Eucaristia en sufragi de l’ànima del papa Francesc

 

Eucaristia en sufragi de l’ànima del papa Francesc

Catedral de Girona

Dilluns 28 d’abril de 2025

Ac 10,34-43; Salm 24, 6-7bc.17-18.20-21 i Jn 14,1-6

Tot preparant-se per a la seva ordenació sacerdotal, celebrada el 13 de desembre de 1969, el papa Francesc va escriure a modus de reflexió una pregària que ha definit com la seva confessió personal de fe; una confessió que en el seu darrer llibre Esperança, subscriu íntegrament com va fer llavors.

Els centres de la seva particular professió de fe són: Déu, la seva història, el dolor, la bondat dels altres, la vida religiosa, l’amor, la mort diària, la paciència de Déu, el seu mentor espiritual, el P. Duarte, i com a conclusió Maria. A les vigílies de la seva ordenació sacerdotal Jorge Mario Bergoglio establia ja els eixos de la seva fe i del seu ministeri sacerdotal i podem observar com en aquests darrers dotze anys en que ha exercit com a bisbe de Roma aquests punts han definit també la seva actuació com a papa.

Vull creure en Déu Pare, que m’estima com a fill, i en Jesucrist, el Senyor, que va infondre el seu Esperit a la meva vida.

Francesc ha estat doncs un home de conviccions profundes, arrelades en la seva vocació religiosa i la seva formació espiritual ignasiana i això no sempre ha estat ben entès perquè s’ha oblidat sovint la seva vocació primerenca i que mai no ha abandonat, la religiosa sota el carisma de la Companyia de Jesús. Paraules com paciència, egoisme, mesquinesa, estimar molt, acolliment o la referència a les sorpreses de cada dia son ja presents l’any 1969 en aquell aleshores jove jesuïta. Sols des d’aquesta perspectiva s’entén el ministeri petri del papa Francesc que ha estat vertaderament una alenada d’aire fresc, un alenada que ha estat per a uns un ventijol suau i per a d’altres una tramuntana que ha mogut adhesions dins i fora de l’Església i també crítiques fora i dins del si de l’Església, però que no ha deixat a ningú indiferent. Francesc ha estat un papa que no ha tingut por de dir ben alt i ben clar el que era per a ell el centre de la vida cristiana i cap on calia dirigir la mirada de manera preferencial, és a dir cap als menys afavorits, els descartats per la societat. En el fons del seu pensament sempre ha estat present el que hem escoltat en la lectura dels Fets dels apòstols: que Déu no fa diferències a favor d’uns o d’altres, que Déu acull a tothom qui creu i fa el bé, de qualsevol nacionalitat, origen, raça o cultura que sigui; vinguin d’on vinguin. Déu estima a tots, tots, tots i si fa preferència per algú, es per als qui més necessiten de sentir prop seu la presència amorosa de Déu.

Francesc ha estat un profeta que ha donat testimoni de Déu anunciant que tothom qui creu en Ell està en disponibilitat de rebre el perdó perquè «Jesucrist és el rostre de la misericòrdia del Pare. El misteri de la fe cristiana sembla trobar la seva síntesi en aquesta paraula – misericòrdia -. Ella s'ha tornat viva, visible i ha aconseguit el seu cim en Jesús de Natzaret.» (Misericordiae Vultus, 1).

Crec en la meva història, penetrada per la mirada amorosa de Déu.

La història de la nostra vida de fe, de la nostra vocació religiosa, de la nostra vocació sacerdotal està sempre penetrada per la mirada amorosa de Déu. Déus ens estima i és Ell qui ens envia a fer el bé, qui ens crida a una vocació de servei, siguem on siguem podem sentir que ell ens crida i ens envia a viure aquesta vocació.

En paraules del papa Francesc: «Això és part de l'amistat amb ell. Per això, perquè aquesta amistat maduri, fa falta que et deixis enviar per ell a complir una missió en aquest món, amb confiança, amb generositat, amb llibertat, sense pors. Si et tanques en les teves comoditats això no et donarà seguretat, sempre apareixeran temors, tristeses, angoixes. Qui no compleix la seva missió en aquesta terra no pot ser feliç, es frustra. Llavors millor deixa't enviar, deixa't conduir per ell on ell vulgui. No oblidis que ell va amb tu. No és que et llanci a l'abisme i et deixi abandonat a les teves pròpies forces. Ell t'impulsa i va amb tu. Ell ho va prometre i ho compleix: «Jo estic amb vostès fins a la fi del món» (Dilexit nos, 215).

Francesc s’ha deixat portar per Crist en cada moment de la seva vida i això ha fet d’ell un home lliure de lligams en tot allò que creia que el podia destorbar en el seu camí com a cristià, com a religiós, com a prevere, com a bisbe i com a pastor de l’Església universal. Un home confiat sempre en Déu i que ha posat la seva vida al servei del Regne, allí on l’ha volgut el Senyor en cada moment. Disponibilitat i servei han estat dos conceptes que l’han acompanyat al llarg de la seva vida i que avui integren el seu llegat, a modus d’exemple del que ha de ser la nostra vocació primer com a cristians i després cadascun a la manera concreta a la que ha estat cridat per Déu per viure la nostra fe: com a preveres, com a pares i mares de família, com a professionals, com a voluntaris; en definitiva com a seguidors del Crist.

Crec que els altres són bons, i que els he d’estimar sense por i sense trair-los mai per buscar seguretat per a mi mateix. Crec que vull estimar molt.

L’amor a Déu no el podem viure deslligats de l’amor als altres, formen una mateixa cosa. «En definitiva, la clau de la nostra resposta a l'amor del Cor de Crist és l'amor al proïsme: «un amor ferm, constant, invariable, que, no s’atura en nimietats, ni en les qualitats o condicions de les persones, no està subjecte a canvis ni a les animadversions […]. Nostre Senyor ens estima sense interrupció […], suporta tant els nostres defectes com les nostres imperfeccions; […] és doncs precís que fem el mateix respecte als nostres germans, no cansant-nos mai de suportar-los» (Dilexit nos, 178).

Francesc ha estat un pastor ben conscient de les seves limitacions personals i espirituals, un home sempre en camí i sempre confiat en la paciència i la misericòrdia de Déu, que ens coneix tal com som, que ens estima tal com som i que vol que nosaltres fem el mateix vers els nostres germans. «L'amor ens posa finalment en tensió cap a la comunió universal. Ningú madura ni aconsegueix la seva plenitud aïllant-se. Per la seva pròpia dinàmica, l'amor reclama una creixent obertura, major capacitat d'acollir a uns altres, en una aventura mai acabada que integra totes les perifèries cap a un ple sentit de pertinença mútua. Tal com - Jesús ens deia: «Tots vosaltres germans» (Mt 23,8).» (Fratelli tutti, 95).

L’Església pertany a Crist i Crist és de tots i per a tots, tots hi estem cridats. La nostra confiança està posada en Déu i sabem que a la casa del Pare hi ha lloc per a tots. No hi ha lloc doncs per al desassossec i sempre hi ha lloc per a la confiança. Com ens ha dit sant Joan cal que els nostres cors s’asserenin perquè Crist mateix mort i ressuscitat ha anat a preparar-nos-hi l’estada.

Crec en la vida religiosa i en la mort diària.

Francesc ha viscut la seva vida de fe fidel a la seva vocació religiosa i atent a les dificultats del camí que no ens porta a altre lloc que a la atrobada amb el Senyor; Francesc ha esta sempre cert de que Crist és el camí, la veritat i la vida. Davant del risc de perdre la interioritat espiritual imprescindible per a recórrer el camí de la fe, Francesc ens ha cridat l’atenció davant del risc de perdre la capacitat d'esperar pel descuit de la vida interior; quelcom que ens pot succeir quan el cansament preval sobre la sorpresa, quan el costum substitueix a l'entusiasme, quan perdem la perseverança en el camí espiritual, quan les experiències negatives, els conflictes o els fruits, que semblen retardar-se, ens converteixen en persones amargades i ressentides; quan l'adaptació a l'estil del món acaba ocupant el lloc de l'Evangeli, un món que exalta l'activisme i cau en les pors i les ansietats de la vida, que viu en el consumisme o tant sols per cercar la diversió costi el que costi. Un context en el qual es perd el silenci, requereix la valentia de baixar el ritme, de no deixar-nos aclaparar per les activitats, de deixar espai en el nostre interior a l'acció de Déu. Morir cada dia a l'esperit del món perquè en cas contrari no donarem fruit i acabarem tancant a Déu en les nostres categories, perquè els temps de Déu que no són els nostres i moltes voltes actua de maneres que no són les que esperem. (Cf. Missatge per a la XXVI Jornada Mundial de la Vida Consagrada).

Crec en la paciència de Déu, acollidora, bona com una nit d’estiu.

