Solemnitat de Sant Narcís

 

Solemnitat de Sant Narcís

Patró de la ciutat i de la diòcesi de Girona

Basílica de Sant Feliu de Girona

Dimecres 29 d’octubre de 2025

Sir 51,1-12; Salm 33, 2-3.4-5.6-7.8-9; 1Jn 5,1-5 i Jn 15, 18-21

«Us heu fet el meu protector i el meu ajut.» (Sir 51,2)

«Ens trobem en el dia d’aquesta solemnitat en honor de tan gran confessor de Crist i apòstol nostre, el màrtir sant Narcís, donem gràcies i lloances al Creador», predicava l’abat Oliba, fundador del monestir de Montserrat, ara fa tot just mil anys. I passats deu segles d’aquelles paraules de l’abat i bisbe Oliba, sant Narcís i el seu testimoniatge de fe segueixen ben presents entre nosaltres.

El temps de Déu no és el nostre, i com escrivia l’apòstol sant Pere: «per al Senyor, un dia és com mil anys, i mil anys, com un dia.» (2Pe 3,8). Per això l’actualitat del testimoni de sant Narcís ens és avui per a nosaltres, com ho ha estat per tantes generacions abans, un exemple de com viure la fe, una fe confiada, una fe recolzada en tot moment en aquell qui era per sant Narcís, i és per a nosaltres, també avui, protector i ajut.

Sense aquest ajut, que anomenem gràcia, sense aquesta protecció, que anomenem confiança, de res no valdrien els nostres esforços, perquè el nostre camí, confiant tan sols en les nostres pròpies forces, condicionades per les nostres febleses tant físiques com morals, com diria sant Benet, (Cf. RB 72,5) ens portaria a un viatge incert i qui sap si dirigit cap al no res.

Aquesta confiança en Déu és la primera de les característiques dels sants i, sobretot, dels màrtirs. Els sants són aquells que confien d’una manera intensa en Déu, el saben al seu costat, el saben a prop seu i per això, quan arriba el moment de la defallença, que també arriba als sants com a tothom, estan certs que superaran la prova i seguiran camí cap al Regne amb renovades forces.

Aquesta confiança és encara més radical en els màrtirs, perquè per a ells mantenir-se ferms en la fe té el preu de la pròpia vida, d’una vida que estimen perquè és regal de Déu, però una vida que saben limitada, finita i que viuen com una porta cap a aquella altra vida que és plenitud.

Aquesta confiança no els fa pas uns insensats menyspreadors del que aquí tenen i han rebut, sinó uns esperançats en què una cosa porta a l’altra i que la fe viscuda ara i aquí, amb un sentit encara no del tot ple, porta amb seguretat a la plenitud total d’aquella que és la vida prop de Déu en la companyia dels qui Ell s’ha escollit.

Als màrtirs sempre hi ha qui espera devorar-los, sempre hi ha qui els vol la mort, però més enllà de l’entranya més fonda del país dels morts, de la qual ens parla Jesús fill de Sira, més enllà de les acusacions sortides de llavis, mentiders i de llengües impostores, hi ha la realitat de qui allibera els qui esperen en Ell.

L’esperança marca la vida dels màrtirs, marca la seva mort i els salva de la mort definitiva. Ens ho deia el papa Francesc, de grata memòria, en iniciar aquest any sant: «El testimoni més convincent d’aquesta esperança ens l’ofereixen els màrtirs, que, ferms en la fe en Crist ressuscitat, van saber renunciar a la vida terrena per tal de no trair el seu Senyor.» (Spes non confundit, 20).

El primer missatge que ens donen els màrtirs és, doncs, el de l’esperança. Una esperança que ens conviden a viure també a nosaltres i de la qual hem de ser transmissors. Tots estem cridats a evangelitzar, a proclamar la Bona Nova, i això es concreta en ser missatgers d’esperança.

Ens cal «posar atenció a tot allò bo que hi ha en el món per a no caure en la temptació de considerar-nos superats pel mal i la violència. En aquest sentit, els signes dels temps, que contenen l’anhel del cor humà, necessitat de la presència salvífica de Déu, requereixen ser transformats en signes d’esperança.» (Spes non confundit, 7).

«He cercat al Senyor i Ell m’ha respost.» (Sl 34,5)

Els màrtirs són els grans cercadors de Déu, fins a les últimes conseqüències, cercadors sense defallir davant dels molts perills, davant dels llaços dels qui esperen fer-los caure i busquen motivar el seu abandonament. Quan cerquem a Déu, Ell ja ens ha trobat primer, sols espera un gest per part nostra per sortir al nostre encontre. Déu sempre ens espera, és pacient i no defalleix en aquesta seva espera.

Nosaltres el cerquem a vegades de manera conscient, a vegades de manera inconscient, perquè tot home i tota dona tenen una dimensió espiritual, es pregunten el per què davant dels grans interrogants que ens planteja la vida.

El món té set de Déu, i també ens incumbeix a nosaltres, creients, apropar Déu als nostres germans i germanes. Als allunyats, als qui no el coneixen, als qui passen per una crisi espiritual. Tots nosaltres som evangelitzadors, des de la nostra pròpia feblesa, des del carisma concret amb què vivim la nostra fe.

