Mare
de Déu dels Dolors
Santa Maria d’Amer
Divendres 11 d’abril de 2025
He 5,7-9; Salm 30 i Lc 2,33-35
Una espasa de
dolor traspassà l’ànima de Maria. En els moments culminants de la història de
la redempció al costat de Jesús sempre hi ha Maria. Ella està a Betlem
donant-li la vida; està al seu costat quan es manifesta davant d’uns mags,
durant l’Epifania, hi és en fugir exiliat cap a Egipte, està amb Ell quan es
retrobat després de perdre’s al temple, a Canà quan fa el seu primer miracle i
ara hi és vora la creu quan el moment culminant del seu sacrifici està a punt
d’acomplir-se. Les paraules que els evangelis recullen de Maria són poques,
però els gestos, la seva presència no deixa mai d’acompanyar a Crist en els
moments claus. Quan aquella dona cridà a Jesús que eren sortoses les entranyes
que el van dur i els pits que el van criar no proclamaven altre cosa que la
veritat; quan Jesús digué que eren més sortosos els qui escoltaven la paraula
de Déu i la complien, també deia la veritat. Maria és sortosa per ser mare i
per ser deixeble; però això no li estalvia el dolor de mare.
Als peus de la
creu, amb el cos del seu fill mort a la falda, absolutament i dramàticament
sola, la imatgeria popular ens mostra el dolor d’una mare davant la mort
ignominiosa i cruel del seu fill. Quan Simeó li va profetitzar que aquell fill
que presentaven al Senyor en el temple seria una bandera combatuda i que una
espasa li travessaria el cor, Maria s’ho guardà dins del cor sabedora de que
aquella seria la voluntat de Déu a la que també ella s’havia acomodat acollint
en les seves entranyes per obra de l’Esperit Sant aquell infant. El dolor no
està absent ni en Jesús ni en Maria. El seu dolor se’ns fa proper, és un dolor
solidari amb el nostre dolor, amb tants dolors com vivim en el nostre món. Uns
dolors que venen a vegades per atzar i d’altres, moltes altres, venen per la
nostra manera de fer que cerca més el nostre interès personal que el bé dels
altres.
Maria als peus
de la creu, amb el seu fill mort a la falda no diu ni un sol mot, no surt de la
seva boca cap retret, sofreix en silenci com tantes mares, però el seu silenci
és alhora un clam, un crit d’esperança; ella sap que la història del seu fill
no pot acabar d’aquella manera tant trista, que tot allò que ha viscut, patit i
gaudit amb el seu fill no pot acabar allí amb el seu fill rodejat de malfactors
i de veus injurioses. Simeó no s’enganyà, els
seus ulls van veure realment al Salvador, a la llum que s’ha de revelar
a totes les nacions. Maria no sap ben bé com anirà tot allò però està certa de
que el seu dolor no serà pas inútil, perquè darrera la mort a la creu, darrera
d’aquell abandó total, hi haurà la victòria de la vida sobre la mort, la
victòria de la llum sobre la foscor.
Passejant a
Maria adolorida pels nostres carrers, reconeixem i ens fem solidaris del dolor
de tantes mares, del dolor del nostre món, del més proper i també del més llunyà.
Hi ha moltes espases travessant cors al nostre voltant i al nostre món i a
nosaltres ens pertoca obrir als adolorits una porta cap a l’esperança. Aquell
primer Divendres Sant al vespre, quan el cos de Jesús fou baixat de la creu i
sepultat amb pressa en un sepulcre nou, no hi havia cap l’esperança, res feia
pressuposar que en aquell marc hi res més que la mort. També al nostre voltant
hi ha tantes situacions de les nostres vides que semblen no tenir esperança,
tanta gent que se sent sense sortida en la seva situació de marginació,
d’injustícia o de manca del més indispensable per a viure, que costa obrir-los
una porta a l’esperança, convèncer-los de que hi ha lloc per a l’esperança.
Sempre hem de posar la mirada en Jesús i en la seva mare Maria, refiar-nos d’ells, malgrat que molts cops tot ens porti a desesperar, mai hem de perdre la confiança en l’amor de Déu, perquè la seva esperança no defrauda mai. Visquem aquest any jubilar dedicat a l’esperança essent sembradors d’esperança per als altres perquè darrere les espases de dolor hi ha la vida que Crist ens ha guanyat vencent la mort. La victòria de la vida passa per la creu, passa per la solitud, per l’abandó; però no deixa de ser mai una gran victòria, la més gran que puguem imaginar. Avui Maria veu el seu cor traspassat pel dolor, demà la resurrecció l’omplirà de joia.