En nosaltres «la paciència ha estat relegada per la pressa, ocasionant un dany greu a les persones. De fet, ocupen el seu lloc la intolerància, el nerviosisme i a vegades la violència gratuïta, que provoquen insatisfacció i tancament.» (Spes non confundit, 4)

Déu és l’etern pacient, aquell qui no te mai pressa i ens espera sempre amb els braços oberts, com el pare de la paràbola. La pacient misericòrdia de Déu ha estat una imatge sempre present en la veu del papa Francesc. Tots plegats correm el risc de caure en l’activisme, en el carrerisme, en la pressa per arribar no sabem ben bé on. «El testimoniatge de santedat, en el nostre món accelerat, voluble i agressiu, està fet de paciència i constància en el bé.» (Gaudete et exultate, 112). En la vida no es tracta tant sols d’un combat contra el món i la mundanitat, ni tampoc podem reduir-ho tot a la lluita contra la nostra pròpia fragilitat; és tracta també d’una lluita pacient i perseverant contra el diable que és el príncep del mal, com ens recordava el papa Francesc. (Cf. Gaudete et exultate, 159).

Crist passà per tot arreu fent el bé i alliberant del maligne als qui hi estaven sotmesos, com deia Pere als qui l’escoltaven.

Crec en Maria, la meva mare, que m’estima i mai em deixarà sol.

Ara el papa Francesc reposa prop de Maria. Ho havia dit, el Vaticà era la llar del seu darrer servei però no la de l’eternitat. Així ha escollit reposar al costat de Maria, al costat d’aquella a qui encomanava cada un dels seus viatges, a qui es confiava ja durant els seus anys d’estada a Roma; la Mare de Déu ha estat pel papa Francesc un refugi, un consol i un model. Maria ha estat per a ell la mare que va cuidar a Jesús, la que ara cuida amb afecte i dolor matern aquest món ferit, la que va plorar amb el cor traspassat la mort de Jesús i ara es compadeix del sofriment dels pobres crucificats i de les criatures d'aquest món arrasades pel poder humà.

Mare i Reina de tot el creat, ella no sols guarda en el seu cor tota la vida de Jesús, que conservava acuradament, sinó que també comprèn ara el sentit de totes les coses. Per això podem demanar-li que ens ajudi a mirar aquest món amb ulls més savis. (Cf. Laudato si, 246).

Avui preguem pel repòs etern del papa Francesc, demanem al Senyor que la seva fe no hagi tingut un desengany i ara l’aculli el Pare de la misericòrdia en qui ell tant confiava, aquell qui es jutge de vius i de morts. Ens resta el seu mestratge, la seva lluita en favor dels més desafavorits i els que més pateixen i ens ressonen les seves paraules fixant l’atenció allí on hi ha dolor, angoixa i solitud, en les perifèries de la vida.

Com escrivia Francesc: «no es discerneix per a descobrir que més podem treure d’aquesta vida, sinó per a reconèixer com podem complir millor la missió que ens ha estat confiada en el baptisme, i això implica estar disposats a renúncies fins a donar-ho tot.» (Gaudete et exultate, 174).

Donar-ho tot és el millor programa per a un pastor, com el bon pastor que dona la vida per les seves ovelles.

Diumenge II de Pasqua. Administració dels Sagraments d’iniciació als Catecúmens

 

Diumenge II de Pasqua

Administració dels Sagraments d’iniciació als Catecúmens 

Catedral de Girona

Diumenge 27 d’abril de 2025

Ac 5,12-16; Salm 117; Ap 1,9-13, 17-19 i Jo 20,19-31

Els evangelis estant escrits perquè creguem en Jesús és el Messies, el Fill de Déu i havent cregut tinguem vida en el seu nom. Ens ho diu sant Joan en l’Evangeli que hem escoltat. Els evangelis estan escrits per tal de que sense veure, sense haver estat testimonis de les aparicions del ressuscitat, sense haver escoltat directament la seva paraula, ens arribi el seu missatge i creguem.

Fer arribar la Paraula en diem evangelitzar i aquesta no és una tasca reservada a uns quants, és una tasca que tot cristià ha d’assumir com a pròpia. «En virtut del baptisme rebut cada membre del Poble de Déu s'ha convertit en deixeble missioner. Cadascun dels batejats, qualsevol que sigui la seva funció a l'Església i el grau d'il·lustració de la seva fe, és un agent evangelitzador». (Evangelii Gaudium, 120).

Mirem l’escena evangèlica d’avui, les dues aparicions de Crist als deixebles, el que Crist els destaca és la pau i l’enviament, pau als cors per tal de poder ser evangelitzadors. No és aquesta una tasca fàcil; els apòstols estaven aquell diumenge amb les portes tancades per por a ser descoberts i detinguts; el mateix sant Joan ens ho ha dit en la lectura del llibre de l’Apocalipsi, ell havia estat deportat a la illa de Patmos per haver predicat la paraula de Déu i haver donat testimoni de Jesús. Això ens mostra que ser cristià, que seguir al Crist no és fàcil, que no sempre és còmode, no ho ha estat en cap temps i tampoc ho és en els nostres dies. Pot no ser fàcil, però és apassionant; ser seguidors d’aquell qui és el camí, la veritat i la vida és la millor opció de vida que podem escollir.

No dubteu pas doncs estimats germans i germanes que avui heu escollit el millor camí i que les vostres vides a partir d’avui estaran centrades en Crist. És Ell qui te un missatge de pau i d’amor, perquè el centre del seu magisteri és l’amor a Déu i als germans. Cert que el nivell d’exigència és alt, cert que a vegades ens sentim indignes de ser anomenats cristians, però això no ens ha de fer defallir, no ens ha de temptar a tirar marxa enrere, Crist sap molt bé que som com som, que som febles i per això donà als apòstols el poder de perdonar els pecats, perquè nosaltres puguem rectificar el rumb del nostre camí i dirigir-lo de nou cap a Crist i el seu regne.

Avui vosaltres us incorporeu a l’Església de Crist després d’haver seguit el camí del catecumenat; us incorporeu a l’Església amb alegria i amb el suport de la pregària de tota l'Església, que us mira amb estima. En aquest camí María, la deixebla perfecta, us acompanya, recordem-ho avui dia en que habitualment celebrem la Mare de Déu de Montserrat.

Dirigint-se als catecúmens l’any 2013 el papa Francesc convidava a no perdre mai l'entusiasme del primer moment que us fa obrir els ulls a la llum de la fe; convidava a recordar el dia, l'hora en el qual per primera vegada us sentit units a  Crist, aquell dia en que heu sentit la seva mirada sobre vosaltres o us heu sentit cridats pel vostre nom. (Cf. Papa Francesc 23 de novembre de 2013).

Crist crida, ens crida a cadascun en particular, pel nostre nom i ens crida també a viure la fe, aquest compromís personal amb Ell, en comunitat, perquè la fe no és per viure-la aïllats, sinó junts i amb voluntat d’incorporar nous batejats a l’Església de Crits. No oblideu per tant que la millor manera que teniu per evangelitzar no son grans discursos o exposicions teològiques, la millor manera que teniu per fer arribar la vostra fe als altres és viure-la amb netedat, en plenitud i amb sinceritat. «Tots som cridats a oferir als altres el testimoniatge explícit de l'amor salvífic del Senyor, que més enllà de les nostres imperfeccions ens ofereix la seva proximitat, la seva Paraula, la seva força, i li dona un sentit a la nostra vida. El teu cor sap que no és el mateix la vida sense Ell; llavors això que has descobert, això que t'ajuda a viure i que et dona una esperança, això és el que necessites comunicar als altres. La nostra imperfecció no ha de ser una excusa; al contrari, la missió és un estímul constant per a no quedar-se en la mediocritat i per a continuar creixent.» (Evangelii Gaudium, 121).

Un cristià no pot desitjar ser un cristià mediocre, a mig gas, seguir a Crist demana dedicar-s’hi en plenitud i és això al que avui us comprometeu. No patiu, comptareu amb la força de l’Esperit Sant i amb l’ajut d’aquell aliment que és l’Eucaristia amb el qual participem del cos i de la sang de Crist. No patiu comptareu també amb el suport de la vostra comunitat parroquial, diocesana i amb el de l’Església universal. Viure la fe en comunitat, dins de l’Església, vol dir no fer-ho sols i comptar sempre amb una mà estesa al costat quan ens sorgeixen dificultats i la primera mà estesa que trobareu sempre serà la de Crist.

Us heu trobat amb el Senyor en el decurs de la vostres vides, uns l’heu trobat uns d’una manera i d’altres d’una altra, perquè l’encontre és sempre personal. Ara cal que us animem i que feu camí amb nosaltres per caminar tots junts cap a Ell, que sempre ens espera amb els braços oberts.

El vostre baptisme ens interpel·la també a nosaltres a viure el nostre compromís amb Crist amb més rigor i amb més joia. Una fe sense joia no és fe, en aquest aspecte hi ha insistit molt el papa Francesc al llarg d’aquests darrers anys.

Així doncs que la joia de l’Evangeli us acompanyi sempre i que en sigueu transmissors especialment als qui us envolten i que a aquesta tasca us hi encoratgi la força de l’Esperit Sant i la que neix de la taula de l’Eucaristia allí on Crist es fa tot per a tots amb un amor fins a l’extrem.

