Sant Pere i sant Pau, Apòstols Santuari de la Mare de Déu de Lourdes Pelegrinatge de la diòcesis de Girona

 

Sant Pere i sant Pau, Apòstols

Santuari de la Mare de Déu de Lourdes

Pelegrinatge de la diòcesis de Girona

29 de juny de 2024

Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

 

La pregunta que Jesús adreça a Simó Pere, és la pregunta clau. Podem creure que Jesús fou un home bo, algú que va fer el bé, que morí per una causa justa; però si la nostra resposta no va més enllà. Ens quedem curts, no acabem de copsar el centre de la nostra fe. Amb la seva resposta Pere ens dona la clau, Jesús és el Messies, el Fill de Déu i encara dirà més quan un dia digui «Senyor a qui aniríem? Només vos teniu paraules de vida eterna» (Jn 6,68).

Pere és sortós per la seva confessió; però no pas per això ha estat fet perfecte, perquè Pere dubtarà i s’enfonsarà en l’aigua, s’adormirà a Getsemaní, negarà al mestre davant les preguntes dels criats aquella nit de neguit o quan veurà la tomba buida no acabarà d’entendre.

I si així ha estat per a ell, que és la roca sobre la que s’edifica l’Església, que no serà per a nosaltres que ni tant sols hem vist al Senyor. Però tal volta no calgui veure’l, de fet Saule no el va veure, com a molt va escoltar la seva veu i una llum intensa l’encegà i amb això en va tenir prou per passar de perseguidor a evangelitzador.

Al cap i a la fina Pere i Pau, Simó i Saule, esdevinguts deixebles del Senyor, acabaran donant la seva vida per mestre, com una libació vessada sobre l’altar, acabada la cursa es mantindran fidels i això els valdrà el premi de la gloria.

Pere i Pau ens són models en primer lloc per deixebles privilegiats del Senyor; Pere testimoni a Jerusalem, Pau apòstol dels gentils. Però ens són models també perquè foren ben humans, amb dubtes, amb pors, amb moments de passió arrauxada, certament, però a la fi fidels en el noble combat de la fe.

Tenim també un altre model que al llarg de la seva vida estigué sempre en un segon pla, humil de soca-rel i sempre atenta a escoltar la veu de Déu i afer la seva voluntat. Maria, la primera de les deixebles i alhora mare, ens és també model. Una noia com qualsevol, en qui el Senyor s’havia fixat des del mateix moment de la seva concepció immaculada, peça clau en la nostra redempció perquè d’ella nasqué el Fill de Déu i sols d’ella podia néixer.

Aquí en aquest lloc on ens trobem, Maria s’aparegué a una altra noia senzilla i se li presentà com la Immaculada Concepció, el títol del que parteix la història de Maria, del mateix Jesús fet home i la de la nostre redempció.

A Maria, a Pere i a Pau els uneix una mateixa fe, viscuda de maneres diverses, però per a nosaltres els tres ens en son model. Fixem-nos-hi en ells i arribarem al Crist.

Viernes de la XII semana del tiempo ordinario

 

Viernes de la XII semana del tiempo ordinario

Comisión Episcopal para la Vida Consagrada

Capilla Residencia de las Operarias de Madrid

Reunión extraordinaria de trabajo preparatorio cuatrienio 2024-2028

Viernes 28 de junio de 2024

2 Reyes 24, 8-17; Salmo 78, 1-2. 3-5. 8. 9 y Mt 7, 21-29

«Señor, si quieres, puedes.» La fe de este leproso contrasta con la suerte del rey Sedecías, uno es sanado y queda limpio de la lepra, el otro ve morir a sus hijos degollados, pierde la visión y es encadenado y conducido a Babilonia prisionero. Para Israel parece haber llegado el fin con su rey deportado y su templo incendiado; para el leproso en cambio la vida vuelve a sonreírle; Jerusalén parece morir, el leproso recupera la vida y la dignidad de hombre. No se trata de la acción de un Dios caprichoso que juega con sus creaturas, tampoco de un Dios vengativo y cruel. La verdad es que nos cuesta a veces reconocer la acción de Dios en determinadas situaciones. Dios no deseaba la destrucción del templo, la quema de la ciudad, la demolición de sus murallas y la deportación del pueblo de Israel a Babilonia; fue el pueblo y su rey quien desdeñando los mandamientos del Señor se alejó de Él y de la Ley quedando a su suerte, tan solo con la ayuda de sus migradas fuerzas ante los ejércitos enemigos.

Contrasta la situación de Jerusalén con la de un humilde leproso que se postra ante Jesús i le suplica su sanación. Un simple gesto de Jesús, extender su mano hacia este paria y rechazado de la sociedad ante el que la gente huía, y una simple expresión «quiero», bastan para cambiar una vida, para devolverle la vida. Jesús toca al leproso, no tiene ningún reparo en romper con las normas sociales con este gesto, pero se muestra sin embargo escrupuloso con las normas litúrgicas y envía al recién curado a presentarse ante el sacerdote y realizar la ofrenda ordenada por la ley de Moisés. Ante la altivez de un rey, Sedecías, que se siente suficientemente poderoso como para prescindir de Dios, un leproso suplica y con su fe mueve el corazón de Jesús que le sana.

