Diumenge XXII durant l'any / Cicle C Basílica de Sant Esteve a Olot

 

Diumenge XXII durant l'any / Cicle C

Basílica de Sant Esteve a Olot

Dissabte 30 d’agost de 2025

Sir 3,19-21.30-31; gr 3,17-18.20.28-29; Salm 67,4-5ac.6-7ab.10-11; He 12,18-19.22-24a i Lc 14,1a.7-14

Avui, quan l’Església celebra la memòria de santa Sabina, beneïm les imatges de santa Sabina i sant Valentí que acompanyaran a la de sant Esteve a la façana d’aquesta basílica. En certa manera es tanca una absència de noranta anys, dia amunt dia avall, i aquest fet s’esdevé quan mirem amb una nova perspectiva aquells fets que tant de dolor van produir i que avui posen en els nostres llavis una sola paraula: perdó. Un perdó que no ens ha d’impedir aprendre les lliçons del passat per tal de no tornar a repetir aquells errors que tantes morts, persecucions, exilis, presons i rancúnies van ocasionar. De nou doncs sant Esteve, santa Sabina i sant valentí us acompanyaran en el dia a dia de la vostra ciutat, ho faran des d’un lloc privilegiat, la façana d’aquesta basílica que esdevé un referent espiritual i un punt de trobada per als olotins i els qui us visitem i ho faran per tal de protegir-vos i donar-vos un cop de mà davant de Crist que és el seu Senyor i el nostre de Senyor, sempre que convingui. Des d’aquí estaran de nou atents al que passa al seu voltant mirant de que la mirada bondadosa de Crist us acompanyi.

Els sants ens son referents, gent com nosaltres que en fer balanç de la seva vida ha donat com a resultat que han estat uns bons deixebles del Crist; han estat gent amb vides amb contrastos, sovint han viscut un punt d’inflexió que els ha fet adonar-se de que sols Crist podia ser el seu centre i a partir d’aquí han estat capaços de fins i tot donar la seva vida per Crist i per la seva fe. Eren gent modesta, com ens ha dit el llibre de Jesús fill de Sira, que com més grans en la fe es feien, més humils esdevenien i així a la fi Déu els al ha concedit el favor de compartir amb Ell la gloria.

Els sants no ho son perquè tota la seva vida hagi estat perfecte, sols la de Crist i la de Maria ho van ser, però el que el Senyor valora és la capacitat de conversió dels nostres cors, la voluntat de posar el marcador a zero i començar de nou amb la ferma voluntat de no tornar a caure en allò que ens ha fet ensopegar abans. Ells van acceptar el jou de Crist, el van acceptar tot i no haver-lo volgut abans. No cercaren mai els primers llocs per ells mateixos, ha estat el Senyor els qui els ha dit «amic puja més amunt»; perquè ells per si mateixos no es consideraven dignes de res, ans al contrari creien no tenir cap motiu per a recompensar els favors del Senyor quan de fet tenien el millor que li podien donar la seva vida.

Esteve el primer dels màrtirs per la fe en Crist, Sabina i Valentí, el tres son uns sants màrtirs i uns clars exemples d’humilitat i de generositat. Els màrtirs i els sants son aquells que renuncien a les comoditats de la seva vida i opten pel que als ulls dels altres els sembla una vida plena d’incerteses i de riscos, de perills i de dolor; quan de fet tenien per seves les paraules de sant Pau: «tots els qui hem estat batejats en Jesucrist hem estat submergits en la seva mort.» (Rm 6,3) i per això com diu també l’apòstol: «Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes.» (1Co 15,19). Com ens ha dit la carta als cristians hebreus, ells s’acostaren a Déu i han estat inscrits com a ciutadans del cel, la seva vida ha arribat a bon terme i ara estan al costat de Jesús. S’atribueixen a santa Sabina aquestes paraules: «Crist és el meu Déu, només a Ell serveixo i adoro.» i de ser certes significarien un resum de la seva fe: Fe, servei i adoració de Crist com a centre de la seva vida.

No és cap altra que aquest l’objectiu de la nostra vida com a cristians, viure la fe amb humilitat per arribar un dia a la Jerusalem celestial. Com escrivia el papa Francesc, Crist és el nostre Déu i el que hem de recordar és sobretot la crida a la santedat que el Senyor fa a cadascun de nosaltres, aquesta crida que es dirigeix també a nosaltres: «Sigueu sants, perquè jo soc sant». (Lv 11,45; cf. 1 P 1,16).» (Cf. Gaudete et exultate, 10). Feliços de nosaltres si així ho fem perquè llavors, com ens ha dit Jesús avui serem recompensats.