Diumenge II de Pasqua. Confirmacions

 

Diumenge II de Pasqua

Confirmacions

Parròquia de La Immaculada Concepció i Sant Pau de Figueres

Diumenge 27 d’abril de 2025

Ac 5,12-16; Salm 117; Ap 1,9-13, 17-19 i Jo 20,19-31

Reunits unànimement, així aconseguien els apòstols que se’ls unissin cada vegada més homes i dones que es convertien a la fe en el Senyor. El do de la unitat és fruit directe de la resurrecció de Crist, la d’aquell que havent estat rebutjat pels constructors és ara la pedra que corona l’edifici, un edifici que és l’Església. Hem escoltat avui el relat de l’aparició de Jesús als deixebles, uns deixebles que no actuen amb llibertat, que se senten atemorits i creuen que en qualsevol moment poden ser ells mateixos objectes d’una persecució i acabar com el mestre, penjats d’una creu. També Joan ens relata al llibre de l’Apocalipsi que pateix deportació per haver predicat la paraula de Déu i haver donat testimoni de Jesús; la fe molts cops no és còmode de viure. Però la por els apòstols la vencen per la força de l’Esperit Sant que Crist els porta. Aquesta aparició que ens relata avui l’Evangeli segons sant Joan sovint la recordem com l’episodi de Tomàs, un deixeble absent un diumenge, que es nega a creure el que li expliquen els altres i que fins que no veu no creu. I és aquest un relat útil per a nosaltres que no hem vist a Crist ressuscitat, però que sí que creiem a pel que ens ha arribat a través dels relats evangèlics, dels Fets dels Apòstols o de les cartes de sant Pau i que ens fa pensar que som d’aquells feliços que han cregut sense haver vist. Cert que no hem vist amb els ulls físics, però ho veiem amb els ulls de la fe i per la fe creiem que Crist realment ha ressuscitat.

Crist un cop vençuda la mort es manifesta als qui tant va estimar i els fa dos dons: el de la pau i el de l’Esperit i els confia dues missions: portar la bona nova arreu i perdonar els pecats. El desconcert que envaïa als deixebles potser no els feu prestar la deguda atenció a aquests aspectes, sens dubte el sol fet de veure a Jesús enmig d’ells tot i tenir les portes tancades, ja deuria ser un ensurt tant gran com per no prestar atenció a masses coses més. Però nosaltres que ja sabem que Crist ha vençut la mort sí que ens en podem adonar de que Crist ressuscitat ens exhorta a ser evangelitzadors i missatgers de pau.

Això és el que vosaltres avui estimats germans us comprometeu a fer d’una manera més ferma que fins ara; avui renoveu les promeses del baptisme que tal volta feren els vostres pares i padrins en nom vostre i ho feu manifestant la vostra voluntat de seguir al Crist i seguir-lo implica transmetre la seva paraula i treballar per la pau. Ambdues coses van estretament unides perquè Crist que vingué a portar la pau i l’Evangeli ens crida a estimar-lo a Ell i a tots els germans. No sembla una tasca difícil però a vegades la imaginem com quelcom teòric o a gran escala, pensem que sí que estaria bé portar la pau al món però que això resta fora de la nostra disponibilitat, que això ho han de fer els governants i no pas pobres homes i dones com nosaltres. Però la pau la podem portar al nostre voltant, l’Evangeli el podem fer present als qui tenim més a prop. Podríem dir que és la fe que han treballat i viscut aquells que el papa Francesc definia amb una expressió col·loquial però ben expressiva “els sants de la porta del costat” i de ben segut que més d’un n’hem conegut. Als creients no se’ns demanen grans coses, se’ns demana viure amb coherència la nostra fe i fer-ho implica voler transmetre allò que per la fe sabem de Crist. Hem de ser testimonis al servei de la comunitat,  persones que anunciem incansablement l'Evangeli de la misericòrdia; persones capaces de crear els necessaris vincles d'acolliment i proximitat que permeten apreciar millor la Paraula de Déu com ens deia el papa Francesc (17 de setembre de 20221). Que així sigui amb l’ajut del Sant Esperit per a vosaltres que ara rebreu la seva força i per a tots nosaltres també, avui i sempre.

Diumenge II de Pasqua Pasqua Jove

 

Diumenge II de Pasqua

Parròquia de Santa Maria i Sant Nicolau de Calella

Pasqua Jove

Dissabte 26 d’abril de 2025

Ac 5,12-16; Salm 117; Ap 1,9-13, 17-19 i Jo 20,19-31

«Feliços els qui creuran sense haver vist» Els deixebles aquell vespre del diumenge tancats a casa per por als jueus feren experiència de la resurrecció: veieren a Crist vencedor de la mort, reberen l’Esperit Sant i el Senyor els donà el poder per perdonar els pecats. Però la fe, l’experiència de Crist si bé és per viure-la en comunitat, és alhora una experiència personal, individual. Quan uns fan experiència de fe, a un altre, a Tomàs, estant absent, no li val de res l’experiència dels altres, necessita veure per creure i sols veient, escoltant a Crist per ell mateix veurà i creurà.

Els deixebles creien en allò que escapava a tota lògica, la resurrecció de Crist, quan veien i tot i amb això els costava reconèixer a Jesús. A nosaltres no se’ns ha donat de veure i creiem a través de la relació directe de Crist amb cadascun de nosaltres i la fe de l’Església. A uns Crist se’ns revela a una hora, a d’altres en una altre; a uns mitjançant un testimoni de fe, a d’altres per una experiència determinada. Déu parla a l’home i parla de manera diferent per a cadascú.

Avui estimats germans i germanes, en aquest dia trist pel comiat del nostre estimat papa Francesc,  hem viscut aquí la nostra fe en aquesta doble dimensió: personal i comunitària és a dir eclesial. Comunitàriament hem celebrat la Pasqua en aquesta setmana de l’Octava on cada un dels dies és Pasqua; hem rebut en el si de l’Església a aquests germans nostres a qui Déu se’ls ha revelat de manera personal i intransferible i que joiosos hem acollit dins de l’Església. Ho hem fet reunits unànimement en aquesta temple, talment com si fos aquell pòrtic de Salomó que veié reunits unànimement als deixebles perdent la por, aquella por de la que ens ha parlat el llibre de la Apocalipsis i que sols es pot perdre quan ens confiem a aquell qui és el primer i el darrer, el qui era mort i ara viu per sempre i ha esdevingut amo de les claus del reialme de la mort.

El papa Francesc definia el baptisme dient: «en el baptisme Déu entra en nosaltres, purifica i sana el nostre cor del pecat, ens fa fills seus per sempre, el seu poble i família, es fa íntim a nosaltres i ja no se’n va.» (7 de gener de 2024). Déu entra en nosaltres, entra dins nostre, entra en els nostres cors i hi entra per tal de que nosaltres en siguem testimonis per als altres, testimonis de Crist, és a dir evangelitzadors amb la nostra paraula i amb la nostra vida.

Avui estimats germans heu formalitzat el vostre compromís amb Crist i si això us obliga a vosaltres també ens obliga a tots nosaltres a viure realment com a seguidors del Crist, allunyant o mirant d’allunyar dels nostres cors tot allò que obstaculitza l’apropament al Senyor i ens hi allunyen moltes coses i d’aquestes algunes la nostra societat les considera avantatjoses quan de fet no ho son. Ens cal destriar ben bé el que ens apropa a Crist i el que ens hi allunya per mantenir-nos fidels al Senyor i seguir el seu camí, que és el camí que porta cap a la veritat, cap a la vida i cap al Regne.

Avui estimats germans heu escollit la millor opció, potser no és la més còmode, perquè la fe a vegades anant contra tot allò que s’oposa a l’amor al Crist i als germans, resulta incòmode. Però això no ens ha de fer enrere, estant certs de que hem escollit la millor opció hem d’esdevenir evangelitzadors amb la nostra paraula i amb la nostra vida. Una i altre han de conformar la nostra identitat de cristians, d’altra manera amb paraules però sense fets o amb fets però sense la voluntat de voler transmetre la bona nova als qui ens envolten, serem uns cristians a mitges quan sempre ho hem de ser en plenitud.

No podem demanar als altres que creguin sense haver vist, cal que vegin en les nostres vides la imatge del Crist, imperfecte sense cap mena de dubte, però amb voluntat d’avançar sempre cap al Senyor.

«Aquesta és l'esperança més gran de la nostra vida: podem viure aquesta existència pobra, fràgil i ferida, aferrats a Crist, perquè Ell ha vençut a la mort, venç les nostres foscors i vencerà les tenebres del món, per a fer-nos viure amb Ell en l'alegria, per sempre», ens ho deia el papa Francesc diumenge passat en la seva darrera homilia.

La fe és la nostra vertadera esperança, és la que ens marca el camí cap al Crist, cap a aquell és l’únic que te paraules de vida eterna. Que aquest camí estimats germans marqui les vostres vides a partir d’avui i que no deixi de marcar les nostres. Ens deia el papa Francesc que hi ha moltes maneres de caminar; hi ha el qui no camina i un cristià que no camina, no és un cristià; hi ha uns altres que caminen però no saben on van: són errants en la vida cristiana, perden el camí perquè donen moltes voltes, i moltes vegades aquest donar voltes, donar voltes errants, els condueix a una vida sense sortida i al final, perden la crida de Jesús, no tenen brúixola per a sortir i donen voltes, donen voltes, busquen. Hi ha uns altres que en el camí són seduïts per alguna cosa, i es queden a la meitat del camí, fascinats i la vida cristiana no és una fascinació, és una veritat, és Crist. (Cf. 3 de maig de 2016).