L’Església, essent una, acull diverses sensibilitats, però ens uneix en la cerca de Déu. Pau deia «hi ha desavinences entre vosaltres. Vull dir que uns afirmen: «Jo soc de Pau»; altres: «Doncs jo, d'Apol·ló»; altres: «Jo, de Cefes»; altres: «Jo, de Crist.» És que el Crist està dividit?» (1Co 1,11-13). Avui potser diríem: «Jo soc de Francesc»; altres «jo soc de Benet»; altres «jo soc del Vaticà II» o d’altres «jo soc de Trento». Tots som de Crist i el testimoni, el record dels màrtirs, ens empeny a la unitat, a la comunió, a la sinodalitat.

En paraules de sant Pau: «Què us fa pensar que sou superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7).

On hi ha divisió no hi pot haver evangelització, perquè la fe es viu en comunió. L’Església, hereva de Crist, imatge de Crist a la terra, recull al llarg dels segles una rica tradició que, pas a pas, segle a segle, ha anat configurant una realitat que continuant essent sempre la mateixa, respon en cada moment als signes dels temps, als neguits de cada generació, però sempre fidel a Crist.

Ens cal viure la fe en comunió, davant d’un món cada cop més capitalitzat per extremismes que cerquen la confrontació abans que cap intent de consens, un concepte, una idea, una paraula que a força de ser menystinguda ha acabat per ser menyspreada.

El respecte per l’altre neix del mateix Déu; som fets iguals per voluntat de Déu i en Crist hem estat fets germans amb Ell i per Ell fills del Pare. Si això és així, i així ho creiem, com podem considerar-nos els uns per damunt dels altres? Com podem definir-nos com a purs tractant a d’altres d’impurs?

Recordem la paràbola que escoltàvem, aquest darrer diumenge, d’un fariseu satisfet i un publicà avergonyit; l’un tornà a casa justificat, l’altre no. En paraules del papa Lleó XIV: «Jesús ens dona un missatge poderós: no és ostentant els nostres mèrits com ens salvem, ni ocultant els nostres errors, sinó presentant-nos honestament, tal com som, davant Déu, davant nosaltres mateixos i davant els altres, demanant perdó i confiant en la gràcia del Senyor.» (26 d’octubre de 2025).

Tan sols amb humilitat i honestedat serem creïbles als ulls dels nostres conciutadans. Des de la fe, com a Església, tot i els nostres errors, tot i les nostres mancances, tenim quelcom a dir al nostre món i el que li hem de dir és fonamentalment que hi ha lloc per l’esperança; per això nosaltres, en la nostra pobresa, estem cridats a ser «corresponsables per tal que, per la multiplicitat de signes d’esperança, testimoniem la presència de Déu en el món.» (Spes non confundit, 17).

Sols podrem ser testimonis de Crist des de la comunió, vivint la nostra fe amb humilitat i amb honradesa de cor. En paraules del papa Benet XVI: «Déu no ens imposa un sentiment que no puguem suscitar en nosaltres mateixos. Ell ens estima i ens fa veure i experimentar el seu amor, i d'aquest «abans» de Déu pot néixer també en nosaltres l'amor com a resposta.» (Deus caritas est, 17).

«No hi ha ningú que estimi el Pare sense estimar els fills que han nascut d’Ell.» (1Jn 5,1)

Escriu el papa Lleó XIV en la seva primera Exhortació Apostòlica que ha de ser: «a través nostre, - que - Déu també proveeixi als germans més febles d’allò que necessiten» (Dilexi te, 53). Certament «Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu.» (1Jn 4,20). La fe sense l’obra de l’amor és morta, no és fe. L’amor a Déu ha d’anar intrínsecament unit a l’amor als germans. «La caritat és una força que canvia la realitat, una autèntica potència històrica de canvi. És la font a què ha de fer referència tot compromís» (Dilexi te, 91).

El germà i la germana no són un rostre anònim, perquè per a nosaltres Déu no és una idea. Déu es va fer home mitjançant el misteri de l’encarnació, es va fer carn, es va fer un com nosaltres i com nosaltres va viure i va morir, va compartir totes les nostres limitacions, dolors, neguits i angoixes.

«No és suficient limitar-se a enunciar de manera general la doctrina de l’encarnació de Déu; per endinsar-se de debò en aquest misteri, en canvi, cal especificar que el Senyor es fa carn, carn que té gana, que té set, que està malalta, empresonada.» (Dilexi te, 110).

Déu és darrere de cada rostre que sofreix; als qui més els cal el nostre amor són imatge viva de Crist. Si preguntem: «Senyor, quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?» (Mt 25,44), sabem ben bé la resposta: «Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.» (Mt 25,45).

I si preguntem, com aquell mestre de la llei, «qui són els altres que haig d'estimar?» (Lc 10,29) el papa Francesc ens ho concreta: els privats de llibertat, els malalts, els migrants, els ancians, els pobres. Ho sabem prou bé, com ho sabien els màrtirs, com ho sabia sant Narcís.

