Sants Pere i Pau, Apòstols

 

Sants Pere i Pau, Apòstols

29 de juny de 2021

Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

 

Pere no té ni plata ni or, però té quelcom molt més valuós, la seva fe en Crist. Pau ja no persegueix ni atropella l’Església de Déu, ja no sobrepassa dins del judaisme molts compatricis de la seva edat, ja no és més zelós que ningú de les tradicions dels seus pares; però té ara quelcom molt més valuós, la seva fe en Crist.

Apòstols de primera i de darrera hora Pere i Pau per l’encontre amb Crist han esdevingut autèntics pilars de l’Església i la gràcia de la fe adquirida per Pere en ser cridat dels primers vora el llac de Galilea i per Pau en caure del cavall camí de Damasc és el que tenen i és el que ens donen, anunciant la bona nova de Crist.

Pere i Pau són per a nosaltres models en la fe perquè reberen aquesta gràcia del mateix Crist però també perquè són febles com nosaltres mateixos ho som i en el seu camí Pere s’enfonsarà a l’aigua al primer ventijol, negarà al mestre i fugirà; però alhora plorarà, per tres cops li manifestarà com l’estima i per Ell patirà presó i per Ell donarà la vida; perquè Pere a la fi sempre es penedeix, sempre sentint-se pobre pecador referma llur fe retornant a Crist, a qui aniria sinó?

Pau es gloria de les seves febleses i les accepta de bon grat, per Crist patí injúries, adversitats, persecucions i angoixes; hebreu, israelita, descendent d’Abraham i servidor de Crist, patí treballs, presons, bastonades, assots i naufragis; sentint-se fort en la seva feblesa.

El Senyor reservava per a ells la corona del martiri que s’havien guanyat a pols, per això avui celebrem la seva mort, quan havent arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port, en el martiri mostraren la seva fidelitat. De Pere celebrem també el seu magisteri, la seva càtedra; de Pau commemorem la seva conversió i dels dos el seu martiri. Pere i Pau, israelites fidels, en haver conegut al Crist, en haver fet experiència presencial i testimonial de la seva resurrecció han esdevingut pares del nou poble de Déu; la trobada amb Crist capgirà les seves vides i els va conformar en la fe fins a donar-ne testimoni amb la seva pròpia vida.

Si Crist morí amb els peus prop de la terra i el cap prop del cel, significant així que del cel havia vingut i alliberada la terra del pecat al cel se’n tornava; Pere morí amb el cap vora la terra i els peus cap al cel, simbolitzant així a l’Església que arrelada a la terra i tenint-lo a ell per fonament, dirigeix les seves petjades cap al regne del cel, l’Església celestial. Pau regà amb llur sang la terra romana com amb la seva paraula abrandada havia amarat tota la gentilitat i envigorit la mateixa Església.

Aquesta Església amb la que fem camí, és tant sols de Crist, no és pas l’Església de Pere ni la de Pau; però ambdós en són tant fidels servidors que sense ells tot hauria estat diferent. Pere fou el capdavanter en la confessió de la fe i Pau el qui la posà a plena llum i l’acostà als gentils, a nosaltres mateixos, segons una antiga tradició. «Pere i Pau són amics de Déu de manera singular, perquè van beure el calze del Senyor. A tots dos Jesús els va canviar el nom en el moment en què els va cridar al seu servei: a Simó li va donar el de Cefes, és a dir, pedra, d'on deriva Pere; a Saule, el nom de Pau, que vol dir petit.» (Joan Pau II 29 de juny de 2003); significant així que l’encontre amb Crist canviant el rumb de llurs vides, fou per a ells un nou naixement, com per a nosaltres el baptisme.

Pere i Pau són per a nosaltres models en la fe, models en la fidelitat i també models en la lluita contra la feblesa. El seu camí esdevé tant profundament humà que ens hi podem sentir tots identificats. Perquè també nosaltres massa sovint ens enfonsem a causa del dubte, de la poca fe; també nosaltres a voltes necessitaríem una llum esclatant i una veu del cel estant per treure’ns del nostre ensopiment espiritual; també nosaltres neguem al mestre cada vegada que incomplim el seu mestratge; també nosaltres plorem els nostres pecats.

Però com Pere i com Pau podem recobrar la serenor i el recte camí cap al Crist mitjançant la fe i l’amor. També a nosaltres com a Pere el Senyor ens pregunta i «tu qui dius que soc jo?»; també a nosaltres ens qüestiona dient-nos «m’estimes?» i també a nosaltres com a Pau ens diu «Jo sóc Jesús»; així per mitjà de l’Escriptura i de la tradició de l’Església arrelada en Pere i Pau el mateix Jesús ens mostra en els seus sants apòstols el camí de la fidelitat.

Pere és la roca sobre la que Jesús edificà la seva Església i malgrat tot la roca sovint trontollava, però de cada sotragada en sortia més ferma tant que fins i tot les portes del reialme de la mort no li podran resistir. Pau apareix davant nostre com la figura d'un apòstol fecund i profund, de la proximitat de la paraula del qual cadascun de nosaltres pot treure profit. Per ells, Crist se’ns fa proper i amb ells la nostra fe arrela en la mateixa experiència del Crist ressuscitat.

Demanem-li al Senyor la fortalesa de Pau en les adversitats, demanem-li per a nosaltres la humilitat de Pere per aixecar-nos cada cop que caiguem i esdevenir així fidels a l’amor de Crist; perquè tant sols Ell té paraules de vida eterna.