Demanem-li a l'Esperit Sant que ens ensenyi a caminar pel bon camí i a bon ritme, sempre confiats en que seguim a qui val la pena de seguir: Crist que vertaderament ha ressuscitat per tal de donar-nos la vida vertadera i eterna.

Dijous dins l'Octava de Pasqua

 

Dijous dins l'Octava de Pasqua

Festa de la Mare de Déu del Roser

Parròquia de la Mare de Déu de Sales a la Cellera de Ter

Dijous 24 d’abril de 2025

Fets 3,11-26; Salm 8,2a i 5.6-7.8-9 i Lc 24,35-48

Els dies posteriors al diumenge els deixebles van de sorpresa en sorpresa. El sepulcre on havien dipositat a Crist la tarda del divendres és buit; el ressuscitat s’apareix a Maria Magdalena i aquesta no el reconeix fins que la crida pel seu nom; després s’apareix a uns deixebles que anaven camí d’Emmaús i aquests tampoc no el reconeixen fins que parteix el pa; ara s’apareix a tots reunits en un sol lloc mentre escolten encara meravellats el relat dels d’Emmaús. En aquesta aparició segons el relat de sant lluc hi ha quelcom que queda clar, que Jesús no és un esperit, que te cos i carn, que menja, però sobretot queda clar el seu primer missatge: la pau. Hem escoltat avui a l’evangelista sant lluc, és aquest evangelista el qui dedica els seus primers capítols a Maria, a la Mare de Déu, i ens explica l’anunci de l’àngel en l’encarnació, la visita a la cosina Elisabeth, el naixement de Jesús, la seva circumcisió, la presentació al temple i la pèrdua del infant. Malgrat dedicar tanta atenció a Maria en aquests primers anys de vida de Jesús, sant Lluc no ens diu res de Maria quan ens parla de la resurrecció. De fet tant sols l’esmenta sant Joan als peus de la creu i els fets dels apòstols quan ens diuen que tota aquela primitiva comunitat eren constants i unànimes en la pregària, juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús, i amb els germans d'ell (Cf. Ac 1,14). Com interpretar aquesta absència de referències a Maria que havia patit tant per la passió i mort de Jesús i que ara sembla no ser digna ni d’una sola de les aparicions del Crist ressuscitat?

María «és l'única que manté viva la flama de la fe, preparant-se per a acollir l'anunci golós i sorprenent de la Resurrecció» (Sant Joan Pau II, Audiència general del 3 d'abril de 1996). Ella confia plenament en el Déu de la vida. Cert que els evangelistes ens parlen de les diverses aparicions del Ressuscitat i no parlen de cap aparició de Jesús a la seva mare. Tal vegada s'ha d'atribuir al fet que els que negaven la resurrecció del Senyor podrien haver considerat aquest testimoniatge massa interessat i, per consegüent, no digne de fe, que no ajuda a transmetre la fe, com si fos quelcom particular, domèstic. De fet els evangelis ens parlen d’unes quantes aparicions de Jesús ressuscitat, i certament no pretenen ser una crònica exhaustiva de tot el que va succeir durant els quaranta dies després de la Pasqua. Pensar que Jesús ressuscitat es va aparèixer a la seva mare en primer lloc seria el més adequat; pensar que Jesús es va aparèixer primer que a cap altra a la seva mare, la primera deixeble, és el més raonable.

Un autor del segle V,  Celi Seduli, sosté que Crist es va manifestar un cop ressuscitat abans que a ningú a la seva mare. Ella per l'anunciació va ser qui el va portar al món, estava per tant cridada a ser missatgera també de la seva resurrecció. Maria és imatge i model de l'Església, la que espera al Ressuscitat i que formant part del grup dels deixebles es testimoni de les aparicions pasquals. María participà d’aquella primera Església, feu comunitat amb els deixebles i les dones més properes a Jesús i pregava amb ells. Com pregava Maria? Sens dubte recordant la vida de Jesús, els moments joiosos, els dolorosos, els moments de llum, els de foscor i els gloriosos. No és així mateix com resem el rosari, recordant la vida de Crist? Aquest és el testimoniatge de la resurrecció de Crist que ens dona Maria. En paraules del papa Francesc: «La seva flama, petita però clara, va estar encesa fins a l'alba de la Resurrecció; i quan li va arribar la notícia que el sepulcre estava buit, el seu cor va quedar ple de l'alegria de la fe, de la fe cristiana en la mort i resurrecció de Jesucrist.» (12 d’octubre de 2023).

Dimarts de l’octava de Pasqua. Mare de Déu del Vilar

 

Dimarts de l’octava de Pasqua

Mare de Déu del Vilar

Santuari de la Mare de Déu del Vilar

Dimarts 22 d’abril de 2025

Ac 2,36-41; Salm 32,4-5.18-19.20 i 22 i Jo 20,11-18

Aquí una humil pastoreta un 5 d’agost del 1012 trobà una imatge. Maria Magdalena un matí de diumenge creient que anava a veure un cos mort es trobà, entre el neguit i el desconcert, amb Crist ressuscitat. Crist i Maria surten a l’encontre dels altres. Ens ho deia aquest darrer diumenge el papa Francesc: «la fe pasqual, que ens obre a la trobada amb el Senyor ressuscitat i ens disposa a acollir-lo en la nostra vida, està lluny de ser una solució estàtica o un instal·lar-se tranquil·lament en alguna seguretat religiosa. Per contra, la Pasqua ens impulsa al moviment, ens empeny a córrer com María Magdalena i com els deixebles; ens convida a tenir ulls capaços de veure més enllà, per a descobrir a Jesús, el Vivent, com el Déu que es revela i que també avui es fa present, ens parla, ens precedeix i ens sorprèn. Com María Magdalena, cada dia podem sentir que hem perdut al Senyor, però cada dia podem córrer a buscar-lo de nou, sabent amb seguretat que Ell es deixa trobar i ens il·lumina amb la llum de la seva resurrecció.»

Aquest Déu que es deixa trobar, aquesta Mare de Déu que també es deixa trobar, es fan realment el trobadissos, no tenen cap recança en que els trobem, ans al contrari venen al nostre encontre, com Maria vingué aquí a l’encontre d’aquella noieta o Crist anà a l’encontre de Crist a la porta del sepulcre. Per això de sempre vosaltres heu vingut fins aquí a l’encontre de Maria i aquesta idea de caminar, d’anar cap a un lloc, de peregrinar és la idea central del jubileu que avui hem volgut mostrar amb aquest petit pelegrinatge cap a aquest santuari. Com escrivia el papa Francesc en la Butlla de convocatòria d’aquest any jubilar: «tants santuaris marians escampats pel món són metes de nombrosos pelegrins, que confien a la Mare de Déu preocupacions, dolors i esperances. Que en aquest Any jubilar els santuaris siguin llocs sants d’acollida i espais privilegiats per a generar esperança.» (Spes non confundit, 24).

L’esperança sempre posada en la trobada amb Crist i no hi ha millor model d’esperança que Maria, que la Mare de Déu i mare nostra. Avui és un dia de sentiments una mica contradictoris, estem joiosos perquè la joia de la Pasqua és encomanadissa i no ens en podem estar de compartir-la, com Maria Magdalena no es pogué resistir a córrer cap als apòstols per explicar-los que havia vist al Senyor. També ens envaeix la tristesa per la mort del papa Francesc que ha estat una alenada d’esperança per a l’Església i pel món.

Però la vertadera esperança, l’única esperança és Crist, Ell és aquesta esperança que no defrauda i que ens obre les portes a la vida eterna. A través de nosaltres l’esperança ha d’esdevenir contagiosa per a tots els qui la desitgen, la força de l’esperança omplint el nostre present és la que ens ha de mantenir en l’espera confiada de la vinguda de Nostre Senyor Jesucrist, vertadera esperança.

Dimarts de l’octava de Pasqua. Festa del Cor de Farners

 

Dimarts de l’octava de Pasqua

Festa del Cor de Farners

Santuari de la Mare de Déu de Farners

Dimarts 22 d’abril de 2025

Ac 2,36-41; Salm 32,4-5.18-19.20 i 22 i Jo 20,11-18

Maria Magdalena se n’ha anat de bon matí cap al sepulcre i no ha trobat el cos de Jesús. Allí el seu desconcert és total i aquest augmenta quan hi veu dos àngels vestits de blanc. Ella plora certa de que el cos d’aquell qui estimava tant ha estat robat, així li diu al qui creu que és l’hortolà, vol saber on s’han endut el cos del seu estimat mestre i recuperar-lo. Crist la crida pel seu nom i al instant Maria el reconeix. Hi ha hagut una certesa, el cos no és allí on el van deixar, hi ha hagut uns minuts de desconcert i d’angoixa creient que el cos ha estat robat i en un instant aquell a qui tant estimava Maria la crida pel seu nom i ella intenta abraçar-lo, una reacció natural perquè aquell qui creia mort és viu, aquell de qui creia fins i tot haver perdut el cos ara li parla.

