Dilluns de la XVII setmana durant l’any / II. Pelegrinatge dels joves de Girona a Roma

 

Dilluns de la XVII setmana durant l’any / II

Pelegrinatge dels joves de Girona a Roma

Any Jubilar de l’Esperança

Abbaye de Lérins

Ex 32,15-24.30-34; Salm 105,19-20.21-22.23 i Mt 13,31-35

Cher Père Abbé Vladimir, chère communauté de Lérins, merci de nous accueillir sur notre chemin vers Rome, un chemin marqué par la devise de cette année jubilaire, un chemin marqué par l'espérance. La vie du chrétien est marquée par l'espérance et notre espérance est le Christ. De même, la vie du moine est un chemin qui s'achève lorsque nous sommes appelés à la présence du Seigneur. C'est alors que nous réalisons notre véritable profession solemnelle, en atteignant cette vie éternelle dont nous parle saint Benoît dans sa Règle, un but que nous devons tous atteindre ensemble. Parce que la foi n'est pas faite pour être vécue seul, la foi est toujours faite pour être vécue ensemble, en communauté.

La vida del cristià és això, un peregrinar, un caminar cap a Crist que és la nostra esperança. Un camí on sempre trobarem dificultats, on tindrem dies de tot, dies en que el camí se’ns farà feixuc i dies on tot ens semblarà més planer; però el realment important és anar superant les etapes, no aturar-nos, aixecar-nos quan caiem, sempre confiats en el Senyor. Nosaltres sovint caiem, com el poble d’Israel al qui Moisés trobà adorant un vedell d’or, havien abandonat el Senyor pel culte al diner, a la riquesa, a coses mundanes; a nosaltres ens pot passar també sovint, però no hem de desesperar mai de la misericòrdia de Déu, acudir a Ell, confiar sempre en Ell. Confiança plena en que el Senyor vol el millor per a nosaltres i nosaltres estem certs de que viure en Crist i per Crist és la millor manera de viure. La nostra fe personal individual és certament petita com un gra de mostassa, però aquest gra va creixent i creix al costat d’altres grans plantats i aleshores tots junts formen un bosc espès, una comunitat on viure la fe i aquesta comunitat és l’Església.

Con este espíritu peregrinamos a Roma para vivir allí, junto a Pedro, una experiencia de fe, para vivir nuestra esperanza junto a todos aquellos que viven la misma esperanza venidos desde diferentes lugares del mundo y llamados todos por un mismo Señor. No olvidemos que la fe es como la levadura que parece oculta, parece pequeña y frágil pero que es la que hace fermentar la esperanza. En nuestra fragilidad no olvidemos lo que nos decía ayer el papa León: «Dios nunca nos vuelve la espalda cuando acudimos a Él, ni siquiera cuando llegamos tarde a llamar a su puerta, quizá después de haber cometido errores, omisiones, fracasos; ni siquiera cuando, para acogernos, debe “despertar” a sus hijos que duermen en la casa (cf. Lc 11,7). Es más, en la gran familia de la Iglesia, el Padre no duda en hacernos a todos partícipes de cada uno de sus gestos de amor.» (Ángelus 27 de julio de 2025).

Chère communauté de Lérins, merci encore pour votre accueil. Vous tous, vous et nous, sommes des pèlerins, nous marchons sur le chemin de la foi vers l'espérance qui ne déçoit pas, comme nous le disait le pape François. Marchons avec la certitude que le Christ est le chemin, la vérité et la vie. Comme nous le dit saint Benoît nous devons marcher avec: «un bon feu qui sépare du mal et conduit à Dieu et à la vie avec lui pour toujours.» (RB 72,2).

Sant Cugat

 

Festa Major de Salt en honor de Sant Cugat

Parròquia de Sant Cugat a Salt

Divendres 25 de juny de 2025

Ap 12,10-12a ; Salm 33,2-9 ; 1Co 4,7-15 i Jn 15,18-21

Celebrem avui la memòria de sant Cugat, celebrar la memòria dels màrtirs, la d’aquells que han donat un testimoni fins a l’extrem de la seva fe és cercar les nostres arrels en la fe. Els màrtirs ens porten a la memòria la vida de tots aquells que han posat a Crist, és a dir l’amor a Déu i als germans, per davant de tota altra cosa. Ells son els qui, com Crist, han estimat fins a la mort i no pas perquè cerquessin de morir perquè els màrtirs no són uns eixelebrats, son persones normals, això sí amb una fe profunda, intensa i generosa. Per ells s’alegra el cel i tot els qui hi habiten, com ens ha dit el llibre de l’Apocalipsi.

Els màrtirs a vegades els poden veure com quelcom del passat, homes i dones les vides dels quals i sobretot el seu martiri, ens ha arribat al llarg dels segles, a vegades fidelment, a vegades mirant els qui han escrit, conservat o transmès els relats de les seves vides i martiris, de fer-nos-els més cridaners, com si en la força del relat hi residís la dignitat de la seva mort. Però la seva grandesa ve de que beneïen al Senyor en tot moment, tenien sempre als llavis la seva lloança, alçaven la mirada vers Déu i no tenien motiu per abaixar els ulls avergonyits, perquè sabent-se pobres, se sabien escoltats per Déu en tot moment.

Molts màrtirs també avui semblen perseguits amb l’únic objectiu de fer-los baixar la mirada, perquè en el martiri el botxí es creu superior al perseguit, es creu amb el dret de decidir sobre la seva vida i la seva mort quan de fet és el màrtir, és el perseguit en qui rau realment la grandesa, qui és missatger de la veritat mentre que el botxí no és més que un executor maldestre de la misèria humana que es mostra en l’enveja que acaba esdevenint odi, un odi que no és altra cosa que el reflex d’una impotència, la de no saber obrir-se a la veritat que hi ha en l’altra. 

Nosaltres els creients ho concretem en que essent màrtir i botxí ambdós fills de Déu, imatges de Déu, un és digne d’aquest títol mentre l’altre el rebutja per no tenir que reconèixer en el qui te al davant al germà o a la germana. Els homes i les dones som febles, som com gerres de terrissa que  costen poc d’esquerdar-se o de trencar-se, però no és el més important on portem el tresor, sinó de quin tresor es tracta. Els màrtirs per la fe porten dintre seu la bona llavor de l’Evangeli Aquesta seva esperança de que quan tot al seu voltant son contrarietats no queden del tot encerclats, aquesta intuïció de que quan sembla que els perseguidors ja els tenen a les mans no queden del tot abandonats i que a la fi trobaran la sortida, es fonamenta en que sempre i per tot arreu porten al Crist en el seu cos, el Crist de la creu i el cist de la resurrecció, no hi a un sense l’altre. 

Ho hem escoltat en l’Evangeli, els qui son odiats per Crist no fan sinó seguir els passos de Crist, els qui son perseguits per Crist ho son com el mateix Crist fou perseguit. Són aquelles paraules de Crist que ressonen en el cor dels màrtirs: «A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més.» (Lc 12,4).

Avui veiem arreu, al nostre voltant moltes formes de martiri, alguns acaben de sobte amb vides humanes fins i tot fent cua per portar-se a la boca un mos de pa o quan estant pregant en una església, d’altres volen acabar més lentament amb la vida de molts, negant drets fonamentals com una llar digne o un salari suficient, en definitiva negant la seva dignitat humana. Reconèixer els signes dels martiris, aprendre dels màrtirs ho podem fer recordant-los i honorant-los, però ens cal fer-ho també reconeixent-ne els signes en els “màrtirs de la porta del costat”, els màrtirs d’avui que com els d’ahir son víctimes dels qui desconeixen que Déu ha donat a tot home i a tota dona la dignitat de fills de Déu, una dignitat humana plena i irrenunciable que ningú sota cap circumstància està autoritzat a atemptar o vulnerar. Recordem que el màrtir és l’escollit del món per donar testimoni de la veritat de la vida. 

