Pregó de la Setmana Santa de Girona
Dimecres 9 d’abril de 2025
Bona tarda, en primer lloc vull agrair
a la Junta de Confraries la seva amable invitació a pronunciar aquest pregó de
la Setmana Santa de Girona en aquest any jubilar 2025 en que puc viure-la per
primer cop de manera plena.
La meva vivència particular i
personal de la Setmana Santa ha anat canviant un xic al llarg dels anys. De nen
vivia el neguit per poder participar a la processó del Sant Enterrament de la
meva ciutat natal, Tarragona, ja de jove la Setmana Santa significava per a mi
sobretot la participació o la contemplació, segons els anys, de la processó del
Divendres Sant; durant molts anys fou també viure la intimitat del Viacrucis de
la meva Confraria, també anomenada de la Puríssima Sang, que recorre els
carrers de la part alta, sortint de la
Catedral, a l’hora en que el sol
despunta i comença el matí del Divendres Sant; després durant tres anys vaig
viure el Tridu Pasqual a Roma, fet que em donà una altre perspectiva,
especialment la de la bellesa del Viacrucis al Coliseu i la de la Vetlla
Pasqual a Sant Pere, presidida pel aleshores Papa, sant Joan Pau II. Des de que
vaig entrar a Poblet la litúrgia ho ha esdevingut tot aquets dies que
iniciant-se amb la benedicció i la processó de Rams finalitza amb la Vetlla Pasqual.
Perquè la Setmana Santa essent sempre la mateixa, l’anem vivint de maneres
diferents al llarg de la nostra vida. Hi ha un fet que crec evident i és que
les celebracions i les manifestacions d’aquests dies sants, sigui perquè la fe
ens hi mou o sigui per mantenir la nostra cultura i tradicions, omplen els
nostres temples i carrers amb un ambient que no és l’habitual i les vivim de
manera personal i alhora de manera col·lectiva.
Quan la nit del Divendres Sant
comença a omplir de foscor els carrers de Girona el silenci es trenca pels cops
de les llances dels manaies que inicien la processó baixant solemnement les
escales de la nostra Catedral; un so rítmic, compassat que anuncia que pels
carrers transcorre la processó del Sant Enterrament. Al so dels manaies
s’uneixen el dels tabals, les bandes de música i les corals. Som a la nit del Divendres Sant, al bell mig del
Tridu Pasqual. Si seguim el ritme de la litúrgia d’aquests dies sants, de la
nit del Divendres al vespre del Dissabte és el temps del silenci; no pas un
silenci tranquil sinó un silenci expectant, esperançat i alhora adolorit.
Comencem la Setmana Santa com el
primer pas de la nostra processó, amb la joia del Diumenge de Rams, amb els
crits d’Hosanna i de benvinguda al rei d’Israel; la litúrgia ens convida a
reviure-ho als carrers i places, brandant palmes, palmons i branques de llorer
o d’olivera, com ho fem a la plaça fels Apòstols a tocar de la Catedral, com ho
fem davant de tantes esglésies al llarg de la nostra diòcesis.
Dotze passos i el Sant Crist recorren
els carrers de Girona en la nit del Divendres Sant, recollint tretze escenes
concretes, com a tretze moments retinguts en la nostra memòria, retinguts en els
temps al llarg dels segles que ens actualitzen d’una banda la passió de Crist
però també la passió de la humanitat. La processó demana la nostra atenció,
demana del nostre silenci i el ritme compassat de tambors i llances dels manaies
ens hi convida, talment com si fossin hereus d’aquells que participaren en els
fets, més per força que de bon grat, eren soldats de l’Imperi destinats a
terres llunyanes, díscoles i sempre insurgents. Segurament per aquells primers
manaies la de Jesús fou una execució més, de nou algú s’havia erigit en cabdill
per alliberar aquell poble que mai no podien dominar del tot, perquè mai el seu
desig de llibertat era abandonat, no es resignaren mai a ser un poble sotmès a
Roma. Però aquell a qui portaven a la creu, aquell a qui havien vexat al pati
del pretori, aquell a qui el governador havia condemnat per tal d’apaivagar els
ànims de la torba i que les coses no anessin a pitjor, no era un cabdill més com
tants d’altres havien passat o fins i tot havien mort per la causa. Era el Fill
de Déu fet home com nosaltres, per compartir la mort com nosaltres, però
sobretot per alliberar-nos-hi, per donar-nos la vida vertadera i eterna.
