Diumenge XXXI durant l’any / C

 

Diumenge XXXI durant l’any / C

30 d’octubre de 2022

Sa 11,23-12,2; Salm 144,1-2.8-9.10-11.13cd-14; 2Te 1,11-2,2  i Lc 19,1-10

 

Qui ho havia de dir que aquell personatge que tant havia defraudat seria a qui aniria a buscar i a salvar el Fill de l’home. Qui ho havia de dir que aquell pecador a qui ningú volia rebre, que havia fet tant de mal a tanta gent amb la seva usura, veuria la salvació a casa seva. Zaqueu era un home tenaç, ho havia sigut tota la seva vida i així havia amassat una gran fortuna, vivia bé, amb les butxaques ben plenes, les espatlles cobertes i sembla que no li importava massa el que poguessin pensar i dir d’ell. Però no sabem ben bé com el cor d’aquell home a qui ningú hagués qualificat de pietós, ni hauria esperat cap altra cosa que el que havia fet fins llavors, va ser tocat per Déu i la tenacitat i l’enginy que fins llavors havia emprat per enriquir-se il·lícitament, l’emprà en entestar-se a veure a Jesús que passava; així malgrat la seva petita estatura el veié i no li feu basarda enfilar-se dalt d’un arbre per tal d’aconseguir-ho.

Què mogué a aquell cap de de publicans i de cobradors d’impostos a fer tal cosa? No fou altra cosa que la gràcia de Déu. Déu s’apiada de tothom, dissimula els pecats dels homes perquè puguin penedir-se i és que Ell estima tot el que existeix i no abomina de res d’allò que ha creat; com ens ha dit el llibre de la Saviesa. I Zaqueu també era obra de Déu, l’alè immortal de Déu també era present en aquell home tant menyspreat per tothom i que havia esdevingut quelcom com la viva imatge del pecat. El Senyor el reprengué una mica, li recordà les seves culpes amb llur sola mirada i l’allunyà del mal acostant-lo a la fe. En aquell pecador el nom de Jesús, el nostre Senyor, fou glorificat, com ens ha dit sant Pau; per inversemblant que això hagués pogut semblar abans de succeir.

A Jesús no li preocupaven les crítiques dels qui es creien purs, a Ell el que l’ocupava aquell dia és la salvació d’aquell qui estant perdut feu mans i mànigues per veure’l passar. No li fou fàcil a Zaqueu, la gentada li privava la vista, el seu mateix entorn, en el qual es creia tant segur i satisfet, era el gran obstacle per a poder ni tant sols veure a Jesús, hagué de pujar dalt un arbre, però això fou suficient per veure i per ser vist; això fou suficient perquè el Senyor mateix es convidés a casa seva; això fou suficient perquè la salvació entrés en aquella casa i els qui havien estat defraudats per aquell, cobrador corrupte recuperessin quatre vegades més del que els havia estat pres i els pobres rebessin la meitat dels seus béns.

Zaqueu era un home de molt bona posició social, però mal vist i marginat per la societat, era algú que no estava a l'alçada del que aquella societat entenia per bo. Però Zaqueu estava més a prop del Regne que molts d’aquells qui es creien purs. Inquiet com era, era un home obert, i corrent d'aquí cap allà volia saber qui era Jesús, volia veure a Jesús; el veié, el rebé i cregué. Zaqueu de fet, potser sense saber-ho ni ell mateix, buscava la veritat, la vertadera vida; perquè la que ell tenia en el fons no el feia feliç; se sabia estafador i buscava una altra vida, plena de la vertadera riquesa, d’aquella que no s’arna i supera la temporalitat.

La seva, com la nostra, no era tant sols una petitesa física. Tots som petits davant de Déu, no podem abastar la totalitat de Déu, som massa petits per a conèixer-lo del tot, perquè les nostres mires són sovint curtes, massa humanes i terrenals; però si el nostre cor està inquiet, si cerquem a aquell qui és la veritat descansarem quan el trobem com deia sant Agustí.

Zaqueu trobà a Jesús de dalt d’un arbre estant, com nosaltres trobem la salvació en aquell qui restà penjat en l’arbre de la creu. De dalt del sicòmor estant Zaqueu mirà a Jesús i Jesús mirà a Zaqueu, es troben amb la mirada. És aleshores quan Jesús li diu a Zaqueu que baixi de pressa de l’arbre on s’ha enfilat, que baixi de pressa de la suposada comoditat en la que viu, que baixi de pressa de la usura que l’ha fet ric, perquè creient-se amb aquests mals subterfugis per damunt dels altres, als qui té dominats econòmicament, de fet s’ha allunyat de Déu i dels homes. Tal com viu no estima ni a Déu ni al proïsme; però tot estar per fer i tot és possible per al Fill de l’home; avui mateix la salvació entrarà a casa seva; ara que ja l’ha vist i l’ha escoltat, ja sols li manca acollir a Jesús a taula i restituir el mal que ha fet.

La salvació està prop d’ell i Zaqueu va entendre el que Jesús li volia dir, l’escoltà; va baixar de l’arbre, l’acollí a casa seva, actuà, i de tant content que estava s’adonà que li calia rectificar el mal que havia fet, reparà. Escoltà, actuà i reparà; tres elements fonamentals per a la salvació, que podem viure també nosaltres en el sagrament del perdó. Zaqueu va perdre aquell dia molts diners, però guanyà una riquesa molt més important; la seva casa, la seva ànima fou salvada i és que el fill de l'home ha vingut a buscar i a salvar el qui està perdut, perquè Ell tot ho plany i amb el seu poder dur a bon terme tots els bons propòsits i totes les obres que la fe ens inspira i de les que el pecat ens allunya impedint-nos de dur-les a terme. Així actua la gràcia del nostre Déu i de Jesucrist el Senyor.

