Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle C

 

Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle C

Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes

Santa Maria dels Turers a Banyoles

Diumenge 12 d’octubre de 2025

2R 5,14-17; Salm 97,1.2-3ab.3cd-4; 2Tm 2,8-13 i Lc 17,11-19

Un sirià es rentà al Jordà a instàncies del profeta Eliseu i fou guarit de la lepra; agraït volia fer un present al profeta. Un estranger amb uns altres nou cridà a Jesús que feia camí prop d’ells, li demanaren la seva pietat i que els guarís; sols fou l’estranger l’agraït mentre que els altres nou se’n tornaren cap a casa com si aquella guarició els hagués pertocat per justícia, quan la bondat de Déu no respon pas a plantejaments de retribució, la bondat de Déu és sempre gratuïta i sincera, perquè surt del seu mateix cor.

Sant Pau ens parla dels seus sofriments, cadascun de nosaltres podria parlar dels seus, o dels sofriments dels qui tenim a la vora. La vida comporta sofriments, sabem ben bé que no hi ha vida humana que se’n lliuri, que en un moment o altre la salut, la vellesa o qualsevol altre circumstancia migra o migrarà les nostres forces. Ser constants en les proves no sempre és fàcil, molts cops ens empeny a clamar al Senyor, surt dels nostres llavis, més encara surt del nostre cor un crit de desempara. En aquestes circumstancies, quan manca la nostra confiança, quan la nostra fe trontolla ens cal recordar les paraules de sant Pau: «ell continua fidel si nosaltres no li som fidels.»

Fidelitat i agraïment son dues mostres de la qualitat, de la salut de la nostra fe. Una fe que té en Maria, la Mare de Déu i mare nostra, un clar exemple. Ella fou i és, la dona sempre disposada a complir la voluntat de Déu, sempre confiada en que aquesta voluntat divina significava un bé no tant per a ella com per als altres. Maria és la dona de la bondat i per això acudim a ella sempre que ens sentim en necessitat, sempre que ens cal el seu cop de mà, com el donà a Elisabet aquella cosina ja gran tinguda per estèril quan quedà embarassada, un embaràs de risc el definiríem avui nosaltres. Com deia sant Joan Pau II a Lourdes: «En María ens impressiona, abans de res, l'atenció, plena de tendresa, cap a la seva cosina anciana. Es tracta d'un amor concret, que no es limita a paraules de comprensió, sinó que es compromet personalment en una assistència autèntica.» (15 d’agost de 2004).

Maria sempre disposada a donar un cop de mà perquè uns nuvis no quedessin malament davant dels seus convidats a Canà de Galilea i no cal dir disposada a acollir en les seves entranyes al Fill de Déu, a criar-lo i a educar-lo; tot i sabent que una espasa de dolor acabaria travessant-li el cor. Maria no tingué mai un no per a ningú, per això ens és model quan les coses no ens van bé per demanar-li ajuda i quan les coses ens van bé per que ens mostri com podem ser agraïts. La devoció a Maria sota l’advocació de Lourdes ens uneix avui en aquesta celebració, com ens uneix cada any durant la peregrinació diocesana. A Lourdes la Mare de Déu hi és present d’una manera especial, la sentim present d’una manera especial. Aquesta dona que es posà en mans de Déu per fer la seva voluntat, perquè com deia el papa Benet XVI a Lourdes: «Posar-se completament en mans de Déu, és trobar el camí de la veritable llibertat. Perquè, girant-se vers Déu, l'home arriba a ser ell mateix. Troba la seva vocació original de persona creada a imatge i semblança seva.» (14 de setembre de 2008). Que Maria ens hi acompanyi avui i sempre.

Mare de Déu del Pilar

 

Virgen del Pilar

Fiesta

Casa Cuartel de la Guardia Civil (Girona)

12 de octubre de 2024

1Cr 15,3-4.15-16;16,1-2; Salmo 26,1.3.4.5; Hc 1,12-14 i Lc 11,27-28

«Mejor, bienaventurados los que escuchan la palabra de Dios y la cumplen» respondió Jesús a aquella mujer que con una expresión harto coloquial quería alabarle, alabando a su madre. Para el Señor lo importante es escuchar y cumplir, primero escuchar lo que debemos hacer, escuchar lo que el Señor nos pide hacer y luego cumplirlo, ambas cosas van unidas. Solo escuchar no sirve de nada, solo cumplir sin saber que cumplimos tampoco. La fe sin obras es cosa muerta, la fe sin practicarla en el servicio diario no significa nada más que palabras vacías y a su vez la fe como una obediencia ciega que no conoce lo que debe hacerse es un sinsentido.

