Dimecres XI durant l'any II

 

Dimecres XI durant l'any II

Exèquies de Mossèn Josep Ramírez i Carles

Catedral de Girona

Dimecres 19 de juny de 2024

Is 25,6a.7-9; Salm 62,2.3-4.5-6.8-9 i Jo 6,51-58

 

Qui menja la carn i veu la sang de Crist té vida eterna i Crist el ressuscitarà el darrer dia. Déu envià al seu Fill al món per tal de que vivint plenament la nostra humanitat, llevat del pecat, i assumint la nostra mort ens fes partícips de la seva resurrecció. La nostra fe es pot resumir en això, en creure en la resurrecció, en estar certs de que la mort no és sinó un pas cap a una vida plena i eterna. La mort és per a nosaltres els creients el dia del que ens ha parlat el profeta Isaïes, quan podrem exclamar que aquell de qui esperàvem la salvació, s’ha fet present davant nostre. Aquest acompliment és el que demanem per al nostre germà. Ell hi cregué de manera profunda, dedicà la seva vida a transmetre al món que Jesús és el Fill de Déu i que ens ha portat la redempció, que Crist ens ha fet el regal d’una vida perdurable i plena. La vida de Mossèn Josep ha estat llarga, quasi noranta anys dedicats al servei de l’Església, seixanta-sis anys de ministeri presbiteral, dedicats a l’estudi de la teologia primer a Salamanca i a Roma, per educar després als seminaristes diocesans, cuidar als acollits a l’associació àngelus, ajudar en el camí de la fe a joves i comunitats religioses, sempre servint en diferents parròquies com la de Sant Jaume de Salt, Vilablareix o Aiguaviva, col·laborant amb la cúria del bisbat i també com a canonge penitencier de la nostra Catedral. Avui ha arribat per a ell l’hora de presentar-se davant del Pare, un moment no pas desconegut per a ell que ajudà a tanta gent a viure la mort de familiars i amics atenent el tanatori del Gironès des d’on visqué molt de prop la mort dels altres, preparant-se per la pròpia.

El nostre germà Mossèn Josep no es presenta pas davant de Déu amb les mans buides. Ara demanem al Senyor a qui ell serví i en qui ell cregué, que el rebi amb les mans obertes com a Pare misericordiós i que si alguna falta cometé el nostre germà, inevitables com a humans que som, els hi perdoni i així el purifiqui. El nostre germà tenia set de Déu, aquella set de la que ens ha parlat el salmista, i ara demanem que saciat del bo i millor pugui contemplar a Déu en el seu santuari gloriós i poderós. M’escrivia algú qui el va conèixer bé, que Mossèn Josep treia la força del seu ministeri d'una autèntica vida de pregària, de la celebració eucarística i de la conversió freqüent en el sagrament de la reconciliació. Pregar, participar de la taula eucarística i ésser conscient de que no som perfectes, de que pequem i que per això ens cal el perdó de Déu, és un bon camí cap al Regne. Ara demanem a Déu que li hagi arribat al nostre germà el moment de ser redimit de qualsevol falta, ara li demanem que li hagi arribat el moment d’asseure’s a la taula del banquet celestial i allí es pugui saciar del bo i millor. Tants cops el nostre germà compartí la taula de l’àpat sagrat celebrant l’Eucaristia que demanem per a ell que ara s’acompleixin les paraules de Crist i que havent menjat amb Ell pugui ara viure per sempre gràcies a Ell. El nostre germà s’ha preparat per a aquest moment al llarg de totes les etapes de la seva vida i de manera més intensa quan passà a residir a la residència “Les Vetes” de Salt on ha mort. Tots nosaltres estem agraïts al personal de la residència que n’ha tingut cura d’ell aquests darrers mesos i de manera molt especial a la senyora Elsa, que l’ha cuidat durant aquests darrers anys, abans d’anar a la residència i també durant la seva estada.

La mort per als qui creiem en Crist mort i ressuscitat no ens ha de fer por, ans al contrari ha de ser per a nosaltres un moment de joia. Avui en primer lloc una joia fruit de l’agraïment per la vida de Mossèn Josep i el seu servei a la comunitat eclesial de Girona. En segon lloc perquè per arribar a aquest moment és pel que hem vingut al món, no pas per cap altra cosa. Ara doncs el nostre sentiment ha de ser doble: agrair la seva vida i confiar-li al Senyor que ja gaudeixi de la mirada del Pare. Com que estem certs de que Crist ha engolit per sempre la mort, per això li demanem a Déu que per al nostre germà hagi desaparegut el vel del dol que sempre ens acompanya en un moment o altre en la nostra vida i s’hagi fet per a ell realitat que qui menga el pa viu baixat del cel viurà per sempre. Que així sigui.

