Solemnitat de Sant Narcís

 

Solemnitat de Sant Narcís

Patró de la ciutat i de la diòcesi de Girona

Basílica de Sant Feliu de Girona

Dimecres 29 d’octubre de 2025

Sir 51,1-12; Salm 33, 2-3.4-5.6-7.8-9; 1Jn 5,1-5 i Jn 15, 18-21

«Us heu fet el meu protector i el meu ajut.» (Sir 51,2)

«Ens trobem en el dia d’aquesta solemnitat en honor de tan gran confessor de Crist i apòstol nostre, el màrtir sant Narcís, donem gràcies i lloances al Creador», predicava l’abat Oliba, fundador del monestir de Montserrat, ara fa tot just mil anys. I passats deu segles d’aquelles paraules de l’abat i bisbe Oliba, sant Narcís i el seu testimoniatge de fe segueixen ben presents entre nosaltres.

El temps de Déu no és el nostre, i com escrivia l’apòstol sant Pere: «per al Senyor, un dia és com mil anys, i mil anys, com un dia.» (2Pe 3,8). Per això l’actualitat del testimoni de sant Narcís ens és avui per a nosaltres, com ho ha estat per tantes generacions abans, un exemple de com viure la fe, una fe confiada, una fe recolzada en tot moment en aquell qui era per sant Narcís, i és per a nosaltres, també avui, protector i ajut.

Sense aquest ajut, que anomenem gràcia, sense aquesta protecció, que anomenem confiança, de res no valdrien els nostres esforços, perquè el nostre camí, confiant tan sols en les nostres pròpies forces, condicionades per les nostres febleses tant físiques com morals, com diria sant Benet, (Cf. RB 72,5) ens portaria a un viatge incert i qui sap si dirigit cap al no res.

Aquesta confiança en Déu és la primera de les característiques dels sants i, sobretot, dels màrtirs. Els sants són aquells que confien d’una manera intensa en Déu, el saben al seu costat, el saben a prop seu i per això, quan arriba el moment de la defallença, que també arriba als sants com a tothom, estan certs que superaran la prova i seguiran camí cap al Regne amb renovades forces.

Aquesta confiança és encara més radical en els màrtirs, perquè per a ells mantenir-se ferms en la fe té el preu de la pròpia vida, d’una vida que estimen perquè és regal de Déu, però una vida que saben limitada, finita i que viuen com una porta cap a aquella altra vida que és plenitud.

Aquesta confiança no els fa pas uns insensats menyspreadors del que aquí tenen i han rebut, sinó uns esperançats en què una cosa porta a l’altra i que la fe viscuda ara i aquí, amb un sentit encara no del tot ple, porta amb seguretat a la plenitud total d’aquella que és la vida prop de Déu en la companyia dels qui Ell s’ha escollit.

Als màrtirs sempre hi ha qui espera devorar-los, sempre hi ha qui els vol la mort, però més enllà de l’entranya més fonda del país dels morts, de la qual ens parla Jesús fill de Sira, més enllà de les acusacions sortides de llavis, mentiders i de llengües impostores, hi ha la realitat de qui allibera els qui esperen en Ell.

L’esperança marca la vida dels màrtirs, marca la seva mort i els salva de la mort definitiva. Ens ho deia el papa Francesc, de grata memòria, en iniciar aquest any sant: «El testimoni més convincent d’aquesta esperança ens l’ofereixen els màrtirs, que, ferms en la fe en Crist ressuscitat, van saber renunciar a la vida terrena per tal de no trair el seu Senyor.» (Spes non confundit, 20).

El primer missatge que ens donen els màrtirs és, doncs, el de l’esperança. Una esperança que ens conviden a viure també a nosaltres i de la qual hem de ser transmissors. Tots estem cridats a evangelitzar, a proclamar la Bona Nova, i això es concreta en ser missatgers d’esperança.

Ens cal «posar atenció a tot allò bo que hi ha en el món per a no caure en la temptació de considerar-nos superats pel mal i la violència. En aquest sentit, els signes dels temps, que contenen l’anhel del cor humà, necessitat de la presència salvífica de Déu, requereixen ser transformats en signes d’esperança.» (Spes non confundit, 7).

«He cercat al Senyor i Ell m’ha respost.» (Sl 34,5)

Els màrtirs són els grans cercadors de Déu, fins a les últimes conseqüències, cercadors sense defallir davant dels molts perills, davant dels llaços dels qui esperen fer-los caure i busquen motivar el seu abandonament. Quan cerquem a Déu, Ell ja ens ha trobat primer, sols espera un gest per part nostra per sortir al nostre encontre. Déu sempre ens espera, és pacient i no defalleix en aquesta seva espera.

Nosaltres el cerquem a vegades de manera conscient, a vegades de manera inconscient, perquè tot home i tota dona tenen una dimensió espiritual, es pregunten el per què davant dels grans interrogants que ens planteja la vida.

El món té set de Déu, i també ens incumbeix a nosaltres, creients, apropar Déu als nostres germans i germanes. Als allunyats, als qui no el coneixen, als qui passen per una crisi espiritual. Tots nosaltres som evangelitzadors, des de la nostra pròpia feblesa, des del carisma concret amb què vivim la nostra fe.

L’Església, essent una, acull diverses sensibilitats, però ens uneix en la cerca de Déu. Pau deia «hi ha desavinences entre vosaltres. Vull dir que uns afirmen: «Jo soc de Pau»; altres: «Doncs jo, d'Apol·ló»; altres: «Jo, de Cefes»; altres: «Jo, de Crist.» És que el Crist està dividit?» (1Co 1,11-13). Avui potser diríem: «Jo soc de Francesc»; altres «jo soc de Benet»; altres «jo soc del Vaticà II» o d’altres «jo soc de Trento». Tots som de Crist i el testimoni, el record dels màrtirs, ens empeny a la unitat, a la comunió, a la sinodalitat.

En paraules de sant Pau: «Què us fa pensar que sou superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7).

On hi ha divisió no hi pot haver evangelització, perquè la fe es viu en comunió. L’Església, hereva de Crist, imatge de Crist a la terra, recull al llarg dels segles una rica tradició que, pas a pas, segle a segle, ha anat configurant una realitat que continuant essent sempre la mateixa, respon en cada moment als signes dels temps, als neguits de cada generació, però sempre fidel a Crist.

Ens cal viure la fe en comunió, davant d’un món cada cop més capitalitzat per extremismes que cerquen la confrontació abans que cap intent de consens, un concepte, una idea, una paraula que a força de ser menystinguda ha acabat per ser menyspreada.

El respecte per l’altre neix del mateix Déu; som fets iguals per voluntat de Déu i en Crist hem estat fets germans amb Ell i per Ell fills del Pare. Si això és així, i així ho creiem, com podem considerar-nos els uns per damunt dels altres? Com podem definir-nos com a purs tractant a d’altres d’impurs?

Recordem la paràbola que escoltàvem, aquest darrer diumenge, d’un fariseu satisfet i un publicà avergonyit; l’un tornà a casa justificat, l’altre no. En paraules del papa Lleó XIV: «Jesús ens dona un missatge poderós: no és ostentant els nostres mèrits com ens salvem, ni ocultant els nostres errors, sinó presentant-nos honestament, tal com som, davant Déu, davant nosaltres mateixos i davant els altres, demanant perdó i confiant en la gràcia del Senyor.» (26 d’octubre de 2025).

Tan sols amb humilitat i honestedat serem creïbles als ulls dels nostres conciutadans. Des de la fe, com a Església, tot i els nostres errors, tot i les nostres mancances, tenim quelcom a dir al nostre món i el que li hem de dir és fonamentalment que hi ha lloc per l’esperança; per això nosaltres, en la nostra pobresa, estem cridats a ser «corresponsables per tal que, per la multiplicitat de signes d’esperança, testimoniem la presència de Déu en el món.» (Spes non confundit, 17).

Sols podrem ser testimonis de Crist des de la comunió, vivint la nostra fe amb humilitat i amb honradesa de cor. En paraules del papa Benet XVI: «Déu no ens imposa un sentiment que no puguem suscitar en nosaltres mateixos. Ell ens estima i ens fa veure i experimentar el seu amor, i d'aquest «abans» de Déu pot néixer també en nosaltres l'amor com a resposta.» (Deus caritas est, 17).