Lo que nos manda el Señor lo recodamos todos: amar a Dios con todas nuestras fuerzas y amar al prójimo como a nosotros mismos. En el fondo ambos mandamientos están unidos, se resumen, en una palabra: amar. Para cumplir los mandamientos del Señor se requiere vigor, firmeza, constancia, valor, amor i lealtad. Unas palabras que os son muy familiares ya que forman parte no ya de vuestro himno sino sobre todo de vuestra vida de servicio a la sociedad. Este servicio lo vivís en vuestro quehacer diario y forma parte intrínseca de vuestro instituto. Si lo analizamos pausadamente, dejando aparte los sinsabores que todo servicio comporta, ¿Qué puede haber de más noble, que servir a nuestros conciudadanos? Sin mirar a ninguno por encima de otro, tratándolos a todos por igual: velando, auxiliando y protegiendo, como dice vuestra carta de servicios.

La vuestra es una vocación de servicio que vivís como lo que es, una vocación. Y esta vocación la vivís como instituto formando una comunidad que tiene este común objetivo: tratar a quienes atendéis de forma considerada y digna, correcta y esmerada, imparcial y no discriminatoria. Una tarea a menudo ingrata, a veces incomprendida; pero siempre necesaria. Una tarea de servicio a la sociedad que debe vencer, como toda tarea, como todo servicio, como todo ministerio, la tentación de optar por lo quisiéramos hacer frente a lo que sabemos que debemos hacer, es decir cumplir con lo que de palabra se nos ha dicho.

Jesús sabía muy bien que decía a aquella mujer; a primera vista podía parecer un cierto desprecio a su madre; en absoluto porque su madre, la Virgen Maria, fue la primera en escucharle y la primera en cumplir la palabra de dios, des del mismo momento en que un ángel le anunció su embarazo.

María es esta mujer que escuchaba y cumplía, con vocación de madre probada hasta el extremo. Que Maria, que bajo la advocación de la Virgen del Pilar tenéis por patrona, os acompañe en todo momento y que su ejemplo nos ayude a todos a cumplir con los deberes que a cada uno se nos han encomendado. Como decía hace pocas semanas el papa León XIV, es vuestra: «responsabilidad promover y proteger, independientemente de cualquier interés particular, el bien de la comunidad, el bien común.» Que la Virgen de Pilar os ayude e ilumine en vuestra tarea.

Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle C

 

Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle C

Aplec ermita de Sant Grau a Caldes de Malavella

Dissabte 11 d’octubre de 2025

2R 5,14-17; Salm 97,1.2-3ab.3cd-4; 2Tm 2,8-13 i Lc 17,11-19

Eliseu digué a un Naaman immensament agraït per haver esta guarit de la lepra tot banyant-se al riu Jordà: «estic sempre davant del Senyor a punt per servir-lo». Estar sempre a punt, suportant-ho tot per amor dels elegits, com ens ha dit l’apòstol sant Pau, sols així podem aconseguir la salvació i la glòria eterna que Déu ens ha promès en Jesucrist.

Sempre a punt per servir al Senyor, així visqué sant Grau la seva vida i la seva vocació monàstica. Per seguir més fidelment els preceptes de la Regla de sant Benet, el compliment dels quals  amb el pas dels anys s’havia anat relaxant en molts monestirs, va fundar una abadia renunciant al seu títol i cedint-li tots els seus dominis i béns. Canvià així una vida acomodada per viure una vida senzilla i humil, tal com sant Benet d’Aniana, primer reformador del monacat benedictí, demanava per als monjos.

Defensor fins a l’extrem de la fidelitat a la Regla això li costà molts treballs amb els seus mateixos monjos i exigent amb la independència del seu monestir li comportà molts treballs per tal d’allunyar-lo del poder dels nobles del seu temps. Tot plega, tants treballs, tantes lluites acabaren consumint la seva salut perdent la vista dels ulls però conservant la visió del cor dirigida a contemplar a Crist. D’ell en sabem quelcom gràcies al seu successor com a abat a Orlhac, el també sant abat de Cluny Odó.

