Dia setè dins l'octava de Nadal

 

Dia setè dins l'octava de Nadal

Fraternitat de santa Clara a Vilobí d’Onyar

Admissió a ordes del seminarista Edwin Oblitas Vera

1Jo 2,18-21; Salm 95,1-2.11-12.13 i Jo 1,1-18

No tots son dels nostres, ens diu sant Joan. En aquests dies de l’octava de Nadal l’Església ens proposa d’anar més enllà d’una visió excessivament dulcificada de Betlem. En aquella menjadora hi ha vertaderament el Fill de Déu, el Messies, el Senyor. 

Hi reposa aquell que ha vingut a complir la voluntat del Pare i a qui resulta clar que no tots son dels nostres i que això implica dues coses: Cal evangelitzar a tothom, mirar de fer arribar la bona nova de l’Evangeli a tothom i ser també conscients de que per part d’alguns aquest anunci serà rebutjat, ignorat o oblidat al cap de poc escoltar-lo.

Ens ho diu el mateix Crist quan ens parla de que tots aquells que escolten la paraula del Regne però no l’accepten és aquella llavor sembrada arran del camí. Els de la llavor sembrada en un terreny rocós son els qui escolten la paraula i la reben amb alegria, però no tenint-la ben arrelada dintre seu, son inconstants i tan bon punt es plantegen interrogants, sucumbeixen tot seguit i abandonen.  Els de la llavor sembrada enmig dels cards son els qui escolten atentament la paraula, però altres ídols ben presents en el món arriben a ofegar-la. Els de la llavor sembrada en terra bona son els qui escolten la paraula i la comprenen; aquests donen fruit i jubilen els camps amb tot el que hi ha. Tant sols es pot donar fruit coneixent la veritat, perquè, com ens ha dit sant Joan, la mentida no ve mai de la veritat. Cal mirar bé on plantem la llavor de la Paraula de Déu i vetllar pel creixement d’aquesta llavor, fer-ho sempre, amb paciència sense desistir mai.

Ser coneixedors de la veritat vol dir ser ungits amb l’Esperit d’aquell que és sant. Per això t’estàs preparant, us esteu preparant, per això Déu et va cridar un dia a cercar-lo en el clos d’un monestir i avui has de discernir si et crida a una altra missió. Una i altra vocació tenen una cosa en comú, una cosa molt important, en una i altre se serveix a Crist. 

Déu et crida a servir-lo i és aquesta una crida tant generosa i alhora tant fonamental que cal discernir-la a fons per a poder-lo servir a Ell i a l’Església de la millor manera que et sigui possible.

Servir a Crist és servir a aquell qui és la Paraula, a aquell qui és la vida, una vida que és llum per als homes i dones, una llum que et comprometràs a  mostrar als qui no la coneixen i a revifar-ne la flama als qui coneixent-la veuen com la llum que fa vacil·la i corre el risc d’apagar-se. 

No has de tenir por, no hem de tenir por ser testimonis d’aquesta llum, de ser testimonis de la veritat; hem d’estar contents de ser-ho, contents però no amb un orgull excloent, sinó joiosos d’haver rebut aquesta missió i delerosos sempre de fer-la arribar a tothom, per compartir-la.

La fe si es viu amb alegria és contagiosa, si es predica des de l’ensopiment és estèril. Cal doncs que cuidem la nostra fe, no donat mai res per suposat, sempre mirant de que aquesta llavor que vam rebre en el nostre baptisme vagi creixent fins a ser una planta esplendorosa a l’ombra de la qual d’altres hi trobin recer. 

Caldrà que miris bé on sembres la llavor i com la sembres. Cal que defugis fer-ho massa superficialment arran del camí o de les roques, cal que cerquis de plantar-la on hi pugui arrelar ben profundament i per això hauràs d’acollir al qui truqui a la porta demanant respostes als seus dubtes, caldrà que surtis a cercar terreny adient per plantar la llavor de la Paraula  no sigui que els cards del individualisme arribin a ofegar-la; i la teva tasca acabi sense donar cap fruit. 

Prepara la terra perquè sigui bona, tenint sempre una actitud acollidora, com aquella que sant Benet demana als monjos quan un hoste truca a la porta d’un monestir i un cop plantada la llavor de la fe no la deixis al lliure albir, cuida-la, acompanya-la i mira si cal desbrossar-la si és el cas amb la llum de la fe, regar-la si cal amb l’esperança i adobar-la amb la caritat. 

Dona així testimoni de Crist, de la paraula feta carn, com en donava Joan Baptista. 

Tingues sempre present que per Jesucrist ens han vingut la gràcia i la veritat i ambdues son per compartir-les quan amb més millor, però no oblidant mai que quantitat i qualitat en l’evangelització han d’anar sempre juntes.

Diumenge dins l'Octava de Nadal. Sagrada Família. Clausura de l’any jubilar de l’esperança

 

Diumenge dins l'Octava de Nadal

Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep / Cicle A

Clausura de l’any jubilar de l’esperança

Catedral de Girona

Diumenge 28 de desembre de 2025

Sir 3,2-6.12-14; Salm 127,1-2.3.4-5; Col 3,12-21 i Mt 2,13-15.19-23

Concloem avui en aquesta catedral l’any jubilar 2025, l’any sant de l’esperança. Convocat pel papa Francesc, aquest any el va voler plantejar com un camí personal i eclesial. «Posar-se en camí és un gest típic dels qui cerquen el sentit de la vida.», ens deia el papa Francesc en la butlla de convocatòria d’aquest any jubilar que avui conclou a totes les diòcesis, arreu del món excepte a Roma on ho farà el proper 6 de gener, solemnitat de l’Epifania del Senyor. (Spes non confundit, 5).

Un camí en primer lloc cap al gran jubileu de l’any 2033, quan l’Església celebrarà els dos mil anys del la mort i resurrecció de Crist a Jerusalem. Un camí en segon lloc de conversió personal, perquè tot any jubilar és això, una nova oportunitat per a la conversió personal. Un camí en tercer lloc eclesial, perquè aquest any jubilar ha coincidit amb la conclusió del sínode sobre la sinodalitat; un sínode que no és un punt d’arribada, sinó que en el mateix plantejament de la seva convocatòria i del seu desenvolupament, se’ns el presenta també com un camí, com una nova manera de viure la fe en comunitat, tot fent Església, sota l’impuls del Concili Vaticà II.

Tot plegat unit a la mort del papa Francesc i a l’elecció del papa Lleó XIV, han fet d’aquest any jubilar un any especial. Aquí en aquesta catedral em vam obrir fa tot just un any el diumenge 29 de desembre, festa també de la Sagrada Família. L’hem celebrat en tots els arxiprestats, en molts dels temples jubilars de la diòcesis. L’hem celebrat a Roma participant allí de les celebracions de les que destacaria el jubileu dels joves i la peregrinació diocesana, sense oblidar als qui van participar al jubileus del la vida consagrada, catequistes, preveres, bisbes, professors de religió o participants en les comissions sinodals diocesanes, per esmentar-ne d’altres. La nostra Església de Girona ha estat present al llarg de l’any a Roma i ha fet present aquí a la nostra terra l’any jubilar. Cal agrair de tot cor als membres de la comissió diocesana del jubileu la seva tasca, en particular a Mossèn Joan Amich, que ens va deixar prematurament a inicis d’any que en va ser el seu coordinador, i a Mossèn Sebastià Aupí que va continuar la seva tasca.

