Mare de Déu de Montserrat

Homilia predicada el dilluns 27 d'abril de 2015 durant la Missa conventual al Monestir de santa Maria de Poblet, Solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat patrona principal de Catalunya

Mare de Déu de Montserrat

Fets 1,12-14; Salm 86,1-2.3-4.6-7; Ef 1,3-6.11-12 i Lc 1,39-56

Maria és la icona de l’amor. L’amor de Maria per Jesús és un primer amor que mai no minva. Pel seu amor a Jesús, Maria és el centre de la comunitat apostòlica, el centre de la primera comunitat cristiana.

L’amor de Maria és en primer lloc fe; ella és la primera en creure, en fiar-se de l’àngel que li anunciava que concebria un Fill i així ha estat plena de gràcia i ha esdevingut la serventa del Senyor i en qui s’ha complert la Paraula i en qui la Paraula s’ha fet home. Elisabet posa de relleu la fe de Maria i amb les seves paraules revela que la veritat de Maria és que ha arribat a estar plenament present en el misteri de Crist perquè ha cregut i Maria creu per amor.

Maria que és Senyora, Mare i Mestre puja decidida a la muntanya, alegre en el desig, religiosament prompta al deure, delerosa en el goig, com escriu sant Ambròs. L’amor de Maria en fa una peregrina vers la muntanya i allí l’Esperit es manifesta de nou, fent saltar de goig a Joan en el si de la seva mare, omplint de llum divina a Isabel i arrabassant Maria fins al cim de la muntanya on el seu càntic esdevé el ressò de l’experiència sublim del pelegrinatge. Maria esdevé pelegrina i la virtut del pelegrí és l’esperança[1] i l’amor en Maria és pelegrinatge vers l’esperança.

Maria és la pelegrina moguda pel desig de servei, la qui puja a la muntanya per acompanyar a Elisabet i posar-se al seu servei. L’amor en Maria és servei, i ella portant al salvador en les seves entranyes va a visitar a aquella qui porta en les seves el qui es declararà indigne de deslligar-li les sandàlies. Jesús, ja des del ventre de Maria i amb Maria, inicia el seu ministeri de servei.

En Maria l’amor i el servei es fan disponibilitat i Déu s’hi fa present, ja que Déu que és amor es fa present allí on l’home i la dona estant disponibles i són capaços d’estimar, de servir. És quan estimen que fem present a Déu i Maria que el porta en les seves entranyes és tota ella amor[2], fe, servei i disponibilitat

El Senyor ha cridat a Maria i ella, amb el seu fiat ha obert de bat a bat el seu cor donant pas així a la realització del pla de salvació que Déu ofereix a l’home. Maria ha obert el seu cor al Redemptor i l’ha acollit en les seves entranyes. Per amor ha esdevingut el primer testimoni de la resurrecció i el model a seguir; la primera que ha cregut en el compliment de la Paraula de Déu i amb la seva relació concreta, tendre i intensa amb Jesús, avança en la fe en Ell fins a participar amb amor de mare en la missió redemptora del seu Fill. Maria que ha engendrat al Fill de Déu, que ha cregut en Ell des del primer dia, també forma part de la primera comunitat i esdevé així per sempre més mare en l’Església i exemple d’amor, de fe, de servei i de disponibilitat per a tots nosaltres.

---

[1] Joan Pau II a Montserrat, 7 de novembre de 1982.

[2] Joan Pau II, Redemptoris Mater, 12

Dimecres Sant

Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de Santa Maria de Poblet el dimecres 1 d'abril de 2015

Dimecres Sant

Is 50,4-9a; Salm 68,8-10.21-22.31 i 33-34; Mt 26,14-25

No soc pas jo, Senyor? (Mt 26,22)

Mateu ens presenta avui el relat de la preparació de la Pasqua i l’anunci de la traïció, tot just abans de la institució de l’Eucaristia.