Santa Cristina

 

Santa Cristina

Lloret de Mar

Dijous 24 de juliol de 2025

Ct 8,6-7; Salm 125; Rm 8, 31-39 i Mt 13, 44-46

Escrivia el papa Francesc en la butlla de convocatòria d’aquest any jubilar que «El testimoni més convincent d’esperança ens l’ofereixen els màrtirs, que, ferms en la fe en Crist ressuscitat, van saber renunciar a la vida terrena per tal de no trair el seu Senyor. Ells estan presents en totes les èpoques i són nombrosos, potser més que mai en els nostres dies, com a confessors de la vida que no té fi. Necessitem conservar el seu testimoni per a fer fecunda la nostra esperança.» (Spes non confundit, 20). És aquesta la grandesa dels màrtirs, per això els recordem, ens son testimonis de fe, ens mostren com es pot viure la fe, com es pot viure l’amor a Crist i als germans en condicions difícils, extremes, mantenint el cap ben alt i la integritat plena. Altrament escoltar les histories dels màrtirs, seria com escoltar uns contes a la bora del fora, entretinguts, sovint esfereïdors, però que no ens aportarien res al nostre dia a dia, a la nostra vida de fe.

D’antic els pobles i les vil·les han cercat la protecció dels màrtirs, han cercat un patró o patrona que els fos un referent en la vida de fe de la comunitat i així ho ha fet Lloret amb santa Cristina. Aquesta santa tancada amb les seves serventes pel seu pare en una torre per evitar que ningú pogués desitjar-la, empesa pel pare a oferir sacrificis als ídols; no claudicà. Socorreguda un cop i un altre pels àngels fou llançada al mar amb una roda de molí al coll i salvada de nou, fou flagel·lada, posada sobre una graella primer, dins d’un forn després, exposada a continuació a les serps i finalment ferida de mort per dues fletxes. Realment un relat atroç on tant sols la tossuderia de la filla supera la crueltat del pare.

 

Però el que és realment important en aquestes figures, en els màrtirs, no és el detall dels seus patiments, prou en tenim en obrir els diaris cada dia per veure innocents massacrats en intentar obtenir un mos de pa per rosegar, veient infants, joves i vells morts en precaris hospitals o fugint de míssils i drons venjatius; el realment important dels màrtirs és el que mou a aquests homes i dones, que són com qualsevol de nosaltres, a viure amb aquesta intensitat l’amor a Déu. Un amor, que com ens ha dit el Càntic dels càntics és fort com la mort, és una passió, inexorable com l'abisme, un amor de flames abrandades; un amor que ni els mars més profunds, ni els oceans més grans poden apagar; un amor que no es pot comprar a res, perquè si algú oferia tots els béns de casa seva a canvi de l'amor, només obtindria menyspreu, perquè l’amor no es compra, es guanya. Aquesta és la grandesa dels màrtirs, el seu amor. Un amor que es fonamenta en el convenciment de que si tenim Déu amb nosaltres, ni la tribulació, ni l'angoixa, ni la persecució, ni la fam, ni la nuesa, ni el perill, ni la mort impedirà que sortim plenament vencedors de tot gràcies a aquell qui ens estima. 

 

Els màrtirs ens donen una altra lliçó, la dels seus botxins; ells volien acabant amb ells, acabar amb tot el que ells representaven i no van aconseguir més que multiplicar la seva influència. Quantes vegades en la història un règim polític sigui quin sigui no ha intentat acabar amb un poble, amb una nació, amb unes veus crítiques i no se n’ha sortit? Moltes vegades ha succeït i succeeix també avui i no aprenem mai la lliçó, un poble pot ser escombrat, pot ser hostilitzat fins al límit, uns homes i unes dones que alcen la veu contra la injustícia poden ser silenciats però aquest no és mai el sistema per obtenir la victòria final, en un moment o altra de la història les tornes es canvien i el botxí passa a ser perseguit o el perseguit, amnèsic del seu sofriment, a vegades passa a ser botxí.

 

Els màrtirs son tresors amagats, son perles fines rebutjades per molts, fins i tot pels seus sovint pels qui més els haurien d’estimar, perquè els màrtirs no ho tenen fàcil, les seves vides topen amb múltiples dificultats i entrebancs; tant sols la certesa de tenir Déu amb ells els fa vèncer la tribulació, l’angoixa, la persecució o el perill. Si hi ha qui ens estima, si qui ens estima és Crist i nosaltres l’estimem, res no ens pot separar del seu amor.

 

Quan santa Cristina va lliurar la seva vida, després d’haver patit tant, els seus perseguidors imaginaven haver aconseguit un gran victòria, però de fet havien estat derrotats per la gran fortalesa d’aquella noia indefensa. Com també avui quan molts creuen que estant guanyant la batalla, de fet estant perdent la guerra, una guerra inútil que en lloc de portar cap a la victòria porta cap a la derrota dels uns i dels altres.

 

Les històries dels màrtirs ens volen dir també una altra cosa, ens volen transmetre el missatge de que esdevenir botxins no és tant difícil, tant sols cal que ens entestem en creure’ns millors que ningú, en voler imposar la nostra visió costi el que costi, fins essent sabedors de que per la força no es pot imposar mai la veritat ni molts menys l’amor.

 

Els màrtirs són aquells qui persuadeixen als altres, sense imposar res per la força però tenint a l’abast unes eines clau: l’amor i la paciència. Emmirallem-nos en ells que lluny de ser signe de derrota son anunci d’esperança, també avui entre nosaltres i per a nosaltres.

Mare de Déu del Carme. Església de Santa Rosa a Llafranc

 

Mare de Déu del Carme

Església de Santa Rosa a Llafranc

Dimarts 16 de juliol de 2025

Ex 3,1-6.7a.9-12; Salm 102,1-2.3-4.6-7 i Mt 11,25-27

Déu es manifesta als senzills. Moisès pasturava el armat del seu sofre quan arribat a l’Horeb el Senyor se li va manifestar en una bardissa que cremava però no es consumia. Semblantment a Natzaret una noia anava fent la seva vida i de sobte un àngel del Senyor se li presentà per comunicar-li que tindria un fill per obra de l’Esperit Sant. Moisés va respondre “aquí em teniu”, Maria “soc l’esclava del Senyor”. Dos moments de la història de la salvació, dos personatges diversos i una realitat, la disponibilitat davant del pla de Déu de complir el que Ell disposa.

Moisés fou una peça clau en l’alliberament del poble d’Israel, Maria ho fou en l’alliberament de la humanitat. Déu entra en les nostres vides, ho fa quan vol i de la manera que vol i nosaltres hi hem d’estar ben disposats, primer que tot a reconèixer-lo, a reconèixer la seva veu, i després ben disposats a ajudar-lo en els seus plans, que a vegades poden no ser els nostres. Segurament Moisés hauria estat més feliç seguint sent considerat fill de la filla del faraó i Maria casant-se amb Josep i formant una família com les altres; però acceptant la voluntat de Déu també foren feliços, fins i tot més feliços. Déu els revela als senzills tot allò que ha amagat als savis i als entesos i són els senzills els qui coneixen veritablement Déu, perquè Déu es vol donar a conèixer a ells.

Maria fou feliç de portar en el seu ventre al Fill del pare etern. Maria és aquella dona que no cercava res, que volia i tenia previst viure una vida senzilla a Natzaret amb un home anomenat Josep, quan de sobte la seva vida canvià de manera radical i engendrant un fill d’una manera que a nosaltres sempre ens resultarà misteriosa acabarà per esdevenir mare de tota la humanitat.

Maria és en la història de la salvació la mare, mare de Jesús, és a dir Mare de Déu, i alhora la nostra mare perquè així va ser confiada al peu de la creu al deixeble estimat i per extensió a tots nosaltres. Jesús ens confia allí al calvari a Maria i ella és ja per sempre la nostra mare. Però Maria és també la deixeble, la primera deixeble, la primera dona confiada en que aquell que ha portat a les seves entranyes, ha criat i ha educat és molt més que el seu fill, és Fill de Déu i ha vingut al món pe a fer-nos a tots fills de Déu, és a dir germans seus compartint també la maternitat de la seva mare.

Maria es venerada per la gent del mar com a patrona, mare i protectora. Ella en sap molt de capejar temporals perquè n’ha viscut molts i de molt intensos al llarg de la seva vida. Quan Jesús era encara un infant se li va anunciar a Maria que una espasa li traspassaria el cor, va haver de marxar a l’exili, poc després passava pel tràngol de perdre el fill durant tres dies, vivia el dolor quan era rebutjat a Natzaret pels seus convilatans i a la fi patí i molt veient al seu fill clavat a la creu i rebent-lo mort al seus braços, fou quan aquella espasa de dolor que li havia anunciat Simeó es feu crua realitat. Però tota aquesta experiència li ha servit per a ser una mare amatent a les nostres necessitats, atenta als nostres sofriments i sempre disposta a donar-nos un cop de mà per accedir més directament al seu fill i Senyor nostre.