«No hi ha ningú que estimi el Pare sense estimar els fills que han nascut d’Ell.» (1Jn 5,1)

Escriu el papa Lleó XIV en la seva primera Exhortació Apostòlica que ha de ser: «a través nostre, - que - Déu també proveeixi als germans més febles d’allò que necessiten» (Dilexi te, 53). Certament «Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu.» (1Jn 4,20). La fe sense l’obra de l’amor és morta, no és fe. L’amor a Déu ha d’anar intrínsecament unit a l’amor als germans. «La caritat és una força que canvia la realitat, una autèntica potència històrica de canvi. És la font a què ha de fer referència tot compromís» (Dilexi te, 91).

El germà i la germana no són un rostre anònim, perquè per a nosaltres Déu no és una idea. Déu es va fer home mitjançant el misteri de l’encarnació, es va fer carn, es va fer un com nosaltres i com nosaltres va viure i va morir, va compartir totes les nostres limitacions, dolors, neguits i angoixes.

«No és suficient limitar-se a enunciar de manera general la doctrina de l’encarnació de Déu; per endinsar-se de debò en aquest misteri, en canvi, cal especificar que el Senyor es fa carn, carn que té gana, que té set, que està malalta, empresonada.» (Dilexi te, 110).

Déu és darrere de cada rostre que sofreix; als qui més els cal el nostre amor són imatge viva de Crist. Si preguntem: «Senyor, quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?» (Mt 25,44), sabem ben bé la resposta: «Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.» (Mt 25,45).

I si preguntem, com aquell mestre de la llei, «qui són els altres que haig d'estimar?» (Lc 10,29) el papa Francesc ens ho concreta: els privats de llibertat, els malalts, els migrants, els ancians, els pobres. Ho sabem prou bé, com ho sabien els màrtirs, com ho sabia sant Narcís.

Els sants són aquells a qui no els cal concretar a qui s’han de dirigir, ho saben ben bé i fan de la seva vida una opció pels febles, pels necessitats d’ajuda, certament, però sobretot pels necessitats d’amor.

El nostre món és sovint individualista, es basa en la lloa al poderós, mentre ho és, i el menyspreu al desvalgut, en qualsevol circumstància i moment. És la teoria del “descarte”, com l’anomenava el papa Francesc,

Ens ho ha dit sant Joan, no hi ha cap mena de dubte, estimar Déu vol dir guardar els seus manaments i aquests es concreten en dos: estimar Déu amb totes les nostres forces i estimar els altres com a nosaltres mateixos. Aquest amor generós, que no fa accepció de persones, cal practicar-lo, no ens podem quedar amb un enunciat teòric de l’amor, que en si mateix no és amor.

En paraules del papa Lleó XIV: «No és possible oblidar els pobres si no volem sortir fora del corrent viu de l’Església que brolla de l’Evangeli i fecunda tot moment històric.» (Dilexi te, 15).

El testimoni dels màrtirs és el d’aquells que van estimar més a Déu que la seva pròpia vida, la d’aquells màrtirs que són les nostres arrels en la fe, com sant Narcís i sant Feliu, i la de tots els altres màrtirs que encara avui arreu del món perden la seva vida al servei dels altres i per fidelitat a la fe, i el seu exemple ens esperona a ser testimonis d’amor per tal que «la llum de l’esperança cristiana pugui arribar a totes les persones, com a missatge de l’amor de Déu adreçat a tothom! I que l’Església pugui ser testimoni fidel d’aquest anunci arreu del món!» (Spes non confundit, 6).

«El servent no és més que l’amo.» (Jn 15,20)

Sant Narcís i tots els altres màrtirs foren homes i dones al servei de la fe, al servei de l’Església, al servei dels altres; en cap moment es van creure més que Crist, sinó simples servidors seus. Uns servidors entregats fins al límit.

Què hauria estat de l’Església si ells haguessin claudicat davant les amenaces? Com hauria arribat a nosaltres el missatge de Crist si ells haguessin posat per endavant el seu propi voler al voler de Déu?

Els màrtirs no cerquen notorietat, el seu esperit de servei no els fa cercar el martiri; ells són cercadors de Déu i servidors de la comunitat, i si al pas els surt la mort la prefereixen a la renúncia.

En una societat com la nostra, a la qual la paraula compromís no sempre agrada, el seu exemple ens encoratja.

Els sants, els màrtirs com sant Narcís, són aquells qui ens han deixat petjada, com aquella petjada amb què sant Narcís va voler burlar els seus perseguidors fent-los pensar que havia fugit quan vertaderament restava per seguir amb la seva tasca evangelitzadora.

A vegades el servei dels màrtirs demana també de certa dosi d’astúcia per tal de perseverar en la seva missió i poder-la seguir mentre Déu ho permeti. En ells juguen dues virtuts que el papa Francesc glosava molt: la paciència i la perseverança.

En ells s’uneixen el testimoni de vida, l’atenció als necessitats i el martiri. (Cf. Dilexi te, 37). Una atenció que va més enllà del seu martiri, perquè sant Narcís, essent per a nosaltres un referent en la fe, una de les columnes de la nostra Església de Girona, continua essent també un nostre protector.

Ens protegeix com ho va fer aquell any 1285 quan en veure profanat el seu sepulcre eixams de mosques atacaren els cavalls dels invasors fins a fer-los fugir. Un gest simple com aquell que vol mostrar a través de la simplicitat la majestat de Déu.

També avui demanem a sant Narcís la seva protecció quan són altres els invasors: la insolidaritat, la insensibilització, la manca de coherència entre paraules i fets, àdhuc dins de la mateixa Església. Li demanem la seva intercessió mentre perviuen els mateixos enemics que ell va combatre, com la guerra, la fam i la manca d’una vida digna.

Tant de bo nosaltres poguéssim ser com aquelles mosques que un llunyà segle XIII van aconseguir fer fugir l’enemic. Una a una no eren res, tan sols una no hauria causat pas cap estrall, però totes juntes i acomplint una mateixa missió van acabar per triomfar; perquè de la humilitat i de la comunió neix la vertadera força. També nosaltres un de sol res no som, però units som l’Església de Crist. Una «Església – que - no imposa, sinó que proposa lliurement la fe catòlica, sabent bé que la conversió és el fruit misteriós de l'acció de l'Esperit Sant. La fe és do i obra de Déu.» (Benet XVI, 2 d’octubre de 2008).

Aquesta proposició a la que no hem de renunciar mai, com no hi renuncià sant Narcís fins a costar-li la vida, ha de ser pacient, perseverant, humil i alhora no exempta d’enginy.

Sempre diligents en la caritat i perseverants en l’esperança; una caritat i una perseverança de la qual sant Narcís ens és exemple.

Que ell, un dels nostres més lleials puntals, ens protegeixi i ens acompanyi avui i sempre.

Diumenge XXX durant l'any / Cicle C

 

Diumenge XXX durant l'any / Cicle C

Monestir de Sant Daniel

Diumenge 26 d’octubre de 2025

Sir 35,12-14.16-18; Salm 33,2-3.16 i 18.19 i 23; 2Tm 4,6-8.16-18 i Lc 18,9-14

Dos homes acudeixen al temple, tots dos hi van per pregar i un retorna perdonat a casa seva i l’altra no; és més retorna perdonat aquell que creu que Déu no l’ha perdonat i retorna sense perdó aquell que creu que Déu l’ha perdonat. Alguna cosa no quadra en aquest relat i la base d’aquest aparent desconcert és ben evident, Déu no actua amb paràmetres humans i Déu, a més, veu el que hi en l’interior del nostre cor, ho veu com cap altra ho pot veure, ni tant sols nosaltres mateixos.

La vida oferta com una libació és la que agrada a Déu, com ens ha dit l’apòstol; el prestigi dels homes no depèn a ulls de Déu de riqueses o poders, el Senyor sols rep benèvolament als qui l’honoren amb un cor sincer. Aquesta era la gran diferència entre aquell fariseu envalentonat amb les seves pròpies paraules buides i aquell publicà avergonyit que no es veia capaç ni d’acostar-se a Déu, ni de mirar-lo a la cara.

Déu no es rendeix a les nostres evidències, els seus ulls escruten molt més enllà del que els nostres poden observar. Ell veu la realitat i no pas l’aparença que nosaltres tant maldestrament tractem d’embellir i maquillar amb minsos recursos i poc efectius. Hi pot haver una fe que fa goig als ulls dels homes, que fa exclamar als altres i a nosaltres mateixos com en som de pietosos; però si aquesta fe es fonamenta en creure’ns millors que ningú, si es fonamenta en el menyspreu als germans; ni és vertadera fe, ni ens procurarà mai la salvació, ans al contrari ens empeny a la perdició.