Ens presenta tota una trama ben organitzada contra Jesús: Un complot dels grans sacerdots i dels notables del poble; un traïdor que ven al seu mestre per trenta monedes, de fet ni tant sols regateja la quantitat que li ofereixen d’antuvi els grans sacerdots, i uns deixebles que sembla que no tenen pas del tot la consciència tranquil·la de que en el fons del seu cor no hi surti també la llavor de la traïció i un darrera l’altre pregunten si són ells. A la fi és qui suca amb el Senyor el pa en el mateix plat, signe de familiaritat i confiança, aquell qui ara l’anomena Rabí; per Judes Jesús ja no és el seu Senyor sinó un mestre i així també el saludarà poc després a Getsemaní en lliurar-lo amb un bes.

El pla de Déu segueix el seu curs segons el que diuen les Escriptures però això no treu pas responsabilitat a qui el traeix voluntàriament; el desenvolupament del pla de Déu al llarg de la història no ens treu pas als homes la responsabilitat dels nostres actes realitzats lliurament. Tot i el caràcter gratuït del seu sacrifici, Jesús es plany de tenir tant a prop qui el traeixi, que sigui un dels dotze, un amic que manca a l’amor i a la fidelitat degudes en una relació de confiança. Jesús, però, no es farà enrere, parant l’esquena als qui l’assotin, ni amagarà la cara davant ofenses i escopinades; certament el Pare el defensarà però no de la manera que els homes podem entendre-ho; sinó de manera que el pla de Déu s’acompleixi. Si el redemptor hagués evitat els sofriments, si hagués baixat de la creu, si no hagués compartit realment els patiments de la humanitat, no ens hauria estat tant proper com ho ha estat Jesús, que es feu un de nosaltres, igual en tot llevat del pecat. Jesús anorreant-se i fent-se obedient fins a la mort i una mort de creu, vergonyant, humiliant i en solitud, serà mereixedor de l’exaltació i així vencent Ell la seva pròpia mort ens donarà a nosaltres la vida eterna. Els qui s’asseuen ara al voltant de la taula intueixen que quelcom d’important està a punt de succeir, es nota en l’atmosfera; però malgrat tot serà ben diferent del que segurament esperaven. Déu no estableix el Regne amb poder, sinó deixant clavar el seu Fill a la creu; el signe del nou Regne i de la nova aliança, és la sang, testimoni d’una vida lliurada sense condicions. El Fill s’adreçarà al Pare, que el pot salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo i Déu l’escoltarà, com diu la Carta als Hebreus, però per la seva submissió. Tot i ser el Fill, serà en els sofriments i en l’obediència que arribarà a la plenitud, convertint-se en font de salvació eterna per a tots els qui obeeixin al Pare. La gran i darrera  lliçó de Jesús és l’obediència i el lliurament a la voluntat del Pare.

Dimarts Sant

Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de Santa Maria de Poblet el dimarts 31 de març de 2015

Dimarts Sant

Is 49,1-6; Salm 70,1-2.3-4a.5-6ab.15 i 17; Jo 13,21-33.36-38

«Senyor, qui és?» (Jn 13,25) Està arribant l’hora, i Jesús anuncia que serà traït; ara ha arribat l’hora del torbament i de la traïció. Els deixebles queden perplexos, perquè no acaben de treure’n l’entrellat. Amb els deixebles ens hi podem sentir ben identificats, fins i tot en un moment com aquest Pere no deixa de ser ben tafaner fent preguntes, per a la fi no entendre res. Jesús li ha dit al deixeble estimat qui el trairà però aquest, ben sorprenentment, resta en silenci; Pere ha pres com sempre la iniciativa però ha estat el deixeble estimat el qui ha acomplert l’encàrrec, Pere no s’hi ha atrevit. El pla de Déu fa el seu curs, ha arribat l’hora, l’hora de passar Jesús d’aquest món al Pare. Jesús és de nou al voltant de la taula, ara per sopar amb els seus deixebles; els acaba de rentar els peus. Ell a qui fa tot just unes hores Maria, la germana de Llàtzer i Marta, li ha ungit els peus amb una lliura de preuadíssim perfum i els hi ha eixugat amb els cabells; ara s’ha tret el mantell i s’ha arremangat per rentar-los els peus; tant sols els hi calia rentar els peus perquè estaven nets, sols un no estava net del tot. La llavor de la traïció era ja en el cor de Judes, que ha compartit el pa amb el Senyor i els deixebles, però de res no li ha servit sinó per a condemnar-se, i en no estar net amb el pa hi ha entrat en ell la maldat. El Senyor sols li demana que no es demori, que s’afanyi en fer el que li toca fer; és Jesús qui dona la seva vida no Judes qui li pren; Jesús decideix l’hora, es lliura per a nosaltres acceptant la voluntat del Pare; pateix, dubta fins i tot de poder suportar-ho però no es fa enrere. Era de nit, la fosca s’havia fet en el cor d’un dels deixebles, la nit estava a punt d’estendre’s sobre la humanitat per donar pas a la llum esclatant de la resurrecció, però ara això els deixebles no ho saben.