Diumenge X durant l'any / Cicle B. Ofici de Sant Quirze i Santa Julita

 

Diumenge X durant l'any / Cicle B

Ofici de Sant Quirze i Santa Julita

i administració del Sagrament de la Confirmació

Parròquia de Santa Maria i Sant Nicolau de Calella

Diumenge 16 de juny de 2024

Gn 3,9-15; Salm 129,1-2.3-4.5bc-7a.7bc-8;  2C 4,13-5,1 i Mc 3,20-35

Una llavor ha estat sembrada en els nostres cors, el cor és l’òrgan on tradicionalment i literàriament situem l’amor i l’estima. Aquesta llavor hi ha estat sembrada per Déu i mentre nosaltres dormin, creixem, treballem, estimem i qui sap si també en algun moment odiem, la llavor va creixent i va produint uns primers brins i unes espigues per després acabar granant, sempre que no arribem a ofegar-la amb els nostres neguits. Perquè també pot afectar al seu desenvolupament per exemple el desànim, ens diu el Papa Francesc en la Butlla de convocatòria de l’Any Sant per al 2025 que «En el cor de tota persona niu l'esperança com a desig i expectativa del bé, fins i tot ignorant el que portarà amb ella el demà. No obstant això, la imprevisibilitat del futur fa sorgir sentiments sovint contraposats: de la confiança al temor, de la serenitat al desànim, de la certesa al dubte. Trobem amb freqüència persones desanimades, que miren el futur amb escepticisme i pessimisme, com si res pogués oferir-los felicitat.»

Què fem nosaltres per ajudar a que la llavor de la fe creixi bé i doni fruits? Què hi podem fer? Ens ho ha dit sant Pau, l’Apòstol, no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l, creure amb confiança, creure sense temor, creure amb serenitat, creure amb la certesa de que en qui creiem és el camí, la veritat i la vida (Cf. Jn 14,6). Creure no és tant fàcil com pot semblar a primera ullada, no ho fou per sant Quirze i santa Julita, no ho fou ni tant sols per a aquells que escoltaven dia rere dia al Senyor, per a aquells que escoltaven les paràboles i a més escoltaven la seva explicació en privat. Ells malgrat haver compartit tantes jornades amb Jesús en un moment clau acabaren per adormir-se, com a Getsemaní, per fugir, per negar-lo o per restar ben allunyats de la creu al calvari. Fins i tot essent testimonis privilegiats de la resurrecció no els envaí altre sentiment que la por i es veieren empesos a tancar les portes del lloc on s’havien refugiat amb pany i forrellat.

Però Déu ho pot tot si nosaltres el deixem actuar, Ell traspassa portes, trenca cadenes dels qui hi són encadenats a les presons, com Pere i Pau, travessa parets i es fa present allí on Ell vol i quan vol. Ell sap que la llavor que ha posat en els nostres cors a vegades es veurà sotmesa a perills que posaran en risc la seva supervivència, però no desisteix mai de poder veure-la florir, de fer reverdir un arbre sec, de fer-ne créixer un de menut, com ens ha dit el profeta Ezequiel. Ara bé per viure la fe ens cal coratge i el coratge no s’improvisa, cal que es fonamenti en la confiança en la Paraula de Déu, en la confiança en que Crist és realment aquell qui essent Fill de Déu vingué per viure com a home, morir com a home i trencar les portes del reialme de la mort per obrir als homes les portes de la vida eterna i plena. Viure amb coratge la fe és possible, així santa Julita i ell seu fill sant Quirze tingueren el coratge de viure la seva fe sense por i de viure-la fins al final donant la seva vida.

Creure, ajudar a que la llavor de la fe creixi i doni fruits i proporcioni ombra, implica cercar de viure com a justos, de viure practicant la justícia, no pas la justícia humana que està ben bé sempre sotmesa als sotracs de les dinàmiques humanes sempre escadusseres, sinó viure la vertadera justícia, aquella que fa créixer la fe com una palmera, com un cedre del Líban. La nostra fe, arrelada en els sants màrtirs, ha de ser capaç de donar ombra al món, de donar-li confiança, de transmetre-li esperança. «l'Esperit Sant, amb la seva presència perenne en el camí de l'Església, és qui irradia en els creients la llum de l'esperança. Ell la manté encesa com una flama que mai s'apaga, per a donar suport i vigor a la nostra vida. L'esperança cristiana, de fet, no enganya ni defrauda, perquè està fundada en la certesa que res ni ningú podrà separar-nos mai de l'amor diví.», escriu el Papa Francesc en la Butlla titulada l'esperança no enganya, citant a sant Pau (Cf. Rm 5,5). Avui ara i aquí quan nosaltres celebrem la festa dels nostres sants patrons, uns germans i germanes nostres rebran l’Esperit, rebran un signe que representa el do de l’Esperit Sant, un do que reberen santa Julita i sant Quirze, un do que suposà per a ells greus perills i pel que perderen la vida en aquest món per guanyar-ne una d’eterna. Demanem al Senyor pels nostres germans i germanes que avui rebran el sagrament de la confirmació que amb aquest do la seva fe grani i doni bons fruits de bondat, de justícia, de caritat i d’esperança.

Diumenge X Durant l'any / Cicle B. Confirmacions a la Parròquia de Sant Vicenç de Tossa de Mar

 

Diumenge X Durant l'any / Cicle B

Confirmacions a la Parròquia de Sant Vicenç de Tossa de Mar

Dissabte 15 de juny de 2024

Gn 3,9-15; Salm 129,1-2.3-4.5bc-7a.7bc-8;  2C 4,13-5,1 i Mc 3,20-35

L’Apòstol sant Pau ens ha dit que ens hem de sentir coratjosos i desitjosos de viure amb el Senyor. Viure amb el Senyor, viure tal com el Senyor ens demana és viure la fe amb sinceritat i amb fermesa, amb voluntat de que el missatge de l’Evangeli ompli tota la nostra vida, dia rere dia, a cada instant de la nostra vida. La fe és com una petita llavor, com un esqueix, ens ha dit el profeta Ezequiel, que pot acabar essent un arbre frondós; de fet tant se val que al començament sigui un arbre menut, perquè el Senyor que tot ho pot es capaç d’abaixar els arbres més alts i fer créixer els més menuts, pot assecar els arbres verds i fer reverdir els ja secs.