Avui tanquem aquest any jubilar i no podem sostreure’ns a fer-ne balanç. El papa Francesc en convocar-lo ens demanava de ser missatgers d’esperança, sembradors d’esperança especialment allí on costa més que aquesta arreli, allí on les circumstàncies empenyen a perdre-la. Ens parlava de col·lectius concrets, davant de situacions concretes: les situacions de conflictes armats en tants llocs del nostre mon; la pèrdua del desig de transmetre la vida, a causa dels ritmes de vida frenètics, de les pors davant del futur, de la manca de garanties laborals i de tuteles socials adequades, de models socials l’agenda dels quals està dictada per la recerca de beneficis més que per la cura de les relacions – deia el papa Francesc – (Cf. Spes non confundit, 9). També les situacions de privació de llibertat, de malaltia, i els qui han d’abandonar el seu país, els ancians, els pobres i els joves., que no veuen un futur esperançador davant dels seus ulls.

Avui podríem dir que seguim igual, potser fins i tot en algunes problemàtiques concretes estem pitjor avui que fa un any i això és desencoratjador. Hauria estat ingenu pensar que convocant un any dedicat a l’esperança, aquesta floriria arreu i tots els entrebancs desapareixerien de sobte. Les dinàmiques socials no es poden canviar en uns mesos, no es poden modificar les conductes polítiques i estratègiques en un poc temps i això ja era evident fa un any i ho continua essent avui.

Però la nostra no és una cursa d’uns quants metres, la nostra és una cursa de fons, en la que cal mantenir el ritme, remuntar quan arriba el defalliment i tenir clara la meta, sobretot això, tenir clara la meta, allí on volem arribar, allí on el Senyor ens ha indicat que cal arribar. Crist és la flama viva, la nostra esperança i el nostre camí te arribar fins a Ell com a meta, com cantem en l’himne d’aquest any jubilar.

Prendre consciència d’on som i de quins son els punts on actuar és el primer, tant sols un primer pas, però per avançar cal donar sempre un primer pas i tot seguit el segon i després el tercer i així seguir caminant cap a on? Cap a Crist, cap el regne que aquí a la terra no podem viure en plenitud però sí que podem avançar-ne alguna cosa, fer-ne ni que sigui un tast i això sí que està a les nostres mans, això sí que és possible. També entre els objectius de la comissió del jubileu hi havia la voluntat de no tant sols de convocar als fidels aquí a la catedral, en els diferents temples jubilars o peregrinar a Roma, sinó establir dinàmiques de voluntariat en aquest fronts que ens indicava el papa Francesc: ancians, presos, migrants, pobres o joves que veuen el futur molt difícil.

D’aquí que s’hagi avançat en un projecte concret per acollir a gent que un cop ha complert la pena imposada `per la justícia, té dificultats per reinserir-se en la societat i trobar una llar i una feina, un projecte conjunt de pastoral penitenciaria i Càritas que us presentarem tot seguit i que necessita de l’ajut de tots. No podem girar la cara quan al nostre voltant hi ha qui sofreix, qui és rebutjat, qui no se’n surt no tant per ell mateix com per les dificultats de tot tipus que li van sortint al pas i que tenen un origen determinat, el rebuig de la societat contra el qui és diferent, el qui ha fracassat o el qui ha delinquit i condemnem ja per sempre més a l’aïllament social.

De tot això en sabien molt Josep, Maria i Jesús; ho van aprendre ben aviat per experiència pròpia. Van saber aviat que és rebuig, l’exili, la persecució, la migradesa de recursos i així tantes altres coses. Josep i Maria van renunciar a una vida més còmode per tal de conformar-se a la voluntat de Déu. Foren els primers i avantatjats deixebles de Jesús, d’aquell qui no vingué a fer la seva voluntat, sinó la voluntat del Pare, d’aquell que s’abaixà fins a fer-se obedient fins a la mort a la creu.

A Natzaret, en el si de la Sagrada Família, malgrat tantes dificultats es vivia amb joia i esperança. Josep, Maria i Jesús conformen una família atípica, però unida en l’amor a Déu. Els tres saben ben bé que és escoltar la veu de Déu i seguir els seus dictats. La família de Natzaret ens és model, malgrat la seva peculiaritat. En ella hi son presents els sentiments que, com ens ha dit sant Pau, escauen a escollits de Déu; Josep, Maria i Jesús són sants i estimats de Déu i en ells hi son presents els sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor i de paciència; en la família de Natzaret l’amor tot ho lliga i perfecciona.

En paraules de sant Pau VI la Sagrada Família en dona una lliçó de vida domèstica; ens ensenya el que és la família, la seva comunió d'amor, la seva senzilla i austera bellesa, el seu caràcter sagrat i inviolable; ens ensenya el dolç i insubstituïble que és la seva pedagogia; ens ensenya el fonamental i insuperable de la seva sociologia. (Cf. Natzaret, 5 de gener de 1964)

Cal portar també esperança a les famílies, la família com a cèl·lula de la societat està sovint en perill; «la família, en els temps moderns, ha sofert potser com cap altra institució, l'escomesa de les transformacions àmplies, profundes i ràpides de la societat i de la cultura.» (Familiaris Consortio, 1). També està en perill com a església domèstica, com a primera comunitat on viure i aprendre la fe. No tant sols aquesta perquè en moltes famílies no es creu en Déu, sinó també perquè en bastantes famílies creients no es parla de Déu, no s’aprèn a pregar, a escoltar l’Evangeli, no és parla de Jesús als infants. L’argument de que sigui la parròquia o l’escola qui els introdueixi en la fe; l’argument de que creure és una decisió que cal prendre lliurament en l’edat adulta no és de rebut; perquè no deixem en mans d’altres o no posposem d’altres aspectes formatius dels infants, no ho fem pas; com doncs posposar l’educació en la fe? Com eduquem als fills en la fe és un signe de com la vivim nosaltres mateixos. Sense una voluntat ferma de transmetre la fe als qui més estimem poca esperança podrem donar i podrem viure.

És aquest un signe de desesperança, perquè tal com ens deia el papa Francesc: «Mirar el futur amb esperança també equival a tenir una visió de la vida plena d’entusiasme a compartir amb els altres. (...) tots, en realitat, necessitem recuperar l’alegria de viure, perquè l’ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu (cf. Gn 1,26), no es pot conformar amb sobreviure o subsistir mediocrement, emmotllant-se al moment present i deixant-se satisfer només per realitats materials. Això ens tanca en l’individualisme i corroeix l’esperança, generant una tristesa que es nia al cor, tornant-nos desagradables i intolerants.» (Spes non confundit, 9)

Hi ha moltes maneres de portar esperança, de sembrar la llavor de l’esperança i d’ajudar a cuidar-la per tal de que creixi ufanosa i no l’ofegui l’herbassar de problemes d’aquest món. Hi ha moltes maneres d’estimar al proïsme; sols ens cal escollir-ne una. Si ens diem creients, si tenim fe, estem cridats a oferir a tots l’amor de Déu, com deia el papa Lleó XIV i oferint-lo aquest amor sembrarem esperança allí on tot és desesperança i materialisme (cf. 18 de maig de 2025).

Així glorificarem al Fill de l’home, estimant-lo, i així Déu serà glorificat en Ell. És aquest el nostre camí, un camí del que hem recorregut un tram aquest any fixant l’atenció en la nostra missió de sembradors d’esperança.

Com concloïa el papa Francesc en la butlla de convocatòria: «Deixem-nos atraure des d’ara per l’esperança i permetem que a través de nosaltres sigui contagiosa per a tots els qui la desitgen.» (Spes non confundit, 25).

La nostra tasca com a sembradors d’esperança no conclou pas avui, cal que segueixi i que fem d’aquest camí cap a l’any sant de 2033 un veritable un itinerari en el que la gràcia de Déu precedeixi i acompanyi el poble que camina entusiasta en la fe, diligent en la caritat i perseverant en l’esperança. (Spes non confundit, 6).

Que la gràcia de Nostre Senyor Jesucrist, aquell que creixia amb enteniment al costat de Josep i de Maria, ens transformi en sembradors d’esperança, arrelats en les llavors de l’Evangeli i esperançats en que un dia manifesti per sempre la glòria de Senyor.