Sant Guerau visqué per Crist i morí per Crist, fou constant en les proves i mirà de ser sempre fidel a la vocació a la que Crist l’havia cridat. En certa manera podríem dir que va ser també guarit i la crida que li feu el Senyor l’empenyé a deixar de grat títols i béns per viure una vida de pregària i de treball al clos del monestir. Viure de grat la vocació que hem rebut, a la que hem estar cridats és ser agraïts. Ens cal ser conscients d’allò que rebem, d’allò que gaudim, que moltes vegades ens ve pel nostre propi esforç, certament, però moltes d’altres, ens ve en tot o en part donat per les mateixes circumstàncies de la nostra vida. Néixer aquí o allà, en aquesta època o en una altra marquen les nostres vides i ho fan de manera determinant. Per això mateix ens cal ser agraïts i generosos. Agraïts com aquell únic leprós que donà mitja volta quan es veié guarit i tornà per donar gràcies a Crist i generosos amb els altres mirant d’ajudar als qui no han estat tant afortunats com nosaltres.

Aquells deu leprosos demanaren l’ajut al Senyor, reclamaren a Crist la seva pietat, la seva misericòrdia; però un cop guarits nou d’ells ja no es recordaren ni de Jesús, ni d’haver estat guarits, ni d’haver suplicat de ser sanats. A vegades quan les coses ens van malament recorrem sovint a demanar ajuda, però quan les coses milloren ens oblidem primer que tot de donar gràcies als qui ens han ajudat en una situació difícil i ens oblidem sobretot d’ajudar també nosaltres als qui viuen també situacions de dolor, d’angoixa o de necessitat.

Tenim bons exemples de com viure la fe amb humilitat, senzillesa i agraïment. Sant Guerau n’és un, però hi ha una dona que ens és el model per excel·lència, la Mare de Déu que aquí venereu sota l’advocació del Remei. Ella fou la dona fidel, la dona generosa, la dona sempre disposada a donar un cop de mà, com amb Elisabet la seva cosina embarassada ja gran, o com a Canà de Galilea quan s’acabà el vi d’aquell convit de noces. Però ella és sobretot el model d’agraïment sincer. En paraules del papa Lleó XIV: «María estava; era allí, unida al Fill. Avui podem intuir que María som nosaltres quan no fugim, som nosaltres quan responem amb el nostre “sí” al seu “sí”.» (15 d’agost de 2025). Que així sigui amb l’ajuda de la Mare de Déu i de sant Guerau. 

Exèquies

 

Exèquies Mossèn Joan Riu I Ferrer

Parròquia de Sant Tomàs de Fluvià

Dimarts 7 d’octubre de 2025

Rm 6,3-9; Salm 121,1-2.4-5.6-7.8-9 i Jo 6,51-58

Hem estat batejats en Crist, submergits en la seva mort i sepultats amb ell en la mort; aquestes paraules de l’apòstol sant Pau venen a resumir la vida del cristià. Morim en Crist per viure en Crist. Aquest és el gran misteri de la nostra fe i n’és també el centre. En això cregué Mossèn Joan Riu i això mateix predicà al llarg dels seus setanta anys de ministeri.

Nascut a Sant Tomàs de Fluvià el 31 de març de 1933, va fer els estudis eclesiàstics al Seminari de Girona i fou ordenat prevere a l’església de sant Martí del mateix Seminari el 6 de novembre de 1955 pel meu predecessor el bisbe Josep Cartañà. Després de servir al Seminari diocesà li va ser confiat com a primer destí pastoral de ser vicari de Banyoles. El 1959, fou nomenat ecònom de Capsec i el 1963, regent de Vidreres. Del 1966 al 1974 exercí el seu ministeri a la parròquia de Sant Cugat de Salt, primer com a regent i després com a ecònom. Del 1974 al 2009 fou primer ecònom i després rector de Roses. Durant aquest etapa també fou arxipreste de l’arxiprestat del Golf de Roses en dos períodes, del 1978 al 1981 i del 1984 al 1987. Des de l’any 2004 era rector d’aquesta seva parròquia de Sant Tomàs de Fluvià on avui ens hem reunit per acomiadar-lo i on fou batejat. El 2009 es traslladà ja a Girona essent-li confiats diferents serveis ministerials a parròquies de la ciutat i de la Vall del Llémena. Des del 2021 residia a la Residència sacerdotal Bisbe Sivilla de Girona, on ha mort.

