Tots Sants. Parròquia de Sant Llorenç de Maçanet de la Selva

 

Tots Sants

Parròquia de Sant Llorenç de Maçanet de la Selva

Divendres 31 d’octubre de 2025

Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

El camí cap a la santedat passa per la pobresa d’esperit, pel dol, per la humilitat, per la fam, per la set de justícia, per la compassió, per la netedat de cor, per la voluntat de posar pau, per la persecució per l’únic motiu de ser justos, per rebre ofenses o per ser objecte de calumnies. Tot plegat viscut per una raó: per causa de Crist.  No sembla un camí fàcil, certament, perquè a ningú ve de grat viure això en tot o en part; però és aquest un camí, el de la santedat, que no és impossible de recórrer i que val la pena recórrer. 

Sabem que hi ha qui ha aconseguit assolir la meta, son d’una banda tots aquells sants als que l’Església ha reconegut i també tots aquells altres dels quals l’Església no n’ha tingut noticia, però que Déu si que sap ben bé de la seva santedat. Son els sants dels altars i els sants de la porta del costat, com deia el papa Francesc.

La santedat és universal, no entén de nacions, de races, de llengües o de pobles. El llenguatge de la santedat és universal i a viure en ell tots hi som cridats.

Quan l’emprenem aquest camí, ens cal tenir presents dues coses. En primer lloc que no és un camí fàcil i al llarg del seu recorregut sovint defallirem, patirem crisis i fins i tot farem passes endarrere. El segon lloc hem de tenir ben present que per superar aquestes dificultats que ens sortiran al pas, ens cal quelcom més que les nostres soles forces, ens cal l’ajut de Déu, la força de l’Esperit.

Aquesta força la rebem de manera individual, en el baptisme, en la confirmació, en la recepció dels sagraments; perquè la nostra fe te una dimensió individual de relació directe entre Déu i nosaltres, però la rebem també de manera comunitària, formant Església, com quan participem de la taula de la Paraula i la de l’Eucaristia.

Déu ens reconeix com a fills, tal com ens ha dit sant Pau, i aquesta filiació, que Crist ens ha aconseguit a través de la seva mort, resurrecció i ascensió al cel, és el que ens fa veure com a real i possible l’assoliment de la santedat.

Els sants no son éssers perfectes, al llarg de la seva vida n’han viscut de tots colors. Han dubtat a vegades, com Tomàs, han negat d’altres, com Pere, han partit d’una vida ben allunyada d’allò que vol Déu per nosaltres, com sant Agustí, han passat nits fosques, com sant Joan de la Creu o santa Teresa de Calcuta, i han patit per convertir-se i per mantenir-se fidels, com el mateix sant Pau.

En el camí cap a la santedat no tot son flors i violes, no és un camí fàcil, però el mateix exemple dels sants, dels reconeguts com a tals i dels que no tenim a canonitzats, amb les seves lluites i les seves febleses, ens esperona també a nosaltres a imitar-los, a no defallir, a aixecar-nos quan caiem i sobretot a confiar en el Senyor. Ell és el qui ens purifica, tal com Ell és pur, i ens manté en l’esperança.

En aquest camí cap a la santedat ens cal també molt especialment, l’ajut d’una comunitat, la proximitat dels qui com nosaltres volen fer camí cap a Déu. Som gent diversa, que viu la fe de maneres a vegades diverses, però malgrat aquesta diversitat ens uneix quelcom de molt important: la fe en Crist.

«Tots els batejats, cada un amb el seu propi carisma i ministeri, corresponsables per tal que, per la multiplicitat de signes d’esperança, testimoniïn la presència de Déu en el món.» (Spes non confundit, 17).

Ser testimonis de Jesucrist en el món és la missió de l’Església, de cadascun dels creients, de cada comunitat parroquial i diocesana. A assolir-ho ens hi ajuda el ministeri del prevere, aquell qui ha rebut la missió d’acompanyar una comunitat per fer camí amb ella. En comunió amb l’Església diocesana i universal; una «Església, - que - com a mare, camina amb els qui caminen.», en paraules del papa Lleó XIV (Dilexi te, 75).

Avui celebrem aquesta Eucaristia en honor de tots els sants, de tots els qui han assolit la santedat, de tots aquells que han completat amb èxit el camí cap al Regne, de tots aquells qui ens son model de santedat.

Avui celebrem també aquesta Eucaristia per representar el inici del seu ministeri entre vosaltres del vostre nou rector.

Un company de camí, un ajut en el vostre camí, un més cridat a la santedat, com tots nosaltres hi estem cridats.

Tots sempre ben units en Crist.

Com escriu el papa Lleó XIV: «Al cor de cada fidel hi ha «l’exigència d’escoltar aquest clam [que] brolla de la mateixa obra alliberadora de la gràcia en cada un de nosaltres, per la qual cosa no es tracta d’una missió reservada només a alguns». (Dilexi te, 111).

La santedat no està reservada a uns pocs, és una crida universal que demana, això sí, del nostre esforç, de la nostra fidelitat, del nostre amor; en definitiva de la nostra fe en Crist que a tots ens agermana.

Tots Sants. Parròquia de Santa Maria de Sils

 

Tots Sants

Parròquia de Santa Maria de Sils

Divendres 31 d’octubre de 2025

Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

La vida, la vida de fe, aquella vida que viu la mort com un punt i a part i no pas com un punt i final és en definitiva un camí cap a la santedat. La santedat és quelcom al que tots estem cridats i quan acabada la cursa per aquesta terra arribem a la presència del Pare, allí Déu valora com ha estat aquest nostre pas per la terra i decideix si som mereixedors de compartir la seva gloria.

Estem cridats a la santedat perquè estem cridats, tots plegats, a compartir aquesta gloria que Jesucrist ens ha guanyat morint a la creu, ressuscitant d’entre els morts i retornant al costat del Pare. Dels que ja ens han precedit en el camí de la fe, n’hi ha alguns que, per diverses circumstàncies, l’Església considera sants, son els que venerem com a tals al llarg de l’any; alguns figures senyeres de l’Església, d’altres que han donat la seva vida per fidelitat a Crist, d’altres que han servit estimant als germans al llarg de tota una vida; tots plegats ens son exemples en el nostre camí.

Ens son exemples no pas perquè tota la seva vida hagi estat impol·luta, perquè molts d’ells van fer un camí cap a Crist des de la incredulitat o des de la mateixa persecució a l’Església, recordem per exemple a sant Agustí o a sant Pau; d’altres van tenir crisis de fe, van tenir dubtes o van patir angoixes, però tots plegats van saber superar-ho i a la fi de la seva vida terrenal, va prevaldre la seva fidelitat treballada dia a dia, davant de la seva debilitat d’un moment o altre.

És això el que fa dels sants un exemple per a nosaltres, si haguessin estat perfectes en tot moment el seu exemple no ens serviria de molt, perquè tots som conscients de la nostra imperfecció. El que realment val de la seva vida, el que ens serveix del seu exemple, és la seva capacitat de lluitar, d’aixecar-se davant de cada dificultat, d’espolsar-se la pols del pecat al llarg del camí i de seguir caminant amb nou convenciment.

Però d’aquests sants n’hi ha molts més dels que l’Església reconeix, per això avui l’Església mateixa ens convida a celebrar-los també a ells.

Uns sants que han viscut al llarg del tots els segles, dels quals o bé no en tenim coneixement de la seva existència o bé no ens hem adonat de la seva santedat de tant a prop com els teníem, ja que coneixent les seves vicissituds, potser vam donar més importància a allò de no tant bo que d’ells vam conèixer davant de tot allò de bo que feren o fins i tot ens deixaren en herència a nosaltres.

Son gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. Son aquells justos dels quals el llibre de l’Apocalipsi ens diu que son una multitud tan gran que ningú no la pot comptar, son aquells que han estat marcats per Déu i que venint de la gran tribulació de la vida han arribat a la gloria.

Si la santedat fos fàcil no tindria mèrit, si fos impossible d’assolir no tindria sentit cercar-la. Per això per aquest camí cap a la santedat que no és ni fàcil ni impossible, ens cal la força de l’Esperit.