En concloure aquest any jubilar seguim essent pelegrins d’Esperança, seguim mantenint l’anhel pels béns eterns, mantenint la flama de la caritat ben encesa, demanant l’ajut de l’Esperit Sant per tal de que desvetlli en nosaltres l’esperança en el Regne. (Cf. Pregària del Jubileu).

Diumenge dins l'Octava de Nadal. Sagrada Família

 

Diumenge dins l'Octava de Nadal

Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep / Cicle A

Monestir de Sant Daniel

Diumenge 28 de desembre de 2025

Sir 3,2-6.12-14; Salm 127,1-2.3.4-5; Col 3,12-21 i Mt 2,13-15.19-23

Un àngel del Senyor s’aparegué a Josep i li manà del prendre al nen amb la seva mare i fugir cap a Egipte; tant bon punt Herodes va morir de nou l’àngel s’aparegué a Josep allà a Egipte i li manà de prendre de nou el nen amb la seva mare i retornar al país d’Israel. L’Evangeli segons sant Mateu ens presenta en aquest relat dues consideracions: Jesús tot just nat és perseguit i en córrer perill la seva vida ha de marxar; Jesús, amb Maria i amb Josep, marxà cap a Egipte com el poble d’Israel hi marxà i d’Egipte tornà a la terra promesa, com Israel hi tornà sota el guiatge de Moisès. 

Aquest infant, que és el Messies, el Senyor, representa la culminació de la història de la salvació, una culminació no pas reconeguda per tots, especialment no reconeguda pels poderosos, representats pel cruel rei Herodes, que com el faraó davant de Moisès, tancà les orelles per no sentir la veu de Déu que ha indicat, fins i tot a uns mags vinguts de llunyanes terres, que aquell és el Messies esperat.

Celebrem en aquest diumenge després de la solemnitat del Nadal, la festa de la Sagrada Família, d’aquella família de Natzaret de la que sant Pau VI deia: «Natzaret és l'escola d'iniciació per a comprendre la vida de Jesús. L'escola de l'Evangeli. Aquí s'aprèn observar, a escoltar, a meditar, a penetrar en el sentit, tan profund i misteriós, d'aquella simplíssima, humilíssima, bellíssima manifestació del Fill de Déu.» (Natzaret, 5 de gener de 1964).

Josep, Maria i Jesús conformen una família atípica, certament, però unida en l’amor a Déu. Els tres saben ben bé que és escoltar  meditar la veu de Déu i observar els seus dictats; la família de Natzaret ens és model, malgrat la seva peculiaritat. En ella hi son presents els sentiments que, com ens ha dit sant Pau, escauen a escollits de Déu; Josep, Maria i Jesús són sants i estimats de Déu i en ells hi son presents la compassió, la bondat, la humilitat, la serenor i la paciència; en la família de Natzaret l’amor tot ho lliga i perfecciona. 

En paraules de sant Pau VI la Sagrada Família en dona una lliçó de vida domèstica; ens ensenya el que és la família, la seva comunió d'amor, la seva senzilla i austera bellesa, el seu caràcter sagrat i inviolable; ens ensenya el dolç i insubstituïble que és la seva pedagogia; ens ensenya el fonamental i insuperable de la seva sociologia. (Cf. Natzaret, 5 de gener de 1964)

La família està sovint en perill; «la família, en els temps moderns, ha sofert potser com cap altra institució, l'escomesa de les transformacions àmplies, profundes i ràpides de la societat i de la cultura.» (Familiaris Consortio, 1). 

També està en crisis com a església domèstica, com a primera comunitat on viure i aprendre la fe. En moltes famílies no es creu en Déu, en bastantes que son formalment creients no es parla de Déu, no s’aprèn a pregar, a escoltar l’Evangeli, no és parla de Jesús als infants. L’argument de que sigui la parròquia o l’escola qui els introdueixi en la fe; l’argument de que creure és una decisió que cal prendre lliurament en l’edat adulta no és de rebut. 

No deixem en mans d’altres o no posposem altres aspectes formatius dels infants, no ho fem pas; com doncs posposar l’educació en la fe? Tant més si la fe és quelcom fonamental. Els fills son la felicitat de qui honora al pare, ens ha dit el Siràcida, en els fills el Senyor fa l’elogi del pare i sentencia a favor de la mare; ens ha continuat dient Jesús fill de Sira. Com no donar doncs als fills allò que considerem millor per a ells? 

Josep, Maria i Jesús varen viure la fe en família, si ens emmirallem en ells aprenem a imitar a Jesús, aprenem la manera amb què podrem comprendre qui és Jesucrist. Els nostres passos però són fugitius; i no podem fer més que mostrar el desig, mai acabat, de seguir aquesta educació en la intel·ligència de l'Evangeli que veiem a Natzaret. (Pau VI a Natzaret el 5 de gener de 1964). 

Comprendre’l i aprendre com es pot educar i formar seguint la voluntat de Déu ho podem fer observant aquesta petita i humil família que esdevé el prototip i exemple de totes les famílies cristianes.

Nadal del Senyor. Missa del dia

 

Nadal del Senyor

Missa del dia

Catedral de Girona

25 de desembre de 2025

Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

A Déu ningú no l’ha vist mai però al llarg de la història de la humanitat, al llarg de la història de la salvació no ha deixat de fer-s’hi present. La Paraula, la força abassegadorament creadora de Déu, aquella que ja existia al principi, que era amb Déu i era Déu, aquella sense la qual res no ha pogut existir, que té en ella mateixa la vida i que és la llum veritable dels homes; avui s’ha fet carn, ha vingut a casa seva, ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle. Tota la força creadora de Déu s’ha contingut en la nostra pobre humanitat.

És pel Fill que Déu ha completat la seva revelació, ho ha fet en Jesucrist. Ell que ha parlat en diverses ocasions i de moltes maneres ens parla ara en la persona del Fill, la Paraula per la qual tot ha vingut a l’existència.

El pròleg del quart Evangeli i l’inici de la Carta als Hebreus se centren en l’origen diví de Jesús, en la persona del Fill pel qual tot ha existit, aquella paraula que ja en la creació Déu es posava a la boca i tot esdevenia realitat. El Verb és el preexistent, Ell és des de sempre, Ell revela Déu i dona accés al Déu real. Jesús és l’enviat que sortint de Déu ha vingut al món per acomplir la missió del Pare.

La paraula s’ha fet carn per acomplir el que el Pare li ha encomanat amb fidelitat i obediència, amb caràcter plenipotenciari, i un cop acomplerta la missió, Jesús ha de tornar al Pare, al qui l’ha enviat. Té una missió, no ha vingut a fer res més que venir al món; és la seva pròpia vinguda i la seva presència la que salva; la seva missió i la missió són la mateixa cosa. Jesús mateix és la missió, ja no es tracta com en els profetes de dues coses diferents.

Ara tot apunta a la presència permanent en Jesús d’aquell qui l’ha enviat, el misteri de la presència de Déu en Jesús. És també el Fill i aquesta denominació, aquest títol, defineix la seva relació amb el Pare.

No hi ha Fill sense el Pare, Jesús no pot ser entès sense el Pare i per Ell nosaltres també esdevenim fills del Pare, hereus amb Crist. Sense Jesús no es pot entendre la nostra filiació divina, som fills de Déu per Ell i amb Ell.

La Paraula s’ha fet carn per redimir-nos; aquesta és la claror d’aquest dia sant, perquè avui ha baixat a la terra una gran llum, la llum que és la vida dels homes, la llum de la qual Joan era testimoni, la llum veritable que en venir al món il·lumina a tots els homes.

Déu compartint la nostra condició humana ens ofereix de compartir la seva divinitat. Aquell per la força del qual vàrem ser admirablement creats de manera encara més admirable ha vingut per restaurar la imatge de Déu en nosaltres, enterbolida per les nostres mancances.