També nosaltres hem de mirar d’enfilar-nos per damunt de les nostres falses comoditats, del diner, del poder, de les enveges, de les murmuracions, de l’autosuficiència i de tantes altres coses que ens limiten la visió de Déu; hem de mirar de fixar la vista en Crist, de cridar la seva atenció  i estiguem certs de que Ell ens mirarà, de que Ell ens cridarà i de que Ell ens mourà a deixar de fer el mal i a començar a fer el bé. Perquè el Senyor sosté als qui cauen i sols Ell els redreça, com redreçà a Zaqueu. Déu no fa res sense estimar, Déu ho fa i ho pot per amor.

Dissabte de la setmana XXVI durant l'any / II Assemblea de la Germandat de Poblet

 

Dissabte de la setmana XXVI durant l'any / II

Dissabte 1 d’octubre de 2022

Assemblea de la Germandat de Poblet

Jb 42,1-3.5-6.12-16; 118,66.71.75.91.125.130 i Lc 10,17-24

Per a Déu res no és impossible, a aquesta conclusió hi arribà Job després d’un camí no pas exempt de penalitats. Val més tenir coneixement i bon sentit, fe en els manaments que cap altra bé. A la fi del seu viatge vital Job ha adquirit aquest coneixement i bon sentit, al cap i a la fi l’hi ha fet bé haver sofert tantes penes i ja no s’alegra pas de que els seus enemics hagin estat sotmesos, sinó de que el seu nom estigui escrit en el cel, d’haver recuperat l’amistat amb Déu. El camí existencial de Job és també el nostre camí, aprenem en les penes més que en les joies, perquè hi aprenem a confiar-nos en el Senyor. Ai d’aquell qui es creu satisfet, a recer de l’error i es permet d’anar donant lliçons als altres, com feien els mal anomenats amics de Job, aquests que creien saber-ho tot, fins i tot la causa dels mals que afligien a aquell que en altre temps havia estat afavorit pel Senyor i del que ara rebia mals; però el que feien en realitat era intentar allunyar-lo de Déu que vol dir portar-lo a la perdició, cercant i donant explicacions humanes l’hi impedien de trobar sentit a la seva situació.

Estimats germans i germanes més de tres anys després ens tornem a trobar aquí a Poblet, podríem ben bé dir que després d’haver sofert moltes penes, d’haver viscut situacions que en la nostra darrera trobada no hauríem pogut pas preveure ni en el pitjor dels escenaris. I és que no hi ha res de nou sota el sol; hem avançat molt tecnològicament i socialment, però al cap i a la fi seguim a mercè de pandèmies o de guerres, davant de les quals de res no val la nostra autosuficiència personal i col·lectiva. Déu a través de la història ens parla, com parlà al poble d’Israel, com parlà a Job en la seva història personal, com ens parla també a nosaltres si deixem d’ensordir amb les nostres migrades cabòries i ens parem a escoltar-lo amb una mínima atenció. Perquè malgrat el que hàgim pogut viure, els nostres ulls segueixen essent feliços de veure el que veuen, de veure al Senyor.

Tots hem patit de més o menys prop la pandèmia, tots coneixem víctimes a les que ha arrabassat la vida o ha sumit en la solitud o ha marcat d’una manera o d’una altra. Com Job al final del seu periple, tampoc per a nosaltres res és igual perquè sense de fet haver canviat res, perquè res no hem viscut que no haguessin viscut altres generacions, tot ha canviat i ens n’hem adonat de la nostra pròpia fragilitat, de les nostres febleses tant físiques com morals, que diria sant Benet. Però potser el Fill ens ha volgut revelar al Pare a través d’aquesta feblesa; perquè s’aprèn molt més de la feblesa que de l’autosatisfacció.

Avui celebrem una santa discreta i minúscula en el conjunt de la seva societat i alhora enormement gran en el conjunt de l’Església. Santa Teresa de l’infant Jesús o Teresa de Lisieux, ha esdevingut una de les santes més conegudes i estimades. Ella no ha deixat mai d'ajudar a les ànimes més senzilles, als petits, als pobres, als qui sofreixen, a tots els qui la invoquen, i també ha il·luminat a tota l'Església amb la seva profunda doctrina espiritual. Deia el Papa Benet XVI parlant sobre ella que: «hauríem de poder repetir cada dia al Senyor, que volem viure d'amor a ell i als altres, aprendre a l'escola dels sants a estimar d'una forma autèntica i total. Teresa és un dels «petits» de l'Evangeli que es deixen portar per Déu a les profunditats del seu Misteri. Una guia per a tots. Amb la humilitat i la caritat, la fe i l'esperança, Teresa entra contínuament en el cor de la Sagrada Escriptura que conté el Misteri de Crist.» (Audiència General 6 d’abril de 2011).

Teresa de l’infant Jesús des de la vida amagada del seu monestir arribà al cor del món. No és altra que aquest el paper dels monestirs, el paper dels monjos i de les monges, viure amb simplicitat la grandesa de l’amistat amb Déu, que és l’única i vertadera amistat que val la pena de viure. I cap altra cosa hi podeu venir a cercar els qui us acosteu al monestir que aquesta amistat amb Déu.

Aquella simplicitat i aquella amistat amb Déu que assaborí a la fi Job, exemple de fidelitat en l’adversitat, i que Teresa de l’infant Jesús, exemple de fidelitat en la humilitat, creient-se sempre indigne, definia escrivint: «Perquè la teva ànima és extremadament senzilla; i quan siguis perfecta, seràs més senzilla encara, perquè quant un més s'acosta a Déu, més se simplifica.» Job i Teresa alegres de tenir llurs noms escrits en el cel, perquè això és l’únic que té valor, arribaren a veure amb els seus propis ulls allò que només coneixien pel que havien sentit dir, fent experiència de Déu en la feblesa i en l’adversitat i coneixent de primera mà l’amistat amb Déu. Tant de bo també a nosaltres se’ns faci el regal de conèixer a Déu a través del Fill que ens el vol revelar.