Diumenge XXI durant l’any / C

 

Diumenge XXI durant l’any / C

Parròquia de Sant Climent Sescebes

Diumenge 24 d’agost de 2025

Is 66,18-21; Salm 116 1.2; He 12,5-7.11-13 i Lc 13,22-30

En el nostre món la gent viu entre cops de colze per ser més rics, més importants, més mediàtics o més famosos. L’èxit es valora amb uns paràmetres que arriben molts cops a ser poc humans i encara més quan per pujar de situació no es repara en trepitjar als altres. Res més lluny del que és el missatge de Crist, avui ens ho diu Jesús en l’Evangeli que els qui son ara primers seran els darrers i els qui son darrers seran els primers. La porta que porta cap al vertader èxit, és a dir cap a la vida terna, és estreta i el passaport que ens demanaran per passar el control no es pot comprar amb diners, ni amb poder, sols es guanya amb amor, estimant a Déu i als altres.

Déu sap el que hi ha en el fons dels nostres cors, sap que hi ha en el cor de cadascú i ho ha sabut sempre en el cor de tots, Ell, com ens diu el llibre del profeta Isaïes, coneix les nostres obres i els nostres pensaments i no li importa de quina nació siguem o de quina raça, el que realment val per a Ell és estimar. «Crist coneix «el que hi ha dins de l'home». Només Ell ho coneix!» (sant Joan Pau II 22 d’octubre de 1978).

En aquest diumenge celebrem aquí a Sant Climent la festa de la degollació de sant Joan Baptista. La història està plena d’episodis on la injustícia sembla que s’imposa; pel rei Herodes la mort del baptista al cap i a la fi l’alliberava d’escoltar dia rere dia el retret de la seva situació personal, s’havia casat amb l’ambiciosa dona del seu germà i Joan a qui no li feia cap basarda el que li pogués passar li retreia la seva situació. Tot i la malicia que li tenia la seva dona, Herodes no s’havia atrevit fins llavors a fer-lo matar perquè el creia un home just i recte però portat per la vanitat va prometre allò que li doldria de complir i es va veure obligat a manar que Joan fos decapitat.

Com en una obra de teatre ens passen pel davant en aquest relat diversos personatges. El protagonista és Joan, home just i recte que acomplia allò que el profeta Jeremies havia predit, deia tot el que creia que havia de dir, no tenia por i davant la mort creia en aquelles paraules de que l’assaltarien però no el podrien abatre perquè el Senyor era al seu costat. Com a personatges secundaris però sens dubte imprescindibles per la trama tenim a Herodies, aquella que li tenia tanta malicia i que veié en aquella promesa de bocamoll d’Herodes l’oportunitat de deslliurar-se de tant incòmode enemic. Tenim també a la filla d’Herodies que sense ser-ne massa conscient acaba essent l’agent de la mort de Joan i tenim també als deixebles de Joan, aquells qui van a la presó i s’enduen el cos del baptista per posar-lo en un sepulcre.

Anys a venir una història similar es repetirà a Jerusalem, un altre Herodes, uns altres botxins, uns altres deixebles però el fil argumental es repetirà perquè de nou un just, en aquest cas el just dels justos Jesús de Natzaret, morirà essent innocent. Les morts dels innocents ja no ens sorprenen, podríem dir que estem acostumats a tenir-ne noticia, de fet cada dia els noticiaris i els diaris en van plens de les víctimes de les barbàries humanes: infants i gent de tot tipus que no tant sols es vol fer morir de fam sinó que fins i tot es veuen atacats quan intenten trobar un mos de pa per portar-se a la boca, gent innocent que mentre dorm a casa veu com un dron o qualsevol altra arma destrueix allò que tenien i acaba amb la seva vida i així podríem seguir quasi bé fins al infinit.

Al cap i a la fi Herodes, Pilat i tots els botxins que els han precedit o succeït fins al dia d’avui i que, desgraciadament els succeiran en el futur, maten el cos, però no poden matar allò que és més important. La violència no soluciona els problemes, mai ho fa, de fet els agreuja perquè com es diu habitualment la sang dels màrtirs és llavor de fe. Ho va dir el mateix Jesús: «A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més.» (Lc 12,4). A més dels llavis dels màrtirs surt sempre la paraula perdó i com deia el passat dimecres el papa Lleó XIV: «És aquí on el perdó es revela en tota la seva potència i manifesta el rostre concret de l'esperança. No és oblit, no és feblesa. És la capacitat de deixar lliure a l'altre, estimant-lo fins al final. L'amor de Jesús no nega la veritat del dolor, però no permet que el mal sigui l'última paraula. Aquest és el misteri que Jesús realitza per nosaltres, en el qual també nosaltres, a vegades, estem cridats a participar.» (20 d’agost de 2025).

També nosaltres estem cridats a participar, ens deia el papa, cridats a no normalitzar les situacions d’injustícia i de violència que es repeteixen constantment, a no resignar-nos a que la violència esdevingui el llenguatge predominant en la nostra societat i com a creients estem cridats a que sigui l’amor a Déu i als altres, a tots els altres, el que acabi imposant-se per damunt d’odis, rancúnies indiferències i menyspreus. On hi ha amor no hi pot haver res de tit això, perquè aleshores hi ha paciència i voluntat d’entesa. Atenem la invitació del papa a suplicar al Senyor que ens concedeixi la pau i la justícia i que assequi les llàgrimes dels quals sofreixen a causa dels continus conflictes armats i que María, Reina de la Pau, intercedeixi perquè els pobles trobin el camí de la pau.