Una força que rebem de manera individual, ho sabem bé, a través del baptisme i de la confirmació, una força que es renova a través de la nostra participació en cada Eucaristia i en els sagraments.

Una força que rebem també de manera col·lectiva, quan ens reunim com a comunitat per celebrar el memorial del Senyor, per compartir la taula de la seva Paraula i de la seva Eucaristia, per rebre el seu cos i la seva sang.

Una força que rebem quan ens constituïm en comunitat parroquial, diocesana o universal. La comunitat ens és una ajuda per viure la fe, una ajuda per avançar en el nostre camí de santedat i en aquesta comunitat de la que formem part, hi tenim present la figura del rector.

Ell és un més com nosaltres, un home com qualsevol de nosaltres, amb els seus encerts i els seus no encerts, però que està caracteritzat per un ministeri que l’Església li ha confiat i pel qual està ungit sagramentalment.

A través de la seva acció pastoral, és el Senyor mateix qui cuida del seu ramat, qui reuneix els dispersos, qui s'inclina sobre els ferits i sosté als desanimats.

Ell imitant l'exemple del Mestre, ens ha de fer créixer en la fe i així tots plegats ens convertim en testimonis creïbles de la vocació a la santedat que hem rebut; com ho expressava el papa Lleó XIV davant els preveres peregrins a Roma en aquest any jubilar de l’esperança.

Junts fem camí, un camí el qual ens ha de dur també tots junts a la vida eterna.

Dijous de la setmana XXX durant l'any / I

 

Dijous de la setmana XXX durant l'any / I

Dijous 30 d’octubre de 2025

Rm 8,31b-39; Salm 108,21-22.26-27.30-31  i Lc 13,31-35

Sant Pau incideix avui en aquest fragment de la carta als cristians de Roma en el nucli central de la nostra fe. El Pare va lliurar al seu propi Fill per tots nosaltres, Ell va morir i va ressuscitar i tornat al cel intercedeix per nosaltres. Aquest és el centre de la fe que professem: l’encarnació, la passió, la mort, la resurrecció i l’ascensió als cels de Crist.

Crist que primer que tot es feu home per compartir la nostra humanitat, els nostres neguits, les nostres preocupacions. En segon lloc va patir de manera injusta, com tanta gent en aquella època, després i també avui. Va morir perquè la mort és quelcom que és intrínsecament propi de la humanitat. Va ressuscitar, és a dir va mostrar-nos que la mort no te la darrera paraula, que hi ha una vida plena o som realment lliures per la mateixa proximitat de Déu, una vida que Déu ens ofereix si seguim el seu camí i acomoden el nostre pas al seu. Finalment pujant al cel i retornant al costat del Pare, ens anuncia de que aquest ha de ser el nostre destí si ens el concedeix i des d’allí Crist, intercedeix per nosaltres, ens esperona a anar també nosaltres al costat del Pare.

En aquest itinerari de vida, entenent per vida la que aquí vivim i la que després podem viure, les dificultats ens surten al pas. Son moltes i ben diverses les dificultats i els entrebancs; uns ens els creem nosaltres mateixos, d’altres ens venen donats pel nostre entorn. Sempre hi ha a qui li plau de fer com Herodes el paper de guineu; sempre hi pot haver algú disposat a apedregar als homes que Déu envia i a mirar de matar la profecia, de candidats no en falten.

Son aquests els entrebancs, els contratemps dels que ens parla l’apòstol: la por, les persecucions, la fam, la nuesa, els perills, tots ells obra humana. Però com ens diu Jesús en l’Evangeli hem d’anar fent el camí de Crist avui, demà i demà passat. Si en el decurs d’aquest camí tenim l’ajut d’aquell qui ens estima, fàcilment en sortirem vencedors; si caiem en el desànim fàcilment ens allunyarem de Déu i serem derrotats.

Per a fer aquest camí, a imitació del camí que feu Crist cap aquella Jerusalem que acollia un rei amb el desig de matar-lo, tenim sempre l’ajuda de Jesucrist, aquell qui és el nostre Senyor i que ha demostrat i demostra cada dia com ens estima.

En aquest camí tenim també l’exemple dels sants i dels justos. Ens ho deia avui mateix el papa Lleó referint-se a sant Agustí: «era un noi brillant, però profundament insatisfet, com llegim en la seva autobiografia, les Confessions. Buscava pertot arreu, entre la carrera i els plaers, i feia de tot, sense trobar ni la veritat ni la pau. Fins que va descobrir a Déu en el seu cor, escrivint una frase molt profunda, que val per a tots nosaltres: “El meu cor està inquiet fins que descansi en tu”.» (30 d’octubre de 2025).

Així inquiets fem tots camí; perquè tant sols la inquietud ens mou a cercar, a cercar a Déu fins a assolir la certesa de que tant sols en Ell hi ha el vertader descans. Un descans on podrem cridar ben fort «Beneit el qui ve en nom del Senyor.» Beneit aquell qui en cap moment deixa d’intercedir per tots nosaltres, aquell qui ens convida a seguir-lo i ens ofereix de seure prop del Pare un cop declarats innocents, incloent-nos així en el nombre dels elegits.

Solemnitat de Sant Narcís

 

Solemnitat de Sant Narcís

Patró de la ciutat i de la diòcesi de Girona

Basílica de Sant Feliu de Girona

Dimecres 29 d’octubre de 2025

Sir 51,1-12; Salm 33, 2-3.4-5.6-7.8-9; 1Jn 5,1-5 i Jn 15, 18-21

«Us heu fet el meu protector i el meu ajut.» (Sir 51,2)

«Ens trobem en el dia d’aquesta solemnitat en honor de tan gran confessor de Crist i apòstol nostre, el màrtir sant Narcís, donem gràcies i lloances al Creador», predicava l’abat Oliba, fundador del monestir de Montserrat, ara fa tot just mil anys. I passats deu segles d’aquelles paraules de l’abat i bisbe Oliba, sant Narcís i el seu testimoniatge de fe segueixen ben presents entre nosaltres.

El temps de Déu no és el nostre, i com escrivia l’apòstol sant Pere: «per al Senyor, un dia és com mil anys, i mil anys, com un dia.» (2Pe 3,8). Per això l’actualitat del testimoni de sant Narcís ens és avui per a nosaltres, com ho ha estat per tantes generacions abans, un exemple de com viure la fe, una fe confiada, una fe recolzada en tot moment en aquell qui era per sant Narcís, i és per a nosaltres, també avui, protector i ajut.

Sense aquest ajut, que anomenem gràcia, sense aquesta protecció, que anomenem confiança, de res no valdrien els nostres esforços, perquè el nostre camí, confiant tan sols en les nostres pròpies forces, condicionades per les nostres febleses tant físiques com morals, com diria sant Benet, (Cf. RB 72,5) ens portaria a un viatge incert i qui sap si dirigit cap al no res.

Aquesta confiança en Déu és la primera de les característiques dels sants i, sobretot, dels màrtirs. Els sants són aquells que confien d’una manera intensa en Déu, el saben al seu costat, el saben a prop seu i per això, quan arriba el moment de la defallença, que també arriba als sants com a tothom, estan certs que superaran la prova i seguiran camí cap al Regne amb renovades forces.

Aquesta confiança és encara més radical en els màrtirs, perquè per a ells mantenir-se ferms en la fe té el preu de la pròpia vida, d’una vida que estimen perquè és regal de Déu, però una vida que saben limitada, finita i que viuen com una porta cap a aquella altra vida que és plenitud.

Aquesta confiança no els fa pas uns insensats menyspreadors del que aquí tenen i han rebut, sinó uns esperançats en què una cosa porta a l’altra i que la fe viscuda ara i aquí, amb un sentit encara no del tot ple, porta amb seguretat a la plenitud total d’aquella que és la vida prop de Déu en la companyia dels qui Ell s’ha escollit.