Setanta anys de servei a l’Església de Girona i al poble sant de Déu que aquí hi fa camí. Una vida ministerial que tingué l’Eucaristia com a centre. Ho hem escoltat en l’Evangeli, Crist és el pa viu, aquell pa que qui en menja viu ja per sempre. Així ho cregué Mossèn Joan celebrant l’Eucaristia i convocant als fidels de les diverses parròquies en les que serví al voltant de l’altar i avui demanem per a ell la vida per sempre.

El ministeri de Mossèn Joan ha estat dedicat especialment a anunciar als qui l’escoltaven que aquest pa viu baixat del cel que és Crist, cal compartir-lo per tal de donar vida al món. La mort per al qui ha cregut en Crist no és més que un pas, el pas d’aquesta vida que aquí coneixem, on el dolor alterna amb la joia i el neguit amb la confiança, a una vida plena, a una vida eterna, centrada en Crist, al costat de Crist.

Avui ens hem aplegat aquí en aquesta parròquia de Sant Tomàs de Fluvià on el nostre germà Mossèn Joan va ser batejat, per acomiadar-lo i per encomanar-lo.

Acomiadar-lo perquè deixa aquest món, després de noranta-dos anys de vida i setanta de ministeri sacerdotal.

Encomanar-lo al Senyor perquè tots al llarg del nostre pas per aquest món ens embrutem, fallem, pequem i aquestes faltes nostres cal que el Senyor ens les perdoni i que valorant tot allò que de bo hàgim pogut fer ens les perdoni.

Ens hem reunit avui aquí amb aquest doble propòsit. Donar gràcies pel do de la vida de Mossèn Joan i demanar-li al Senyor, que ha conegut el que hi havia en el fons del seu cor, que el rebi ara amb els braços oberts com a Pare misericordiós que és.

Mossèn Joan creia fermament en la vida eterna, creia fermament en la misericòrdia de Déu, creia fermament en la pregària pels vius i pels difunts i així ho va ensenyar als altres. Ara preguem nosaltres per ell, confiats, esperançats i certs de que la misericòrdia de Déu que tot ho perdona no tindrà pas en compte el bé que el nostre germà Mossèn Joan hagi deixat de fer al llarg de la seva vida i valori tot allò de bo que ha fet. Perquè també nosaltres creiem que si hem estat plantats vora de Crist per aquesta mort semblant a la seva, també hem de ser semblants a Ell per la resurrecció.

Déu l’ha cridat al seu costat i demanem ara al mateix Senyor que l’hagi abraçat; per la fe sabem que la mort és l’encontre amb el Senyor, una abraçada del Senyor que va cridar un dia a Mossèn Joan a seguir-lo aquell dia en que li va dir: segueix-me i Mossèn Joan respongué afirmativament.

Mossèn Joan ho deixà tot per entrar al seminari i servir a l’Església de Crist, ara acabada la cursa, havent-se mantingut fidel fins al final, sols espera que la seva confiança no es vegi defraudada i pugui dir com el salmista: Anem amb alegria a la casa del Senyor.

No som pas uns il·lusos, la nostra fe no es recolza en paraules buides, es recolza en la certesa de que el sepulcre buit és una promesa per a tots els que creiem en Ell; la certesa de que com Crist morint va vèncer la mort, també nosaltres podrem vèncer-la amb el seu ajut i amb el seu perdó.

Vivim l’any jubilar de l’esperança i la vida eterna és la gran esperança del cristià. Com ens deia el papa Francesc en iniciar aquest any jubilar de l’esperança: «L’esperança cristiana consisteix precisament en això: davant la mort, on sembla que tot acaba, es rep la certesa que, gràcies a Crist, a la seva gràcia, que ens ha estat comunicada en el Baptisme, «no es destrueix la vida, […] tan sols la transforma» per sempre. En el Baptisme, en efecte, sepultats amb Crist, rebem en Ell ressuscitat el do d’una vida nova, que enderroca el mur de la mort, fent-ne un passatge cap a l’eternitat.» (Spes non confundit, 20).

