Dijous Sant
Missa de la Cena del Senyor
Centre
Penitenciari Puig de les Basses
Dijous 17 d’abril de 2025
Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15
Un amor fins a l’extrem que es
manifesta en el servei. Aquesta és la darrera recomanació, el darrer exemple
que donà Jesús als seus deixebles. Aquesta Pasqua és per a tots molt especial,
celebrem aquest any el Jubileu de l’esperança i no hi ha esperança més gran que
aquella que supera la mort, la vida eterna.
En certa manera ens sentim morts al
llarg de la nostra vida, les dificultats, els entrebancs, coses que depenen a
vegades de nosaltres, coses que d’altres vegades ens arrastren on no voldríem
anar i també la maldat humana que ens porta a situacions que ens semblen molts
cops pitjors que la mort., com un pou del que no podrem sortir mai.
Crist vingué a portar l’esperança
al món, segurament quan Ell va morir a la creu res no donava esperança als
seus, als qui el seguien. De fet uns van fugir, d’altres es van amagar, alguns van
dir que no el coneixien. Situacions que tant sovint reconeixem al nostre
voltant quan les coses no ens van bé i qui es deia amic nostre diu no
conèixer-nos de res.
Crist es comportà com un vertader
amic, assumí la seva situació, que tots podríem considerar com a desesperada,
per tal de compartir les nostres situacions de dolor, de neguit o d’angoixa. Ens
podem reconèixer en un moment o altre de la nostra vida en Crist; també podem
reconèixer als qui ens defugen o als qui, sigui la nostra situació la que sigui,
sempre tenen una paraula amable i una mà estesa cap a nosaltres.
El papa Francesc ens convida a
viure l’esperança, aquesta que per a nosaltres creients ve de Crist. Viure-la
quan tot va bé és fàcil, fer-ho quan les coses es compliquen ja és més difícil.
Sigui la nostra situació la que sigui mirem el futur amb esperança, posem-la en
aquells qui ens estimen, aquells qui ens volen ajudar de tot cor. En ells podem
confiar i reconèixer a Jesús de Natzaret. Ho veiem en aquesta escena de
l’evangelista sant Joan, Jesús aixecant-se de la taula, posant-se un mantell,
rentant els peus dels seus deixebles i eixugant-los amb una tovallola.
És com si ens volgués dir que no hi ha ningú millor o pitjor que un altre, que tot depèn de on i quan hi siguem i que el que vertaderament importa és el que portem al fons del nostre cor. Mirem doncs de portar al cor l’esperança, l’única que ens pot obrir portes per difícil que sigui la situació que visquem. Com ens diu el papa Francesc siguem signes tangibles d’esperança per a nosaltres i per als altres.