Tota aquesta escena provoca dos reaccions. Jesús demana a Maria que no el retingui i Maria corre a trobar als deixebles per dir-los el que ha vist i el que ha sentit. Crist ha ressuscitat per anar cap al Pare i tots aquells qui són testimonis de la resurrecció el primer neguit que tenen és explicar-ho als altres. Com Pere ho feu a aquells jueus que el dia de la Pentecosta l’escoltaven.

Ens ho deia tot just aquest darrer diumenge el nostre estimat papa Francesc: «la fe pasqual, que ens obre a la trobada amb el Senyor ressuscitat i ens disposa a acollir-lo en la nostra vida, està lluny de ser una solució estàtica o un instal·lar-se tranquil·lament en alguna seguretat religiosa. Per contra, la Pasqua ens impulsa al moviment, ens empeny a córrer com María Magdalena i com els deixebles; ens convida a tenir ulls capaços de veure més enllà, per a descobrir a Jesús, el Vivent, com el Déu que es revela i que també avui es fa present, ens parla, ens precedeix i ens sorprèn. Com María Magdalena, cada dia podem sentir que hem perdut al Senyor, però cada dia podem córrer a buscar-lo de nou, sabent amb seguretat que Ell es deixa trobar i ens il·lumina amb la llum de la seva resurrecció.»

Córrer cap a Ell segurs de que l’atraparem, de que es farà el trobadís amb nosaltres, però no vulguem retenir-lo per a nosaltres sols, Ell és el Déu de tots i per a tots, un Déu per compartir amb els altres, com la nostra fe és per viure-la en comunitat.

Fixem-nos en aquesta darrera homilia del papa Francesc, llegida tot just unes hores abans de la seva mort, en que ens insta de nou a córrer cap a Crist quan sentim que hem perdut al Senyor, quan creiem que no som capaços de trobar-lo perquè ens n’hem allunyat, perquè no el busquem on cal, perquè ens busquem més nosaltres mateixos que a Ell.

Hi ha algú però que sempre acabà trobant-lo, com al temple, com a la creu. Ella és Maria, la mare, aquella de qui no ens en parlen els relats que se li aparegués Crist ressuscitat perquè potser no calia. Ell i la seva mare era una unitat en la fe i Maria, la primera deixeble, estava certa de que Crist no restaria al sepulcre i de que venceria la mort i així ens oferiria a tots la possibilitat d’una nova vida, la vida eterna.

Avui Maria Magdalena passa del desconcert a la joia, del neguit a les ganes de córrer a anunciar la bona nova i ens convida també a nosaltres a córrer a anunciar-ho, perquè Crist vertaderament ha ressuscitat.

Dilluns de l’octava de Pasqua

 

Dilluns de l’octava de Pasqua

Capella conventual de la Catedral de Girona

Dilluns 21 d’abril de 2025

Ac 2,14.22b-33; Salm 14 i Mt 28,8-15

Por i alegria semblen dos sentiments contradictoris, però aquelles dones mogudes per una gran joia vencent la por i l’esglai surten alegres corrents a anunciar la bona nova: Crist ha ressuscitat. És el seu camí de fe i recorrent-lo a poques passes els surt Jesús i quan trobem a Jesús sols podem fer com elles adorar-lo. Tant les dones com els deixebles van entenent poc a poc, la realitat és tant sorprenent que la por és el primer sentiment que els envaeix i no tant sols a les dones, primers testimonis, i als deixebles sinó també als grans sacerdots que fan panys i mànigues, amb l’ajut dels soldats també esporuguits, en aquest cas pel càstig que els pot caure per haver negligit la seva tasca de vigilància, per evitar que la bona nova s’expandeixi arreu de Jerusalem.

La realitat de la resurrecció provoca tres sentiments: por, joia i un desig irrefrenable de comunicar-ho. No n’hi ha per menys, quan escoltem el resum fet per Pere en dia de la Pentecosta, ens n’adonem de la grandesa de l’acció de Déu: Crist traït i clavat a la creu ha estat ressuscitat per Déu, alliberant-lo dels braços de la mort. Qui ha compartit la mort i una mort ben real i amb tants testimonis, ha restat glorificat a la dreta de Déu i ha rebut del Pare l’Esperit Sant.

Aquesta és la realitat que es va revelant poc a poc, boca orella i a alguns per la revelació directe d’aquest nou Crist que apareix no ja tant sols fet home com nosaltres, sinó, fet igual a Déu, perquè Ell és Déu, que apareix tal com Pere, Jaume i Joan l’havien vist al mont Tabor. Aquesta és la realitat que els deixebles veieren i sentiren, aquesta és la realitat que experimentaren les dones i aquesta és la realitat que nosaltres creiem per la fe. Lluitaren vida i mort, ens diu la seqüència pasqual, i la vida n’ha sortit vencedora. Com Maria és convidada a explicar que ha vist pel camí, també nosaltres som convidats a explicar-ho al món, perquè també avui el món té set de Déu, tot i que a vegades se senti saciat amb d’altres begudes que al cap i a la fi acaben provocant més set que nos pas calmant-la.

Aquesta és la nostra tasca, una tasca que també ens provoca sentiments encontrats: Por davant la immensitat del repte, joia per la victòria eterna de la vida sobre la mort i de nou un desig d’explicar-ho, de fer-ne partícips als altres, a tots, creguin o no creguin, practiquin o no practiquin, siguin qui siguin, perquè Crist vingué a redimir a tota la humanitat. Com ens deia ahir el papa Francesc: «la fe pasqual, ens obre a la trobada amb el Senyor ressuscitat i ens disposa a acollir-lo en la nostra vida (...)  la Pasqua ens impulsa al moviment, ens empeny a córrer com María Magdalena i com els deixebles; ens convida a tenir ulls capaços de “veure més enllà”, per a descobrir a Jesús, el vivent, com el Déu que es revela i que també avui es fa present, ens parla, ens precedeix i ens sorprèn. (...) cada dia podem córrer a buscar-lo de nou, sabent amb seguretat que Ell es deixa trobar i ens il·lumina amb la llum de la seva resurrecció.»

Ressonen aquestes paraules d’ahir del papa Francesc quan ara ens assabentem de la seva mort fa tot just unes hores. Que la seva ànima reposi en pau i que el seu llegat ens sigui de profit per al bé de l’Església i del món.

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

 

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

Catedral de Girona

20 d’abril de 2025

Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8 i Jo 20,1-9

Celebrem Pasqua cada dia, ens ha dit l’Apòstol, la celebrem si deixem de banda el llevat de la dolenteria i de la malícia i vivim amb sinceritat i veritat la nostra fe. La força per abandonar el pecat i fer el bé ens ve, sols ens pot venir, de la fe en el ressuscitat que té el poder de perdonar els pecats gràcies al seu nom. L’experiència de la resurrecció és sempre transformadora, és una experiència de conversió; transforma els cors, transforma la nostra vida i transformant-la ha d’ajudar a transformar les vides dels nostres germans.

Ho va fer amb les vides de Maria Magdalena, de Pere i de l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant. Transforma les nostres vides cadascú en la seva mesura, a la seva manera, perquè com aquells primers testimonis de la resurrecció també nosaltres ens acostem al Crist ressuscitat d’una manera personal i intransferible. Hi ha qui com Maria Magdalena no entén a primer cop d’ull, no sap reconèixer els signes i creu d’antuvi en un robatori del cos; tanmateix no seria tant estrany després de tot el que havia passat i de tots els esforços que els enemics de Jesús havien esmerçat per acabar amb la seva vida i la seva doctrina; no deixava de ser una possibilitat i ben real de que ara s’haguessin endut el cos per evitar que els seus, un cop superada la por i havent recuperat una certa calma i anonimat, donessin el degut culte al cos del mestre mort a la creu. Però a Maria Magdalena sols li cal una paraula per reconèixer a Jesús, sols cal que se li adreci pel seu nom i ella reconeix al Mestre, al seu mestre estimat. El deixeble que Jesús tant estimava veu i creu perquè ja fa temps que ha anat entenent de que anava tot allò i per això no va tenir por de ser al peu de la creu i d’acollir a Maria com a mare, la seva orella estava avesada a escoltar al mestre dir que serien tres dies i la fe ha fet la resta i així aquell llençol d’amortallar aplanat i el cos absent són suficients per a ell per creure. Simó Pere és més lent a reaccionar però al final també entendrà que s’ha acomplert allò que deien les escriptures.

El fet és que Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts i que així s’ha esdevingut, ara tant de dolor, tanta por, tant desengany queda enrere i s’obre la porta a l’esperança, perquè ara és l’hora de transformar les vides dels altres, jueus i gentils, l’hora de predicar al poble que Crist és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Senyor de la mort i de la vida. Ell que ha mort, Ell que ha davallat als inferns i Ell que ha vençut la mort tot ressuscitant.

No hi ha cap altra fet en la història de la humanitat tant gran com aquest que avui celebrem d’una manera especial; perquè de fet la resurrecció de Crist la celebrem cada diumenge, és el diumenge, el dia del Senyor,  el dia en que Crist vencé la mort; però aquesta nit passada, avui i durant tota la vuitada, ho celebrem de manera solemne perquè aquest és el centre de la nostra fe, el fonament de la nostra esperança i el resultat de la caritat de Déu envers tota la humanitat.