 

Diumenge XIII durant l’any / Cicle B

 

Diumenge XIII durant l’any / Cicle B

27 de juny de 2021

Sa 1,13-15.2,23-24; Salm 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b; 2C 8,7.9.13-15 i Mc 5,21-43

 

«Nosaltres coneixem prou bé la generositat de Crist» ens ha dit l’Apòstol, nosaltres sabem prou bé que la mort no l’ha fet Déu, que a Ell no li agrada que l’home perdi la vida; el que a Déu li agrada és que l’home visqui perquè és imatge seva i Déu no és un  déu de morts sinó de vius. Per això el seu Fill fet home per a la nostra salvació anà pel món fent el bé, guarint als que li demanaven, als que se li acostaven sense valor per demanar-li res però que ho feien segurs de que tocant-li només la roba es posarien bons.

La fama de Jesús es va anar estenent, molta gent es reunia al seu voltant, però n’hi havia que encara se n’enraien quan Jesús parla de la mort com un són del que un es pot desvetllar acudint a Ell. Jesús és el Senyor de la vida, Ell no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui, Ell no vol la malaltia ni la mort, sinó que estima la salut i la vida.

Per arribar a ser guarits per Ell, per arribar a ser ressuscitats amb Ell, per viure en Ell  i per Ell ens cal creure-hi, és la fe la que salva. La fe que mostra aquell cap de la sinagoga que es deia Jaire a qui el cor se li havia destrossat davant la seva filleta que s’estava morint i a qui el cor se li aturà quan sabé que era morta; la fe de la hemorroissa que anant de mal en pitjor, ja havia acudit a tots els metges i s’havia gastat tot el que tenia sense aconseguir cap millora;  la fe que venç la por, la mort i la malaltia, que venç els aldarulls i els crits de dolor que eixordeixen, que venç als incrèduls que riuen i les multituds que empenyen pertot arreu. Perquè la fe, ens ha dit Jesús, mou muntanyes, la fe salva; Jesús ho sap prou bé quan algú se li acosta amb fe; i qui rep la seva gràcia sap prou que la rep.

El Crist que ha vingut al món per alliberar-nos de la mort i obrir-nos les portes de  la vida eterna, durant la seva vida pública ens va mostrant el camí cap a aquesta vida viscuda en plenitud, viscuda a partir de la seva resurrecció. El Senyor ens arrenca de la terra dels morts per fer-nos tornar a la vida, els plors de cap al tard els converteix l’endemà en crist de joia, com ens ha dit el salmista.

La malaltia, el dolor aquí a la terra és la creu que ens toca de prop en un moment o altre de la nostra vida; però no són ni l’objectiu final, ni el sentit de la nostra existència. El dolor i la mort, el nostre i el dels altres, ens ocupen i ens preocupen i així ha de ser, perquè el mateix Senyor essent ric es va fer pobre per nosaltres, per compartir la nostra condició humana en tot, llevat del pecat, que és fruit de l’enveja i fill del diable que va introduir al món la mort.

Sí, el dolor, la malaltia i la mort són presents en les nostres vides; però no són el sentit últim, no tenen la darrera paraula. És això el que Jesús vol mostrar i transmetre als qui el rodegen, als qui acudeixen a Ell fins a empènyer-lo pertot arreu. La filla de Jaire va retornar a la vida per tornar a morir; l’hemorroissa va guarir-se per al cap i a la fi morir; però la mort ja no és ara la fi, sinó la porta de la vida eterna, com la creu de Crist és la porta cap a la resurrecció.

És aquest el missatge que ens ha portat el Crist, és aquesta la bona nova que molts no han entès encara i que en temps de Jesús hi ha pocs que creguin, aquells pocs en els qui la fe ja actua. Pere, Jaume i Joan o el pare i la mare d’aquella noia són els escollits per a ser testimonis del Crist.

A partir de la seva mort en creu i de la seva resurrecció d’entre els morts, tots som escollits, tots som cridats a ser testimonis del Crist, tots som convidats a perdre la por, tots som convocats a aixecar-nos de la nostra prostració quan anem de mal en pitjor.

Demanem al Senyor de poder treure profit d’allò que tenim abundantment: fe, doctrina, interès per tot; demanem-li de ser generosos ja que coneixem prou bé la generositat del Crist; demanem-li de tenir fe i no por, perquè la bondat i la justícia del Senyor són immortals.

 

Diumenge XI durant l'any / Cicle B

 

Diumenge XI durant l'any / Cicle B

Capella de santa Caterina

Diumenge 13 de juny de 2021

Ez 17,22-24, Salm responsorial 91, 2-3.13-14.15-16, 2C 5,6-10 i Mc 4,26-34

Un gra sembrat a terra és ben poca cosa, ni tant sols té potestat sobre ell mateix, ni quasi bé la té l’home que l’ha sembrat; depèn de la natura, de la pluja que cau del cel, de la calor o del fred que haurà de patir. Podríem ben bé dir que un gra sembrat a terra està en mans de Déu, de nit i de dia, germina i creix sense que qui l’ha plantat sàpiga com, però acaba per donar fruit. D’una manera semblant la Paraula és la llavor del Regne de Déu que el Senyor per mitjà de la seva Església sembra amb fatiga, pot esdevenir un arbre que plantat en una muntanya ben alta acabi estenen les seves branques, donant fruit i ajocant a la seva ombra ocells de tota mena; tot per obra de Déu.