Això ho creiem i ho manifestem, ho fem avui aquí on Mossèn Joan Riu va ser sepultat en Crist en el baptisme i on demanem ara per a ell que enderrocat el mur de la mort visqui la vida nova que tant sols Crist ens pot donar.

Com deixà escrit l’any 20222, ara li ha arribat a Mossèn Joan l’hora d’abaixar el teló, una mort que li ha arribat amb la senzillesa que demanava. Ara nosaltres demanem al Senyor que s’aixequi per a ell un nou teló, el de l’eternitat viscuda en plenitud en el Regne prop del Senyor.

Diumenge XXVII durant l'any / Cicle C

 

Diumenge XXVII durant l'any / Cicle C

Confirmacions a la Parròquia de Sant Joan de Mollet

Dissabte 4 d’octubre de 2025

Ha 1,2-3;2,2-4; Salm 94,1-2.6-7.8-9; 2Tm 1,6-8.13-14 i Lc 17,5-10

Tenir fe és el que importa, no és tant important com és, el més important és que la tinguem en els nostres cors ja que Déu fa la resta. Avui estimats germans confirmeu la vostra fe, ho feu davant d’aquesta assemblea, la vostra comunitat, la vostra parròquia. És aquest un detall important perquè la fe no la podem viure tots sols, la fe l’hem de viure en comunitat, junts. Una comunitat formada per diverses generacions, formada per diverses sensibilitats, però ben unida en un aspecte fonamental que dona sentit a la nostra fe i a la mateixa Església: Crist.

Avui, com ens ha dit l’apòstol sant Pau, revifeu la flama d’aquest do de Déu que porteu en els vostres cors, ho farem mitjançant la imposició de les mans i la unció amb el crisma. Son signes, potser petits, que potser ens passen inadvertits, però que signifiquen la força de l’Esperit Sant damunt vostre.

El que significa el sagrament de la confirmació ens ho explica l'Església d'una manera sensible en els signes mitjançant els quals s'administra, si ens fixem en el desenvolupament d'aquesta cerimònia, observem que es divideix en tres etapes. La primera la renovació de la vostra fe davant de l’assemblea aquí reunida i que representa a tota l’Església; segueix l'oració que elevaré jo com a bisbe, amb les mans esteses, en nom d’aquesta Església de Crist a la qual us voleu unir més fermament; acabarem amb l’administració del sagrament pròpiament dit, que consta de la unció, la imposició de mans i la salutació de pau. La unció, centre d’aquesta celebració,  significa que és Crist mateix qui us pren de la mà, significa que Ell mateix us ofereix la vida, el do de l'Esperit Sant. ens diu el Senyor que en el signe de la Creu que se'ns fa amb l'oli consagrat a la catedral, rebeu un esperit de fermesa, d’amor i de seny.

Estigueu-ne certs que avui refermeu una opció de vida, una manera de vida que està inspirada en Crist, viviu-la amb senzillesa, perquè com ens ha dit el profeta Habacuc, l’home i la dona d’esperit orgullós se sent insegur mentre que el just viu la seva fe amb seguretat. Viviu-la sense avergonyir-vos-en perquè teniu amb vosaltres la força de l’Esperit que us ajudarà a vèncer les dificultats que sempre trobem en el camí.

Ens trobem aquí reunits en comunitat, formant part de l’Església diocesana i de l’Església universal, ens trobem gent de diverses generacions, alguns us poden explicar moltes de les seves experiències de fe, us poden explicar com l’han viscut en circumstàncies diverses, en moments de joia i en moments de neguit, d’angoixa o fins i tot de dolor.

Escolteu-los, la seva experiència us ajudarà en el vostre camí, escolteu-los com heu escoltat als vostres catequistes, al vostre Mossèn, als vostres pares i avis; escolteu el que surt dels seus llavis i tingueu per doctrina sana. Compartir la fe és compartir també la nostra experiència personal de la fe i aquest compartir ens ajuda a enfortir la fe.

Si la visquéssim tant sols com una experiència personal seria com un camí a mitges, seria una fe coixa, poc viscuda. A vegades, segurament sempre, som poc conscients de la força de la fe, aquesta fe que Crist ens diu que només que tingui la mida d’un gra de mostassa ja és capaç d’arrencar una morera i plantar-la al mar.