Cuando el pueblo de Israel en su desgracia, junto a los canales de Babilonia, giraba su mirada de nuevo hacia su añorada ciudad, allí donde Dios residía hasta que se vio rechazado por su pueblo, de hecho, volvía su mirada hacia Dios. Con su cantico al Señor desde tierra extranjera, iniciaba su camino de retorno hacia su Señor. La derrota y la deportación le habían abierto el camino de la humildad. El leproso en cambio ya vivía en la humildad, se postra, proclama su fe y recibe la gracia de su purificación.

Prescindir de Dios parece uno de los signos de nuestro tiempo, gran parte de nuestra sociedad cree superada la idea de Dios y confía solo en sus propias fuerzas. La actitud humilde del leproso se nos presenta como el mejor camino para acercarnos a aquel que es la verdad y la vida. Frente a esta, la autosuficiencia de nuestros tiempos parece no saber de humildades, pero nuestras propias fuerzas poco pueden ante la adversidad. Si no nos reconocemos leprosos espirituales, en expresión de san Francisco de Sales, y somos tan altivos como para no admitir estar necesitados de ayuda, cerramos el camino de la sanación. La lepra en tiempos de Jesús no sólo era considerada una enfermedad, sino la más grave forma de impureza; quien la padecía debía ser alejado de la comunidad y estar fuera de las poblaciones, hasta que su rara curación estuviese certificada. La lepra constituía una muerte social, su curación una resurrección. Nuestro mundo se resiste a decirle a Jesús «si quieres», como si tuviese recelo o miedo de escuchar de su boca «quiero». Nuestra misión hoy es ayudar a acercarse a Dios a un mundo que lo olvida, lo rechaza o lo ningunea. No es tarea fácil, pero es sin duda la más bella de las misiones. La llamada de todos los cristianos es dar testimonio de Cristo, en expresión del Papa Francisco, con mucho más motivo la nuestra.

Salutació als participants en l'Eucaristia a la gruta, integrants de la peregrinació diocesana al Santuari de la Mare de Déu de Lourdes Dijous 27 de juny de 2024

Estimats germans i germanes, benvolguts diocesans pelegrins vers Lourdes.

Heu vingut a trobar a Maria i ella us ha acollit de tot cor. Anar al seu encontre és sempre com arribar davant la mare, sempre acollidora, sempre atenta al que ens cal, sempre bona consellera, sempre amb la mà estesa. Maria sap molt bé el que és ser mare, ella mateixa no ho tingué fàcil en la seva vida. Ja ben aviat el dolor, l’angoixa i la tristesa l’envaïren. Ho hagué de deixar tot i marxar a l’exili cap a Egipte per tal de salvar la vida del seu fill i el tingué mort entre els seus braços al peu de la creu.

Jesús, fill seu i germà nostre és qui ens va dir: «Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren.» (Mt 7, 7-12) Girem els ulls vers Maria, cerquem a Crist de la seva mà, dirigim-li les nostres peticions per la seva intercessió, fem-ho amb ella que és sempre mare acollidora, que pateix amb els qui pateixen i s’alegra amb els qui s’alegren i alhora intentem veure en els altres a Maria, a Jesús mateix, sobretot en els malalts. Hi ha molt de dolor en el món i Maria ens demana que no girem al cap cap a un altre costat; que ens fixem en els qui pateixen i els donem la mà.

Quan els altres o nosaltres mateixos patim, quan ens sentim perduts podem recórrer sempre a ella; com escriu sant Bernat: «Tu, siguis qui siguis si et sents arrastrat pel corrent d’aquest món, nàufrag en la galerna i  la tempesta, sense on agafar-te en terra ferma, no apartis la teva vista de la resplendor d’aquesta estrella si no vols enfonsar-te sota les aigües. Si s’aixequen vents que t'arrastren contra les roques de l’abatiment, invoca a Maria. Si ets abatut per les onades de la supèrbia, de l’ambició, de la  enveja, mira l’estrella, invoca a Maria. Si la ira o l’avarícia et sacsegen amb força la petita nau del teu esperit, gira els teus ulls vers Maria. Si estàs angoixat  per les teves moltes faltes o pel pes de la tristesa, pensa en Maria. Si el perill, l’angoixa o el dubte t’assalten, recorre a Maria, invoca a Maria. Que mai es tanqui la teva boca al nom de Maria, que estigui absent del teu cor. Si la segueixes, no et desviaràs; si recorres a ella, no desesperaràs. Si la recordes, no cauràs en l’error. Si ella et sosté, no t’enfonsaràs. De res tindràs por si ella et protegeix; si et deixes portar per ella, no et cansaràs; amb el seu ajut arribaràs a bon port.»

La seva protecció no ens mancarà mai. Fins demà al vespre si Déu vol.

+ fra Octavi Vilà.

Bisbe de Girona.