Diumenge XXV durant l’any / Cicle C

 

Diumenge XXV durant l’any / Cicle C

Diumenge  18 de setembre de 2022

Capella de santa Caterina

Am 8,4-7; Salm 112,1-2.4-6.7-8; 1Tm 2,1-8 i Lc 16,1-13

Les veritables riqueses no són pas les que nosaltres aquí considerem com a tals, les veritables riqueses són les del cel. Jesús elogia, en certa manera, l’astúcia d’aquell administrador malversador que saber buscar un recer per al seu futur. No és que Jesús el justifiqui ni encara menys el lloï. Jesús en primer lloc ens vol fer veure que  no hem de posar l’accent en les riqueses enganyoses sinó en les veritables. Jesús ens ensenya que perdonant nosaltres als altres ens podem arribar a guanyar el perdó malgrat haver comés moltes mancances al llarg de la nostra vida. Podríem posar en paral·lel aquest text evangèlic d’avui amb aquell altre del capítol 18 de l’Evangeli de Mateu; allí un senyor perdonà a aquell servent que devia deu mil talents i estava a punt de ser venut ell i la seva família com a esclau; ell rebé el perdó del deute, però  fou incapaç de perdonar al que li devia cent denaris; la seva manca de misericòrdia rebé el càstig fins a pagar la totalitat del deute que poc abans li havia estat perdonat. Avui l’evangelista sant Lluc ens presenta un relat en certa manera similar, però aquí el protagonista té l’astúcia de guanyar-se amics a costa de la riquesa enganyosa per tal de ser rebut quan li calgui; sap que perdonant, ni que encara sigui de manera fraudulenta perquè perdona el deute d’un altra, ni que encara sigui parcialment, acabarà per ser ell mateix perdonat.  Qui sembra perdó, recull perdó.

Com podem aconseguir ser fidels en allò que val poc per tal d’esdevenir fidels en allò de més valor? Estimant l’amo al que val la pena verdaderament estimar, servint a Déu abans de servir a les riqueses i als poders d’aquest món. Aquell qui és mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, ens ho ha mostrat al llarg de la seva vida; Ell poden haver estar ric fou pobre; podent haver tingut poder, el rebutjà; podem imposar-se, tractà sempre de convèncer. Obrant així esdevingué vertaderament poderós, servint a Déu, servint al Pare, ens ensenyà com obtenir allò de més alt valor.

Avui ens poden escandalitzar les paraules del profeta Amós, parlar de fer trampes o de comprar amb pocs diners gent necessitada; però si ho mirem tant sols amb una mica de deteniment veurem que no està tant lluny del que vivim també avui, perquè vivim en un món, en una societat on servim abans al diner que a Déu, on fem bastant més de cas de les riqueses que de Déu. Aquestes paràboles, escrivia sant Agustí, s’anomenen contradictòries perquè comprenguem que si va poder ser lloat pel seu amo aquell que va defraudar els seus béns, han d'agradar a Déu molt més els que fan les mateixes obres segons els seus preceptes.

La nostra força l’hem de cercar en la pregària, pregant per nosaltres, però pregant alhora per tothom. Pregant també pels qui tenen autoritat, perquè aconsegueixin l’honestedat, la pietat i la serenitat. Evitar les baralles, les discussions, alçar-nos amb les mans netes, com deia l’Apòstol a Timoteu, no ho aconseguirem pas sinó posem a Déu per davant de tot. De la nostra vida i del nostre món en som administradors, no pas els amos, perquè Déu n’és l’únic amo, Ell és l’única riquesa, la millor riquesa, la de més valor; un valor no es pot adquirir amb diners, sinó sols amb la pregària. Sols així administrarem bé la nostra vida, una vida que de fet i de dret pertany a Déu,  no pas a nosaltres mateixos ni als altres homes. Això ho oblidem massa sovint volent controlar la vida i la mort amb mil mitjans. La vida és sagrada perquè pertany a Déu, és un do seu i a Ell ha de retornar.

Divendres setmana XXIV durant l’any / II

 

Divendres setmana XXIV durant l’any / II

16 de setembre de 2022

Santa Maria de Valldonzella

1C 15,12-20; Salm 16,1.6-7.8 i 15 i Lc 8,1-3

Per anar amb Jesús no calen masses condicions, no es tracta de pertànyer a un determinat poble, a una raça concreta o a una condició social determinada. Per anar al seu costat passant per viles i pobles, predicant i anunciant la Bona Nova del Regne de Déu tant sols cal una condició, creure en Ell, creure en Crist. Els seus seguidors són homes i dones que tenen posada l’esperança en Crist, una esperança, com ens ha dit l’Apòstol, que ha d’anar més enllà d’aquesta vida. El tret distintiu de la nostra fe és creure en el projecte de vida que Crist ha portat a la humanitat i aquest no té cap sentit sense creure en un Crist victoriós de la mort i disposat a compartir amb nosaltres aquests seva i nostra victòria sobre el pecat i sobre la mort, compartint la seva resurrecció també amb nosaltres.

Sant Benet en la Regla, que és el nostre manual de vida, ens presenta un projecte de vida a llarg termini, tant llarg que no s’acaba aquí a la terra sinó que té voluntat d’anar més enllà de la mort. Això no vol pas dir que ens hem de desentendre d’aquest món sinó que hi hem de viure conscients de que creiem en una realitat que va molt més enllà, amb el desig de que quan ens desvetllem del son de la mort el podrem contemplar fins a saciar-nos, com ens ha dit el salmista i mentrestant ser aquí missatgers del Regne.

Avui som nosaltres aquets homes i dones que seguim al Crist. També nosaltres hem estat malalts i hem patit o patim malalties de l’esperit, també nosaltres som dèbils i tenim les nostres febleses tant físiques com morals; però com a ells i elles aleshores, Crist ens convida avui a seguir-lo i nosaltres hem de ser ben conscients de a qui seguim i perquè el seguim. Seguim al ressuscitat, sinó la nostra fe no tindria cap sentit i el seguim confiats de que atendrà la nostra súplica, la de compartir amb nosaltres la seva resurrecció.

