 5)

Viure consagrats a Déu, quina altra vida pot ser més desitjable? Quin altre tresor podem haver rebut millor que aquest? Estimant de cor allò que el Senyor ens diu, repassant-ho nit i dia; anant arrelant cada cop més aquest arbre, sempre feble, sempre sotmès a ventades i calamarsades, sempre assedegat de Crist, però que dia a dia, amb l’ajut de Déu i el nostre esforç va arrelant cada cop més profundament. Hem estat cridats ho hem de dir ben fort, sense cap bri d’orgull, però amb nitidesa. Cridats malgrat les nostres febleses, cridats a lluitar dia rere dia per mantenir-nos ferms, per seguir confiats i per discernir en cada moment el que ve de Déu i el que no hi ve; el que significar estimar-lo i el que significa allunyar-se del seu amor. El barem el trobarem en la nostra vida comunitària, en com, quan i amb quina intensitat mostrem aquest amor a Déu, mostrant-lo en els germans i germanes de comunitat.

Déu ens va fer un dia un regal, la vida mateixa, després ens en va fer un altre, la nostra vocació, donant un sentit concret a la nostra vida. Hi ha el risc de que la rutina, l’excés de responsabilitats i tantes altres coses, que al cap i a la fi no son sinó flabiols que ens volen fer ballar al seu son, ens facin desencantar, ens portin a valorar allò que és realment un tresor, com una càrrega o fins i tot un entorpiment en el nostre camí vital. No som pas uns insensats o uns arrauxats, portem el tresor de l’amor de Déu en aquests fràgils gerros de terrissa que som nosaltres, però la fragilitat de la gerra no treu res al valor del seu contingut. Escriu el papa Lleó XIV citant al papa Francesc que: «ningú pot saber veritablement qui és i què pretén ser demà sense nodrir el vincle que l'uneix amb les generacions que el precedeixen. I això és vàlid no sols a nivell de situacions personals, sinó també a un nivell més ampli de comunitat.» Aquest és el nostre tresor que uneix passat, present i futur.

Eucaristia en sufragi de l’ànima de Mons. Mario Busquets Jordà. Bisbe, prelat emèrit de Chuquibamba (Perú)

 

Eucaristia en sufragi de l’ànima de Mons. Mario Busquets Jordà

Bisbe, prelat emèrit de Chuquibamba (Perú)

(Vilobí d’Onyar 3 de març de 1935 – Cañete 5 de desembre de 2025)

Parròquia de Sant Esteve a Vilobí d’Onyar

Dijous 11 de desembre de 2025

2C 4,14-5,1; Salm 41,2.3.5bcd;42,3.4.5 i Jo 6,51-58

«L'esdeveniment de la resurrecció de Crist ens revela que la mort no s'oposa a la vida, sinó que és part constitutiva d'ella com passo a la vida eterna. La Pasqua de Jesús ens fa pregustar, en aquest temps encara ple de sofriments i proves, la plenitud del que succeirà després de la mort.» (Lleó XIV, 10 de desembre de 2025).

La mort viscuda com a pas, tal com ens convida a viure-la el llibre de l’Èxode quan ens diu: «tingueu el cos cenyit, les sandàlies posades i el bastó a la mà. Us l'heu de menjar a corre-cuita. És la Pasqua del Senyor, el pas del Senyor.» (Gn 12,11). És la manera en que l’ha viscut i l’ha ensenyat el bisbe Marius Busquets cridat a la Casa del Pare el passat divendres a Cañete, al Perú, on s’havia retirat després de servir aquell poble des de l’any 1962 quan decidí marxar de la nostra diòcesis tot just cinc anys després de la seva ordenació a mans del bisbe Josep Cartañà i després d’haver servit al Seminari-Col·legi Santa Maria del Collell.

Monsenyor Marius ha vist com la seva vida s’ha anat consumint per fora, com ens ha dit l’apòstol, però ha vist també com la seva vida interior s’ha anat renovellant cada dia més, amb els seixanta-set anys de ministeri presbiteral, seixanta tres de tasca missionera al Perú, catorze de ministeri episcopal a Chuquibamba com a bisbe-prelat i nou de servei ministerial com a emèrit dedicat a la formació i l’acompanyament espiritual de seminaristes, preveres i religioses de la prelatura de Yauyos on es retirà i on havia servit a l’Església abans de ser ordenat bisbe. Ha anat acumulant així el pes incomparable de la gloria que ens ve per la resurrecció de Jesucrist.

Els seus el defineixen com un home proper i compromès amb les necessitats espirituals i socials dels qui li havien estat confiats, de bon tracte, que obrava amb senzillesa i saviesa. D’on li venia la força per afrontar aquesta tasca? De la seva profunda vida espiritual, viscuda sota el carisma de la Societat Sacerdotal de la Santa Creu, suport fonamental en la seva vida i ministeri sacerdotal i episcopal. La força li vingué de compartir la taula de la Paraula i de l’Eucaristia, participant del cos i de la sang de Crist, menjant el seu cos i bevent la seva sang estigué en Crist i Crist va estar amb ell. La força li vingué del seu amor immens a Déu, d’aquell amor que no mira què esdevindrà, que és capaç de fer el què ha de fer, d’aquell amor que ignora el seny, no té raons ni mesura, que no se satisfà de la impossibilitat, que no el guareix pas l'obstacle. (Cf. Sermó 147 de sant Pere Crisòleg). Un amor que va saber compartir amb els germans. Vivint per a Crist, predicant el nom de Crist, acompanyant als qui comparteixen una mateixa fe; així va viure el seu ministeri el bisbe Marius Busquets.

Però com tot home, com tota creatura de Déu, també ell precisa avui de la misericòrdia de Déu. Per molt que ens hi esforcem mai no acabem de ser prou dignes de la salvació. Però si bé mai no em podem ser mereixedors, sempre la misericòrdia de Déu surt al nostre pas per tal d’ajudar-nos a completar allò que no hem estat capaços de complir amb les nostres soles forces, sempre febles.

Per això avui ens reunim aquí en aquesta parròquia de sant Esteve de Vilobí, a la riba de l’Onyar, aquí on el nostre germà fou incorporat a l’Església i on tants cops celebrà l’Eucaristia durant les seves estades aquí a casa seva en períodes de descans, visitant als seus i la seva terra.

Aquí on Monsenyor Marius nasqué, inicià també un dia el seu camí cap a Crist, la seva vida de fe, ara nosaltres, també aquí, demanem al Senyor que valori tot allò que de bo, que no és pas poc, ha fet el nostre germà; que li tingui en compte el seu treball pel Regne i que si hi ha hagut al llarg de la seva vida quelcom que no ha complagut del tot a Déu, ara per la seva immensa misericòrdia li sigui perdonat.

«El Ressuscitat ens ha precedit en la gran prova de la mort, sortint victoriós gràcies al poder de l'Amor diví. Així ens ha preparat el lloc del descans etern, la casa en la qual se'ns espera; ens ha donat la plenitud de la vida en la qual ja no hi ha ombres ni contradiccions.» (Lleó XIV, 10 de desembre de 2025).

Evangelitzar per Jesucrist fou el seu lema episcopal. Monsenyor Busquets com sant Pau va dir al Senyor: «Tot ho faig a causa de l'evangeli, per poder-hi tenir part.» (1Co 9,23) I és per tal d’obtenir ara aquesta part per la que ell tant va treballar que nosaltres ens reunim aquí i li demanem al Senyor la gràcia de la salvació del nostre germà. Que pugui arribar a aquest lloc de descans, de joia i de pau que és el seu Regne, en la proximitat del Senyor que ens ha obert el camí cap a la vida eterna.