Naixement de sant Joan Baptista

 

Naixement de sant Joan Baptista

Solemnitat

Monestir de Santa Maria de Solius

Dilluns 24 de juny de 2024

Is 49,1-6; Salm 138,1-3.13.15; Fets 13,22-26 i Lc 1,57-66.80

Joan no era pas allò que la gent creia i deia d’ell; no els va enganyar pas fent-se passar per allò que no era i els ho va dir ben clar, ell no era el Messies, ni Elies, ni un profeta, era tant sols una veu que cridava en el desert, que convidava a preparar el camí dels cors per a rebre al Senyor, per a rebre a aquell qui va reconèixer en veure’l com l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món, aquell sobre el qui va davallar l’Esperit al Jordà i que convertí així el baptisme d’aigua de Joan en un baptisme per l’Esperit Sant. Convé doncs no confondre el missatge amb el missatger, l’anunci amb qui l’anuncia. En certa manera les vides de Jesús i de Joan són paral·leles. Un neix d’una mare estèril, l’altre d’una mare verge; en un cas i en l’altre actua la força de l’Esperit. El pare de Joan, Zacaries, dubte i resta mut fins a l’acompliment d’allò que l’arcàngel Gabriel, el mateix que anuncià a Maria el seu infantament virginal, li havia manifestat al santuari del Senyor; Josep també té dubtes però ell acull els missatges que Déu li envia en somnis amb una total disponibilitat. Joan i Jesús a la fi estan units també per una mort testimonial i mentre Joan esdevé el primer dels màrtirs pel nom de Crist, Jesús serà el qui s’oferirà d’una vegada per totes en bé de la nostra salvació com a víctima propiciatòria. No és estrany doncs que un Joan encara no nat saltés de goig dins les entranyes d’Elisabet en arribar Maria a cas de Zacaries. Dues vides tant sols en certa manera paral·leles, però que responen a un objectiu comú: la redempció de la humanitat.

Jesús exclamà: «entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell.» (Mt 11,11). Malgrat tots els prodigis que Déu havia fet per tal de que Joan acomplís la seva missió de ser profeta de l’altíssim, d’anar al davant del Senyor a preparar els seus camins, de fer saber al poble que li venia la salvació i el perdó dels seus pecats; tal com va dir profèticament Zacaries quan vuit dies després del seu naixement circumdaren a Joan; malgrat tot plegat el més petit del Regne del cel, del Regne que Crist ens ha guanyat amb la seva mort i la seva resurrecció, és més gran que el Baptista.

Quan Joan Baptista envià a alguns dels seus deixebles a preguntar-li a Jesús si era Ell el qui havia de venir i bé calia esperar-ne a un altre; Jesús respongué amb fets, i llavors mateix en va curar molts de malalties i sofriments o els alliberà d'esperits malignes, i donà la vista a molts cecs. Sols després de fer-ho digué als qui Joan havia enviat que anessin anunciar-li el que havien vist i sentit; cecs veient-hi, coixos caminant, leprosos quedant purs, sords sentint-hi, morts ressuscitant i pobres rebent l'anunci de la bona nova. Joan no fou pas un profeta de calamitats, fou l’anunciador de l’esperança, aquell a qui el Senyor es reservà per aquesta missió i així fou un nou Elies. Per això quan preguntaven a Jesús com era que els mestres de la Llei deien que primer havia de venir Elies; Jesús els respongué que era cert que Elies havia de venir primer a renovar-ho tot: però Elies ja havia vingut i el van tractar com van voler, tal com d'ell havia anunciat l'Escriptura. (Cf. Mc 9,11-13).

Joan Baptista és com Maria una peça clau en el pla de salvació que culmina en Crist, no és més que un home, que una veu; però una veu autoritzada que cridava ja a compartir el vestit i el menjar, a no exigir més que allò establert, a no fer servir la violència ni a presentar falsos testimonis per treure diners a ningú, anunciant amb moltes exhortacions al poble la bona nova (Cf. Lc 3). Joan ens convida també avui a nosaltres a preparar-nos per a rebre al Senyor en els nostres cors, ens convida a escoltar la veu dels qui anuncien en nom de Crist la bona nova de l’Evangeli, a saltar de goig quan ens sentim a la presència del Senyor i a donar-ho tot per l’Evangeli. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni, Crist i sols Crist és aquella llum que resplendeix en la foscor i que la foscor no ha pogut ofegar-la; sols Ell és el Senyor, la plenitud de la redempció (Cf. Jn 1).

Diumenge XII durant l'any / Cicle B Festa major a Sant Marçal de Quarantellles a Vilademuls

 