Hem de tenir sempre present aquesta centralitat de la nostra vocació: El Crist. La nostra vocació, com la mateixa Regla ens indica, és cristocèntrica perquè d’Ell ens ve la força i cap a Ell anem. La vida del monjo i de la monja no és altra cosa que la vida cristiana, viscuda amb tota simplicitat però alhora intentant de viure-la amb tota la seva plenitud, amb la màxima intensitat. No som ni millors ni tal volta pitjors que qualsevol altre creient, però se’ns demanarà potser més perquè sabem ben bé quin camí porta cap al Crist i que cal fer per arribar-hi.

Som a les portes del Capítol General del nostre Orde, hi arribem vivint sovint en situació de feblesa, d’incertesa pel futur de les nostres comunitats, de la nostra Congregació, del nostre Orde i de la mateixa Església. Certament els temps van canviant i no bufen pas a favor de la vida monàstica, com tampoc ho fan a favor de la vida cristiana, n’hem de ser conscients i interpretar els signes dels temps, com ens dia el Concili Vaticà II, partint sempre d’allò que és fonamental per a nosaltres: El Crist, no anteposant-li res, confiant-li tot, esperant tot d’Ell.

Ho deia el nostre Abat General el passat dia 15 en el curs de formació monàstica: «No tenir res més estimat que Jesús no ens distreu de la realitat, al contrari: ens fa adherir-nos amb amor a la realitat allí on ens toca viure-la mentre potser ens fereix la malaltia, la feblesa de la vellesa, el servei dolorós i desagradable a la comunitat o la persecució del món. (...) Qui ho deixa tot per Ell, en realitat no perd res, perquè el valor constant de tot el que deixem és Crist mateix.»

Missa votiva de Santa Tecla. Visita del la relíquia del braç de santa Tecla a Poblet

 

Missa votiva de Santa Tecla

Visita del la relíquia del braç de santa Tecla a Poblet

Dilluns 12 de setembre de 2022

Sa 3,1-9; Salm 33,2-9 i Mt 25,1-13.

 

Una noia de bona família promesa amb un dels homes més rics de la ciutat d’Iconi escoltava embadalida de la finestra estant un home foraster que havia arribat a la seva ciutat. D’ençà que el començà a escoltar ni menjava, ni bevia, sols estava pendent d’aquell estranger que parlava sobre la continència i la castedat, que parlava d’un tal Jesús de Natzaret que havia estat crucificat i havia ressuscitat, que a ell, el darrer dels apòstols, l’havia convertit havent-li sortit al pas camí de Damasc i fent-lo caure del cavall enlluernant-lo i deixant-lo cec per uns dies, com ho havia estat durant anys. L’estranger és Pau, la noia Tecla i aquell encontre casual canvià la vida de Tecla que escoltant-lo trobà la vertadera pau. Tecla ho deixà tot per seguir a Pau, renuncià al matrimoni, als seus costums, a la seva família i quan volgueren cremar-la viva per castigar la que a ulls humans era desassenyada conducta, el Senyor la protegí i feu caure sobre el foc una tromba d’aigua que l’apagà, com l’aigua del baptisme apaga el foc del pecat.

Tecla no seguia a Pau, seguia a aquell a qui Pau seguia, seguia al Crist. Pau és un fundador d’Esglésies, de les construïdes amb pedres vives, és a dir, amb persones que s’ofereixen «com una víctima viva, santa i agradable a Déu» (Rm 12,1). Tecla fou una pedra ben viva i Crist preservà aquella pedra viva de tot turment. Ni les flames, ni els seus lleons, ni les feres marines, ni els bous, ni les serps no pogueren vèncer aquella dona que tant agosaradament ho deixà tot, deixà l’amor humà, deixà la seguretat d’una vida còmoda i luxosa per viure confiada en aquell de qui havia escoltat la Paraula, que Pau predicava. Res no espantava a Tecla, malgrat haver estat depurada com l’or al gresol, malgrat haver estat oferta com una víctima damunt l’altar; ella tenia l’esperança segura de la immortalitat, fou posada a prova i el Senyor la considerà digne d’Ell. Aquesta verge desassenyada als ulls dels seus pares, als ulls del seu promès i als ulls dels homes, era assenyada davant de Déu, el jutge únic i veritable. La seva torxa estava a punt per a rebre el nuvi, el vertader nuvi amb qui realment valia la pena d’unir-se, el Crist.

Els màrtirs són aquells qui han donat testimoni de la seva fe, aquells qui havent vençut totes les dificultats, havent suportar tota mena de penalitats, s’han mantingut fidels al Crist. Per Tecla escoltar a Pau parlar de Crist significà el naixement a una nova vida, a la vertadera vida i ja no li calgué res més, tota altra cosa li semblava supèrflua.

Què ens ensenya Tecla a qui coneixem a mig camí entre el relat i la llegenda? Tecla, la deixeble de Pau per excel·lència, ens mostra que alçant la mirada vers el Senyor serem omplerts de llum, que invocant-lo serem salvats de qualsevol perill, de qualsevol risc que pugui atemptar contra la nostra ànima. Ella va tastar-lo i va saber que n’és de bo el Senyor, que n’és de bo l’espòs a qui esperà amb la torxa de la fe ben encesa i l’oli de la fidelitat sempre a punt.

Els màrtirs són homes i dones com nosaltres, no tenen res de diferent; són homes i dones que s’han confiat plenament al Senyor i Ell ha obrat per mitjà d’ells grans prodigis, a través d’ells ha escampat la fe i llur vida i llur mort han estat llavor de nous creients. Sempre és temps de màrtirs, no són cosa del passat, són també cosa del present i ho seran del futur, perquè la fe sense testimoniar-la és morta. En paraules del Papa Benet XVI «avui és més necessari que mai tornar a proposar l'exemple dels màrtirs cristians, tant de l'antiguitat com del nostre temps, en la vida dels quals i en el testimoniatge dels quals, portat fins al vessament de la sang, es manifesta de manera suprema l'amor de Déu.» (8 de novembre 2007).