Aquesta centralitat de l’Evangeli el guià també quan l’any 1062 segui al bisbe Enric Pèlach cap al Perú, quan l’any 1996 es va traslladar a la ciutat d’Arequipa acompanyant a Monsenyor Luis Sánchez-Moreno Lira per a col·laborar en diversos projectes socials, de formació i evangelització en aquella Arxidiòcesi, romanent allí fins l’any 2001. Seguint-los, seguia a Crist. Ja allí mateix li fou reconeguda la seva labor incansable i el seu lliurament al servei de l'Església, quan l’any 1998 el sant Joan Pau II li va atorgar el títol honorífic de Prelat d'Honor de sa Santedat. Era una mostra del profund respecte i estima que se li tenia dins de l’Església. Una estima confirmada quan el mateix sant Joan Pau II el va nomenar bisbe, un ministeri que exercí al llarg de quasi quinze anys amb la mateixa generositat amb la que abans havia exercit el seu ministeri sacerdotal.

«Gràcies a Crist, que va morir i va ressuscitar per amor, amb San Francesc podem anomenar a la mort «germana». Esperar-la amb la certesa de la resurrecció ens preserva de la por de desaparèixer per sempre i ens prepara per a l'alegria de la vida sense fi.» (Lleó XIV, 10 de desembre de 2025).

Avui quan el seu llegat continua viu en les prelatures de Chuquibamba i de Yauyos, on la seva influència i dedicació son presents entre els fidels que van tenir el privilegi de tenir-lo com Pastor, quan la seva figura segueix essent recordada en aquesta la seva diòcesis natal; demanem al Senyor que allò pel qual es delia, que allò de que tanta set tenia esdevingui una realitat, poder veure a Déu cara a cara.

Monsenyor Busquets ha format part d’una llarga llista de preveres diocesans gironins que van sentir la crida de portar l’Evangeli arreu del món, pouà en ell l’esperit missioner, aquell que ara ens cal rebre també a nosaltres que hem esdevingut terra de missió. Ells se n’anaren per amor i per amor van romandre al seu destí, alguns fins i tot perdent la vida a causa de l’Evangeli i de la seva manera de viure’l.

Avui aquest amor que Monsenyor Busquets va sentir per Déu i pels altres està assedegat més que mai de Déu, d’aquell Déu que és vida, que li fou la vida. Demanen ara que tot recordant com en altres temps anava amb la seva comunitat cap a la casa de Déu per lloar-lo i pregar-li per tantes necessitats com tenia i té el poble que li fou encomanat, sigui rebut a la casa de Déu enmig d’un aplec festiu, on pugui elevar crits d’alegria i de lloança.

Quan morim no acaba res, quan morim tot comença de nou. Aquest és el centre de la nostra fe. D’altra manera si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, seriem els qui faríem més llàstima de tots els homes, com escriu sant Pau. (Cf. 1Co 15,19).

La vida de Monsenyor Marius Busquets ha estat llarga, el seu ministeri sacerdotal i episcopal també. Ara li ha arribat aquell moment que a tots ens arribarà i que és el moment clau, el de l’encontre amb el Senyor cara a cara. Un moment que hem de viure sense por, de viure’l amb amor i temor de Déu ja que per a nosaltres la mort és el moment del pas d’una vida a una altra; de la vida per Crist a la vida en Crist.

Demanem al Senyor que així sigui i tant de bo Monsenyor Busquets, com també el bisbe Enric Pèlach, a qui seguí a Yauyos Monsenyor Busquets, intercedeixen davant del Senyor per l’Església de Girona i amb ells tant missioners que sortits de la nostra terra portaren la fe i l’amor de Déu arreu del món, ho feren amb constància, amb paciència, amb sacrifici i sempre amb esperança.

Celebració del 80è aniversari de la Junta de Confraries de Girona

Paraules de cloenda en la celebració del 80è aniversari 

de la Junta de Confraries de Girona

Teatre municipal de Girona

Dimecres 10 de desembre de 2025

Fa vuitanta anys el meu predecessor el bisbe Josep Cartañà va prendre dues decisions importants que van afectar a la celebració de la Setmana Santa a Girona i que es mantenen avui encara vigents: La unificació de totes les processons que recorrien els carrers de la ciutat al llarg de la Setmana Santa en una d’única el capvespre del Divendres Sant, d’aquesta fa vuitanta anys i escaig, i la creació de la Junta de Confraries que tenia per funció la coordinació dels actes de totes les confraries aleshores existents, fa tot just ara vuitanta anys.

Els motius del bisbe Cartañà per prendre aquella decisió no sabem ben bé quins foren però segur que estigueren marcats per les dramàtiques circumstàncies viscudes anys abans que motivaren un augment de la religiositat més oficial que popular. Aquell bisbe fill de Vilaverd i vingut també de la diòcesis de Tarragona, establí una dinàmica que malgrat hagin passat vuitanta anys segueix essent present i vàlida també avui.

Avui els temps son ben diversos, d’una religiositat catòlica amb una majoria social evident hem passat a una presència de la fe en circumstàncies ben diferents. Però tant en aquella Setmana Santa dels anys quaranta, com avui mateix, tot i haver viscut molts canvis i moments de risc per a la pervivència d’aquesta manifestació religiosa i cultural als nostres carrers, hi ha un element bàsic que els uneix: perviu l’arrelament de la Setmana Santa i la manifestació plàstica de la fe pels carrers de Girona.

Això no és fruit de l’atzar, això és fruit d’una dedicació i d’un esforç. Darrera de la sortida cada Divendres Sant dels passos al carrers de la nostra ciutat, hi ha un treball sovint amagat, que permet conservar aquest singular patrimoni, aixecat de nou després del conflicte civil dels anys trenta que va arrasar arrauxadament el que llavors existia.

La Setmana Santa és hereva d’un passat que fou gloriós sens dubte, és avui present, a vegades esforçat i a vegades incert, i del passat i del present neix la voluntat de que el seu futur quedi garantit i això precisa d’un relleu generacional. Ens cal explicar i explicar bé que aquesta riquesa espiritual i cultural necessita d’un esforç humà imprescindible per mantenir-se i si pot ser envigorir-se i aquesta força tant sols pot venir del jovent.

Darrera la presència al carrer de manaies, passos i confrares hi ha una arrel cultural, certament, però no podem oblidar que hi ha per damunt de tot una motivació religiosa i espiritual. La processó del Divendres Sant i els actes que l’acompanyen prèviament com ara l’exposanta, el lliurament del penó dels Manaies o l’exposició dels passos vora la basílica de Sant Feliu, tenen al darrere el sentit de mostrar el centre del misteri de la redempció: la passió i mort de Crist, d’una manera plàstica i alhora profundament espiritual.

Sempre serà temps de millores, de possibles canvis per enfortir aquesta manifestació de fe i de cultura, que no de folklore en el sentit habitual del terme. La seva pervivència necessita de l’esforç de tots, necessita també de superar els petits malentesos que son propis de tota obra humana on intervenen diverses institucions i persones i superar-los amb generositat i esperança.

La Setmana Santa de Girona, us necessita a tots tant o més que mai, per poder celebrar en els propers anys el centenari de la Junta de Confraries i molts altres aniversaris que han de venir.

Avui és un dia per agrair la tasca dels manaies, dels membres de les confraries, dels qui en tenen la responsabilitat, dels qui miren de donar un cop de mà any rere any, de tots els qui participen en els actes i la seva preparació o en la conservació i decoració del patrimoni i també, per què no, dels qui en son espectadors al carrer.

Agrair als qui al llarg de vuitanta anys han estat pregoners, als qui han dissenyat els cartells i agrair també la tasca dels consiliaris que s’han anat rellevant en aquesta funció, el paper dels quals no és pas menor.