Els sants són aquells a qui no els cal concretar a qui s’han de dirigir, ho saben ben bé i fan de la seva vida una opció pels febles, pels necessitats d’ajuda, certament, però sobretot pels necessitats d’amor.

El nostre món és sovint individualista, es basa en la lloa al poderós, mentre ho és, i el menyspreu al desvalgut, en qualsevol circumstància i moment. És la teoria del “descarte”, com l’anomenava el papa Francesc,

Ens ho ha dit sant Joan, no hi ha cap mena de dubte, estimar Déu vol dir guardar els seus manaments i aquests es concreten en dos: estimar Déu amb totes les nostres forces i estimar els altres com a nosaltres mateixos. Aquest amor generós, que no fa accepció de persones, cal practicar-lo, no ens podem quedar amb un enunciat teòric de l’amor, que en si mateix no és amor.

En paraules del papa Lleó XIV: «No és possible oblidar els pobres si no volem sortir fora del corrent viu de l’Església que brolla de l’Evangeli i fecunda tot moment històric.» (Dilexi te, 15).

El testimoni dels màrtirs és el d’aquells que van estimar més a Déu que la seva pròpia vida, la d’aquells màrtirs que són les nostres arrels en la fe, com sant Narcís i sant Feliu, i la de tots els altres màrtirs que encara avui arreu del món perden la seva vida al servei dels altres i per fidelitat a la fe, i el seu exemple ens esperona a ser testimonis d’amor per tal que «la llum de l’esperança cristiana pugui arribar a totes les persones, com a missatge de l’amor de Déu adreçat a tothom! I que l’Església pugui ser testimoni fidel d’aquest anunci arreu del món!» (Spes non confundit, 6).

«El servent no és més que l’amo.» (Jn 15,20)

Sant Narcís i tots els altres màrtirs foren homes i dones al servei de la fe, al servei de l’Església, al servei dels altres; en cap moment es van creure més que Crist, sinó simples servidors seus. Uns servidors entregats fins al límit.

Què hauria estat de l’Església si ells haguessin claudicat davant les amenaces? Com hauria arribat a nosaltres el missatge de Crist si ells haguessin posat per endavant el seu propi voler al voler de Déu?

Els màrtirs no cerquen notorietat, el seu esperit de servei no els fa cercar el martiri; ells són cercadors de Déu i servidors de la comunitat, i si al pas els surt la mort la prefereixen a la renúncia.

En una societat com la nostra, a la qual la paraula compromís no sempre agrada, el seu exemple ens encoratja.

Els sants, els màrtirs com sant Narcís, són aquells qui ens han deixat petjada, com aquella petjada amb què sant Narcís va voler burlar els seus perseguidors fent-los pensar que havia fugit quan vertaderament restava per seguir amb la seva tasca evangelitzadora.

A vegades el servei dels màrtirs demana també de certa dosi d’astúcia per tal de perseverar en la seva missió i poder-la seguir mentre Déu ho permeti. En ells juguen dues virtuts que el papa Francesc glosava molt: la paciència i la perseverança.

En ells s’uneixen el testimoni de vida, l’atenció als necessitats i el martiri. (Cf. Dilexi te, 37). Una atenció que va més enllà del seu martiri, perquè sant Narcís, essent per a nosaltres un referent en la fe, una de les columnes de la nostra Església de Girona, continua essent també un nostre protector.

Ens protegeix com ho va fer aquell any 1285 quan en veure profanat el seu sepulcre eixams de mosques atacaren els cavalls dels invasors fins a fer-los fugir. Un gest simple com aquell que vol mostrar a través de la simplicitat la majestat de Déu.

També avui demanem a sant Narcís la seva protecció quan són altres els invasors: la insolidaritat, la insensibilització, la manca de coherència entre paraules i fets, àdhuc dins de la mateixa Església. Li demanem la seva intercessió mentre perviuen els mateixos enemics que ell va combatre, com la guerra, la fam i la manca d’una vida digna.

Tant de bo nosaltres poguéssim ser com aquelles mosques que un llunyà segle XIII van aconseguir fer fugir l’enemic. Una a una no eren res, tan sols una no hauria causat pas cap estrall, però totes juntes i acomplint una mateixa missió van acabar per triomfar; perquè de la humilitat i de la comunió neix la vertadera força. També nosaltres un de sol res no som, però units som l’Església de Crist. Una «Església – que - no imposa, sinó que proposa lliurement la fe catòlica, sabent bé que la conversió és el fruit misteriós de l'acció de l'Esperit Sant. La fe és do i obra de Déu.» (Benet XVI, 2 d’octubre de 2008).

Aquesta proposició a la que no hem de renunciar mai, com no hi renuncià sant Narcís fins a costar-li la vida, ha de ser pacient, perseverant, humil i alhora no exempta d’enginy.

Sempre diligents en la caritat i perseverants en l’esperança; una caritat i una perseverança de la qual sant Narcís ens és exemple.

Que ell, un dels nostres més lleials puntals, ens protegeixi i ens acompanyi avui i sempre.