Pere pregunta: «Senyor, on aneu?» (Jn 13,36) Jesús se’n va per a ser glorificat, i Déu serà glorificat amb el Fill de l’Home, tot això ben aviat. Però aquest camí cal que Jesús el faci sol, cap dels deixebles no el podrà acompanyar; Pere tant valent com sempre de boca, al primer perill es farà enrere, com quan va defallir caminant sobre les aigües. Li pregunta «Senyor, per què no us puc seguir ara mateix?» (Jn 13,37) No hi pot anar perquè ara no és l’hora de Pere, ho serà més tard, quan hagi viscut l’experiència de la glorificació del Fill de l’Home, de la resurrecció de Jesús i quan hagi davallat sobre ells l’Esperit promès, sols alhora perdran la por i escamparan la bona olor de Crist amb valentia. I «tu vols donar la vida per mi?» (Jn 13,38) Els homes som creatures febles, porugues; sense la força de l’Esperit fins i tot el mal pot trobar lloc en el nostre cor, com en el de Judes, el mal administrador; si la nostra orella no està atenta a la Paraula de Déu que Jesús ens ha vingut a portar i per la qual patirà i serà glorificat. El Senyor sap que hi ha a l’interior del cor de cada home, sols Ell ho sap. En el de Judes hi ha la traïció, en el de Pere aviat la por, en el del deixeble estimat l’amor; i en el nostre que hi ha?

Dilluns Sant

Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de Santa Maria de Poblet el dilluns 30 de març de 2015

Dilluns Sant

Is 42,1-7; Salm 26,1.2.3.13-14; Jo 12,1-11

«Què us en sembla? Oi que no vindrà a la festa?» (Jn 11,56)

L’hora de Jesús és a punt d’arribar, l’hora de la seva mort, del trasbalsament, de la torbació i de la prova; l’hora de passar d’aquest món al Pare, una hora que és per damunt de tot l’hora de la glorificació. Tot el quart Evangeli apunta vers aquest moment culminant, clau per a l’acompliment de la seva missió. El temps de Jesús és el seu destí: Déu, el Pare i per això ha d’anar a la festa, ha de pujar a Jerusalem.

A punt d’arribar la seva hora, Jesús però va a Bet-Hània; altre cop Jesús és a casa dels seus amics; de nou Marta està atrafegada servint a taula mentre Maria, contempla a Jesús postrada als seus peus. Jesús és altre cop a casa dels seus amics, però ara quelcom ha canviat; Llàtzer que havia mort ha estat ressuscitat per aquell qui ha proclamat que és la resurrecció i la vida.

Sis dies abans de la Pasqua Jesús sopa a Bet-Hània; Maria eixuga amb el seus cabells els peus de Jesús; demà en un altre sopar serà Ell qui s’ajupirà per rentar els peus polsosos dels seus deixebles, fins i tot els d’aquell qui el trairà. Avui els peus de Jesús són amarats d’un perfum preuadíssim; demà seran clavats en la creu. Avui Jesús és ungit com un rei; demà aquest seu títol reial serà motiu de mofa, d’escarni, de menyspreu i de burla. Avui la casa de Bet-Hània s’omplirà de perfum i demà en el sepulcre sols hi haurà l’olor de la mort, ja que no hi haurà ni temps ni permís per amortallar-lo amb herbes aromàtiques, i la tasca restarà pendent per al primer dia de la setmana.