Quan en acabar la processó del Divendres Sant el Sant Crist puja enmig dels manaies per les imponents escales de la nostra catedral i es fa el silenci, d’una banda conclou l’esforç de molts mesos de tasca callada i discreta i de l’altra s’eleva una pregària confiada i esperançada a Crist, centre de la celebració.

Confiada perquè Ell ho va donar tot pels altres, esperançada perquè darrera la solitud de la creu, el silenci del sepulcre i el dolor de Maria, hi ha la llum de la resurrecció.

Un misteri que ens cal mostrar any rere any i pel que val la pena qualsevol esforç. Per molts més anys ho puguem fer.

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

 

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

Catedral de Girona

8 de desembre de 2025

Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

María, va romandre sempre Verge, va ser la Mare del Verb encarnat, Déu i Salvador, nostre senyor Jesucrist, i ella, per la seva singular elecció, en atenció als mèrits del seu Fill fou redimida de la manera sublim, va ser preservada immune de tota taca de culpa original i superant així àmpliament en do de gràcia eximia a totes les altres criatures. Ella està lligada per un vincle estret i indissoluble al misteri de l'encarnació i de la redempció. La Beatíssima Mare de Déu, Verge Inmaculada, acabat el curs de la seva vida terrestre, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria celestial, i feta semblant al seu Fill, va rebre anticipadament la sort de tots els justos; esdevenint precursora de la resurrecció que Crist, morint i ressuscitant, va oferir a tota la humanitat i realitzarà quan arribi el seu Regne.

Així la Santíssima Mare de Déu, la nova Eva, la Mare de l'Església, continua en el cel exercint el seu ofici matern pel que fa als membres de Crist, pel qual contribueix a engendrar i augmentar la vida divina en cadascuna de les ànimes dels homes redimits (Cf. Credo del Poble de Déu de sant Pau VI). En aquesta línia el beat Pau VI resumia la doctrina de l’Església sobre Maria, la Mare de Déu.

Avui recordem especialment un dels aspectes doctrinals referits a Maria, la seva immaculada concepció. Sant Pau VI recollia en el seu Credo tota la doctrina de l’Església i molt especialment la del Concili Vaticà II. Déu Pare volgué que l’acceptació per part de Maria, que havia estat predestinada des de sempre a ser la mare, precedís l’encarnació, perquè, així també contribuís a la vida. Maria fou dotada d’una santedat del tot singular des del primer moment de la seva concepció, per això anomenen Maria Mare dels vivents perquè en el seu interior immaculat va dur la font de la vida. 

Predestinada pel Pare, coberta per l’ombra de l’Esperit Sant i temple de Jesucrist, la nova aliança. Fou saludada per l’àngel Gabriel amb aquestes paraules: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu», plena de gràcia, és a dir  estimada, elegida, escollida per acollir aquell qui és el do més preuat, l’amor de Déu fet carn. Maria és la benaurada perquè ha cregut, perquè la seva fe en Déu és ferma i plena. En Maria la Paraula de Déu hi troba escolta, resposta i estada. La Paraula de Déu troba en Maria el sí que li permet de fer-se carn i habitar entre nosaltres. En Maria i per Maria tota la humanitat s’obre a Déu, acull la seva gràcia, es disposa a fer la seva voluntat.

En Maria no hi ha cap mena d’oposició a Déu, sols hi ha plena comunió, plena confiança, ple acord, plena disponibilitat, plena obediència. Maria diu sí a Déu i Déu diu sí a Maria; tota ella està plena de l’amor i la gràcia de Déu.

Sols així esdevé Mare de Déu, imatge i model de l’Església, elegida entre totes les generacions per a ser benaurada. Beneïda per Déu entre totes les dones i aquesta benedicció és algú concret, Jesucrist, el seu fill i fill de Déu, la font de la gràcia la qual Maria va acollir en el seu ventre virginal. L’acollí amb amor, i així el Senyor és amb ella, perquè tota plena de l’Esperit Sant, el poder de l'Altíssim que l’ha cobert amb la seva ombra li confiï el fruit sant que naixerà d’ella, aquell a qui anomenaran Fill de Déu.

Maria esdevenint l'esclava del Senyor és en qui les paraules de Déu esdevenen realitat de salvació per a tots nosaltres. Per Maria i en Maria Déu entra a la nostra història. Per ella arriba el consol dels miserables, la redempció dels captius, la llibertat dels condemnats, la salvació, finalment, de tots els fills d'Adán, de tot el seu llinatge.

Maria davant l’anunci de l’àngel resta primer torbada, després pensativa per intentar tot seguit comprendre el que succeeix. «Per què trigués? De què tens por? Creu, manifesta-ho, disposat a acollir» li diu sant Bernat. I dient sí, Maria esdevé una dona coratjosa, valenta, que no es fa enrere sinó que acull la voluntat de Déu i acollint-la ella esdevé temple de l’Esperit Sant.

Maria diu sí. Acull la voluntat de Déu meditativa, contempla la Paraula que rep i esdevé així imatge de l’Església que té la Paraula de Déu per aliment. Maria acull la Paraula encuriosida per com ha d’esdevenir allò que se li ha anunciat. No dubte, no pregunta per què, sinó com, i se li anuncia que serà mare d’una manera diferent a totes les altres mares, d’una forma excepcional, com excepcional és el Fill que naixerà.

Dient sí, acceptant la voluntat de Déu, acceptant de rebre en el seu si la Paraula de Déu, Maria esdevé Mare de Déu, mare de la humanitat i porta de la salvació. Maria diu si, si a la redempció, si a la llibertat dels homes. Maria ens obre la possibilitat d’esdevenir sants, irreprensibles als ulls de Déu, fills de Déu pel fruit del ventre de Maria.

Maria es torba, Maria medita, Maria accepta, Maria acull. Escrivia sant Joan Pau II que Maria professa per damunt de tot l’obediència de la fe, abandonant-se al significat que, a les paraules de l’anunciació, donava aquell de qui provenien: Déu mateix.

Maria essent immaculada rebé l’àngel, en rebre l’àngel es torbà, en torbar-se medità; meditant acceptà, acceptant acollí en el seu sí aquell que essent Déu s’encarnava en ella, aquell que encarnant-se esdevenia home, i fent-se home esdevenia la nostra salvació. 

Així per Maria, pel seu sí, per la seva disponibilitat i obediència, entrà la salvació al mon. En paraules del papa Francesc: « L’esperança troba en la Mare de Déu el seu testimoni més alt. En ella veiem que l’esperança no és un fútil optimisme, sinó un do de gràcia en el realisme de la vida.» (Spes non confundit, 24).

Diumenge II d'Advent / Cicle A

 

Domingo II de Adviento / Ciclo A

 Eucaristía de Acción de gracias 150 Aniversario de la Fundación de la

Congregación de Religiosas Hijas de San José

Domingo 7 de diciembre de 2025

Is 11,1-10; Salmo 71,1-2.7-8.12-13.17; Rm 15,4-9 i Mt 3,1-12

Todo lo contenido en la Escritura está escrito para instruirnos, para que la fuerza y el consuelo que transmite la palabra de Dios nos ayude a mantener nuestra esperanza. Estamos en el tiempo de Adviento, el tiempo de la esperanza por antonomasia; Jesús está cerca, se acerca cada vez más y debemos disponer nuestros corazones para recibirle como se merece, con los corazones abiertos de par en par a su Palabra.