La primera que va obrir el cor, la qui el va portar en les seves entranyes, que l’infantà i el contemplà fou Maria, la mare. Una noia senzilla de Galilea esdevingué el temple de la saviesa, l’arca de la nova aliança, font d’amor vers l’amor inesgotable; el Fill era en ella i era amb ella. Per Maria la paraula s’ha fet home perquè l’home esdevingui Déu.

Admirable intercanvi en el qual és Déu qui pren la iniciativa, qui es dona a si mateix, qui ofereix a l'home la participació en la seva nova condició de Fill de Déu. Mentre els homes tant sols som capaços d'oferir-li la migradesa de la nostra condició humana.

En celebrar el naixement del Senyor, celebrem també el nostre naixement, el dels homes a la vida nova i plena, a la vida de fills de Déu, que arrelant en el misteri del Nadal culmina en la Pasqua. Després d’haver parlat en moltes ocasions i de diverses maneres, ara en aquests dies que són els darrers, Déu ens parla a nosaltres en la persona del Fill. Crist, nostre Senyor, aquell que essent invisible com a Déu se’ns ha fet visible com a home i ha entrat en la nostra història per retornar-nos al Regne, per salvar-nos.

Nadal del Senyor. Missa de la nit o del gall

 

Nadal del Senyor

Missa de la nit o del gall

Catedral de Girona

24 de desembre 2025

Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

Ens ha nascut un salvador que és el Messies, el Senyor. El Messies ha nascut per a tots nosaltres, ha nascut per a tu i per a mi. És aquest el gran prodigi d’aquesta nit santa en que la llum de Déu, una llum que ja mai no s’apagarà, ha vingut a il·luminar el món. Déu és la llum que ens guia en el nostre camí, aquesta llum que ha il·luminat a aquell poble que avançava a les fosques, aquella llum que resplendeix per a tots els qui vivim al país tenebrós, un país enfosquit pels núvols de les nostres pors, de les nostres fòbies; al cap i a la fi de les nostres flaqueses.

La llum de Déu vingué a il·luminar al món en una nit tranquil·la. Una nit que nosaltres representem maldestrament en el nostre pessebre, entre molsa i suro, entre llums de fantasia i a recer del caliu d’una llar, una llar que manca a tanta gent al nostre voltant.

Però aquella nit primera de Nadal hi havia un altre pessebre menys tendre i més real. Un pessebre on s’anuncia tot el que ha de succeir amb aquest infant ara posat en una menjadora. La seva mare Maria amb Josep han hagut d’anar a Betlem per empadronar-se. En mal hora August ha decidit de fer un cens, com tants poderosos que també avui sols pensen en salvaguardar els seus interessos i no cerquen de trobar remei al mal de tants pobles massacrats per guerres, fams i d’altres calamitats.

En el pessebre real, tot fent camí a Maria l’han sorprès els primers dolors del part, i amb Josep han accelerat el pas. Josep tirava amb força de les regnes de l’ase i tot i que ho han intentat, no han pogut trobar altre aixopluc que un estable. Cap establiment, ni cap llar els voldrà acollir, fan pinta d’estrangers i ves a saber si no acabaran per cometre algun delicte i mossegar la mà dels qui els doni alguna cosa, al cap i a la son nouvinguts a qui ningú allí reconeix com a part del poble.

Així el que hi ha vingut per ser aliment de salvació en no trobar qui l’aculli, en néixer acabarà posat en una menjadora, una menjadora on reposa aquell qui es farà pa, aliment celestial per a tots nosaltres.

Mentre Maria i Josep cercaven un lloc on trobar refugi s’han creuat amb un pastor que duia una ovella a l’espatlla; en veure’ls el pastor ha recordat la joia que l’ha omplert quan ha trobat aquella ovella que ara du a coll, l’havia perduda i deixant les altres noranta-nou del ramat ha pujat muntanyes i baixat valls fins a trobar-la i havent avançant a les fosques, en trobar-la ha sentit com si una gran llum resplendís i ara de sobte quelcom l’ha fet pensar en aquell infant a punt de néixer, que cercarà als qui es perden i serà llum pel món. (Cf. Lc 15,3-7).

Una mica més enllà, vora un pou, hi havia una dona, una samaritana que pouava; cercava una aigua que no apaga la set i en veure’ls, a Josep i a Maria de lluny estant, li ha vingut al cap un pensament estrany, que un dia trobaria algú que li oferiria una aigua de la qual tots els qui en beguin no tornaran a tenir set, mai més no tindran set, una aigua que es convertirà dintre d’ells en una font d’on brollarà la vida eterna. (Cf. Lc 15,3-7)

Josep ha fet un darrer intent i ha trucat a una porta, una dona atrafegada li ha obert quasi de mala gana, estava ocupada cercant una dracma que havia perdut i ho regirava tot de dalt a baix. Li ha dit a Josep clar i català que no els podia acollir i quasi els ha tancat la porta als nassos. Al poc ha trobat la moneda perduda i una immensa alegria l’ha envaït i de sobte s’ha recordat de la parella i d’aquell infant que estava a punt de néixer i li ha vingut al cap tot seguit una profecia, que aquell nen seria qui diria que hi ha una alegria semblant a la seva, per haver trobat la dracma perduda, entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix. (Cf. Lc 15, 8-10)

En arribar quasi a Betlem Maria ha alçat el cap i ha vist dalt un turó un home que guaitava tot esperant a algú; el seu fill petit havia marxat de casa amb la meitat de la seva fortuna i ell sentia com un neguit dins seu. Sabia que el seu fill estava patint fam i pobresa i en veure a baix al camí a Maria i a Josep atrafegats ha pensat que n’és de bonic tenir un fill. Així doncs quan el seu tornés no li faria cap retret, l’acolliria i li portaria el vestit millor i li posaria també l'anell i les sandàlies, portaria el vedell gras i el matarien i en menjarien i ho celebrarien, perquè aquell fill seu que ara era mort tornaria a la vida, ara estava perdut i el retrobaria. (Cf. Lc 15, 11-31)

Maria i Josep a la fi s’han aixoplugat en un estable i han posat en néixer l’infant en una menjadora. Així s’ha revelat l’amor de Déu, aquell qui s’entregarà a si mateix per nosaltres, per deixar-nos nets, per fer de nosaltres un poble ben seu, ha nascut entre un bou i un ase.

Aquell el principat del qual serà immens, la pau del qual no tindrà fi i que tindrà el regne fonamentat sobre el dret i la justícia, té ara per tron una menjadora.

Però en aquest entorn humil la llum resplendeix, i uns pastors s’alegren davant l’infant com la gent a la sega i el món sencer, tot i que sense adonar-se’n s’omple de goig. Avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor, ens ha estat donat un fill que serà príncep de pau.

Mentre un silenci tranquil embolcalla l’univers, comença l’obra de la redempció. Déu s’ha fet home i en fer-se home ha elevat a l’home a la dignitat de fill de Déu. No hi pot haver amor més gran. Diu sant Agustí «Quina gràcia més gran podia concedir-nos Déu? Tenint un Fill únic el va fer Fill de l’home, perquè el fill de l’home es fes fill de Déu.» (Sermó 185) L’obra de la redempció s’inicia en una humil menjadora, allí hi reposa el Fill de Déu, la misericòrdia feta carn.

En néixer a Betlem, recolzat en una menjadora, sense altres escalf que l’alè d’un i d’una mula, aquell infant feble, tremolós i ploraner ens vol dir que Déu ha vingut a nosaltres i Déu no vol: «Que ningú es perdi! – vol - Que tots se salvin! Això és el que vol el nostre Déu, aquest és el seu Regne, aquest és l'objectiu de la seva acció en el món. En acostar-se Nadal, volem abraçar també nosaltres, encara amb més força, el seu somni, perseverants en el nostre compromís i plens de confiança. Perquè sabem que, fins i tot davant els desafiaments més grans, no estem solos: el Senyor és a prop, camina amb nosaltres i, amb Ell al nostre costat, sempre succeirà quelcom de meravellós i d’esperançador.» (Lleó XIV, 14 de desembre de 2025).