Aquesta dona humil a la que totes les generacions diuen benaurada, ha estat definida com l’estrella del mar. Escriu el papa Francesc en la butlla de convocatòria d’aquest any jubilar que: «No és casual que la pietat popular continuï invocant la Santíssima Verge com a Stella maris, un títol expressiu de l’esperança certa que, en els borrascosos esdeveniments de la vida, la Mare de Déu ve a ajudar-nos, ens sosté i ens convida a confiar i a continuar esperant.» (Spes non confundit, 24).

Per això quan el temporal de les dificultats de la nostra vida, quan les onades del sofriment ens semblen fer naufragar, girant els ulls vers Maria hi trobem consol i alhora un model a imitar.

Confiem-nos a Maria i la barca de la nostra vida serà lliurada dels embats de les onades i de les tempestes de les dificultats. L’amor que mostrà al seu fill s’estén fins a nosaltres.

Mare de Déu del Carme Parròquia de Sant Pere a l’Escala

 

Mare de Déu del Carme

Parròquia de Sant Pere a l’Escala

Dimarts 16 de juliol de 2025

Za 2,14-17; Salm Lc 1,46-48a.48b-49a.49b-50.51-53.54-55  i Mateu 12,46-50

Maria és feliç de portar en el seu ventre al Fill del pare etern. Maria és aquella dona que no cercava res, que volia i tenia previst viure una vida senzilla a Natzaret amb un home anomenat Josep, quan de sobte la seva vida canvià de manera radical i engendrant un fill d’una manera que a nosaltres sempre ens resultarà misteriosa acabarà per esdevenir mare de tota la humanitat.

Per a Jesús sembla que no és el més important qui és el seu pare o la seva mare, fins i tot ens pot semblar que les seves paraules resulten un desaire, poc amorosos cap a la seva mare; però quan Jesús pregunta ho fa d’una manera retòrica, com un recurs per tal de poder afirmar que aquell qui compleix la voluntat del seu Pare, la voluntat de Déu, és el seu germà, la seva germana i la seva mare.

Per a Jesús la seva família va molt més enllà de Josep i de Maria, dels seus cosins i parents, tot aquell qui escolta la Paraula de Déu i la guarda esdevé el seu germà. Maria és la qui dedicà la seva vida a criar i pujar amunt al seu fill, fou aquella dona sempre en un segon pla que l’acompanyà sense un sol retret fins a la mateixa creu.

Maria és sobretot la mare, mare de Jesús, és a dir Mare de Déu, i alhora la nostra mare perquè així va ser confiada al peu de la creu al deixeble estimat i per extensió a tots nosaltres. Jesús ens confia allí al calvari a Maria i ella és ja per sempre la nostra mare. Però Maria és també la deixeble, la primera deixeble, la primera dona confiada en que aquell que ha portat a les seves entranyes, ha criat i ha educat és molt més que el seu fill, és Fill de Déu i ha vingut al món pe a fer-nos a tots fills de Déu, és a dir germans seus compartint també la maternitat de la seva mare.

Maria es venerada sota tantes advocacions, perquè és ben bé nostra, la mare propera, la que tenim sempre al costat. Així la gent del mar, la teniu per patrona, mare i per protectora. Ella en sap molt de capejar temporals perquè n’ha viscut molts i de molt intensos al llarg de la seva vida.

Quan Jesús era encara un infant se li va anunciar a Maria que una espasa li traspassaria el cor, va haver de marxar a l’exili, poc després passava pel tràngol de perdre el fill durant tres dies, vivia el dolor quan era rebutjat a Natzaret pels seus convilatans i a la fi patí i molt veient al seu fill clavat a la creu i rebent-lo mort al seus braços, fou quan aquella espasa de dolor que li havia anunciat Simeó es feu crua realitat. Però tota aquesta experiència li ha servit per a ser una mare amatent a les nostres necessitats, atenta als nostres sofriments i sempre disposta a donar-nos un cop de mà per accedir més directament al seu fill i Senyor nostre.

Aquesta dona humil a la que totes les generacions diuen benaurada, ha estat definida com l’estrella del mar. És aquest un dels noms de la Mare de Déu. Aquest nom es va originar en la interpretació d'un passatge de l'Antic Testament, del primer llibre dels Reis, quan Elies en aquells temps de sequera d’Israel, va pujar a la muntanya del Carmel i percebent un petit núvol va ser capaç de pronosticar una gran tempesta. Així és Maria, humil com un petit núvol, però capaç de capejar una gran tempesta, capaç d’acabar amb la sequera espiritual dels nostres cors; el Senyor de l’univers li ha confiat aquest missatge a ella que essent la mare de Crist ha estat també deixeble, una dona que ha complert sempre la voluntat de Déu i d’una manera exemplar.

Escriu el papa Francesc en la butlla de convocatòria d’aquest any jubilar que: «No és casual que la pietat popular continuï invocant la Santíssima Verge com a Stella maris, un títol expressiu de l’esperança certa que, en els borrascosos esdeveniments de la vida, la Mare de Déu ve a ajudar-nos, ens sosté i ens convida a confiar i a continuar esperant.» (Spes non confundit, 24).

Per això quan el temporal de les dificultats de la nostra vida, quan les onades del sofriment ens semblen fer naufragar, girant els ulls vers Maria hi trobem consol i alhora un model a imitar.

Així li pregava sant Bernat de Claravall: «En aquest moment de tribulació i dificultat, et suplico que em concedeixis fortalesa per a superar qualsevol obstacle, saviesa per a prendre decisions encertades i fe per a confiar plenament en la voluntat de Déu. Intercedeix per mi, Santa Mare de Déu, perquè els teus precs arribin al tron celestial i obtinguis per a mi les benediccions i gràcies que necessito en la meva vida. Que l'Esperit Sant ompli el meu cor de pau i d’alegria, i que puguis guiar-me pel camí de la salvació eterna. Mare de Déu, patrona dels afligits i refugi dels pecadors, et suplico que em rebis sota el teu mantell protector i m'acompanyis en cada pas de la meva vida. Ajuda'm a viure conforme a la voluntat de Déu i a ser testimoni del seu amor i misericòrdia. A les teves mans poso les meves preocupacions i problemes, confiant en la teva poderosa intercessió. Et prego que m'assisteixis en les meves necessitats materials i espirituals, i que mai m'abandonis en els moments de prova i temptació. Santa María, Mare de Déu i Mare nostra, confio en la teva bondat i amor maternal. Escolta la meva oració i vessa les teves benediccions sobre mi i sobre tots aquells que t'invoquen amb fe i devoció.»

Confiem-nos a Maria i la barca de la nostra vida serà lliurada dels embats de les onades i de les tempestes de les dificultats. L’amor que mostrà al seu fill s’estén fins a nosaltres.

Mare de Déu del Carme. Monestir de les Carmelites a Banyoles

 

Mare de Déu del Carme

Monestir de les Carmelites a Banyoles

Dimarts 15 de juliol de 2025

1Re 18,42b-45a, Salm 14,1.2-3.4; Gal 4,4-7 i Jn 19,25-27

Maria, la Mare, és la dona que afronta les dificultats, no les defuig, ans al contrari. Just anunciada la seva concepció virginal va muntanya amunt per visitar i ajudar a la seva cosina Elisabet; ara quan la vida terrenal de Jesús arriba a la seva fi i quan està a punt de començar la nostra salvació, Maria puja a aquell turó que envolta Jerusalem, un turó maleït perquè allí donen compta amb la seva vida els malfactors, i hi puja afeixugada pel dolor i alhora consolada i abrigallada per algunes dones i pel deixeble aquell a qui Jesús tant estimava. Allí, enmig de tanta solitud i abandó, Maria rep l’anunci d’una nova maternitat, allí succeeix una nova anunciació; als peus de la creu el Fill, fill seu i Fill de Déu fet carn, atorga el seu testament, ens confia a la Mare i ens confia la Mare.

Amb María al peu de la creu, juntament amb el deixeble estimat i les altres dones, Jesús va constituir una seva nova família, no sobre llaços de sang, sinó basada en la fe i en l’amor. Maria rep un nou fill i el nou fill, aquell a qui Jesús tan estimava, rep a la seva nova mare i l’acull a casa seva i amb el nou fill ens rep a tots com a fills. De la creu en neixen dues coses: de l’aigua i de la sang que brollen del cos mort i traspassat en neix sagramentalment l’Església; d’una mare traspassada per l’espasa del dolor i d’un deixeble a qui l’amor ha fet vèncer la por, en neix la comunitat.

