Divendres Sant
La Passió del Senyor
Catedral de Girona
18 d’abril de 2025
Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo
18,1-19,42
La passió de Crist és la culminació
del seu amor apassionat per nosaltres. Donar la vida pels altres és quelcom privatiu
d’uns quants, donar-la per convertir-se en font de salvació eterna per a tots,
és exclusiu d’un: de Crist. Aquell divendres al calvari tot feia olor de
derrota; els crits de joia del diumenge havien esdevingut o bé crits d’odi o bé
silenci i absència. Es podria ben bé dir que la gloria de Jesús havia durant de
diumenge a dijous i que tot allò que feia presagiar la implantació imminent del
Regne amb un nou David al capdavant, s’havia convertit en negacions, traïcions i
solitud.
En els plans de Déu les coses no
són tal com nosaltres en les plantegem, son d’una altra manera, son a la manera
de Déu. «Qui busqueu?» Preguntà Jesús als seus capturadors. Ells creien buscar
un sediciós, algú que amb la seva doctrina cercava neguitejar al poble i això,
com ja havia passat tantes altres vegades abans, sols acabava portant problemes
especialment amb Roma.
També per aquest motiu Pilat se’n
rentà les mans, segurament intuïa que aquell home era innocent, que li havien
lliurat per motius d’enveja o ves a saber per quin altre, perquè com els digué no
hi trobava res per poder-lo inculpar, però malgrat saber-ho permeté la mort del
just. Ni ell, ni els grans sacerdots de fet no feien la seva voluntat, sinó que
acomplien la voluntat de Déu. Cert que no ho feren a desgrat, malgrat no ser-ne
conscients, que ho feren per un altre motiu molt més mundà i fosc; però
acabaren fent allò que els tocava fer en aquell moment.
Més val que un home mori per tot el
poble, havien dit, i en això no els faltava la raó. Crist moria per tot el
poble i per molt més que aquell poble, el seu amor apassionat per tota la
humanitat el portà a morir per tal de canviar la situació de la naturalesa
humana. Al calvari hi ha plantat un arbre, sembla un arbre sec, on res fa
pensar en que hi pugui brostar res de nou, res de bo.
D’aquell arbre en naixerà la vida,
una vida que està lliure de les limitacions d’aquesta vida que tenim i a la que
ens aferrem amb tanta intensitat. I és bo que ho fem, perquè és un regal de
Déu, però més enllà del que veiem si mirem atentament la creu, se’ns obre la
porta a una realitat que sols podem intuir per la fe i que supera qualsevol
expectativa que hàgim pogut tenir abans.
Nosaltres per la fe n’estem certs
d’això, i molts cops malgrat estar-ne certs no adeqüem la nostra vida a aquesta
perspectiva que neix de la creu i, sobretot i per damunt de tot, neix del
sepulcre buit. Si nosaltres potser no en dubtem, però si que ens en malfiem,
com podem transmetre aquesta esperança als qui no creuen o als qui havent
cregut se n’han allunyat?
Jesús de la creu estant ens deixa
els elements per fonamentar la nostra fe. Una mare, Maria, unida per l’amor a
aquell a qui Jesús tant estimava i per extensió a tots nosaltres. Una set de
Déu, una set de conversió del món, com la que pateix Crist clavat a l’arbre de
la vida. Un acompliment del que havia vingut a fer i que feu, com ens ha dit el
profeta Isaïes per tal de donar-nos una nissaga que visqui llargament i ajudi a
fer arribar el designi de Déu a bon terme.
Lliurar-se fins a l’extrem, per
amor ens és mostrat per aquelles últimes gotes de sang i d’aigua que sortiren de
la darrera llançada, del darrer dels turments infligits ara ja a un cos mort. Mort,
però viu; perquè l’amor no mor mai i el que mou a Crist és l’amor, no pas cap
altra cosa.
Escoltant la passió del Senyor hem fe viure apassionadament el nostre amor per Ell que s’ha de traduir en un amor també fins a l’extrem pels nostres germans, per tots, siguin qui siguin, vinguin d’on vinguin, ens plaguin o no ens plaguin. Sols així ens podrem acostar a aquest amor que neix de l’arbre de la creu avui i demà ho farà del sepulcre on ha estat sepultat un cos sense vida però en el que hi ha la clau de la vida, de la vida eterna.