Poc en sabien de tot això aquelles
legions de Roma la preocupació fonamental de les quals era segurament poder
obtenir un destí millor, més a prop de Roma i en terres més civilitzades i tranquil·les.
Avui els recordem i és curiosa aquesta tradició que tan arrelada està a la
nostra terra de que un escamot de manaies obri les nostres processons com
escoltant de nou a Jesús, ara pels nostres carrers i places, cap al suplici de
la creu i alhora convidant al silenci respectuós i expectant als qui contemplen
les nostres processons, espectadors, cal reconèixer, cada cop més allunyats de
la fe.
La processó del Divendres Sant ens
mostra abans que res aquesta imatge de Crist entrant triomfal a Jerusalem. Jesús
és amb els nens, perquè és Ell qui va dir «Deixeu estar els infants:
no els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del cel és
dels qui són com ells.» (Mt 19,14). Des de dalt de la somera, Jesús beneeix als
infants. Transmetre les nostres tradicions de pares a fills, d’avis a nets és
el que ha de garantir la pervivència de les nostres arrels, si la fe no es
transmet en la cadena generacional tant se val el que fem o deixem de fer;
aquesta ha de ser la principal preocupació i és una preocupació que arriba
també al món de la Setmana Santa, en aquesta tasca tot esforç és benvingut i
esdevé un bé per a la nostra societat. Qui perd les arrels perd la
identitat i les nostres arrels són
profundament cristianes; podem ser creients o indiferents, però ens cal
conèixer d’on venim per poder ser el que som i posar rumb cap al que volem ser
en el futur.
Tot seguit se’ns presenta la imatge
de Crist instituint l’Eucaristia i al seu costat no hi podien faltar dos dels
apòstols fidels: Pere i Joan. Amb Jaume són els tres deixebles que conformen el
seu nucli més íntim, són els seus companys de pregària, els qui han estat dels primers cridats, han viscut la manifestació
gloriosa del món Tabor i han escoltat i acompanyat al mestre arreu on aquest ha
anat. Déu és arreu, és omnipresent, però és present de manera singular
en l’Eucaristia. Cos i sang de Crist que
sobre l’altar es transformem de nou en el seu cos i en la seva sang; la
presència real per excel·lència del Senyor que es fa realitat sobre un altar en
el qual hi ha les relíquies dels màrtirs, que són fruit de la llavor de vida
que és l’Eucaristia, que són les nostres arrels en la fe, perquè sense arrels,
sense testimoni no hi ha Església.
Però poc a poc, tal com ho visqueren
a Jerusalem fa prop de dos mil anys, els crits de joia dels infants i la calma
del cenacle on Jesús és acompanyat pels seus, deixen pas a l’angoixa, a les
conspiracions de palau i a la fi als crits dels més grans demanant la mort del
just.
Jesús ho sap, sap el que li ve a
sobre i ens ho mostra la imatge de Jesús angoixat a l’hort de Getsemaní. Jesús
es retirava sovint a pregar en solitud, ens ho relaten els evangelis, però
aquest cop es tracta d’una pregària molt especial. Aquesta angoixa de Jesús ens
mostra la tensió suprema del moment, tal és l’angoixa que segons el relat de sant
Lluc un àngel s’apresta a confortar-lo mentre del seu front brollaven gotes de sang, la seva suor es va
fer com gotes espesses de sang que queien a terra, ens diu el relat de sant
Lluc.
Era una pregària solitària, com tants
d’altres cops amb els seus deixebles més estimats a la vora. En aquesta
pregària a Getsemaní Jesús agafa forces, no pot evitar el temor davant del que
intueix que se li acosta, però de la pregària en treu les forces suficients per
poder acomplir la voluntat del Pare. Aquesta no és que el just sofreixi sinó
que comparteixi la nostra mort per vèncer-la de manera definitiva.