Als màrtirs sempre hi ha qui espera devorar-los, sempre hi ha qui els vol la mort, però més enllà de l’entranya més fonda del país dels morts, de la qual ens parla Jesús fill de Sira, més enllà de les acusacions sortides de llavis, mentiders i de llengües impostores, hi ha la realitat de qui allibera els qui esperen en Ell.

L’esperança marca la vida dels màrtirs, marca la seva mort i els salva de la mort definitiva. Ens ho deia el papa Francesc, de grata memòria, en iniciar aquest any sant: «El testimoni més convincent d’aquesta esperança ens l’ofereixen els màrtirs, que, ferms en la fe en Crist ressuscitat, van saber renunciar a la vida terrena per tal de no trair el seu Senyor.» (Spes non confundit, 20).

El primer missatge que ens donen els màrtirs és, doncs, el de l’esperança. Una esperança que ens conviden a viure també a nosaltres i de la qual hem de ser transmissors. Tots estem cridats a evangelitzar, a proclamar la Bona Nova, i això es concreta en ser missatgers d’esperança.

Ens cal «posar atenció a tot allò bo que hi ha en el món per a no caure en la temptació de considerar-nos superats pel mal i la violència. En aquest sentit, els signes dels temps, que contenen l’anhel del cor humà, necessitat de la presència salvífica de Déu, requereixen ser transformats en signes d’esperança.» (Spes non confundit, 7).

«He cercat al Senyor i Ell m’ha respost.» (Sl 34,5)

Els màrtirs són els grans cercadors de Déu, fins a les últimes conseqüències, cercadors sense defallir davant dels molts perills, davant dels llaços dels qui esperen fer-los caure i busquen motivar el seu abandonament. Quan cerquem a Déu, Ell ja ens ha trobat primer, sols espera un gest per part nostra per sortir al nostre encontre. Déu sempre ens espera, és pacient i no defalleix en aquesta seva espera.

Nosaltres el cerquem a vegades de manera conscient, a vegades de manera inconscient, perquè tot home i tota dona tenen una dimensió espiritual, es pregunten el per què davant dels grans interrogants que ens planteja la vida.

El món té set de Déu, i també ens incumbeix a nosaltres, creients, apropar Déu als nostres germans i germanes. Als allunyats, als qui no el coneixen, als qui passen per una crisi espiritual. Tots nosaltres som evangelitzadors, des de la nostra pròpia feblesa, des del carisma concret amb què vivim la nostra fe.

L’Església, essent una, acull diverses sensibilitats, però ens uneix en la cerca de Déu. Pau deia «hi ha desavinences entre vosaltres. Vull dir que uns afirmen: «Jo soc de Pau»; altres: «Doncs jo, d'Apol·ló»; altres: «Jo, de Cefes»; altres: «Jo, de Crist.» És que el Crist està dividit?» (1Co 1,11-13). Avui potser diríem: «Jo soc de Francesc»; altres «jo soc de Benet»; altres «jo soc del Vaticà II» o d’altres «jo soc de Trento». Tots som de Crist i el testimoni, el record dels màrtirs, ens empeny a la unitat, a la comunió, a la sinodalitat.

En paraules de sant Pau: «Què us fa pensar que sou superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7).

On hi ha divisió no hi pot haver evangelització, perquè la fe es viu en comunió. L’Església, hereva de Crist, imatge de Crist a la terra, recull al llarg dels segles una rica tradició que, pas a pas, segle a segle, ha anat configurant una realitat que continuant essent sempre la mateixa, respon en cada moment als signes dels temps, als neguits de cada generació, però sempre fidel a Crist.

Ens cal viure la fe en comunió, davant d’un món cada cop més capitalitzat per extremismes que cerquen la confrontació abans que cap intent de consens, un concepte, una idea, una paraula que a força de ser menystinguda ha acabat per ser menyspreada.

El respecte per l’altre neix del mateix Déu; som fets iguals per voluntat de Déu i en Crist hem estat fets germans amb Ell i per Ell fills del Pare. Si això és així, i així ho creiem, com podem considerar-nos els uns per damunt dels altres? Com podem definir-nos com a purs tractant a d’altres d’impurs?

Recordem la paràbola que escoltàvem, aquest darrer diumenge, d’un fariseu satisfet i un publicà avergonyit; l’un tornà a casa justificat, l’altre no. En paraules del papa Lleó XIV: «Jesús ens dona un missatge poderós: no és ostentant els nostres mèrits com ens salvem, ni ocultant els nostres errors, sinó presentant-nos honestament, tal com som, davant Déu, davant nosaltres mateixos i davant els altres, demanant perdó i confiant en la gràcia del Senyor.» (26 d’octubre de 2025).

Tan sols amb humilitat i honestedat serem creïbles als ulls dels nostres conciutadans. Des de la fe, com a Església, tot i els nostres errors, tot i les nostres mancances, tenim quelcom a dir al nostre món i el que li hem de dir és fonamentalment que hi ha lloc per l’esperança; per això nosaltres, en la nostra pobresa, estem cridats a ser «corresponsables per tal que, per la multiplicitat de signes d’esperança, testimoniem la presència de Déu en el món.» (Spes non confundit, 17).

Sols podrem ser testimonis de Crist des de la comunió, vivint la nostra fe amb humilitat i amb honradesa de cor. En paraules del papa Benet XVI: «Déu no ens imposa un sentiment que no puguem suscitar en nosaltres mateixos. Ell ens estima i ens fa veure i experimentar el seu amor, i d'aquest «abans» de Déu pot néixer també en nosaltres l'amor com a resposta.» (Deus caritas est, 17).

«No hi ha ningú que estimi el Pare sense estimar els fills que han nascut d’Ell.» (1Jn 5,1)

Escriu el papa Lleó XIV en la seva primera Exhortació Apostòlica que ha de ser: «a través nostre, - que - Déu també proveeixi als germans més febles d’allò que necessiten» (Dilexi te, 53). Certament «Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu.» (1Jn 4,20). La fe sense l’obra de l’amor és morta, no és fe. L’amor a Déu ha d’anar intrínsecament unit a l’amor als germans. «La caritat és una força que canvia la realitat, una autèntica potència històrica de canvi. És la font a què ha de fer referència tot compromís» (Dilexi te, 91).

El germà i la germana no són un rostre anònim, perquè per a nosaltres Déu no és una idea. Déu es va fer home mitjançant el misteri de l’encarnació, es va fer carn, es va fer un com nosaltres i com nosaltres va viure i va morir, va compartir totes les nostres limitacions, dolors, neguits i angoixes.

«No és suficient limitar-se a enunciar de manera general la doctrina de l’encarnació de Déu; per endinsar-se de debò en aquest misteri, en canvi, cal especificar que el Senyor es fa carn, carn que té gana, que té set, que està malalta, empresonada.» (Dilexi te, 110).

Déu és darrere de cada rostre que sofreix; als qui més els cal el nostre amor són imatge viva de Crist. Si preguntem: «Senyor, quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?» (Mt 25,44), sabem ben bé la resposta: «Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.» (Mt 25,45).

I si preguntem, com aquell mestre de la llei, «qui són els altres que haig d'estimar?» (Lc 10,29) el papa Francesc ens ho concreta: els privats de llibertat, els malalts, els migrants, els ancians, els pobres. Ho sabem prou bé, com ho sabien els màrtirs, com ho sabia sant Narcís.

Els sants són aquells a qui no els cal concretar a qui s’han de dirigir, ho saben ben bé i fan de la seva vida una opció pels febles, pels necessitats d’ajuda, certament, però sobretot pels necessitats d’amor.

El nostre món és sovint individualista, es basa en la lloa al poderós, mentre ho és, i el menyspreu al desvalgut, en qualsevol circumstància i moment. És la teoria del “descarte”, com l’anomenava el papa Francesc,

Ens ho ha dit sant Joan, no hi ha cap mena de dubte, estimar Déu vol dir guardar els seus manaments i aquests es concreten en dos: estimar Déu amb totes les nostres forces i estimar els altres com a nosaltres mateixos. Aquest amor generós, que no fa accepció de persones, cal practicar-lo, no ens podem quedar amb un enunciat teòric de l’amor, que en si mateix no és amor.