El Pare està a punt de prendre de la mà a Jesús per glorificar-lo, per configurar-lo com a aliança del poble, llum de les nacions i alliberador dels homes. Jesús és a punt d’entrar a la mort, mentre a Llàtzer li ha retornat la vida; Jesús sap que està a punt d’arribar la seva hora, que quedarà sol, sense una cara amiga prop seu; aquell a qui els homes ja han condemnat quan esperen el moment oportú per a caure sobre d’Ell, ara en aquesta hora és ungit, és amortallat en un guió que no segueix la lògica humana, és el guió que el Pare ha escrit per a la nostra salvació.

«Què us en sembla? Oi que no vindrà a la festa?» (Jn 11,56) Jesús hi anirà, és a punt de pujar a Jerusalem per anar-hi, no hi faltarà; el que està a punt de fer Jesús és oferir-se, una vegada per sempre per a la nostra redempció, morint serà glorificat i vencent la mort ens donarà la vida; aquesta és la seva hora.

Sant Fructuós, sant Auguri i sant Eulogi, màrtirs

Homilia predicada durant la Missa conventual al monestir de santa Maria de Poblet el dimecres 21 de gener de 2015

Sant Fructuós, sant Auguri i sant Eulogi, màrtirs

He 10, 32-36, Salm 33 i Jn 17, 11b-19

Abrandats per l’amor del Crist, el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi donaren llurs vides per la fe. Testimonis d’aquesta Església, de tota l’Església, avui delerosa d’unitat, que estesa d’orient a occident, Fructuós tingué present en la seva pregària fins al darrer moment de la seva vida aquí a la terra, abans d’entrar en la gloria.

Aquesta terra, on la nostra Església s’arrela, ha estat amarada per la sang dels màrtirs i les seves cendres l’han adobat; des del bisbe Fructuós al beat Manuel Borràs; no han mancat pastors que han sabut donar la vida per les seves ovelles. Testimonis de la fe que Fructuós declarava en «l’únic Déu que ha fet el cel, la terra, el mar, i tot el que contenen.»

Escrivia el papa Benet XVI amb motiu del jubileu de sant Fructuós de l’any 2008: «La commemoració d’aquests màrtirs ens porta a pensar en una comunitat que, havent rebut a les albors del cristianisme el missatge evangèlic transmès pels Apòstols, va saber confessar, viure i celebrar la seva fe sense temor, fins i tot en un ambient d’incomprensió i d’hostilitat.»

El testimoniatge dels qui varen donar la sang pel Crist continua il·luminant i enfortint la fe d’aquesta Església i la de tota l’Església, donant plenitud a la nostra existència, raó per l’esperança i el goig més íntim per la fe; fits els ulls en Déu, font de la vida; ja que com manifestava Fructuós en l’hora del martiri: «no podran fallir l’amor i la promesa del Senyor ni en aquest món ni en l’altre.»

Consagrats en la veritat, que és la Paraula de Déu, foren enviats al món tal com Crist hi fou enviat. Sostingueren lluites i sofriments, i a la fi els fou donada una gran recompensa, ja que sofrint amb constància i complint la voluntat de Déu, obtingueren el que Ell els havia promès.

El Senyor els va escoltar i per això no varen tenir por i provats al foc com l’or preciós, revestits amb la cuirassa de la fe i l’elm de la salvació, coronats amb la diadema reial i la corona immarcescible, meresqueren una digna estada al cel, i ara estan asseguts a la dreta de Crist.

Que el seu testimoniatge ens il·lumini i que ens acompanyi sempre l’exemple de Fructuós que en el darrer moment girà l’esguard vers el Senyor i començà a pregar en el seu cor per tots nosaltres.