 

Ens ho ha dit Jesús en l’Evangeli, un petit gra de mostassa, la més petita de les llavors, pot acabar essent la més gran de les hortalisses, amb unes branques tant grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra. Tant el profeta Ezequiel com el mateix Jesús, ens parlen de que aquest arbre, sorgit d’una petita llavor, ha d’acabar essent capaç d’ajocar ocells de tota mena a la seva ombra. No es tracta d’obrar grans prodigis, més aviat es tracta de viure la nostra fe amb humilitat, conscients de que és un do que Déu ens ha fet i que nosaltres hem de rebre amb agraïment i que ens ha d’ajudar a viure amb honradesa de cor, estimant a Déu i al proïsme. És així, vivint amb justícia, és com la nostra fe creixerà com una palmera i es farà gran com els cedres del Líban, com ens ha dit el salmista i s’hi podran ajocar els nostres germans a l’ombra també de la fe.

 

Què hi hem de posar de la nostra part? Com tota llavor la fe si no es cuida mor, si no mirem de mantenir el seu voltant lliure de males herbes, pot acabar essent ofegada o assecant-se. El mateix sant Marc, l’Evangeli del qual escoltem al llarg d’aquest any litúrgic, recull la paràbola del sembrador; ens explica allí que si la llavor cau arran del camí poder venir els ocells i menjar-se-la; que si cau en un terreny rocós, on hi ha poca terra, podrà germinar de seguida, però, quan sortí el sol, recremarà la planta, i s’assecarà, perquè no tindrà arrels; o si bé la llavor cau enmig dels cards; els cards creixeran i l'ofegaren, i no arribarà a donar fruit. Tant sols si la llavor cau en terra bona, i va pujant i va creixent, arribarà adonar fruit (Cf. Mc 4,3-8).

El Senyor ha dipositat en els nostres cors una llavor, una bona llavor, depèn de nosaltres que creixi o s’assequi; si els nostres cors són durs com la roca, si els nostres cors no aprofundeixen en l’amor, si l’herbassar de l’egoisme, l’enveja, la indiferència o la desídia l’envolta, de ben segur que acabarà ofegant-la i la llavor morirà, es podrirà dins la terra i de fruit no en veurem pas cap. Avui germans i germanes rebeu el sagrament de la confirmació; avui confirmeu la vostra fe, aquella que vau rebre en el sagrament del baptisme quan tal volta no vau poder manifestar per vosaltres mateixos la vostra voluntat de ser incorporats a l’Església.

Teniu ja la llavor, la que fou plantada als vostres cors; però vosaltres, com tots nosaltres també, hem de tenir cura de regar-la, de treure-li les males herbes que l’envolten, al cap i a la fi d’ajudar, de posar tot el que estigui de la nostra part perquè aquesta petita llavor que és la fe acabi esdevenint una planta ufanosa, un arbre frondós, que doni ombra, que ajoqui, que doni esperança al nostre món.

A això us hi ajudarà l’Esperit Sant que avui de manera molt significativa davallarà sobre vosaltres. No tingueu por de rebre’l, no tingueu mai por de viure amb rotunditat la vostra fe i així anireu veient dia a dia com aquesta llavor de mostassa, com aquest petit esqueix va arrelant en els vostres cors i acabarà essent aquell arbre frondós que podrà ser testimoni de la fe enmig del nostre món.

Dimecres setmana X durant l’any

 

Dimecres setmana X durant l’any

Confirmacions a Confirmacions a Els Joncs

Parròquia de Sant Pau de Sarrià de Dalt

12 de juny de 2024

Is 42,1-3; Salm 144; Rm 5,1-2.5-9a  i Mt 16,24-27

 

Avui estimats germans i germanes que rebreu el sagrament de la confirmació s’acompleixen en vosaltres les paraules del profeta Isaïes, el Senyor ha pres possessió de vosaltres, ha posat en vosaltres el seu Esperit. Aquest és el sentit del sagrament que avui rebreu, la força de l’Esperit davallarà sobre vosaltres per enfortir la vostra fe per tal de que en doneu testimoni davant de tots els qui us envolten.

Per rebre’l cal que, com ens ha dit el salmista, tingueu els ulls posats en el Senyor, que mireu al Crist per tal de poder seguir-lo i estimar-lo en cada moment de la vostra vida. Aquesta manera de viure en diem viure la fe. La fe és un regal que us fa Déu, que us ha fet a cadascun de vosaltres; vau ser batejats perquè els vostres pares van creure, i ho feren encertadament, que fer-vos cristians era el millor regal que us podien fer. Avui vosaltres mateixos i per la vostra voluntat voleu refermar aquesta fe i proclamar-la davant d’aquesta assemblea que ve a representar el conjunt de l’Església universal.

