Celebració de la Paraula. Enviament de catequistes 2024

 

Celebració de la Paraula.

Enviament de catequistes 2024

Capella de Sant Martí del Seminari de Girona

Dissabte 5 d’octubre de 2024

 

La fe sense obres és morta ens diu sant Jaume. Podríem dir també que la fe sense ser transmesa també és morta. La fe és un do massa preciós per quedar-nos-el per a nosaltres mateixos, és tanta la joia de creure que no ens podem estar de compartir-la. Missió nostra és anunciar-la per tal de que anunciant-la en sentin a parlar i sentint-ne a parlar molts creguin en Crist i creient-hi l’invoquin. I per ser anunciada la fe ha de menester de missatgers. Vosaltres sou els missatgers, enviats a anunciar la fe als infants i als joves que s’acosten a les nostres parròquies, que formen part de les nostres comunitats, sigui de manera més activa o no tant activa, perquè, com diu sant Pau, tots tenen el mateix Senyor i aquest és generós amb tothom.

Sigueu doncs generosos missatgers, generosos evangelitzadors, no dubteu a fer arribar la joia de l’Evangeli als qui a vosaltres acudiran; tot el temps esmerçat en aquesta causa no és temps perdut, és temps guanyat per a vosaltres, per als qui us escolten i per al Crist.  Insistiu sempre, quan creguin que és oportú i quan no ho creguin, amb molta paciència i ganes d’ensenyar, com escrivia Pau a Timoteu.

En paraules del papa Francesc: «Despertar l'entusiasme personal de cada batejat i reavivar la consciència d'estar cridat a realitzar la pròpia missió en la comunitat, requereix escoltar la veu de l'Esperit que mai deixa de ser present de manera fecunda. L'Esperit crida també avui a homes i dones perquè surtin a l'encontre de tots els que esperen conèixer la bellesa, la bondat i la veritat de la fe cristiana.» (Antiquum ministerium, 5).

Aneu doncs a l’encontre dels assedegats per conèixer al Crist, sigueu vosaltres qui mostreu que aquesta set és present avui en el nostre món, feu-los adonar que tenen set de Crist, i mostreu-los que no hi ha millor aigua que la que dona el Senyor, la seva és aigua viva, el qui beu de l'aigua que Crist dona mai més te set: l'aigua que Crist dona es converteix dintre d'ell en una font d'on brolla vida eterna.

No oblideu que sou missatgers de bones noves, de la millor bona nova, que és Crist.

Sant Francesc d’Assis Centre penitenciari Puig de les Basses

 

Sant Francesc d’Assis

Centre penitenciari Puig de les Basses

Divendres 4 d’octubre de 2024

Gal 6,14-18; Salm 15,1-2 i 5,7-8 i Mt 11,25-30

Celebramos hoy la festividad de san Francisco de Asís. Alguien que puso a Cristo por encima de cualquier otra cosa. Teniéndolo todo, san Francisco renunció a todo para seguir a Cristo; pero no se guardo a Cristo para él mismo, lo compartió con sus hermanos y hermanas franciscanos, pero sobre todo lo compartió con aquellos que más necesitaban de Cristo.

Francisco fue un amante de Dios, de los hermanos y hermanas y también de la naturaleza. Para san Francisco Dios estaba presente en la creación, esta era también la imagen de Dios que hay que amar y respetar. Francisco de Asís amó y buscó la paz, aunque vivió en un tiempo convulso, cuando la Iglesia estaba amenazada de sucumbir bajo su misma riqueza y poder; Francisco con las armas de la humildad y la pobreza, con las herramientas de la sencillez y de la bondad busco a Dios, le encontró y lo mostró a los demás.

Escribe el papa Francisco sobre san Francisco: «cada vez que él miraba el sol, la luna o los más pequeños animales, su reacción era cantar, incorporando en su alabanza a las demás criaturas. Él entraba en comunicación con todo lo creado, y hasta predicaba a las flores «invitándolas a alabar al Señor, como si gozaran del don de la razón». Su reacción era mucho más que una valoración intelectual o un cálculo económico, porque para él cualquier criatura era una hermana, unida a él con lazos de cariño. Por eso se sentía llamado a cuidar todo lo que existe. Su discípulo san Buenaventura decía de él que, «lleno de la mayor ternura al considerar el origen común de todas las cosas, daba a todas las criaturas, el dulce nombre de hermanas» (Laudato si, 11).

San Francisco nos dejó una bella oración, una oración que resume en pocas palabras lo que significa seguir a Jesús, seguirle de manera consecuente y sincera. San Francisco se dirigía a Dios pidiéndole:

Señor, hazme un instrumento de tu paz;
donde haya odio, lleve yo el amor;
donde haya ofensa, lleve yo el perdón;
donde haya discordia, lleve yo la unión;
donde haya error, lleve yo la verdad;
donde haya duda, lleve yo la fe;
donde haya desesperación, lleve yo la esperanza;
donde haya tristeza, lleve yo la alegría;
donde haya tinieblas, lleve yo la luz.