És el Senyor qui abaixa els arbres més alts i fa créixer els menuts, qui asseca els arbres verds i fa reverdir els secs; tot està a les seves mans i nosaltres, petits com una llavor, també. Per a Ell no valen de res les mires d’aquest món, per a Ell el que importa de veritat és que la llavor sigui bona, hagi està ben plantada i es deixi fer, es confiï a Ell. A Jesús sembla que se li feia difícil explicar als qui l’escoltaven com és el Regne que Ell predicava, i en una societat que vivia de la terra, com no podia ser d’altra manera en aquell temps, davant d’un poble que sabia molt bé que és no tenir terra, estar desarrelats, vagar pel desert sense altre sostén que el que cau del cel; aquesta manera de parlar de Jesús entrava en els seus cors. Entrar, entra en tots, la llavor és sembrada en tots, però no en tots arrela, no en tots acaba per germinar i donar primer brins i després gra.

No vivim temps fàcils, la pandèmia i la crisi social i econòmica que ha comportat; els mateixos problemes que viu la nostra Església i tantes altres coses, són com pedregades que cauen sobre el sembrat, com el calor ardorós de l’estiu, que amenacen amb arruïnar la collita.  Davant la dificultat sant Pau ens convida, com als cristians de Corint, a sentir-nos molt coratjosos, a confiar-nos al Senyor ja que no podem fer altra cosa sinó creure tot i no veure’l. Tenint sempre present el nostre objectiu principal, tenint posada la mirada sempre en aquest Regne que Jesús explica en paràboles, perquè la gent l’entengui, i no ambicionant res més que ser-li plaents. Per posar la mirada en el Regne ho hem de fer posant-hi la vida, tota la nostra vida en aquest objectiu.

Com escrivia aquesta setmana el Papa Francesc al cardenal Marx «El Senyor no va acceptar mai fer “la reforma” ni amb el projecte fariseu o el saduceu o el zelota o l’esseni. Sinó que la va fer amb la seva vida, amb la seva història, amb la seva carn en la creu.» Ell és la llavor plantada pel Pare a la terra que morint a la creu produeix els primers brins i ressuscitant del sepulcre dona el blat granat de la nostra redempció. Crist assumint la nostra humanitat és com un gra de mostassa i ressuscitant esdevé l’arbre frondós on ajocar-nos a l’ombra de les seves branques, que són els braços oberts de la seva misericòrdia.

Fem camí amb la nostra pròpia vida, petjada a petjada, pas a pas; com la llavor que poc a poc arrela en la terra, poc a poc surt a l’exterior i floreix, dona fruit. Fem camí amb humilitat, amb la humilitat d’una llavor, d’un gra de mostassa; però amb la confiança de que posats en les mans de Déu som capaços de tot. Dient com l’Apòstol: «accepto de bon grat les febleses, les injúries, les adversitats, les persecucions i les angoixes per causa de Crist. Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort» (2Co 12,10). Febles però confiats en el Senyor.

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist Cicle B

 

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist

Cicle B

Diumenge 6 de juny de 2021

Ex 24,3-8; Salm 115,12-13.15-16.17-18; He 9,11-15 i Mc 14,12-16.22-26

«Això és el meu cos». Potser de tantes vegades que hem escoltat aquesta frase al llarg de la nostra vida de cristians a vegades no ens n’adonem del profund sentit del misteri de l’Eucaristia. L’Església a través de la litúrgia ens convida tant el Dijous Sant com avui mateix, en la Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, a aprofundir en aquest sagrament que és font i cimal de la nostra fe. Ell és aquí, al bell mig de nosaltres, Ell que anuncià que estaria amb nosaltres cada dia fins a la fi del món, es fa ara mateix present aquí. No és un símbol, no és una manera de parlar; és un misteri certament que escapa al nostre enteniment; però Ell, Crist el nostre Salvador, aquell qui s‘encarnà en el ventre virginal de Maria, aquell qui morí a la creu, aquell qui ressuscità al tercer dia, aquell qui fou endut al cel, aquell qui ens envià l’Esperit; és entre nosaltres. 

S’anomena presència real perquè per ella es fa present Crist, Déu i home vertader, sencer i íntegre, en paraules de sant Pau VI (Mysterium fidei, 2 i 5).  Ell és present en la seva Església quan aquesta prega, és present en la seva Església quan aquesta exerceix la misericòrdia, és present en la seva Església quan aquesta predica l’Evangeli; però és present en la seva Església de manera sublim quan aquesta celebra el sacrifici de l’Eucaristia; com ens recorda la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà II.

D’alguna manera ho recordem amb una expressió que potser també de tant coneguda ens passa desapercebuda. Diem “el Senyor sigui amb vosaltres” quan iniciem la celebració eucarística, perquè Ell és on dos o tres estan reunits en el seu nom; ho diem també quan estem a punt d’escoltar la bona nova, l’Evangeli, la seva Paraula; ho diem quan acabem la celebració per tal de fer-lo present nosaltres enmig dels qui ens envoltem mitjançant difusió de llur Paraula i l’exercici de la misericòrdia; però ho diem sobretot abans de començar la pregària eucarística, el centre de la nostra celebració dominical, perquè Ell està així especialment amb nosaltres. És cert que Ell habita als nostres cors, però hi habita perquè abans l’hem rebut, i el rebem de manera especialíssima quan rebem el seu cos i la seva sang.

Ens ho ha dit la Carta als cristians Hebreus, Ell no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells, Ell ens ha redimit amb la seva pròpia sang i per això si aquell sacrifici ofert per Moisès seguint el que el Senyor li havia dit a la muntanya significà l’aliança amb el Senyor; ara Crist ofert com a sacrifici una vegada per sempre, és el mitjancer d’una nova aliança, la que ens convida d’una vegada per sempre a l’herència eterna.