Tecla fou guanyada al Crist per Pau i mai més no se’n va desdir del seu compromís, desassenyada pels homes fou assenyada per Déu, escollí el millor espòs i mai no va dubtar de la seva elecció. Ni els turments, ni la persecució, ni el menyspreu dels qui abans havien estat els seus familiars i conciutadans no pogueren temptar-la i arrabassar-li la fe. Fou feliç perquè trobà en el Senyor el seu refugi. Aquesta és la lliçó dels màrtirs, aquest és el seu testimoni. Tecla una dona valenta, agosarada, conseqüent, ho deixà tot en escoltar per boca de Pau la Paraula de Déu, la bona nova del Crist, i és avui per a nosaltres un testimoni de fe, un model de creient i una mostra del que la fe pot fer en les ànimes que es posen en mans de Déu, en l’ànima dels qui posen en Ell la confiança i s’obren a la veritat i  que a la fi del camí són recompensats arribant a la seva presència. Pau i Tecla, dues vides marcades per l’encontre amb el Crist, dues ànimes bessones que formen part de les nostres arrels cristianes més profundes i ens esperonen avui a caminar vers el Senyor amb confiança, amb perseverança i amb fidelitat, tal com ells ho feren. 

Festa del Sagrat Cor de Solivella

 

Festa del Sagrat Cor

Parròquia de l’Assumpció de Maria de Solivella

Divendres 9 de setembre de 2022

Ez 34,11-16; Salm 22,1-3.4-6; Rm 5,5-11 i Lc 15,3-7

 

Molt estimat senyor Arquebisbe, estimat Mossèn Adam, estimats germans preveres i diaques, estimats germanes i germans.

«Adoneu-vos bé d’això» diu l’Apòstol sant Pau, adonem-nos de com el Crist ens estima, perquè no trobaríem massa gent disposada a morir pels bons i pels dolents. L’amor de Crist és un amor fins a l’extrem, un amor infinit. L’amor és quelcom que tots experimentem i difícilment som capaços de representar. Un sentiment tant vital com aquest el situem en el cor, perquè de fet ultrapassa qualsevol raonament, estimem perquè estimem i poc podem afegir-hi, poc podem explicar. Però l’amor humà és a vegades fugisser, a vegades interessat, a vegades limitat. Molts cops veiem com l’amor es trenca en el matrimoni, en les relacions familiars, entre amics; es trenca perquè no som capaços de superar les dificultats, anteposem a l’amor altres valors especialment materials; sinó pensem en quantes famílies trencades per una herència, per posseir un o altre bé, perquè el materialisme i l’egoisme són els principals enemics de l’amor. El nostre amor, essent humà, és sovint imperfecte i a vegades no correspost i això provoca dolor. Però també és ben cert que moltes vegades res pot superar per exemple a l’amor dels pares pels seus fills o tantes vides lliurades en servei dels altres sense esperar res més a canvi que el sentiment d’haver fet el bé. Aquest darrer amor lliure i sense condicions, és un tast, una mostra de l’amor de Déu. Diu sant Pau que potser trobaríem algú disposat a morir per un home honrat, per una causa justa, algú disposat a donar la vida amb valentia per amor a un ideal.

L’amor de Déu supera ben bé tot això. L’amor de Déu es regeix per uns altres  paràmetres. Déu va enviar al seu Fill al món, es va fer carn, un com nosaltres, llevat del pecat, per salvar als bons però també als dolents. L’amor de Déu és quelcom incommensurable però alhora respecta la llibertat de l’estimat, Déu estima a canvi de res, Déu és amor sense condicions, sense preu, fins a l’extrem, fins i tot sabent-se no correspost Déu estima igual, sabent-se no reconegut estima igual. I Crist és la representació d’aquest amor, l’encarnació d’aquest amor. Ell fent-se home, patint com un de nosaltres i morint com nosaltres ens mostrà el que és estimar fins a l’extrem. Ens ho explica el mateix Jesús d’una manera ben gràfica. Perquè qui de nosaltres deixaria noranta-nou ovelles per anar a cercar-ne una de perduda? No ens plantejaríem si el risc val la pena? No tindríem por de perdre les altres noranta-nou? Tot depèn de l’amor, perquè no és cert que hi ha molts pares que ho han deixat tot i han esmerçat tots els esforços sense cap recança per poder rescatar un fill de la droga, per lluitar amb ell contra la malaltia o qualsevol altre adversitat? Déu és pare, un pare amorós de tots i cadascun dels seus fills, sigui correspost aquest amor o no ho sigui, creguin en Ell o no hi creguin; i quan perd una ovella no para fins a recuperar-la i integrar-la de nou al ramat.

Hem reduït massa sovint l'amor als vertígens del desig individual o sentiments fugissers i d'aquesta manera, ens hem allunyat de la veritable felicitat que es troba en el lliurament sense reserves, en allò que el Concili Vaticà II anomena «el noble ministeri de la vida» (cf. Gaudium et spes, 51). Buscar-nos a nosaltres mateixos per egoisme en lloc de buscar el bé de l'altre, és, al cap i a la fi, pecar. Això ens allunya de Déu, font de tot amor, i de Crist Salvador que va oferir el seu Cor ferit perquè trobéssim la nostra vocació d'éssers que s’uneixen lliurement al seu amor. Crist ens convida a imitar-lo en l’amor, segur que no podrem estimar mai com Ell estima, però ens hi podem acostar. Hem de deixar de banda la dinàmica de la correspondència i encara més de la correspondència a curt o mig termini, l’amor no es cobra. El peatge de l’amor es cobra al final del camí, al final de la nostra vida. Ens cal aprendre a mirar als altres no tant sols amb els nostres ulls,  sinó des de la perspectiva de Jesucrist. Ens cal mirar més enllà de l'aparença exterior de l'altre i descobrir-hi la riquesa del seu interior veure’l amb els ulls de Crist. Per a nosaltres creients per oferir amor al qui el necessita, per poder estimar al proïsme, ens cal el contacte amb Déu, poder veure en el proïsme no tant sols a l'altre, sinó reconèixer en ell la imatge divina. I a l’inrevés, si en la nostra vida obviem tota l'atenció a l'altre, si som tant sols pietosos, homes i dones religiosos que compleixen amb els seus deures però no estimem a l’altre, marcim també la relació amb Déu, pot ser serà una relació correcta, però sense amor no és res. És la disponibilitat amorosa vers al proïsme, el que ens fa sensibles davant Déu. És el servei als altres el que ens obre l’ànima a l’amor de Déu. Escrivia el Papa Benet XVI en la seva Encíclica Déu és amor que l’amor a Déu i l’amor al proïsme són inseparables, són un únic manament; però tots dos viuen de l'amor que ve de Déu, que ens ha estimat primer. No es tracta d’un manament que se’ns imposa, sinó d'una experiència d'amor nascuda des de dins, nascuda al cor, un amor que per la seva pròpia naturalesa ha de ser ulteriorment comunicat a uns altres. (Cf. Deus caritas est, 18)