L’agonia de Jesús a Getsemaní és
l’agonia de tantes persones al món. No per llegir-ho als diaris o per
escoltar-ho tant sovint hem de permetre que els nostres cors s’endureixin
davant de tanta angoixa com hi ha al nostre voltant. Aquells qui veuen com s’acosta
el desnonament del seu habitatge i es quedaran sense sostre i al carrer; els
qui veuen com s’apropa un expedient de regulació i poden quedar-se sense feina;
els qui els hi ha estat diagnosticada una greu malaltia i veuen per endavant
una dura lluita i unes minses possibilitats de guanyar-la; la dona maltractada
un cop i un altre i que encara dubte de si és millor denunciar-ho o seguir
esperant el que no te sentit esperar; els qui valoren si s’ho juguen tot a una
carta i empenyorant tot el que tenen emprenen un incert viatge amb una feble pastera
cap a un món que creuen millor sense saber que es trobaran amb un mur, un
centre d’internament o directament amb la mort; les víctimes d’abusos per part
d’aquells qui més que ningú estem obligats a predicar amb fets i no a dir
paraules buides i que durant anys i panys es turmenten en uns records dolorosos
que han marcat la seva vida per sempre; els qui són a la presó esperant una
sentència o complint-la, a vegades sense saber ben bé encara perquè hi són, a
vegades lluitant per sortir del pou i amb ells les seves famílies que els
troben a faltar. Jesús a Getsemaní comparteix tota aquesta angoixa, sap que
serà detingut, jutjat, escarnit, vexat i abandonat per tots i tot injustament
perquè no ha vingut a destruir reialmes sinó a portar la bona nova, la
vertadera llibertat.
La contemplació de Jesús a Getsemaní,
quan ens passa per davant dels ulls en veure la nostra processó, ens ha de fer
pensar en tanta angoixa com hi ha al món, ben a prop nostre, potser a la porta
del costat de casa nostra, són els angoixats de la porta del costat. Aquesta
angoixa de Jesús, que és l’angoixa de tants, no ens pot deixar indiferents, ens
ha d’obrir els ulls i empeny’ens a la solidaritat, a la comprensió al desig de
justícia. L’angoixa ens toca a tots en un moment o altre de la nostra vida i
Jesús vingué, es feu home, per compartir-la amb nosaltres; però no tant sols
per això sinó també perquè ens hi fixem, perquè hi parem atenció i també
nosaltres ens hi solidaritzem.
La següent escena que se’ns presenta a
la nostra processó del Divendres Sant és la imatge d’un Jesús vexat després de
ser castigat amb aspres assots. Ens diu el profeta Isaïes: «No crida ni alça la
veu, no la fa sentir pels carrers. No trenca la canya esquerdada ni apaga el
ble que vacil·la. Porta la justícia amb fermesa, sense vacil·lar ni
doblegar-se, fins que l'haurà implantada a la terra.» (Is 42,2-4).
De nou Jesús està sol, ben sol, tots
els qui eren considerats els seus l’han abandonat, fins i tot un l’ha negat
tres cops i un altre l’ha traït. Tota l’angoixa que ha patit a Getsemaní es veu
ara confirmada, la passió ha començat, ja no hi ha qui ho aturi. Un dels seus
l’ha lliurat i els grans sacerdots i el mateix governador romà, cerquen com
acabar amb ell, això si respectant la legalitat vigent i si pot ser sense
embrutar-se les mans de sang, carregant el pes de la condemna al poble. La
imatge de l’Ecce Homo ens mostra
una imatge ben crua, la violència ja no s’insinua sinó que s’ha desfermat;
Jesús ha estat despullat dels seus vestits, ha estat deixat a la mercè de la
fúria dels soldats que s’hi han acarnissat amb assots i insults. Els botxins han
estat encarregats d’afeblir el seu cos i la seva moral per tal de que arribi a
la creu vertaderament anorreat.
Contemplant l’escena, observant
aquest rei coronat d’espines i que te per ceptre una canya, hi trobem dictant
sentència el governador romà Ponç Pilat, una dels actors d’aquesta
representació, segurament secundari però un actor necessari al cap i a la fi
per tal de que la mort sigui a la creu i tot plegat es faci respectant la
legalitat vigent a Judea.