En paraules del papa Lleó XIV: «No és possible oblidar els pobres si no volem sortir fora del corrent viu de l’Església que brolla de l’Evangeli i fecunda tot moment històric.» (Dilexi te, 15).

El testimoni dels màrtirs és el d’aquells que van estimar més a Déu que la seva pròpia vida, la d’aquells màrtirs que són les nostres arrels en la fe, com sant Narcís i sant Feliu, i la de tots els altres màrtirs que encara avui arreu del món perden la seva vida al servei dels altres i per fidelitat a la fe, i el seu exemple ens esperona a ser testimonis d’amor per tal que «la llum de l’esperança cristiana pugui arribar a totes les persones, com a missatge de l’amor de Déu adreçat a tothom! I que l’Església pugui ser testimoni fidel d’aquest anunci arreu del món!» (Spes non confundit, 6).

«El servent no és més que l’amo.» (Jn 15,20)

Sant Narcís i tots els altres màrtirs foren homes i dones al servei de la fe, al servei de l’Església, al servei dels altres; en cap moment es van creure més que Crist, sinó simples servidors seus. Uns servidors entregats fins al límit.

Què hauria estat de l’Església si ells haguessin claudicat davant les amenaces? Com hauria arribat a nosaltres el missatge de Crist si ells haguessin posat per endavant el seu propi voler al voler de Déu?

Els màrtirs no cerquen notorietat, el seu esperit de servei no els fa cercar el martiri; ells són cercadors de Déu i servidors de la comunitat, i si al pas els surt la mort la prefereixen a la renúncia.

En una societat com la nostra, a la qual la paraula compromís no sempre agrada, el seu exemple ens encoratja.

Els sants, els màrtirs com sant Narcís, són aquells qui ens han deixat petjada, com aquella petjada amb què sant Narcís va voler burlar els seus perseguidors fent-los pensar que havia fugit quan vertaderament restava per seguir amb la seva tasca evangelitzadora.

A vegades el servei dels màrtirs demana també de certa dosi d’astúcia per tal de perseverar en la seva missió i poder-la seguir mentre Déu ho permeti. En ells juguen dues virtuts que el papa Francesc glosava molt: la paciència i la perseverança.

En ells s’uneixen el testimoni de vida, l’atenció als necessitats i el martiri. (Cf. Dilexi te, 37). Una atenció que va més enllà del seu martiri, perquè sant Narcís, essent per a nosaltres un referent en la fe, una de les columnes de la nostra Església de Girona, continua essent també un nostre protector.

Ens protegeix com ho va fer aquell any 1285 quan en veure profanat el seu sepulcre eixams de mosques atacaren els cavalls dels invasors fins a fer-los fugir. Un gest simple com aquell que vol mostrar a través de la simplicitat la majestat de Déu.

També avui demanem a sant Narcís la seva protecció quan són altres els invasors: la insolidaritat, la insensibilització, la manca de coherència entre paraules i fets, àdhuc dins de la mateixa Església. Li demanem la seva intercessió mentre perviuen els mateixos enemics que ell va combatre, com la guerra, la fam i la manca d’una vida digna.

Tant de bo nosaltres poguéssim ser com aquelles mosques que un llunyà segle XIII van aconseguir fer fugir l’enemic. Una a una no eren res, tan sols una no hauria causat pas cap estrall, però totes juntes i acomplint una mateixa missió van acabar per triomfar; perquè de la humilitat i de la comunió neix la vertadera força. També nosaltres un de sol res no som, però units som l’Església de Crist. Una «Església – que - no imposa, sinó que proposa lliurement la fe catòlica, sabent bé que la conversió és el fruit misteriós de l'acció de l'Esperit Sant. La fe és do i obra de Déu.» (Benet XVI, 2 d’octubre de 2008).

Aquesta proposició a la que no hem de renunciar mai, com no hi renuncià sant Narcís fins a costar-li la vida, ha de ser pacient, perseverant, humil i alhora no exempta d’enginy.

Sempre diligents en la caritat i perseverants en l’esperança; una caritat i una perseverança de la qual sant Narcís ens és exemple.

Que ell, un dels nostres més lleials puntals, ens protegeixi i ens acompanyi avui i sempre.

Diumenge XXX durant l'any / Cicle C

 

Diumenge XXX durant l'any / Cicle C

Monestir de Sant Daniel

Diumenge 26 d’octubre de 2025

Sir 35,12-14.16-18; Salm 33,2-3.16 i 18.19 i 23; 2Tm 4,6-8.16-18 i Lc 18,9-14

Dos homes acudeixen al temple, tots dos hi van per pregar i un retorna perdonat a casa seva i l’altra no; és més retorna perdonat aquell que creu que Déu no l’ha perdonat i retorna sense perdó aquell que creu que Déu l’ha perdonat. Alguna cosa no quadra en aquest relat i la base d’aquest aparent desconcert és ben evident, Déu no actua amb paràmetres humans i Déu, a més, veu el que hi en l’interior del nostre cor, ho veu com cap altra ho pot veure, ni tant sols nosaltres mateixos.

La vida oferta com una libació és la que agrada a Déu, com ens ha dit l’apòstol; el prestigi dels homes no depèn a ulls de Déu de riqueses o poders, el Senyor sols rep benèvolament als qui l’honoren amb un cor sincer. Aquesta era la gran diferència entre aquell fariseu envalentonat amb les seves pròpies paraules buides i aquell publicà avergonyit que no es veia capaç ni d’acostar-se a Déu, ni de mirar-lo a la cara.

Déu no es rendeix a les nostres evidències, els seus ulls escruten molt més enllà del que els nostres poden observar. Ell veu la realitat i no pas l’aparença que nosaltres tant maldestrament tractem d’embellir i maquillar amb minsos recursos i poc efectius. Hi pot haver una fe que fa goig als ulls dels homes, que fa exclamar als altres i a nosaltres mateixos com en som de pietosos; però si aquesta fe es fonamenta en creure’ns millors que ningú, si es fonamenta en el menyspreu als germans; ni és vertadera fe, ni ens procurarà mai la salvació, ans al contrari ens empeny a la perdició.

Siguem sincers, pel cap de tots ens ha passat algun cop o més d’un aquesta frase: «gràcies Senyor perquè no soc com els altres homes.» I te una part de veritat i una part de falsedat. És cert que si ens ho creiem no som com els altres homes, perquè som pitjors que qualsevol altre en creure’ns per damunt d’ells. I és falsedat en tant que en cap cas som millors que un altre. La igualtat en l’amor de Déu no admet altra excepció que la seva opció pels pobres, pels que tenen més necessitat d’amor, pels que no tenen res o tenen poc o no tenen el suficient per poder tirar endavant una vida mínimament digna.

Lluitar en el noble combat de la fe fins al límit de que quan estem a punt per desfer les amarres i deixar el port, siguem mereixedors de la corona reservada pel Senyor; no és un tema de qualificacions que nosaltres mateixos ens puguem atorgar. La base, el barem per saber si la nostra vida ha estat o no un noble combat és com ens veu el Senyor. Ell ho sap tot de nosaltres i valora l’amor i el penediment, molt més que delmes i dejunis. El que Déu vol és que visquem un veritable camí de conversió i aquest no pot viure’s si no partim de la base de que ni som perfectes, ni som els millors; ha de partir de la base del reconeixement de les nostres febleses tant físiques com morals, com diu sant Benet, de la nostra migradesa davant de Déu amb el desig ferm de deixar-nos modelar per Crist i obrir-nos a la seva voluntat.

No es tracta tant de preguntar-nos quantes hores preguem, hem de preguntar-nos també com preguem, com és el nostre cor, avaluar els nostres pensaments i sentiments, defugint l’arrogància i la hipocresia.

