Mare de Déu dels Dolors
Sant Vicenç de Besalú
Divendres 11 d’abril de 2025
He 5,7-9; Salm 30 i Lc 2,33-35
Set espases de dolor traspassaren
l’ànima de Maria. En els moments culminants de la història de la redempció al
costat de Jesús sempre hi ha Maria, hi és quan les coses no van bé i també quan
van millor; ella com tota mare està sempre al costat del seu fill, li fa costat
en tot moment. Maria, sens dubte, sempre confiada en el Senyor molts cops no
deuria entendre perquè succeïa tot allò, perquè el seu fill havia de patir, de
ser incomprès, de ser objecte de conspiracions i enemistats. Però per damunt de
tot ella tenia posada la confiança en Déu, sabia que quan l’àngel li havia
anunciat que concebria un fill per obra de l’Esperit Sant la seva vida havia
canviat ja per sempre i que formava part del pla de Déu. Maria es deixava
portar per Déu.
Les paraules que els evangelis
recullen de Maria són poques, però els gestos, la seva presència no deixa mai
d’acompanyar a Crist en els moments claus. Quan aquella dona cridà a Jesús que
eren sortoses les entranyes que el van dur i els pits que el van criar, no
proclamava altre cosa que la veritat; quan Jesús digué que eren més sortosos
els qui escoltaven la paraula de Déu i la complien, també deia la veritat.
Maria és sortosa per ser mare i per ser deixeble; per criar a Jesús i per
escoltar-lo; però això no li estalvià el dolor de mare.
Un primer dolor el visqué quan Simeó
li anuncià que l’angoixa l’acompanyaria com una espasa que li travessaria el
cor i més d’un cop. I fou cert, havent d’exiliar-se a Egipte, ho tornà a ser en
perdre a Jesús al temple; eren dolors de mare, de la qui vetlla i pateix pel
seu fill, que cerca en tot moment de donar-li allò de més necessari, el seu
amor i la seva protecció.
Camí del calvari, als peus de la
creu, amb el seu fill mort en braços i disposant-lo al sepulcre el dolor de
Maria arriba al seu cim. Així ens ho mostra la imatgeria popular, és el dolor
d’una mare davant la mort ignominiosa i cruel del seu fill. Quan Simeó li va
profetitzar que aquell fill que presentaven al Senyor en el temple seria una
bandera combatuda i que una espasa li travessaria el cor, Maria s’ho guardà al
fons del cor sabedora de que aquella seria la voluntat de Déu a la que també
ella s’havia d’acomodar acollint en les seves entranyes per obra de l’Esperit
Sant aquell infant.
El dolor no està absent en les vides
de Jesús i de Maria; no hi està absent perquè Crist ha vingut al món precisament
per compartir els nostres dolors i Maria no es perd res del que viu el seu fill
i amb ell està al nostre costat en tot moment, sobretot quan patim. El seu
dolor se’ns fa així proper, és un dolor solidari amb el nostre dolor, amb tants
dolors com vivim en el nostre món. Uns dolors que venen a vegades per atzar i
d’altres, moltes altres, venen per la nostra manera de fer que cerca més el
nostre interès personal que el bé dels altres perquè per tal de sortir-nos-en
amb la nostra sovint no ens fa res que els altres pateixin.
Maria als peus de la creu, amb el seu
fill mort a la falda no diu ni un sol mot, no surt de la seva boca cap retret,
sofreix en silenci com tantes mares, però el seu de silenci és alhora un clam,
un crit d’esperança; ella sap que la història del seu fill no pot acabar així,
que tot allò que ha viscut, patit i gaudit amb el seu fill no pot acabar en un
trist pujol rodejat de malfactors i de veus poc amigues.
Tot el seu amor de mare, tota la seva
lluita per tirar-lo endavant no han estat endebades. Els ulls de Simeó van
veure realment al Salvador, van veure a la llum que s’ha revelat a les nacions.
Maria no sap ben bé com anirà tot plegat però està certa de que el seu dolor no
serà pas inútil, perquè darrera la mort a la creu, darrera d’aquell abandó
total, dels cops, dels maltractes, de la traïció o de les burles, hi ha la
victòria de la vida sobre la mort, la victòria de la llum sobre la foscor.
Portant la imatge de Maria adolorida
pels nostres carrers, reconeixem i ens fem solidaris del dolor de tantes mares,
del dolor del nostre món, del més proper i també del llunyà. Hi ha moltes
espases travessant cors al nostre voltant i arreu del món i a nosaltres ens
pertoca obrir als adolorits una porta cap a l’esperança. Aquell primer
Divendres Sant al vespre, quan el cos de Jesús fou baixat de la creu i sepultat
amb pressa en un sepulcre nou, tot semblava indicar que no hi havia lloc per a
l’esperança, res feia pressuposar que en aquell marc tant tràgic i trist hi pogués
néixer de nou l’esperança. També al nostre voltant hi ha tantes situacions de
les nostres vides que semblen no tenir esperança, tanta gent que es veu sense
sortida de la seva situació de marginació, d’injustícia o de manca del més
indispensable per a viure, que costa obrir-los una porta a l’esperança.
Ens cal posar la mirada en Jesús i en
la seva mare Maria, refiar-nos d’ells. Malgrat que a vegades tot ens porti a
desesperar, ens hem de mantenir confiats en que al cap i a la fi l’amor de Déu
i la seva esperança no defrauden mai. Com a creients, en aquest any jubilar
dedicat a l’esperança, hem de ser sembradors d’esperança per als altres perquè
darrere les espases de dolor hi ha quelcom de molt més gran, la vida que Crist
ens ha guanyat per a tots nosaltres vencent la mort. Una victòria que passa per
la creu, certament, que passa per la solitud, també és cert, que passa també per
l’abandó; però que a la fi no deixa de ser una victòria.
Avui Maria veu el seu cor traspassat pel dolor, demà la resurrecció l’omplirà de joia.