Siguem sincers, pel cap de tots ens ha passat algun cop o més d’un aquesta frase: «gràcies Senyor perquè no soc com els altres homes.» I te una part de veritat i una part de falsedat. És cert que si ens ho creiem no som com els altres homes, perquè som pitjors que qualsevol altre en creure’ns per damunt d’ells. I és falsedat en tant que en cap cas som millors que un altre. La igualtat en l’amor de Déu no admet altra excepció que la seva opció pels pobres, pels que tenen més necessitat d’amor, pels que no tenen res o tenen poc o no tenen el suficient per poder tirar endavant una vida mínimament digna.

Lluitar en el noble combat de la fe fins al límit de que quan estem a punt per desfer les amarres i deixar el port, siguem mereixedors de la corona reservada pel Senyor; no és un tema de qualificacions que nosaltres mateixos ens puguem atorgar. La base, el barem per saber si la nostra vida ha estat o no un noble combat és com ens veu el Senyor. Ell ho sap tot de nosaltres i valora l’amor i el penediment, molt més que delmes i dejunis. El que Déu vol és que visquem un veritable camí de conversió i aquest no pot viure’s si no partim de la base de que ni som perfectes, ni som els millors; ha de partir de la base del reconeixement de les nostres febleses tant físiques com morals, com diu sant Benet, de la nostra migradesa davant de Déu amb el desig ferm de deixar-nos modelar per Crist i obrir-nos a la seva voluntat.

No es tracta tant de preguntar-nos quantes hores preguem, hem de preguntar-nos també com preguem, com és el nostre cor, avaluar els nostres pensaments i sentiments, defugint l’arrogància i la hipocresia.

El papa Francesc comentant aquest passatge de l’Evangeli ens deia: «pregunto: es pot resar amb arrogància? No. Es pot resar amb hipocresia? No. Tant sols podem pregar posant-nos davant de Déu tal com som. No com el fariseu que resava amb arrogància i hipocresia. Estem tots atrapats per les presses del ritme quotidià, sovint deixant-nos portar per sensacions, atordits, confusos. És necessari aprendre a trobar de nou el camí cap al nostre cor, recuperar el valor de la intimitat i del silenci, perquè és allí on Déu ens troba i ens parla. Només a partir d'allí podem, al seu torn, trobar-nos amb els altres i parlar amb ells. El fariseu es va posar en camí cap al temple, està segur de si, però no se n'adona que ha extraviat el camí del seu cor.» (1 de juny de 2016).

Ens cal silenci i intimitat per mirar dins dels nostres cors, defugint la sobrevaloració i l’arrogància. No és això el que ens proposa sant Benet quan ens parla del camí monàstic? No és doncs això una quimera, ni quelcom impossible, però demana, això sí, del nostre esforç i de renunciar a la petulància espiritual per abraçar la humilitat.

Com ens diu sant Benet en el setè graó de la humilitat cal que no sols amb la llengua diguem que som l'últim i el més vil de tots, sinó que ho sentim també així al fons dels nostres cors.

Sant Antoni Maria Claret

 

Sant Antoni Maria Claret

Fills de l'Immaculat Cor de Maria

Església del Cor de Maria de Girona

Divendres 24 d’octubre de 2025

Is 61,1-6; Salm 22,1-6; 2Co 5,14-21 i Mc 16,15-20

 

Quan l’Esperit del Senyor reposa sobre algú, quan l’amor que Crist ens te ens obliga i som convidats a anar per tot el món i a predicar la Bona Nova de l’Evangeli la migradesa de les nostres forces deixa de tenir importància i la fe tot ho omple, la fe que deixa actuar a Crist en nosaltres per tal de fer coses que fins llavors no estaven al nostre abast. 

La grandesa dels sants no està tant en la seva vida virtuosa, que també, en la seva capacitat de rectificar el rumb, que també, en el seu amor a Déu, que també, com en aquesta seva obertura al Senyor perquè Ell actuï a través nostre. Ho va dir Jesús «no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l'Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre.» (Mt 10,20). Aquesta fou la grandesa de sant Antoni Maria Claret, no fou ell qui parlà, sinó que fou l’Esperit que parlà per la seva boca. 

Un sant sovint incomprès, sovint perseguit, sovint davant de situacions i prop de personatges incòmodes, però amb una cosa sempre segura: la seva fidelitat a acomplir la voluntat del Pare. D’altra manera no hauria pogut sobreviure a tantes dificultats, no hauria pogut perseverar en el camí que el Senyor li marcava. Dúctil a la voluntat del Senyor escrivia que «Jesús va servir-se del ruc quan volgué entrar triomfal a Jerusalem. Jo també m’ofereixo de bon grat a Jesús, per si es vol servir de mi per entrar triomfant dels enemics del món.» 

Sant Antoni Maria Claret no volia servir-se de Déu, sinó que Déu ser servís d’ell quan Déu volgués i allí on volgués, per això escrivia aquell 15 de gener de 1857 quan li demanava al Senyor que li calia fer: «Jesús va dir-me “Ja treballaràs Anton, encara no és hora”.» I l’hora arribà amb escreix i la feina d’escampar la Paraula de Déu també. 

Què ens queda avui de sant Antoni Maria Claret? Ens queda la seva obra, el seu record i el seu exemple. No tot son flors i violes en la vida dels sants, més aviat estan plenes de desencisos, de calumnies, però tot això sofert a causa de Crist és poca cosa. «Contemplava Jesucrist – escrivia – i veia que lluny era encara de sofrir el que Crist va patir per mi, i així em tranquil·litzava.» Per això avui el recordem celebrant la seva festa, enmig dels seus fills que segueixen treballant, fills de l'Immaculat Cor de Maria. «Perquè si es treballa, encara el terreny és capaç de llevar fruit», en paraules seves manllevades de la seva autobiografia. 

Els sants ens son exemples no pas perquè estiguin exemptes de cometre errors, ni de travessar tempestes espirituals, ni de viure nits fosques o períodes de persecució; ens son exemple per la perseverança, per la seva capacitat de no defallir davant de les dificultats, de passar per barrancs tenebrosos sense por, certs de que Déu és amb ells, que la seva bondat i el seu amor els acompanyen. 

Tant de bo també nosaltres puguem viure amb aquesta confiança, conscients de que vivint en Crist som una creació nova que anul·la allò antic i passat quan Déu comença en nosaltres quelcom nou. No foren les dignitats, ni la proximitat dels poderosos el que acabà omplint la vida de sant Antoni Maria Claret, fou la proximitat a Crist quan reconeixia que «se m’han presentat moltes dificultats; he superat incomptables persecucions (...) però recolzat en la divina Providència tot ho he superat amb serenitat, i tots aquests obstacles han augmentat la meva força.» Sant Antoni Maria Claret esdevingué enmig de tantes dificultats un vertader ambaixador de Crist. Que la seva força i el seu exemple ens encoratgin a nosaltres a perseverar en la fe i a no defallir en el camí cap a Crist. 

Santa Maria del Collell

 

Festa de Santa Maria del Collell

Patrona del clericat diocesà gironí

Santuari de Santa Maria del Collell

Divendres 24 d’octubre de 2025

Fets 1,12-14; Salm 86 i Jo 2,1-11

Quan Jesús és endut al cel, la part principal del pla de salvació ha conclòs. El Fill de Déu s’ha fet home, ha compartit la nostra vida, ha predicat la bona nova, ha patit la passió i ha compartit la nostra mort i un cop ressuscitat i després d’aparèixer-se diverses vegades als seus és endut al cel i havent acomplert Crist la seva missió comença el torn de la missió de l’Església. Aquella primera comunitat eclesial és ben incipient, formada pels onze, algunes dones i els germans de Jesús i amb tots ells Maria, la mare.

 

Finalment havia arribat aquella hora de la que Jesús parlava a Canà de Galilea quan es feu de pregar per tal d’ajudar a aquella parella de nuvis que havia fet curt de vi en la previsió del banquet, allí i a Jerusalem, com sempre, Maria sols tenia una cosa al cap: «Feu  tot el que ell us digui.» És el que digué a aquells servents i és el que deuria dir també als deixebles i al conjunt d’aquella petita comunitat llavor de l’Església avui universal. 

Maria visqué la fe en comunitat, ella la primera deixeble, la primera en escoltar la paraula de llavis de Crist, mantingué una relació de vida comunitària amb aquells deixebles amb qui convisqué a Jerusalem i amb els qui havia compartit ja el banquet a Canà de Galilea. La fe ens uneix com a comunitat, malgrat la diversitat, malgrat les opinions diferents; hi ha quelcom que ens uneix que és molt més fort que cap temptació de divisió i si no ho ens uneix, ens ha d’unir. Els apòstols, les dones i els germans de Jesús, amb Maria, pregaven junts, encara més pregaven unànimement i és aquesta unanimitat, nascuda de l’experiència d’haver conviscut amb Crist, d’haver experimentat la seva resurrecció i d’haver vist com era endut al cel, el que constitueix el fonament de l’Església: la comunió. 