Per això, per estimar com cal, per viure la nostra fe com cal ens hi ajuda la correcció tal com s’escriu en la carta als cristians hebreus no hem de desestimar la correcció del Senyor, ni cansar-nos-en, perquè ve del seu amor, el seu origen és el seu amor per què qui de nosaltres si estima a un altre o és el seu amic, el seu pare, la seva mare, la seva esposa o el seu espòs el deixa anar per un mal camí sense previndre’l? Si així ho féssim ni la nostra amistat valdria res ni encara menys el nostre amor seria autèntic.

La correcció però no és fàcil, no és fàcil acceptar de ser corregit i tots sabem quantes discussions això suposa, però tampoc no és fàcil saber corregir perquè aquesta correcció ha de venir sempre de la caritat, és a dir de l’amor i no pot cercar ni de ferir ni encara menys d’anorrear a l’altre. La correcció, en el nostre cas, ha de venir si és el cas d’una serena reflexió i ha de cercar el moment oportú i les paraules adequades, fonamentades en el gran argument: l’amor.

Per això de fet sols Déu ens pot corregir plenament d’aquesta manera, perquè molts cops nosaltres ho fem perquè els altres no fan allò que voldríem que fessin i no pas perquè no facin allò que d’una manera o altre és voluntat de Déu. Com ens diu la carta als cristians hebreus la correcció de moment no sembla que porti alegria, sinó tristesa, però més tard el qui ha passat per aquest entrenament en cull en pau el fruit i perquè així sigui ha de néixer de l’amor.

Quantes crítiques escoltem cada dia, en els mitjans de comunicació, en el nostre entorn i no poques surten dels nostres propis llavis i obrem el mal creient-nos els primers i els millors. Quan critiquem ens creiem posseïdors de la veritat i de fet ni corregim ni està en la nostra intenció fer-ho. Per corregir cal estimar i cal també acceptar al nostre torn la correcció que sempre ha d’estar dirigida cap al nostre bé o el dels altres i feta amb paciència.

En paraules del papa Lleó XIV «Estem acostumats a calcular les coses, i a vegades és necessari, però això no val en l'amor!» (21 de maig de 2025). L’amor tant sols el pot calcular Déu que sap que hi ha en els nostres cors. Demanem-li doncs a Ell que com els sants i tants d’altres que ens han precedit en el camí de la fe, augmenti el nostre amor cap a Ell, acceptant la seva correcció, i cap als altres, volent ajudar-los i deixant-nos ajudar per ells. 

Sant Bernat

 

Sant Bernat

Monestir Cistercenc de Santa Maria de Solius

20 d‘agost de 2024

Sir 39,8-14; Salm 118; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

«Nosaltres si volem ser la casa de la saviesa, hem de tallar set columnes, és a dir, perfeccionar la nostra fe i els nostres costums.» (Sant Bernat. Sermó 52,4)

La saviesa la concedeix Déu a qui li prega, no és pas una saviesa intel·lectual, sinó una saviesa de cor, que és millor que les pedres més precioses, que tot l’or del món o tota la plata. És valuosa en primer lloc perquè ve de Déu, és un do de l’Esperit i en segon lloc perquè és aquella claror que no s’apaga mai, la que ens permet veure el camí cap a Déu i ens fa parlar sempre d’acord amb la voluntat d’aquell a qui cerquem.

No és pas una saviesa que Déu ens dona a fons perdut, és una saviesa que cal treballar, és a dir, com escriu sant Bernat, que cal perfeccionar tant en la nostra fe, ad intra, com, ad extra, en els nostres costums. És Déu qui guia pel camí de la saviesa, qui condueix els savis de cor pel bon camí, com ho feu amb sant Bernat. Aquest home que arrabassat per Déu feu de la seva vida un camí de saviesa amb una única direcció, Crist.

Sant Benet convida al monjo a no anteposar res a l'amor del Crist (Cf. RB 4,21) i sant Bernat no tingué altra cosa al cap i al cor que aquest amor al Senyor; era un assedegat de Crist, el seu cor es desvivia pel Senyor, contemplar-lo al seu santuari, al clos del monestir, era tota la seva vida, lloar-lo amb els seus llavis, alçar les mans per cantar el seu nom, era el seu goig.

Sant Bernat sols es veia feliç sota les ales de Déu perquè tot ell, la seva ànima i el seu cor, s’havien enamorat del Senyor, eren més de Déu que d’ell mateix. El deseiximent que ell visqué per tal que Crist cresqués i el seu orgull  minvés, ha fet que el seu record no desaparegui i nosaltres de generació en generació mantinguem la seva anomenada. També avui l’Església parla de la saviesa d’aquest dolç doctor i el lloa en dies d’aplec, com fem nosaltres avui.