El papa Francesc comentant aquest passatge de l’Evangeli ens deia: «pregunto: es pot resar amb arrogància? No. Es pot resar amb hipocresia? No. Tant sols podem pregar posant-nos davant de Déu tal com som. No com el fariseu que resava amb arrogància i hipocresia. Estem tots atrapats per les presses del ritme quotidià, sovint deixant-nos portar per sensacions, atordits, confusos. És necessari aprendre a trobar de nou el camí cap al nostre cor, recuperar el valor de la intimitat i del silenci, perquè és allí on Déu ens troba i ens parla. Només a partir d'allí podem, al seu torn, trobar-nos amb els altres i parlar amb ells. El fariseu es va posar en camí cap al temple, està segur de si, però no se n'adona que ha extraviat el camí del seu cor.» (1 de juny de 2016).

Ens cal silenci i intimitat per mirar dins dels nostres cors, defugint la sobrevaloració i l’arrogància. No és això el que ens proposa sant Benet quan ens parla del camí monàstic? No és doncs això una quimera, ni quelcom impossible, però demana, això sí, del nostre esforç i de renunciar a la petulància espiritual per abraçar la humilitat.

Com ens diu sant Benet en el setè graó de la humilitat cal que no sols amb la llengua diguem que som l'últim i el més vil de tots, sinó que ho sentim també així al fons dels nostres cors.

Sant Antoni Maria Claret

 

Sant Antoni Maria Claret

Fills de l'Immaculat Cor de Maria

Església del Cor de Maria de Girona

Divendres 24 d’octubre de 2025

Is 61,1-6; Salm 22,1-6; 2Co 5,14-21 i Mc 16,15-20

 

Quan l’Esperit del Senyor reposa sobre algú, quan l’amor que Crist ens te ens obliga i som convidats a anar per tot el món i a predicar la Bona Nova de l’Evangeli la migradesa de les nostres forces deixa de tenir importància i la fe tot ho omple, la fe que deixa actuar a Crist en nosaltres per tal de fer coses que fins llavors no estaven al nostre abast. 

La grandesa dels sants no està tant en la seva vida virtuosa, que també, en la seva capacitat de rectificar el rumb, que també, en el seu amor a Déu, que també, com en aquesta seva obertura al Senyor perquè Ell actuï a través nostre. Ho va dir Jesús «no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l'Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre.» (Mt 10,20). Aquesta fou la grandesa de sant Antoni Maria Claret, no fou ell qui parlà, sinó que fou l’Esperit que parlà per la seva boca. 

Un sant sovint incomprès, sovint perseguit, sovint davant de situacions i prop de personatges incòmodes, però amb una cosa sempre segura: la seva fidelitat a acomplir la voluntat del Pare. D’altra manera no hauria pogut sobreviure a tantes dificultats, no hauria pogut perseverar en el camí que el Senyor li marcava. Dúctil a la voluntat del Senyor escrivia que «Jesús va servir-se del ruc quan volgué entrar triomfal a Jerusalem. Jo també m’ofereixo de bon grat a Jesús, per si es vol servir de mi per entrar triomfant dels enemics del món.» 

Sant Antoni Maria Claret no volia servir-se de Déu, sinó que Déu ser servís d’ell quan Déu volgués i allí on volgués, per això escrivia aquell 15 de gener de 1857 quan li demanava al Senyor que li calia fer: «Jesús va dir-me “Ja treballaràs Anton, encara no és hora”.» I l’hora arribà amb escreix i la feina d’escampar la Paraula de Déu també. 

Què ens queda avui de sant Antoni Maria Claret? Ens queda la seva obra, el seu record i el seu exemple. No tot son flors i violes en la vida dels sants, més aviat estan plenes de desencisos, de calumnies, però tot això sofert a causa de Crist és poca cosa. «Contemplava Jesucrist – escrivia – i veia que lluny era encara de sofrir el que Crist va patir per mi, i així em tranquil·litzava.» Per això avui el recordem celebrant la seva festa, enmig dels seus fills que segueixen treballant, fills de l'Immaculat Cor de Maria. «Perquè si es treballa, encara el terreny és capaç de llevar fruit», en paraules seves manllevades de la seva autobiografia. 

Els sants ens son exemples no pas perquè estiguin exemptes de cometre errors, ni de travessar tempestes espirituals, ni de viure nits fosques o períodes de persecució; ens son exemple per la perseverança, per la seva capacitat de no defallir davant de les dificultats, de passar per barrancs tenebrosos sense por, certs de que Déu és amb ells, que la seva bondat i el seu amor els acompanyen. 

Tant de bo també nosaltres puguem viure amb aquesta confiança, conscients de que vivint en Crist som una creació nova que anul·la allò antic i passat quan Déu comença en nosaltres quelcom nou. No foren les dignitats, ni la proximitat dels poderosos el que acabà omplint la vida de sant Antoni Maria Claret, fou la proximitat a Crist quan reconeixia que «se m’han presentat moltes dificultats; he superat incomptables persecucions (...) però recolzat en la divina Providència tot ho he superat amb serenitat, i tots aquests obstacles han augmentat la meva força.» Sant Antoni Maria Claret esdevingué enmig de tantes dificultats un vertader ambaixador de Crist. Que la seva força i el seu exemple ens encoratgin a nosaltres a perseverar en la fe i a no defallir en el camí cap a Crist. 

Santa Maria del Collell

 

Festa de Santa Maria del Collell

Patrona del clericat diocesà gironí

Santuari de Santa Maria del Collell

Divendres 24 d’octubre de 2025

Fets 1,12-14; Salm 86 i Jo 2,1-11

Quan Jesús és endut al cel, la part principal del pla de salvació ha conclòs. El Fill de Déu s’ha fet home, ha compartit la nostra vida, ha predicat la bona nova, ha patit la passió i ha compartit la nostra mort i un cop ressuscitat i després d’aparèixer-se diverses vegades als seus és endut al cel i havent acomplert Crist la seva missió comença el torn de la missió de l’Església. Aquella primera comunitat eclesial és ben incipient, formada pels onze, algunes dones i els germans de Jesús i amb tots ells Maria, la mare.

 

Finalment havia arribat aquella hora de la que Jesús parlava a Canà de Galilea quan es feu de pregar per tal d’ajudar a aquella parella de nuvis que havia fet curt de vi en la previsió del banquet, allí i a Jerusalem, com sempre, Maria sols tenia una cosa al cap: «Feu  tot el que ell us digui.» És el que digué a aquells servents i és el que deuria dir també als deixebles i al conjunt d’aquella petita comunitat llavor de l’Església avui universal. 

Maria visqué la fe en comunitat, ella la primera deixeble, la primera en escoltar la paraula de llavis de Crist, mantingué una relació de vida comunitària amb aquells deixebles amb qui convisqué a Jerusalem i amb els qui havia compartit ja el banquet a Canà de Galilea. La fe ens uneix com a comunitat, malgrat la diversitat, malgrat les opinions diferents; hi ha quelcom que ens uneix que és molt més fort que cap temptació de divisió i si no ho ens uneix, ens ha d’unir. Els apòstols, les dones i els germans de Jesús, amb Maria, pregaven junts, encara més pregaven unànimement i és aquesta unanimitat, nascuda de l’experiència d’haver conviscut amb Crist, d’haver experimentat la seva resurrecció i d’haver vist com era endut al cel, el que constitueix el fonament de l’Església: la comunió. 

Diem habitualment que l’Església és santa però que els seus membres, humans com som, no la santifiquem tal com deuríem. Ho repetim en cada Eucaristia tot just abans de la comunió quan diem: «no mireu els nostres pecats, sinó la fe de la vostra Església» i preguem perquè aquesta Església, que és de Crist abans que nostra, tingui pau i unitat. La temptació d’imposar la nostra voluntat, el nostre parer per damunt del dels altres és ben humana i alhora ben present, hi caiem tots; però ens cal vèncer-la. 