Diem habitualment que l’Església és santa però que els seus membres, humans com som, no la santifiquem tal com deuríem. Ho repetim en cada Eucaristia tot just abans de la comunió quan diem: «no mireu els nostres pecats, sinó la fe de la vostra Església» i preguem perquè aquesta Església, que és de Crist abans que nostra, tingui pau i unitat. La temptació d’imposar la nostra voluntat, el nostre parer per damunt del dels altres és ben humana i alhora ben present, hi caiem tots; però ens cal vèncer-la. 

Ens ho diu l’Apòstol tant a la carta als cristians de Corint: ««Jo soc de Pau», i els altres: «Jo soc d'Apol·ló», no vol dir això que viviu de manera purament humana? Què és Apol·ló? Què és Pau? Només són uns servidors que us han encaminat a creure, cada un segons allò que ha rebut del Senyor. Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però és Déu qui feia créixer. Per això no són res ni el qui planta ni el qui rega; només compta Déu, que fa créixer.» (1Cor 3,4-7) Només compta Déu, és Déu qui fa créixer, ho sabem, però la temptació d’atribuir-nos-hi el mèrit no acaba de desaparèixer de la nostra ment. Tenim en Maria un exemple, tenim en ella el millor exemple, en ella i en aquesta petita comunitat de Jerusalem. Cert que no trigaren ha sorgir les desavinences, cert que Pere i Pau optaren per posicions diferents; però foren superades per la ferma voluntat de viure units en la fe, units en Crist. 

Ens convidava en l’inici d’aquest any jubilar el papa Francesc: «a seguir avançant en el camí cap a la unitat visible, a no cansar-nos de cercar maneres adequades per a correspondre plenament a la pregària de Jesús: «Que tots siguin u. Que estiguin en nosaltres, Pare, com vós esteu en mi i jo en vós. Així el món creurà que vós m’heu enviat» (Jn 17,21).» (Spes non confundit, 27). Que tots siguem u ens diu el Senyor i Maria ens convida a fer tot el que Ell ens digui. És la millor fórmula. Ja sabem que son temps de pobresa per a l’Església, però qui sap si volent-nos pobres no ens envia Crist un missatge clar per a ser conscients de que nosaltres sols, sense el seu ajut, sense la seva gràcia no som res; que amb les nostres soles forces no arribaríem a assolir ni un dels objectius que ens calen per complir la nostra tasca. 

De fet, Maria sense la gràcia de l’Esperit Sant que va davallar damunt d’ella hauria estat com qualsevol altre noia, el que la distingia era haver estat escollida per Déu. També els apòstols, aquelles dones i els germans de Jesús per ells mateixos ben poca cosa eren i així ho havien demostrat traint i abandonant al mestre en el moment clau. Així manifesta el Senyor la seva glòria i així, tant de bo, fonamentem la nostra fe en Ell. Comunió i pregària son dos fonaments de l’Església, ho son des del vell començament quan la comunitat de Jerusalem agafà el relleu del ministeri de Crist i nosaltres, pobres de nosaltres, som ara els seus hereus. 

A aconseguir-ho ens hi ajuda la paciència en la comunió i la perseverança en la pregària; unes virtuts que en paraules del papa Francesc: «Sant Pau recorre amb freqüència a la paciència per a subratllar la importància de la perseverança i de la confiança en allò que Déu ens ha promès, però sobretot testimonia que Déu és pacient amb nosaltres, perquè Ell és «el Déu de qui provenen la constància i el consol» (Rm 15,5). La paciència, que també és fruit de l’Esperit Sant, manté viva l’esperança i la consolida com a virtut i estil de vida. Per tant, aprenguem a demanar amb freqüència la gràcia de la paciència, que és filla de l’esperança i alhora la sosté.» (Spes non confundit, 4). 

Hem de ser ben conscients de que nosaltres passem però Crist resta present perquè el món, ho sàpiga o no, te set de Crist. Tant sols amb l’ajut del Pare que és la unitat, del Fill que és la igualtat, i de l'Esperit Sant que és l'harmonia de la unitat i la igualtat; amb aquestes tres coses que són totes una pel Pare, iguals pel Fill i harmòniques per l'Esperit Sant (Cf. Sant Agustí la doctrina cristiana, V,5) podrem avançar i seguint anunciant el Regne, sempre perseverants i pacients.

Dilluns de la setmana XXIX durant l'any / I

 

Dilluns de la setmana XXIX durant l'any / I

Capítol de la Catedral de Girona

Dilluns 20 d’octubre de 2025

Fets, 1,12-14; Salm 86,1-2.3 et 5.6-7 i Jn 19,25-34

Un cop Jesús endut al cel es constitueix la primera comunitat eclesial, els onze amb Maria, amb les dones i els parents de Jesús formen aquesta primera comunitat i assistien sens falta a les hores de pregària.

Aquesta comunitat centrà la seva activitat en la pregària i seguint el seu exemple al llarg dels primers segles del cristianisme s’aniran constituint i estenent comunitats que tindran com a centre de la seva activitat la pregària. Comunitats monàstiques i comunitats de clergues que al voltant d’un monestir, d’una catedral o una canònica constituiran el nucli fort de la pregària de l’Església.

Una pregària que té en Maria la primera participant. Aquella dona que portà a Jesús en les seves entranyes, que el crià, que l’amanyagà i a qui escoltà predicar la primera; aquella dona que el rebé als seus braços un cop mort, quan Jesús, el seu fill, és endut al cel es  reuneix amb els onze i ho fa per pregar amb ells sense faltar, amb regularitat.

Maria, la nostra mare, aquella a qui foren tots nosaltres confiats quan Jesús des de la creu estava a punt de fer el seu darrer alè; ens és també model de comunitat i de pregària.

Així, seguint aquesta voluntat neixen i segueixen complint la seva funció els capítols catedralicis. El capítol de canonges, és un col·legi de sacerdots al qual correspon per damunt de tot celebrar la litúrgia a l'església catedral. Constitueix doncs el capítol de la catedral abans que cap altra cosa, un nucli de pregària a l’estil d’aquell nucli que conformaren Maria, els deixebles i els més propers a Jesús.

És aquesta la principal obligació que assumeix doncs qui accepta de formar part d’un capítol catedralici, qui accepta de ser canonge; una obligació que no ha de viure mai com a tal, perquè pregar per obligació és un contrasentit.

La pregària és el nexe d’unió amb el Senyor, la manera privilegiada d’estar prop del Senyor i estar prop d’Ell mai pot ser viscut com una obligació, ans al contrari, ha de ser sempre viscut com un do, com una oportunitat per estar més a prop de Déu.

Aquesta proximitat amb el Senyor, per saber com viure-la i com definir-la té també en Maria el seu model; un model fonamentat en la humilitat i el servei, base de tota comunitat, i que son les dues premisses per seguir el seu exemple.

Com deia el papa Francesc els capítols de canonges responen «a una tradició secular, inspirada en la comunitat cristiana dels orígens i centrada en l'oració i en la comunió de vida.» (19 de juny de 2023).

A la pregària cal unir-hi certament la comunió, seguint també l’exemple d’aquella primera comunitat cristiana, on tots eren una sola cosa. Ambdós comeses, pregària i comunió, que han de guiar la vostra vida precisen d’una virtut concreta, la perseverança. Us cal seguir perseverant en la pregària com ja feu, perquè aquest testimoni vostre és necessari per a la vida de la nostra diòcesis.

La litúrgia és l'expressió privilegiada de la comunió amb Déu i de la comunió amb els germans, és a dir amb l’Església.  En la litúrgia neix i creix l'espiritualitat veritable i és en sí mateixa acció i esperit, perquè dona sentit a la nostra vida, fa que aquesta sigui en realitat un lliurament ple i generós a Déu a qui no l’hi hem d’anteposar mai res. Esteu convocats a viure una vida litúrgica plena, marcada per la pràctica intensa, però també, pel caràcter d’oblació i de lloança, que l’omple.

L’Ofici diví acompleix la funció de santificar, d’aquí que a l'exigència de la perseverança en la celebració dels oficis, se li atribueixi tanta importància, testimoniant així la seva transcendental importància. La litúrgia cal que la celebrem ben conscients de que estem llavors davant de Déu d’una manera particular.

