Dijous
de la setmana XXX durant l'any / I
Dijous 30 d’octubre de 2025
Rm 8,31b-39; Salm
108,21-22.26-27.30-31 i Lc 13,31-35
Sant Pau incideix avui en aquest fragment de la carta als cristians de
Roma en el nucli central de la nostra fe. El Pare va lliurar al seu propi Fill
per tots nosaltres, Ell va morir i va ressuscitar i tornat al cel intercedeix
per nosaltres. Aquest és el centre de la fe que professem: l’encarnació, la
passió, la mort, la resurrecció i l’ascensió als cels de Crist.
Crist que primer que tot es feu home per compartir la nostra humanitat, els nostres neguits, les nostres preocupacions. En segon lloc va patir de manera injusta, com tanta gent en aquella època, després i també avui. Va morir perquè la mort és quelcom que és intrínsecament propi de la humanitat. Va ressuscitar, és a dir va mostrar-nos que la mort no te la darrera paraula, que hi ha una vida plena o som realment lliures per la mateixa proximitat de Déu, una vida que Déu ens ofereix si seguim el seu camí i acomoden el nostre pas al seu. Finalment pujant al cel i retornant al costat del Pare, ens anuncia de que aquest ha de ser el nostre destí si ens el concedeix i des d’allí Crist, intercedeix per nosaltres, ens esperona a anar també nosaltres al costat del Pare.
En aquest itinerari de vida, entenent per vida la que aquí vivim i la que després podem viure, les dificultats ens surten al pas. Son moltes i ben diverses les dificultats i els entrebancs; uns ens els creem nosaltres mateixos, d’altres ens venen donats pel nostre entorn. Sempre hi ha a qui li plau de fer com Herodes el paper de guineu; sempre hi pot haver algú disposat a apedregar als homes que Déu envia i a mirar de matar la profecia, de candidats no en falten.
Son aquests els entrebancs, els contratemps dels que ens parla l’apòstol: la por, les persecucions, la fam, la nuesa, els perills, tots ells obra humana. Però com ens diu Jesús en l’Evangeli hem d’anar fent el camí de Crist avui, demà i demà passat. Si en el decurs d’aquest camí tenim l’ajut d’aquell qui ens estima, fàcilment en sortirem vencedors; si caiem en el desànim fàcilment ens allunyarem de Déu i serem derrotats.
Per a fer aquest camí, a imitació del camí que feu Crist cap aquella Jerusalem que acollia un rei amb el desig de matar-lo, tenim sempre l’ajuda de Jesucrist, aquell qui és el nostre Senyor i que ha demostrat i demostra cada dia com ens estima.
En aquest camí tenim també l’exemple dels sants i dels justos. Ens ho deia avui mateix el papa Lleó referint-se a sant Agustí: «era un noi brillant, però profundament insatisfet, com llegim en la seva autobiografia, les Confessions. Buscava pertot arreu, entre la carrera i els plaers, i feia de tot, sense trobar ni la veritat ni la pau. Fins que va descobrir a Déu en el seu cor, escrivint una frase molt profunda, que val per a tots nosaltres: “El meu cor està inquiet fins que descansi en tu”.» (30 d’octubre de 2025).
Així inquiets fem tots camí; perquè tant sols la inquietud ens mou a cercar, a cercar a Déu fins a assolir la certesa de que tant sols en Ell hi ha el vertader descans. Un descans on podrem cridar ben fort «Beneit el qui ve en nom del Senyor.» Beneit aquell qui en cap moment deixa d’intercedir per tots nosaltres, aquell qui ens convida a seguir-lo i ens ofereix de seure prop del Pare un cop declarats innocents, incloent-nos així en el nombre dels elegits.