Ens ho diu l’Apòstol tant a la carta als cristians de Corint: ««Jo soc de Pau», i els altres: «Jo soc d'Apol·ló», no vol dir això que viviu de manera purament humana? Què és Apol·ló? Què és Pau? Només són uns servidors que us han encaminat a creure, cada un segons allò que ha rebut del Senyor. Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però és Déu qui feia créixer. Per això no són res ni el qui planta ni el qui rega; només compta Déu, que fa créixer.» (1Cor 3,4-7) Només compta Déu, és Déu qui fa créixer, ho sabem, però la temptació d’atribuir-nos-hi el mèrit no acaba de desaparèixer de la nostra ment. Tenim en Maria un exemple, tenim en ella el millor exemple, en ella i en aquesta petita comunitat de Jerusalem. Cert que no trigaren ha sorgir les desavinences, cert que Pere i Pau optaren per posicions diferents; però foren superades per la ferma voluntat de viure units en la fe, units en Crist. 

Ens convidava en l’inici d’aquest any jubilar el papa Francesc: «a seguir avançant en el camí cap a la unitat visible, a no cansar-nos de cercar maneres adequades per a correspondre plenament a la pregària de Jesús: «Que tots siguin u. Que estiguin en nosaltres, Pare, com vós esteu en mi i jo en vós. Així el món creurà que vós m’heu enviat» (Jn 17,21).» (Spes non confundit, 27). Que tots siguem u ens diu el Senyor i Maria ens convida a fer tot el que Ell ens digui. És la millor fórmula. Ja sabem que son temps de pobresa per a l’Església, però qui sap si volent-nos pobres no ens envia Crist un missatge clar per a ser conscients de que nosaltres sols, sense el seu ajut, sense la seva gràcia no som res; que amb les nostres soles forces no arribaríem a assolir ni un dels objectius que ens calen per complir la nostra tasca. 

De fet, Maria sense la gràcia de l’Esperit Sant que va davallar damunt d’ella hauria estat com qualsevol altre noia, el que la distingia era haver estat escollida per Déu. També els apòstols, aquelles dones i els germans de Jesús per ells mateixos ben poca cosa eren i així ho havien demostrat traint i abandonant al mestre en el moment clau. Així manifesta el Senyor la seva glòria i així, tant de bo, fonamentem la nostra fe en Ell. Comunió i pregària son dos fonaments de l’Església, ho son des del vell començament quan la comunitat de Jerusalem agafà el relleu del ministeri de Crist i nosaltres, pobres de nosaltres, som ara els seus hereus. 

A aconseguir-ho ens hi ajuda la paciència en la comunió i la perseverança en la pregària; unes virtuts que en paraules del papa Francesc: «Sant Pau recorre amb freqüència a la paciència per a subratllar la importància de la perseverança i de la confiança en allò que Déu ens ha promès, però sobretot testimonia que Déu és pacient amb nosaltres, perquè Ell és «el Déu de qui provenen la constància i el consol» (Rm 15,5). La paciència, que també és fruit de l’Esperit Sant, manté viva l’esperança i la consolida com a virtut i estil de vida. Per tant, aprenguem a demanar amb freqüència la gràcia de la paciència, que és filla de l’esperança i alhora la sosté.» (Spes non confundit, 4). 

Hem de ser ben conscients de que nosaltres passem però Crist resta present perquè el món, ho sàpiga o no, te set de Crist. Tant sols amb l’ajut del Pare que és la unitat, del Fill que és la igualtat, i de l'Esperit Sant que és l'harmonia de la unitat i la igualtat; amb aquestes tres coses que són totes una pel Pare, iguals pel Fill i harmòniques per l'Esperit Sant (Cf. Sant Agustí la doctrina cristiana, V,5) podrem avançar i seguint anunciant el Regne, sempre perseverants i pacients.

Dilluns de la setmana XXIX durant l'any / I

 

Dilluns de la setmana XXIX durant l'any / I

Capítol de la Catedral de Girona

Dilluns 20 d’octubre de 2025

Fets, 1,12-14; Salm 86,1-2.3 et 5.6-7 i Jn 19,25-34

Un cop Jesús endut al cel es constitueix la primera comunitat eclesial, els onze amb Maria, amb les dones i els parents de Jesús formen aquesta primera comunitat i assistien sens falta a les hores de pregària.

Aquesta comunitat centrà la seva activitat en la pregària i seguint el seu exemple al llarg dels primers segles del cristianisme s’aniran constituint i estenent comunitats que tindran com a centre de la seva activitat la pregària. Comunitats monàstiques i comunitats de clergues que al voltant d’un monestir, d’una catedral o una canònica constituiran el nucli fort de la pregària de l’Església.

Una pregària que té en Maria la primera participant. Aquella dona que portà a Jesús en les seves entranyes, que el crià, que l’amanyagà i a qui escoltà predicar la primera; aquella dona que el rebé als seus braços un cop mort, quan Jesús, el seu fill, és endut al cel es  reuneix amb els onze i ho fa per pregar amb ells sense faltar, amb regularitat.

Maria, la nostra mare, aquella a qui foren tots nosaltres confiats quan Jesús des de la creu estava a punt de fer el seu darrer alè; ens és també model de comunitat i de pregària.

Així, seguint aquesta voluntat neixen i segueixen complint la seva funció els capítols catedralicis. El capítol de canonges, és un col·legi de sacerdots al qual correspon per damunt de tot celebrar la litúrgia a l'església catedral. Constitueix doncs el capítol de la catedral abans que cap altra cosa, un nucli de pregària a l’estil d’aquell nucli que conformaren Maria, els deixebles i els més propers a Jesús.

És aquesta la principal obligació que assumeix doncs qui accepta de formar part d’un capítol catedralici, qui accepta de ser canonge; una obligació que no ha de viure mai com a tal, perquè pregar per obligació és un contrasentit.

La pregària és el nexe d’unió amb el Senyor, la manera privilegiada d’estar prop del Senyor i estar prop d’Ell mai pot ser viscut com una obligació, ans al contrari, ha de ser sempre viscut com un do, com una oportunitat per estar més a prop de Déu.

Aquesta proximitat amb el Senyor, per saber com viure-la i com definir-la té també en Maria el seu model; un model fonamentat en la humilitat i el servei, base de tota comunitat, i que son les dues premisses per seguir el seu exemple.

Com deia el papa Francesc els capítols de canonges responen «a una tradició secular, inspirada en la comunitat cristiana dels orígens i centrada en l'oració i en la comunió de vida.» (19 de juny de 2023).

A la pregària cal unir-hi certament la comunió, seguint també l’exemple d’aquella primera comunitat cristiana, on tots eren una sola cosa. Ambdós comeses, pregària i comunió, que han de guiar la vostra vida precisen d’una virtut concreta, la perseverança. Us cal seguir perseverant en la pregària com ja feu, perquè aquest testimoni vostre és necessari per a la vida de la nostra diòcesis.

La litúrgia és l'expressió privilegiada de la comunió amb Déu i de la comunió amb els germans, és a dir amb l’Església.  En la litúrgia neix i creix l'espiritualitat veritable i és en sí mateixa acció i esperit, perquè dona sentit a la nostra vida, fa que aquesta sigui en realitat un lliurament ple i generós a Déu a qui no l’hi hem d’anteposar mai res. Esteu convocats a viure una vida litúrgica plena, marcada per la pràctica intensa, però també, pel caràcter d’oblació i de lloança, que l’omple.

L’Ofici diví acompleix la funció de santificar, d’aquí que a l'exigència de la perseverança en la celebració dels oficis, se li atribueixi tanta importància, testimoniant així la seva transcendental importància. La litúrgia cal que la celebrem ben conscients de que estem llavors davant de Déu d’una manera particular.

Això no és sempre fàcil, sovint esdevé que tenim una lluita interior contra les nostres obligacions; així la paciència i la perseverança ens poden ajudar a no caure en l’abandó o la rutina. Déu no ho vulgui que hi caiguéssim mai en el desànim i el tedi que podrien portar-nos a abandonar les nostres obligacions.

Ens cal tenir present doncs, sense cap mena de dubte, que quan som a l'Ofici diví, Déu hi és present d’una manera particular i de que preguem no tant sols a nivell personal o en nom de la nostra comunitat concreta, ho fem en nom de tota l’Església, davant de Déu, que és present arreu i els seus ulls en tot lloc ens esguarden, però quan preguem i ho fem en comunitat i en nom de l’Església, la seva presència adquireix un caràcter particular.