Això no és sempre fàcil, sovint esdevé que tenim una lluita interior contra les nostres obligacions; així la paciència i la perseverança ens poden ajudar a no caure en l’abandó o la rutina. Déu no ho vulgui que hi caiguéssim mai en el desànim i el tedi que podrien portar-nos a abandonar les nostres obligacions.

Ens cal tenir present doncs, sense cap mena de dubte, que quan som a l'Ofici diví, Déu hi és present d’una manera particular i de que preguem no tant sols a nivell personal o en nom de la nostra comunitat concreta, ho fem en nom de tota l’Església, davant de Déu, que és present arreu i els seus ulls en tot lloc ens esguarden, però quan preguem i ho fem en comunitat i en nom de l’Església, la seva presència adquireix un caràcter particular.

La pregària en comunitat, ja des dels seus inicis a Jerusalem amb els onze i amb Maria, ens mostra el caràcter personal i comunitari, és a dir eclesial de l’Ofici diví. És aquesta la vostra principal funció, certament que al llarg dels segles s’han anat unint d’altres tasques, però que avui en aquesta nostra catedral la pregària comunitària sigui present cada dia és un goig i una gràcia per a l’Església de Girona i per a tots els qui viuen al nostre voltant, tant se val si practiquen, creuen o estant allunyats de Crist; pregant per tots evangelitzeu.

Que Maria, constituïda mare de l’Església als peus de la creu, us ajudi a seguir pregant per la nostra Església de Girona i per l’Església universal i a seguir fent-ho amb generositat, humilitat i perseverança.

Diumenge XXIX durant l'any / Cicle C. Comnfirmacions

 

Diumenge XXIX durant l'any / Cicle C
Parròquia de santa Maria a Vidreres

Diumenge 19 d’octubre de 2025

Ex 17,8-13; Salm 120,1-2.3-4.5-6.7-8; 2Tm 3,14-4,2 i Lc 18,1-8

La fe és un do, un regal que Déu ens fa. Un regal que ens cal cuidar i el cuidarem tant sols si perseverem, si mantenim en tot moment la confiança en el Senyor i ho fem agraïts a aquells que ens han ajudat en el nostre camí de fe, donant-nos a conèixer a Jesucrist i l’Evangeli. Ensenyar, convèncer i educar en el bé, fins i tot corregint quan cal, és el camí que ens porta cap a la maduresa i aquesta maduresa en la fe és la que ens permet estar a punt, sempre a punt per a tota obra bona.

Sant Pau ens ha dit que tots estem convidats a proclamar, a anunciar l’Evangeli; tots i cadascun de nosaltres hi estem convidats, cadascun allí on li pertoca i de la manera que li pertoca. Avui estimats germans i germanes vosaltres confirmeu la vostra fe, feu manifestació pública de la vostra fe, ho feu davant d’aquesta assemblea reunida com cada diumenge per celebrar la resurrecció del Senyor, que és el centre de la nostra fe, una assemblea que conforma la vostra comunitat parroquial i que representa al conjunt de l’Església.

Cadascun de nosaltres vivint la fe en comunitat forma part d’una parròquia, el conjunt de parròquies formen l’església diocesana i el conjunt d’esglésies diocesanes formen l’Església universal i tots plegats l’Església de Crist.

La fe demana perseverança, avui n’hem escoltat dos exemples de perseverança. En la primera lectura se’ns ha explicat com Moisès perseverà dret dalt d’aquell turó amb els braços aixecats, aquesta imatge representa la seva fe en Déu per tal de que ajudés al seu poble a guanyar aquella batalla. Les mans esteses representen la pregària a Déu i ens convida aquesta escena també a nosaltres a confiar, a pregar, a demanar-li al Senyor la seva ajuda quan ens cal la seva presència, el seu suport per seguir endavant en el nostre camí de fe.

Però fixeu-vos-hi bé, Moisés ja gran es cansa, les seves forces flaquegen i aleshores rep l’ajut d’Aharon i d’Hur, rep l’ajut de la comunitat que primer li acosten una pedra per que s’assegui i després un a un costat i l’altre a l’altre li sostenen les mans; així quan les nostres forces no son suficients tenim al nostre costat a la comunitat que ens ajuda a perseverar en la fe, a seguir caminant cap a Crist.

Una perseverança que no ha d’afluixar mai; ens ho ha dit sant Pau ens cal insistir en la proclamació de l’Evangeli, insistir en tot moment, tant quan és oportú com quan no ho és; mirant sempre de convèncer, d’animar, d’ensenyar.

Com deia el papa Benet XVI «l'Església no imposa, sinó que proposa lliurement la fe catòlica, sabent bé que la conversió és el fruit misteriós de l'acció de l'Esperit Sant.» (2 d’octubre de 2008). A nosaltres ens pertoca proposar en tot moment, perseverants com aquella dona que perseguia tothora aquell jutge indolent que no temia ni a Déu ni als homes, que havia perdut tota consideració i que en el seu egoisme accedí al que aquella dona li demanava tant sols per que deixés d’importunar-lo.

Un jutge sense entranyes, ens diu Jesús, que atorgà finalment a aquella vídua tant pesada el que li demanava. Si aquell home escoltà finalment, ni que fos per estar ja tip de sentir-la, com no ho farà Déu que ens estima tant a tots nosaltres? Per això el fonament de la nostra fe ha de ser el recurs constant a Déu en l'oració i la cerca d’aquell qui tant ens estima i ens espera sempre.

Avui estimats germans i germanes feu un pas important en el vostre camí de fe, rebreu la força de l’Esperit Sant, una força que us ha d’ajudar per seguir avançant, certs de que el Senyor és al vostre costat i que Ell, com ens diu el salmista, us ajudarà quan hi hagi risc de relliscar o d’adormir-se, guardarà sempre els vostres passos.

Us demana el Senyor a canvi una cosa, tant sols una cosa, la vostra perseverança. No tingueu por de creure en Crist, no us avergonyiu mai de l’Evangeli, viviu la vostra fe amb llibertat i sobretot amb joia.

Escrivia el papa Francesc que: «Sant Pau recorre amb freqüència a la paciència per a subratllar la importància de la perseverança i de la confiança en allò que Déu ens ha promès, però sobretot testimonia que Déu és pacient amb nosaltres.» (Spes non confundit, 4).

Déu és pacient i nosaltres hem de ser perseverants, perseverants en la fe, perseverants en l’amor i perseverants en l’esperança. Tant sols si som perseverants trobarà Déu fe en la terra.

La nostra paciència i la nostra perseverança mantenen la fe present en la terra, en aquest món sovint descregut, sovint indiferent, però sempre necessitat de Déu, sempre necessitat de que fem present a Déu enmig del món, com tants missioners arreu i avui també nosaltres som terra de missió.

Que així sigui per a vosaltres i per a tots nosaltres i que us hi ajudi la força de l’Esperit Sant que avui rebeu.

Diumenge XXIX durant l'any / Cicle C

 

Diumenge XXIX durant l'any / Cicle C
Parròquia de santa Maria a la Bisbal d’Empordà

Dissabte 18 d’octubre de 2025

Ex 17,8-13; Salm 120,1-2.3-4.5-6.7-8; 2Tm 3,14-4,2 i Lc 18,1-8

No perdre mai l’esperança pot semblar fàcil, però de fet no ho és gens. Ens hi ajuda la perseverança, que poc a poc ens va generant més confiança. L’esperança és realment un do, però podem ajudar sinó a construir-la, al menys sí a enfortir-la.

Aquella viuda perseverant fins al límit de crear la desesperació del magistrat injust, acabà per convertir-se en una vertadera molèstia per aquell jutge, que havia perdut tot temor de Déu i ja no conservava cap consideració per cap home o dona, que era aleshores un jutge despietat. Un jutge que no estimava pas ser just però que al cap i a la fi atengué a aquella, vídua per pesada, per treure-se-la de sobre i perquè ja no l’aguantava més, i no pas per cap desig de ser just. La dona era esperançada, el jutge era la viva imatge de la desesperança.

D’on li venia a aquella dona la força de que malgrat que aquell jutge no li fes mai cas no deixés d’anar-lo a trobar sovint i demanar-li justícia?  No és aquest aspecte el que ens interessa d’aquesta història que ens explica avui Jesús en l’Evangeli; el que realment importa és la perseverança.

Escrivia el papa Francesc que «Sant Pau recorre amb freqüència a la paciència per a subratllar la importància de la perseverança i de la confiança en allò que Déu ens ha promès, però sobretot testimonia que Déu és pacient amb nosaltres.» (Spes non confundit, 4). Déu és pacient i nosaltres hem de ser perseverants, perseverants en l’esperança.