La repetición del año litúrgico puede llevarnos a una cierta confusión espiritual, de manera repetitiva año tras año celebramos la encarnación, nacimiento, muerte, resurrección y ascensión a los cielos de Cristo. Podríamos argumentar que ya sabemos cómo acaba la historia, cierto sabemos cómo acaba la historia de Jesús de Nazaret, aunque de hecho decir que acaba seria incorrecto, porque el Hijo de Dios encarnado, hecho hombre, no es pasado, es siempre presente y para nosotros además siempre futuro, Él es siempre nuestra esperanza. Pero no recordamos estos días este único advenimiento, no se trata de una simple rememoración, Cristo está por venir al fin de los tiempos, es esta una realidad que por repetida tenemos casi olvidada y Cristo vendrá a nosotros de manera particular, individual y única.

Tres venidas que merecen y deben ser preparadas a conciencia y siempre con esperanza. Esta espera debe ser una espera activa, trabajada y vivida en profundidad, en la profundidad de nuestros corazones. Del corazón de un cristiano solo puede surgir el amor de Dios recibido y transformado en amor a los hermanos y hermanas. Esta es una realidad para todo creyente, para todo cristiano y lo es en mayor medida para quien ha consagrado su vida a Cristo. Cristo, el Señor, ha llamado ya a nuestros corazones, ha entrado ya en nuestro interior, nos ha planteado ya la pregunta clave que planteó a sus discípulos «y vosotros ¿Quién decís que soy yo?» Y hemos respondido como Pedro «Tu eres el Mesías, el Hijo de Dios.» Es el sí al Señor de nuestra vocación.

Razón de más para trabajar en nuestra conversión diaria, para abrirle una ruta al Señor y allanar su camino hasta nuestros corazones. Esta labor solo puede realizarse des del amor y el amor debe mostrarse en el servicio al prójimo, imagen de Dios, rostro de Jesucristo. No podemos ni debemos vivir confiados en que nuestra condición de cristianos, por el bautismo, comporta ya de por si la inmunidad al pecado, a la indolencia, a la relajación.

Debemos ser exigentes con nuestra fe, poner siempre el listón lo más alto posible para intentar al menos ser dignos de nuestro maestro. Hacerlo con la humildad y la sencillez de quien sabe y reconoce sus limitaciones, pero que nunca renuncia a mejorar su nivel de fidelidad al Señor. Ciertamente, como el bautista, no somos ni tan solo dignos de agacharnos a atender el calzado del Señor, de besar sus pies fatigados por el camino y llenos del polvo de los lugares visitados.

Tenéis un modelo, hacerlo como os enseñó el P. Francisco Butiñà, este operario incansable en la viña del Señor, que asumió multitud de trabajos a lo largo de toda su vida para extender la gloria de Dios; este hombre siempre asiduo y constante en oír confesiones y en predicar la palabra de Dios. El P. Butiñà os mostro una manera concreta de vivir el seguimiento de Jesús, del obrero de Nazaret, que se encarna en la historia en un momento concreto, que vive en un pueblo determinado, en una familia concreta y que trabaja en tareas sencillas, dignificando así el trabajo humano.

Un hijo de Banyoles y una hija de La Bisbal, Isabel de Maranges y Valls dieron su sí a Dios para seguirle, abrazando con sinceridad un proyecto de vida consagrada trabajando para sus hermanos y hermanas, poniendo sus cualidades humanas, sus dones y talentos espirituales al servicio de los demás a través del taller, para que aquel grupo inicial que, con tanta fragilidad había comenzado a caminar, se consolidase y expandiese, para que enraizase en la vida de la Iglesia y entre la sociedad donde actuaba.

Ese mundo ideal, que nos parece ideal y no real, que nos describe el profeta Isaías, ciertamente no es en el que vivimos y en el que nos movemos; pero nuestra esperanza es hacer presente el Reino de Dios ya en nuestro mundo. Ciertamente que no en plenitud, no con todas y cada una de sus características, porqué en plenitud solo puede implantarlo el mismo Rey.

Allí en su Reino  sobre él se posará el espíritu del Señor: un espíritu de sabiduría y entendimiento, un espíritu de consejo y fortaleza, un espíritu de ciencia y temor del Señor inspirado en el temor del Señor; que no juzgará por las apariencias, ni sentenciará de oídas; que juzgará a los pobres con justicia y sentenciará con rectitud a los sencillos de la tierra; pero que a su vez golpeará al violento con la vara de su boca, y con el soplo de sus labios hará morir al malvado. Allí donde la justicia será la medida de todas las cosas. Este es el reino que Cristo anuncia, el que implantará al final de los tiempos y el que nos invita a nosotros a anticipar ya hoy y aquí.

Decía el papa Francisco comentando este fragmento del Evangelio que acabamos de escuchar: «Dios, hoy como entonces, dirige la mirada hacia donde dominan la tristeza y la soledad. Podemos experimentarlo en la vida, Él a menudo no logra llegar hasta nosotros mientras estamos en medio de los aplausos y sólo pensamos en nosotros mismos; llega hasta nosotros sobre todo en la hora de la prueba; nos visita en las situaciones difíciles, en nuestros vacíos que le dejan espacio, en nuestros desiertos existenciales.» (5 de diciembre de 2021)

Llegar a los demás en la hora de la prueba, que mejor anuncio del Reino. Tenemos dos modelos, dos grandes figuras del tiempo de Adviento: Maria y José; dos modelos de seguimiento de Cristo el P. Butiñà y Isabel de Maranges. Que ellos, maestros en el amor a Cristo, os iluminen e intercedan ante el Señor para que vuestra labor sea fértil, generosa y os conceda el don de las vocaciones.

En palabras del papa León XIV: «lo experimentamos cada día: nuestro trabajo está en manos del Señor, y nosotros solo somos instrumentos pequeños e inadecuados, «siervos inútiles», como dice el Evangelio (cf. Lc 17,10). Sin embargo, si confiamos en Él, si permanecemos unidos a Él, suceden grandes cosas, precisamente a través de nuestra pobreza.» (22 de septiembre de 2025).

Diumenge II d'Advent / Cicle A

 

Diumenge II d'Advent / Cicle A

Parròquia de Santa Maria i Sant Nicolau a Calella

Diumenge 7 de desembre de 2025

Is 11,1-10; Salm 71,1-2.7-8.12-13.17; Rm 15,4-9 i Mt 3,1-12

Una veu predicava en el desert, cridava a la conversió, anunciava la proximitat del Regne de Déu. Ho feia amb tota senzillesa, fins i tot en el vestit perquè no el tapava altra cosa que una capa de pell de camell i una pell li cobria la cintura; fins i tot en el seu menjar era senzill ja que els seus banquets eren a base de llagostes de camp i mel boscana. Res no quadrava amb el que el poble d’Israel havia entès que seria l’arribada del Messies; mentre creien que qui els havia d’alliberar seria un nou rei David, en la realitat el Messies no tindria altre tron que una menjadora pel bestiar, altre palau que una establia, ni altre cort que un grup de pastors.

Aquell de qui Joan no era ni tant sols digne d’ajupir-se per aguantar-li el calçat, aquell a qui el baptista clamava per obrir una ruta en el desert, on no hi ha rutes ni camins segurs, aquell pel qui demanava un camí planer, quan tot en la seva vida foren entrebancs, incomprensions i dificultats; no seria pas com l’havien imaginat i de tant diferent que fou al que esperaven, molts ni tant sols el reconegueren.

Déu estima la sorpresa, li agrada desconcertar, especialment als qui es creuen saber-ho tot sobre Ell, saber-ne tant que fins i tot son capaços de dir-li que ha de fer, com ha de comportar-se i que li cal dir. Déu ho sap ben bé el que volen i per això li agrada parlar en el xiuxiueig d’un ventijol sua, en el silenci d’una nit tranquil·la o en la solitud d’un turó dalt d’una creu.