Lloar als sants, donar-los culte, aprofundir en les seves paraules plenes de saviesa no ho fem com una mena d’idolatria o d’enyorança d’altres temps, que a vegades creiem sempre millors; ho fem per tal que el seu exemple ens motivi a seguir endavant, ho fem per tal que seguint les seves passes, avançant-nos a honorar-nos els uns als altres, no buscant allò que ens pot semblar útil per a nosaltres mateixos, sinó més aviat el que ho sigui per als altres, practicant desinteressadament la caritat fraterna, temem Déu amb amor; arribem tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,7-8 i 12). Bernat cerca sempre el Crist, en paraules del Papa Benet XVI: «Només Jesús, insisteix sant Bernat davant els complexos raonaments dialèctics del seu temps, només Jesús és "mel en la boca, càntic en l'oïda, goig en el cor". Precisament d'aquí prové el títol, que li atribueix la tradició, de Doctor mel·liflu: de fet, la seva lloança de Jesucrist "flueix com la mel".» (21 d’octubre de 2009).

 

«Les coses bones i agradables són la continència, la paciència i la disciplina. Les agradables i dolentes són el plaer, la curiositat i la vanitat. No són ni bones ni agradables l’enveja, la tristesa i la mandra. Són bones i agradables l’honestedat, la caritat i la puresa.» (Sant Bernat. Sermó 81,2)

Aquest camí cap al Crist, cap al Regne, cap a la vida eterna demana les nostres bones obres i compta sempre amb la misericòrdia de Déu de la qual sant Bernat no desesperà mai i ens convida a nosaltres a fer el mateix, no apartant-nos dels manaments del Senyor, guardant al fons el cor el que Ell ens ha promès (Cf. RB 4,74). Sant Bernat ens convida, com ho feia l’Apòstol, a seguir el seu exemple, a fixar-nos en els qui viuen com ell visqué, no pas vivint com a contraris a la creu de Crist, sinó tenint els nostres ulls fixats en la ciutadania del cel; no pas apreciant valors terrenals sinó cercant a Jesucrist, cercant-lo per tal que transformi el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós. Fent-ho per raó del sant servei que hem professat, o per por de l'infern i per la glòria de la vida eterna (Cf. RB 5,3).

Sant Bernat fou sal per a la terra i llum per al món, sempre amb els ulls ben oberts a la llum deífica (Cf. RB Pròleg, 9). No abandonà esfereït de terror aquest camí estret (Cf. RB Pròleg, 48) ans al contrari encomanà al Senyor el seu camí i esperà sempre en ell, en els bons moments i en els no tan bons (Cf. RB 7,47). Tot sant te llums i ombres, per això són models a imitar, a seguir. En paraules del nostre Abad General: «Sant Bernat va sentir sovint el conflicte entre la seva vida i la seva vocació monàstica.» (20 d’agost de 2022).

La vida dels sants és un camí, no sempre planer, no sempre fàcil. Per a ells «el primer és pertànyer a Déu. Es tracta d'oferir-nos a ell que ens crida primer, de lliurar-li les nostres capacitats, la nostra obstinació, la nostra lluita contra el mal i la nostra creativitat, perquè el seu do gratuït creixi i es desenvolupi en nosaltres.» (Gaudete et exultate, 56).

De sant Benet ens crida l'atenció la seva serenitat i el seu equilibri en totes les situacions de llur vida, mirant de viure seguint, com subratlla la Regla, les virtuts de la discreció, la moderació, el saber com actuar a cada moment i com tractar a cadascú. Sant Bernat ens pot semblar en canvi un home abrandat, apassionat per Crist; a vegades fogós, però sempre encès per un ardor que el consumeix per al bé, que el consumeix per l’amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts (Cf. RB 7,69). Però és també l’home que ens convida a mirar dins nostre en dir-nos que el monjo, el creient: «Ha de viure tan lliurement que no l’assalti cap intromissió violenta. Ha de ser tan recte que no l’arrossegui cap afecte tort; tan caut, que no el torbi cap sospita furtiva; tan vigilant, que no el tregui de si mateix cap pensament estrany ni curiós; tan estable, que no l'afecti cap torbació inesperada; tan ferm, que cap tribulació, per contínua que sigui, el cansi; tan desprès, que no el coarti la pèrdua de qualsevol valor temporal.» (Sant Bernat de Claravall, De Consideratione Ad Eugenium, Papam, XVII,§2).

Que la força de la seva paraula, l’empenta de la seva fe i l’impuls de la seva vida ens sigui model en el nostre camí cap al Crist, seguint les seves petjades, les d’aquell home que encès del zel de la casa de Déu, il·luminà i abrandà l’Església.