La llum de la resurrecció de Crist que ens il·lumina no la podem amagar. O com deia Jesús mateix «és que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit? No és per col·locar-la en el portallànties?» (Mc 4,21). El portallànties de la llum de la resurrecció és la nostra caritat, com diu sant Joan: «la foscor es retira i ja resplendeix la llum veritable. El qui afirma que està en la llum, però odia el seu germà, encara està en la foscor. El qui estima el seu germà, està en la llum.» (1Jo, 2,8-9).

Estem units ja indeleblement al Crist per la llum de la seva resurrecció, com Ell ho està a nosaltres per la seva mort, perquè Ell és aquell qui tot morint destruïa la mort i ressuscitant ens ha tornat la vida. Ens diu el Concili Vaticà II: «som empeltats en els misteris de la seva vida, configurats a Ell, morts junt amb Ell, ressuscitats amb Ell, fins que regnem juntament amb Ell (cf. Fl 3,21; 2Tm 2,11; Ef 2,6; Col 2,12; etc.). Peregrinant encara aquí a la terra i seguint les seves petjades en el sofriment i en la persecució, compartim els seus dolors com el cos els del Cap, patint amb Ell, per ser glorificats amb Ell (cf. Rm 8,17).» (Lumen Gentium, 7).

L’esperança de la glorificació és el fruit de la fe i una i altra, fe i esperança han de donar fruits de caritat, perquè com ens diu el Concili Vaticà II: «creixem per la caritat en tots sentits, units al qui és el nostre Cap (cf. Ef 4,11-16).» (Lumen Gentium, 7).

Avui és realment el dia en que ha obrat el Senyor, alegrem-nos-en i celebrem-lo, perquè Crist realment ha ressuscitat.

Diumenge de Pasqua. Vetlla Pasqual / Cicle C

 

Diumenge de Pasqua

Vetlla Pasqual / Cicle C

Catedral de Girona

19 d’abril de 2025

Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Lc 24,1-2

«Nit realment benaurada, que uneix cel i terra, nit en que l’home retroba Déu.» hem proclamat en el bellíssim pregó pasqual. Aquesta és la nit de les nits, la nit que es fa dia il·luminada per una llum vigorosa i única, la llum del ressuscitat.

Molt de matí les dones que van al sepulcre amb les herbes aromàtiques per tal de formalitzar allò que el divendres no havien pogut fer, és troben amb dues evidències: la pedra apartada i el sepulcre buit, el cos del Senyor dipositat allí hores abans amb certes presses per alguns fidels i per elles mateixes no hi és. Ara sabem que no pot estar entre els morts aquell qui ha ressuscitat, però en aquell moment elles no hi cauen; li havien sentit dir que al tercer dia venceria la mort, però en principi les sospites van més cap un robatori del cos i es malfien els seus seguidors de les autoritats i les autoritats dels seus deixebles, en un primer moment el desconcert és la sensació imperant en uns i altres. Han de ser dos homes vestits de blanc, dos àngels, els qui els facin memòria del que s’havia anunciat sobre el Messies de com havia de morir i ressuscitar, perquè es recordin del que Jesús havia predit i lliguin caps. Un àngel anuncià a Maria que concebria un fill per obra de l’Esperit Sant; ara dos àngels anuncien a aquelles dones, és a dir a tota la humanitat que Jesús ha ressuscitat.

Tots els relats de la resurrecció del Senyor passen per l’estupefacció, el desconcert i la sorpresa passant per un més o menys elevat grau d’incredulitat, abans d’arribar a ser vertadera experiència del ressuscitat. El que havien viscut feia pocs dies havia estat molt dolorós: la mort del mestre, la dispersió dels deixebles, la por fins a tancar-se a casa. De fet era el primer cop que contemplaven la resurrecció perquè al cap i a la fi Llàtzer, el fill de la vídua o d’altres, de fet havien tornat a la vida, a la mateixa vida que havien perdut, mentre que Crist és glorificat i inicia una altra vida. Tornar un mort a la vida ho havia realitzat fins i tot el mateix Elies amb el fill de la viuda de Sarepta i ho faria també Pere amb Tabita; però el que ara ha succeït és molt més gran que tornar a algú a la vida, per grandiós que això sigui; Crist vencent la mort d’una vegada per sempre ens guanya per a tots una vida que no té fi, una vida eterna, una vida gloriosa.

No és pas que all llarg de la història de la salvació el poble d’Israel no hagués contemplat prodigis. La creació, el mar obert per deixar passar al poble alliberat de l’esclavatge, Déu parlant amb Abraham o amb Moisés, ja eren signes; tampoc no és que els profetes no ho haguessin anunciat; però la gran novetat de la història costa d’acceptar, no és fàcil d’entendre que Déu ha enviat al seu Fill únic fet home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, que aquest havia de patir i  morir a la creu, deixant la impressió de fracàs absolut, per finalment ressuscitar amb un cos gloriós i retornar al Pare per seure a la seva dreta.

Aquells primers testimonis necessitaran l’explicació dels àngels, la presència mateixa del Senyor, que davant d’ells mengi, que els cridi pel seu nom; són les experiències personals de la resurrecció; perquè la fe és primer que tot una experiència personal, però sempre per a ser compartida, per a ser viscuda en comunió dins de l’Església; d’antuvi és sempre una experiència personal, que cal viure-la abans de transmetre-la; però sempre també cal transmetre-la, no ens la podem quedar tant sols per a nosaltres mateixos. Vivim la fe no sols a partir del que llegim en l’Escriptura sinó també a partir del que han viscut els qui ens han precedit en el senyal  de la fe i és a partir d’aquí que en fem experiència personal. És el que el Concili Vaticà II ens diu, que la nostra fe es recolza en la Sagrada Escriptura i en la Tradició (LG, 14). També aquelles dones i els deixebles després de la seva experiència del ressuscitat la comparteixen, cadascuna en la mesura de com l’ha viscuda; formant així la tradició que nosaltres hem rebut.

La nostra fe en el ressuscitat es fonamenta en l’Escriptura i en l’experiència del ressuscitat que ha anat fent l’Església. Per l’Escriptura i per la tradició sabem que realment el Senyor ha ressuscitat i que realment l’obra de la redempció s’ha completat, per la fe n’estem certs i ho creiem. Tot i que divendres al migdia tot semblava perdut, el pla de Déu s’ha acomplert tal com estava previst. Les dones es recordaren llavors del que Jesús havia predit. En paraules de sant Hipòlit de Roma «la nit densa i fosca s’ha aclarit, i l’odiosa mort ha estat relegada a la foscor; la vida irromp en el món, tot desborda de llum indeficient i tots els qui neixen entren en possessió del món nou.» (Homilia 6 en la Pasqua).

I avui aquesta fe, que ara mateix renovarem la compartirem des d’aquesta nit amb la Mònica de la parròquia de Santa Cristina d'Aro. El Baptisme és present des dels inicis en la celebració pasqual com és avui present de manera particular en aquesta nostra celebració amb l'administració dels sagraments de la iniciació cristiana a la nostra germana Mònica. La resurrecció del Crist és sempre present, no és mai passat; tampoc el Baptisme no és passat, sinó que per mitjà d’ell la mateixa resurrecció ens arriba a nosaltres, per tal d’atreure’ns cap al Crist. El Baptisme és molt més que un acte eclesial formal, que un ritual pensat per a acollir a les persones a l'Església. És molt més que una espècie de purificació o embelliment de l'ànima. És realment participació de la mort i resurrecció del Crist essent per a nosaltres renaixement i transformació en una nova vida. Avui estimada Mònica rebràs l’aigua del baptisme, el crisma de la confirmació i el pa i el vi de l’Eucaristia; els tres sagraments d’iniciació cristiana. Els reps després d’haver-t’ho pensat tant, en cada pas del teu catecumenat, quan has pogut acceptar o refusar-ho lliurement. Ara reps el baptisme que és la porta de la vida i del regne, el sagrament que Crist va oferir als homes perquè tinguessin vida eterna. Reps la confirmació que significa la unitat del misteri pasqual, la relació entre la missió del Fill i l’efusió de l’Esperit Sant. Reps també l’Eucaristia amb la que confirmaràs els dons rebuts i faràs un tast de l’eternitat.

Demanem al Senyor que et guiï i t’acompanyi, que per mitjà de la seva Paraula et doni forces per al camí, que per mitjà dels seus sagraments et doni coratge i que per mitjà de l’exemple de la seva vida t’envigoreixi davant de les dificultats.

Només Crist, el vivent, pot donar sentit a la nostra existència i fer que quan el cansament, la tristesa i la desconfiança ens abasten; per la fe ens obrim a l’esperança del ressuscitat, una esperança que ha de donar fruits de caritat. (Cf. Benet XVI 11 d’abril de 2012).

Divendres Sant. La Passió del Senyor

 

Divendres Sant

La Passió del Senyor

Catedral de Girona

18 d’abril de 2025

Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

La passió de Crist és la culminació del seu amor apassionat per nosaltres. Donar la vida pels altres és quelcom privatiu d’uns quants, donar-la per convertir-se en font de salvació eterna per a tots, és exclusiu d’un: de Crist. Aquell divendres al calvari tot feia olor de derrota; els crits de joia del diumenge havien esdevingut o bé crits d’odi o bé silenci i absència. Es podria ben bé dir que la gloria de Jesús havia durant de diumenge a dijous i que tot allò que feia presagiar la implantació imminent del Regne amb un nou David al capdavant, s’havia convertit en negacions, traïcions i solitud.