Cerqueu sempre de ser justos, d’estar amb pau amb Déu; per aconseguir-ho poseu la vostra confiança en Crist. Ell és aquella esperança que no pot defraudar a ningú i que ve d’aquell qui és molt més que un home bo, d’aquells que potser algú donaria la vida, Ell és el Fill de Déu fet home per a la nostra salvació, mort per a vèncer la nostra mort i ressuscitat per a donar-nos la vida plena i eterna.

El regal de la fe no té preu, per aconseguir-lo no si val a guanyar tot el món, per aconseguir-lo cal negar-nos a nosaltres mateixos, prendre les nostres creus i seguir-lo. Negar-nos a nosaltres mateixos vol dir fugir de la supèrbia i tenir sempre per horitzó els dos grans manaments: estimar a Déu i estimar als germans. Prendre les nostres creus tots sabem bé que vol dir, assumir les nostres limitacions, les nostres mancances i mirar de tirar endavant malgrat els entrebancs de la vida. Hem de decidir-nos per nosaltres mateixos; el do de la fe ens pertany solament des del moment en què l'acceptem. D'aquesta manera en la confirmació continua el que es va iniciar en el baptisme. La confirmació és el complement del baptisme. Aquest és l'autèntic sentit de la paraula confirmació; significa el procediment pel qual un pacte entra definitivament en vigor. Avui renoveu de manera solemne el vostre pacte d’amistat amb Crist i amb la seva Església. No tingueu por, sempre tindreu l’ajuda de l’Esperit Sant i una ajuda més, la de viure la fe en comunitat, formant part de l’Església.

Avui és un dia per a felicitar-vos, Crist us estima de manera molt especial i concreta i sap que vosaltres l’estimeu a Ell. Que l’Esperit Sant que avui davalla sobre vosaltres us ajudi a mantenir-vos sempre fidels a Crist, tant sols Ell te paraules de vida eterna.

Dimarts setmana X durant l’any. Sant Bernabé, Apòstol

 

Dimarts setmana X durant l’any

Sant Bernabé, Apòstol

Reunió d’Abats i Provincials de Catalunya

Monestir de Santa Maria de Solius

11 de juny de 2024

Fets 11,21b-26;13,1-3; Salm 97,1.2-3ab.3cd-4.5-6  i Mt 5,13-16

 

Bernabé era una home bo, ple de l’Esperit Sant i de fe. La bondat i la fe haurien d’anar de la mà sempre i en tot moment. L’acció de l’Esperit Sant que ens mou a creure, que ens ajuda a creure, no pot tenir altre resultat que la bondat. Si volem ser anomenats cristians com aquells creients d’Antioquia que foren dits així per primer cop, ens cal deixar actuar l’Esperit damunt nostre i donar fruits de bondat.

Som cridats a seguir al Crist, cadascú des de la seva particular crida, cadascú des del carisma que Déu li ha confiat: a uns l’ensenyament, a d’altres l’atenció sanitària, a d’altres la pastoral, a d’altres una vida de treball i de pregària. Tots plegats formen el conjunt de l’Església, des de cada comunitat, des de cada Església particular fins al conjunt de l’Església universal.

Som cridats a viure aquesta nostra vida de cristians sota un compromís concret i a viure-la per damunt de tot amb responsabilitat, fidels al que vol dir ser cristians i a viure-la amb honradesa i amb sinceritat. Lamentablement de manera individual i col·lectiva sovint som pedra d’escàndol, quan hauríem de ser motiu de que tothom d’un cap a l’altre de la terra vegi la salvació del nostre Déu, com ens ha dit el salmista.

No és aquesta una missió impossible, si ens confiem a l’acció de l’Esperit i si ens emmirallem en l’exemple dels apòstols tindrem dos pilars on sostenir la nostra vida de cristians, dos pilars ben sòlids. Creure, viure com a vertaders creients no és sempre fàcil, les condicions que ens posa Crist per a seguir-lo, com als apòstols, no són planeres. Si els apòstols podien ressuscitar morts, guarir malalts o treure dimonis; era a condició de no portar diners, de no prendre sarró per al camí, de no tenir dos vestits, calçat o bastó. Sols així eren lliures per anar i predicar el Regne de Déu. La fe demana renunciar a quelcom per poder ser missatgers del Regne, per poder ser missatgers de pau, com ho foren els apòstols.

Bernabé es diu que va morir a Salamina, fidel a Crist fins al final, màrtir i lapidat i també es diu que obert el seu sepulcre, van trobar les seves restes amb un exemplar de l'Evangeli de Sant Mateu, escrit de la seva pròpia mà; fidel també a la Paraula fins a la mort. Viure en profunditat la nostra crida, viure amb rotunditat la fe, no hi pot haver millor regal que renunciar a quelcom per esdevenir missatgers del Regne.

Viure com Bernabé, com els apòstols; ells no eren homes diferents a qualsevol altre home, fins i tot eren febles, fins i tot dubtaven, fins i tot fugien davant del perill; però malgrat les dificultats i les febleses, tant físiques com morals, l’acció de l’Esperit actuava damunt d’ells i esdevingueren vertaders seguidors de Crist, des d’aquell moment en que escoltaren en «veniu i ho veureu». Foren llum per al món i sal per a la terra.

A aquesta tasca som cridats tots els creients i els qui ens hem compromès amb Crist d’una manera més particular i concreta, ho som d’una manera més intensa. Que així sigui amb l’ajuda de l’Esperit Sant.