Nadal del Senyor. Seminari Bisbe Sivilla

 

Nadal del Senyor

Missa de la nit o del gall

Seminari Bisbe Sivilla

24 de desembre 2025

Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

El poble avançava a les fosques i es feu una gran llum. Costa de reconèixer aquesta llum enmig de la humilitat del pessebre, costa reconèixer-la en aquella establia on s’han hagut d’aixoplugar Josep i Maria perquè no han trobat refugi enlloc, de tot arreu han estat rebutjats i s’han de conformar amb el que han trobat amb l’única companyia d’un bou i d’una mula.

L’escena és inversemblant per acollir el naixement d’un rei, del Messies, del Fill de Déu; però l’escena és molt comuna i ben present en la vida dels homes i de les dones del temps de Jesús i també en la vida d’avui. Hauria estat potser més normal que el Messies vingués acompanyat del soroll provocat per les petjades de les botes dels soldats, acompanyat d’un gran exèrcit i envoltat de riqueses en un palau.

Però Déu no ve per imposar-se; Déu no s’imposa, Déu es proposa, com deia tantes vegades el papa Francesc, de qui la seva veu profètica, el seu estil pastoral i el seu ric magisteri han marcat el camí de l'Església en aquests anys, animant-nos principalment a tornar a col·locar en el centre la misericòrdia de Déu, a donar un més gran impuls a l'evangelització, a ser una Església alegre i gojosa, acollidora amb tots i atenta als més pobres. (Cf. Lleó XIV 22 de desembre de 2025).

Déu ens convida a estar atents als qui més pateixen i que no som nosaltres que tenim molt més que la vida garantida. El senyal que ens dona Déu és un nen embolicat en bolquers i ficat al llit en un pessebre perquè enlloc no hi havia allotjament per a ell. Déu ho hauria pogut organitzar d’altre manera, però va voler que fos així; d’aquesta manera tant simple es revela l’amor de Déu, d’aquest qui és realment Déu-amb-nosaltres. Un déu que no s’estalvià cap de les misèries humanes i que en fou víctima de moltes d’elles: rebuig, traïció, calumnies, crítiques, murmuracions i tantes altres fins a portar-lo a la mort.

Si Déu no hagués vingut d’aquesta manera, amb aquesta seva proximitat amb la que vingué, no hauria estat realment aquest Déu amb nosaltres que és Jesús. Un Déu que no es guardà gelosament per a ell la seva divinitat, sinó que venint per compartir la nostra humanitat, volgué fer-nos arribar la proximitat de Déu. Altre cosa és que nosaltres ho reconeguem i conformem la nostra vida al seu exemple.

En paraules del papa Lleó XIV: «Que ningú es perdi! Que tots se salvin! Això és el que vol el nostre Déu, aquest és el seu Regne, aquest és l'objectiu de la seva acció en el món. En acostar-se Nadal, volem abraçar també nosaltres, encara amb més força, el seu somni, perseverants en el nostre compromís i plens de confiança. Perquè sabem que, fins i tot davant els desafiaments més grans, no estem solos: el Senyor és a prop, camina amb nosaltres i, amb Ell al nostre costat, sempre succeirà quelcom de meravellós i d’esperançador.» (14 de desembre de 2025).

Nadal del Senyor. Centre Penitenciari Puig de les Basses

 

Nadal del Senyor

Missa de la vigília de Nadal

24 de desembre de 2025

Centre Penitenciari Puig de les Basses

Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

Nadal és la festa de l'esperança, ho és especialment enguany en què hem celebrat l'any jubilar de l'esperança. Jesús representa l'esperança, una esperança que ens costa de reconèixer en aquesta escena del naixement perquè en ella no hi ha grans escenaris, ni grans actors, a Betlem tot és simple: un pessebre, un lloc on es guarda el ramat convertit en recer d'una mare a punt de donar a llum, uns pastors que dormen al ras. Res fa pressuposar que allí neix un rei, ja que sembla més l'últim dels homes que el primer.

Les aparences sovint enganyen i nosaltres ens basem moltes vegades en les aparences, que ens mouen al rebuig del que és diferent, del que veiem com a diferent, del que no ens agrada. Jesús va venir al món d'aquesta manera precisament per a posar l'accent en el fet que a vegades les aparences enganyen i que el que veritablement val és el que hi ha en els nostres cors.

Nadal ens mou a recordar altres nadals anteriors, potser quan érem petits i els vivíem amb més il·lusió; també ens mou a recordar als que no ens poden acompanyar per tantes raons. El nadal és en certa manera nostàlgic i moltes vegades voldríem viure’l d'una altra manera, diferent, en un altre lloc, amb d’altres persones i a vegades ens dol viure´l en les nostres circumstàncies actuals i voldríem que passés ràpid.

Hem de tractar de descobrir el seu sentit més profund, la del Fill de Déu que va venir al món per a compartir la nostra vida, no tant sols les alegries, sinó sobretot els moments de dificultat.

Jesús en va viure molts al llarg de la seva vida: incomprensions, rebutjos, burles i menyspreus. La seva situació va arribar al límit en la creu. Però la creu era també, com el pessebre de Betlem, una visió que portava a engany, semblava una derrota i era al cap i a la fi una gran victòria.

Si analitzem la vida de Jesús el veiem néixer pobre i apartat i morir sol i rebutjat, quina vida pot haver-hi més poc desitjable que aquesta. Però de nou les aparences enganyen. A Betlem neix un rei i en la creu mor un rei. Aquesta contradicció només té una resposta: la resurrecció que dona tot el sentit a la vida de Jesús, als seus sofriments i a la seva mort.

Ens ho deia el papa León XIV fa pocs dies: «Que ningú es perdi! Que tots se salvin! Això és el que vol el nostre Déu, aquest és el seu Regne, aquest és l'objectiu de la seva acció en el món. En acostar-se Nadal, volem abraçar també nosaltres, encara amb més força, el seu somni, perseverants en el nostre compromís i plens de confiança. No estem solos: el Senyor és a prop, camina amb nosaltres i, amb Ell al nostre costat, sempre sorgeix l'esperança.» (14 de desembre de 2025).

 

Natividad del Señor

Misa de la vigilia de Navidad

24 de diciembre de 2025

Centro Penitenciario Puig de les Basses

Is 9,1-6; Salmo 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

La Navidad es la fiesta de la esperanza, lo es especialmente este año en que hemos celebrado el año jubilar de la esperanza. Jesús representa la esperanza, una esperanza que nos cuesta reconocer en esta escena del nacimiento porque en ella no hay grandes escenarios, ni grandes actores. En Belén todo es simple: un pesebre, un lugar donde se guarda el rebaño convertido en cobijo para una madre a punto de dar a luz, unos pastores que duermen a la intemperie. Nada hace presuponer que allí nace un rey ya que más parece el último de los hombres que el primero.

Las apariencias a menudo engañan y nosotros basamos nuestros juicios muchas veces en las apariencias que nos mueven al rechazo del que es distinto, del que vemos como diferente, del que no nos gusta. Jesús vino al mundo de esta manera precisamente para poner el acento en que a veces las apariencias engañan y que lo que verdaderamente vale es lo que hay en nuestros corazones.

La Navidad nos mueve a recordar otras navidades anteriores, cuando éramos pequeños y quizás las vivíamos con más ilusión; también nos mueve a recordar a los que no nos pueden acompañar esta Navidad por tantas razones. La Navidad es en cierta manera nostalgia y muchas veces quisiéramos vivirla de una manera diferente, en otro lugar, con otras personas y a veces nos duele vivirla en nuestras circunstancias actuales y quisiéramos que su paso fuese rápido.  