Diumenge XII durant l'any / Cicle B

Festa major a Sant Marçal de Quarantellles a Vilademuls

Diumenge 23 de juny de 2024

Jb 38,1.8-11; Salm 106,23-24.25-26.28-29.30-31; 2C 5,14-17 i Mc 4,35-41

«Mestre, no veieu que ens enfonsem?» preguntaven uns deixebles més que preocupats a un Jesús que semblava indiferent a la situació, endormiscat a popa dormint amb el cap reclinat en un coixí. Tot i la fe dels deixebles en Jesús, tot i haver-li vist fer tants miracles, tot i haver-lo reconegut com el Messies el Fill de Déu, tot i això, la por els envaeix i diríem que retreuen a Jesús que es desentengui de la seva sort. D’onades i de temporals de vent fots n’hi ha sempre; els deixebles els patiren i també nosaltres en patim i a vegades ben sovint. La confiança de Jesús en les seves soles forces és ben palesa; la poca confiança, per no dir la desconfiança, dels deixebles també és ben evident. I és que quan tot va bé no costa massa creure, confiar-se, sentir-se segurs; però quan les coses ja no van tant bé, el dubte i la incertesa ens assalten. Jesús ha encertat de ple en el seu diagnòstic, els deixebles no tenen encara prou fe. Els caldrà encara viure moltes coses, veure’l morir a la creu, trobar-se el sepulcre buit i finalment rebre la força de l’Esperit Sant, per a creure amb tanta força com per donar la vida pel Crist. Passaran de sentir-se desprotegits a donar-ho tot pel Crist, fins la pròpia vida.

Al llarg de la vida ens cal fer experiència del Crist, els hi va caldre als deixebles o també li va caldre a Job. Quan a Job tot li anava bé semblava que tant ell com la seva dona i els seus amics eren els millors i més fidels dels creients, quan tot es torçà la seva dona li retreia de seguir creient en un Déu que sols li enviava coses dolentes, mentre que els seus amics cercaven quina era la culpa de Job per haver-se atret tants mals. L’experiència de la fe, l’experiència del Crist, com ens ha dit sant Pau, passa per valorar-lo no ja per la seva condició mortal, sinó com l’autor de la nova creació, aquell que ha fet que tot allò antic hagi passat i així comenci un món nou.

Però malgrat que Déu es fes home, que enviés al seu Fill al món i que aquest compartís la nostra mort, els nostres sofriments i que ressuscitant ens oferís la vida eterna; malgrat tot això, el sofriment segueix existint i també nosaltres amb la veu o amb el cor li diem a Jesús: «no et fa res que ens enfonsem? No et preocupen els nostres neguits i angoixes? No penses fer res per a ajudar-nos?» Són preguntes que davant del nostre propi sofriment i davant del sofriment dels altres ens surten sovint i ens envaeix llavors una mena de providencialisme radical que ens porta a pensar que tot allò dolent és culpa de Déu, mentre que el que hi pugui haver de bo, potser si que Déu hi pot tenir una part, però la major part del mèrit és nostre.

«En la nostra vida quotidiana, el mal és una realitat difícil d'entendre i de viure. És un problema que molts no resolen mai i altres solucionen responsabilitzant a terceres persones o a causes alienes a ells mateixos. Entre els creients se sent massa vegades aquesta lamentació: per què Déu ho ha permès?, per què em castiga a mi?, què hauré fet? Altres persones es plantegen que si existeix el mal és perquè Déu no és totpoderós o no és bo o no existeix.» (Xabier Zubiri). 

El salmista ens ha parlat també d’uns comerciants que embarcats visqueren una gran tempesta, arribant a estar extenuats de mareig; però ells no retreien res a Déu, ells en les seves penes cridaren al Senyor i aquest els salvà del perill. És la confiança d’uns davant la desconfiança d’uns altres; la fe d’uns i enfront la poca fe dels altres. El mal, les dificultats, les tempestes i les onades que acaben per fer-nos pensar que la nostra barca pot naufragar d’un moment a l’altre, ens surten al pas cada dia, d’una manera o d’una altra. Com viure en aquests moments de dificultat la nostra fe? El problema del sofriment i el de la limitació humana Jesús el venç dominant-lo i ens convida a nosaltres a confiar en Ell no pas cegament, sense posar-hi de la nostra part, sinó posant-hi la nostra fe, respectant-lo, perquè Ell és aquell que fins el vent i l’aigua l’obeeixen, perquè malgrat tot d’onades i de temporals forts de vent sempre n’hi haurà. 

Diumenge XII durant l'any / Cicle B. Confirmacions a la Parròquia de Sant Quirze i Santa Julita d’Arbúcies

 

Diumenge XII durant l'any / Cicle B

Confirmacions a la Parròquia de Sant Quirze i Santa Julita d’Arbúcies

Dissabte 22 de juny de 2024

Jb 38,1.8-11; Salm 106,23-24.25-26.28-29.30-31; 2C 5,14-17 i Mc 4,35-41

 

«Encara no teniu fe?» preguntà Jesús a uns deixebles atemorits davant aquell temporal, davant d’aquell vent tant fort que feia que les onades caiguessin sobre la barca i que aquesta s’anés omplint d’aigua. La nostra vida de creients, la nostra vida de cristians està sovint sotmesa a temporals i a l’embat de les onades. A vegades els vents que bufen en la nostra societat ens fan sinó dubtar si al menys trontollar, les onades de l’adversitat de la vida amenacen de fer naufragar la nostra navegació. Som porucs també nosaltres i encara molts cops no tenim suficient fe. La fe és un do de l’Esperit Sant, la seva força és la que ens encoratja a afrontar les adversitats, les dificultats de la vida. De dificultats sempre en tindrem, sempre en sorgiran, a vegades seran noves, a vegades recurrents; però molts cops al llarg de la nostra vida sentirem el risc del naufragi.

