Dilluns Sant
Parròquia
de la Mare de Déu dels Àngels a Sant Feliu de Guíxols
Celebració
comunitària de la penitència
Dilluns
14 d’abril de 2025
Is
41,1-7; Salm 26 i Jo 12,1-11
Homilia acte
penitencial
S’acosta la Pasqua,
el centre de l’any litúrgic on celebrem el misteri de la passió, mort i resurrecció
de Crist, Cal que ens disposem a celebrar-la conscients de les nostres
febleses, de les nostres faltes, de que malgrat els nostres intents per viure
en comunió amb Crist, el pecat és present en les nostres vides.
L’Església ens
convida a que la Quaresma sigui un camí de conversió, un moment privilegiat per
fer net, per mirar de fer net i fer-nos el ferm propòsit sinó de no caure més,
sí de fer tot el possible per no caure de nou víctimes de les nostres febleses
humanes. La millor manera d’acostar-nos de nou a Crist amb la voluntat d’esmenar-nos
de tot allò que ens impedeix de veure’l amb claredat, és el sagrament de la
penitencia.
Zaqueu sabent-se
pecador es confià a la misericòrdia de Crist i canvià el seu cor tancat en un
cor obert a la voluntat de Déu i a l’amor dels germans, d’aquells a qui fins
llavors havia fet mal. Si Zaqueu es convertí i nosaltres també podem fer-ho.
Com ens ha dit
el papa Francesc: «El sagrament de la Penitència i de la Reconciliació brolla
directament del misteri pasqual. (...) és la comunitat cristiana el lloc on es
fa present l'Esperit, qui renova els cors en l'amor de Déu i fa de tots els
germans una cosa sola, en Crist Jesús. Heus aquí, llavors, per què cal no tant
sols demanar perdó al Senyor en la pròpia ment i en el propi cor, sinó que és
necessari confessar humil i confiadament els propis pecats al ministre de
l'Església. En la celebració d'aquest sagrament, el sacerdot no representa
només a Déu, sinó a tota la comunitat, que es reconeix en la fragilitat de
cadascun dels seus membres, que escolta commoguda el seu penediment, que es
reconcilia amb Ell, que l’encoratja i l’acompanya en el camí de conversió i de
maduració humana i cristiana. Un pot dir: jo em confesso només amb Déu. Sí, tu
pots dir a Déu «perdona'm», i dir els teus pecats, però els nostres pecats són
també contra els germans, contra l'Església. Per això és necessari demanar
perdó a l'Església, als germans, en la persona del sacerdot.» (19 de febrer de
2014).
La misericòrdia
de Déu és infinita i nosaltres no n’hem de desesperar mai ni per excés ni per
defecte. Ell ens vol perdonar i acollir-nos cada cop que cal, però ens demana
de ser-ne conscients de la nostra debilitat i de que tant sols amb la seva
ajuda serem capaços de vèncer la nostra feblesa.
El Senyor és pacient,
bondadós; no s’irrita ni es venja, no s’alegra de les farses, sinó de la
rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència
amb nosaltres; perquè Ell és l’amor, aquell amor que no passa mai com ens ha
dit l’Apòstol.
Acostem-nos
doncs al sagrament de la penitència amb el cor obert a la misericòrdia de Déu,
certs de que Ell ens estima i tant sols vol el millor per a nosaltres, que ens
convertim i que visquem.
Homilia
Eucaristia
A Bet-Hània
Jesús es confia als seus amics. Llàtzer, Marta i Maria conformen amb els apòstols
el nucli més proper, on Ell se sent més acollit. És aquesta aquella família que
adolorida per la mort del germà veié com Jesús es commovia per la mort de Llàtzer
i adolorit per la seva mort Jesús el cridava del sepulcre de nou a la vida. Són
Marta i Maria els exemples de contemplació i de servei amb que Crist ens mostra
la riquesa d’aquells qui el segueixen, la riquesa avui de l’Església.
L’escena ara és
evocadora en un altre aspecte. El moment del sacrifici s’acosta, tot aleshores
succeirà de manera ràpida i quedarà poc lloc per als ritus. Si Jesús al
capvespre del divendres serà sepultat a corre cuita, avui Maria, la contemplativa,
amoroseix els peus de Jesús amb un preuat perfum. Amb el seu amor s’anticipa a
aquelles dones que el diumenge no tindran ja temps per ungir el cos de Jesús,
perquè el sepulcre el trobaran buit.
En Jesús s’acompleix
allò que els profetes havien dit; aquest servent ni crida ni alça la veu, porta
el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar. Aquest és el Senyor que
ens il·lumina i ens salva, al costat del qual res no ens pot fer por; aquell en
el qual val la pena posar la nostra esperança, perquè tant sols Ell te paraules
de vida eterna.
S’acosten els
dies clau, els de la passió i mort de Crist; però darrera tant de dramatisme s’anuncia
quelcom de molt més gran. És cert que donar la vida pels altres ja és anunci d’una
grandesa infinita; però Crist ens ha de donar quelcom de molt més gran que la
seva mort i és la vida, la participació en la divinitat que s’expressa en
fer-nois fills de Déu; fets fills pel mateix Fill. Aquesta és la grandesa de la
Pasqua que ja s’acosta, però per viure-la en plenitud ens cal viure primer la
foscor de la mort, de l’abandó, de l’escarni.
Déu no estalvià
res al seu Fill, Crist no es volgué estalviar res de la misèria humana; però no
ho feu simplement per mostrar que n’era capaç, ho feu per obrir-nos la mirada a
una nova vida, per canviar de manera radical la manera que teníem de veure tot
el que ara i aquí ens incomoda, neguiteja i adoloreix.
Cert que no ens estalviem
el sofriment en un oment o altre de la vida, però la mateixa vida adquireix una
nova perspectiva a la llum de Crist, a la llum de la resurrecció.
Que sigui aquesta la nostra mirada, una mirada esperançada, confiada i certa de que ni que acampi contra nosaltres l’exèrcit de la malaltia, ni que ensopeguem i caiguem en el pecat i la debilitat, per més que ens declari la guerra l’infortuni, ens hem de sentir confiats i esperançats en el Senyor.