Crist, ens ho ha dit l’apòstol sant Pau, es posa al servei del poble per mostrar la veritat, aquella que ve de Déu, aquella que és l’única i que està per damunt de qualsevol altre i que està adreçada a qualsevol poble, raça o nació. Ens unim al poble de Crist, al poble de Déu, pel baptisme, un baptisme que ve per l’Esperit Sant, un baptisme que rebem a través del foc nou que neix en la nit pasqual a partir del sepulcre buit.

El temps d’Advent ens pot semblar un temps fonamentat en la tendresa a redós de la imatge que ens hem anat fent del Nadal. Ens cal no oblidar el seu autèntic sentit, el triple adveniment que la Nativitat del Senyor representa, com escrivia sant Bernat de Claravall. Cert que coneixem tres vingudes del Senyor; la primera fou a tots els homes i dones de bona voluntat, feta amb senzillesa, sense ostentació de cap mena i amb la simplicitat d’un home qualsevol però arribant a donar la vida pels altres. La tercera és l’anunciada als finals dels temps i que també arribarà per a tots sense fer accepció de persones. Així doncs la primera i la tercera vingudes són conegudes per ser manifestes, vertaderes epifanies, manifestacions, del Senyor. La tercera i definitiva és a més aquella que precedirà el temps que ens anuncia el profeta Isaïes, quan «Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la meva muntanya sagrada, perquè el coneixement del Senyor haurà omplert el país com l'aigua que cobreix la conca del mar.» (Is 11,9).

Sobre la segona, que és espiritual i latent, el Senyor ens diu: «El que m'estima, complirà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà, vindrem a ell i en ell farem estada.» (Sermó II sobre l’Advent). Tot recordant aquella primera vinguda, tot preparant-nos per la darrera vinguda, de la que sembla que oblidem sovint la seva evidència; ens hem de disposar especialment per aquesta segona vinguda, íntima, personal, intransferible en el cor de cadascun de nosaltres.

No es tracta tant sols de rebre’l, es tracta fonamentalment d’acollir-lo i de romandre amb Ell. Una actitud d’escolta cap a la Paraula de Déu ens predisposa a saber que vol Déu de nosaltres, com ens demana de manera personal que visquem aquesta seva proximitat. 

Quan Crist toca el nostre cor no ho fa endebades, ho fa de manera puntual, ho fa perquè la força i el consol que Crist ens dona ens ajudi a mantenir la nostra esperança. Quan el Senyor truca als nostres cors ho fa per encoratjar-nos, per confortar-nos i ens convida a viure la nostra fe, el nostre compromís amb Ell, en comunitat de fe, ben avinguts de cor i de llavis, acceptant-nos els uns als altres tal com Crist mateix ens accepta.

Vivint la fe mirant de separar el jull i la palla del blat, mirant d’allunyar de la nostra vida tot allò que ens impedeix i dificulta la nostra proximitat amb Déu, vivim per Crist i en Crist.  La vida està feta d’alegries i de dolors, sabut és que l’amor es posa a prova quan augmenten les dificultats i l’esperança sembla esfondrar-se davant del patiment; així ho escriu l’apòstol sant Pau i ens ho recordava el papa Francesc al inici d’aquest any jubilar (Cf. Spes non confundit, 4.).

L’amor quan es posat a prova i per la paciència i la perseverança la supera, esdevé perdurable, etern, infinit; és quan esdevé realment amor, font d’esperança i de caritat. «Aquest entreteixit d’esperança i paciència mostra clarament com la vida cristiana és un camí, que també necessita moments forts per a alimentar i enfortir l’esperança, companya insubstituïble que permet entreveure la meta: l’encontre amb el Senyor Jesús.» (Spes non confundit, 5). 

Visquem aquest temps d’Advent com si d’aquesta preparació depengués la nostra salvació. Amb les torxes enceses i l’atuell a punt. És Crist qui ens ve a visitar, Ell és la nostra esperança.

En paraules del papa Lleó XIV: «Com a pelegrins d'esperança, els cristians estem cridats a “participar” en la realitat, és a dir, a implicar-nos en ella, buscant a Déu amb la nostra ment, el nostre cor i les nostres obres, i reconeixent la seva presència en els diferents esdeveniments de la vida quotidiana.» (6 de desembre de 2025).

Diumenge II d'Advent / Cicle A

 

Diumenge II d'Advent / Cicle A

Temple expiatori del Sagrat Cor a Girona

Parròquia de Santa Susanna del Mercadal

Dissabte 6 de desembre de 2025

Is 11,1-10; Salm 71,1-2.7-8.12-13.17; Rm 15,4-9 i Mt 3,1-12

Els profetes no es cansaren al llarg dels segles de llançar missatges d’esperança. No fou fàcil per al poble d’Israel rebre’ls, al llarg dels temps aquell poble que Déu s’havia escollit per heretat havia patit exilis i deportacions, derrotes i humiliacions i no era capaç d’establir una relació de fidelitat amb Déu.

El profeta Isaïes ens acompanya de manera especial en aquest temps d’Advent, les seves paraules semblen ben bé un anunci del que segles a venir succeirà amb Jesús de Natzaret. Tothom que pensava en el Messies el creia un nou rei David que vindria a imposar per la força un nou reialme fort que seria capaç de ser respectat pels pobles veïns; és aquest el somni de tot reialme mundà que cerca dominar i perdurar.

No entenien que Déu no necessita imposar-se, Ell ho pot tot i res se li pot oposar; però Déu no cerca la conversió dels cors per la força, perquè per la força un cor no es converteix, simplement se sotmet. El que Déu cerca és un regne d’amor en una doble dimensió: entre Déu i l’home i entre els mateixos homes.

On hi ha amor no hi ha lloc per a la imposició perquè l’amor no comparteix espai amb d’altres i encara menys pot compartir-lo amb valors caducs i fugissers. Si el poble d’Israel hagués llegit atentament les Escriptures s’hauria instruït sobre quin Messies calia esperar, hauria trobat en elles la força i el consol per no desesperar i saber reconèixer els signes de la messianitat en Jesús.

Aquell home de Natzaret, fill de Maria i aparentment de Josep, era alhora el Fill de Déu enviat per portar la salvació no tant sols al poble d’Israel, al qual pertanyia humanament i que Déu havia fet seu, sinó a la humanitat sencera.

L’esperança que ens ve de Déu no es limitada, perquè l’amor que ve de Déu tampoc no ho és, és un amor fins a l’extrem. L’amor de Déu no es rep per pertànyer a un o altre poble, per parlar una o altra llengua, per viure en un o altre lloc, per viure amb més o menys recursos; l’amor de Déu, que és la nostra esperança, ve definit per la seva universalitat.

El cor de Crist, el seu Sagrat Cor, s’obre a tothom, a tot aquell que és capaç d’obrir-li una ruta per tal de que arribi al seu de cor, a tot aquell que es capaç d’aplanar-li el camí ensulsint el pecat, la culpa, la maldat, l’orgull, l’egoisme, la prepotència o qualsevol altre cosa que impedeixi el seu avanç.

Joan baptista clamava als fariseus i saduceus que volien fer-se batejar que no per viure refiats pensant que eren fills d’Abraham tenien ja guanyada la salvació.

El blat que ventarà aquell que és més poderós que el baptista, aquell de qui Joan no és ni tant sols digne d’ajupir-se per deslligar-li el calçat, entrarà al graner, i quan hi entri la palla cremarà al foc.

Separar el gra de la palla ha quedat com una expressió col·loquial, potser avui en desús en una societat que ha oblidat el seu passat camperol; però no deixa de ser una expressió ben gràfica per indicar que cal destriar el bé del mal, el blat de l’herbassar que vol afogar-lo.