També a Job li costà davant aquell cúmul d’adversitats que se li venien a sobre, de recuperar la serenitat; uns mal dits amics l’aconsellaven en un sentit, la seva dona li retreia de confiar en un Déu que permetia que li arribés un càstig darrere l’altre. Però a la fi en aquesta bella història de l’Escriptura, Job acaba per retornar confiat al Senyor, aquell qui ha posat límits al mar i va retallar les seves vores dient-li que fins aquí podia arribar i no més enllà. No fa el mateix Crist ordenant-li al vent i a l’aigua que callessin i s’estiguessin quiets? Per a Déu res no és impossible i tot és possible. Nosaltres però estem molts cops mancats de força i ens cal rebre la de l’Esperit. Com els deixebles que de porucs davant unes onades passaren a donar la seva vida per Crist revestits de tot el valor del món. Ells havien fet experiència de que un havia mort per tots i que per tant els qui viuen ja no viuen més per a si mateixos sinó per a aquell que ha fet molt més que calmar el vent i asserenar les aigües, per aquell que ha mort i ha ressuscitat per tots.

Avui germanes i germans rebeu el sagrament que us donarà la força de l’Esperit Sant. Per això quan us assaltin les onades, quan el vent bufi fort i en contra vostre, quan l’aigua sembli que arribarà a esfondrar la vostra barca, no tingueu por, fins i tot quan us veieu al cel i tot seguit al fons de la mar, com si les onades us engolissin, extenuats de mareig, crideu al Senyor, sols Ell ens pot portar al port plens de goig i amb la calma retrobada com ens ha dit el salmista. A vegades potser ens pot semblar que el Senyor s’ha adormit, però sempre veu si ens enfonsem i si surem, som nosaltres els porucs i els qui encara no tenim prou fe. Ell és aquell a qui fins i tot l’aigua i el vent obeeixen.

Mirem de tenir sempre la mateixa confiança que tingué Maria, model de fe per a tots nosaltres. Perquè «quan l'Esperit Sant va descendir sobre els Apòstols el dia de la Pentecosta, també María era al Cenacle, ella és la Mare de Jesús i la nostra Mare espiritual. També avui és present María de manera espiritual al costat de cadascun de vosaltres com una mare. Que María ens ajudi a obrir el nostre cor i la nostra ment per a rebre i custodiar sempre aquest do meravellós de l'Esperit Sant.» (Sant Joan Pau II 11 d’abril de 1981), que ens ajudi a perdre la por i a augmentar la nostra fe en Crist el seu Fill.

Recés amb els ministres que dirigeixen celebracions de la paraula.

 

Recés amb els ministres que dirigeixen celebracions de la paraula.

Dissabte, 22 de juny de 2024

Església parroquial de sant Feliu de Beuda

 

Ens diu la Constitució Dogmàtica Dei Verbum sobre la divina revelació del Concili Vaticà II: «Que el major nombre possible de ministres de la paraula puguin repartir fructuosament al Poble de Déu l'aliment de les Escriptures, que il·lumini la ment, enrobusteixi les voluntats i encengui els cors dels homes en l'amor de Déu.» (Dei Verbum, 23).

Teniu encomanada doncs la missió d’alimentar espiritualment, d’il·luminar, d’enrobustir i d’encendre i us cal arribar a les ments, a les voluntats i als cors. No és poc tot plegat. El Codi de Dret Canònic ens diu que els fidels laics són testimonis de l'anunci evangèlic amb la seva paraula i l'exemple de la seva vida cristiana i que també poden ser cridats a cooperar amb el Bisbe i amb els preveres en l'exercici del ministeri de la Paraula. (CIC, 759). Ser ministres de la Paraula, ser portadors de la Paraula és una bella missió però cal que aprofundiu en el misteri de Déu per ser aptes per anunciar-la amb fidelitat als germans. Vosaltres poseu veu a Crist, per la vostra veu s’escolta la Paraula de Déu.

Per portar a terme la tasca que teniu encomanada, no descuideu la vostra espiritualitat personal que ha de reposar en tres punts: el primer la lectura sovintejada de l’Escriptura que esteu cridats a proclamar; el segon la pregària, tant l’Ofici Diví com la pregària personal que us obriran les portes del cor al missatge de l’Evangeli i el tercer l’Eucaristia. Precisament perquè sou ministres en absència de prevere, perquè esteu cridats a proclamar la Paraula però també a distribuir el cos de Crist, heu de ser assidus a l’Eucaristia tant com pugueu a la celebració eucarística presidida per un prevere, en la mesura de les vostres possibilitats però sempre disposats a participar-hi quan en tingueu ocasió. «Tot cristià ha d'estar convençut que no pot viure la seva fe ni participar en la missió universal de l'Església si no s'alimenta del Pa eucarístic. També ha d'estar convençut que la reunió dominical és un signe per al món del misteri de comunió que és l'Eucaristia.» (Sant Joan Pau II 27 de març de 1987).