Com Jesús molta gent i en molts llocs
també avui reben cops, insults i ultratges; també avui la violència s’utilitza
per afeblir els esperits lliures i imposar determinats objectius. També avui la
discrepància és sovint mal vista i qui la pràctica és reprimit amb durs assots
i condemnat injustament. Tant si val si la raó és demanar el pa que ens pertoca
a tots i cadascun dels homes i dones que poblem la terra, com si és demanar
determinats drets o reclamar determinats deures. Assots físics i assots
virtuals; perquè el món de la comunicació s’ha desenvolupat d’una manera
important; el que passa a un cap de la terra pot ser vist a l’instant a l’altre
cantó. Però també molt sovint això no ens dona temps a reflexionar, a
aturar-nos a pensar si allò que estem veient és realment cert o si es tracta
tant sols d’un muntatge, d’una fake news;
però el mal, l’escarni i l’assot ja ha estat donat i sempre ens quedarà a la
ment la idea de que alguna cosa hi deuria haver i ja no ens interessa massa com
acabarà la història i si algú és absolt ocuparà unes minses línies en algun
diari, si pot ser en pàgines secundaries on ningú hi prestarà massa atenció.
Abans d’haver estat condemnat, estant
tant sols detingut al pretori Jesús ja és castigat cruelment i això continua
passant als nostres dies; càstigs físics, econòmics, mediàtics; la nostra
societat, i per tant també nosaltres mateixos en part, no ens cansem de
castigar. Jesús ens ho mostra, com si ens digues, quan contemplem aquest pas,
que tal volta ens pot succeir a nosaltres, que nosaltres mateixos podem ser els
assotats o tal volta els botxins, els coronats d’espines o els qui les clavem
al front dels altres i no se sap que és pitjor. Quan passa als nostres ulls
aquesta escena compadim-nos de Jesús però compadim-nos també de tants càstigs
injustos com hi ha al món, lluny de casa nostra i a casa nostra mateix.
Jesús es fa solidari de tots ells per
mostrar-nos a nosaltres aquesta realitat i cridar l’atenció de la nostra
consciència. A la creu Jesús demanarà al Pare el perdó dels seus botxins,
perquè de fet quan fem mal no sabem el que fem; no som capaços de valorar que
el nostre comportament, els nostres actes, les nostres paraules i també el
nostre pensament, poden fer mal, molt de mal. La imatge del cos de Jesús nu,
flagel·lat, escarnit, coronat d’espines després d’estar a mercè dels seus
botxins, ens mostra aquesta realitat del nostre món i ens crida a
solidaritzar-nos-hi a mirar de posar-hi fi en la mesura de les nostres
possibilitats, cadascú tant com pugui.
Escriu el profeta Isaïes: «ja que, de
tan desfigurat, ni tan sols semblava un home i no tenia res
d'humana la seva presència» (Is 52,14). Ara de nou en el pas de la caiguda, Jesús apareix amb la creu
al coll emprenent el camí del calvari, ens diuen els versets tradicionals del Viacrucis
que són els nostres pecats els que fan tant pesada la creu de Jesús. La pietat
popular expressa així la idea de que continuem carregant creus a les espatlles
dels altres, ho fem amb bastanta lleugeresa i molta naturalitat i ens costa
massa ser els cirineus, ens costa massa ajudar al qui la porta a coll i ens hi
apartem no fos cas que això de la desgràcia fos encomanadís. Trobem gent amb la
seva creu al coll a cada cantonada, per exemple a les grans ciutats dormint al
ras; és la creu de la pobresa, de la marginació, del rebuig, de la
desesperació. Com Jesús van tot sols camí del calvari sense una mà amiga que
els ajudi, molta gent va tota sola per la vida, una vida que sovint no és pot
definir com a vida, de tant amarga com resulta.
Contemplant la trobada de Jesús amb
la seva mare ens preguntem qui podia patir més que Maria aquesta situació? El
seu fill, aquell qui portà en les entranyes, crià i educà es ara la befa dels
qui el veuen. El dolor de la mare, el dolor de les mares davant la dissort dels
fills i de les filles és quelcom incomparable, no hi ha res de més gran. Davant
de qualsevol sofriment, davant de qualsevol dependència hi ha sovint una mare
que pateix la situació dels seus fills. La imatge de Maria és sovint invocada
sota l’advocació dels dolors, ho és amb força a la nostra diòcesis i aquest
dolor ens crida a ser solidaris amb tants dolors com pateixen les mares davant
de tantes situacions d’infortuni. Un fill o una filla malalts, l’escassetat
d’oportunitats per tirar endavant una vida digne, la presó física o moral; són
tantes i tant diverses les circumstàncies que cada una és un món. Si Maria ens
mou a la compassió no l’hauríem de tenir per tota mare que sofreix?