Debemos tratar de descubrir su sentido más profundo, la del Hijo de Dios que vino al mundo para compartir nuestra vida, no solo las alegrías, sino sobre todo los momentos de dificultad. Jesús vivió muchas dificultades a lo largo de su vida: incomprensiones, rechazos, soporto burlas y su situación llegó al límite en la cruz. Pero la cruz era también, como el pesebre de Belén, una situación que llevaba a engaño parecía, una derrota que era al fin y al cabo la gran victoria.

Si analizamos a Jesús le vemos nacer pobre y apartado y morir solo y rechazado. ¿Qué vida puede haber menos deseable que esta? Pero las apariencias engañan de nuevo. En Belén nace un rey y en la cruz muere un rey. Esta contradicción solo tiene una respuesta: la resurrección.

Nos lo decía el papa León XIV hace pocos días: «¡Que nadie se pierda! ¡Que todos se salven! Esto es lo que quiere nuestro Dios, este es su Reino, este es el objetivo de su acción en el mundo. Al acercarse la Navidad, queremos abrazar también nosotros, aún con más fuerza, su sueño, perseverantes en nuestro compromiso y llenos de confianza. No estamos solos: el Señor está cerca, camina con nosotros y, con Él a nuestro lado, siempre surge la esperanza.» (14 de diciembre de 2025).

Fèria major d'Advent. Celebració del sagrament de la penitència

 

Fèria major d'Advent

Celebració del sagrament de la penitència

Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels a Sant Feliu de Guíxols

Dimarts 23 de desembre de 2025

Ml 3,1-4.23-24; Salm responsorial 24,4-5ab.8-9.10 i 14 i Lc 1,57-66

Quan s’acosta una festa important ens preparem per celebrar-la, això ho fem a les nostres llars, mirant de que tot estigui a punt, el millor possible perquè la família o els amics que acollirem se sentin a gust. Tant més hem de preparar els nostres cors quan està a punt d’arribar el Senyor. Celebrem el Nadal, la nativitat del Senyor, aquella primera vinguda seva entre nosaltres.

Fou una vinguda sorprenent, perquè aquell poble que esperava al Messies, no l’esperava d’aquella manera. Esperaven un rei poderós com David i el que anunciaven els profetes, de fet no ho van entendre, no va copsar el fons del missatge d’Isaïes, de Malaquies o de tants d’altres. I es trobaren així un infant posat en una menjadora, sota un sostre precari i adorat tant sols per un grup de pastors que dormien al ras, res de majestuós.

Això ens mostra que Déu estima la senzillesa, que es plau en la humilitat. Aquesta humilitat que Ell ens va ensenyar, que va practicar al llarg de tota la seva vida fins a l’extrem de donar la seva vida a la creu, és la que ens demana de practicar també a nosaltres. En primer lloc per ser humils cal reconeixent-nos febles, reconeixent que no ho podem tot, per molt que a vegades ens ho creguem. Aquest és el primer pas per acostar-nos a Déu, ser conscients de les nostres febleses tant físiques com morals. Aleshores, tant sols aleshores, podem acceptar que pequem, que fem faltes, que incomplim moltes coses que Déu ens demana sigui per acció o sigui per omissió.

Déu no ens vol humiliats, però ens vol humils. Tant sols a partir de la nostra humilitat ens podem acostar al sagrament de la penitència, conscients dels nostres mancaments, conscients de que no som pas superiors als altres i que quan així ho creiem i ens volem imposar acabem fent mal a Déu i als altres. Però conscients alhora de que Déu perdona, que ens espera sempre com el Pare de misericòrdia que és, sempre disposat a perdonar.

Aquest acostament a Déu, aquesta oportunitat de conversió és el que ens proporciona el sagrament de la penitència. Ens hi hem d’acostar fent examen de consciència sobre allò en que fallem, amb sinceritat de cor, perquè sabem ben bé on i en que faltem, som conscients de quin bé deixem de fer i de quin mal fem; per acció o per omissió, de pensament o en acte.

Recórrer a la confessió individual és el que ens permet contrastar la revisió de la nostra vida amb el ministre del sagrament. Fer-ho això en una celebració conjunta ens ajuda a viure la fe en comunitat. La fe rau en la nostra relació personal amb Déu, per això ens confessem individualment, però també és fe quan la vivim en comunió amb els altres dins de l’Església, per això celebrem el sagrament de la penitència en comunitat.

En paraules del papa Lleó XIV: «Que ningú es perdi! Que tots se salvin! Això és el que vol el nostre Déu, aquest és el seu Regne, aquest és l'objectiu de la seva acció en el món. En acostar-se Nadal, volem abraçar també nosaltres, encara amb més força, el seu somni, perseverants en el nostre compromís i plens de confiança. Perquè sabem que, fins i tot davant els desafiaments més grans, no estem solos: el Senyor és a prop, camina amb nosaltres i, amb Ell al nostre costat, sempre succeirà quelcom de meravellós i d’esperançador.» (14 de desembre de 2025).

Fèria major d'Advent. Celebració del sagrament de la penitència

 

Fèria major d'Advent

Celebració del sagrament de la penitència

Basílica de Sant Feliu a Girona

Dilluns 22 de desembre de 2025

Mal 3.1-4; Salm 71 i Mt 3,1-12

Ens trobem a les portes del Nadal, davant de tota celebració és important preparar-nos-hi, mirar al nostre voltant, mirar dins del nostre cor per veure com vivim la nostra fe, com seguim els manaments del Senyor i sobretot com vivim el gran manament de l’amor a Déu i als germans. Responem així a la crida a la conversió, aquella que proclamava la veu de Joan Baptista clamant al desert i que gent de tot arreu seguia per acollir al Messies amb un cor obert i endreçat per a tal ocasió.

Al llarg del temps de l’Advent hem escoltat com les lectures dels diumenges ens cridaven a fer atenció no ja tant sols sobre el record d’aquell primer adveniment quan el Fill de Déu es feu home i va habitar entre nosaltres, sinó també a la vinguda del Senyor a cadascun de nosaltres. Ell sempre ens crida a convertir-nos, a millorar la nostra vida, a fer-la més adequada al que Déu vol de nosaltres i si ho fem així la vida amb els altres serà també més d’acord amb el manament de l’amor. Sempre podem fer una mica més en aquest sentit i el sagrament de la penitència ens ajuda a aturar-nos i mirar que hi ha en la nostra vida a millorar i que hi manca per ser millors cristians.

Ens costa demostrar amb fets que ens volem convertir però Déu sempre ens dona una altra oportunitat, ens ofereix sempre, una vegada i una altra, aquest sabó de fer bugada del que ens parla el profeta Malaquies per fer net en els nostres cors. Déu sempre espera que nosaltres fem un gir, que rectifiquem allò que ens cal rectificar, que tornem a fer allò que ens pertoca fer i sobretot que abandonem aquesta tendència nostra a fer mal, volgut o no, per acció o per omissió, als qui ens envolten.

Cerquem moltes vegades més la nostra comoditat que cap altra cosa, mirem de defugir allò que ens molesta o no ens agrada i no ens donem compte que a vegades, moltes vegades, això fa mal. Deixem de dir als altres o de reconèixer-los que els estimem, que sí que la seva companyia ens agrada o que la feina que fan és útil i ben feta. Donem per suposades tantes i tantes coses que acabem per oblidar-les.

Déu no es cansa mai de perdonar, ho vam escoltar moltes vegades de llavis del papa Francesc i és ben cert. Tantes vegades com caiem i ho reconeixem Ell ens obre les portes del seu perdó. Però això no vol dir que no ens calgui esforçar-nos, que no ens calgui treballar per mirar de no tornar a caure o al menys de no caure tant sovint.

