Diumenge II de Pasqua
Parròquia
de Santa Maria i Sant Nicolau de Calella
Pasqua
Jove
Dissabte
26 d’abril de 2025
Ac
5,12-16; Salm 117; Ap 1,9-13, 17-19 i Jo 20,19-31
«Feliços els qui creuran
sense haver vist» Els deixebles aquell vespre del diumenge tancats a casa per
por als jueus feren experiència de la resurrecció: veieren a Crist vencedor de
la mort, reberen l’Esperit Sant i el Senyor els donà el poder per perdonar els
pecats. Però la fe, l’experiència de Crist si bé és per viure-la en comunitat,
és alhora una experiència personal, individual. Quan uns fan experiència de fe,
a un altre, a Tomàs, estant absent, no li val de res l’experiència dels altres,
necessita veure per creure i sols veient, escoltant a Crist per ell mateix
veurà i creurà.
Els deixebles creien en allò que escapava a tota lògica, la resurrecció de Crist, quan veien i tot i amb això els costava reconèixer a Jesús. A nosaltres no se’ns ha donat de veure i creiem a través de la relació directe de Crist amb cadascun de nosaltres i la fe de l’Església. A uns Crist se’ns revela a una hora, a d’altres en una altre; a uns mitjançant un testimoni de fe, a d’altres per una experiència determinada. Déu parla a l’home i parla de manera diferent per a cadascú.
Avui estimats germans i germanes, en aquest dia trist pel comiat del nostre estimat papa Francesc, hem viscut aquí la nostra fe en aquesta doble dimensió: personal i comunitària és a dir eclesial. Comunitàriament hem celebrat la Pasqua en aquesta setmana de l’Octava on cada un dels dies és Pasqua; hem rebut en el si de l’Església a aquests germans nostres a qui Déu se’ls ha revelat de manera personal i intransferible i que joiosos hem acollit dins de l’Església. Ho hem fet reunits unànimement en aquesta temple, talment com si fos aquell pòrtic de Salomó que veié reunits unànimement als deixebles perdent la por, aquella por de la que ens ha parlat el llibre de la Apocalipsis i que sols es pot perdre quan ens confiem a aquell qui és el primer i el darrer, el qui era mort i ara viu per sempre i ha esdevingut amo de les claus del reialme de la mort.
El papa Francesc definia el baptisme dient: «en el baptisme Déu entra en nosaltres, purifica i sana el nostre cor del pecat, ens fa fills seus per sempre, el seu poble i família, es fa íntim a nosaltres i ja no se’n va.» (7 de gener de 2024). Déu entra en nosaltres, entra dins nostre, entra en els nostres cors i hi entra per tal de que nosaltres en siguem testimonis per als altres, testimonis de Crist, és a dir evangelitzadors amb la nostra paraula i amb la nostra vida.
Avui estimats germans heu formalitzat el vostre compromís amb Crist i si això us obliga a vosaltres també ens obliga a tots nosaltres a viure realment com a seguidors del Crist, allunyant o mirant d’allunyar dels nostres cors tot allò que obstaculitza l’apropament al Senyor i ens hi allunyen moltes coses i d’aquestes algunes la nostra societat les considera avantatjoses quan de fet no ho son. Ens cal destriar ben bé el que ens apropa a Crist i el que ens hi allunya per mantenir-nos fidels al Senyor i seguir el seu camí, que és el camí que porta cap a la veritat, cap a la vida i cap al Regne.
Avui estimats germans heu escollit la millor opció, potser no és la més còmode, perquè la fe a vegades anant contra tot allò que s’oposa a l’amor al Crist i als germans, resulta incòmode. Però això no ens ha de fer enrere, estant certs de que hem escollit la millor opció hem d’esdevenir evangelitzadors amb la nostra paraula i amb la nostra vida. Una i altre han de conformar la nostra identitat de cristians, d’altra manera amb paraules però sense fets o amb fets però sense la voluntat de voler transmetre la bona nova als qui ens envolten, serem uns cristians a mitges quan sempre ho hem de ser en plenitud.
No podem demanar als altres que creguin sense haver vist, cal que vegin en les nostres vides la imatge del Crist, imperfecte sense cap mena de dubte, però amb voluntat d’avançar sempre cap al Senyor.
«Aquesta és l'esperança més gran de la nostra vida: podem viure aquesta existència pobra, fràgil i ferida, aferrats a Crist, perquè Ell ha vençut a la mort, venç les nostres foscors i vencerà les tenebres del món, per a fer-nos viure amb Ell en l'alegria, per sempre», ens ho deia el papa Francesc diumenge passat en la seva darrera homilia.
La fe és la nostra vertadera esperança, és la que ens marca el camí cap al Crist, cap a aquell és l’únic que te paraules de vida eterna. Que aquest camí estimats germans marqui les vostres vides a partir d’avui i que no deixi de marcar les nostres. Ens deia el papa Francesc que hi ha moltes maneres de caminar; hi ha el qui no camina i un cristià que no camina, no és un cristià; hi ha uns altres que caminen però no saben on van: són errants en la vida cristiana, perden el camí perquè donen moltes voltes, i moltes vegades aquest donar voltes, donar voltes errants, els condueix a una vida sense sortida i al final, perden la crida de Jesús, no tenen brúixola per a sortir i donen voltes, donen voltes, busquen. Hi ha uns altres que en el camí són seduïts per alguna cosa, i es queden a la meitat del camí, fascinats i la vida cristiana no és una fascinació, és una veritat, és Crist. (Cf. 3 de maig de 2016).
Demanem-li a l'Esperit Sant que ens ensenyi a caminar pel bon camí i a bon ritme, sempre confiats en que seguim a qui val la pena de seguir: Crist que vertaderament ha ressuscitat per tal de donar-nos la vida vertadera i eterna.