Solemnitat de l’aniversari de la dedicació
de l’Església Catedral de Girona
Catedral de Girona
Dilluns 21 de setembre de 2026
Mc 4,52-59; Salm 121; 1Pe 2,4-9 i Jn 4,19-24
Aquí s’adora al Pare en Esperit i en veritat i adorar
al Pare en esperit i en veritat és el realment important. Pel judaisme tenia
molta importància el temple com el de Jerusalem; la seva destrucció i la seva
reconstrucció esdevenien com un signe de la vitalitat del poble d’Israel.
Amb Jesús tot ha canviat, Ell és la pedra viva, escollida per Déu i de gran valor. El temple ja no és simplement una construcció sumptuosa, bella que es justifica per si mateixa; el vertader temple és el construït per pedres vives, el vertader temple és el temple espiritual, el vertader temple som nosaltres i la pedra angular és Crist.
La comunitat diocesana te aquest temple per lloc de
culte i de trobada. «On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu
nom, jo soc allí enmig d'ells» (Mt
18,20) ens diu l’evangeli de Mateu; Déu és enmig dels seus fidels, «podran
dir: "És aquí"
o "És allà". El Regne de Déu és enmig vostre.» (Lc 17,21) ens diu l’evangeli de Lluc. Aquí
ens hi reunim en el seu nom, Ell és enmig nostre; en proclamar la seva paraula;
s’hi fa present pel mitjà del pa i del vi de manera especialíssima i
fonamental. Però no tot acaba amb una presència real al llarg de la celebració,
nosaltres, que som les pedres vives d’aquest temple definitiu, hem de fer
present al Senyor al nostre voltant, present en el món.
Això mateix ho confessa Jesús a la dona samaritana. Aquesta insòlita trobada de Jesús amb la dona samaritana ens mostra que no hi ha home o dona que en la seva vida, com la dona de Samaria, que no es trobi assedegat, com ella que és al costat d'un pou amb un càntir buit, amb l'esperança de sadollar el desig més profund del cor, aquell que només pot donar significat ple a l'existència.
Per ser pedres vives hem d’estar assedegats de Déu, assedegats d’aquell riu dels que ens parla Ezequiel, d’aquella aigua que allí on arriba tot viu. Nosaltres mateixos hem de ser aquesta aigua i portar vida, no ser pas pedra d’ensopec, sinó portar esperança al nostre entorn. Sempre hi haurà qui no farà cas del nostre testimoni, però no per això hem de deixar de proclamar la lloança d’aquell que ens ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable, com ens diu la primera carta de sant Pere.
El temple ha de ser doncs un lloc dedicat prioritàriament a la pregària i al culte. La nostra catedral, donades les seves característiques d’obra d’art i monument públic, té diguem que un ús compartit; durant unes hores és un lloc de pregària, durant algunes altres hem de respectar o tolerar que sigui visitat turísticament i s’hi dugui a terme alguna activitat cultural. Qualsevol que sigui l’activitat que s’hi dugui a terme aquesta ha de ser sempre respectuosa amb la seva qualitat de temple i hem de rebutjar sempre d’acollir-hi altres activitats que atemptin contra aquest precepte. Aquesta situació ambivalent pot resultar a vegades incòmode, certament, però en ser inevitable en tractar-se d’un espai singular cal que vigilem en el seu ús tenint sempre present que aquest temple és la casa de Déu.
És aquí on les pedres vives, és a dir nosaltres, ens reunim en nom de Crist. Deixant-nos convertir en pedres vives d’aquell temple espiritual que ja mai no patirà la temporalitat i que té a Crist per pedra angular. Aquesta serà realment la casa de Déu i la porta del cel, on podrem adorar-lo definitivament en esperit i en veritat per sempre més.