Eucaristia en sufragi de l’ànima del papa Francesc
Catedral de Girona
Dilluns 28 d’abril de 2025
Ac 10,34-43; Salm 24, 6-7bc.17-18.20-21
i Jn 14,1-6
Tot preparant-se per a la seva
ordenació sacerdotal, celebrada el 13 de desembre de 1969, el papa Francesc va
escriure a modus de reflexió una pregària que ha definit com la seva confessió
personal de fe; una confessió que en el seu darrer llibre Esperança,
subscriu íntegrament com va fer llavors.
Els centres de la seva particular
professió de fe són: Déu, la seva història, el dolor, la bondat dels altres, la
vida religiosa, l’amor, la mort diària, la paciència de Déu, el seu mentor
espiritual, el P. Duarte, i com a conclusió Maria. A les vigílies de la seva
ordenació sacerdotal Jorge Mario Bergoglio establia ja els eixos de la seva fe
i del seu ministeri sacerdotal i podem observar com en aquests darrers dotze anys
en que ha exercit com a bisbe de Roma aquests punts han definit també la seva
actuació com a papa.
Vull creure en Déu Pare, que m’estima
com a fill, i en Jesucrist, el Senyor, que va infondre el seu Esperit a la meva
vida.
Francesc ha estat doncs un home de
conviccions profundes, arrelades en la seva vocació religiosa i la seva formació
espiritual ignasiana i això no sempre ha estat ben entès perquè s’ha oblidat
sovint la seva vocació primerenca i que mai no ha abandonat, la religiosa sota
el carisma de la Companyia de Jesús. Paraules com paciència, egoisme,
mesquinesa, estimar molt, acolliment o la referència a les sorpreses de cada
dia son ja presents l’any 1969 en aquell aleshores jove jesuïta. Sols des
d’aquesta perspectiva s’entén el ministeri petri del papa Francesc que ha estat
vertaderament una alenada d’aire fresc, un alenada que ha estat per a uns un
ventijol suau i per a d’altres una tramuntana que ha mogut adhesions dins i
fora de l’Església i també crítiques fora i dins del si de l’Església, però que
no ha deixat a ningú indiferent. Francesc ha estat un papa que no ha tingut por
de dir ben alt i ben clar el que era per a ell el centre de la vida cristiana i
cap on calia dirigir la mirada de manera preferencial, és a dir cap als menys
afavorits, els descartats per la societat. En el fons del seu pensament sempre
ha estat present el que hem escoltat en la lectura dels Fets dels apòstols: que
Déu no fa diferències a favor d’uns o d’altres, que Déu acull a tothom qui creu
i fa el bé, de qualsevol nacionalitat, origen, raça o cultura que sigui;
vinguin d’on vinguin. Déu estima a tots, tots, tots i si fa preferència per
algú, es per als qui més necessiten de sentir prop seu la presència amorosa de
Déu.
Francesc ha estat un profeta que ha
donat testimoni de Déu anunciant que tothom qui creu en Ell està en
disponibilitat de rebre el perdó perquè «Jesucrist és el rostre de la
misericòrdia del Pare. El misteri de la fe cristiana sembla trobar la seva
síntesi en aquesta paraula – misericòrdia -. Ella s'ha tornat viva, visible i
ha aconseguit el seu cim en Jesús de Natzaret.» (Misericordiae Vultus,
1).
Crec en la meva història, penetrada per
la mirada amorosa de Déu.
La història de la nostra vida de fe,
de la nostra vocació religiosa, de la nostra vocació sacerdotal està sempre
penetrada per la mirada amorosa de Déu. Déus ens estima i és Ell qui ens envia
a fer el bé, qui ens crida a una vocació de servei, siguem on siguem podem
sentir que ell ens crida i ens envia a viure aquesta vocació.
En paraules del papa Francesc: «Això
és part de l'amistat amb ell. Per això, perquè aquesta amistat maduri, fa falta
que et deixis enviar per ell a complir una missió en aquest món, amb confiança,
amb generositat, amb llibertat, sense pors. Si et tanques en les teves
comoditats això no et donarà seguretat, sempre apareixeran temors, tristeses,
angoixes. Qui no compleix la seva missió en aquesta terra no pot ser feliç, es
frustra. Llavors millor deixa't enviar, deixa't conduir per ell on ell vulgui.