Anomenem l’Eucaristia sacrifici en atenció a la passió de Crist que fou el sacrifici per excel·lència; l’anomenem memorial perquè actualitza la seva mort a la creu; l’anomenem comunió perquè és l’església, el seu cos místic, qui la realitza i l’anomenem Eucaristia perquè conté al mateix Jesucrist.

Potser els mateixos deixebles atrafegats en els preparatius d’aquell sopar pasqual, inquiets per aquelles instruccions de seguir a qui portava una gerra d’aigua no eren del tot conscients del que anaven a viure. L’aigua fou també per a ells el camí per acostar-se a la taula d’aquella primera Eucaristia, com per a nosaltres l’aigua del baptisme és el primer vincle sacramental amb l’Església i amb el mateix Crist. Certament els deixebles viurien ben aviat la mort del seu Mestre, una mica de lluny en el millor dels casos perquè de tots ells sols en restà un al peu de la creu, però per viure aquest sacrifici singular i únic d’aquella víctima sense tara, abans havien de rebre el pa i menjar-ne tots i el vi i beure’n tots, un pa i un vi que beneïts pel Mestre esdevenien llur cos i llur sang lliurats per a tots els homes. Tant sols després podrien fer experiència del ressuscitat; perquè el sacrifici del Senyor no es en va, és anunci de la nostra salvació i per ella Crist mateix ens convida a l’àpat etern en aquella gran sala arreglada amb estores i coixins que és el Regne del cel.

«Què més podia fer per nosaltres?» es pregunta sant Joan Pau II (Ecclesia et Eucharistia, 11b), vertaderament res més perquè l’Eucaristia és la mostra del seu amor fins a l’extrem, un amor sense mesura, un amor desbordat.

Aquest és el misteri de la nostra fe, el que convidem a anunciar-nos mútuament tant bon punt s’ha fet present entre nosaltres en el pa i el vi; una altra frase que tal volta de nou ens passa massa sovint desapercebuda. I en efecte, com escriu el Papa Benet, l’Eucaristia és el misteri de la fe per excel·lència, perquè la fe de l’Església és essencialment eucarística i s’alimenta de l’Eucaristia (Sacramentum Caritatis, 6).

Avui la litúrgia ens convida a posar l’accent en aquest misteri, no és pas un misteri qualsevol, és el centre de la nostra fe. Aquí l’autor de tota gràcia és enmig nostre, aquí la passió de Crist per la que va venir la nostra salvació es fa present de nou, aquí participant del seu cos i de la seva sang entrem a formar part del seu cos místic, que és l’Església.

L’hem de rebre sacramentalment i espiritualment, com afirmava sant Tomàs, per arribar a rebre’l en plenitud. 

En paraules del Papa Francesc: «En l’Eucaristia aprenem a veure la profunditat de la realitat. El pa i el vi es transformen en el Cos i en la Sang de Crist, que es fa present en el seu camí pasqual cap al Pare» (Lumen fidei, 44).

 

 

Dimarts de la setmana IX durant l'any / I

 

Dimarts de la setmana IX durant l'any / I

Santa Maria de Solius

Dimarts 1 de juny de 2021

Tb 2,10-23, Salm 11,1-2.7bc-8.9 i Mc 12,13-17

 

«Què se n’ha fet d’aquella esperança teva?» li dient rient-se’n els parents de Tobit. La nostra no és una esperança a curt termini, la nostra és una esperança a llarg termini. Nosaltres som fills dels sants i esperem, com Tobit, aquella vida que Déu donarà als qui no perden la confiança en ell.

La nostra confiança no la dipositem en cap cèsar d’aquest món, la nostra confiança la tenim posada en el Senyor, en aquell que diu sempre la veritat, sense miraments per ningú, que no actua per complaure als homes, sinó que ensenya de debò els camins de Déu. En l’època del gran imperi romà els déus i el cèsar anaven units, la religió del imperi era una part fonamental de la seva mateixa idiosincràsia. Per a nosaltres no ha de ser pas així, hi ha coses que són del cèsar i coses que són de Déu.

Certament som ciutadans d’una societat concreta, no ens podem desentendre mai dels seus problemes i els seus reptes perquè són els de la nostra comunitat també; però tot no deixant d’estar implicats en el dia a dia del nostre món, la nostra òptica va molt més enllà, va cap a aquella vida que Déu ens donarà sinó perdem mai la confiança en Ell.

Els cèsars d’aquest món són caducs, són fugissers; la nostra confiança en el Senyor ens dona fermesa davant les males noves, estimant de cor els preceptes del Senyor a la fi veurem vençuts els enemics i l’enemic no pot ser altre que l’egoisme, la desigualtat, la murmuració i la desesperança.

Massa sovint avui l’home posa la seva esperança en cèsars fugissers que més tard o més d’hora acaben per decebre’ns.

No, la nostra esperança en el Senyor no és inútil, no és material; és una esperança que no ha de témer, que ha de ser incommovible en aquell Déu que com deia sant Justí, del que avui fem memòria, és únic, que existeix des del principi i feu la creació de tot, les coses visibles i les invisibles.

 

Missa de l’Esperit Sant: Inici de la Visita Regular al Monestir de Santa Maria de Solius

 

Missa de l’Esperit Sant

Inici de la Visita Regular al Monestir de Santa Maria de Solius

Dilluns 31 de maig de 2021

1Co 12; Salm 103 i Jn 20

 «Ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant», ens ha dit l’Apòstol. La vocació monàstica, tota vocació és un do de l’Esperit. Un do que cadascun de nosaltres rebem de manera diversa, som cridats a seguir la nostra vocació en moments diferents i venim al monestir amb els nostres dons particulars i també, no ho oblidem, amb les nostres febleses tant físiques com morals; amb els nostres defectes de fàbrica, en expressió e l’Abat Maur Esteva. Però els dons que rebem no són per a ús exclusiu nostre, són per posar-los al servei dels altres, al servei de la comunitat, al servei de l’Església.