Ens ho va dir Crist mateix, el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor, aquella que és la veritat, en el seu camp i aquest home és Crist. Mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, que és el mal, el maligne, va sembrar el jull, que és la mentida, enmig del blat i se'n va anar. 

Quan els brins de la fe fonamentada i arrelada en aquell qui és la veritat cresqué i formà l’espiga de l’esperança, aparegué també el jull del desencís i de la desesperança; tots dos cresqueren junts i fou Déu qui va fer la tria, arrancant primer el jull i fent-ne feixos per cremar-lo; i arreplegant després el blat, per portar-lo al graner del Regne. (Cf. Mt 13,24-30).

Tenim posada l’esperança en Crist, aquest Crist que s’ha fet home per tots nosaltres, el Fill de Déu que ens convida a destriar en la nostra mateixa vida el mal del bé.

Com escrivia el papa Francesc en convocar aquest any jubilar que està a punt de concloure: «el pecat “deixa petjada”, comporta unes conseqüències no només exteriors, en tant que conseqüències del mal comès, sinó també interiors.» (Spes non confundit, 23).

Aquesta sega, aquest separar el blat del jull, el bé del mal el viurem en el segon i definitiu adveniment del Senyor, per al qual el temps d’Advent és també preparació. El Judici, aleshores, es refereix a la salvació en la que esperem i que Jesús ens ha obtingut amb la seva mort i resurrecció. Per tant, està dirigit a obrir-nos a l’encontre definitiu amb Ell, escrivia el papa Francesc.

Aquesta és la nostra vertadera i definitiva esperança, ser alliberats del mal i gaudir del bé, aquest és el fonament del Regne que ha de venir i del que ja avui nosaltres hem de ser testimonis en aquest món, essent-ho amb la nostra fe, practicant la caritat i mirant de ser sempre testimonis d’esperança.

Dissabte de la setmana I d'Advent

 

Dissabte de la setmana I d'Advent

Parròquia de Santa Coloma de Farners

Dissabte 6 de desembre de 2025

Is 30,19-21.23-26; Salm 146; Rm 12, 9-16a i Mt 9,35-10,1.6-8

El profeta Isaïes ens diu «el camí és aquest, segueix-lo.» Ens indica el camí que porta a no plorar mai més, a ser escoltat per Déu, a ser objecte de la seva misericòrdia, a poder veure’l cara a cara, a tenir la certesa de que no s’amagarà davant dels nostres ulls. Ens indica el camí per arribar allí on la pluja per regar els camps no faltarà, on tot el que es produeixi serà substanciós i nutritiu, amb recs ben plens d’aigua i on la lluna i el sol brillaran set vegades més com si tota la llum d’una setmana brillés en un sol dia; on el bé haurà escombrat el mal.

És realment un anunci meravellós, el somni de la humanitat. Una humanitat que Crist mateix va trobar malmenada i desesperançada, com ovelles sense pastor. Crist fa una crida a demanar segadors i tot seguit n’escull dotze d’entre els seus deixebles i els dona els poders que han d’exercir sense demanar res a canvi, ja que els han rebut per la gràcia de Déu i la gràcia no es pot comprar.

El regne anunciat per Jesús és la nostra esperança, la seva vinguda al món és alhora l’anunci i la certesa de que allò que ens anuncia ha d’arribar i aquesta certesa, aquesta esperança ens ha de moure a servir amb joia, amb la joia de recordar cada any la seva vinguda, i amb l’esperança de que aquest regne on tot és harmonia i felicitat no tant sols és possible sinó que arribarà.

Hem viscut aquest any un any jubilar, on el papa Francesc va voler que poséssim l’atenció en l’esperança. Viure la fe és viure-la amb esperança, si l’esperança no acompanya la nostra fe, aquesta no és vertadera fe, és una fe incompleta, nominal però no autèntica.

Fe, esperança i caritat, és a dir amor, van estretament lligades, si creiem en Crist i esperem vertaderament aquest Regne que Ell ens anuncia s’ha de traduir tot plegat en amor i l’amor és servei, servei a Déu i servei als altres.

El salmista ens convida a embenar els cors desfets i també les ferides dels qui pateixen i el nostre mon està ple de cors desfets i les ferides abunden. Cors desfets per la desesperança, per la impossibilitat de poder ni tant sols somniar amb un món com el que anuncia el profeta Isaïes. Falta tant a tanta gent que les ferides son múltiples.

Cert que no en som nosaltres particularment culpables de moltes de les ferides dels altres, però sembrar esperança és un deure del qui te fe i tants sols amb la caritat, servint amb caritat serem capaços d’evangelitzar.

Nosaltres no podem guarir malalts, però els podem atendre o acompanyar; nosaltres no podem ressuscitar morts, però podem eixugar les llàgrimes dels qui els ploren; nosaltres no podem treure dimonis, però potser podem apartar-los del camí dels altres o mirar de no motivar-los o fins i tot, Déu no ho vulgui, de no ser uns dimonis per als altres.

El servei, la possibilitat de servir al Regne de Déu amb caritat i esperança sempre està a l’abast de les nostres forces si darrera hi ha una fe, ferma, convençuda i esperançada.

En paraules del papa Lleó XIV: «tenir esperança és saber prendre decisions en la vida. «Al qui se li va donar molt, se li demanarà molt; i al qual se li va confiar molt, se li reclamarà molt més». Aquest és el signe de l'amistat i confiança de Jesús que ens acompanya en la vida amb el foc que va venir a portar.» (22 de novembre de 2025).

Ritu d'ingrés al catecumenat

Ritu d'ingrés al catecumenat

Monestir de Solius

Diumenge I d'Advent

Diumenge 30 de novembre de 2025

Estimats germans i germanes,

avui amb aquest petit gest, amb aquesta cerimònia heu donat un pas important, molt important en les vostres vides. El Senyor us ha cridat a la fe de manera individual a cadascun de vosaltres, us ha cridat pel vostre nom i de maneres ben diverses. A partir d'avui inicieu el camí de la fe dins de l'Església. La fe te una doble dimensió: individual i comunitària. Fins ara n'heu viscut la dimensió individual, Crist us ha cridat a seguir-lo però per viure la fe cal fer-ho en comunitat, juntament amb els altres creients per caminar trots junts cap a Crist, cap a la vida eterna.

Feu aquest pas en un diumenge ben especial. Avui l'Església inicia un nou any litúrgic, al llarg del qual i de la mà de l'evangelista sant Mateu anirem recorrent el misteri de la salvació que te a Crist com a centre. 

L'Advent és el temps de l'espera, de la preparació per l'encontre amb el Senyor. No tant sols recordem aquella nit a Betlem quan Jesús naixia en una humil establia; ens preparem també pel darrer encontre quan el Senyor tornarà a la terra per a jutjar-la, a la fi dels temps.

Hi ha també una altra vinguda del Senyor, la que es refereix a cadascun de nosaltres, el Senyor ve a nosaltres, ha vingut a vosaltres i us ha cridat pel vostre nom a seguir-lo. De ben segur que ho ha fet de maneres ben diverses, però totes coincidents en Ell.

Avui, a més, l'Església recorda la figura de sant Andreu, un dels primers apòstols cridats pel Senyor a seguir-lo. Andreu era el germà de Pere i seguidor de Joan baptista, aquell que tenia per missió preparar el camí al Senyor.