Un únic gest de solidaritat en totes
aquestes escenes. La Verònica compassiva eixugà aquell front sagrat, com ens
diu la lletra popular del Viacrucis; les dones surten al pas de Jesús, d’aquest
Jesús abandonat, afeblit, escarnit i esgotat, sols elles no tenen por. És el
nostre deure com a cristians, com a creients i també el nostre deure com a
homes i dones de bé, sortir al pas dels qui pateixen, dels de qui ningú se
n’ocupa. Són moltes les organitzacions que ajuden als qui ho necessiten, també
a aquells que sovint no ho demanen per vergonya; organitzacions eclesials i
tantes d’altres de civils.
La solidaritat, la compassió, la
misericòrdia ben entesa no ha desaparegut del món, ni tampoc de l’Església.
Però habitualment fan més soroll els assots i les burles que aquesta humil dona
que surt al pas de Jesús per eixugar-li la suor, la pols i la sang del seu
rostre. Contemplant la força de les
mirades entre Jesús i la Verònica compassiva, la nostra solidaritat s’ha de
veure remoguda, si aquesta dona va reunir el valor suficient per saltar-se el
cordó de seguretat que acompanyava a Jesús i apropar-se-li, també nosaltres ho
podem fer. Ens ho ha dit Jesús com podem eixugar els rostres dels nostres
germans carregats amb les creus de la injustícia; donant de menjar al qui té
fam, de beure al qui té set; vestint al qui no té amb que vestir-se; visitant a
la presó al qui hi és pres. Aquests són els llençols que podem acostar ara,
aquí i avui a Jesús perquè Ell està en l’afamat, en l’assedegat, en el
despullat o en el pres.
Arribem al centre de la processó, l’agonia,
la creu dels improperis i el Sant Crist. El Sant Crist a casa nostra no es
portat sobre un gran pas, sinó dret a pes de braços, quasi arran de terra, és
una manera de fer-nos-el ben proper. Aquest instrument de torturà és a través
del qual Jesús revela el rostre de Déu al món. La creu és el nucli central del
misteri de la redempció i forma un únic i màxim símbol amb el sepulcre i la llum
exultant de la resurrecció.
Ens diu l’Apòstol, sant Pau, que
Jesucrist es feu obedient fins a la mort i una mort de creu; el que era símbol
d’una mort ignominiosa ha esdevingut símbol de salvació perquè la creu
prefigura la resurrecció i no hi ha resurrecció sense creu. Contemplar-la,
adorar-la en la bellíssima celebració litúrgica del Divendres Sant, és recordar
que aquell dia Jesús mateix fou la víctima, el sacrifici ofert d’una vegada per
sempre, com ens diu la Carta als Cristians Hebreus. Ell fou l’anyell mansuet
sacrificat per tots.
Es bo que el Divendres Sant centrem
la nostra mirada en la creu, d’una manera especial; però tinguem sempre present
que pel creient la creu en sí mateixa no té sentit sinó és com a instrument de
redempció. Jesús volgué compartir la mort amb tots nosaltres certament; però si
vingué a compartir-la fou per guanyar-li la partida, perquè d’ella brollés la
font de la vida.
Són moltes les persones que cada dia
són crucificades, algunes per morir-hi i d’altres per perllongar de manera
quasi indefinida el seus sofriments. Nosaltres mateixos patim les nostres
creus, fins i tot ho diem com a expressió popular, però també clavem als altres
de manera intencionada o de manera involuntària, en la creu de la incomprensió,
del rebuig o de la intemperància. Hem de fer un esforç tots plegats per no ser
mai causa de que d’altres siguin clavats a la creu; evitar clavar furients
martellades amb les nostres paraules, amb els nostres gestos, amb els nostres
oblits.
Hi ha masses creus pel món, creus que
no hi haurien de ser, creus que si ens hi escarrasséssim una mica
desapareixerien. Contemplar Jesús clavat en creu ens ha d’apropar a tant de
sofriment com hi ha, perquè els qui pateixen angoixa davant tantes dificultats
com els porta la vida, els qui carreguem amb la creu, al final acaben
crucificats i fins i tot la mort els pot semblar un alliberament.
Mort Jesús és davallat de la creu i
el rep la seva mare. La Mare de
Jesús, la Mare de Déu; és la imatge d’un dels dolors més grans que hi pot haver
al món, la pèrdua d’un fill; perquè si tota mort és motiu de dolor, quan
aquesta va contra les lleis de la natura provoca un dolor encara més fort.