Nosaltres som certament servents sense cap mèrit, però hi ha un valor afegit en nosaltres, aquell que el Senyor ha posat en cadascun dels nostres cors, un valor que sumant-se als valors que han rebut el s nostres germans i germanes constitueix el valor de la comunitat.

Quan ens reunim aquí per celebrar l’Eucaristia, per rebre els sagraments, aquest valor de comunitat adquireix una dimensió plena. Nosaltres reunits i Crist enmig nostre, perquè allí on dos o tres es reuneixen en el seu nom, Déu és enmig d’ells.

Mirem de tenir sempre la mateixa confiança que tingué Maria, model de fe per a tots nosaltres. Perquè «quan l'Esperit Sant va descendir sobre els Apòstols el dia de la Pentecosta, també María era al Cenacle, ella és la Mare de Jesús i la nostra Mare espiritual. També avui és present María de manera espiritual al costat de cadascun de vosaltres com una mare. Que María ens ajudi a obrir el nostre cor i la nostra ment per a rebre i custodiar sempre aquest do meravellós de l'Esperit Sant.» (Sant Joan Pau II 11 d’abril de 1981), que ens ajudi a perdre la por i a augmentar la nostra fe en Crist el seu Fill.

Sant Francesc d’Assis

 

Sant Francesc d’Assis

Fraternitat de Santa Clara a Vilobí d’Onyar

Dissabte 4 d’octubre de 2025

Sir 50,1.3-7; Salm 15,1-2 i 5,7-8; Gal 6,14-18 i Mt 11,25-30

Déu revela les coses als senzills i les amaga als savis i als entesos. A Déu no hi accedim de la manera habitual a com accedim a tantes altres coses, el seu llenguatge és diferent al nostre, Déu actua de manera diferent. Hem escoltat moltes vegades algun testimoni que declara que li agradaria tenir fe però no ho aconsegueix. La fe és un do, no es pot adquirir, es pot desitjar però cal esperar-la com un do, com un regal de Déu. Per això ens hem de sentir afortunats de tenir aquest do, no pas gloriar-nos-en com si l’haguéssim aconseguit nosaltres, és Déu qui crida, és Déu qui acull, és Déu qui dona. I el marc on viure aquesta fe que és do i és gràcia és l’Església.

Una Església que Francesc d’Assis va trobar en ruïnes quan rebé l’encàrrec de reparar-la i consolidar-la, com l’havia rebut abans Simó, el gran sacerdot fill d’Onies. Com podia aquell jove amb les seves pròpies mans reconstruir l’Església? Si fins i tot els qui el coneixien i l’havien tractat fins llavors el tenien per boig.

Com es podia entendre sinó que renuncies a la seva posició social, a la seva riquesa, a la seva família i a tants honors per quedar-se nu de tot davant del Senyor? Però a Déu li plagué cridar a Francesc al seu costat, li plagué que partint del no res, amb uns pocs germans comencés una obra que estava fora de les seves possibilitats i que tant sols va ser possible amb l’ajut del Senyor, amb la força de l’Esperit.

Francesc, gegant de la santedat com el definí el papa Benet XVI, entengué que Déu es manifestava al seu voltant, que ho feia mitjançant l’obra de la creació, aquella creació que Déu posà a l’abast de la humanitat perquè en tingués cura i fos capaç de transmetre-la de generació en generació. Francesc cansat de les coses del món i assedegat de les coses de Déu fou capaç d’emprendre una aventura incerta, com tota aventura, però apassionant perquè portava directament a Déu.

Francesc desitjós d’evitar la ruïna de la seva Església, que és l’Església de Crist, hi posà nous fonaments, va alçar nous contraforts i va mirar de fortificar-la. L’Església és ferma com a obra de Déu que és, perquè les pedres vives que som nosaltres, més que pedres som molts cops febles terrisses i som els qui l’afeblim.