L'Evangeli segons sant Joan ens diu que l'endemà de ser batejat Jesús per Joan al riu Jordà, el baptista tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles i  que, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar: «Mireu l'anyell de Déu!» Tant bon punt aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir a Jesús. Jesús es girà i, en veure que el seguien, els preguntà que buscaven i tot seguit els digué:« Veniu i ho veureu.» Ells i es quedaren amb ell aquell dia. Andreu anà tot seguit a trobar el seu germà Simó i li digué: «Hem trobat el Messies». Celebrem doncs aquell apòstol que primer va seguir a Jesús i que segons el relat de l’evangelista sant Mateu cridà Jesús quan tot caminant vora el llac de Galilea, veié aquells dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Ells eren pescadors i Jesús els cridà a ser pescadors d'homes. Tant bon punt van ser cridats ho deixaren tot immediatament i el van seguir.

Jesús crida i els apòstols ho deixen tot i el segueixen. Com vosaltres heu fet, Ell us ha parlat a cau d'orella i heu deixat tot allò que us impedia d'escoltar la seva veu per aixecar-vos i seguir-lo. Però el camí de la fe no acaba aquí, és llarg, no acaba fins a l'encontre amb el Senyor quan hàgim fet la travessia de la vida. Per això ens cal ajuda, fer el camí en comunitat.

Aquesta comunitat, que és l'Església de Girona, que avui us acull, s'alegra de la vostra decisió i prega per vosaltres. Us acull i us acompanyarà en el vostre camí i ens ajudarem els uns als altres. Per fera quest camí tindreu dos grans referents: la creu i la Paraula de Crist, l'Evangeli. Per això us hem lliurat una petita creu i us hem donat un Evangeli. En la creu teniu la mostra de l'amor de Crist, d'aquell que ens estimar fins a l'extrem de donar la seva vida per nosaltres. En l'Evangeli teniu la seva paraula, el seu mestratge, una guia per la vostra vida de cristians.

No tingueu por de seguir a Crist, Ell és la millor opció.

Diumenge I d'Advent / Cicle A

 

Diumenge I d'Advent / Cicle A

Festa de Sant Andreu

Parròquia de Sant Andreu de Borrassà

Diumenge 30 de novembre de 2025

Is 2,1-5; Salm 121,1-2.4-5.6-7.8-9; Rm 13,11-14a i Mt 24,37-44

Les lectures d’aquest primer diumenge d’Advent ens conviden a la vigilància, a estar a punt, pendents de l’arribada del Fill de l’Home. Durant aquest temps litúrgic que és l’Advent ens centrem en un triple adveniment; d’una banda recordem el primer, aquell moment històric en que nasqué un infant, Jesús de Natzaret, que era Déu mateix.

De l’altra ens preparem pel darrer i definitiu adveniment del Fill de Déu, del Fill de l’home, en el darrer dia de la humanitat.

Hi ha enmig un adveniment personal per a cadascun de nosaltres, quan el Senyor ens parla, ens crida pel nostre nom. Així fou per a l’apòstol sant Andreu.

A la vora del llac de Galilea hi havia dos germans feinejant amb les xarxes, capficats amb la pesca i les seves cabòries i s’adonaren que de sobte tenien al seu costat algú que en haver-los vist, els mirava i els convidava a anar amb Ell i canviar peixos per homes en la seva pesca.

Un xic més enllà dos altres germans de la barca estant, repassant les xarxes, foren també cridats per aquell home; ells de nou deixant barca i pare marxaren amb Ell.

L’evangelista Mateu inicia el seu relat sobre la vida pública de Jesús passant de l’escenari del desert on hi ha Joan, aquell qui anuncia la vinguda del Messies, aquell qui prepara la ruta per al Senyor, a la verdor i la bellesa de la riba del llac; Jesús ha anat de Natzaret a Cafarnaüm; al seu pas tot reverdeix, tot neix a una nova vida.

Així, a la vora del llac, de l’aigua, la vida de Pere, Andreu, Jaume i Joan canvia, s’incorporen a una aventura, neixen de nou; com tots nosaltres per l’aigua del baptisme.

La raó d’aquest canvi és una persona, un home, Jesús que mira, que crida; que crida de dos en dos perquè la fe és per compartir-la, per viure-la en comunitat, en família, en Església.

Aquells pescadors descobriran tot seguint a Jesús que son part dels qui creuen en Ell i el segueixen. Aquells homes, potser sense adonar-se’n del tot, han vist en Jesús al Senyor; aquell a qui nosaltres esperem en aquest temps d’Advent.

Els apòstols son els enviats a predicar-lo, els cridats a rebre l’Esperit i fer que molts en sentin parlar, els encarregats de fer que molts hi creguin i creient-hi l’invoquin i invocant-lo se salvin; tan se val el seu origen, raça o llengua. La fe no entén de diferències, entén de comunió, d’amor entre Déu i els homes.

En Jesús, pel seu naixement en aquell humil pessebre, Déu ha deixat de ser un ésser a voltes llunyà, s’ha fet home, es mou en el món, és algú que mira, que cerca, que crida a anar amb Ell, a creure en Ell. En trobar a Jesús en el camí de la seva vida, la fe va entrar en el cor d’Andreu, en el cor dels primers apòstols.

Tot just iniciar l’Advent nosaltres, com els apòstols, estem sovint capficats en les nostres xarxes i barques particulars;  potser la nostra activitat diària ens impedeix de veure que Jesús ens mira, que s’ha aturat al nostre costat i tot mirant-nos ens crida. Ens crida a esperar-lo de nou aquest any, a viure de nou el seu adveniment amb l’esperança i la joia de saber que si l’invoquem, si l’esperem serem salvats.

Ens crida a reconèixer-lo, perquè sempre està vora nostre, en el rostre dels nostres germans, en el d’aquells qui pateixen, en el d’aquells quin són rebutjats i ignorats per la nostra societat, en el d’aquells qui es juguen la pell per una vida més digne; en el d’aquells a qui la malaltia, la pèrdua de la llibertat o la llunyania de la llar els fa rostres, imatges del Crist. Mentre l’esperem cal que ens esmercem en reconèixer-lo en l’altre.

En paraules del Papa Benet: «Que l'apòstol Andreu ens ensenyi a seguir a Jesús amb promptitud, a parlar amb entusiasme d’Ell amb tots aquells amb els quals ens trobem, i, sobretot, a conrear amb Ell una relació d'autèntica familiaritat, conscients que només en Ell podem trobar el sentit últim de la nostra vida i de la nostra mort.» (Benet XVI, 14 de juny de 2006).

Que aquesta voluntat ens mogui, com a l’apòstol sant Andreu, a viure aquest temps d’Advent, amb esperança renovada i amb la certesa de que Jesús ve perquè Ell ens estima.

Missa votiva de Sant Antoni Maria Claret. Abadia de Fontfreda

 

Missa votiva de Sant Antoni Maria Claret

Abadia de Fontfreda

Dissabte 29 de novembre de 2025

Is 49,1-6; Salm 26,1-4,13-14; 2Cor 5,14-20 i Mc 16,15-20

Som avui aquí celebrant la memòria de sant Antoni Maria Claret i recordant la seva figura i la seva aportació a l’Església. Som aquí en aquest indret on es trobà definitivament amb el Senyor, acabada una vida rica i plena, rica no pas pels honors que va poder viure, sinó sobretot per totes aquelles humiliacions que va haver de patir fins a trobar la mort a l’exili.

Ell mateix escrivia: «Les penes i treballs que he hagut de sofrir durant aquests anys son tants i tals, que només Déu ho sap i jo, que els he passats i encara sofreixo.» (Autobiografia).

Morí un 24 d’octubre de 1870, lluny de casa que sempre és una experiència dura i dolorosa, a l’aixopluc d’una comunitat monàstica com la que aquí hi havia, es trobà definitivament amb Crist cara a cara, amb aquell a qui havia servit amb totes les seves forces. La comunitat que l’acollí era hereva d’aquella de la qual sortiren a meitat del segle XII tretze monjos, tal com era el costum en record de la comunitat apostòlica, per anar a la Conca de Barberà a fundar un nou monestir, Poblet, en terres que acabaven de ser conquerides als musulmans.