Solivella va prendre als anys quaranta del segle XVIII l’opció de confiar-se a l’amor de Déu. Els vostres avantpassats decidiren d’acudir per alliberar-se de l’estrall de la mort de molts infants a la intercessió divina, concretament invocant al Sagrat Cor de Jesús,  una devoció que en aquella època entrava amb força al nostre país. Així el Consell Municipal tingué molt clar a qui havia d’acudir, havia de recórrer a l’amor de Déu. Així  el poble s’obligava a dedicar cada any una festa en honor d’aquesta advocació cristològica, passejant pels carrers de la vila al Santíssim. Déu va vessar el seu amor sobre Solivella i aquella pandèmia va acabar i la vila conscient del que havia promès ha complert el seu vot de poble, llevat moments puntuals quan les circumstàncies no ho feren possible. Així Solivella celebra d’una manera solemne i evident que Déu un dia va estimar-la o millor dit que estimant-la sempre aquesta vila, un dia va demostrar-los als seus vilatans com els estimava.

Les tradicions són sempre boniques de recordar i de mantenir. Però no podem oblidar-ne els orígens, no podem oblidar el lligam que aquesta tradició estableix entre Déu i Solivella i aquest lligam no és altre que l’amor. En paraules del Papa Francesc: «Déu s'ha unit a nosaltres, ens ha escollit i aquest vincle és per sempre, no tant perquè nosaltres som fidels, sinó perquè el Senyor és fidel i suporta les nostres infidelitats, la nostra lentitud, les nostres caigudes. (...) La fidelitat de Déu ens ensenya a acollir la vida com a esdeveniment del seu amor i ens permet testimoniar aquest amor als germans mitjançant un servei humil i mansuet.» (Homilia 27 de juny 2014). L’amor ha de ser fidel per damunt de qualsevol altra cosa; ja sabem que cap amor està exempt de dificultats, cap amor està lliure de patir tempestes; el vertaderament important és que perseverant en l’amor, essent fidels en l’amor puguem ser capaços de sortejar-les i superar-les. Déu cuida de nosaltres, Déu te cura de la humanitat. No ens ha deixat, ell cuida de nosaltres; no és pas un Déu llunyà, per a qui no comptem per a res. Podem veure el món com regit per un conjunt de lleis pròpies segons les quals es desenvolupa, i en les quals Déu no intervé, on no hi ha lloc per a Déu, no hi ha lloc per al seu amor. Sovint no volem que Déu ens molesti. Però si que és bell i consolador saber que hi ha una persona que ens estima i ens cuida i ho és molt més saber que Déu que ens coneix, ens estima i es preocupa per nosaltres. (Cf. Benet XVI 11 de juny de 2010).

Déu no es cansa mai d’estimar, per això el representem amb el cor obert a tots, obert de bat a bat, amb el cor sagnant, trencat de tant estimar-nos. Som nosaltres els qui ens cansem d’estimar, ens cansem d’estimar als altres quan creiem que no som correspostos, que no se’ns retorna l’amor; som nosaltres els qui a vegades ens cansem de ser estimats, sobretot de ser estimats per Déu. Estimar no és fàcil, cal esforçar-s’hi, cal treballar l’amor, cada dia, a cada instant, davant de cada dificultat, davant de cada entrebanc per tal de poder seguir el camí cap a Déu i seguir estimant. Tenim molts exemples d’amors desinteressats, gratuïts, altruistes; però tenim un exemple sublim el d’aquell qui mai es cansa d’estimar, el d’aquell qui estima sempre i en tota circumstància fins a l’extrem. Ho fa amb amor pacient, bondadós, sense enveja, ni altivesa, ni orgull, sense egoisme, ni irritació, ni desig de venjança, trobant el goig en la veritat i no pas en la mentida; excusant-ho tot, esperant-ho tot i suportant-ho tot.

Un amor que no és només un sentiment, és una força que dona vida. Déu Pare ens convida a estimar, el seu Fill Jesucrist ens mostra com estimar i amb Ell tots els sants reconeguts per l’Església i tots aquells sants de la “porta del costat”, com diu el Papa Francesc, que han estimat als germans, s’han deixat estimar per Déu i ens ensenyen com estimar. Perquè Déu és amor, és tot amor.

Diumenge XXIII durant l’any / C

 

Diumenge XXIII durant l’any / C

4 de setembre de 2022

Sa 9,13-18; Salm 89,3-4.5-6.12-13.14 i 17; Flm 9b-10.12-17  i Lc 14,25-33

 

El llenguatge de Crist sona dur i feréstec quan ens diu que sinó l’estimem més que al pare, la mare, l’esposa, els fills o als germans no podem ser els seus seguidors. Sinó l’estimem més que a la nostra pròpia vida no tenim res a fer. O tal volta sí, perquè abans d’emprendre la construcció de la nostra fe, abans d’emprendre la batalla contra la incredulitat i el mal ens cal mesurar les nostres forces, no sigui que esdevinguin incertes les nostres previsions o insegurs els nostres raonaments.