Celebració de la Paraula a l’església de sant Martí del Seminari Diocesà

 

Acte de final de curs del Institut Superior

de Ciències Religioses de Girona

Celebració de la Paraula a l’església de Sant Martí del Seminari Diocesà

Dilluns 10 de juny de 2024

«Jo els he confiat la teva paraula» clamava Jesús al Pare. Certament el Senyor ens ha confiat la seva Paraula, ens l’ha confiada com una llavor ben arrelada en els nostres cors, on l’ha sembrada per tal de que doni fruit. Per això aquesta nostra fe que neix de la Paraula de Déu l’hem de cuidar, l’hem d’enriquir.

Les maneres de fer-ho són múltiples, cap excloent i totes elles complementàries. En primer lloc tenim la pregària, que mai no hem de descuidar; pregària personal i pregària comunitària. En segon lloc tenim el contacte directe amb la Paraula de Déu, un pou d’on brolla sempre aigua fresca, una aigua com aquella que Jesús prometia a la samaritana, una aigua de la qual qui en begui mai més no tindrà set, perquè es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna. (Cf. Jn 4,14).

Però aquesta pregària i aquest aprofundiment en la Paraula de Déu poden ser enriquits si mirem d’ampliar els nostres coneixements i aquí en aquest camp, la filosofia i la teologia hi tenen un gran paper. La fe no és producte del nostre intel·lecte, certament, la fe és un do, un regal de Déu. Però precisament perquè és un regal cal que en tinguem cura, cal que el cuidem, que procurem que doni sempre fruits.

L’Església ens proposa d’endinsar-nos en la fe, recolzant-nos en la Sagrada Escriptura i en la Tradició (Cf. LG, 14) i de fer-ho conreant, sota el guiatge del Magisteri, l’estudi de la Sagrada Escriptura, dels Sants Pares i els Doctors de l’Església, i amb ells els teòlegs i representants de la diversitat de disciplines que enriqueixen el nostre camí de fe en un debat sempre constructiu. (Cf. LG, 67). És important doncs que aprofundim en la Paraula i en la tradició magisterial i teològica de l’Església i que a partir d’aquestes dues fonts ajudem en la mesura de les nostres possibilitats a la tasca evangelitzadora que ens ha estat confiada a cadascun de nosaltres en tant que membres de l’Església.

Com diu el Papa Francesc: «Els teòlegs són, doncs, «pioners». Pioners del diàleg de l'Església amb les cultures. (...) Aquest diàleg de l'Església amb les cultures és un diàleg crític i al mateix temps benèvol, que ha d'afavorir l'acolliment de la Paraula de Déu per part dels homes «de totes les nacions, races, pobles i llengües» (Ap 7, 9).» (6 de desembre de 2013). No us oblideu mai de la raó perquè la que aprofundiu en la Paraula i el magisteri de l’Església, ho feu per ser millors transmissors del missatge de Crist en el món d’avui, per parlar de Déu a la nostra societat amb veu clara i fonamentada. Que així sigui per a tots nosaltres.

X Diumenge durant l’any / Any B. Confirmacions a la Parròquia de Sant Jaume de Salt

 

X Diumenge durant l’any / Any B

Confirmacions a la Parròquia de Sant Jaume de Salt

9 de juny de 2024

Ac 2,1-11; Salm 103,1ab.24ac.29bc-30.31.34; 2Co 4,13-5,1  i Jn 15,26-27.16,12-15

Per viure de veritat l’Evangeli cal tenir ben ferma la fe. Amb aquestes paraules encetarem d’aquí a uns moments el ritus de confirmació de la vostra fe. La fe és important, és un component fonamental en les nostres vides, perquè viure la fe és viure en comunió amb Crist, viure en comunió amb aquells dos grans manaments seus: l’amor a Déu i l’amor als germans. Ens hem de sentir plens de fe, com ens ha dit l’Apòstol sant Pau, plens d’esperança no pas en una idea, sinó en una persona que és Crist, aquell qui creiem fermament que és el Fill de Déu, que per nosaltres va morir i va ressuscitar. Aquesta fe nostra la vivim de manera personal i individual, perquè la fe és un do personal, una gràcia que ens fa Déu. Però la fe la vivim també i de manera indestriable de manera comunitària i la nostra comunitat de la que formem part com a creients, és l’Església.

«Solamente cuando convivimos la fe de toda la Iglesia, sometiéndonos a la misma sin pretender imponer nuestras ideas, estamos dentro de la gran corriente de su vida.  La confirmación es también la superación de todos los confines.  Nos exige el abandono de nuestras ideas y deseos limitados, de nuestra pretendida ciencia para llegar a ser verdaderamente “católicos”: para vivir, pensar y obrar con la Iglesia universal.» (Joseph Ratzinger)

Ho hem escoltat, l’Esperit Sant va davallar damunt dels deixebles quan estaven tots junts en un mateix lloc. També nosaltres ens trobem avui tots junts, ara i aquí, en un mateix lloc i reunits en nom del mateix Crist que reunia al voltant seu als apòstols a Jerusalem. Vivim la fe en comunitat i aquesta assemblea, convocada avui el diumenge dia en que celebrem la resurrecció de Crist, s’ha reunit avui de manera especial per fer amb vosaltres la professió de fe, per manifestar de manera solemne la seva fe amb vosaltres.