No oblidis que ell va amb tu. No és que et llanci a l'abisme i et deixi
abandonat a les teves pròpies forces. Ell t'impulsa i va amb tu. Ell ho va
prometre i ho compleix: «Jo estic amb vostès fins a la fi del món» (Dilexit
nos, 215).
Francesc s’ha deixat portar per Crist
en cada moment de la seva vida i això ha fet d’ell un home lliure de lligams en
tot allò que creia que el podia destorbar en el seu camí com a cristià, com a
religiós, com a prevere, com a bisbe i com a pastor de l’Església universal. Un
home confiat sempre en Déu i que ha posat la seva vida al servei del Regne,
allí on l’ha volgut el Senyor en cada moment. Disponibilitat i servei han estat
dos conceptes que l’han acompanyat al llarg de la seva vida i que avui integren
el seu llegat, a modus d’exemple del que ha de ser la nostra vocació primer com
a cristians i després cadascun a la manera concreta a la que ha estat cridat
per Déu per viure la nostra fe: com a preveres, com a pares i mares de família,
com a professionals, com a voluntaris; en definitiva com a seguidors del Crist.
Crec que els altres són bons, i que
els he d’estimar sense por i sense trair-los mai per buscar seguretat per a mi
mateix. Crec que vull estimar molt.
L’amor a Déu no el podem viure
deslligats de l’amor als altres, formen una mateixa cosa. «En definitiva, la
clau de la nostra resposta a l'amor del Cor de Crist és l'amor al proïsme: «un
amor ferm, constant, invariable, que, no s’atura en nimietats, ni en les
qualitats o condicions de les persones, no està subjecte a canvis ni a les
animadversions […]. Nostre Senyor ens estima sense interrupció […], suporta
tant els nostres defectes com les nostres imperfeccions; […] és doncs precís
que fem el mateix respecte als nostres germans, no cansant-nos mai de
suportar-los» (Dilexit nos, 178).
Francesc ha estat un pastor ben
conscient de les seves limitacions personals i espirituals, un home sempre en
camí i sempre confiat en la paciència i la misericòrdia de Déu, que ens coneix
tal com som, que ens estima tal com som i que vol que nosaltres fem el mateix
vers els nostres germans. «L'amor ens posa finalment en tensió cap a la comunió
universal. Ningú madura ni aconsegueix la seva plenitud aïllant-se. Per la seva
pròpia dinàmica, l'amor reclama una creixent obertura, major capacitat
d'acollir a uns altres, en una aventura mai acabada que integra totes les
perifèries cap a un ple sentit de pertinença mútua. Tal com - Jesús ens deia:
«Tots vosaltres germans» (Mt 23,8).» (Fratelli tutti, 95).
L’Església pertany a Crist i Crist és
de tots i per a tots, tots hi estem cridats. La nostra confiança està posada en
Déu i sabem que a la casa del Pare hi ha lloc per a tots. No hi ha lloc doncs
per al desassossec i sempre hi ha lloc per a la confiança. Com ens ha dit sant
Joan cal que els nostres cors s’asserenin perquè Crist mateix mort i
ressuscitat ha anat a preparar-nos-hi l’estada.
Crec en la vida religiosa i en la
mort diària.
Francesc ha viscut la seva vida de fe
fidel a la seva vocació religiosa i atent a les dificultats del camí que no ens
porta a altre lloc que a la atrobada amb el Senyor; Francesc ha esta sempre
cert de que Crist és el camí, la veritat i la vida. Davant del risc de perdre
la interioritat espiritual imprescindible per a recórrer el camí de la fe,
Francesc ens ha cridat l’atenció davant del risc de perdre la capacitat
d'esperar pel descuit de la vida interior; quelcom que ens pot succeir quan el
cansament preval sobre la sorpresa, quan el costum substitueix a l'entusiasme,
quan perdem la perseverança en el camí espiritual, quan les experiències
negatives, els conflictes o els fruits, que semblen retardar-se, ens
converteixen en persones amargades i ressentides; quan l'adaptació a l'estil
del món acaba ocupant el lloc de l'Evangeli, un món que exalta l'activisme i cau
en les pors i les ansietats de la vida, que viu en el consumisme o tant sols
per cercar la diversió costi el que costi. Un context en el qual es perd el
silenci, requereix la valentia de baixar el ritme, de no deixar-nos aclaparar
per les activitats, de deixar espai en el nostre interior a l'acció de Déu. Morir
cada dia a l'esperit del món perquè en cas contrari no donarem fruit i acabarem
tancant a Déu en les nostres categories, perquè els temps de Déu que no són els
nostres i moltes voltes actua de maneres que no són les que esperem. (Cf.