La pregària en comunitat, ja des dels seus inicis a Jerusalem amb els onze i amb Maria, ens mostra el caràcter personal i comunitari, és a dir eclesial de l’Ofici diví. És aquesta la vostra principal funció, certament que al llarg dels segles s’han anat unint d’altres tasques, però que avui en aquesta nostra catedral la pregària comunitària sigui present cada dia és un goig i una gràcia per a l’Església de Girona i per a tots els qui viuen al nostre voltant, tant se val si practiquen, creuen o estant allunyats de Crist; pregant per tots evangelitzeu.

Que Maria, constituïda mare de l’Església als peus de la creu, us ajudi a seguir pregant per la nostra Església de Girona i per l’Església universal i a seguir fent-ho amb generositat, humilitat i perseverança.

Diumenge XXIX durant l'any / Cicle C. Comnfirmacions

 

Diumenge XXIX durant l'any / Cicle C
Parròquia de santa Maria a Vidreres

Diumenge 19 d’octubre de 2025

Ex 17,8-13; Salm 120,1-2.3-4.5-6.7-8; 2Tm 3,14-4,2 i Lc 18,1-8

La fe és un do, un regal que Déu ens fa. Un regal que ens cal cuidar i el cuidarem tant sols si perseverem, si mantenim en tot moment la confiança en el Senyor i ho fem agraïts a aquells que ens han ajudat en el nostre camí de fe, donant-nos a conèixer a Jesucrist i l’Evangeli. Ensenyar, convèncer i educar en el bé, fins i tot corregint quan cal, és el camí que ens porta cap a la maduresa i aquesta maduresa en la fe és la que ens permet estar a punt, sempre a punt per a tota obra bona.

Sant Pau ens ha dit que tots estem convidats a proclamar, a anunciar l’Evangeli; tots i cadascun de nosaltres hi estem convidats, cadascun allí on li pertoca i de la manera que li pertoca. Avui estimats germans i germanes vosaltres confirmeu la vostra fe, feu manifestació pública de la vostra fe, ho feu davant d’aquesta assemblea reunida com cada diumenge per celebrar la resurrecció del Senyor, que és el centre de la nostra fe, una assemblea que conforma la vostra comunitat parroquial i que representa al conjunt de l’Església.

Cadascun de nosaltres vivint la fe en comunitat forma part d’una parròquia, el conjunt de parròquies formen l’església diocesana i el conjunt d’esglésies diocesanes formen l’Església universal i tots plegats l’Església de Crist.

La fe demana perseverança, avui n’hem escoltat dos exemples de perseverança. En la primera lectura se’ns ha explicat com Moisès perseverà dret dalt d’aquell turó amb els braços aixecats, aquesta imatge representa la seva fe en Déu per tal de que ajudés al seu poble a guanyar aquella batalla. Les mans esteses representen la pregària a Déu i ens convida aquesta escena també a nosaltres a confiar, a pregar, a demanar-li al Senyor la seva ajuda quan ens cal la seva presència, el seu suport per seguir endavant en el nostre camí de fe.

Però fixeu-vos-hi bé, Moisés ja gran es cansa, les seves forces flaquegen i aleshores rep l’ajut d’Aharon i d’Hur, rep l’ajut de la comunitat que primer li acosten una pedra per que s’assegui i després un a un costat i l’altre a l’altre li sostenen les mans; així quan les nostres forces no son suficients tenim al nostre costat a la comunitat que ens ajuda a perseverar en la fe, a seguir caminant cap a Crist.

Una perseverança que no ha d’afluixar mai; ens ho ha dit sant Pau ens cal insistir en la proclamació de l’Evangeli, insistir en tot moment, tant quan és oportú com quan no ho és; mirant sempre de convèncer, d’animar, d’ensenyar.

Com deia el papa Benet XVI «l'Església no imposa, sinó que proposa lliurement la fe catòlica, sabent bé que la conversió és el fruit misteriós de l'acció de l'Esperit Sant.» (2 d’octubre de 2008). A nosaltres ens pertoca proposar en tot moment, perseverants com aquella dona que perseguia tothora aquell jutge indolent que no temia ni a Déu ni als homes, que havia perdut tota consideració i que en el seu egoisme accedí al que aquella dona li demanava tant sols per que deixés d’importunar-lo.

Un jutge sense entranyes, ens diu Jesús, que atorgà finalment a aquella vídua tant pesada el que li demanava. Si aquell home escoltà finalment, ni que fos per estar ja tip de sentir-la, com no ho farà Déu que ens estima tant a tots nosaltres? Per això el fonament de la nostra fe ha de ser el recurs constant a Déu en l'oració i la cerca d’aquell qui tant ens estima i ens espera sempre.

Avui estimats germans i germanes feu un pas important en el vostre camí de fe, rebreu la força de l’Esperit Sant, una força que us ha d’ajudar per seguir avançant, certs de que el Senyor és al vostre costat i que Ell, com ens diu el salmista, us ajudarà quan hi hagi risc de relliscar o d’adormir-se, guardarà sempre els vostres passos.

Us demana el Senyor a canvi una cosa, tant sols una cosa, la vostra perseverança. No tingueu por de creure en Crist, no us avergonyiu mai de l’Evangeli, viviu la vostra fe amb llibertat i sobretot amb joia.

Escrivia el papa Francesc que: «Sant Pau recorre amb freqüència a la paciència per a subratllar la importància de la perseverança i de la confiança en allò que Déu ens ha promès, però sobretot testimonia que Déu és pacient amb nosaltres.» (Spes non confundit, 4).

Déu és pacient i nosaltres hem de ser perseverants, perseverants en la fe, perseverants en l’amor i perseverants en l’esperança. Tant sols si som perseverants trobarà Déu fe en la terra.

La nostra paciència i la nostra perseverança mantenen la fe present en la terra, en aquest món sovint descregut, sovint indiferent, però sempre necessitat de Déu, sempre necessitat de que fem present a Déu enmig del món, com tants missioners arreu i avui també nosaltres som terra de missió.

Que així sigui per a vosaltres i per a tots nosaltres i que us hi ajudi la força de l’Esperit Sant que avui rebeu.

Diumenge XXIX durant l'any / Cicle C

 

Diumenge XXIX durant l'any / Cicle C
Parròquia de santa Maria a la Bisbal d’Empordà

Dissabte 18 d’octubre de 2025

Ex 17,8-13; Salm 120,1-2.3-4.5-6.7-8; 2Tm 3,14-4,2 i Lc 18,1-8

No perdre mai l’esperança pot semblar fàcil, però de fet no ho és gens. Ens hi ajuda la perseverança, que poc a poc ens va generant més confiança. L’esperança és realment un do, però podem ajudar sinó a construir-la, al menys sí a enfortir-la.

Aquella viuda perseverant fins al límit de crear la desesperació del magistrat injust, acabà per convertir-se en una vertadera molèstia per aquell jutge, que havia perdut tot temor de Déu i ja no conservava cap consideració per cap home o dona, que era aleshores un jutge despietat. Un jutge que no estimava pas ser just però que al cap i a la fi atengué a aquella, vídua per pesada, per treure-se-la de sobre i perquè ja no l’aguantava més, i no pas per cap desig de ser just. La dona era esperançada, el jutge era la viva imatge de la desesperança.

D’on li venia a aquella dona la força de que malgrat que aquell jutge no li fes mai cas no deixés d’anar-lo a trobar sovint i demanar-li justícia?  No és aquest aspecte el que ens interessa d’aquesta història que ens explica avui Jesús en l’Evangeli; el que realment importa és la perseverança.

Escrivia el papa Francesc que «Sant Pau recorre amb freqüència a la paciència per a subratllar la importància de la perseverança i de la confiança en allò que Déu ens ha promès, però sobretot testimonia que Déu és pacient amb nosaltres.» (Spes non confundit, 4). Déu és pacient i nosaltres hem de ser perseverants, perseverants en l’esperança.

