Tots Sants
Parròquia de Santa Maria de Sils
Divendres 31 d’octubre de 2025
Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i
Mt 5,1-12a
La vida, la vida de fe,
aquella vida que viu la mort com un punt i a part i no pas com un punt i final
és en definitiva un camí cap a la santedat. La santedat és quelcom al que tots
estem cridats i quan acabada la cursa per aquesta terra arribem a la presència
del Pare, allí Déu valora com ha estat aquest nostre pas per la terra i
decideix si som mereixedors de compartir la seva gloria.
Estem cridats a la santedat perquè estem cridats, tots plegats, a compartir aquesta gloria que Jesucrist ens ha guanyat morint a la creu, ressuscitant d’entre els morts i retornant al costat del Pare. Dels que ja ens han precedit en el camí de la fe, n’hi ha alguns que, per diverses circumstàncies, l’Església considera sants, son els que venerem com a tals al llarg de l’any; alguns figures senyeres de l’Església, d’altres que han donat la seva vida per fidelitat a Crist, d’altres que han servit estimant als germans al llarg de tota una vida; tots plegats ens son exemples en el nostre camí.
Ens son exemples no pas perquè tota la seva vida hagi estat impol·luta, perquè molts d’ells van fer un camí cap a Crist des de la incredulitat o des de la mateixa persecució a l’Església, recordem per exemple a sant Agustí o a sant Pau; d’altres van tenir crisis de fe, van tenir dubtes o van patir angoixes, però tots plegats van saber superar-ho i a la fi de la seva vida terrenal, va prevaldre la seva fidelitat treballada dia a dia, davant de la seva debilitat d’un moment o altre.
És això el que fa dels sants un exemple per a nosaltres, si haguessin estat perfectes en tot moment el seu exemple no ens serviria de molt, perquè tots som conscients de la nostra imperfecció. El que realment val de la seva vida, el que ens serveix del seu exemple, és la seva capacitat de lluitar, d’aixecar-se davant de cada dificultat, d’espolsar-se la pols del pecat al llarg del camí i de seguir caminant amb nou convenciment.
Però d’aquests sants n’hi ha molts més dels que l’Església reconeix, per això avui l’Església mateixa ens convida a celebrar-los també a ells.
Uns sants que han viscut al llarg del tots els segles, dels quals o bé no en tenim coneixement de la seva existència o bé no ens hem adonat de la seva santedat de tant a prop com els teníem, ja que coneixent les seves vicissituds, potser vam donar més importància a allò de no tant bo que d’ells vam conèixer davant de tot allò de bo que feren o fins i tot ens deixaren en herència a nosaltres.
Son gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. Son aquells justos dels quals el llibre de l’Apocalipsi ens diu que son una multitud tan gran que ningú no la pot comptar, son aquells que han estat marcats per Déu i que venint de la gran tribulació de la vida han arribat a la gloria.
Si la santedat fos fàcil no tindria mèrit, si fos impossible d’assolir no tindria sentit cercar-la. Per això per aquest camí cap a la santedat que no és ni fàcil ni impossible, ens cal la força de l’Esperit.
Una força que rebem de manera individual, ho sabem bé, a través del baptisme i de la confirmació, una força que es renova a través de la nostra participació en cada Eucaristia i en els sagraments.
Una força que rebem també de manera col·lectiva, quan ens reunim com a comunitat per celebrar el memorial del Senyor, per compartir la taula de la seva Paraula i de la seva Eucaristia, per rebre el seu cos i la seva sang.
Una força que rebem quan ens constituïm en comunitat parroquial, diocesana o universal. La comunitat ens és una ajuda per viure la fe, una ajuda per avançar en el nostre camí de santedat i en aquesta comunitat de la que formem part, hi tenim present la figura del rector.
Ell és un més com nosaltres, un home com qualsevol de nosaltres, amb els seus encerts i els seus no encerts, però que està caracteritzat per un ministeri que l’Església li ha confiat i pel qual està ungit sagramentalment.
A través de la seva acció pastoral, és el Senyor mateix qui cuida del seu ramat, qui reuneix els dispersos, qui s'inclina sobre els ferits i sosté als desanimats.
Ell imitant l'exemple del Mestre, ens ha de fer créixer en la fe i així tots plegats ens convertim en testimonis creïbles de la vocació a la santedat que hem rebut; com ho expressava el papa Lleó XIV davant els preveres peregrins a Roma en aquest any jubilar de l’esperança.
Junts fem camí, un camí el qual ens ha de dur també tots junts a la vida eterna.