Maria i Joan pujaren a la muntanya i hi van trobar al Senyor. Anys a venir un grup d’eremites també pujaren a la muntanya, hi pujaren per cercar Déu. L’orde del Carme té el seu origen en un grup d’ermitans establerts mitjan el segle XII al Mont Carmel, la muntanya on el Llibre dels Reis situa la lluita entre Elies i els sacerdots de Baal. D’aquí que el profeta Elies sigui considerat pare del Carmel, aquell que va pujar al cim de la muntanya i es va prosternar a terra amb la cara entre els genolls perquè se sabia en presència de Déu.

No són grans gestes les nostres, no són com les d’Elies, són fets petits, quasi podríem dir que puntuals o insignificants. Un petit núvol, petit com una mà, puja del mar; sembla no res o ben poca cosa i acabarà esdevenint una gran pluja capaç de fer encallar els carros. Certament un petit núvol pot acabar esdevenint una tempesta. Així també la vida religiosa està feta a base de petits núvols, de gotes de pluja que conflueixen en rierols, les gotes som que som cadascun de nosaltres, els rierols, els estanys són les nostres comunitats i tots junts, units, acabem per esdevenir un mar profund que és l’Església. Certament ara per ara, en aquests temps que són els nostres, difícilment aquest riu, aquest estany acaba per desbordar-se i ocupar les riberes; però no per això la vida consagrada deixa de tenir un paper fonamental en el conjunt de l’Església i segueix essent font de vida per a aquesta. Segueix essent, en paraules de sant Joan Pau II: «un do preciós i necessari també per al present i el futur del Poble de Déu, perquè pertany íntimament a la seva vida, a la seva santedat i a la seva missió» (Vita Consecrata, 3).

Davant la precarietat i la debilitat, cal apostar decididament per l’autenticitat, per la fidelitat, per seguir els consells evangèlics i no apartar-nos-en en cap moment de la nostra vida i això no és pas fàcil; perquè ens pot vèncer el desànim, la rutina, la desesperança. 

Què pot transformar un petit núvol en una pluja suficientment abundant com per amarar la terra? Què pot transformar la desesperança en confiança en el futur? La fe en aquell qui tant ens estima. Una fe com la de Maria, forjada als peus d’una creu on estava lliurant el seu darrer alè el seu Fill; la fe d’Elies que sap reconèixer en un petit signe la grandesa de Déu. I la confiança, la fe, s’alimenta amb la pregària i la pregària significa apropar-se a Déu.

Per parlar amb el Pare, fins i tot aquell que nasqué d’una dona, que nasqué sota la llei per a rescatar-nos, perquè rebéssim la filiació per adopció que ens permet dir a Déu Pare, com ens diu l’Apòstol, Crist cercava un lloc elevat i solitari i pregava. «L'esperit d'oració s'identifica amb l'actitud de l'ànima que té set de la intimitat divina i s'esforça per viure en aquesta intimitat, amb lliurament total. Aquesta actitud s'expressa en l'oració concreta, a la qual es dedica cert temps cada dia de la vida. També en això s'imita a Jesús que, fins i tot en el període més intens del seu ministeri, reservava moments per al diàleg exclusiu amb el Pare en l'oració solitària.» (Sant Joan Pau II, Audiència General del 4 de gener de 1995).

És de la pregària de la que traiem forces, com Elies al Mont Carmel, com Maria pujant a la muntanya a visitar a Elisabet, com Maria al calvari als peus de la creu, com Jesús a la muntanya o a Getsemaní. I la pregària dona fruit, d’un petit núvol en surt un aiguat; d’una mare desolada pel dolor, en surt una mare amatent per a tots.

Perquè siguem com un petit núvol que acaba essent una nuvolada capaç d’amarar la terra, perquè siguem com un petit rierol que acabi per desbordar d’aigua per preparar així als sembrats; ens cal avançar cada dia un pas, sempre endavant cap al Regne del cel, cercant d’ésser més justos, o al menys intentant-ho. I qui sap si a poc a poc el cel s’anirà enfosquin, si a poc a poc el vent creixerà i tal volta a la fi arribarà la gran pluja, la pluja tant esperada després d’anys de sequera, una pluja que el nostre món necessita i molt. És cert, vivim anys de sequera espiritual, però això no ens ha de fer perdre ni la confiança, ni l’esperança, malgrat la indiferència que ens envolta. Déu actua també des de la senzillesa i així es mostrà a Elies, en un ventijol suau.

A mantenir-nos confiats i esperançats ens hi ajuda la pregària, la fidelitat i el seguiment dels manaments del Senyor. Que Maria, l’esperança de la qual no va defallir mai, ens ajudi i ens acompanyi en el nostre camí. Que ella sigui la nostra llum i la nostra força i que acollint-nos com a fills ens porti a la presència del Pare mitjançant la acció redemptora del Fill. Som fills amb el Fill, per voluntat divina; hereus per designi de Déu. Que l’exemple de Maria ens porti a seguir el camí de la caritat perfecte.

Diumenge XV durant l'any / Cicle C. Homenatge a Mossèn Josep Maria Barcons a la Parròquia de sant Romà a Joanetes

 

Diumenge XV durant l'any / Cicle C

Homenatge a Mossèn Josep Maria Barcons

Parròquia de sant Romà a Joanetes (Vall d'en Bas)

Diumenge 13 de juliol de 2025

Dt 30,10-14; Salm 68,14 i 17.30-31.33-34.36-37; Col 1,15-20 i Lc 10,25-37

Comentant aquest text evangèlic que acabem d’escoltar el papa Lleó ens deia fa uns dies: «L'evangelista Lluc s’atura en les accions del samarità, al qual anomenem «bo», però que en el text és simplement una persona: el samarità s'acosta, perquè si vols ajudar a algú, no pots pensar a mantenir-te a distància, has d'implicar-te, embrutar-te, potser contaminar-te; li embena les ferides després de netejar-les amb oli i vi; se’l carrega en la seva muntura, és a dir, es fa càrrec d'ell, perquè només s'ajuda de veritat si s'està disposat a sentir el pes del dolor de l'altre; el porta a l’hostal on gasta els seus diners, «dos denaris», més o menys dos dies de treball; i es compromet a tornar i, si és necessari, a pagar més, perquè l'altre no és un paquet que cal lliurar, sinó algú que cal cuidar.»

És aquest, el qui coneixem com el bon samarità, un bon exemple; ell és un exemple de com viure la fe, tot i que per als jueus no fos algú pur, ni formés part dels elegits, aquest home no tant sols estimava a Déu per damunt de tot i amb tot el seu cor, sinó que estimava als altres com a si mateix i no li costava pas reconèixer a l’altra, en tingué prou amb veure’l despullat, apallissat i abandonat ran del camí, per reconèixer en ell a aquest altra a qui el mestre de la Llei no acabava de saber qui podria ser. Saber-se la teoria, aprovar la teòrica de la fe és a vegades molt més fàcil que aprovar i practicar-la. Escoltem al Senyor, ens els coneixem els seus manaments, però a l’hora de posar-los en pràctica, de viure’ls a vegades ens costa més, busquem i trobem mil i una excuses, com la d’aquest mestre de la Llei que no sabia concretar qui era l’altre, que no sabia reconèixer la imatge de Déu en els altres. Segurament ell l’hauria reconegut més en el sacerdot o en el levita que no pas en aquell home abatut i donat per mort i molt menys encara en aquell samarità bo que acabà per socórrer a aquell pobre desvalgut.

És aquest el sentit del ministeri sacerdotal, l’atenció a l’altra, veure en l’altre la imatge de Déu, d’aquest Déu que com ens ha dit sant Pau ha creat totes les coses i que ha volgut posar la pau en tot el que hi ha tant al cel com a la terra. El prevere ha de posar l’accent en l’acció, certament que no oblidant la formació, però de fet a aquell sacerdot i aquell levita que baixaven pel camí, que eren segurament persones que prestaven servei en el Temple de Jerusalem, que vivien en l'espai sagrat; i que coneixien molt bé la llei de Moisés, malgrat tot això, la pràctica del culte no els va portar a ser compassius. Ens ho deia també el papa Lleó: «abans que una qüestió religiosa, la compassió és una qüestió d'humanitat! Abans de ser creients, estem cridats a ser humans.»