La visita regular, que és una de les grans aportacions dels nostres parers cistercencs a la vida monàstica, és, ha de ser, un moment de gràcia, un moment on la presència de l’Esperit es faci present en cadascun de nosaltres i alhora en tots com a comunitat. A vegades les dificultats de cada dia ens impedeixen veure més enllà de les nostres pròpies limitacions, com els deixebles abans de rebre l’Esperit estem tancats en les nostres pròpies febleses. Deixem que Jesús entri, no li tanquem la porta, no li barrem el pas per por a descobrir-nos davant d’Ell febles i vulnerables. Tant sols si som capaços d’obrir-li de bat a bat les portes dels nostres cors podrem rebre la seva pau i amb ella el do de l’Esperit Sant, que és tant gran com per perdonar els pecats.

Tenim un model, Crist; al qui no hem d’anteposar mai res, i en tenim un altre Maria la festa de la qual avui celebrem recordant la visitació a la seva cosina Elisabet. Que ella la beneïda entre totes les dones i el model d’obertura a la força de l’Esperit que obrà en ella meravelles, ens obri el camí cap a la salvació. No tinguem por, obrim i no pas tanquem les portes al Senyor i a la força de l’Esperit. Quan el Senyor envia el seu alè, quan alena damunt nostre, renova la nostra vida i cada dia necessitem renovar-nos per poder seguir tots junts camí cap a la vida eterna, la que Crist ens guanyà morint i ressuscitant.

 

 

Diumenge de Pentecosta Cicle B

 

Diumenge de Pentecosta B

23 de maig de 2021

Fets 2,1-11; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; Ga 5,16-25; Jo 15,26-27;16,12-15

 

Trobant-se tots junts tots quedaren plens de l’Esperit Sant. El Senyor ha estat  endut al cel, han passat set setmanes des de que aquelles dones joioses i sorpreses en trobar el sepulcre buit, trencaren la tristesa dels deixebles que ploraven tancats a casa la mort en creu del Mestre. De nou era al matí quan se sentí venir del cel un so com d’una ventada violenta i unes llengües de foc es posaren sobre cadascun d’ells. De nou com al Sinaí el foc i un gran soroll. De nou com al Sinaí tot el poble de Déu junt, ara el nou poble de Déu.

El Senyor abans de ser mort, abans de ressuscitar i abans de ser endut al cel, els hi havia dit als seus que calia que rebessin la força de l’Esperit, que calia que des del cel fossin revestits per llur força i rebessin els seus dons. I els dons de l’Esperit no es fan esperar.

El primer do és la comunió que és la comunió de la mateixa Església; estant tots junts reben la força de l’Esperit, com estant tots junts reberen el manament de celebrar el memorial del Senyor, com tots junts estant reberen la visita del ressuscitat. Fou al cenacle al darrer sopar quan Jesús digué als seus que convenia que marxés per tal de que els pogués enviar l’Esperit defensor. Fou la mateixa tarda d’aquell tercer dia després de la seva mort a la creu quan el ressuscitat aparegut als deu tancats per por els donà la pau i els donà amb l’alè l’Esperit i amb aquest la potestat de perdonar o retenir els pecats, els impulsos terrenals que ens porten al desordre, a la idolatria, a les enveges, al sectarisme, com diu l’Apòstol.

El segon do és la universalització, rebent el do de llengües la bona nova del Ressuscitat arriba a cadascú de manera particular. Si la desfeta de la torre de Babel va provocar la confusió del món, la vinguda de l’Esperit porta de nou l’entesa. Perquè com diu sant Pau els fruïts de l’Esperit són l’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la fidelitat.

La Pentecosta significa el gran viratge de la humanitat; el missatge del Crist ressuscitat s’estén ara i per tots els segles a tot el món i el vehicle per a difondre’l és l’Església del Crist ressuscitat. Així l’Esperit de veritat ens guia cap al coneixement de la veritat sencera perquè prové del Pare i dona testimoni del Fill. «L'Esperit habita a l'Església i en el cor dels fidels com en un temple, i en ells prega i dóna testimoniatge de la seva adopció com a fills. Guia l'Església cap a la veritat, la unifica en comunió i ministeri, la proveeix i governa amb diversos dons jeràrquics i carismàtics i l'embelleix amb els seus fruits. Amb la força de l'Evangeli rejoveneix l'Església, la renova incessantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs», com ens diu la Constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II (LG, 4).

Però en aquell lloc on es trobaven tots reunits hi ha algú que ja coneix els efectes de l’Esperit. Hi ha algú a qui l’Esperit ja ha visitat abans i amb la seva visita llur vida ha canviat. La tradició situa el matí de Pentecosta entre els deixebles a Maria, la mare, aquella que estava juntament amb algunes dones, els germans de Jesús i els onze tots dedicats, constants i unànimes en la pregària. Ella sap que a través de l’Esperit Déu obra meravelles, ella sap molt bé que significa ser posseïda per la força de l’Esperit perquè per aquesta força del seu ventre virginal vingué al món el Salvador.

L’Esperit té la forma a vegades de colom, a vegades de ventada, a vegades de llengües de foc, a vegades s’anuncia a través de la plàcida veu d’un àngel, a vegades aleteja sobre les aigües (Cf. Gn 1,2). Però l’Esperit no és ni un colom, ni una ventada, ni cap foc; és la força de Déu que irromp en les nostres vides i les transforma, com transformà la de Maria, com transformà la dels deixebles, com ha de transformar la nostra. La flama de l'Esperit Sant crema però no consumeix, transforma els cors perquè surti d’ells la millor part i la més veritable de l'home, fent emergir la seva vocació a la veritat i a l'amor.

