Tots Sants
Parròquia
de Sant Llorenç de Maçanet de la Selva
Divendres
31 d’octubre de 2025
Ap
7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a
El camí cap a la santedat
passa per la pobresa d’esperit, pel dol, per la humilitat, per la fam, per la
set de justícia, per la compassió, per la netedat de cor, per la voluntat de
posar pau, per la persecució per l’únic motiu de ser justos, per rebre ofenses
o per ser objecte de calumnies. Tot plegat viscut per una raó: per causa de
Crist. No sembla un camí fàcil,
certament, perquè a ningú ve de grat viure això en tot o en part; però és
aquest un camí, el de la santedat, que no és impossible de recórrer i que val
la pena recórrer.
Sabem que hi ha qui ha aconseguit assolir la meta, son d’una banda tots aquells sants als que l’Església ha reconegut i també tots aquells altres dels quals l’Església no n’ha tingut noticia, però que Déu si que sap ben bé de la seva santedat. Son els sants dels altars i els sants de la porta del costat, com deia el papa Francesc.
La santedat és universal, no entén de nacions, de races, de llengües o de pobles. El llenguatge de la santedat és universal i a viure en ell tots hi som cridats.
Quan l’emprenem aquest camí, ens cal tenir presents dues coses. En primer lloc que no és un camí fàcil i al llarg del seu recorregut sovint defallirem, patirem crisis i fins i tot farem passes endarrere. El segon lloc hem de tenir ben present que per superar aquestes dificultats que ens sortiran al pas, ens cal quelcom més que les nostres soles forces, ens cal l’ajut de Déu, la força de l’Esperit.
Aquesta força la rebem de manera individual, en el baptisme, en la confirmació, en la recepció dels sagraments; perquè la nostra fe te una dimensió individual de relació directe entre Déu i nosaltres, però la rebem també de manera comunitària, formant Església, com quan participem de la taula de la Paraula i la de l’Eucaristia.
Déu ens reconeix com a fills, tal com ens ha dit sant Pau, i aquesta filiació, que Crist ens ha aconseguit a través de la seva mort, resurrecció i ascensió al cel, és el que ens fa veure com a real i possible l’assoliment de la santedat.
Els sants no son éssers perfectes, al llarg de la seva vida n’han viscut de tots colors. Han dubtat a vegades, com Tomàs, han negat d’altres, com Pere, han partit d’una vida ben allunyada d’allò que vol Déu per nosaltres, com sant Agustí, han passat nits fosques, com sant Joan de la Creu o santa Teresa de Calcuta, i han patit per convertir-se i per mantenir-se fidels, com el mateix sant Pau.
En el camí cap a la santedat no tot son flors i violes, no és un camí fàcil, però el mateix exemple dels sants, dels reconeguts com a tals i dels que no tenim a canonitzats, amb les seves lluites i les seves febleses, ens esperona també a nosaltres a imitar-los, a no defallir, a aixecar-nos quan caiem i sobretot a confiar en el Senyor. Ell és el qui ens purifica, tal com Ell és pur, i ens manté en l’esperança.
En aquest camí cap a la santedat ens cal també molt especialment, l’ajut d’una comunitat, la proximitat dels qui com nosaltres volen fer camí cap a Déu. Som gent diversa, que viu la fe de maneres a vegades diverses, però malgrat aquesta diversitat ens uneix quelcom de molt important: la fe en Crist.
«Tots els batejats, cada un amb el seu propi carisma i ministeri, corresponsables per tal que, per la multiplicitat de signes d’esperança, testimoniïn la presència de Déu en el món.» (Spes non confundit, 17).
Ser testimonis de Jesucrist en el món és la missió de l’Església, de cadascun dels creients, de cada comunitat parroquial i diocesana. A assolir-ho ens hi ajuda el ministeri del prevere, aquell qui ha rebut la missió d’acompanyar una comunitat per fer camí amb ella. En comunió amb l’Església diocesana i universal; una «Església, - que - com a mare, camina amb els qui caminen.», en paraules del papa Lleó XIV (Dilexi te, 75).
Avui celebrem aquesta Eucaristia
en honor de tots els sants, de tots els qui han assolit la santedat, de tots
aquells que han completat amb èxit el camí cap al Regne, de tots aquells qui
ens son model de santedat.
Avui celebrem també
aquesta Eucaristia per representar el inici del seu ministeri entre vosaltres
del vostre nou rector.
Un company de camí, un
ajut en el vostre camí, un més cridat a la santedat, com tots nosaltres hi
estem cridats.
Tots sempre ben units en
Crist.
Com escriu el papa Lleó
XIV: «Al cor de cada fidel hi ha
«l’exigència d’escoltar aquest clam [que] brolla de la mateixa obra
alliberadora de la gràcia en cada un de nosaltres, per la qual cosa no es
tracta d’una missió reservada només a alguns». (Dilexi te, 111).
La santedat no està reservada a uns pocs, és una crida universal que demana, això sí, del nostre esforç, de la nostra fidelitat, del nostre amor; en definitiva de la nostra fe en Crist que a tots ens agermana.