Un sacerdot humà, proper als que li han estat confiats i obert als qui se li acosten o simplement als qui li surten al pas en el camí de la vida, és un prevere vertader servidor del Senyor i de la seva Església. Donem gràcies avui pel ministeri de Mossèn Josep Maria Barcons, pel seu servei aquí a la Vall d’en Bas i a les Preses encara avui i pel seu servei a l’Església de Girona al llarg de tots aquests anys de servei discret i alhora generós.

El prevere ha de ser més un bon samarità que un docte sacerdot o un levita observant; perquè sense pràctica de l’amor no hi ha ministeri, sense caritat, sense portar als altres esperança no hi ha vertader servei a Crist i a l’Església. Així ha viscut i viu Mossèn Josep Maria el seu sacerdoci, un sacerdoci per als altres del que avui en donem gràcies a Déu, per la seva absoluta disponibilitat a donar-se en acompliment del seu compromís amb Crist i amb l’Església. Com deia el papa Lleó als preveres reunits pel jubileu fa unes setmanes a Roma: «El nostre món proposa moltes vegades models d'èxit i prestigi discutibles i inconsistents. No us deixeu engalipar per ells. Mireu més aviat el sòlid exemple i els fruits de l'apostolat, moltes vegades amagat i humil, de qui en la vida serveix al Senyor i als germans amb fe i dedicació i fidelitat.» Com Mossèn Josep Maria servidor fidel i prudent del ministeri del qual avui en donem gràcies a Déu.

Diumenge XV durant l'any / Cicle C. Confirmacions a la Parròquia de Santa Maria dels Socors a Hostalric

 

Diumenge XV durant l'any / Cicle C

Confirmacions a la Parròquia de Santa Maria dels Socors a Hostalric

Diumenge 13 de juliol de 2025

Dt 30,10-14; Salm 68,14 i 17.30-31.33-34.36-37; Col 1,15-20 i Lc 10,25-37

D’una banda tenim la llei, els manaments del Senyor, de l’altra i encara més important tenim el seu compliment. Els manaments sense ser viscuts, sense ser practicats no son sinó paper mullat, lletra morta, sense vida. Aquell mestre de la llei se sabia la teoria i se la sabia molt bé, però no la practicava, li costava reconèixer qui era el seu proïsme, qui eren aquells altres dels qui parlava Jesús, aquells a qui li calia estimar com a si mateix i es limitava a estimar a Déu, però un déu teòric, ben allunyat de la realitat que representen els altres. Ja ho havia dit Moisès al poble, ens cal guardar els manaments de Déu i els seus decrets però això implica convertir-nos al Senyor amb tot el cor, amb tota l’ànima. Pot semblar difícil, però ens diu Moisés que la llei no és massa difícil per a nosaltres, que no està fora del nostre abast, que no es tracta de pujar al cel o d’anar a l’altra banda del mar, el seu acompliment el tenim molt a prop nostre, als nostres llavis, al nostre cor. Quantes vegades amb la nostra paraula ferim, menyspreem o ignorem a l’altra, és a dir ignorem els manaments del Senyor.

Déu, el Fill de Déu, vingué al món a portar la pau en tot el que hi ha, vingué a portar la reconciliació. Aquesta pau i aquesta reconciliació nosaltres l’hem de viure ara i aquí i ho hem de fer reconeixent a l’altre en aquell que li cal el nostre ajut, el nostre amor. Aquell mestre de la llei volia justificar-se, volia justificar el seu bon coneixement de la teoria, que el mateix Jesús li reconegué dient-li que havia respost bé, però li calia acomplir la segona part de la resposta de Jesús, fer-ho així per tal de viure en plenitud la seva fe que estava tant ben fonamentada.

La paràbola que coneixem amb el nom del bon samarità és un bon exemple de vida per a vosaltres avui que confirmeu la vostra fe davant d’aquesta assemblea, davant d’aquesta comunitat que representa al conjunt de l’Església. Vosaltres avui reconeixent que el principal manament és estimar a Déu amb tot el vostre cor, amb tota la vostra ànima i amb totes les vostres forces; reconeixent alhora que cal estimar als altres com a nosaltres mateixos us comprometeu a viure-ho això, renunciant a fer el mal i comprometent-vos a fer el bé. Ara cal que sapigueu reconèixer a aquest altre en el despullat, en l’apallissat, en l’abandonat vora el camí. Estimar vol dir compadir i acostar-se al qui li cal el nostre amor. Això no ho acompliren ni aquell sacerdot que passà de llarg, ni l’altra levita que canvia el rumb per passar per l’altra banda del camí; potser també nosaltres ho fem sovint, accelerem el pas quan ens surt al pas algú que ens incomoda. Va ser un samarità, que hauria estat mal vist segurament tant pel sacerdot, com pel levita, qui s’hi va acostar, li embenà les ferides i el pujà a la seva pròpia cavalcadura. Acostar-se, atendre i preocupar-se per l’altre; tres accions que mostren com ens cal practicar l’amor al proïsme.

Avui estimats germans rebreu la força de l’Esperit Sant que ens ajuda a complir amb els manaments del Senyor, d’aquest Déu que creiem que ha creat totes les coses, que existeix abans de tot i amb qui tot es manté unit. La seva imatge està en els nostres germans i germanes, està en el sacerdot, en el levita, en el samarità, en aquell home que fou assaltat i abandonat arran del camí i fins i tot en aquells lladres despietats que el donaren per mort i que també son imatge de Déu, son l’altre a qui estimar com a nosaltres mateixos. Reconèixer-los com a tal no és gens fàcil, perquè nosaltres tenim els nostres barems, som selectius i no pas en favor dels qui més els cal el nostre amor, ans al contrari cerquem d’estimar a aquells qui a la bestreta ens poden estimar.

Comentant aquest passatge el papa Lleó ens deia: «La vida està feta de trobades, i en aquestes trobades ens revelem tal com som. Ens trobem enfront de l'altre, enfront de la seva fragilitat i la seva feblesa, i podem decidir què fer: cuidar d'ell o fer com si res. La compassió s'expressa a través de gestos concrets.» La fe s’expressa a través de gestos concrets i un de molt concret és la caritat, l’amor. Que així sigui en les vostres vides ajudats per la força de l’Esperit Sant que avui rebreu.

Dissabte de la XIV setmana durant l’any / I Missa d’enviament de pelegrins al Jubileu de joves per l’any jubilar 2025

 

Dissabte de la XIV setmana durant l’any / I

 d’enviament de pelegrins al Jubileu de joves per l’any jubilar 2025

Basílica de Sant Feliu a Girona

Dissabte 12 de juliol de 2025

Gn 49,29-32;50,15-26a; Salm 104,1-2.3-4.6-7 i Mt 10,24-33

«No tingueu por» digué Josep als seus germans temorosos de rebre ara les conseqüències de tot el mal que li havien fet al seu germà, «no tingueu por» diu també Jesús  als seus apòstols. La fe l’hem de viure sense por, sense vergonya, no pas creient-nos més que els altres que no han rebut aquest gràcia, però sabedors de que anem pel bon camí, per aquell camí que és Crist.

Aquest caminar, aquest anar cap a Crist sense por i decidits el simbolitzarem d’una manera especial aquests propers dies en que ens posarem en camí cap a Roma per celebrar allí amb joves vinguts d’arreu del món l’any jubilar 2025 convocat pel papa Francesc i viscut ara amb el papa Lleó. En paraules del papa Francesc: «Posar-se en camí és un gest típic dels qui cerquen el sentit de la vida. El pelegrinatge a peu afavoreix molt el redescobriment del valor del silenci, de l’esforç, de l’essencial.»

La fe no és per viure-la tots sols, ni aturats, sempre l’hem de viure caminant, fent camí i en comunitat, com ho feren els apòstols. Visquem aquesta comunió i aquest camí en la fe sempre, però vivim-lo a Roma d’una manera especial, envoltats de gent vinguda d’arreu del món, contents de que la bona nova de Crist hagi arribat a tots.

Siguem també nosaltres transmissors de la bona nova per aquells qui encara la desconeixen o l’han abandonat o han refredat la seva relació amb Crist, i fem d’aquest pelegrinatge una experiència de fe, viscuda entre els que hi anirem, si Déu vol, des d’aquestes terres, i amb qui ens trobarem i que expressen la catolicitat de l’Església, la seva universalitat.