A això, al propòsit d’esmena que ens ha d’acompanyar quan ens acostem confiadament a reconèixer de manera personal els nostres pecats, les nostres mancances i les nostres culpes, ens hi ajuda la pregària. Pregar és estar davant de Déu d’una manera personal i Ell, ens ho agraeix movent els nostres cors a aquesta conversió de la que ens parla l’Evangeli segons sant Mateu. Ell que és sempre recte però que s’apiada de nosaltres pobres i febles, quan ens aixequem de nou per acostar-nos a Ell, pare de misericòrdia, humils i penedits.

Diumenge IV d'advent / Cicle A. Parròquia de Sant Vicenç a Llançà

Diumenge IV d'advent / Cicle A

Parròquia de Sant Vicenç a Llançà

Diumenge 21 de desembre de 2025

Is 7,10-14; Salm 23,1-2.3-4ab.5-6; Rm 1,1-7 i Mt 1,18-24

Jesús el Messies vingué al món d’aquesta manera. De ben segur que el Fill de Déu per venir al món hauria pogut escollir moltes altres maneres, hauria pogut néixer d’una reina, ser acollit com a fill per un rei, o algú ric, o algun gran sacerdot o escollir per mare alguna d’aquelles dones que estaven al temple nit i dia.

Però escollí una simple família de Natzaret, escollí un noia que no havia conegut encara la maternitat i per fer de pare escollí un home bo, com ens el qualifica l’Evangeli segons sant Mateu, una de les poques dades que tenim de Josep és aquesta: que era un home bo.

Déu escull uns bons pares per Jesús, pel seu Fill i Déu sap el que es fa. Aquesta senzillesa escollida per Déu per la vinguda del Messies ja ens indica per on van les coses de Déu. El misteri de la salvació no cerca grans titulars, no vol cridar l’atenció, el que busca Jesús en néixer fora de casa, sota un sostre precari i sense cap altre cort que uns pastors que dormen al ras, no és l’admiració, el que cerca Déu  son els cors de les persones per entrar-hi,

Déu ve a parlar-nos de tu a tu, al mateix nivell. Per això Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera i no de cap altre i això ja ens indica cap on ens vol dirigir el seu missatge.

Jesús podria haver demanat aparèixer al món amb un senyal prodigiós, i no n’hi haurà cap altre que un estel que guiarà uns mags des de llunyanes terres, simbolitzant la universalitat de la seva vinguda. Déu es complau en la senzillesa i ens crida a la humilitat, una senzillesa que no és pas simplicitat, ans al contrari, sinó que és netedat de cor.

Jesús ens crida a ser nets de cor com Maria, aquella noia que esperant el matrimoni amb un home que es deia Josep, va concebre un Fill de manera extraordinària, per obra de l’Esperit Sant. Ella no esperava res de tot això, fins i tot ni ho volia, creia la seva vida ja planificada per ser com qualsevol altre noia del seu poble; però Déu a vegades te altres plans, diferents dels nostres. Ell ens crida, com cridà a Pau a ser apòstol, per anunciar la bona nova de Déu, aquella que havia promès al poble per l’anunci dels seus profetes i que ens ha arribat a través de l’Escriptura.

Déu crida a uns a una missió, a d’altres a una altre i a tots a ser evangelitzadors, a ser els seus testimonis, a ser portadors i divulgadors del missatge de Déu dirigit a gent de tots els pobles, races i nacions.

A complir aquesta tasca ens hi ajuda la fe que hem rebut, una fe que vivim cadascun de nosaltres en particular relació amb Déu i que vivim tots junts en comunitat, una comunitat que anomenem Església.

A nosaltres ens toca escollir, o bé acceptar la tasca per la que Déu ens crida, la vida familiar i matrimonial, la vida dedicada al servei dels altres a través d’un ministeri o d’una vocació, la que sigui, vivint-ala amb fe, vivint-ho per Déu o bé allunyar-nos del seus plans.

El bon camí és acceptar, com acceptà Pau la missió que el Senyor li confiava, com l’acceptà sant Josep, aquell home bo que desconcertat davant l’embaràs de la seva promesa, necessità d’un somni on un àngel el cridés a perdre la por i a acollir al nen i a la mare com a fill i com a esposa.

Cap de nosaltres no està exempt de la por, del dubte, del neguit davant la incertesa per saber si fem el que ens crida Déu a fer o ve fem o cerquem de fer la nostra voluntat; si vivim tal com Déu ens crida a viure o si vivim allunyats d’Ell.

No n’està exempt ningú del dubte o de la por, com no hi estigué Pau, Josep, Zacaries o la mateixa Maria que es preguntava com seria allò que li anunciava l’àngel si ella no coneixia encara cap home íntimament, ni tant sols a Josep el seu promès.

Déu ens crida a viure la fe a través de la seva Paraula i a través de la seva presència real en l’Eucaristia; però no oblidem que es fa present també a través del seu amor i que estem cridats per damunt de tot a ser missatgers del seu amor, a estimar a Déu, a estimar la vida que hem rebut i a estimar als nostres germans i germanes.

Darrera el Nadal no hi ha cap altre missatge que aquest: Déu ens estima fins a l’extrem de que ens ha enviat al seu Fill i ens convida a nosaltres a estimar. Essent estimats per Déu i estimant nosaltres és quan vertaderament Déu és amb nosaltres.

Diumenge IV d'advent / Cicle A. Parròquia de Santa Maria de Banyoles

 

Diumenge IV d'advent / Cicle A

Parròquia de Santa Maria de Banyoles

Institució del ministeri de l’acolitat a Lluc Juscafresa, seminarista de Girona

Dissabte 20 de desembre de 2025

Is 7,10-14; Salm 23,1-2.3-4ab.5-6; Rm 1,1-7 i Mt 1,18-24

Som a les portes del Nadal, tot és a punt per reviure aquella nit màgica, solemne i senzilla alhora en que el Salvador del món va néixer de la verge Maria, sota l’esguard de sant Josep, aixoplugat per una teulada de senzilla fusta, ajagut en un jaç de palla i amb l’alè d’un bou i d’una mula per tota calentor.

El misteri de la salvació no cerca grans titulars, no vol cridar l’atenció, el que busca Jesús en néixer fora de casa, sota un sostre precari i sense cap altre cort que uns pastors que dormen al ras, no és cridar l’atenció, el que cerca és entrar al cor de les persones de tu a tu. Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera i no de cap altre i això ja ens indica cap on va el seu missatge.

Ell mateix no va voler demanar al Senyor cap senyal prodigiós, el senyal és ben simple, una noia té un fill que és anomenat Emmanuel; així d’aquesta simple manera Déu és amb nosaltres ja per sempre més. Aquest Déu que es complau en la simplicitat és el que cridà a Pau a ser apòstol, qui el cridà a anunciar la bona nova de Déu, la que havia promès al poble per l’anunci dels seus profetes que ens ha arribat a través de l’Escriptura.

És Ell qui ens crida a uns a una missió, a d’altres a una altre i a tots a ser missioners,  a ser portadors i divulgadors d’un missatge dirigit a gent de tots els pobles, una tasca que ens brolla de la fe que hem rebut, de la nostra consagració a Jesucrist que és nostre Senyor, el nostre de cadascun de nosaltres i el nostre de la comunitat que constitueix l’Església. Una crida a ser missioners, a portar l’Evangeli arreu i respondre a aquesta missió és ser obedients a la fe que hem rebut, que és gràcia de Déu.

Descobrir a través de quina vocació concreta hem de respondre a aquesta missió a vegades pot no ser fàcil, hem de reconèixer la crida de Déu i això cal fer-ho a través d’un procés de discerniment, interpretant la veu de Déu que ens crida per saber ben bé a què ens crida.

Avui aquest germà nostre, en Lluc, fa un pas més en el seu compromís cap a Crist, un compromís que quan sigui el moment de rebre el ministeri del diaconat i del presbiterat, si a Déu plau, acceptaràs després d'haver-to pensat tant i que hauràs pogut refusar o acceptar.