No podem ser deixebles del Crist sense renunciar a tot el que tenim, no podem ser els seus seguidors sense portar cadascun de nosaltres la nostra pròpia creu. Però de fet, no hi molta gent portant ja creus ben pesades? No hi ha molta gent portant la creu de la fam, la de l’exili, sigui per motius polítics, econòmics o socials, la creu de la nuesa, la creu de la presó, la creu de la solitud, la creu de la malaltia o la creu de la incomprensió? Hi ha tantes creus al món, tants natzarens amb feixugues creus carregades al coll que ni hi ha prou veròniques compassives per eixugar tants fronts amarats de suor i de sang, ni prou cireneus per ajudar-los en el camí. O tal volta sí que hi ha un cireneu amb prou experiència en això de carregar-se la creu al coll, un cireneu sempre disposat a donar un cop de mà, per més feixuga que sigui la nostra creu, el Crist.

Tant de bo que si mirant les creus dels altres pensem que no ens pertoca d’ajudar-los, que no ens correspon d’eixugar llur suor del rostre, aquesta separació del dolor dels altres sigui, com succeí a Onèsim, ocasió per a recobrar-los per sempre com a germans, rebent-los com a tals. Massa sovint el cos, aquesta vida, esdevé una càrrega per a l’esperit, que afeixuga l’ànima. Una creu tant pesada que no deixa espai per a pensar en res més que en com suportar-la, no deixa descobrir allò mateix que tenim entre mans, ni encara menys ens permet de ser capaços de trobar un rastre de les coses del cel. Com descobrir-hi aleshores la voluntat del Senyor? Com conèixer que desitja Déu? És que potser és el Senyor qui ens vol afeixugats, esclafats sota el pes de les creus de la vida?

No pas si mirem en profunditat el misteri de la redempció. La vida d’aquí a la terra és com un somni en fer-se de dia, com l’herba que espigada al matí, al vespre ja està marcida i seca. Hi ha quelcom que va molt més enllà, hi ha qui per a Ell mil anys són com un dia que ja ha passat. Ell és la font de la saviesa, el qui la dona i qui envia l’Esperit, el qui dona la saviesa que salva. És aquell qui reclama la nostra atenció, és aquell qui a canvi d’estimar-lo més que a cap altra, aquell qui acceptant les nostres renúncies mogudes per l’amor vers Ell, és pacient amb nosaltres, ens sacia amb el seu amor i esdevé la nostra muralla, una muralla on les torres estan ben fonamentades, els merlets conclosos i ben acabats i la lluita ben planificada.

És dur el llenguatge de Jesús, tant dur que alguns l’abandonaren i l’abandonen també avui. La crida de Jesús és la crida a una nova llibertat, la llibertat del deixeble. Una llibertat, costosa, cara, que requereix coratge. Jesús demana als qui el volen seguir de renunciar a tot el que posseeixen;  però demanant-nos aquesta renuncia Jesús va més enllà  de les coses materials; ens parla d’estimar, de no voler ser els amos de la nostra vida, dels nostres sentiments; perquè aquests  moltes vegades deixen veure que només posseïm la injustícia, més que no pas la misericòrdia; és quan jutgem durament als germans i ens sentim amb el dret de pensar i de decidir pels altres, amb dret de carregar-los pesades creus al coll,  sense la mínima intenció d’ajudar-los o d’alleugerir-los la càrrega. Crist ens convida a deixar de carregar creus, sigui de manera activa individual i personal o sigui de manera passiva i col·lectiva, i ens convida a carregar la seva creu i a seguir-ho per a aprendre així d'ell a practicar la misericòrdia, la justícia i la gràcia, l’amabilitat.

Deia el ja avui beat Joan Pau I: «Estimar a Déu és viatjar amb el cor cap a Déu. Un viatge preciós. (...) Un viatge que comporta a vegades sacrificis, però aquests no han d’aturar-nos. Jesús està a la creu: el vols besar? Si ho vols fer no pots sinó inclinar-te cap a la creu i deixar que et punxin algunes espines de la corona que té al cap el Senyor» (Audiència General 27 de setembre de 1978).

Dissabte setmana XXII durant l’any / II

 

Dissabte setmana XXII durant l’any / II

3 de setembre de 2022

Casa Ntra. Senyora de Montserrat de Caldes de Montbui

Exercicis amb els preveres de Vic

1C 4,6b-15; Salm 144,17-18.19-20.21  i Lc 6,1-5

 

Jesús, el Fill de Déu, és amo del dissabte, perquè Ell dona als homes allò que és de Déu. S’ha encarnat precisament per això, per fer-nos partícips de la filiació divina.

No hem de presumir d’això, es pur do de Déu; no hem de voler distingir-nos dels altres, és pura gràcia; no tenim res que no hàgim rebut de Déu. L’Apòstol s’expressa amb duresa, amb contundència contra aquells seus fills estimats que es declaren satisfets, que es consideren rics, que se senten reis, Però que al cap i a la fi creient-se ells els primers són de fet els darrers.

Beneint quan ens insulten, suportant la persecució, responen amb bones paraules quan malparlen de nosaltres; aquesta és la vertadera riquesa, això és l’únic que ens pot donar satisfacció, aquesta és la vertadera riquesa; això és l’únic que ens pot donar satisfacció; aquesta és la vertadera reialesa. Perquè el vertader rei i senyor tingué una creu per tron, unes espines per corona, una canya esquerdada per ceptre i per cort una munió de gent que l’insultaven i escarnien.

Sembla el món al inrevés, quan de fet som nosaltres els qui no entenem de que va tot plegat. El camí que porta al Regne és la bondat, no pas considerar-se assenyat. El Senyor és a prop dels qui l’invoquen des de la fam, la set, la nuesa, la feixuguesa del treball, la vida errant sense un lloc on reposar el cap; talment com el Fill de l’Home.