Ens cal però posar l’accent en un aspecte que centra aquest any jubilar, l’esperança. Si la fe no ens genera esperança és que no la vivim bé, si la fe no ens fa viure amb caritat, amb un amor que generi esperança, és que no hem acabat d’entendre que vol dir viure la fe en el nostre dia a dia. Ens ho deia el papa Francesc: tothom espera, al cor de tota persona hi ha l’esperança com a desig i espera del bé, fins i tot sense saber el que ens portarà el demà.

Amb freqüència trobem persones desanimades, que miren el futur amb escepticisme i pessimisme, com si res no pogués oferir-los felicitat, a vegades som també nosaltres els que perdem l’esperança. El Jubileu ha de ser per a tots una ocasió de revifar l’esperança. Però on trobar la raó d’aquesta esperança? la trobem en la Paraula de Déu i aquesta ens dirigeix a l’origen de la nostra esperança que és Crist.

Caminem junts cap a Roma moguts per l’Esperit perquè com diu el papa Lleó: «L'Esperit de Jesús canvia al món, perquè canvia els cors. (...)  El Senyor és l'Esperit i on està l'Esperit del Senyor hi ha llibertat» (7 de juny de 2025).

No tinguem por de caminar, no tinguem de por de tenir fe i de viure-la, no tinguem por d’estimar, no tinguem por de viure l’esperança i de portar-la al món.

Sant Benet, Abat, Patró d'Europa. Reunió 259 de la CET

 

Sant Benet, Abat, Patró d'Europa

Reunió 259 de la CET

Residència de Maria Immaculada Pla de Tartera (Cerdanya)

Divendres 11 de juliol de 2025

Pr 2,1-9; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9, 10-11 i Mt 19,27-30

Sant Benet, home de Déu, guardà com un tresor en el seu cor els manaments del Senyor, la seva orella restà sempre atenta per escoltar la saviesa de Déu, entengué ben bé que volia dir venerar el Senyor i així Déu li concedí la saviesa, el coneixement i la intel·ligència. Però aquests dons que ell rebé del Senyor amb escreix, no se’ls va quedar per a ell mateix, ans al contrari, establí una escola del servei diví fonamentada en la humilitat i el servei al Senyor i als germans a través d’una vida centrada en Crist i fonamentada en la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu.

Sant Benet planteja la vida del monjo i per extensió la vida de tot cristià, com una cursa de fons. Una cursa en la que en la línia de sortida ens cal tenir ben clares les nostres febleses tant físiques com morals, les nostres i les dels germans. Una cursa que te com a objectiu arribar tots junts a la vida eterna. És important aquest matís “tots junts”, perquè aquesta cursa de fons que és la vida de tot cristià no la correm en solitari, la correm tots junts els qui ho hem deixat tot per seguir al Crist.

Deixar cases, germans i germanes, pare i mare, fills o camps no és que sigui difícil, és que avui per al nostre món és un sense sentit. Cercar de ser els darrers de tot i la promesa d’acabar essent els primers, el nostre món ho considera una insensatesa. Cerquem la nostra seguretat en coses materials i en valors que lluny de donar-nos-la ens allunyen de la vertadera seguretat que no és altra que Crist, al que no hem d’anteposar mai res i que és tot ell misericòrdia, una misericòrdia de la que no podem desesperar mai.

Sant Pau VI posà Europa sota el patrocini de sant Benet, pare de monjos. Amb el seu impuls i seguint la seva Regla Europa es vertebrà de nord a sud i de llevant fins a ponent en la fe amb un reguitzell de comunitats monàstiques que segueixen essent avui saba nova per a una vella i descristianitzada Europa.

Que l’exemple de sant Benet ens il·lumini també avui a tots nosaltres.

Dimarts de la XIV setmana durant l’any / I

 

Dimarts de la XIV setmana durant l’any / I

Missa en sufragi de Mossèn de Mn. Esteve Andreu i Geremias

Catedral de Girona

Dimarts 8 de juliol de 2025

2M 12,43-46; Salm 129,1-2.3-4.5-6a.6b-7.8 i Jo 5,24-29

Avui fem també nosaltres un gest bo i noble, com aquell que feu Judes Macabeu i com ell el fem també inspirats per l'esperança de la resurrecció. Sense aquesta esperança la vida seria un absurd i la mort un alliberament després d’una vida efímera i mancada de tot sentit. Esperem allò que creiem que esdevindrà però certament no tenim la certesa de com serà aquest esdevenir, ni quina forma tindrà la nova vida. Esperem moguts per la fe que es fonamenta en Crist i la seva mort en creu i sabedors, per la fe, de que darrera la creu, darrera de la mort,  juntament amb ella, hi ha la llum de la resurrecció. Cert que sense la creu no existiria l’esperança de la resurrecció, però també és cert que sense la resurrecció la creu no seria llavor d’esperança. Així mateix amb els ulls de la fe la vida terrenal porta a l’esperança de la resurrecció, d’altra manera la vida tindria un sentit buit i fins i tot frustrant.

En aquesta vida després de la vida, en aquesta esperança en que després de la mort no hi ha altra cosa que la presència de Déu visqué el nostre germà Mossèn Esteve i no tant sols visqué aquesta esperança sinó que va dedicar tota la seva vida a que d’altres creguessin el que ell creia, és a dir va dedicar tota la seva vida a proclamar la bona nova i el Regne de Déu. Ara avui aquí, en aquesta catedral on ell formà part del seu capítol, on ell mateix predicà tants cops aquesta esperança en l’eternitat, preguem per la seva ànima i perquè allò en el que ell creia sigui avui per a ell una realitat viscuda en plenitud en presència de Déu. Morir en Crist, morir posant la mirada en Crist i vivint en l’esperança que Ell ens portà no pot ser sinó una experiència de fe, sense temor perquè no podem témer res d’aquell qui tant ens estima i a qui nosaltres hem estimat, certament que no l’hem estimat tant com caldria perquè som febles i tenim les nostres limitacions. Per això demanem avui al Senyor que si Mossèn Esteve en algun moment de la seva llarga vida va dubtar, va alentir el pas o no va arribar a estimar com hauria hagut d’estimar, ara el Senyor li perdoni i valori amb escreix una vida dedicada al seu servei i al de l’Església.

La seva ha estat una llarga vida des d’aquell 15 de desembre de 1934 en que va néixer a Blanes, fins el proppassat dia 26 de juny en que acabà la seva cursa aquí a la terra. Com a prevere exercí el seu ministeri a Calella, Palamós, a la parròquia de la Catedral-Mare de Déu del Carme, a  Domeny i Taialà. Servi a l’Església de Girona com a arxipreste de l’arxiprestat de Girona, delegat de Càritas diocesana, secretari de la vicaria de pastoral del Bisbat, vicari general de Pastoral, membre del Col·legi de Consultors, vicari general i com a tal participant al Concili Provincial Tarraconense i canonge del Capítol Catedral de Girona. Tota una vida dedicada al servei de l’Evangeli que ara arriba al seu terme, arriba allí on volia arribar, a la presència del Senyor al qui serví amb entusiasme i dedicació.

Demanem avui per ell allò que ens ha dit Jesús en l’Evangeli que havent escoltat el que el Senyor diu i havent cregut en Ell i en aquell que l'ha enviat, tingui ara la vida eterna i hagi passat de la mort a la vida. No és això un parlar per parlar, aquesta és la realitat de Crist en la qual nosaltres, com Mossèn Esteve, creiem. Avui preguem per ell, això ens amoroseix el dolor de la separació, però no preguem per ell amb el simple desig de sentir-nos nosaltres un xic confortats en el moment de la seva mort, ho fem convençuts de que havent cregut en Crist ara ha estat cridat a la seva presència i Déu que és tot ell amor el rebrà amb els braços oberts com a servidor fidel i prudent que ha estat en aquest món. 

Com deia el papa Francesc en ocasió de la mort de Benet XVI: «Volem dir junts: “Pare, a les teves mans encomanem el seu esperit”. Germà, fidel amic de l'Espòs, que el teu goig sigui perfecte en sentir definitivament i per sempre la seva veu.»