Maria ha anat seguint, ja des
l’anunciació, el que seria la vida de Jesús; segur que moltes vegades li ha
costat o no ha aconseguit d’entendre de que anava tot plegat, però sempre ha
confiat en Ell i en la voluntat de Déu que es va comprometre a seguir davant
l’àngel. Ara amb el seu fill mort arriba
al moment culminant del seu dolor.
Fixem-nos que l’evangelista Joan
situa a Maria al peu de la creu amb el deixeble estimat, però ja cap altre
relat ens en parla d’ella, llevat dels Fets dels Apòstols que la situen vivint
amb la primitiva comunitat de Jerusalem. Com és que Jesús no es va aparèixer un
cop ressuscitat a Maria, la seva mare? Com és que Maria no està entre les dones
que van al sepulcre el primer dia de la setmana per ungir el cos de Jesús? Com
és que Jesús no diu a les dones o als deixebles que comuniquin a la seva mare
que ha ressuscitat? No cal, no fa cap falta, Maria sap des del primer dia que
el seu fill ressuscitarà, que ha vingut a fer la voluntat del Pare, com ella
mateixa va fer, per això no cal dir-se res més, mare i fill estan en comunió.
Això no treu l’immens dolor de Maria com a mare. Deuria pensar en tenir el cos del
seu fill a la falda si calia tot allò, si no hagués pogut portar a terme la
seva missió sense fer-la patir tant i patint fins a l’extrem Ell mateix.
Contemplant el pas de la Dolorosa, també
Maria es fa solidaria del dolor de tantes mares que veuen com els seus fills
moren de fam sense poder-los donar res; que veuen com la malaltia se’ls endú
sense poder fer-hi res, que han d’anar a visitar als seus fills o filles a la
presó o a l’exili i no poden reunir-los a casa, que veuen caure els seus fills
a la droga o a qualsevol altre dependència sense poder fer-hi res, que pateixen
com un dia el seu fill o la seva filla surten de casa i no tornen mai més
víctimes d’un accident, que veuen com les aigües del mar els ofeguen quan
cercant una vida millor es llencen famílies senceres a l’aventura sobre una
insegura pastera. Totes elles són Maria i Maria és totes elles. Això és el que
contemplem en veure la imatge de la Dolorosa i en contemplar-la ens ha de moure
a nosaltres a la pietat.
Les dones i uns pocs fidels posen a
Jesús al sepulcre. Amorosits pels perfums que establia el ritual, acaronat per
les mans amigues, les poques que han quedat vora seu. Fins i tot cal
sepultar-lo amb pressa sense acabar amb el que prescriu la tradició, cal deixar
pel diumenge la resta. Crist comparteix la nostra mort, baixa al silenci del
sepulcre, com ho fem tots i sols des d’allí podrà vèncer la mort.
N’hi molts de sepulcres, fins i tot
el mar es transforma sovint en un gran sepulcre on milers de persones any rere
any perden la vida cercant un món millor, cercant una oportunitat per a viure,
un treball digne, un sostre on allotjar-se i una terra on tirar endavant la
família. Somnis sovint truncats per la duresa de la travessia, i si amb gran
sort arriben a port sols troben portes sovint tancades i veus poc acollidores.
A la fi de la processó arriba el Sant Sepulcre que és final i inici,
final perquè a la fi Jesús reposa, ja no li poden fer res més, no el poden ja
ni torturar, ni insultar, ni crucificar; però el sepulcre és sobretot el
començament de tot, d’una manera diferent de viure, de la vertadera vida.
Ens ho havia dit Jesús en l’Evangeli,
si el gra de blat quan cau a terra no mort queda sol, però si mort dona molt de
fruit. De què hauria servit un Messies triomfant, que arribés en gloria i
majestat a la terra acompanyat de legions d’àngels per proclamar i imposar el
seu Regne. Li hauríem dit durant generacions, “tu rai que com que ets Déu no
saps pas que és ser home”. Jesús, fent-se un home com nosaltres, patint,
sofrint, menjant i bevent, rient també; ens ha mostrat el camí. No tot acaba al
sepulcre però el sepulcre és el símbol màxim de que Jesús compartí la nostra vida
i la nostra mort i ens convida a compartir la seva resurrecció.