Jesús és el vertader i únic camí cap al Pare, camí de veritat i de vida. No ens deixem enganyar per les aparences, no fem cas dels qui tant satisfets d’ells mateixos es creuen els primers. Els deixebles anaven collint espigues i esgranant-les amb les mans perquè tenien fam, però el Senyor era prop seu, el senyor del dissabte era amb ells. No salven els ritus, les rutines, els gestos repetits mecànicament sense sentiment. Salva l’amor de Déu que és tot sentiment, tot misericòrdia.

Siguem tots nosaltres llavor d’esperança, signes capaços d’amonestar si cal amb llibertat però amb dolcesa, sabedors que som la desferra dels homes però estimats per Déu; enamorats de Déu i engendrats en Jesucrist. Ell guarda als qui l’estimen.

Divendres setmana XXII durant l’any / II

 

Divendres setmana XXII durant l’any / II

2 de setembre de 2022

Casa Ntra. Senyora de Montserrat de Caldes de Montbui

Exercicis amb els preveres de VIc

1C 4,1-5; Salm 36,3-4.5-6.27-28.39-40 i Lc 5,33-39

 

Que la gent no vegi en nosaltres més que uns servidors de Crist, uns administradors alegres perquè el nuvi, Crist, està al nostre costat. El salmista ens ha mostrat el camí del servei i fer el bé, tenir en el Senyor la nostra delícia, encomanar-li a Ell el nostre camí.

Certament com diu l’Apòstol el nostre jutge és el Senyor, no ens ha de preocupar el judici humà, ni tampoc nosaltres hem d’esdevenir jutges abans d’hora.

El Senyor coneix el que hi ha als nostres cors, tant sols Ell ho coneix i ho coneix fins i tot millor que nosaltres mateixos; perquè a vegades conscientment o inconscientment ocultem les nostres faltes, però com diu Pau que no ens acusem de res no vol pas dir que siguem irreprensibles.

El Senyor és la llum dels nostres passos, la llum que il·lumina el nostre camí, perquè Ell és la llum del món, la llum de la vida. Els fariseus estaven molt preocupats perquè mentre els deixebles de Joan dejunaven, els de Crist menjaven i bevien. Jesús els mostra que Ell, el nuvi, està enmig d’ells. Perquè hi ha un temps per a dejunar i un temps per a menjar i que també per als deixebles també els arribarà el dia en que la tristesa, el dejuni i l’abstinència seran el seu pa de cada dia.

Jesús sabia molt bé que l’esperava, a què havia vingut i no es deixava entabanar per aquells mestres de la llei que no volien altra cosa que trobar-lo en falta. No hem de cercar l’elogi dels homes, un elogi que al cap i a la fi és inestable, a vegades afalagador, quan no n’hi ha per tant, a vegades injustament destructiu i quasi sempre poc sincer i poc fiable.

La nostra societat viu cada cop més de la imatge, d’una imatge sovint mediàtica, d’aparador que molt poc te a veure amb la realitat. Nosaltres  sabem que el que compte és el judici de Déu, el d’aquell que veu en la tenebra i donar a cadascun l’elogi que mereix.

Fidels a aquesta transcendència hem de ser en el món d’avui  missatgers de la llum, missatgers del bé; no pas d’una llum caduca ni d’un bé efímer, sinó d’aquell qui és la llum i qui és el bé, el nuvi, l’espòs.

Siguem servidors del Crist, siguem administradors del que Déu s’ha proposat de fer per mitjà de la nostra migradesa. Siguem fidels sempre esperançats, fidels missatgers de la bona nova del Regne.

---

 [OVM1]

 [OVM2]

Dijous setmana XXII durant l’any / II

 

Dijous setmana XXII durant l’any / II

1 de setembre de 2022

Casa Ntra. Senyora de Montserrat de Caldes de Montbui

Exercicis amb els preveres de Vic

1C 3,18-23; Salm 23,1-2.3-4ab.5-6 i Lc 5,1-11

 

Nosaltres ens escarrassem molt, sovint emprem molts esforços i com Pere no pesquem res, com els savis caient en els nostres propis paranys. Oblidem que tot és nostre, el món, la vida, la mort, el present, el futur; tot és nostre perquè som de Crist i Crist és de Déu, Crist és Déu. Sentir-nos del Crist, saber-nos de Déu és el primer pas, el pas necessari i  per a confiar-nos a les seves mans.

Davant les dificultats, davant dels entrebancs, creient-nos savis diem com Pere “ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res”; aleshores lluny de desistir hem d’afegir com Pere “ja que vós ho dieu calaré les xarxes”. No tinguem por de confiar-nos a aquell qui tant ens estima, aquell que es va lliurar a la mort per nosaltres, per tal de regalar-nos la vida. Que no ens faci mandra anar a buscar-lo per veure’l de cara, per veure’l cara a cara.

Davant l’acció del Crist Pere primer es confia i cala les xarxes, després en veure el resultat i les xarxes plenes, tant que s’esquinçaven, tant que estaven a punt d’enfonsar les barques, Pere se sent buit, se sent pecador, no mereixedor de rebre el favor d’aquell qui sembla que ho pot tot.

Jesús ha predicat a una gentada aglomerada per escoltar-lo, tant que ha hagut de pujar a una barca per poder arribar a tots, Jesús predica i després Jesús pesca, no tant sols peixos, sinó que Ell és el primer pescador d’homes, d’aquells qui l’han escoltat, d’aquells qui l’han obeït, d’aquells qui han vist amb els seus propis ulls les xarxes a punt d’esquinçar-se i que després d’escoltar i de veure ho han deiat tot i se n’han anat amb Ell per esdevenir també ells pescadors d’homes.

En el seguiment del Crist no hi ha lloc per al desànim, ha d’haver sempre lloc per a la confiança. També nosaltres avui hem de de dir-li “ja que vós ho dieu” i perdent la por, fer-nos ignorants per poder arribar a la vertadera saviesa. Així serem de Crist, així serem de Déu.