Francesc fou un revulsiu per a l’Església de la seva època, la seva tasca no estigué pas exempta de dificultats, tingué molts entrebancs, moltes i poderoses oposicions, però l’obra de Déu si realment ve de Déu venç tota dificultat. L’obra de Déu resplendeix a la fi com el sol sobre el temple i com l’arc iris brilla entre els núvols, com ens ha dit el salmista. De sant Francesc d’Assis s'ha dit que representa un alter Christus, que era veritablement una icona viva de Crist; per això va ser també ser denominat "el germà de Jesús". L’ideal de Francesc era ser com Jesús; contemplant el Crist de l'Evangeli, estimar-lo intensament, imitant les seves virtuts; per això va voler donar un valor fonamental a la pobresa interior i exterior, ensenyant-la també als seus fills espirituals. (Cf. Benet XVI 27 de gener de 2010).

Ser com Jesús hauria de ser l’ideal de tot cristià, el nostre ideal com a consagrats a Crist, germans de Crist, germans entre germans. Francesc començà el seu camí de conversió partint de la creu, observant la mirada de Jesús clavat en creu i deixant-se mirar per ell, comunicant-se amb Crist sense paraules, emprant tant sols l’amor i la mirada. Mirant a Crist en el precís moment en que culminava la seva vida a la terra, quan donant la vida per nosaltres ens crida a la salvació. Francesc tot sol pregant en una capella enrunada, com la mateixa Església del seu temps, la de sant Damià, pregava davant del crucificat.

La creu no ens parla de derrota, de fracàs; la creu ens parla d'una mort que és vida, que genera vida, perquè ens parla d'amor, perquè allí hi ha l'amor de Déu encarnat, aquell amor no mor mai, aquell amor que sempre venç el mal i que venç la mateixa mort. Deixar-se mirar per Jesús crucificat és posar de nou els fonaments de la nostra fe per arribar a ser una nova criatura en Crist. Francesc feu així experiència de l’amor de Crist, se sentí així estimat per Crist i per això pot dir com Pau: «Quant a mi, Déu me’n guard de gloriar-me en res si no és la creu de nostre Senyor Jesucrist» (Ga 6,14).

Com deia el papa Francesc: «La pau de sant Francesc és la de Crist, i la troba el que «càrrega» amb el seu «jou», és a dir el seu manament: Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat (cf. Jn 13,34; 15,12). I aquest jou no es pot portar mai amb arrogància, amb presumpció, amb supèrbia, només es pot portar amb mansuetud i humilitat de cor.» (4 d’octubre de 2023).

Que Déu ens hi ajudi per respondre a la crida de Crist amb humilitat, sinceritat i senzillesa de cor.

Divendres de la setmana XXVI durant l'any / I

 

Divendres de la setmana XXVI durant l'any / I

Parròquia de Sant Genís de Torroella de Montgrí

Divendres 3 d’octubre de 2025

Ba 1,15-22; Salm 78,1-2.3-5.8.9 i Lc 10,13-16

«Qui us escolta a vosaltres m'escolta a mi» ens ha dit Jesús en l’Evangeli segons sant Lluc que hem escoltat. Ens reunim en nom de Crist, som l’Església de Crist, creiem en Crist, Ell és la nostra esperança i som testimonis de Jesucrist per als altres. L’Església que peregrina a la terra tot i ser anunci d’aquella Església definitiva, tot i ser l’Església de Crist està marcada per l’acció humana; la gent que ens tracta, la gent que ens coneix, sap de crist en gran part pel nostre testimoni, per com vivim la fe.

Els ho deia l’apòstol sant Pau als cristians de Filips «Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions acompanyades d'acció de gràcies. I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist. » (Fl 4,4-7). Un bon programa de vida per a les nostres comunitats parroquials, per a la nostra Església diocesana i per a l’Església universal.

En primer lloc viure la fe amb joia, mai com una càrrega, com quelcom que ens afeixuga, que ens domina o que fins i tot poguéssim creure que ens esclavitza. El Fill de Déu en fer-se home vingué a portar-nos la veritat, aquella veritat que ens ha de fer lliures. De res serviria una fe imposada, la fe l’hem de viure de bon grat i en profunditat i vivint-la d’aquesta manera ens donarà pau i aquesta pau ens portarà joia. El papa Francesc insistia molt en unir aquests dos conceptes: fe i joia. «L'alegria de l'Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l'aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix l'alegria.» (Evangelii Gaudium, 1) deia.