En paraules de sant Joan Pau II «L'Esperit Sant, en el seu misteriós vincle de comunió divina amb el Redemptor de l'home, continua la seva obra; que rep de Crist i el transmet a tots, entrant incessantment en la història del món a través del cor de l'home.» (Dominum et vivificantem, 67)

 

 

 

Ascensió del Senyor B

 

Ascensió del Senyor B

16 de maig de 2021

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; Ef 4,1-13 i Mc 16,15-20

 

Els ulls mirant al cel i els peus tocant a la terra; així viuen els deixebles l’ascensió del Senyor i així ha de viure l’Església la seva missió, així hem de viure cadascun de nosaltres la nostra fe. El cel i la terra són els dos eixos sobre els que transcorre la nostra vida de creients; el cel com a objectiu, com a futur; la terra com a actualitat, com a present.

Aquí a la terra hem de viure com ens diu l’apòstol d’acord amb el que ens demana la vocació que hem rebut, amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència, suportant-nos amb amor els uns als altres. Però pendents del cel perquè aquell qui s’enlairà davant dels apòstols, aquell a qui perderen de vista entre els núvols; aquell que si va pujar vol dir que abans havia baixat del cel a la terra; aquell qui fou endut d’entre ells cap al cel ha de tornar de la mateixa manera com se n’anà cap al cel. Aleshores, tant sols aleshores, serà quan restablirà el regne.

Tenim un sol Senyor, Jesucrist, una sola fe, transmesa per l’Església presència de Crist a la terra, un sol baptisme que ens incorpora a Jesucrist i un sol Déu i Pare de tots que envià al seu fill per a la nostra salvació i Ell havent mort i ressuscitat retornà al cel a la dreta del Pare, tal com havia anunciat, per preparar-nos-hi l’estada. Els deixebles es preguntaven que volia dir allò de que d’aquí a poc temps no el veurien però que poc després el tornarien a veure, que volia dir allò de que se n’anava amb el Pare (Cf. Jo 16,17). No entenien que Ell havia de tornar cap al qui l’havia enviat; no entenien que precisament era això el que ens convenia. Per la seva encarnació el Fill de Déu assumint la nostra humanitat li retornà tota la seva bellesa; per la seva passió i mort a la creu Jesús compartia la nostra feblesa i la nostra mort; per la seva resurrecció Crist ens oferia la vida veritable; per la seva ascensió al cel el Fill de Déu ens obre les portes del Regne. La seva marxa, el seu retorn cap al cel implica dues coses: La vinguda del Defensor, de l’Esperit Sant i l’esperança en la tornada gloriosa del Fill a la fi dels temps. És l’Esperit qui ens permet, qui ens ajuda a viure amb els ulls fits al cel i tocant de peus a la terra.

Cadascun de nosaltres viu aquesta esperança amb els dons i els talents que el Senyor li ha confiat per tal de portar a la pràctica el manament del Senyor d’anar per tot el món i anunciar la bona nova de l’Evangeli. L’espera del regne no és, no ha de ser una espera inactiva, perquè per la força de l’Esperit formem el poble sant de Déu amb la missió d’edificar el cos de Crist, que és l’Església, fins al dia en que units en la fe i el coneixement del Fill de Déu siguem convidats a esdevenir similars a l’home perfecte, l’home que arriba a la talla de la plenitud del Crist.

La nostra salvació ens ha estat oferta per l’encarnació passió, mort i resurrecció del Senyor; per aquest misteri havent Ell participat de la nostra mort, podrem nosaltres ser partícips de la seva resurrecció. Però això serà quan Ell vindrà posant el món em evidència, tot i que ara ja ens ve l’Esperit de la veritat (Cf. Jo 16,11) per portar-nos cap a la veritat sencera i la veritat sencera no és altra que la del Regne que el Fill enviat pel Pare i retornat al Pare, portarà quan tornarà.

La nostra fe mira cap al cel i transcorre per la terra; tenim en el món el lloc de missió, tenim el cel com a única esperança que neix de la vocació rebuda. Aquí a la terra el Senyor coopera amb nosaltres quan fem la seva voluntat mentre esperem l’acompliment de la promesa del Pare. Al cel Crist ens hi espera tot convidant-nos a participar del seu Regne.

En paraules de sant Joan Pau II: «Aquest és el misteri de l'Ascensió del nostre cap. Recordem-ho sempre: "Jesús els va donar instruccions", i després “Jesús va ocupar el seu lloc”.» (24 de maig de 1979).

La nostra fe és per viure-la tocant de peus a terra però sempre amb els ulls fits al cel.

Diumenge VI de Pasqua

 

Diumenge VI de Pasqua

9 de maig de 2021

Fets 10,25-26.34-35.44-48; Salm 97,1.2-3ab.3cd-4; 1Jo 4,7-10 i Jo 15,9-17

 

«Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull a tothom qui creu en Ell i fa el bé»; ens ha dit l’apòstol sant Pere. La comunitat apostòlica visqué ja en els primers anys un salt qualitatiu molt important; la universalitat de la salvació fou l’eix de l’expansió de la fe en Crist. Ara ja no és important pertànyer a aquell o a l’altre poble, ser esclau o lliure, jueu o grec, home o dona (Cf. Ga 3,28); ara el vertaderament important, l’únic important és l’amor. «Déu és amor, i el que està en l’amor està en Déu i Déu està en ell.» (1Jo 4,16) ens diu la Primera Carta de sant Joan. Per al Papa Benet, com recull en la seva primera Encíclica Deus caritas est, aquestes paraules de sant Joan expressen amb singular claredat el cor de la fe cristiana, la imatge cristiana de Déu i també la consegüent imatge de l’home i del seu camí. Ja no hi ha diferències perquè l’única diferència és estimar o no estimar, i estimar no és un discurs buit, no és tant sols un propòsit sinó que es tradueix en fets concrets com ho són observar els manaments del Senyor o no observar-los; ser amics del Crist o no ser-ho; haver estat escollits per Ell o no haver-ho estat.