Missatge per a la XXVI Jornada Mundial de la Vida Consagrada).
Crec en la paciència de Déu,
acollidora, bona com una nit d’estiu.
En nosaltres «la paciència ha estat
relegada per la pressa, ocasionant un dany greu a les persones. De fet, ocupen
el seu lloc la intolerància, el nerviosisme i a vegades la violència gratuïta,
que provoquen insatisfacció i tancament.» (Spes non confundit, 4)
Déu és l’etern pacient, aquell qui no
te mai pressa i ens espera sempre amb els braços oberts, com el pare de la paràbola.
La pacient misericòrdia de Déu ha estat una imatge sempre present en la veu del
papa Francesc. Tots plegats correm el risc de caure en l’activisme, en el carrerisme,
en la pressa per arribar no sabem ben bé on. «El testimoniatge de santedat, en
el nostre món accelerat, voluble i agressiu, està fet de paciència i constància
en el bé.» (Gaudete et exultate, 112). En la vida no es tracta tant sols
d’un combat contra el món i la mundanitat, ni tampoc podem reduir-ho tot a la
lluita contra la nostra pròpia fragilitat; és tracta també d’una lluita pacient
i perseverant contra el diable que és el príncep del mal, com ens recordava el
papa Francesc. (Cf. Gaudete et exultate, 159).
Crist passà per tot arreu fent el bé
i alliberant del maligne als qui hi estaven sotmesos, com deia Pere als qui
l’escoltaven.
Crec en Maria, la meva mare, que
m’estima i mai em deixarà sol.
Ara el papa Francesc reposa prop de
Maria. Ho havia dit, el Vaticà era la llar del seu darrer servei però no la de
l’eternitat. Així ha escollit reposar al costat de Maria, al costat d’aquella a
qui encomanava cada un dels seus viatges, a qui es confiava ja durant els seus
anys d’estada a Roma; la Mare de Déu ha estat pel papa Francesc un refugi, un
consol i un model. Maria ha estat per a ell la mare que va cuidar a Jesús, la que
ara cuida amb afecte i dolor matern aquest món ferit, la que va plorar amb el
cor traspassat la mort de Jesús i ara es compadeix del sofriment dels pobres
crucificats i de les criatures d'aquest món arrasades pel poder humà.
Mare i Reina de tot el creat, ella no
sols guarda en el seu cor tota la vida de Jesús, que conservava acuradament,
sinó que també comprèn ara el sentit de totes les coses. Per això podem
demanar-li que ens ajudi a mirar aquest món amb ulls més savis. (Cf. Laudato
si, 246).
Avui preguem pel repòs etern del papa
Francesc, demanem al Senyor que la seva fe no hagi tingut un desengany i ara
l’aculli el Pare de la misericòrdia en qui ell tant confiava, aquell qui es
jutge de vius i de morts. Ens resta el seu mestratge, la seva lluita en favor
dels més desafavorits i els que més pateixen i ens ressonen les seves paraules fixant
l’atenció allí on hi ha dolor, angoixa i solitud, en les perifèries de la vida.
Com escrivia Francesc: «no es discerneix
per a descobrir que més podem treure d’aquesta vida, sinó per a reconèixer com
podem complir millor la missió que ens ha estat confiada en el baptisme, i això
implica estar disposats a renúncies fins a donar-ho tot.» (Gaudete et
exultate, 174).
Donar-ho tot és el millor programa per a un pastor, com el bon pastor que dona la vida per les seves ovelles.