Perseverants com ho fou també Moisès que no baixà els braços i es mantingué ferm cercant la victòria, com foren perseverants els seus acòlits que li seguiren mantenint els braços alçats quan ell defallí. Però per perseverar com cal, per perseverar justament ens cal perseverar per una causa justa.

És això el que ens ve a dir sant Pau en la segona lectura, que ens cal perseverar en la doctrina que hem aprés i acceptat, que coneixem a través de l’Escriptura i que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist. Una fe que vivim en la nostra relació particular amb Déu i que vivim alhora en comunitat.

Comunitats com aquesta parròquia, perquè no és cap altra la seva identitat, la seva missió; aquí vosaltres viviu la fe junts, amb un ministre que us hi pot ajudar, que us pot acompanyar en aquest camí cap a Crist, però el ministre, el rector, per ell mateix, ell tot sol, no constitueix una comunitat.

La comunitat parroquial la constituïu entre tots, cadascú acomplint el seu paper, la seva funció, col·laborant-hi a la seva manera, amb les seves forces i amb els dons que ha rebut.

La constituïu essent evangelitzadors del missatge de Crist, com deia el papa Benet XVI: «L'Església no imposa, sinó que proposa lliurement la fe catòlica, sabent bé que la conversió és el fruit misteriós de l'acció de l'Esperit Sant. La fe és do i obra de Déu.»

Ens ho diu també l’apòstol: «Els dons són diversos, però l'Esperit és un de sol. Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol.», però tot seguit afegeix «Les manifestacions de l'Esperit que rep cadascú són en bé de tots.» (1Co 12,4-7).

Fins i tot Moisés no reclutà pas aquell exèrcit, no sostingué aquella lluita en bé propi, creia fer-ho en bé de tots, en bé del seu poble tot i que això avui ens pugui semblar improcedent.

Vivim la fe en comunitat, sense una comunitat on viure-la aquesta nostra fe perdria el seu sentit, no seria vertadera fe. Una comunitat que com a tal adquireix un compromís entre els seus membres i amb la societat que l’envolta, el compromís d’ensenyar, de convèncer, de corregir, d’educar en el bé; és a dir proclamant l’Evangeli i fent-ho insistint en tot moment, mirant de convèncer a la gent i esperant amb paciència els fruits.

Fer-ho no depèn del nombre que siguem, i certament tant de bo fossin més, tant de bo que fóssim molts i cada vegada més; però aquí el que importa realment és la qualitat de la nostra fe individual i comunitària.

Ho deia ja fa anys el papa  Benet XVI: «Les comunitats poden reduir-se a un "petit ramat". No cal desanimar-se, benvolguts germans! Mireu les primeres comunitats dels deixebles del Senyor, les quals, fins i tot essent petites, no es tancaven en si mateixes, sinó que, impulsades per l'amor de Crist, no dubtaven a anunciar i testimoniar a tots amb alegria l'Evangeli.» (2 d’octubre de 2008).

No dubtem germans i germanes, no ens tanquem en nosaltres mateixos, en petites disputes internes; la nostra missió és viure la fe amb joia i que aquesta joia amb que la vivim sigui exemple per als qui no creuen, per als qui han deixat de creure, per atots els qui ens envolten. 

Sols així serem realment evangelitzadors tal com Crist ens demana de ser.

Romiatge Jubilar

 

Romiatge Jubilar

Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Terrades

Dissabte 18 d’octubre 2025

Fets 1,12-14; i Lc 1,39-47

Maria és la dona que fa camí, la dona que es posa en camí sempre que cal, per anar allí on cal, per anar a ajudar a qui ho necessita. La seva disponibilitat ens la fa ben propera, ens és un exemple, un model. Alhora Maria és aquella que fa arribar al seu Fill tot allò que nosaltres li demanem.

Escriu el papa Francesc que «L’esperança troba en la Mare de Déu el seu testimoni més alt. En ella veiem que l’esperança no és un fútil optimisme, sinó un do de gràcia en el realisme de la vida.» (Spes non confundit, 24).

Perquè aquesta dona que se n’anà de pressa a la muntanya, cap a un poble de Judea per ajudar a la seva cosina que ja gran esperava un fill, un embaràs de risc diríem avui, aquesta dona és la mateixa que pregava constantment i ben unida als deixebles, és a dir a l’Església, a Jerusalem.

Una dona que ha esperat tota la seva vida, ha esperat sempre, la seva vida ha estat una llarga espera i malgrat tot no ha perdut mai l’esperança. Esperà que nasqués el seu Fill un cop l’àngel li anuncià la seva concepció. Aquesta primera espera fou una espera que li vingué de sorpresa, ni tant sols havia conegut un home i es trobà quasi de sobte amb que esperava per obra de l’Esperit Sant, però ella no desconfià, es mantingué sempre confiada de que acomplint la voluntat de Déu allò que ella no acabava d’entendre acabaria per ser bo per a ella i per a nosaltres.

Fou la dona que esperant trobar un aixopluc a Betlem acabà donant a llum en una establia, que esperant viure tranquil·la a Natzaret hagué de marxar a l’exili cap a Egipte amb el seu fill just nat.

Fou la dona que en escoltar a Simeó dir-li que una espasa de dolor li traspassaria l’ànima a causa del seu Fill, no deixà d’esperar i malgrat tant neguitós auguri no perdé l’esperança.

Fou la dona que esperant poder abraçar al seu Fill escoltà de la seva boca que «qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.» (Mt 15,50) i ella feia la voluntat del Pare més que cap altre.

Fou la dona que s’inquieta a Canà de Galilea i esperà que arribés l’hora de la manifestació del seu Fill. I en el moment més sublim Maria fou la dona que tot i acollir el cos del seu Fill mort en braços al peu de la creu, tot i acompanyar-lo al sepulcre, no perdé mai l’esperança de recobrar-lo victoriós un cop ressuscitat.

L’esperança de Maria no és insensatesa, no és folia; l’esperança de Maria és confiança en que malgrat que res no asseguri un final feliç, malgrat que tot apunti cap a la foscor, cal confiar en la voluntat de Déu.

Avui el nostre món dona pocs motius per mantenir l’esperança, veiem aquí i allà guerres que esclaten i desesclaten a caprici dels poderosos, gent que es veu empesa cap a l’abisme de la marginació, del sensellarisme, de la dependència, de la solitud no desitjada i de tantes altres calamitats. Amb tot plegat costa mantenir l’esperança, costa quan tantes coses i tantes accions tenen com a principal objectiu matar la nostra esperança i fer-nos viure en un constant pessimisme.

Però la fe no la podem viure mai sense esperança, la mateixa fe és esperança perquè creiem que malgrat tot el que ara i aquí veiem i patim, hi ha una realitat diferent. Una realitat que podem construir també ara i aquí si acomplim allò que Crist ens va dir que calia complir: estimar a Déu i als germans, com ho feu Maria que estimava a la seva cosina, als deixebles i ara també a tots nosaltres des de que, de la creu estant, Crist va voler que fos també la nostra mare.

Maria ens és sobretot un model per a estimar. Ningú no ha estimat mai tant com Maria, a qui tenim sempre ben a prop, en cada santuari, en cada ermita on la venerem amb la proximitat d’una veïna.

Qui no estima, no espera, no viu en plenitud, no viu amb joia, qui no estima de fet no viu.

«No és casual que la pietat popular continuï invocant la Santíssima Verge com a Stella maris, (estrella del mar) un títol expressiu de l’esperança certa que, en els borrascosos esdeveniments de la vida, la Mare de Déu ve a ajudar-nos, ens sosté i ens convida a confiar i a continuar esperant.» (Spes non confundit, 24), com escrivia el papa Francesc en convocar aquest any jubilar.

Que Maria sigui per a tots nosaltres un far d’esperança, confiem a la Mare de Déu les nostres preocupacions, dolors i esperances, ella sempre ens escolta.

Que en aquest Any jubilar aquest i tants altres santuaris marians siguin llocs sants d’acollida i espais privilegiats per a generar esperança.

Tant de bo sigui així però ajudem-hi nosaltres també a que així sigui.