La fe la professem i la vivim gràcies a la força de l’Esperit, aquell que és l’únic que ens pot guiar cap al coneixement de la veritat sencera. La veritat és Crist, Ell que va dir que era el camí, la veritat i la vida (Cf. Jn 14,6). Fem germans i germanes de Crist el nostre camí de vida cap a la veritat; seguim els seus ensenyaments i mirem de practicar en tot moment els seus manaments que com ens va dir es resumeixen en dos; Estimar a Déu i estimar als germans.

Avui doncs renuncieu a tot allò que ens impedeix de fer aquest camí, que ens impedeix de seguir a Crist, feu renúncia del mal en totes les seves formes i feu el ferm propòsit de voler ser de Crist i de ser-ne testimonis enmig del món. No podem seguir a Crist de manera anònima, de manera silenciosa; la nostra fe s’ha de fer notar, no pot passar desapercebuda per als qui ens envolten. La fe l’hem de viure sempre amb intensitat i aquesta vivència ha de transformar les nostres vides i hem d’intentar de transformar també la vida dels qui ens envolten.

«La confirmación es una promesa que llega hasta la eternidad.  Pero antes es una invitación a nuestro coraje y a nuestra constancia.  Invitación al coraje de edificar con Cristo nuestra vida en la disponibilidad de la fe en Él, incluso cuando otros encuentran esto ridículo y superado.  El camino conduce a la luz.  Tengamos el coraje de afrontarlo.  Digamos: sí.  A esta respuesta nos anima la administración del santo sacramento.» (Joseph Ratzinger).

No os avergoncéis nunca de vuestra fe, vividla con alegría, como lo que es, un gran regalo que nos hace Dios y que vivimos gracias al don del Espíritu Santo, este don que hoy de manera muy especial y concreta vais a recibir. Esta asamblea, que representa al conjunto de la Iglesia, se alegra con vosotros de vuestro coraje y de vuestra decisión. Pedimos al Señor que verdaderamente si renacisteis por el bautismo para la vida eterna, también hoy con esta fuerza del Espíritu Santo que vais a recibir, vuestro camino de fe se afiance y os haga exclamar en todo momento, en los buenos y en los no tan buenos, como el salmista: «Dios mío, ¡qué grande eres!» (Salmo 104 (103), 1).

Festa del Cor Immaculat de Maria

 

Festa del Cor Immaculat de Maria

Església del Cor de Maria

Dissabte 8 de juny de 2024

Is  61, 9-11; Fets 1, 12-14 i Jn 19,25-27

Ahir celebràvem la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, amb aquesta figura mirem de representar l’amor fins a l’extrem de Crist per nosaltres, l’amor infinit de Déu. Avui celebrem el cor de Maria, l’amor de la Mare de Jesús i que des del mateix moment en que el seu fill la va confiar i li va confiar al deixeble més estimat per Ell, és també la nostra mare.

A Maria ens la sentim tots ben propera, no hi ha població que no la veneri sota una o altra advocació, és com una de nosaltres o si fem servir aquella expressió del Papa Francesc que ens parla dels sants de la porta del costat, Maria és ben bé la mare que tenim sempre a la porta del costat, algú a qui recórrer en tot moment  sempre disposada a escoltar-nos i a intercedir per nosaltres davant del seu fill.

Ella ha estat dona, una dona del poble com qualsevol altre, amb neguits i amb dolors, amb joies i amb penes; una dona però destinada ja des de sempre a rebre en el seu sí al Fill de Déu i alhora fill seu. Maria ha estat també i sobretot la primera deixeble, la qui sempre ens acaba dient, com a Canà, «feu el que Ell us digui» (Jn 2,5).  Aquella dona en qui s’acomplí el que ens ha dit el profeta Isaïes, aquella a qui la seva ànima ha celebrat Déu, que s’ha mudat en vestits de festa i s’ha cobert amb un mantell de salvació; és alhora la qui amb algunes dones i els deixebles es mantenia constant i unànime en la pregària. Maria és també una dona de pregària, una dona de contemplació que guardava les coses en el seu cor i les meditava (Cf. Lc 2,19).

A Maria doncs va confiar sant Antoni Maria Claret la congregació que ell va fundar perquè fóssiu fills del seu cor immaculat. Aquest home de vida intensa i que va morir al monestir cistercenc de Fontfreda, d’aquell on al segle XII havien sortit els fundadors de Poblet, no pogué confiar a ningú millor aquesta seva obra. Tots som fills de Maria, perquè ella és la mare de l’Església, però vosaltres us hi heu confiat d’una manera particular i especial. I confiar-se a Maria és confiar-se al seu amor i alhora esdevenir missatgers d’aquest seu amor.

L’amor és el nucli de la relació de Déu amb la seva creatura i per extensió ho és de la relació de Maria amb tots nosaltres els seu fills. Quin amor hi ha més gran en les nostres històries personals, que l’amor de les nostres mares? Un amor sempre generós, sempre disposat a escoltar, a comprendre i a perdonar. Maria és doncs la Mare, amb majúscules, i el seu amor és també un Amor amb majúscules, un amor que brolla del seu cor i que estimant al seu Fill ha aprés a estimar-nos a tots nosaltres. Maria és donadora d’amor, sens dubte qui estimà més a Jesús en aquest món, i alhora és receptora d’amor, aquella a qui Crist estimà abans que a tot altre fins a l’extrem de tenir per a ella el darrer pensament de la creu estant.