Dilluns de la XX setmana durant l’any /II

 

Dilluns de la XX setmana durant l’any /II

Eucaristia i adoració de Hakuna

Església de Santa Rosa de Llafranc

Dilluns 18 d’agost de 2025

Jt 2,11-19; Salm 105,34-35.36-37.39-40.43ab i 44 i Mt 19,16-22

Un jove s’apropa a Jesús, és un jove bo que compleix els manaments de la llei de Déu: No mata, no roba, no comet adulteri, no menteix, honora als seus pares i estima a Déu i al proïsme com a si mateix. Però és ell mateix qui pregunta a Jesús que li falta encara per ser més perfecte.

Aquest jove era un bon jueu, observant, però tenia la inquietud de ser encara millor, tot i això la resposta de Jesús el deixa desconcertat perquè ser més perfecte implica haver de renunciar a allò que té per tal de donar-ho als pobres. Aquesta resposta de Jesús entristeix al jove perquè era molt ric i seguir a Jesús implicava renunciar al que era la seva vida, a tot allò que li donava seguretat.

Hi ha una manera de viure la nostra fe, un fe de mínims, complint els manaments i renunciant a fer el mal als altres, Però la resposta de Jesús ens mostra que també hi ha una fe de màxims que és la que Jesús planteja al jove com a camí per a seguir-lo.

Les temptacions d’acomodar-nos a les nostres seguretats la tenim sempre present; son els baals  del nostre temps que s’anomenen: confort, diners, prestigi, poder o qualsevol altre valor que la nostra societat té per fonamental. Crist en canvi ens demana de canviar aquesta jerarquia de valors i donar importància a aquells valors que realment la tenen. És aquest tresor que podem guardar en el cel si seguim a Crist sense el destorb de tot allò que ens lliga a les coses mundanes i caduques.

Cadascun de nosaltres en un moment o altre de la seva vida té aquesta conversa amb el Senyor. Sabem el que ens toca fer i ho fem sovint amb esforç, però ho acomplim al cap i a la fi, Però també sabem que més enllà d’aquest complir hi ha l’amor fins a l’extrem que ens demana Jesús i que va viure Jesús. Si algun cop escoltem la seva veu que ens crida a viure la nostra fe amb una intensitat més gran com ara la crida al sacerdoci, al diaconat permanent, a la vida matrimonial o a la vida consagrada; escoltem la seva veu i mirem d’evitar que els baals dels nostres temps s’interposin entre Déu i nosaltres malmeten la nostra relació d’amor amb ells i responguem amb generositat o si algú del nostre entorn, de la nostra família, dels nostres amics, sent aquesta crida ajudem-lo a respondre amb generositat.

A estant atents a la veu del Senyor ens hi ajuda i molt la pregària, la pràctica freqüent dels sagraments, especialment el de la penitencia i la  Eucaristia. Ens ajuden a estar atents a la veu del Senyor i a fixar la nostra mirada en els béns del cel.

Que aquesta vetlla de pregària i d’adoració del Santíssim ens ajudin a estar atents a la veu del Senyor i a tenir present sempre que Crist és el centre de la nostra vida.

Sant Roc. Parròquia de Santa Maria Assumpta d’Arenys de Mar

 

Sant Roc

Parròquia de Santa Maria Assumpta d’Arenys de Mar

Divendres 16 d’agost de 2025

Is 63, 7-9; Salm 137; He 13, 1-5; Jn 15, 12-17

A mitjans del segle XVI per la intercessió de sant Roc aquesta ciutat fou alliberada de la pesta, els seus ciutadans van fer un compromís amb sant Roc i es van comprometre a anar celebrant al llarg dels temps la seva festa en agraïment a la protecció rebuda i també per demanar cada any la seva protecció pels qui viuen aquí.

Els sants son aquells que l’Església ha reconegut com a models, no eren pas perfectes, molts d’ells van tenir part de la seva vida afectada per una vida no pas modèlica, però els reconeixem com a sants perquè en un moment o altre, moguts pel Senyor que se’ls va manifestar d’una o altra manera, van donar un tomb a la seva vida i la van dirigir únicament a complir els dos grans manaments de Crist: l’amor a Déu i l’amor als germans.

D’aquí que aquesta seva disposició ens els presenti com a models. Diem col·loquialment que és de savis rectificar, ells així ho van fer i segurament alguns o molts d’ells portant la vida que portaven fins al dia en que van decidir donar-li un tomb, també haurien pogut arribar al cel; però decidiren anar a per totes no anteposant res de res a l’amor al Crist i als germans.

Per aquest motiu sant Roc va poder intercedir davant del Senyor en bé d’Arenys de Mar, el Senyor sabia que sant Roc era de fiar i que allò que li demanava no ho feia pas mogut per cap interès personal sinó que allò que el movia a fer-ho era el seu amor als germans i germanes, en aquest cas als ciutadans d’Arenys de Mar. Com també diu la dita popular és de ben nascuts ser agraïts i per aquest motiu manteniu també avui el vot que ara i aquí renovareu.

Com ens ha dit el profeta Isaïes voleu recordar els favors del Senyor i cantar-li lloances per tot el que ha fet per vosaltres quan us va revelar la seva gran bondat; va ser el vostre salvador i tot allò que patíeu, Ell ho patia i fou sant Roc l'àngel que us assistí i pel seu amor i la seva compassió, Crist us va salvar.

