dilluns, 14 d’abril del 2025

Dilluns Sant. Celebració comunitària de la penitencia


 Dilluns Sant

Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels a Sant Feliu de Guíxols

Celebració comunitària de la penitència

Dilluns 14 d’abril de 2025

Is 41,1-7; Salm 26 i Jo 12,1-11

 

Homilia acte penitencial


S’acosta la Pasqua, el centre de l’any litúrgic on celebrem el misteri de la passió, mort i resurrecció de Crist, Cal que ens disposem a celebrar-la conscients de les nostres febleses, de les nostres faltes, de que malgrat els nostres intents per viure en comunió amb Crist, el pecat és present en les nostres vides.

L’Església ens convida a que la Quaresma sigui un camí de conversió, un moment privilegiat per fer net, per mirar de fer net i fer-nos el ferm propòsit sinó de no caure més, sí de fer tot el possible per no caure de nou víctimes de les nostres febleses humanes. La millor manera d’acostar-nos de nou a Crist amb la voluntat d’esmenar-nos de tot allò que ens impedeix de veure’l amb claredat, és el sagrament de la penitencia.

Zaqueu sabent-se pecador es confià a la misericòrdia de Crist i canvià el seu cor tancat en un cor obert a la voluntat de Déu i a l’amor dels germans, d’aquells a qui fins llavors havia fet mal. Si Zaqueu es convertí i nosaltres també podem fer-ho.

Com ens ha dit el papa Francesc: «El sagrament de la Penitència i de la Reconciliació brolla directament del misteri pasqual. (...) és la comunitat cristiana el lloc on es fa present l'Esperit, qui renova els cors en l'amor de Déu i fa de tots els germans una cosa sola, en Crist Jesús. Heus aquí, llavors, per què cal no tant sols demanar perdó al Senyor en la pròpia ment i en el propi cor, sinó que és necessari confessar humil i confiadament els propis pecats al ministre de l'Església. En la celebració d'aquest sagrament, el sacerdot no representa només a Déu, sinó a tota la comunitat, que es reconeix en la fragilitat de cadascun dels seus membres, que escolta commoguda el seu penediment, que es reconcilia amb Ell, que l’encoratja i l’acompanya en el camí de conversió i de maduració humana i cristiana. Un pot dir: jo em confesso només amb Déu. Sí, tu pots dir a Déu «perdona'm», i dir els teus pecats, però els nostres pecats són també contra els germans, contra l'Església. Per això és necessari demanar perdó a l'Església, als germans, en la persona del sacerdot.» (19 de febrer de 2014).

La misericòrdia de Déu és infinita i nosaltres no n’hem de desesperar mai ni per excés ni per defecte. Ell ens vol perdonar i acollir-nos cada cop que cal, però ens demana de ser-ne conscients de la nostra debilitat i de que tant sols amb la seva ajuda serem capaços de vèncer la nostra feblesa.

El Senyor és pacient, bondadós; no s’irrita ni es venja, no s’alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència amb nosaltres; perquè Ell és l’amor, aquell amor que no passa mai com ens ha dit l’Apòstol.

Acostem-nos doncs al sagrament de la penitència amb el cor obert a la misericòrdia de Déu, certs de que Ell ens estima i tant sols vol el millor per a nosaltres, que ens convertim i que visquem.


Homilia Eucaristia

 

A Bet-Hània Jesús es confia als seus amics. Llàtzer, Marta i Maria conformen amb els apòstols el nucli més proper, on Ell se sent més acollit. És aquesta aquella família que adolorida per la mort del germà veié com Jesús es commovia per la mort de Llàtzer i adolorit per la seva mort Jesús el cridava del sepulcre de nou a la vida. Són Marta i Maria els exemples de contemplació i de servei amb que Crist ens mostra la riquesa d’aquells qui el segueixen, la riquesa avui de l’Església.

L’escena ara és evocadora en un altre aspecte. El moment del sacrifici s’acosta, tot aleshores succeirà de manera ràpida i quedarà poc lloc per als ritus. Si Jesús al capvespre del divendres serà sepultat a corre cuita, avui Maria, la contemplativa, amoroseix els peus de Jesús amb un preuat perfum. Amb el seu amor s’anticipa a aquelles dones que el diumenge no tindran ja temps per ungir el cos de Jesús, perquè el sepulcre el trobaran buit.

En Jesús s’acompleix allò que els profetes havien dit; aquest servent ni crida ni alça la veu, porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar. Aquest és el Senyor que ens il·lumina i ens salva, al costat del qual res no ens pot fer por; aquell en el qual val la pena posar la nostra esperança, perquè tant sols Ell te paraules de vida eterna.

S’acosten els dies clau, els de la passió i mort de Crist; però darrera tant de dramatisme s’anuncia quelcom de molt més gran. És cert que donar la vida pels altres ja és anunci d’una grandesa infinita; però Crist ens ha de donar quelcom de molt més gran que la seva mort i és la vida, la participació en la divinitat que s’expressa en fer-nois fills de Déu; fets fills pel mateix Fill. Aquesta és la grandesa de la Pasqua que ja s’acosta, però per viure-la en plenitud ens cal viure primer la foscor de la mort, de l’abandó, de l’escarni.

Déu no estalvià res al seu Fill, Crist no es volgué estalviar res de la misèria humana; però no ho feu simplement per mostrar que n’era capaç, ho feu per obrir-nos la mirada a una nova vida, per canviar de manera radical la manera que teníem de veure tot el que ara i aquí ens incomoda, neguiteja i adoloreix.

Cert que no ens estalviem el sofriment en un oment o altre de la vida, però la mateixa vida adquireix una nova perspectiva a la llum de Crist, a la llum de la resurrecció.

Que sigui aquesta la nostra mirada, una mirada esperançada, confiada i certa de que ni que acampi contra nosaltres l’exèrcit de la malaltia, ni que ensopeguem i caiguem en el pecat i la debilitat, per més que ens declari la guerra l’infortuni, ens hem de sentir confiats i esperançats en el Senyor.