Perseverants com ho fou també Moisès que no baixà els braços i es mantingué ferm cercant la victòria, com foren perseverants els seus acòlits que li seguiren mantenint els braços alçats quan ell defallí. Però per perseverar com cal, per perseverar justament ens cal perseverar per una causa justa.

És això el que ens ve a dir sant Pau en la segona lectura, que ens cal perseverar en la doctrina que hem aprés i acceptat, que coneixem a través de l’Escriptura i que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist. Una fe que vivim en la nostra relació particular amb Déu i que vivim alhora en comunitat.

Comunitats com aquesta parròquia, perquè no és cap altra la seva identitat, la seva missió; aquí vosaltres viviu la fe junts, amb un ministre que us hi pot ajudar, que us pot acompanyar en aquest camí cap a Crist, però el ministre, el rector, per ell mateix, ell tot sol, no constitueix una comunitat.

La comunitat parroquial la constituïu entre tots, cadascú acomplint el seu paper, la seva funció, col·laborant-hi a la seva manera, amb les seves forces i amb els dons que ha rebut.

La constituïu essent evangelitzadors del missatge de Crist, com deia el papa Benet XVI: «L'Església no imposa, sinó que proposa lliurement la fe catòlica, sabent bé que la conversió és el fruit misteriós de l'acció de l'Esperit Sant. La fe és do i obra de Déu.»

Ens ho diu també l’apòstol: «Els dons són diversos, però l'Esperit és un de sol. Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol.», però tot seguit afegeix «Les manifestacions de l'Esperit que rep cadascú són en bé de tots.» (1Co 12,4-7).

Fins i tot Moisés no reclutà pas aquell exèrcit, no sostingué aquella lluita en bé propi, creia fer-ho en bé de tots, en bé del seu poble tot i que això avui ens pugui semblar improcedent.

Vivim la fe en comunitat, sense una comunitat on viure-la aquesta nostra fe perdria el seu sentit, no seria vertadera fe. Una comunitat que com a tal adquireix un compromís entre els seus membres i amb la societat que l’envolta, el compromís d’ensenyar, de convèncer, de corregir, d’educar en el bé; és a dir proclamant l’Evangeli i fent-ho insistint en tot moment, mirant de convèncer a la gent i esperant amb paciència els fruits.

Fer-ho no depèn del nombre que siguem, i certament tant de bo fossin més, tant de bo que fóssim molts i cada vegada més; però aquí el que importa realment és la qualitat de la nostra fe individual i comunitària.

Ho deia ja fa anys el papa  Benet XVI: «Les comunitats poden reduir-se a un "petit ramat". No cal desanimar-se, benvolguts germans! Mireu les primeres comunitats dels deixebles del Senyor, les quals, fins i tot essent petites, no es tancaven en si mateixes, sinó que, impulsades per l'amor de Crist, no dubtaven a anunciar i testimoniar a tots amb alegria l'Evangeli.» (2 d’octubre de 2008).

No dubtem germans i germanes, no ens tanquem en nosaltres mateixos, en petites disputes internes; la nostra missió és viure la fe amb joia i que aquesta joia amb que la vivim sigui exemple per als qui no creuen, per als qui han deixat de creure, per atots els qui ens envolten. 

Sols així serem realment evangelitzadors tal com Crist ens demana de ser.

Romiatge Jubilar

 

Romiatge Jubilar

Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Terrades

Dissabte 18 d’octubre 2025

Fets 1,12-14; i Lc 1,39-47

Maria és la dona que fa camí, la dona que es posa en camí sempre que cal, per anar allí on cal, per anar a ajudar a qui ho necessita. La seva disponibilitat ens la fa ben propera, ens és un exemple, un model. Alhora Maria és aquella que fa arribar al seu Fill tot allò que nosaltres li demanem.

Escriu el papa Francesc que «L’esperança troba en la Mare de Déu el seu testimoni més alt. En ella veiem que l’esperança no és un fútil optimisme, sinó un do de gràcia en el realisme de la vida.» (Spes non confundit, 24).

Perquè aquesta dona que se n’anà de pressa a la muntanya, cap a un poble de Judea per ajudar a la seva cosina que ja gran esperava un fill, un embaràs de risc diríem avui, aquesta dona és la mateixa que pregava constantment i ben unida als deixebles, és a dir a l’Església, a Jerusalem.

Una dona que ha esperat tota la seva vida, ha esperat sempre, la seva vida ha estat una llarga espera i malgrat tot no ha perdut mai l’esperança. Esperà que nasqués el seu Fill un cop l’àngel li anuncià la seva concepció. Aquesta primera espera fou una espera que li vingué de sorpresa, ni tant sols havia conegut un home i es trobà quasi de sobte amb que esperava per obra de l’Esperit Sant, però ella no desconfià, es mantingué sempre confiada de que acomplint la voluntat de Déu allò que ella no acabava d’entendre acabaria per ser bo per a ella i per a nosaltres.

Fou la dona que esperant trobar un aixopluc a Betlem acabà donant a llum en una establia, que esperant viure tranquil·la a Natzaret hagué de marxar a l’exili cap a Egipte amb el seu fill just nat.

Fou la dona que en escoltar a Simeó dir-li que una espasa de dolor li traspassaria l’ànima a causa del seu Fill, no deixà d’esperar i malgrat tant neguitós auguri no perdé l’esperança.

Fou la dona que esperant poder abraçar al seu Fill escoltà de la seva boca que «qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.» (Mt 15,50) i ella feia la voluntat del Pare més que cap altre.

Fou la dona que s’inquieta a Canà de Galilea i esperà que arribés l’hora de la manifestació del seu Fill. I en el moment més sublim Maria fou la dona que tot i acollir el cos del seu Fill mort en braços al peu de la creu, tot i acompanyar-lo al sepulcre, no perdé mai l’esperança de recobrar-lo victoriós un cop ressuscitat.

L’esperança de Maria no és insensatesa, no és folia; l’esperança de Maria és confiança en que malgrat que res no asseguri un final feliç, malgrat que tot apunti cap a la foscor, cal confiar en la voluntat de Déu.

Avui el nostre món dona pocs motius per mantenir l’esperança, veiem aquí i allà guerres que esclaten i desesclaten a caprici dels poderosos, gent que es veu empesa cap a l’abisme de la marginació, del sensellarisme, de la dependència, de la solitud no desitjada i de tantes altres calamitats. Amb tot plegat costa mantenir l’esperança, costa quan tantes coses i tantes accions tenen com a principal objectiu matar la nostra esperança i fer-nos viure en un constant pessimisme.

Però la fe no la podem viure mai sense esperança, la mateixa fe és esperança perquè creiem que malgrat tot el que ara i aquí veiem i patim, hi ha una realitat diferent. Una realitat que podem construir també ara i aquí si acomplim allò que Crist ens va dir que calia complir: estimar a Déu i als germans, com ho feu Maria que estimava a la seva cosina, als deixebles i ara també a tots nosaltres des de que, de la creu estant, Crist va voler que fos també la nostra mare.

Maria ens és sobretot un model per a estimar. Ningú no ha estimat mai tant com Maria, a qui tenim sempre ben a prop, en cada santuari, en cada ermita on la venerem amb la proximitat d’una veïna.

Qui no estima, no espera, no viu en plenitud, no viu amb joia, qui no estima de fet no viu.

«No és casual que la pietat popular continuï invocant la Santíssima Verge com a Stella maris, (estrella del mar) un títol expressiu de l’esperança certa que, en els borrascosos esdeveniments de la vida, la Mare de Déu ve a ajudar-nos, ens sosté i ens convida a confiar i a continuar esperant.» (Spes non confundit, 24), com escrivia el papa Francesc en convocar aquest any jubilar.

Que Maria sigui per a tots nosaltres un far d’esperança, confiem a la Mare de Déu les nostres preocupacions, dolors i esperances, ella sempre ens escolta.

Que en aquest Any jubilar aquest i tants altres santuaris marians siguin llocs sants d’acollida i espais privilegiats per a generar esperança.

Tant de bo sigui així però ajudem-hi nosaltres també a que així sigui.

Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle C

 

Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle C

Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes

Santa Maria dels Turers a Banyoles

Diumenge 12 d’octubre de 2025

2R 5,14-17; Salm 97,1.2-3ab.3cd-4; 2Tm 2,8-13 i Lc 17,11-19

Un sirià es rentà al Jordà a instàncies del profeta Eliseu i fou guarit de la lepra; agraït volia fer un present al profeta. Un estranger amb uns altres nou cridà a Jesús que feia camí prop d’ells, li demanaren la seva pietat i que els guarís; sols fou l’estranger l’agraït mentre que els altres nou se’n tornaren cap a casa com si aquella guarició els hagués pertocat per justícia, quan la bondat de Déu no respon pas a plantejaments de retribució, la bondat de Déu és sempre gratuïta i sincera, perquè surt del seu mateix cor.

Sant Pau ens parla dels seus sofriments, cadascun de nosaltres podria parlar dels seus, o dels sofriments dels qui tenim a la vora. La vida comporta sofriments, sabem ben bé que no hi ha vida humana que se’n lliuri, que en un moment o altre la salut, la vellesa o qualsevol altre circumstancia migra o migrarà les nostres forces. Ser constants en les proves no sempre és fàcil, molts cops ens empeny a clamar al Senyor, surt dels nostres llavis, més encara surt del nostre cor un crit de desempara. En aquestes circumstancies, quan manca la nostra confiança, quan la nostra fe trontolla ens cal recordar les paraules de sant Pau: «ell continua fidel si nosaltres no li som fidels.»

Fidelitat i agraïment son dues mostres de la qualitat, de la salut de la nostra fe. Una fe que té en Maria, la Mare de Déu i mare nostra, un clar exemple. Ella fou i és, la dona sempre disposada a complir la voluntat de Déu, sempre confiada en que aquesta voluntat divina significava un bé no tant per a ella com per als altres. Maria és la dona de la bondat i per això acudim a ella sempre que ens sentim en necessitat, sempre que ens cal el seu cop de mà, com el donà a Elisabet aquella cosina ja gran tinguda per estèril quan quedà embarassada, un embaràs de risc el definiríem avui nosaltres. Com deia sant Joan Pau II a Lourdes: «En María ens impressiona, abans de res, l'atenció, plena de tendresa, cap a la seva cosina anciana. Es tracta d'un amor concret, que no es limita a paraules de comprensió, sinó que es compromet personalment en una assistència autèntica.» (15 d’agost de 2004).

Maria sempre disposada a donar un cop de mà perquè uns nuvis no quedessin malament davant dels seus convidats a Canà de Galilea i no cal dir disposada a acollir en les seves entranyes al Fill de Déu, a criar-lo i a educar-lo; tot i sabent que una espasa de dolor acabaria travessant-li el cor. Maria no tingué mai un no per a ningú, per això ens és model quan les coses no ens van bé per demanar-li ajuda i quan les coses ens van bé per que ens mostri com podem ser agraïts. La devoció a Maria sota l’advocació de Lourdes ens uneix avui en aquesta celebració, com ens uneix cada any durant la peregrinació diocesana. A Lourdes la Mare de Déu hi és present d’una manera especial, la sentim present d’una manera especial. Aquesta dona que es posà en mans de Déu per fer la seva voluntat, perquè com deia el papa Benet XVI a Lourdes: «Posar-se completament en mans de Déu, és trobar el camí de la veritable llibertat. Perquè, girant-se vers Déu, l'home arriba a ser ell mateix. Troba la seva vocació original de persona creada a imatge i semblança seva.» (14 de setembre de 2008). Que Maria ens hi acompanyi avui i sempre.

Mare de Déu del Pilar

 

Virgen del Pilar

Fiesta

Casa Cuartel de la Guardia Civil (Girona)

12 de octubre de 2024

1Cr 15,3-4.15-16;16,1-2; Salmo 26,1.3.4.5; Hc 1,12-14 i Lc 11,27-28

«Mejor, bienaventurados los que escuchan la palabra de Dios y la cumplen» respondió Jesús a aquella mujer que con una expresión harto coloquial quería alabarle, alabando a su madre. Para el Señor lo importante es escuchar y cumplir, primero escuchar lo que debemos hacer, escuchar lo que el Señor nos pide hacer y luego cumplirlo, ambas cosas van unidas. Solo escuchar no sirve de nada, solo cumplir sin saber que cumplimos tampoco. La fe sin obras es cosa muerta, la fe sin practicarla en el servicio diario no significa nada más que palabras vacías y a su vez la fe como una obediencia ciega que no conoce lo que debe hacerse es un sinsentido.

Lo que nos manda el Señor lo recodamos todos: amar a Dios con todas nuestras fuerzas y amar al prójimo como a nosotros mismos. En el fondo ambos mandamientos están unidos, se resumen, en una palabra: amar. Para cumplir los mandamientos del Señor se requiere vigor, firmeza, constancia, valor, amor i lealtad. Unas palabras que os son muy familiares ya que forman parte no ya de vuestro himno sino sobre todo de vuestra vida de servicio a la sociedad. Este servicio lo vivís en vuestro quehacer diario y forma parte intrínseca de vuestro instituto. Si lo analizamos pausadamente, dejando aparte los sinsabores que todo servicio comporta, ¿Qué puede haber de más noble, que servir a nuestros conciudadanos? Sin mirar a ninguno por encima de otro, tratándolos a todos por igual: velando, auxiliando y protegiendo, como dice vuestra carta de servicios.

La vuestra es una vocación de servicio que vivís como lo que es, una vocación. Y esta vocación la vivís como instituto formando una comunidad que tiene este común objetivo: tratar a quienes atendéis de forma considerada y digna, correcta y esmerada, imparcial y no discriminatoria. Una tarea a menudo ingrata, a veces incomprendida; pero siempre necesaria. Una tarea de servicio a la sociedad que debe vencer, como toda tarea, como todo servicio, como todo ministerio, la tentación de optar por lo quisiéramos hacer frente a lo que sabemos que debemos hacer, es decir cumplir con lo que de palabra se nos ha dicho.

Jesús sabía muy bien que decía a aquella mujer; a primera vista podía parecer un cierto desprecio a su madre; en absoluto porque su madre, la Virgen Maria, fue la primera en escucharle y la primera en cumplir la palabra de dios, des del mismo momento en que un ángel le anunció su embarazo.

María es esta mujer que escuchaba y cumplía, con vocación de madre probada hasta el extremo. Que Maria, que bajo la advocación de la Virgen del Pilar tenéis por patrona, os acompañe en todo momento y que su ejemplo nos ayude a todos a cumplir con los deberes que a cada uno se nos han encomendado. Como decía hace pocas semanas el papa León XIV, es vuestra: «responsabilidad promover y proteger, independientemente de cualquier interés particular, el bien de la comunidad, el bien común.» Que la Virgen de Pilar os ayude e ilumine en vuestra tarea.

Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle C

 

Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle C

Aplec ermita de Sant Grau a Caldes de Malavella

Dissabte 11 d’octubre de 2025

2R 5,14-17; Salm 97,1.2-3ab.3cd-4; 2Tm 2,8-13 i Lc 17,11-19

Eliseu digué a un Naaman immensament agraït per haver esta guarit de la lepra tot banyant-se al riu Jordà: «estic sempre davant del Senyor a punt per servir-lo». Estar sempre a punt, suportant-ho tot per amor dels elegits, com ens ha dit l’apòstol sant Pau, sols així podem aconseguir la salvació i la glòria eterna que Déu ens ha promès en Jesucrist.

Sempre a punt per servir al Senyor, així visqué sant Grau la seva vida i la seva vocació monàstica. Per seguir més fidelment els preceptes de la Regla de sant Benet, el compliment dels quals  amb el pas dels anys s’havia anat relaxant en molts monestirs, va fundar una abadia renunciant al seu títol i cedint-li tots els seus dominis i béns. Canvià així una vida acomodada per viure una vida senzilla i humil, tal com sant Benet d’Aniana, primer reformador del monacat benedictí, demanava per als monjos.

Defensor fins a l’extrem de la fidelitat a la Regla això li costà molts treballs amb els seus mateixos monjos i exigent amb la independència del seu monestir li comportà molts treballs per tal d’allunyar-lo del poder dels nobles del seu temps. Tot plega, tants treballs, tantes lluites acabaren consumint la seva salut perdent la vista dels ulls però conservant la visió del cor dirigida a contemplar a Crist. D’ell en sabem quelcom gràcies al seu successor com a abat a Orlhac, el també sant abat de Cluny Odó.