Podríem dir que els sants no son uns personatges allunyats de la realitat del nostre dia a dia, ells en un o altre moment formaren part del nostre dia a dia, aquí o on fos que visquessin; els sants per dir-ho simplement son útils, ens fan favors en ocasions concretes com pot ser una calamitat pública, però sobretot ens fan favor perquè ens mostren que viure per Crist és possible, que és una opció real que cadascun de nosaltres podem acomplir allí on siguem cridats.

Ells es mouen pel manament del Senyor, aquell que ens convida a estimar-nos els uns als altres tal com Ell ens ha estimat i així esdevenen un d’aquells que tenen un amor tant gran com per donar la vida pels seus amics i els seus amics son els qui compleixen la voluntat del Senyor, que ja no son servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo, sinó amics, uns amics que tot allò que demanen al Pare ell els ho concedeix sempre que s’estimin els uns als altres. 

La vida dels sants és un camí, no sempre planer, no sempre fàcil. Per a ells «el primer és pertànyer a Déu. Es tracta d'oferir-nos a ell que ens crida primer, de lliurar-li les nostres capacitats, la nostra obstinació, la nostra lluita contra el mal i la nostra creativitat, perquè el seu do gratuït creixi i es desenvolupi en nosaltres.» (Gaudete et exultate, 56).

És aquesta la que anomenem la vocació universal a la santedat, que és el mateix que dir la vocació de tot cristià. Una vocació que cadascú la viu allí on se sent cridat, però una vocació que amara tota la nostra vida, la marca i l’emplena. Avui feu memòria d’un jorn en que el Senyor, per intercessió de sant Roc, us va donar un cop de mà quan tot semblava perdut, vau recobrar l’esperança.

Déu és sobretot i per damunt de tot esperança, ho recordem aquest any jubilar de manera especial, un any que el papa Francesc va voler que posés l’accent de manera especial en l’esperança, aquella esperança que no defrauda i que no és altra que el mateix Crist.

Com ens recordava el mateix papa Francesc: «L’esperança, juntament amb la fe i la caritat, formen el tríptic de les “virtuts teologals”, que expressen l’essència de la vida cristiana. En el seu dinamisme inseparable, l’esperança és la que, per dir-ho així, assenyala l’orientació, indica la direcció i la finalitat de l’existència cristiana.» (Spes non confundit, 18).

Aquest vot vostre és quelcom més que una festa, és una ocasió per a l’esperança, per viure en comunitat la vostra fe, per recordar les vostres arrels cristianes a partir de la devoció d’Arenys de Mar a sant Roc i per mirar al futur sense oblidar el passat.

Com escrivia el papa Francesc: Tothom espera i al cor de tota persona hi ha l’esperança com a desig i espera del bé, fins i tot ignorant el que el demà portarà. (Cf. Spes non confundit, 1).

Sant Roc. Parròquia de Sant Nicolau de Malgrat de Mar

 

Sant Roc

Parròquia de Sant Nicolau de Malgrat de Mar

Dissabte 16 d’agost de 2025

Js 24,14-29; Salm 15,1-2. i 5.7-8.11 i Mt 19,13-15

Els sants son aquells que s’han desfet dels déus falsos i han optat per creure i adorar en veritat al Senyor. Els sants no son personatges literaris, creats per tal de cercar la nostra admiració i despertar-nos interès. Cert és que al llarg dels anys el relat de les seves vides ha anat posant l’accent en un o altre aspecte i a vegades no acaben de ser ajustat a la realitat. 

El que s’ha volgut destacar de les seves vides és la centralitat de la seva fe en Crist que els va moure a estimar a Déu i als germans. Van decidir d’adorar al Senyor i sovint van renunciar a coses que el món tenia per importants per tal de centrar-se en aquelles que ho son realment. Per a ells el seu refugi era el Senyor, el tenien sempre present i confiaven en que Ell els mostraria el camí que duu a la vida, a la vida vertadera i plena.

Per això és bo de recordar als sants, especialment a aquells que per una o altra raó les nostres vil·les tenen per patró, és a dir als qui han encomanat a la seva protecció per tal de que el seu exemple de vida els acompanyi en el seu camí de fe. Sovint aquest patronatge ha anat lligat a un esdeveniment històric, a una circumstància difícil en la nostra història que ens portava a la desesperació, quan un grup de ciutadans recorregueren a ells per tal de que intercedint davant del Senyor el perill fos apartat i garantida la seguretat de tots plegats.

Homes i dones que, com en el cas de sant Roc, l’Església va reconèixer llur santedat, en aquest cas l’any 1629 pel papa Urbà VIII, quan ja eren venerats en molts llocs i la seva devoció s’havia estès arreu. Son homes i dones que havent pogut tenir una vida més còmode renunciaren a ella per tal d’ajudar als altres, veient en ells la imatge de Crist. 