El model és, no podia ser d’altre, el Crist i la seva relació d’amor amb el Pare i amb nosaltres. Ell observà els manaments del Pare, es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. També nosaltres tant sols observant els seus manaments ens podrem mantenir en l’amor que ens té; tant sols serem els seus amics si fem el que Ell ens mana; tant sols així serem dignes d’aconseguir tot allò que demanem en nom seu al Pare.

La paraula manaments pot tenir ressonàncies no pas sempre positives; podem veure-hi quelcom que s’enfronta a la nostra llibertat i oposar-hi aleshores la nostra voluntat individual. Ens diu sant Agustí «mirem si manaments no és un altre nom de l’amor» (Tractat 1.9) perquè és Crist mateix qui ens va donar un nou manament el d’estimar-nos els uns als altres tal com Ell ens ha estimat i ens estima i Ell ens estima tal com el Pare l’estima. No hi ha altra manament més gran que aquest de l’amor, no hi pot haver cap altra relació amb Déu que la fonamentada i vehiculada en l’amor. I ha estat Déu Pare qui s’ha avançat a estimar-nos, Ell ha estat el primer d’estimar-nos fins a donar-nos al seu Fill per tal de salvar-nos.

L’amor no és tant sols un sentiment, perquè els sentiments són fugissers; tant ràpidament com s’encenen s’apaguen. L’amor, l’amor amb que Déu ens estima i amb el que demana que l’estimem a Ell i als germans és un amor que ve de Déu i va cap a Déu. Un amor encarnat en Jesucrist, aquell qui ens ha escollit, que és l‘amor fet carn, perquè tant sols Ell va poder estimar fins a l’extrem de donar la seva vida per tots nosaltres i ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics.

És Ell qui ens ha alliberat de la condició de servents per a donar-nos la d’amics, amics de Crist i amics del Pare per mitjà del Crist. Hem estat escollits per a ser amics de Déu, no hi pot haver regal més gran que aquest. I aquest és un regal no pas reservat en exclusiva a aquell o a l’altra poble, no depèn de participar-hi ni de la raça, ni de la llengua, ni de la nacionalitat; Déu no fa accepció de persones, com recorda sant Benet en la Regla citant a l’Escriptura. Déu tant sols té un vàrem per examinar-nos; l’amor. Mai no podrem correspondre-li amb la mateixa intensitat amb que Ell ens estima.

Ens cal aprendre a estimar, «si en la meva vida falta completament el contacte amb Déu, podré veure sempre només l’altra, sense aconseguir reconèixer en ell la imatge divina. Al contrari, si en la meva vida ometo del tot l’atenció a l’altre, volent ser només piadós i complir amb els meus deures religiosos, es marceix també la relació amb Déu.» (Deus Caritas est, 18).

Sense amor no hi ha lloc per a la fe i sense la fe no hi ha alegria, no hi ha esperança. Com escrivia sant Joan de la Creu «A la tarde te examinarán en el amor; aprende a amar como Dios quiere ser amado y deja tu condición.»

 

Festa de la Santa Creu

 

Festa de la Santa Creu

Santa Maria de Salomó

Fets 10, 34-43, Salm 117, 16ab i 17-18. 19-21. 22-24 i Lc 24, 35-48

«Vosaltres ja sabeu què ha passat darrerament», diu l’apòstol Pere adreçant la seva paraula al poble d’Israel. Nosaltres també ho sabem, fa ben poques setmanes ho celebràvem de nou i encara som al bell mig del temps pasqual en el transcurs del qual recordem durant quaranta dies que Jesús de Natzaret després de matar-lo penjant-lo d’un patíbul, Déu el ressuscità el tercer dia, s’aparegué a uns testimonis que des d’abans Déu havia escollit i els ordenà que prediquessin assegurant que el Crist és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Vet aquí el centre de la nostra fe, l’encarnació, passió, mort i resurrecció de Crist. No és fàcil creure-hi, la fe no és pas fruit de cap reflexió intel·lectual; la fe és una gràcia que ens dona Déu mateix i esdevé així un regal de característiques incommensurables. Tampoc no sembla que fou fàcil pels deixebles creure en la resurrecció, malgrat haver-ho viscut, malgrat haver escoltat de boca del mateix Jesús que el Messies havia de patir per tal de poder ressuscitar al tercer dia, perquè quan tenen al Crist ressuscitat davant dels ulls s’esglaien, s’alarmen, dubten. No és fàcil associar la creu amb la resurrecció, el dolor amb la joia, la desesperança amb l’esperança.