En els plans de Déu les coses no són tal com nosaltres en les plantegem, son d’una altra manera, son a la manera de Déu. «Qui busqueu?» Preguntà Jesús als seus capturadors. Ells creien buscar un sediciós, algú que amb la seva doctrina cercava neguitejar al poble i això, com ja havia passat tantes altres vegades abans, sols acabava portant problemes especialment amb Roma.

També per aquest motiu Pilat se’n rentà les mans, segurament intuïa que aquell home era innocent, que li havien lliurat per motius d’enveja o ves a saber per quin altre, perquè com els digué no hi trobava res per poder-lo inculpar, però malgrat saber-ho permeté la mort del just. Ni ell, ni els grans sacerdots de fet no feien la seva voluntat, sinó que acomplien la voluntat de Déu. Cert que no ho feren a desgrat, malgrat no ser-ne conscients, que ho feren per un altre motiu molt més mundà i fosc; però acabaren fent allò que els tocava fer en aquell moment.

Més val que un home mori per tot el poble, havien dit, i en això no els faltava la raó. Crist moria per tot el poble i per molt més que aquell poble, el seu amor apassionat per tota la humanitat el portà a morir per tal de canviar la situació de la naturalesa humana. Al calvari hi ha plantat un arbre, sembla un arbre sec, on res fa pensar en que hi pugui brostar res de nou, res de bo.

D’aquell arbre en naixerà la vida, una vida que està lliure de les limitacions d’aquesta vida que tenim i a la que ens aferrem amb tanta intensitat. I és bo que ho fem, perquè és un regal de Déu, però més enllà del que veiem si mirem atentament la creu, se’ns obre la porta a una realitat que sols podem intuir per la fe i que supera qualsevol expectativa que hàgim pogut tenir abans.

Nosaltres per la fe n’estem certs d’això, i molts cops malgrat estar-ne certs  no adeqüem la nostra vida a aquesta perspectiva que neix de la creu i, sobretot i per damunt de tot, neix del sepulcre buit. Si nosaltres potser no en dubtem, però si que ens en malfiem, com podem transmetre aquesta esperança als qui no creuen o als qui havent cregut se n’han allunyat?

Jesús de la creu estant ens deixa els elements per fonamentar la nostra fe. Una mare, Maria, unida per l’amor a aquell a qui Jesús tant estimava i per extensió a tots nosaltres. Una set de Déu, una set de conversió del món, com la que pateix Crist clavat a l’arbre de la vida. Un acompliment del que havia vingut a fer i que feu, com ens ha dit el profeta Isaïes per tal de donar-nos una nissaga que visqui llargament i ajudi a fer arribar el designi de Déu a bon terme.

Lliurar-se fins a l’extrem, per amor ens és mostrat per aquelles últimes gotes de sang i d’aigua que sortiren de la darrera llançada, del darrer dels turments infligits ara ja a un cos mort. Mort, però viu; perquè l’amor no mor mai i el que mou a Crist és l’amor, no pas cap altra cosa.

Escoltant la passió del Senyor hem fe viure apassionadament el nostre amor per Ell que s’ha de traduir en un amor també fins a l’extrem pels nostres germans, per tots, siguin qui siguin, vinguin d’on vinguin, ens plaguin o no ens plaguin. Sols així ens podrem acostar a aquest amor que neix de l’arbre de la creu avui i demà ho farà del sepulcre on ha estat sepultat un cos sense vida però en el que hi ha la clau de la vida, de la vida eterna.

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor

 

Dijous Sant

Missa de la Cena del Senyor

Catedral de Girona

17 d’abril de 2025

Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

«Enteneu això que us acabo de fer?» Certament els apòstols en aquella darrera jornada que compartien amb Jesús sense saber que era la darrera i que el fi era proper, no devien entendre res. Ell els ho havia anat anunciant, certament, que li calia patir, que en certa manera restaria sempre al seu costat, que se n’anava al Pare al preparar-los-hi estada; però ells estaven més pendents de qui era el traïdor que de cap altra cosa i tot i així quan els va indicar qui era pensaren que parlava de la bossa comuna. Certament en Jesús hi ha present el misteri, parla als senzills amb gestos senzills i paraules senzilles però ni així a vegades és comprés. Per això exclamarà «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?» (Jn 14,9). Avui en la vigília del gran sacrifici recordem i celebrem la institució de l’Eucaristia. Aquest és el sagrament central, la font i cimal de tota vida cristiana  com ens diu el Concili Vaticà II (LG, 11). Què és l’Eucaristia per a nosaltres? Què representa en les nostres vides? És realment el centre? Celebrar el seu memorial, com ens diu en la Carta als cristians de Corint sant Pau, és fer-lo present enmig nostre, és anunciar la seva mort confiats alhora en el seu retorn, és unir-nos-hi de manera real.

El memorial del Senyor ja el celebrava i celebra el poble de l’aliança, ho feia i ho fa tal com Déu ho prescriví a Moisès en record de l’alliberament de l’esclavatge. Nosaltres en celebrar aquest nou memorial que és comunió amb la sang de Crist, com ens ha dit el salmista, és a dir units en el seu sacrifici, veiem transformades les nostres vides i dirigides cap al servei a Déu i als altres, és a dir als germans i germanes. El servei de Crist, al que ens convida dient-nos «vosaltres feu tal com jo us ho he fet» és fruit del pla de salvació. Ens ho digué el mateix Crist quan exclamà «el Fill de l’home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mt 20,28).

Si l’experiència de l’Eucaristia no és transformadora, no és vertadera experiència; si la presència de Crist, una presència real i plena en el misteri eucarístic, no ens canvia els cors, és que no estem en comunió plena amb aquell a qui diem Senyor.  El misteri eucarístic és el resultat directe de l’amor, d’aquest amor fins a l’extrem que porta a Crist a mostrar al deixebles fins a quin punt els estimava. No hi n’havia prou amb el lliurament de la seva vida? No, perquè la seva mort no és una mort estèril, tal com creuran els qui el portaran a la creu, de la seva mort neix la vertadera vida i d’aquesta nova vida en participem de manera anticipada compartint el pa i el vi, el cos i la sang de Crist en la taula de l’Eucaristia. L’Eucaristia és el sagrament per excel·lència del misteri pasqual i del misteri pasqual neix l'Església; precisament per això l'Eucaristia està en el centre de la vida eclesial, i és, des dels primers temps de l'Església, quan els Fets dels Apòstols ens diuen: «Tots eren constants a escoltar l'ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries.» (Ac 2, 42). I la fracció del pa no és altra cosa que l'Eucaristia. (Cf. Ecclesia de Eucharistia, 3).

Tot això no és un parlar per parlar, una manera d’expressar una realitat, l’Eucaristia és una realitat en sí mateixa. «La copa de la benedicció que nosaltres beneïm, no és comunió amb la sang de Crist? El pa que partim, no és comunió amb el cos de Crist?» (1Co 10,16). Ho son perquè la presència eucarística del Senyor és el do complet de la salvació, i la salvació prové de l’amor de Crist que ens convida a estimar-nos i a servir-nos els uns als altres tal com Ell ha fet.

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor. Centre Penitenciari Puig de les Basses

 

Dijous Sant

Missa de la Cena del Senyor

Centre Penitenciari Puig de les Basses

Dijous 17 d’abril de 2025

Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Un amor fins a l’extrem que es manifesta en el servei. Aquesta és la darrera recomanació, el darrer exemple que donà Jesús als seus deixebles. Aquesta Pasqua és per a tots molt especial, celebrem aquest any el Jubileu de l’esperança i no hi ha esperança més gran que aquella que supera la mort, la vida eterna.

En certa manera ens sentim morts al llarg de la nostra vida, les dificultats, els entrebancs, coses que depenen a vegades de nosaltres, coses que d’altres vegades ens arrastren on no voldríem anar i també la maldat humana que ens porta a situacions que ens semblen molts cops pitjors que la mort., com un pou del que no podrem sortir mai.

Crist vingué a portar l’esperança al món, segurament quan Ell va morir a la creu res no donava esperança als seus, als qui el seguien. De fet uns van fugir, d’altres es van amagar, alguns van dir que no el coneixien. Situacions que tant sovint reconeixem al nostre voltant quan les coses no ens van bé i qui es deia amic nostre diu no conèixer-nos de res.

Crist es comportà com un vertader amic, assumí la seva situació, que tots podríem considerar com a desesperada, per tal de compartir les nostres situacions de dolor, de neguit o d’angoixa. Ens podem reconèixer en un moment o altre de la nostra vida en Crist; també podem reconèixer als qui ens defugen o als qui, sigui la nostra situació la que sigui, sempre tenen una paraula amable i una mà estesa cap a nosaltres.

El papa Francesc ens convida a viure l’esperança, aquesta que per a nosaltres creients ve de Crist. Viure-la quan tot va bé és fàcil, fer-ho quan les coses es compliquen ja és més difícil. Sigui la nostra situació la que sigui mirem el futur amb esperança, posem-la en aquells qui ens estimen, aquells qui ens volen ajudar de tot cor. En ells podem confiar i reconèixer a Jesús de Natzaret. Ho veiem en aquesta escena de l’evangelista sant Joan, Jesús aixecant-se de la taula, posant-se un mantell, rentant els peus dels seus deixebles i eixugant-los amb una tovallola.