La vocació universal a la santedat és part de la nostra vocació de cristians. A nosaltres no se’ns crida a actituds heroiques, tant sols se’ns crida a viure la nostra fe de manera coherent, com els sants intentaren de viure-la. Això no els estalvia dificultats, contradiccions i dubtes, perquè la vida humana és així, està feta de moments diversos, com està feta també així la història dels nostres pobles; moments de joia i d’incertesa, moments de pau i d’altres de neguit. 

Confiar en Déu quan tot va bé és certament còmode, fins i tot quan les coses van bé ens oblidem de Déu, ens arribem a creure que tot és fruit de la nostra habilitat. Quan les coses es torcen, llavors cerquem culpables i arriba en algun moment la desesperació. L’exemple dels sants ens porta a observar la seva confiança, no són pas impassibles inconscients, si ho fossin, com en el cas de sant Roc, no s’apiadarien del dolor dels altres i seguirien vivint al recer de les seves seguretats. 

Els sants, ho veiem en sant Roc, son ben conscients del que passa al seu voltant i no dubten a girar la mirada vers els altres, especialment vers els qui pateixen més. En paraules del papa Lleó: «Hi ha persones que pateixen cruelment i anhelen veure solucionades les seves moltes necessitats. Sabem bé que per elles mateixes no poden resoldre-les.» (Missatge del sant pare Lleó XIV als participants en el XLIV període de sessions de la conferència de la FAO).

Segurament sempre ha estat així, però avui potser, més que mai, tendim a refugiar-nos en les nostres pròpies seguretats, no deixem espai a Déu, és a dir ens oblidem de mirar al nostre voltant per tal de fixar-nos en aquells als qui cal ajudar. Aquesta falsa seguretat ens porta a vegades a creure’ns millors, simplement pel fet de que ens ha tocat viure una vida que no exempta d’esforços ja parteix d’una situació d’avantatge respecte a d’altres. 

Els sants ens conviden a mirar com mira Déu, com mirava Crist per a qui els febles, els infants, els malalts, els qui no tenen res són més importants que els qui als ulls del món apareixen com a poderosos. Sant Roc no tenia altre centre en la seva vida que Crist i fou això el que l’empenyé a ajudar als altres, sense recança per la seva pròpia seguretat i la seva comoditat. 

Que el seu exemple i el seu patrocini ens encoratgin a ser fidels testimonis de l’amor de Déu en el món, com ho fou el pelegrí de Montpeller.

Assumpció de la Mare de Déu. Parròquia de Santa Maria de Platja d’Aro

 

Assumpció de la Mare de Déu

Parròquia de Santa Maria de Platja d’Aro

15 d'agost 2025

Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Salm 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Celebrem avui l’assumpció de la Mare de Déu al cel. Maria havia estat predestinada a tenir un paper clau en la vida de Jesús, és a dir en la història de la salvació. Ella no va buscar-lo, fou Déu qui va irrompre en la vida tranquil·la i assossegada d’aquella noia de Natzaret que no tenia altre esperança que casar-se amb un tal Josep, un home bo, i formar amb ell una família com qualsevol altra del seu poble. Però Déu tenia per ella altres plans. Déu va mirar la seva petitesa i essent pobre la va omplir de béns, no pas de béns terrenals, ans al contrari la seva vida, vista pels qui la conegueren de prop a Natzaret mateix, no va ser envejable: donant a llum en una establia, havent de marxar a correcuita cap a Egipte per evitar la persecució que volia acabar amb la vida del seu fill, escoltant a vegades frases que tractaven al seu fill de boig o en boca d’Ell mateix, coses que no acabava d’entendre com quan aquella dona va cridar que eren sortoses les entranyes que el van dur i els pits que va mamar i Jesús respongué que més aviat son sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden (Cf. Lc 11,27).

Maria havent dut a Jesús en les seves entranyes i haver-lo criat, també fou la primera en escoltar de la seva boca la paraula de Déu, ella fou la primera deixeble. Així quan la seva mare i els seus germans volien parlar amb ell i algú li digué, Ell respongué, assenyalant amb la mà els seus deixebles, que la seva mare i els seus germans son els qui fan la voluntat del Pare del cel, aquests son el seu germà, la seva germana, la seva mare (Cf. Mt 12,46-50); i Maria fou aquella qui acceptà de fer la voluntat de Déu abans que la seva pròpia.

Maria tant humana, sempre tant propera, aquella dona discreta que està sempre en un segon pla al costat del seu fill, fins i tot als peus de la creu quan tothom l’ha abandonat, ens és un model, la tenim com a intercessora davant del seu Fill, per això ens la fem tant nostra. No hi ha poble que no la veneri sota una o altra advocació, ella és una veïna més i essent-ho ens apropa a Crist. Així tants santuaris, ermites o capelles dedicades a Maria escampades pel món, son metes de nombrosos pelegrins, que confien a la Mare de Déu preocupacions, dolors i esperances.(Cf. Spes non confundit, 24).