La victòria de Crist sobre la mort,
la victòria de la creu la vivim amb la pujada del Sant Crist escales amunt
escortat pels nostres manaies. Una escenificació impactant que ens mostra que
per la mort es puja cap a la gloria i als peus de les escales Maria acolorida i
esperançada alhora.
Estimats visquem amb intensitat
aquets dies. És bo de mantenir les tradicions i alhora no és fàcil, cal
treballar i esmerçar-hi hores i esforços. Però no ens quedem en la simple
tradició, anem a les arrels; no es tracta tant sols de preservar en unes
manifestacions seculars de pietat popular ara transformades en sentiment de
poble.
Cada imatge que ens passa pel davant
dels ulls ens mostra que hi hagué una vegada un home, que era el Fill de Déu,
que fou enviat per compartir els nostres sofriments i ajudar-nos a vèncer-los.
Cada pas d’aquesta processó ens mostra alhora els patiments de tantes persones
ara, aquí al nostre costat; tot plegat no ens pot deixar indiferents; d’una
manera o d’una altre hem de moure’ns per aportar-hi quelcom; en la mesura de
les nostres forces i possibilitats; com aquella Verònica compassiva que amb un
tros de roba eixugà la cara de Crist i li donà, enmig de tant d’odi, una mica
d’amor, com Maria que li sortí al pas, fins i tot com el Cirineu qie tot i
fer-ho a desgrat li donà un cop de mà agafant-li la creu.
Torna la Setmana Santa, una altre
vegada com tantes n’hem viscut; però en les nostres vides cada una, com en tots
els altres esdeveniments de la nostra existència, és única. Mirem de viure-la
amb intensitat, conscientment i sobretot amb esperança.
Tenim una expressió ben col·loquial
que és “fer Pasqua abans de Rams”, perquè no hi ha Pasqua sense Divendres Sant,
però el Divendres, la passió i mort de Jesús, no són l’objectiu per si
mateixos, són un mitjà, privilegiat certament, però tant sols un mitjà; són un
pas, molt important, però tant sols un pas.
El vertader centre és la resurrecció
i aquesta significa que per a nosaltres hi ha quelcom més que misèries,
patiments i sofriments. Intentem també de ser un anunci d’aquesta esperança,
mirant de portar quelcom del Regne de Déu ara i aquí, sobretot als qui més ho
necessiten, als qui més els cal l’esperança.
No són pas temps fàcils els nostres,
potser totes les generacions han dit el mateix, hi ha moltes dificultats, manca
diàleg i manca la voluntat d’arribar a punts comuns d’enteniment creant marcs o
tots puguem conviure. Si ens tanquem en l’autodefensa cercant de mantenir
únicament i exclusivament els nostres punts de vista no farem gran cosa per
millorar el nostre món, la nostra societat; tot aquest patiment que ens passa
pel davant dels ulls aquets dies no servirà per a res. Per posar esperança ens
cal afanyar-nos-hi, posar-hi els cinc sentits. Si ens quedem indiferents davant
de tot quin sentit té la passió i la mort de Crist? Si la seva resurrecció no
és llavor d’esperança quin sentit com a creients podem aportar a la nostra
societat?
La passió de Crist, la passió del món,
passa aquets dies davant dels nostres ulls; no ho contemplem com un simple
espectacle ni com quelcom fugisser; sinó com quelcom amb el que ens hi hem de
solidaritzar.
Visquem-ho amb esperança, perquè com
ens diu el papa Francesc quan ens preguntem: «Què serà de nosaltres després de
la mort? - ens cal dir que - Amb Jesús més enllà d’aquest llindar hi ha la vida
eterna, que consisteix en la comunió plena amb Déu, en la contemplació i la
participació del seu amor infinit. El que ara vivim en l’esperança, després ho
veurem en la realitat.» (Spes non confundit, 21).
Que el Senyor ens concedeixi de viure
intensament aquets dies sants, però ajudem-hi també nosaltres intentant de
viure’ls amb intensitat, amb fe i sobretot amb esperança.
En paraules de sant Bernat: «visquem
amb valentia el dia de la creu, descansem en pau un altre dia en el sepulcre,
esperant la joia que esperem, la vinguda del nostre Déu, que ens ressuscitarà
als tres dies, transformant el nostre ésser amb la seva resplendor.» (Sermó
I sobre la resurrecció).
Moltes gràcies i santa setmana,