És com si ens volgués dir que no hi ha ningú millor o pitjor que un altre, que tot depèn de on i quan hi siguem i que el que vertaderament importa és el que portem al fons del nostre cor. Mirem doncs de portar al cor l’esperança, l’única que ens pot obrir portes per difícil que sigui la situació que visquem. Com ens diu el papa Francesc siguem signes tangibles d’esperança per a nosaltres i per als altres.

Missa Crismal

 

Missa Crismal

Catedral de Girona

Dimarts 15 d’abril de 2025

Is 61,1-3a.6a.8b-9; Salm 88,21-22.25 i 27; Ap 1,5-8 i Lc 4,16-21

El papa Francesc en el seu discurs de 17 de febrer de 2022 al Simposi per una teologia fonamental el sacerdoci presentava el ministeri sacerdotal en base a quatre proximitats: a Déu, al bisbe, entre els preveres i al poble. Quan som ordenats l’Esperit del Senyor davalla sobre nosaltres, som ungits per portar la bona nova, és a dir l’Evangeli, als qui més ho necessiten. Ens ho diu el profeta Isaïes, som anomenats sacerdots, ministres del nostre Déu per tal consolar, de curar els cors adolorits i de portar alegria als qui estan de dol, és a dir per tal de portar la Bona Nova arreu.

El nostre ministeri implica més que mai disponibilitat i servei i l’Església de Girona no pot sinó agrair-vos la vostra tasca en temps d’escassetat de vocacions, en temps de replantejament de la fe per part de molts integrants del poble de Déu, de l’allunyament dels uns i de l’aproximació d’altres, de sorgiment de nous moviments i de la crisi d’altres que fins avui han estat formant part de la vida de l’Església. Són temps de canvi, segurament més que mai, i no hi ha lloc per a la divisió ni per a la renúncia, sinó per a la fraternitat i la comunió, tal com ho viviu dia rere dia. En paraules del papa Francesc: «Avui, en una societat secularitzada, correm el risc de mostrar-nos molt actius i al mateix temps de sentir-nos impotents, amb el resultat de perdre l'entusiasme i de caure en la temptació de “tirar els rems en la barca”, de tancar-nos en la queixa i de fer prevaler la magnitud dels problemes sobre la immensitat de Déu.» (Missa crismal 28 de març de 2024).

Ens ho diu també el document final del Sínode per a la sinodalitat: «No ocultem que hem experimentat en nosaltres mateixos el cansament, la resistència al canvi i la temptació de fer que les nostres idees prevalguin sobre l'escolta de la Paraula de Déu i la pràctica del discerniment. No obstant això, la misericòrdia de Déu, Pare ple de tendresa, ens permet cada vegada purificar els nostres cors i continuar el nostre camí.»

Quina responsabilitat tenim davant de la situació actual? Què podem fer o què ens cal fer? Certament la societat ha canviat de manera profunda en els darrers anys i ni mirar enrere amb l’enyorança d’uns temps que no tornaran, ni mirar endavant amb un fals optimisme o una insensata paràlisis són vàlids per afrontar els reptes actuals. Sempre hem d’actuar i de viure guiats per l’Esperit, aquell que reposava sobre Crist i feia que totes les mirades es posessin sobre d’ell que és el mateix Esperit que reposa damunt nostre pel ministeri sacerdotal i abans per la unció en el baptisme.

És l’Esperit qui ens empeny a aquestes quatre proximitats que representen el contingut del ministeri que ens ha estat confiat. Ens cal estar units a Déu, perquè és Déu qui ens crida a la vocació de cristians, a la vocació sacerdotal i per tant, sentir-nos cada dia més propers a Ell és quelcom fonamental en el nostre ministeri. Cal cultivar aquesta proximitat a Déu mitjançant la pregària i el contacte amb la Paraula, és a dir amb l’Escriptura. Som ungits amb el crisma que avui consagrarem i és aquest un signe visible de la relació amb el Senyor, que ens uneix més estretament amb Ell. El crisma, ho direm tot seguit, és un símbol de la plenitud de la vida cristiana, és crisma de salvació que ens fa participants de la vida eterna i hereus de la gloria del cel, aquesta més que cap altre és l’objectiu de la vida cristiana.

Hem d’estar units als altres, als germans, especialment als febles i als qui pateixen. L’oli dels malalts n’és una mostra, emprat per refer els nostres cossos i demanar que siguin deslliurats dels seus dolors i malalties. Hem d’estar units als qui encara no formen part de l’Església i cerquen Déu i que demanem al Senyor que un dia siguin ungits amb l’oli dels catecúmens.

L'oli, aquest oli que avui consagrarem, té un ampli significat, és signe de dignitat i alhora de responsabilitat, i també de la força de l’Esperit que procedeix de Déu. El misteri de l'oli va lligat estretament al nom de cristians; la paraula cristians, amb la qual es designava als deixebles de Crist des del començament de l'Església, ve de la paraula Crist que vol dir Messies, és a dir ungit. Ser cristià vol dir doncs procedir de Crist, pertànyer a Crist, a aquell qui és l'ungit de Déu, a aquell al qual Déu ha donat la reialesa i el sacerdoci. Significa pertànyer a aquell que Déu mateix ha ungit, però no amb un oli material, sinó amb aquell al qual l'oli representa: amb el seu Esperit. Així ens diu el salmista referint-se al servent del Senyor David: «l’he ungit amb l’oli sant.»

L'oli és un mode d’expressar la nostra comunió amb Déu i amb la comunitat, amb l’Església, un símbol de que estem ungits per l'Esperit Sant. Els d’Efes digueren a Pau: «Ni tan sols hem sentit a dir que hi hagi un Esperit Sant.» I en escoltar a Pau parlar de Crist es van fer batejar en el seu nom, així quan Pau els imposà les mans vingué damunt d'ells l'Esperit Sant. És aquest Esperit pel qual ens hem de deixar guiar, confiats i disposats a seguir sempre a Crist que ens a cridat al seu servei i al del poble que ens ha estat confiat per tal de que l’Església arribi a aquella plenitud amb la qual Crist ho serà tot per a tots en l’Esperit Sant pels segles dels segles. La nostra vida ha de ser una vida per Crist, en Crist i pels altres. No és un programa fàcil, perquè no és un programa de mínims sinó de màxims.

Avui fem memòria, com cada any, d’aquell dia en el qual Crist va conferir el seu sacerdoci als apòstols i també del dia en que ens fou conferit a nosaltres. És aquest un compromís que ens cal renovar, que ens cal recordar no cada any, sinó cada dia, sense oblidar-lo mai. No som preveres a temps parcial, ho som a jornada completa, el sacerdoci és el nostre servei a l’Església, la nostra manera particular i concreta de viure la fe com a cristians. Ho direm tot seguit, això implica renunciar a nosaltres mateixos per tal de que moguts per l’amor ens donem a l’Església; significa predicar la Paraula de Déu, imitar al Crist, ser dispensadors dels sagraments i molt especialment de l’Eucaristia i fer-ho tot moguts únicament pel zel de la salvació dels altres.

Aquest ministeri nostre el portem però en gerres de terrissa, la nostra naturalesa feble ens fa a vegades dubtar, a vegades negligir un aspecte o un altre del nostre ministeri. A vegades oblidem l’acció de l’Esperit que sempre ve en ajut nostre per tal de donar-nos la fortalesa necessària per complir la tasca a la que hem estat cridats.

Som cridats d’entre el món per a servir al món. «Tot sacerdot és pres d'entre els homes i està posat en favor dels homes pel que fa a Déu» (He 5, 1). La Carta als Hebreus subratlla clarament la «humanitat» del ministre de Déu: perquè procedeix dels homes i està al servei dels homes, imitant a Jesucrist, «provat en tot igual que nosaltres, excepte en el pecat» (He 4, 15). Déu crida sempre als seus sacerdots des de determinats contextos humans i eclesials, que inevitablement els caracteritzen i als quals són enviats per al servei de l'Evangeli de Crist.» (Pastores Dabo Vobis, 5).

Estimats germans preveres no tinguem por a assumir els reptes dels nostres temps, no renunciem a la nostra tasca evangelitzadora i portem-la a terme sempre amb il·lusió, amb joia. Com ens diu el papa Francesc a Evangelii Gaudium: «L'Església està encarnada en un espai determinat, proveïda de tots els mitjans de salvació donats per Crist, però amb un rostre local. La seva alegria de comunicar a Jesucrist s'expressa tant en la seva preocupació per anunciar-ho en altres llocs més necessitats com en una sortida constant cap a les perifèries del seu propi territori o cap als nous àmbits socioculturals. Procura estar sempre allí on fa més falta la llum i la vida del Ressuscitat. Amb vista a que aquest impuls missioner sigui cada vegada més intens, generós i fecund, cal que cada Església particular entri en un procés decidit de discerniment, purificació i reforma.».  (EG, 30). Entrem-hi doncs sense por, sempre confiats en el Senyor i esperançats.