Acceptar-lo com acceptà Pau la missió que el Senyor li confiava, com acceptà sant Josep, aquell home bo que desconcertat davant l’embaràs de la seva promesa, necessità d’un somni on un àngel el cridés a perdre la por i a acollir al nen i a la mare com a fill i com a esposa.

Cap de nosaltres no està exempt de la por, del dubte per saber si fem el que ens crida Déu a fer o ve fem o cerquem de fer la nostra voluntat.

No n’està exempt ningú del dubte o de la por, ni Pau, ni Josep, ni Zacaries, ni la mateixa Maria que es preguntava com seria allò que li anunciava l’àngel si ella no coneixia encara la relació carnal amb Josep.

La crida sempre ens desconcerta, el per què a mi Senyor? Per què ara? No és una pregunta fàcil de respondre, de fet no té una resposta racional. No la té perquè per respondre a la crida amb un sí, cal fer-ho des de l’amor i l’amor a Déu i als altres no està subjecte a les lleis de la raó, escapa a tota raó-

Estimem perquè estimem i no sabem sovint explicar-ho perquè l’amor no neix dels càlculs d’interessos, no neix d’una recerca interessada per obtenir una o altre posició social o un o altre reconeixement.

Ja ho hem escoltat, el mateix Jesús vingué al món d’aquesta manera i certament que Ell hauria pogut escollir-ne moltes d’altres de maneres de venir al món; de fet no va escollir la que molts pensaven i això precisament va desconcertar a aquell poble que esperava un Messies poderós, especialment va desconcertat als poderosos del seu poble.

Estimat Lluc refiat sempre del Senyor, confiat a Ell, Ell sap el que es fa.

Ets cridat avui a l’acolitat que com escrivia sant Pau VI és un ministeri destinat de mode particular al servei de l'altar, estàs cridat a exercir-lo de manera que t'ofereixis diàriament tu mateix a Déu, essent per a tots un exemple de serietat i de devoció en el temple sagrat i a més, amb sincer amor, sentint-te proper al Cos Místic de Crist o Poble de Déu i has d’exercir-lo amb ferma voluntat de servir fidelment a Déu i al poble cristià. (Cf. Ministeria Quaedam; VI).

Un ministeri que amb el del lectorat el papa Francesc va estendre a tots els laics (Cf. Spiritus Domini). Vas febre fa uns mesos el ministeri del lectorat al servei de la Paraula de Déu i reps avui el del acolitat al servei de l’altar.

Déu es fa present enmig nostre a través de la seva Paraula i a través de la seva presència real en l’Eucaristia; però no oblidis que es fa present també a través del seu amor i si has estat cridat a proclamar la seva Paraula i a servir el seu altar, hi estàs també, com tots nosaltres, com tot creient, a ser missatger del seu amor.

Darrera el Nadal no hi ha cap altre missatge que aquest: Déu ens estima tant que ens ha enviat al seu Fill.

Acostem-nos-hi amb cor sincer cadascun des del servei al que ha estat cridat i tots com a germans.

Diumenge III d'Advent / Cicle A

 

Diumenge III d'Advent / Cicle A

Confirmacions a la parròquia de Santa Maria Assumpta de Roses

Diumenge 14 de desembre de 2025

Is 35,1-6a.10; Salm 145,7.8-9a.9bc-10; Jm 5,7-10 i Mt 11,2-11

Les lectures que avui hem escoltat ens conviden a l’esperança, una invitació que dona sentit a la celebració d’aquest recer diumenge d’Advent que tradicionalment s’anomena Gaudete, alegra’t en llatí. Aquesta denominació prové de l’antífona d’introducció que ens convida a viure contents perquè el Senyor és a prop.

Aquest Senyor que és a prop és aquell per qui s’interessava Joan Baptista des de la presó, aquell a qui va fer preguntar si era ja Ell el Messies o bé calia esperar-ne un altre. Jesús respon d’una manera ben contundent: Què veieu? Els ve a dir i el que veien eren cecs que hi veien, invàlids que caminaven, leprosos que quedaven purs, sords que hi sentien, morts que ressuscitaven i desvalguts que confiaven en el que li escoltaven dir. Jesús havia vingut ha portar la confiança, amb Ell ningú quedaria decebut.

El profeta Isaïes en la primera lectura ens ha demanat valentia, perdre la por davant d’aquest Déu que ve per fer justícia, que ve a salvar. Cada any en aquest temps d’Advent ens preparem per aquesta vinguda, Celebrant-ho any rere any podem córrer el risc d’acomodar-nos-hi a aquesta preparació, de viure-la d’una manera rutinària ja que al cap i a la fi, què canvia en les nostres vides quan ens preparem pel record de la seva vinguda i celebrem el Nadal? Poc o ben bé res.

Aquest Senyor que ve per fer justícia sembla que es fa esperar perquè al nostre voltant seguim veient injustícies, seguim veient cecs que no hi veuen, invàlids que no caminen, sords que no hi senten i morts que no ressusciten; al nostre voltant hi continua havent desvalguts i hi ha més decebuts que esperançats. I el que ens succeeix és que no el reconeixem en aquests desvalguts.

La dificultat de la fe està en part en la manca del que creiem resultats pràctics immediats. Però aquest Déu que ve, que va venir i que vindrà quan sigui l’hora, ja és aquí, cal reconèixer-lo amb paciència, com el pagès que espera els fruits preciosos de la terra, com ens ha dit sant Jaume. Prenent paciència sí, però refermant els nostres cors, no queixant-nos els uns dels altres.

Es tracta d’una espera pacient, però confiada; pacient però activa; posant-hi de la nostra part per reconèixer-lo tot complint el triple manament de Déu, tal com Crist ens els va resumir: estimar a Déu, estimar als altres i estimant-nos a nosaltres mateixos, és a dir reconeixent la vida no pas com una càrrega, sinó com un regal que hem rebut i que cal saber aprofitar i aplicar en bé nostre i dels altres.

Avui estimats germans i germanes confirmeu la vostra fe davant d’aquest comunitat, que representa al conjunt de l’Església. Feu-ho amb joia i amb esperança, ens ho ha dit el mateix Crist, no n’hem d’esperar ja cap altre, és Ell el qui ha de venir, el qui va venir fa dos mil anys al món i el qui ve als nostres cors. No n’hem d’esperar cap altre; «si algú us deia: "El Messies és aquí" o "És allà", no us ho cregueu.» (Mt 24,23)

El Messies no està en coses que avui per avui ens semblen importants però que al cap i a la fi son temporals, coses que avui semblen bàsiques i però que demà ja han estat substituïdes per d’altres.

Com escriu el papa Lleó XIV: «També els cristians, en moltes ocasions, es deixen contagiar per actituds marcades per ideologies mundanes o per posicionaments polítics i econòmics que porten a injustes generalitzacions i a conclusions enganyoses.» (Dilexi te, 15).

Aquest Senyor que és a prop, que tenim al nostre costat, caminant amb nosaltres, en siguem conscients o no, el reconeguem o no, és el Messies. Un Messies senzill, humil, que no ha vingut ni el reconeixerem enmig d’un exèrcit nombrós, ni anunciat per trompetes, ni assegut en un tron.

Un Messies que ens mostra en el desvalgut, en el cec, en el sord o en el malalt. Ell de fet ve cada dia, ja hi és perquè està present cada dia en tot home i tota dona, però molt especialment en aquell que sofreix.

«Déu és amor misericordiós i el seu projecte d’amor, (...)  es abans de res (...) una mirada misericordiosa i un cor ple d’amor. A Ell (...) l’hem conegut en la petitesa d’un nen posat en un pessebre i en l’extrema humiliació de la creu, allà va compartir la nostra pobresa radical, que és la mort.» (Dilexi te, 16).

I des de la seva petitesa ens crida a reconèixer-lo en la petitesa de cada germà i de cada germana.