Al calvari tot sembla perdut, al calvari Crist està sol, ha estat traït, abandonat i negat pels seus mateixos; ha estat escarnit, insultat, vexat, assotat i maltractat de totes les maneres possibles; al calvari tot sembla fer olor de fracàs i sols hi ha la companyia d’una mare i unes dones adolorides amb un de sol dels  seus deixebles que s’ha atrevit a romandre al costat del mestre, fins i tot en aquelles difícils circumstàncies. Però la creu, la imatge de Crist clavat a la creu, no és tant sols la imatge del dolor humà, que també ho és perquè Crist es feu home per tal de compartir el nostre dolor i la nostra misèria. La imatge de Crist clavat a la creu és sobretot imatge de l’esperança; perquè per la fe sabem que a Crist, malgrat totes les aparences, que en són moltes, no l’han vençut sinó que és Ell qui ha vençut la mort i ens ha donat la vida. En paraules del Papa Francesc «el Messies: no era un rei potent i gloriós, sinó un serf humil i desarmat; no era un senyor de gran riquesa, signe de benedicció, sinó un home pobre; no era un patriarca amb nombrosa descendència, sinó algú sense fills, sense casa, ni lloc on reposar el cap (...) però precisament a través de la creu Jesús aconseguirà la gloriosa resurrecció, que serà definitiva.» (Àngelus 12 de març de 2017).

En temps de dificultat, de crisis de tota mena, de pestes i de pandèmies ens cal girar els ulls vers Crist que és girar els ulls vers l’esperança. També per a la gent de Salomó en uns altres temps difícils, quan la misèria motivada per les secades i les guerres s’abatia sobre els seus habitants, d’una manera providencial la creu, el Crist crucificat, esdevingué símbol d’esperança. Un prohom de Salomó, el mercader Josep Nin, volgué remeiar la fam d’aquestes terres anant a cercar blat a l’altra banda del mar. I allí a casa d’un mahometà  li sortí a l’encontre una imatge de gran tamany i amb unes faccions que expressaven una gran pietat, com explica la llegenda. I vet aquí que amb el blat que havia d’ajudar a combatre la fam a Salomó arribà el Sant Crist, comprat amb trenta monedes de plata la mateixa quantitat amb que havia sigut venut el mestre, perquè la balança amb que era pesada la imatge no acceptà ni una moneda de més; «sols trenta diners d’argent és tot el que Ell ha pesat», com diuen els goigs amb lletra popular. Rebut amb gran joia per tota la vila s’acollí la sagrada imatge construint-li una magnífica capella on tots els fidels poguessin venerar-la.

Hi ha un camí que porta cap a la creu; en part, en la seva darrera part, el recordem en la devoció del Via Crucis; però el camí de Jesús cap a la creu comença molt abans, comença amb la mateixa encarnació, perquè la seva vida, el pla de salvació, passa per la creu. Però la creu essent el punt més dur del seu camí per la terra no és pas la fi, la vertadera meta no és el calvari, sinó és el sepulcre buit, la resurrecció; la finalitat del pla de salvació no és la mort, és la vida, la vida eterna. Això certament ens ho diuen les escriptures, entendre el seu sentit ens obre els ulls per a comprendreu. Però la fe, el fonament de la fe, es basa en l’escriptura i en la tradició, en l’Evangeli que ens transmet l’experiència de fe dels deixebles. L’experiència d’aquells que compartiren la vida pública de Jesús i també compartiren amb Ell l’experiència del ressuscitat.

També aquesta imatge del Sant Crist que aquí es venera va fer el seu camí. Primer vers terres llunyanes on es viu la fe musulmana. Després d’aquelles terres fins aquí. Tant se val si aquesta imatge que avui podem venerar no és la originària, desafortunadament desapareguda l’any 1936; el realment important és el que representa i el sentiment de devoció que desperta perquè si pel seu posseïdor sols era important el seu pes en plata, per a nosaltres creients el vertaderament important és el que la creu representa. En la creu hi ha clavat el dolor de Déu i amb ell tots els nostres dolors, els nostres neguits, les nostres angoixes. Crist es feu home i fou crucificat per compartir tot aquest dolor amb nosaltres. Però la creu no és mai la fi del camí, pot ser-ne la part més costeruda, la que a tots en un moment o altre de la nostra vida ens costa de recórrer; tant a nivell individual, com familiar o col·lectiu.

Avui de nou, qui ens ho havia de dir, vivim l’angoixa d’una pandèmia que ha trasbalsat les nostres vides i ves a saber quines conseqüències econòmiques i socials ens pot portar encara. Molta gent ha patit, molta gent ha mort en la solitud sense una mà amiga al costat; molta altra gent ha esmerçat totes les seves forces en lluitar contra la pandèmia i el risc de patir privacions i fam encara ens assetja. També ara cal que girem la mirada vers Crist, vers aquell qui sap que és patir, que és sentir-se sol, abandonat, assedegat i escarnit. Crist està sempre darrera la imatge de cada un de nosaltres quan patim, quan sofrim i ens demana també a nosaltres, com als deixebles, que no ens alarmem, que no ens surtin al cor aquests dubtes, que confiem en Ell, perquè tant sols Ell és el perdó. Mirem-lo ben bé, mirem-li les mans i els peus, obrim els ulls; Ell que ha patit, ha ressuscitat anunciant-nos així que si nosaltres morim amb Ell viurem també amb Ell.

Cada cop que mirem aquesta imatge, reproducció d’aquella que el mercader Josep Nin va comprar per trenta monedes de plata, mirant al crucificat sapiguem veure-hi també al ressuscitat; la d’aquell de qui ens ve la força i el triomf, la d’aquell qui ens ha salvat; perquè és el Senyor qui ho ha fet el dia en que ha obrat; que els nostres ulls se’n meravellin perquè en aquest gran misteri la fe es manifesti a través del gran amor al Sant Crist, com diu la lletra del seu ball, perquè la gràcia del Senyor ve a visitar-nos en forma de creu per anunciar-nos la resurrecció.