Ser instrumentos de paz, llevar el amor, el perdón, la unión, la verdad, la fe, la esperanza, la alegría y la luz; no puede haber más bello programa para nuestra vida y para ello siempre estamos a tiempo. Como dice el papa Francisco: «la verdad es una compañera inseparable de la justicia y de la misericordia. Las tres juntas son esenciales para construir la paz.» (Fratelli tutti, 227). Paz interior y paz exterior. Que así sea para todos nosotros.

Sant Francesc d’Assis. Fraternitat de Santa Clara a Vilobí d’Onyar

 

Sant Francesc d’Assis

Fraternitat de Santa Clara a Vilobí d’Onyar

Divendres 4 d’octubre de 2024

Sir 50,1.3-7; Salm 15,1-2 i 5,7-8; Gal 6,14-18 i Mt 11,25-30

 

Francesc humil i pobre era, com Simó, com l’estel del matí enmig dels núvols que amenaçaven l’Església, la seva simplicitat i la seva pobresa eren com la lluna quan fa el ple els dies de gran festa, la seva fe com el sol que resplendeix, el seu amor al  Crist era com l’arc iris que brilla entre núvols resplendents. No el feia feliç altra cosa que seguir al Crist i per tal de fer-ho, lluny d’actuar com el jove ric, ho deixà tot, el patrimoni familiar, el benestar, fins i tot la roba, per dedicar-se a reconstruir la casa de Déu. El Senyor posa a les seves mans la tasca de refer la seva Església i acceptant el seu jou, ell cansat i afeixugat per les riqueses fugisseres del món, fent el camí cap al vertader regne benèvol i humil de cor, ara ha trobat el repòs i tot allò que pels altres era bogeria i insensatesa per a Francesc fou una lleugera càrrega, un no res comparat amb la recompensa que l’esperava.

Però Francesc no actuà pas mogut per un interès personal, per aconseguir el regne, això li vingué d’afegit, ell portant en el seu cos les marques del sofriments del Crist, no es gloriava de res més que de la creu de nostre Senyor Jesucrist. La creu fou per a Francesc un referent constant, ell que es pugué estalviar moltes creus, renuncià al que els altres consideraven plaers per gaudir d’aquell plaer suprem que és la companyia del Crist. El missatge de Francesc avui és un missatge de simplicitat, d’humilitat i de pobresa. En el seu moment aquest missatge seu incomodà als poderosos, també als qui tenien responsabilitats en l’Església, el seu camí i el dels seus fills i filles no fou fàcil, però a la fi ens mostra com n’és d’important anar a allò que és essencial, prescindir de tot allò superflu i seguir endavant amb la mirada fixe en la creu. «La pobresa i l'austeritat de sant Francesc no eren un ascetisme merament exterior, sinó una cosa més radical: una renúncia a convertir la realitat en mer objecte d'ús i de domini.» (Laudato si, 11)

Francesc fou un enamorat de Crist, a servir-lo empenyé a molts, constituint amb santa Clara una nissaga de seguidors fervents del Crist que ens arriba fins avui. Però Francesc aprengué a estimar a Déu en cada aspecte, en cada racó on reconeixia la seva imatge. Primer que tot en els germans i germanes, en els qui feren camí amb ell, certament, però sobretot amb els pobres. Així es dirigia als fidels escrivint: «a tots els que habiten en el món sencer, el germà Francesc, el seu servent i súbdit: obsequia amb reverència, pau veritable del cel i sincera caritat en el Senyor.» (Carta als fidels II). Francesc veié també en la creació la imatge de Déu, la veié com una nova encarnació i va saber reconèixer en la natura l’empremta de Déu. Francesc ens convida també avui a estimar-la, a respectar-la i a custodiar-la amb amor. En paraules del papa Francesc: «sant Francesc, fidel a l'Escriptura, ens proposa reconèixer la naturalesa com un esplèndid llibre en el qual Déu ens parla i ens reflecteix alguna cosa de la seva bellesa i de la seva bondat.» (Laudato si, 12)

Francesc tingué a la fi la pau com a bé suprem. Una pau que en el seu temps, abans i també avui es veu amenaçada. Ens hem acostumat a escoltar i a parlar de guerres i de víctimes, tant que ja no ens toca el cor i ho considerem part de la mateixa vida o, encara pitjor, com quelcom sinó natural sí inevitable, un preu a pagar. Francesc pregava per la pau del món i també per la pau interior i escrivia: «Són veritablement pacífics aquells que, amb tot el que pateixen en aquest segle, per l'amor del nostre Senyor Jesucrist, conserven la pau en l'ànima i en el cos.» (Admonicions). Tant de bo també nosaltres avui cerquem de contemplar a Déu en els germans, en la natura i cerquem de viure aquesta cerca en pau. «Aquesta és la vida de l'Evangeli de Jesucrist, que el germà Francesc va demanar al senyor papa que la hi concedís i confirmés; i ell la hi va concedir i va confirmar per a si i per als seus germans, presents i futurs.» (Regla no bulada, 1). Que així sigui per a vosaltres seguidores de Francesc i de Clara i que així sigui per a tots plegats seguidors del Crist, que per l'amor del nostre Senyor Jesucrist, conservem la pau en l'ànima i en el cos.