Aquells monjos fundadors de Poblet foren imprudentment prudents quan partiren cap a unes terres encara insegures, despoblades, hermes i pobres; allí hi portaren la fe i una vida de pregària, de treball i centrada en la Paraula; una vida de la que encara avui en som deutors. Aquest any en que celebrem els vuitanta cinc anys de la restauració de la vida monàstica a Poblet el 24 d’octubre de 1940 de la mà de quatre monjos italians, fem memòria també d’aquells primers pares que des d’aquí sortiren per fundar el monestir de Poblet.

La imprudent prudència mogué també la vida i la missió de sant Antoni Maria Claret que portà la fe arreu, essent cridat a evangelitzar. Ell no tingué cap recança a donar-ho tot per Crist i a perdre-ho tot per Crist.

Aquí a finals del segle XIX una comunitat acollí a un arquebisbe que havent-ho tingut tot als ulls humans, havia estat desposseït de tot; però encara era amb ell la millor part, tenia allò que de més important podia tenir, la seva fe i la seva proximitat amb Crist que amb els seus sofriments viscuts en pobles llunyans feia encara més propera. És el preu que es paga per ser una espasa tallant, per ser una fletxa aguda, per ser servent del Senyor.

La fe i la fidelitat a Crist no és sempre entesa pels altres, fins i tot molt sovint la fidelitat a Crist és considerada infidelitat quan no hostilitat al món. Davant les dificultats com escrivia sant Antoni Maria Claret: «si un es perseguit, menyspreat, burlat, calumniat cal callar, sofrir i alegrar-se per poder tenir la joia d’imitar Jesús.» (Propòsits dels sants  exercicis de l’any 1843).

Això no ens ha pas d’atemorir si tenim al nostre costat al Senyor, aleshores Ell esdevé el mur que protegeix la nostra vida, aleshores la valentia ens ve sobreposada per la mateixa proximitat d’aquell que ens il·lumina en la nostra missió i ens salva a la fi del nostre peregrinar per aquest món.

Estimar a Crist te un alt preu a pagar, anar per tot el món i predicar a tothom la bona nova de l’Evangeli no està exempt de riscos; perquè l’amor que Crist ens te ens obliga, com escriu sant Pau. Estimar-lo te un preu i sobretot una recompensa que va més enllà del que ara i aquí puguem veure i reconèixer; és aquell món nou, aquella creació nova reservada pels qui viuen en Crist.

Aquí a l’abadia de Fontfreda es trobaren un home rebutjat pels qui n’havien rebut tants beneficis i uns monjos que amatents a la Regla de sant Benet veieren en ell al mateix Crist i que estaven obligats a rebre’l com a tal. Els monjos que l’acolliren no veieren en sant Antoni Maria Claret ni a l’arquebisbe, ni al confessor de la reina Isabel II, ni tants sols al missioner; hi veieren un germà que trucava a la porta.

L’acolliren tal com diu la Regla de sant Benet «Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: "Era foraster i em vau acollir". I que a tothom es tributi l'honor convenient, "sobretot als germans en la fe" i als pelegrins.» (RB, 53). Acollit i acollidors compartien una mateixa fe i una mateixa esperança, servien un mateix Senyor i posaven junts la mirada en Maria.

Com escriu Mossèn Cinto Verdaguer:

 

De la clausura en un racó

S’enfila una escala airosa:

Un marbre és cada graó

Vionat de blanc i rosa.

Això fou Fontfreda per a sant Antoni Maria Claret, aquí trobà el primer graó de l’escala que el portà cap al cel, i per ella s’enfilà cap allí on Maria, mare del Cister, ens ha precedit, cap allí on ens espera el mateix Crist.

Divendres de la setmana XXXIV durant l'any / I

 

Divendres de la setmana XXXIV durant l'any / I

Parròquia de Sant Pere i sant Pau de Canet de Mar

Divendres 28 de novembre de 2025

Dn 7,2-14; Salm Dn 3,75.76.77.78.79.80.81 i Lc 21,29-33

Jesús s’adreça als deixebles amb aquestes seves paraules que no passen, que no han passat i que han arribat fins a nosaltres. Som comunitat, som Església, som l’Església de Crist, cridada a anunciar el Regne de Déu enmig del nostre món, cridats a viure la fe de la mateixa manera que la visqueren els deixebles, al voltant de Crist i en comunitat. La fe te una doble dimensió: personal i comunitària. No podríem formar part de la comunitat de cristians sense creure nosaltres de manera personal, sense tenir una relació directe i planera amb el Senyor. Però igualment aquesta nostre fe no la podem viure sols, aïllats, cal que la visquem com aquella comunitat de deixebles que acompanyava a Crist, en comunitat. Tant sols així formarem aquest “vosaltres” amb que Crist s’adreça als seus.

La comunitat cristiana te diversos nivells. El primer de tots és la família, perquè en aquesta església familiar és des d’on s’educa en la fe, on s’aprenen les beceroles de la fe. En tenim un model en la família de Natzaret: Jesús, Maria i Josep. D’aquesta família deia sant Pau VI que ens dona una: «Lliçó de vida domèstica. Ensenyi Natzaret el que és la família, la seva comunió d'amor, la seva senzilla i austera bellesa, el seu caràcter sagrat i inviolable; ensenyi el dolç i insubstituïble que és la seva pedagogia; ensenyi el fonamental i insuperable de la seva sociologia.» (5 de gener de 1964).

El segon nivell és la parròquia de la que el papa Francesc deia: «La parròquia no és una estructura caduca; precisament perquè té una gran plasticitat, pot prendre formes molt diverses que requereixen la docilitat i la creativitat missionera del Pastor i de la comunitat. Encara que certament no és l'única institució evangelitzadora, si és capaç de reformar-se i adaptar-se contínuament, continuarà sent “la mateixa Església que viu entre les cases dels seus fills i de les seves filles”. Això suposa que realment estigui en contacte amb les llars i amb la vida del poble, i no es converteixi en una prolixa estructura separada de la gent o en un grup de selectes que es miren a si mateixos. […] – sinó amb - àmbits de viva comunió i participació, i s'orientin completament a la missió» (Evangeli Gaudium, 28.)

La comunitat parroquial com a tal te un paper fonamental dins de l’Església, amb un prevere que l’acompanya mantenint sempre el sentit de comunió i de col·laboració amb l’Església diocesana i l’Església universal. Alhora la parròquia ens serveix a nosaltres en el nostre camí de fe, perquè «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d'ells.» (Mt 18,20). Una comunitat convidada sempre a treure brotada, a posar a Déu a prop dels qui ens envolten, de tots, dels qui practiquen i dels qui s’han allunyat de la fe, dels indiferents i dels crítics, dels qui han nascut aquí i dels qui hi han vingut després. Tots som cridats a escoltar la crida del Senyor, la bona nova de l’Evangeli i és responsabilitat de tots  que no passi ni una sola generació sense escoltar aquelles paraules que no passaran mai.

Avui celebrem aquesta Eucaristia com a inici del ministeri del vostre nou rector, un element més de la vostra comunitat i un element clau en la vostra comunitat. Una comunitat ben viva, que ha donat en altres moments bons ministres a l’Església, tot just ahir acomiadàvem a Mossèn Pere Travesa ell n’ha estat un bon exemple. Que ni el desànim, ni la tebior ens entorpeixin el camí. Com escriu el papa Lleó XIV: «La vida de les primeres comunitats eclesials, (...) se'ns ofereix com a exemple a imitar.» (Dilexi te, 34).