No oblideu que en la litúrgia de la Paraula és Déu mateix qui parla al seu poble, reunit en el seu nom. Déu s’hi fa present de tres maneres: en l’assemblea reunida, en la seva Paraula i en el seu cos que vosaltres distribuïu. Vosaltres convoqueu l’assemblea, proclameu la seva Paraula i distribuïu el seu cos, sou per tant col·laboradors de la seva presència i aquesta és la vostra principal funció. L’Església de Girona us està molt agraïda, valora el vostre esperit de servei i mentre demanem al Senyor que ens envií noves vocacions al sacerdoci i al diaconat,  preguem també per tenir bons ministres de la Paraula; cadascun fidel al seu ministeri. Us encoratgem doncs a seguir essent bons proclamadors de la Paraula de Déu. Molts escolten per la vostra veu la Paraula de Déu, certament cal no confondre el missatger amb el missatge, ni encara menys amb l’autor del missatge; però la vostra tasca és ben noble. Per portar-la a terme cuideu la vostra espiritualitat i la vostra fe per proclamar la bona nova tal com l’Església us demana de fer-ho.

Dijous XI durant l'any II

 

Dijous XI durant l'any II

Exèquies de Mossèn Ramón Bosch i Brugada

Parròquia de Sant Esteve d’Olot

Dijous 20 de juny de 2024

Rm 6,3-4.8-9; Salm 41,2.3.5bcd;42,3.4.5 i Jo 17,24-26

 

«Jo us he conegut, i ells han conegut que vós m’heu enviat» ens ha dit Jesús dirigint-se al Pare en el relat del quart Evangeli. Donar a conèixer a Déu, evangelitzar, ser missioner de Crist i ser reconegut com a tal; aquesta ha estat la tasca que ha omplert de sentit la vida del nostre germà Mossèn Ramon. Quina causa hi pot haver més gran i què doni més sentit a la vida? Quina causa hi pot haver més justa que aquesta de militar per Crist i ser missatger de la bona nova? Ben bé podem dir que el nostre germà ha mort en Crist perquè certament ha viscut per Crist, Crist ha omplert tota la seva vida i com sant Pau ben bé podria haver dit: «Tot ho faig a causa de l'evangeli, per poder-hi tenir part.» (1Co 9,23). Perquè essent evangelitzador i havent estat aquesta la seva tasca principal, ara demanem al Senyor que obtingui aquella vida que participa de la plenitud del Regne que tant ha predicat Mossèn Ramón.

Ell fou batejat en Crist i ara que s’ha submergit en la seva mort preguem que tal com Crist va ser ressuscitat d’entre els morts pel poder admirable del Pare, ara Mossèn Ramon pugui emprendre una nova vida, demanem al Pare que ell que ha mort amb Crist pugui ara viure amb ell. La nostra fe, la fe que professem pel nostre baptisme i de la qual participem en el si de l’Església, ens obre a l’esperança. Creiem en Crist, creiem en la seva resurrecció i això ens obre la porta cap a la participació de la seva resurrecció. En això ha cregut el nostre germà Mossèn Ramon, en això ha esmerçat tants esforços al Togo perquè d’altres germans nostres s’incorporessin a la fe, més encara també perquè d’altres germans nostres fossin al seu torn nous evangelitzadors, nous missioners i poder així incorporar nous fills a l’Església. El nostre germà Mossèn Ramon ha estat un evangelitzador de paraula i d’obra, un treballador de l’Evangeli, ho ha fet amb la paraula i ha atret molts a la fe i a la tasca missionera amb les seves obres, amb la seva vida. I tot plegat ho ha viscut amb una profunda humilitat, com em comentava un company seu de residència d’aquests darrers mesos, ni els qui l’envoltaven eren conscients de la seva trajectòria i de la seva tasca tants anys al Togo, poc se’n vantava perquè creia que havia fet allò que Crist l’havia cridat a fer simplement. Fou cridat a ser servidor del Senyor i el seguí, per això ara demanem-li al mateix Senyor a qui serví que pugui estar-se on ell està, allí on el Pare honora els qui es fan servidors seus (Jn 12,26).

Si vivim amb plenitud la nostra fe i podem dir amb sinceritat com l’Apòstol que per a nosaltres viure és Crist, aleshores hem d’afirmar amb convenciment que morir ens és un guany (Cf. Fl 1,21). La mort no és un sense sentit, sols la podem viure així si hem perdut l’esperança en el Regne. Però si hem cregut, si realment creiem que morint participem de la mort de Crist i per tant creiem també que participarem de la seva resurrecció, no hi ha res a témer, ens hem de deixar endur per la confiança de que la mort ha perdut tot poder, que si Crist ja no mor més tal volta nosaltres viurem també amb Ell. «La mort no té l'última paraula; no és la fi de tot, sinó que redimida pel sacrifici de la creu, pot ser el pas a l'alegria de la vida sense fi.» (Benet XVI 23 d’abril de 2008).

Per assolir-ho cal però poder acabar dient com sant Pau: «He lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe.» (2Tm 4,7). Com de ben segur ho pot dir el nostre germà Mossèn Ramon perquè, en paraules del Papa Francesc: «el Senyor ressuscitat és proper als seus deixebles missioners i camina amb ells.» (Missatge per a la 97 Jornada Mundial de les Missions). Qui viu delit per Déu, assedegat de Déu, pot esperar amb confiança poder veure a la fi Déu cara a cara a la muntanya sagrada, allí on Déu resideix.  La mort no és una excepció, és una realitat; viure-la amb esperança és l’opció del cristià, perquè viscuda des de la fe és el pas cap la llum que mai no s’apaga, el camí cap a aquell qui és la veritat. Demanem-li al Senyor que això s’acompleixi pel nostre germà Mossèn Ramon, tal com ell mateix ho predicà, tal com ell mateix ho cregué i ho visqué.