Sant Guerau visqué per Crist i morí per Crist, fou constant en les proves i mirà de ser sempre fidel a la vocació a la que Crist l’havia cridat. En certa manera podríem dir que va ser també guarit i la crida que li feu el Senyor l’empenyé a deixar de grat títols i béns per viure una vida de pregària i de treball al clos del monestir. Viure de grat la vocació que hem rebut, a la que hem estar cridats és ser agraïts. Ens cal ser conscients d’allò que rebem, d’allò que gaudim, que moltes vegades ens ve pel nostre propi esforç, certament, però moltes d’altres, ens ve en tot o en part donat per les mateixes circumstàncies de la nostra vida. Néixer aquí o allà, en aquesta època o en una altra marquen les nostres vides i ho fan de manera determinant. Per això mateix ens cal ser agraïts i generosos. Agraïts com aquell únic leprós que donà mitja volta quan es veié guarit i tornà per donar gràcies a Crist i generosos amb els altres mirant d’ajudar als qui no han estat tant afortunats com nosaltres.

Aquells deu leprosos demanaren l’ajut al Senyor, reclamaren a Crist la seva pietat, la seva misericòrdia; però un cop guarits nou d’ells ja no es recordaren ni de Jesús, ni d’haver estat guarits, ni d’haver suplicat de ser sanats. A vegades quan les coses ens van malament recorrem sovint a demanar ajuda, però quan les coses milloren ens oblidem primer que tot de donar gràcies als qui ens han ajudat en una situació difícil i ens oblidem sobretot d’ajudar també nosaltres als qui viuen també situacions de dolor, d’angoixa o de necessitat.

Tenim bons exemples de com viure la fe amb humilitat, senzillesa i agraïment. Sant Guerau n’és un, però hi ha una dona que ens és el model per excel·lència, la Mare de Déu que aquí venereu sota l’advocació del Remei. Ella fou la dona fidel, la dona generosa, la dona sempre disposada a donar un cop de mà, com amb Elisabet la seva cosina embarassada ja gran, o com a Canà de Galilea quan s’acabà el vi d’aquell convit de noces. Però ella és sobretot el model d’agraïment sincer. En paraules del papa Lleó XIV: «María estava; era allí, unida al Fill. Avui podem intuir que María som nosaltres quan no fugim, som nosaltres quan responem amb el nostre “sí” al seu “sí”.» (15 d’agost de 2025). Que així sigui amb l’ajuda de la Mare de Déu i de sant Guerau. 

Exèquies

 

Exèquies Mossèn Joan Riu I Ferrer

Parròquia de Sant Tomàs de Fluvià

Dimarts 7 d’octubre de 2025

Rm 6,3-9; Salm 121,1-2.4-5.6-7.8-9 i Jo 6,51-58

Hem estat batejats en Crist, submergits en la seva mort i sepultats amb ell en la mort; aquestes paraules de l’apòstol sant Pau venen a resumir la vida del cristià. Morim en Crist per viure en Crist. Aquest és el gran misteri de la nostra fe i n’és també el centre. En això cregué Mossèn Joan Riu i això mateix predicà al llarg dels seus setanta anys de ministeri.

Nascut a Sant Tomàs de Fluvià el 31 de març de 1933, va fer els estudis eclesiàstics al Seminari de Girona i fou ordenat prevere a l’església de sant Martí del mateix Seminari el 6 de novembre de 1955 pel meu predecessor el bisbe Josep Cartañà. Després de servir al Seminari diocesà li va ser confiat com a primer destí pastoral de ser vicari de Banyoles. El 1959, fou nomenat ecònom de Capsec i el 1963, regent de Vidreres. Del 1966 al 1974 exercí el seu ministeri a la parròquia de Sant Cugat de Salt, primer com a regent i després com a ecònom. Del 1974 al 2009 fou primer ecònom i després rector de Roses. Durant aquest etapa també fou arxipreste de l’arxiprestat del Golf de Roses en dos períodes, del 1978 al 1981 i del 1984 al 1987. Des de l’any 2004 era rector d’aquesta seva parròquia de Sant Tomàs de Fluvià on avui ens hem reunit per acomiadar-lo i on fou batejat. El 2009 es traslladà ja a Girona essent-li confiats diferents serveis ministerials a parròquies de la ciutat i de la Vall del Llémena. Des del 2021 residia a la Residència sacerdotal Bisbe Sivilla de Girona, on ha mort.

Setanta anys de servei a l’Església de Girona i al poble sant de Déu que aquí hi fa camí. Una vida ministerial que tingué l’Eucaristia com a centre. Ho hem escoltat en l’Evangeli, Crist és el pa viu, aquell pa que qui en menja viu ja per sempre. Així ho cregué Mossèn Joan celebrant l’Eucaristia i convocant als fidels de les diverses parròquies en les que serví al voltant de l’altar i avui demanem per a ell la vida per sempre.

El ministeri de Mossèn Joan ha estat dedicat especialment a anunciar als qui l’escoltaven que aquest pa viu baixat del cel que és Crist, cal compartir-lo per tal de donar vida al món. La mort per al qui ha cregut en Crist no és més que un pas, el pas d’aquesta vida que aquí coneixem, on el dolor alterna amb la joia i el neguit amb la confiança, a una vida plena, a una vida eterna, centrada en Crist, al costat de Crist.

Avui ens hem aplegat aquí en aquesta parròquia de Sant Tomàs de Fluvià on el nostre germà Mossèn Joan va ser batejat, per acomiadar-lo i per encomanar-lo.

Acomiadar-lo perquè deixa aquest món, després de noranta-dos anys de vida i setanta de ministeri sacerdotal.

Encomanar-lo al Senyor perquè tots al llarg del nostre pas per aquest món ens embrutem, fallem, pequem i aquestes faltes nostres cal que el Senyor ens les perdoni i que valorant tot allò que de bo hàgim pogut fer ens les perdoni.

Ens hem reunit avui aquí amb aquest doble propòsit. Donar gràcies pel do de la vida de Mossèn Joan i demanar-li al Senyor, que ha conegut el que hi havia en el fons del seu cor, que el rebi ara amb els braços oberts com a Pare misericordiós que és.

Mossèn Joan creia fermament en la vida eterna, creia fermament en la misericòrdia de Déu, creia fermament en la pregària pels vius i pels difunts i així ho va ensenyar als altres. Ara preguem nosaltres per ell, confiats, esperançats i certs de que la misericòrdia de Déu que tot ho perdona no tindrà pas en compte el bé que el nostre germà Mossèn Joan hagi deixat de fer al llarg de la seva vida i valori tot allò de bo que ha fet. Perquè també nosaltres creiem que si hem estat plantats vora de Crist per aquesta mort semblant a la seva, també hem de ser semblants a Ell per la resurrecció.

Déu l’ha cridat al seu costat i demanem ara al mateix Senyor que l’hagi abraçat; per la fe sabem que la mort és l’encontre amb el Senyor, una abraçada del Senyor que va cridar un dia a Mossèn Joan a seguir-lo aquell dia en que li va dir: segueix-me i Mossèn Joan respongué afirmativament.

Mossèn Joan ho deixà tot per entrar al seminari i servir a l’Església de Crist, ara acabada la cursa, havent-se mantingut fidel fins al final, sols espera que la seva confiança no es vegi defraudada i pugui dir com el salmista: Anem amb alegria a la casa del Senyor.

No som pas uns il·lusos, la nostra fe no es recolza en paraules buides, es recolza en la certesa de que el sepulcre buit és una promesa per a tots els que creiem en Ell; la certesa de que com Crist morint va vèncer la mort, també nosaltres podrem vèncer-la amb el seu ajut i amb el seu perdó.

Vivim l’any jubilar de l’esperança i la vida eterna és la gran esperança del cristià. Com ens deia el papa Francesc en iniciar aquest any jubilar de l’esperança: «L’esperança cristiana consisteix precisament en això: davant la mort, on sembla que tot acaba, es rep la certesa que, gràcies a Crist, a la seva gràcia, que ens ha estat comunicada en el Baptisme, «no es destrueix la vida, […] tan sols la transforma» per sempre. En el Baptisme, en efecte, sepultats amb Crist, rebem en Ell ressuscitat el do d’una vida nova, que enderroca el mur de la mort, fent-ne un passatge cap a l’eternitat.» (Spes non confundit, 20).

Això ho creiem i ho manifestem, ho fem avui aquí on Mossèn Joan Riu va ser sepultat en Crist en el baptisme i on demanem ara per a ell que enderrocat el mur de la mort visqui la vida nova que tant sols Crist ens pot donar.

Com deixà escrit l’any 20222, ara li ha arribat a Mossèn Joan l’hora d’abaixar el teló, una mort que li ha arribat amb la senzillesa que demanava. Ara nosaltres demanem al Senyor que s’aixequi per a ell un nou teló, el de l’eternitat viscuda en plenitud en el Regne prop del Senyor.