Estimats germans claretians teniu un bon model a qui estimar i amb qui estimar; no us allunyeu mai d’aquesta vostra mare, que us és mare de manera molt particular i concreta amb qui esteu units amb el mateix lligam amb que ella estava unida a Crist, l’amor. Com escrivia sant Bernat de Claravall: «per Maria som conduits a Crist.» Que així sigui per a tots nosaltres.

L Aniversari de la fundació de la Fraternitat de Santa Clara de Vilobí d’Onyar

 

L Aniversari de la fundació de la Fraternitat de Santa Clara de Vilobí d’Onyar

Dissabte 8 de juny de 2024

Col 3.15-17; Salm 16  i Mt 11,25-30

Estimades germanes. El 7 de juny de 1974 constituíeu aquí aquesta fraternitat fidels a l’esperit de santa Clara i al que ens deia el Concili Vaticà II sobre que s’han de conèixer i conservar amb fidelitat l'esperit i els propòsits dels Fundadors, el mateix que les sanes tradicions, doncs, tot això constitueix el patrimoni de cadascun dels Instituts. (Cf. Perfectae caritatis, 2,b). D’això avui en donem gràcies a Déu, per aquets darrers 50 anys que se sumen als 563 que vau viure el vostre carisma a la ciutat de Girona i els 91 que ho féreu al Veïnat de Salt. Tres llocs, tres etapes de la vostra història, tres etapes de la història de l’Església de Girona de la que formeu part indestriable i en cada una d’elles generacions i generacions de germanes vostres visqueren la fraternitat de la vida en comunitat. Una comunitat és sempre present, un present ben arrelat en el passat, però que ha de mirar també endavant cap al futur i fer-ho sempre sense por, fent-ho sempre amb esperança i amb confiança. Moltes coses han canviat al llarg de la vostra història, però algunes, les fonamentals, segueixen essent les mateixes.

Com diu la mateixa santa Clara en el seu testament: «ja que el Senyor ens ha cridat a coses tan grans, al fet que puguin mirar-se en nosaltres les que són per als altres exemple i mirall, estem molt obligades a beneir i lloar a Déu, i a confortar-nos més i més en el Senyor per a obrar el bé.» Esteu doncs cridades a ser exemple i mirall beneint i lloant a Déu i fent el bé. No hi pot haver millor programa de vida. Vivint així certament s’acompleixen les paraules de l’Apòstol i Crist  fa estada entre vosaltres en tota la seva riquesa. Una comunitat guarda en el seu si un tresor inestimable: la presència del Crist. Així ho visqueren sant Francesc i santa Clara, a ells senzills de cor els hi fou revelat pel Pare que posa en les seves mans el tresor de la vida fraterna seguint el carisma franciscà.

El seu fonament, el vostre fonament, són Crist i l’Evangeli; cercar a Crist seguint els manaments de l’Evangeli i no hi pot haver millor projecte de vida. Cert que tot cristià està cridat a cercar a Crist i a fer-ho seguint el guiatge de l’Evangeli; però qui es consagra més estretament a Ell ho pot fer amb més profunditat, vivint aquest camí, tornant a Crist des de una clau carismàtica concreta, la de Francesc i la de Clara; un carisma fraternitat que no necessita d’altres afegitons.

Deia Benet XVI que «per a Clara, sobretot al principi de la seva experiència religiosa, Francesc d’Assis no sols va ser un mestre els ensenyaments del qual seguir, sinó també un amic fratern. L'amistat entre aquests dos sants constitueix un aspecte molt bell i important. De fet, quan dues ànimes pures i enfervorides pel mateix amor a Déu es troben, l'amistat recíproca suposa un estímul fortíssim per a recórrer el camí de la perfecció. L'amistat és un dels sentiments humans més nobles i elevats que la gràcia divina purifica i transfigura.» (15 de setembre de 2010).

La vostra és una fidelitat creativa, fidelitat perquè partiu d’uns orígens clars, i creativa perquè interpretant dia a dia els signes els temps busqueu la millor manera de viure el carisma de Francesc i de Clara avui, ara i aquí; amb realisme, sense nostàlgies d’un passat que no pot tornar en tant que és passat, i malgrat totes les dificultats confiades en un futur sempre en mans de Déu. Una fidelitat sempre dins del marc de l’Església que ens permet ser i viure un carisma no de manera privada, sinó en benefici de tot el Poble de Déu. (Cf. SANZ MONTES, Jesús; La fidelitat creativa).

Des de la vostra fraternitat fa segles que enriquiu espiritualment aquesta nostra Església de Girona i demanem al Senyor que ho pugueu seguir fent molts i molts anys més. Com deia el Papa Francesc a la comunitat de clarisses de l’Aquila: «Benvolgudes germanes, no us canseu de ser una presència orant i consoladora per a fer costat a la població (...). Fidels al carisma rebut de santa Clara i sant Francesc, responeu amb generositat al desig que Déu ha posat en els vostres cors, vivint la vostra vida de dones consagrades en total adhesió a l'Evangeli.»  (26 d’abril de 2021). Que el Senyor us beneeixi i us acompanyi avui i sempre.

Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús. Cicle B

 

Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús. Cicle B

Divendres de la tercera setmana després de Pentecosta

Santuari del Sagrat Cor de Girona

7 de juny de 2024

Os 11,3-4.8c-9; Is 12,2-3.4bcd.5-6; Ef 3,8-12.14-19  i Jo 19,31-37

Sor Margarita María que vivia en el convent on cercava Crist, va rebre el 27 de desembre de 1673 la primera visita de Jesús, que va voler compartir amb ella els sofriments del seu cor aimant del Pare i de tota la humanitat. L’any següent Sor Margarita va tenir altres dues visions. En la primera se li va aparèixer el cor de Jesús en un tron de flames, envoltat d'una corona d'espines; en la segona, Sor Margarita va contemplar a Crist resplendent de glòria, amb llamps de llum que sortien del seu pit i s'expandien per tots costats. Jesús li va parlar de nou i li va demanar que combregués cada primer divendres de mes durant nou mesos consecutius, i que es prostrés en terra en oració durant una hora en la nit entre els dijous i els divendres en adoració del seu amor. Van néixer així les devocions dels nou primers divendres de mes i de l'hora santa d'adoració. En una quarta visió, Crist li va demanar que s'instituís una festa per a honrar el seu Cor i reparar, mitjançant l'oració, les ofenses, és la festa que avui celebrem. Sor Margarita també va rebre una promesa de perdó; qui s'acosti dignament a l'Eucaristia i combregui durant nou mesos consecutius el primer divendres del mes, amb esperit d'expiació per les ofenses comeses contra el Santíssim Sagrament, estimant, honrant i consolant al Cor de Jesús, rebrà el do de la perseverança final, és a dir, acabarà la seva vida amb la gràcia dels sagraments i de la remissió de les seves ofenses a Déu i al proïsme. Seguint aquesta devoció l’any 1856, Pius IX va ordenar que la festa del Sagrat Cor fos estesa universalment a tota l'Església i l’any 1995, sant Joan Pau II va instituir en aquest mateix dia la Jornada Mundial de Pregària per la Santificació del Clergat, perquè Jesús custodiï el sacerdoci en el seu cor. 

Què significa per a nosaltres avui la devoció al Sagrat Cor de Jesús? És de fet una devoció recent, apareguda al segle XVII i consolidada per a tota l’Església al segle XIX. Dins de la tradició secular de l’Església són uns pocs anys. Però Jesús i l’amor, Déu i la caritat, no són pas dos conceptes teològics nous, van intrínsecament units des dels inicis de l’Església. Déu és amor, és amor fet fins a l’extrem i el seu amor certament no és sempre correspost. No el corresponen de manera individual quan pequem, quan ens allunyem d’Ell, i no el corresponem de manera col·lectiva de moltes i diverses maneres. Com a creients, com a fills i filles de Déu de manera concreta se’ns ofereix sempre la possibilitat de retornar a Déu mitjançant el sagrament de la penitència. Però com retornar a Déu la mirada del conjunt de la humanitat? Déu ens estima des dels inicis, som creatures de Déu i Ell mateix ens ha ensenyat a caminar i ens ha agafat pels braços, com ens ha dit el profeta Osees. Deia sant Joan Pau II que «A través del Cor de Jesús llegim l'etern pla diví de la salvació del món. I es tracta d'un projecte d'amor.» (6 de juny de 1999). 

Nosaltres hem de ser evangelitzadors, missatgers d’aquest amor, intentar que la fe habiti de nou en els cors dels homes i que visquin fermament arrelats i fonamentats en l’amor, com ens ha dit sant Pau. Del costat de Crist a la creu, al moment suprem de l’amor, brollà sang i aigua, símbol de l’Eucaristia, una Eucaristia que neix de l’amor de Crist per a la humanitat. Déu no es queda mai curt en l’amor, el seu amor està per damunt de tota infidelitat i de tot pecat. La seva mort a la creu i la seva resurrecció són les proves fefaents d’aquest seu amor. Un amor que ens convida a viure’l a nosaltres, a ser-ne testimonis. Amor a Déu, amor a Crist, amor a l’Església de la que sols en formem part si hi vivim en comunió i amor al proïsme, com no pot ser d’altra manera. 

En paraules del Papa Francesc: «En Crist contemplem la fidelitat de Déu. Cada gest, cada paraula de Jesús transparenta l'amor misericordiós i fidel del Pare. I llavors, davant d’Ell, ens preguntem: com és el meu amor al proïsme? Sé ser fidel? O soc voluble, segueixo els meus estats d'humor i les meves simpaties? Cadascun de nosaltres pot respondre segons la seva pròpia consciència. Però, sobretot, podem dir-li al Senyor: Senyor Jesús, fes que el meu cor sigui cada vegada més semblant al teu, ple d'amor i fidelitat.» (27 de juny de 2014). 

La festa d’avui ens convida a estimar, un amor ad extra, mai ad intra, un amor als altres i a aquell que és el tot altre, un amor que sols pot brollar d’un cor humil, allunyat de la supèrbia i de l’egoisme. Déu és tot amor, corresponguem-li amb el nostre d’amor, sempre limitat, sempre humà, però mirem que el nostre amor no sigui mai fingit, sinó que brolli a imitació de Crist del fons dels nostres cors. 
En Ell confiem perquè ens hi ajudi a aconseguir-ho, en Ell que és amor fins a l’extrem.