Vivint la fe amb joia el tracte amb els germans es suavitza, tracte amb tots els germans i germanes, amb els qui comparteixen la nostra fe i amb els qui no, amb els qui creuen i els qui no, amb els qui han viscut tota la seva vida en la fe i en els qui l’han abandonat per tantes raons, amb els qui han nascut aquí i amb els qui venen de fora. Per a tots ells el millor llenguatge per evangelitzar és la joia. Per aconseguir viure la fe amb joia el mateix sant pau ens dona una recepta: pregària i obertura a la pau de Déu.

La pregària ens acosta a Déu una pregària que ha de tenir una doble direcció: demanar i agrair. No ens podem limitar a parlar amb Déu quan les coses no rutllen, quan ens cal un cop de mà, perquè aquesta pregària és aleshores condicionada, i pregant així mercantilitzem la nostra relació amb Déu.

Sempre hem de confiar-nos a Déu i fer-ho en els moments de dubte, de dolor, de desencís ens ajuda a superar-los. Però ens cal saber també parlar amb Déu quan les coses ens van bé, quan vivim aquells moments de felicitat humana que son part de la vida i li donen sentit, això també ens ajuda, perquè ens prepara per a viure el conjunt de la vida, en la que hi ha de tot com tots sabem ben bé, preparar-nos-hi amb confiança i amb alegria. I la pregària porta a la pau, a la nostra pau interior i alhora ens ha d’ajudar a demanar aquella pau pel món del que te tanta necessitat especialment quan vivim moments convulsos, quan escoltem missatges inquietants i quan tant de dolor amara tantes regions de la terra.

I és això el que hem de viure com a comunitat: familiar, parroquial i diocesana. Pregària i pau, una pregària que te en l’Eucaristia la seva font i cimal, com ens diu el Concili Vaticà II, perquè l’Eucaristia és el centre de la nostra vida de fe i la vivim en comunitat, al voltant de l’altar, en el marc de la parròquia i presidits pel rector. Per això avui és un dia important, després de més d’un any sense rector avui inicia de manera solemne el seu ministeri entre vosaltres Mossèn Miquel, que ve amb un profund bagatge espiritual i una gran voluntat de servei, per viure la seva fe entre vosaltres i amb vosaltres.

I continua dient sant Pau als de Filips: «interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d'elogi. Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres.» (Fl 4,8-9). Cercar la justícia, la virtut, el respecte i l’afabilitat es fa de bon grat i amb alegria quan s’aplica allò que aprenem en el si de l’Església, quan apliquem en la nostra vida individual i de comunitat la bona nova que ens porta Crist, és a dir l’Evangeli.

No hi ha millor full de ruta per a la nostra vida que el que ens ha marcat Crist. Ens ho deia el papa Lleó XIV en els primers dies del seu ministeri quan afirmava que l'escolta més important que fa possible tota la resta és la de la veu de Déu; tants sols d’aquesta manera recorden que la comunió es construeix abans de res en la pregària i en un continu compromís de conversió; és aquesta tensió, on cadascun pot sentir dins seu la veu de l'Esperit i pot escoltar i comprendre als altres com a germans. (Cf. 25 de maig de 2025).

Escolta i comunió, compromís i conversió son el millor camí no tant sols per mantenir-nos ferms, sinó per poder avançar més i més cap a Crist i mostrar així als qui ens tracten que Crist és la millor opció de vida. Mostrant que aquí en aquesta comunitat parroquial, que és cert que fa uns anys era més gran, però que aquí també avui se segueix cercant a Déu units, contents i en comunió.

La parròquia no és una estructura caduca si realment està en contacte amb les llars i amb la vida del poble, i no es converteix en una estructura separada de la gent o en un grup de selectes que tant sols es miren a si mateixos; la parròquia és presència eclesial en el territori, allí on s’escolta la Paraula, lloc de creixement de la vida cristiana, de diàleg, d'anunci, de caritat generosa, d'adoració i de celebració.

La parroquia com a comunitat amb la vida que es mostra a través de totes les seves activitats, encoratja i forma als seus membres perquè siguin agents d'evangelització.

Esdevé així comunitat de comunitats, santuari on els assedegats beuran per a continuar caminant, i centre de constant enviament missioner; un àmbit de viva comunió i de participació; com la definia el papa Francesc (Cf. Evangelii Gaudium, 28).

Que el Senyor us concedeixi de seguir vivint així la vostra fe, que és la fe de l’Església.