Diumenge XIV durant l'any / Cicle C Trobada Jubilar dels arxiprestats de Banyoles i l’Alt Fluvià al Santuari del Collell

 

Diumenge XIV durant l'any / Cicle C

Santuari de Santa Maria del Collell

Trobada Jubilar dels arxiprestats de Banyoles i l’Alt Fluvià al Santuari del Collell

Diumenge 6 de juliol de 2025

Is 66,10-14c;  Salm 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20; Ga 6,14-18 i Lc 10,1-12.17-20

«Tothom espera. Al cor de tota persona hi ha l’esperança com a desig i espera del bé, fins i tot ignorant el que el demà portarà.» (Spes non confundit, 1) escrivia el papa Francesc en la butlla de convocatòria d’aquest any jubilar 2025 posat sota el lema de l’esperança. La fe és la vertadera esperança, la fe és la que ens porta esperança; ens ho diu avui l’apòstol sant Pau en la segona lectura, no ens hem de gloriar en cap altra cosa que en la creu de nostre Senyor Jesucrist, però darrera la creu, juntament amb ella, hi ha la llum de la resurrecció. Cert que sense la creu no existiria l’esperança de la resurrecció, però també és cert que sense la resurrecció la creu no seria llavor d’esperança. 

És aquesta esperança la que aquells setanta-dos deixebles, designats per Crist, a part dels apòstols, foren encarregats d’anar a cada poble i a cada lloc on Crist havia d’anar.

L’esperança se sembra caminant, com caminaren aquells setanta-dos, sense bossa, ni sarró, ni calçat. Perquè com escrivia el papa Francesc: «Posar-se en camí és un gest típic dels qui cerquen el sentit de la vida. El pelegrinatge a peu afavoreix molt el redescobriment del valor del silenci, de l’esforç, de l’essencial.» (Spes non confundit, 5). 

Segurament nosaltres portem masses bosses i sarrons i anem massa ben calçats, massa equipatge per a poder caminar lleugers. La força de la pobresa, de la senzillesa de la comunitat apostòlica és la que per exemple permeté a Pere de mostrar el Regne. Expliquen que el papa Pau V mentre escoltava el relat de Pere i Joan vora la porta bonica del temple a Jerusalem i el lector llegia la frase de Pere «No tinc plata ni or, però et dono el que tinc: En el nom de Jesucrist, el Natzarè, camina!» es girà vers un dels assistents i li digué «nosaltres, en canvi, tenim plata i or»; l’assistent, que no era altre que sant Robert Bellarmino li respongué «per això no podem dir: Aixeca’t i camina.»

Sovint sembrar esperança és com posar anyells enmig de llops, perquè el nostre món sembla moltes vegades voler matar l’esperança, no li plau que creixi l’esperança i la mata o l’escapça tant bon punt brosta. Ho veiem en tants conflictes bèl·lics que lluny de desaparèixer es multipliquen o es succeeixen els uns als altres. Aquesta successió de guerres feia exclamar al papa Francesc en la butlla: «Que el primer signe d’esperança es tradueixi en pau per al món, el qual es torna a trobar submergit en la tragèdia de la guerra. La humanitat, desmemoriada dels drames del passat, està sotmesa a una prova nova i difícil quan veu moltes poblacions oprimides per la brutalitat de la violència.» (Spes non confundit, 8).

La bona nova de l’Evangeli no és sempre ben rebuda, com tampoc ho son molts germans que avui, com aquells setanta-dos arriben a pobles que no els volen rebre, mentre que son pocs els qui asseuen als nouvinguts a taula. Així escrivia el papa Francesc: «No poden faltar signes d’esperança vers els migrants, que abandonen la seva terra a la recerca d’una vida millor per a ells i per a les seves famílies. Que les seves esperances no es vegin frustrades per prejudicis i tancaments; que l’acollida, que obre els braços a cadascú per raó de la seva dignitat, vagi acompanyada per la responsabilitat, perquè a ningú no se li negui el dret a construir un futur millor.» (Spes non confundit, 13). 

La vida nova, l’home nou que ens ha portat Crist ens cal transmetre’l sense triomfalismes, però amb constància, cadascun de nosaltres, poble de batejats, participa d’aquesta tasca evangelitzadora, ho fem de manera comunitària, de dos en dos, formant part de l’Església, conscients de que caminem de la mà del Senyor que es doina a conèixer als seus servents. En Maria tenim un exemple de com viure la fe amb generositat, amb esperit i de servei i amb esperança. «L’esperança troba en la Mare de Déu el seu testimoni més alt. En ella veiem que l’esperança no és un fútil optimisme, sinó un do de gràcia en el realisme de la vida.» (Spes non confundit, 24).

Diumenge XIV durant l'any / Cicle C. Missa de RTVE2

 

Diumenge XIV durant l'any / Cicle C

Missa de RTVE2

Capella del Col·legi Pureza de María de Sant Cugat del Vallès

Diumenge 6 de juliol de 2025

Is 66,10-14c;  Salm 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20; Ga 6,14-18 i Lc 10,1-12.17-20

El Senyor en designà encara setanta-dos, a part del nucli més proper a ell, el dels dotze apòstols, Jesús en crida a setanta-dos més per anar de dos en dos marxant en avançada per preparar el camí a l’Evangeli a cada lloc on Ell mateix havia d’anar. La tasca d’anunciar la bona nova és feixuga i demana de recursos humans, ho sabem prou bé en els nostres dies quan, com ha succeït també en altres moments de la història de l’Església, la manca de preveres i de diaques, afecta de manera singular la difusió de la bona nova en la nostra societat. 

Podríem dir que partint de la catolicitat, de la universalitat de l’Església, el nostre món occidental ha perdut la centralitat dins de l’Església, mentre que a l’Africa o a orient l’Església viu una primavera, no pas exempta de sacrifici perquè allí en molts casos l’Església pren un caire martirial com l’ha tingut a la vella Europa en altres moments. 

Ens ho diu el papa Lleó: «Una malaltia molt difosa en el nostre temps és el cansament de viure: la realitat ens sembla massa complexa, pesada, difícil d'afrontar. I llavors ens apaguem, ens adormim, amb la il·lusió que en despertar-nos les coses seran diferents. Però la realitat cal afrontar-la, i amb Jesús al costat podem fer-ho bé.» (25 de juny de 2025).

El cert és que el missatge de Crist no ha perdut pas actualitat, les seves paraules continuen essent tant vàlides com sempre, aquesta centralitat de Crist, de la que ens parla l’apòstol sant Pau, aquesta gràcia de nostre Senyor Jesucrist segueix present avui entre nosaltres. No hi ha d’haver doncs lloc per al desànim i si sempre lloc per a l’esperança. 

Ho vivim aquest any d’una manera ben especial, un any en que celebrem l’any jubilar 2025 que el papa Francesc va posar sota el lema de l’esperança, aquella esperança que no defrauda que és Crist. La fe l’hem de viure amb joia, ens ho diu el profeta Isaïes, ens cal fer festa, ens cal estar contents, perquè la mà del Senyor es fa conèixer als seus servents, cal per això que els nostres cors bateguin de goig. Una fe trista, una fe ensopida no és una vertadera fe, viure la fe amb plany per temps passats que no tornaran, viure-la culpant al nostre voltant del que ens passa, no és viure-la amb sinceritat de cor.

No ens hem de gloriar en cap altra cosa que en Jesucrist, i fent-ho ho fem en la seva creu, allí on el món va ser crucificat per nosaltres i on nosaltres ho som per al món. No és aquesta una visió trista, negativa o fosca de la fe i per què no ho és? Doncs perquè ho sabem molt bé, darrera de la creu hi ha la resurrecció, darrera d’aquell migdia del divendres on tot era foscor, tristesa, solitud i befes; hi ha la llum de l’albada del diumenge de la resurrecció. Per això són admirables les seves obres, per això son tant admirables el sacrifici de la creu i la resurrecció que ens ofereix la vida eterna i la filiació divina. 

Ens ho deia fa pocs dies el papa Lleó: «no ens desanimem! Fins i tot en els moments foscos de la vida, quan el temps passa sense donar-nos les respostes que busquem, demanem al Senyor que surti de nou i ens aconsegueixi allí on l'estem esperant. El Senyor és generós i vindrà aviat!» (4 de juny de 2025).

El Senyor bé, com va anar a tots aquells llocs on havia d’anar i on els setanta-dos anaren a prepara-li el camí. No és aquest el sentit de l’Església també avui? Preparar el camí a Crist? Certament és aquesta la nostra missió. La de tots i cadascun dels batejats, és a dir, ser evangelitzadors moguts pel mateix esperit que movia als setanta-dos i qui sap si també com ells, anyells enmig de llops. Però ens ho diu el mateix evangelista sant Lluc, a la fi de la seva missió els setanta-dos tornaren satisfets i contents. 