Dimecres XI durant l'any II

 

Dimecres XI durant l'any II

Exèquies de Mossèn Josep Ramírez i Carles

Catedral de Girona

Dimecres 19 de juny de 2024

Is 25,6a.7-9; Salm 62,2.3-4.5-6.8-9 i Jo 6,51-58

 

Qui menja la carn i veu la sang de Crist té vida eterna i Crist el ressuscitarà el darrer dia. Déu envià al seu Fill al món per tal de que vivint plenament la nostra humanitat, llevat del pecat, i assumint la nostra mort ens fes partícips de la seva resurrecció. La nostra fe es pot resumir en això, en creure en la resurrecció, en estar certs de que la mort no és sinó un pas cap a una vida plena i eterna. La mort és per a nosaltres els creients el dia del que ens ha parlat el profeta Isaïes, quan podrem exclamar que aquell de qui esperàvem la salvació, s’ha fet present davant nostre. Aquest acompliment és el que demanem per al nostre germà. Ell hi cregué de manera profunda, dedicà la seva vida a transmetre al món que Jesús és el Fill de Déu i que ens ha portat la redempció, que Crist ens ha fet el regal d’una vida perdurable i plena. La vida de Mossèn Josep ha estat llarga, quasi noranta anys dedicats al servei de l’Església, seixanta-sis anys de ministeri presbiteral, dedicats a l’estudi de la teologia primer a Salamanca i a Roma, per educar després als seminaristes diocesans, cuidar als acollits a l’associació àngelus, ajudar en el camí de la fe a joves i comunitats religioses, sempre servint en diferents parròquies com la de Sant Jaume de Salt, Vilablareix o Aiguaviva, col·laborant amb la cúria del bisbat i també com a canonge penitencier de la nostra Catedral. Avui ha arribat per a ell l’hora de presentar-se davant del Pare, un moment no pas desconegut per a ell que ajudà a tanta gent a viure la mort de familiars i amics atenent el tanatori del Gironès des d’on visqué molt de prop la mort dels altres, preparant-se per la pròpia.

El nostre germà Mossèn Josep no es presenta pas davant de Déu amb les mans buides. Ara demanem al Senyor a qui ell serví i en qui ell cregué, que el rebi amb les mans obertes com a Pare misericordiós i que si alguna falta cometé el nostre germà, inevitables com a humans que som, els hi perdoni i així el purifiqui. El nostre germà tenia set de Déu, aquella set de la que ens ha parlat el salmista, i ara demanem que saciat del bo i millor pugui contemplar a Déu en el seu santuari gloriós i poderós. M’escrivia algú qui el va conèixer bé, que Mossèn Josep treia la força del seu ministeri d'una autèntica vida de pregària, de la celebració eucarística i de la conversió freqüent en el sagrament de la reconciliació. Pregar, participar de la taula eucarística i ésser conscient de que no som perfectes, de que pequem i que per això ens cal el perdó de Déu, és un bon camí cap al Regne. Ara demanem a Déu que li hagi arribat al nostre germà el moment de ser redimit de qualsevol falta, ara li demanem que li hagi arribat el moment d’asseure’s a la taula del banquet celestial i allí es pugui saciar del bo i millor. Tants cops el nostre germà compartí la taula de l’àpat sagrat celebrant l’Eucaristia que demanem per a ell que ara s’acompleixin les paraules de Crist i que havent menjat amb Ell pugui ara viure per sempre gràcies a Ell. El nostre germà s’ha preparat per a aquest moment al llarg de totes les etapes de la seva vida i de manera més intensa quan passà a residir a la residència “Les Vetes” de Salt on ha mort. Tots nosaltres estem agraïts al personal de la residència que n’ha tingut cura d’ell aquests darrers mesos i de manera molt especial a la senyora Elsa, que l’ha cuidat durant aquests darrers anys, abans d’anar a la residència i també durant la seva estada.

La mort per als qui creiem en Crist mort i ressuscitat no ens ha de fer por, ans al contrari ha de ser per a nosaltres un moment de joia. Avui en primer lloc una joia fruit de l’agraïment per la vida de Mossèn Josep i el seu servei a la comunitat eclesial de Girona. En segon lloc perquè per arribar a aquest moment és pel que hem vingut al món, no pas per cap altra cosa. Ara doncs el nostre sentiment ha de ser doble: agrair la seva vida i confiar-li al Senyor que ja gaudeixi de la mirada del Pare. Com que estem certs de que Crist ha engolit per sempre la mort, per això li demanem a Déu que per al nostre germà hagi desaparegut el vel del dol que sempre ens acompanya en un moment o altre en la nostra vida i s’hagi fet per a ell realitat que qui menga el pa viu baixat del cel viurà per sempre. Que així sigui.