Nosaltres com ells no ens hem d’acontentar amb cap altra cosa que en treballar pel Regne, mirant que a la fi del camí estiguem satisfets i contents per la tasca feta i esperant que els nostres noms restin escrits en el cel i amb els nostres els de tants com puguem transmetre la joia i l’esperança de l’Evangeli, la joia que és Crist.

Diumenge XIV durant l'any / Cicle C. Confirmacions a la Parròquia de Santa Coloma de Farners

 

Diumenge XIV durant l'any / Cicle C

Confirmacions a la Parròquia de Santa Coloma de Farners

Dissabte 5 de juliol de 2025

Is 66,10-14c;  Salm 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20; Ga 6,14-18 i Lc 10,1-12.17-20

Per la confirmació els batejats rebem més plenament l’Esperit Sant, ens unim més estretament a Jesucrist i a la seva Església i som enviats a anunciar l’Evangeli. No és doncs la confirmació un mer formulisme, aquest sagrament que avui rebreu imprimeix caràcter, això vol dir que rebent-lo us incorporeu de manera més estreta a l’Església de Crist i ho feu de manera lliure i voluntària. Quan rebem el baptisme de petits ho fem de la mà dels nostres pares i padrins, ells demanen en nom nostre que siguem incorporats a l’Església i ho fan moguts per donar-nos a nosaltres el millor que és la fe en Jesucrist. Ara heu anat aprofundint en aquesta fe i sabeu que creure vol dir també renunciar a algunes coses, poques, però que son aquelles que ens mouen a fer el mal, i proclamareu que creieu en unes altres, les que ens mouen a fer el bé. Perquè estimar, l’amor, és el senyal d’identitat de tot cristià, no hi pot haver fe sense estimar a Déu i als germans, als altres.

Ens ho ha dit l’apòstol sant Pau, l’únic que val és que hàgim estat creats de nou, que la pau i la misericòrdia de Déu reposin sobre nosaltres. Ens ho anunciat també el profeta Isaïes, la fe és la que ens porta al goig, a reviure perquè creient tenim la mà del Senyor prop nostre i Ell se’ns dona a conèixer. Avui per avui la fe la vivim d’una manera molt diferent a com la van viure els nostres avis i fins i tot els nostres pares; aquella fe viscuda de manera majoritària i qui sap si a vegades viscuda més per rutina o per convenció social que amb convenciment. Per aquest motiu la vostra opció té un valor especial, més que en altres temps.

Us podeu sentir avui estretament lligats a aquells setanta-dos que Crist escollí per anar de dos en dos cap a cada poble i cap a cada lloc on Ell mateix havia d'anar, aquells que Crist anomenà segadors perquè la fe quan dona fruit cal segar-la per bé del Regne de Déu.

Avui us podeu sentir estretament lligats a aquells setanta-dos que Crist escollí per anar de dos en dos cap a cada poble i cap a cada lloc on ell mateix havia d’anar, aquells que Crist anomenà segadors perquè la fe dona fruit quan el Regne de Déu és a prop i l’evangelització dona fruit.

L’evangelista sant Lluc ens repeteix aquesta frase dos cops: «El Regne de Déu és a prop.» Avui és una mica més a prop vostre perquè davant d’aquesta assemblea que representa al conjunt de l’Església proclameu la vostra fe. La confirmació no és un acte individual ni privat, és la comunitat, en aquest cas la vostra comunitat parroquial, la que convocada en nom del Senyor i unida per una mateixa fe i un mateix amor és reuneix per escoltar la vostra professió de fe. 

Us acompanyen els vostres padrins, els heu escollit perquè ells viuen ja la fe i veieu en ells sinó un model sí algú que pot donar-vos un cop de mà en el vostre camí com a cristians. No patiu, la fe la vivim en comunitat, tots junts, quan heu estat presentats pels vostres catequistes per rebre aquest sagrament, heu estat presentats al conjunt d’aquesta assemblea, al conjunt de l’Església diocesana i universal. 

Hi sereu incorporats de manera més ferma a través de tres moments claus en aquesta celebració: La vostra professió de fe, la pregària amb la que demanarem al Pare que faci davallar l’Esperit Sant sobre vosaltres i la unció amb el crisma que rebreu fent el senyal de la creu al vostre front per concloure amb el desig de que la pau del Senyor sigui amb vosaltres avui i ja per sempre.

Son gestos simples però amb un significat molt profund, el d’incorporar-vos en plenitud a l’Església de Crist per la força de l’Esperit Sant. Ens ho deia fa uns dies el papa Lleó: «L'Esperit obre les fronteres, abans de res, dins de nosaltres. És el Do que obre la nostra vida a l'amor. I aquesta presència del Senyor dissol les nostres dureses, els nostres entossudiments, els egoismes, les pors que ens paralitzen, els narcisismes que ens fan girar només entorn de nosaltres mateixos. L'Esperit Sant ve a desafiar, en el nostre interior, el risc d'una vida que s'atrofia, absorbida per l'individualisme. És trist observar com en un món on es multipliquen les ocasions per a socialitzar, correm el risc d'estar paradoxalment més sols, sempre connectats i malgrat això incapaços de “establir vincles”, sempre immersos en la multitud, però restant viatgers desorientats i solitaris.» (8 de juny de 2025). 

Estigueu certs, no esteu sols, formeu part d’una comunitat, l’Església, fonamentada en aquell que no refusa la nostra súplica i no ens nega mai el seu amor: Crist.

Dimecres de la Setmana XIII Durant l'any / I

 

Dimecres de la Setmana XIII Durant l'any / I

Capella del Seminari de Santander

Curs Vida Consagrada

Dimecres 2 de juliol de 2025

Gn 21,5.8-20; Salm 33,7-8.10-11.12-13 i Mt 8,28-34

Dios tiene sus planes para nosotros, quizás muchas veces los desconocemos, no sabemos reconocer sus signos, pero nuestra vida, el recorrido de nuestra vida está desde siempre presente en su mente. Así ocurría en el caso de Abraham, desconocía lo que Dios tenia en mente para su hijo Isaac, quizás no podamos decir que desconfiase de Dios, quizás simplemente trataba de decirle a Dios lo que le convenia hacer con la vida de sus hijos.

Dios sabe muy bien lo que hace. Lo que lleva entre manos, nos quiere a cada uno de nosotros de manera individual por lo que somos y tal como somos. Debemos dejarnos abrir los ojos por Dios, como Agar que vio así el pozo de agua que calmaría su sed y la de su hijo.

De manera similar nosotros debemos dejarnos abrir los ojos por Dios para poder descubrir así el plan vida que nos ha dispuesto, en nuestro caso la vocación. Todos tenemos una vocación, todos somos llamados a seguir una vocación. La primera y más importante es la de seguidores de Cristo, la de cristianos; pero todos tenemos también una vocación particular, cada cual la suya y es esta la que debemos descubrir i aceptar. Aceptarla a veces no es fácil, aquellos demonios que tenían bajo su poder a los hombres que salieron al paso de Jesús, toman la forma de la comodidad, la rutina o de la búsqueda de mil y una excusas para evitar responder a la llamada del Señor.

Por ello debemos confiarnos al Señor, a su voluntad, ser receptivos a su palabra, con la escucha atenta, siendo generosos para responder a su llamada. El camino de la vocación no es siempre fácil; nos lo decía el papa León cuando hablaba a los sacerdotes en su jubileo: debemos ser hombres capaces de amar, de escuchar, de orar y de servir juntos, en definitiva, capaces de ser amigos de Cristo.

Para esto os formáis, para esto conocéis estaos días otras maneras de seguir a Cristo junto a quienes le siguen viviendo los diversos carismas de la vida consagrada. Así todos juntos formamos Iglesia, amamos a Cristo, cada uno con su carisma, cada uno sirviéndole allí donde ha sido llamado por Él. Dios sigue llamando y permanece siempre fiel a sus promesas, como añadía el papa León dirigiéndose a los sacerdotes con motivo del jubileo sacerdotal.

Llama como llamó a Abraham o a Agar, te llama a ti y me llama a mí para que le amemos, para que le sigamos, para que le sirvamos.  pidámosle que lance lejos de nosotros cualquier enemigo y nos ayude, con la fuerza del Espíritu, a ser sus discípulos según su voluntad.