Diumenge X durant l'any / Cicle B. Ofici de Sant Quirze i Santa Julita

 

Diumenge X durant l'any / Cicle B

Ofici de Sant Quirze i Santa Julita

i administració del Sagrament de la Confirmació

Parròquia de Santa Maria i Sant Nicolau de Calella

Diumenge 16 de juny de 2024

Gn 3,9-15; Salm 129,1-2.3-4.5bc-7a.7bc-8;  2C 4,13-5,1 i Mc 3,20-35

Una llavor ha estat sembrada en els nostres cors, el cor és l’òrgan on tradicionalment i literàriament situem l’amor i l’estima. Aquesta llavor hi ha estat sembrada per Déu i mentre nosaltres dormin, creixem, treballem, estimem i qui sap si també en algun moment odiem, la llavor va creixent i va produint uns primers brins i unes espigues per després acabar granant, sempre que no arribem a ofegar-la amb els nostres neguits. Perquè també pot afectar al seu desenvolupament per exemple el desànim, ens diu el Papa Francesc en la Butlla de convocatòria de l’Any Sant per al 2025 que «En el cor de tota persona niu l'esperança com a desig i expectativa del bé, fins i tot ignorant el que portarà amb ella el demà. No obstant això, la imprevisibilitat del futur fa sorgir sentiments sovint contraposats: de la confiança al temor, de la serenitat al desànim, de la certesa al dubte. Trobem amb freqüència persones desanimades, que miren el futur amb escepticisme i pessimisme, com si res pogués oferir-los felicitat.»

Què fem nosaltres per ajudar a que la llavor de la fe creixi bé i doni fruits? Què hi podem fer? Ens ho ha dit sant Pau, l’Apòstol, no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l, creure amb confiança, creure sense temor, creure amb serenitat, creure amb la certesa de que en qui creiem és el camí, la veritat i la vida (Cf. Jn 14,6). Creure no és tant fàcil com pot semblar a primera ullada, no ho fou per sant Quirze i santa Julita, no ho fou ni tant sols per a aquells que escoltaven dia rere dia al Senyor, per a aquells que escoltaven les paràboles i a més escoltaven la seva explicació en privat. Ells malgrat haver compartit tantes jornades amb Jesús en un moment clau acabaren per adormir-se, com a Getsemaní, per fugir, per negar-lo o per restar ben allunyats de la creu al calvari. Fins i tot essent testimonis privilegiats de la resurrecció no els envaí altre sentiment que la por i es veieren empesos a tancar les portes del lloc on s’havien refugiat amb pany i forrellat.

Però Déu ho pot tot si nosaltres el deixem actuar, Ell traspassa portes, trenca cadenes dels qui hi són encadenats a les presons, com Pere i Pau, travessa parets i es fa present allí on Ell vol i quan vol. Ell sap que la llavor que ha posat en els nostres cors a vegades es veurà sotmesa a perills que posaran en risc la seva supervivència, però no desisteix mai de poder veure-la florir, de fer reverdir un arbre sec, de fer-ne créixer un de menut, com ens ha dit el profeta Ezequiel. Ara bé per viure la fe ens cal coratge i el coratge no s’improvisa, cal que es fonamenti en la confiança en la Paraula de Déu, en la confiança en que Crist és realment aquell qui essent Fill de Déu vingué per viure com a home, morir com a home i trencar les portes del reialme de la mort per obrir als homes les portes de la vida eterna i plena. Viure amb coratge la fe és possible, així santa Julita i ell seu fill sant Quirze tingueren el coratge de viure la seva fe sense por i de viure-la fins al final donant la seva vida.

Creure, ajudar a que la llavor de la fe creixi i doni fruits i proporcioni ombra, implica cercar de viure com a justos, de viure practicant la justícia, no pas la justícia humana que està ben bé sempre sotmesa als sotracs de les dinàmiques humanes sempre escadusseres, sinó viure la vertadera justícia, aquella que fa créixer la fe com una palmera, com un cedre del Líban. La nostra fe, arrelada en els sants màrtirs, ha de ser capaç de donar ombra al món, de donar-li confiança, de transmetre-li esperança. «l'Esperit Sant, amb la seva presència perenne en el camí de l'Església, és qui irradia en els creients la llum de l'esperança. Ell la manté encesa com una flama que mai s'apaga, per a donar suport i vigor a la nostra vida. L'esperança cristiana, de fet, no enganya ni defrauda, perquè està fundada en la certesa que res ni ningú podrà separar-nos mai de l'amor diví.», escriu el Papa Francesc en la Butlla titulada l'esperança no enganya, citant a sant Pau (Cf. Rm 5,5). Avui ara i aquí quan nosaltres celebrem la festa dels nostres sants patrons, uns germans i germanes nostres rebran l’Esperit, rebran un signe que representa el do de l’Esperit Sant, un do que reberen santa Julita i sant Quirze, un do que suposà per a ells greus perills i pel que perderen la vida en aquest món per guanyar-ne una d’eterna. Demanem al Senyor pels nostres germans i germanes que avui rebran el sagrament de la confirmació que amb aquest do la seva fe grani i doni bons fruits de bondat, de justícia, de caritat i d’esperança.