Per això Maria ha estat també la primera en compartir la resurrecció de Crist, ens obre així també a tots nosaltres el camí cap al cel, allò que ella ja comparteix constitueix per a nosaltres la nostra esperança. Mirem de no fer tant de cas a les coses mundanes i caduques perquè sovint caiem en la banalització, en els mals costums de la crispació, el menysteniment o  directament l’insult, tant presents malauradament en la nostra societat i que se’ns fiquen dins de casa, dins de la mateixa Església i no ens fan cap bé. Recordem les paraules de sant Pau: «en nom de nostre Senyor Jesucrist, us demano que aneu tots d'acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres, sinó que estigueu ben units en un sol pensament i en un sol parer.» (1Co 1,10)

Quan ens assalta la temptació del ull per ull, del dent per dent, de tornar mal per mal, insult per insult i si pot ser amb escreix; girem els nostres ulls vers Maria i en ella veurem la simplicitat, la discreció, la humilitat. A ella no li faltaven motius per sentir-se per damunt de tota altra dona, sabia que totes les generacions li dirien benaurada, ho sabia tant bon punt Joan baptista va saltar de goig dins el ventre de la seva mare Elisabet, mentre ella esdevenia arca de l’aliança portant al seu ventre al Senyor de la vida; però no va caure en la temptació de l’orgull, ans al contrari a cada gràcia que el Senyor li concedia, ella més humil es tornava, més es torbava, sabent-se feliç per haver cregut. Com escrivia sant Agustí: «La humilitat de Maria és l'escala celeste que Déu fa servir per baixar a la terra.»

En Maria s’acomplien les paraules de l’Apòstol: «Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món.  Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea; ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. Així ningú no es pot gloriar davant de Déu. » (1Co 1,27-29).

Avui celebrem que a Maria, ignorant i feble als ulls dels altres, tinguda per no res, ha arribat ja a la gloria que li correspon, després de Crist el seu fill, ella que és de Crist com cap altre i per això participa ja de la resurrecció i ens obre així les portes a l’esperança de que si un dia tots morirem també viurem gràcies a Crist.

En paraules del papa Benet XVI: «Avui tots som ben conscients que amb el terme «cel» no ens referim a un lloc qualsevol de l'univers, a una estrella o a una cosa semblant. No. Ens referim a una cosa molta més gran i difícil de definir amb els nostres limitats conceptes humans. Amb aquest terme «cel» volem afirmar que Déu, el Déu que s'ha fet pròxim a nosaltres, no ens abandona ni tan sols en la mort i més enllà d'ella, sinó que ens té reservat un lloc i ens dona l'eternitat; volem afirmar que en Déu hi ha un lloc per a nosaltres.» (15 d’agost de 2010).

En Déu hi ha hagut des de sempre un lloc per a Maria. Com escriu sant Bernat de Claravall, Maria és el llevat que fa fermentar la massa de la salvació perquè va ser la fe de María la que hi va ajudar, per això ella és veritablement feliç, perquè ha cregut.

Assumpció de la Mare de Déu. Parròquia de Santa Maria de La Bisbal d’Empordà

 

Assumpció de la Mare de Déu

Parròquia de Santa Maria de La Bisbal d’Empordà

15 d'agost 2025

Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Salm 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Celebrem avui l’assumpció al cel de la Mare de Déu, la festa que coneixem habitualment com a Mare de Déu d’agost, perquè el culte a Maria és present al llarg de l’any. Celebrem la seva concepció i el seu naixement i la tenim ben present en tant que és peça clau en la vida de Jesús: en l’anunciació, el naixement, la presentació al temple, fins arribar als peus de la creu on Maria és de les poques figures que no abandonen a Jesús, ans al contrari el conforten i acompanyen en aquell dramàtic moment.

Maria certament no ha buscat cap protagonisme, tot li ve de la voluntat de Déu que ella accepta de complir des del mateix moment en que un àngel irromp en la seva vida, trencant la placidesa del que havia de ser una vida com la de qualsevol altra noia de Natzaret i la converteix en actora, no pas secundària, de la història de la salvació. Però aquest paper, certament privilegiat de Maria, no li suposa pas una vida fàcil i tranquil·la, ans al contrari,

Maria viurà el sensellarisme a Betlem en no trobar lloc a cap posada i haver de donar a llum quasi al ras; viurà la persecució quan Herodes voldrà acabar amb aquell infant que intueix que pot ser per a ell una amenaça i provocarà un vertader genocidi entre els infants d’Israel, ho voldrà fer com aquella serp de la que ens parla el llibre de l’Apocalipsi que volia devorar el fill de la dona així que nasqués. Maria viurà a causa d’aquesta persecució l’exili i no sabem si aquella família que va fugir a correcuita de casa va acabar a Egipte patint el rebuig dels qui potser veien en ells una amenaça o uns nouvinguts no desitjats, com tants cops passa.

Maria a la fi va viure la missió del seu fill com quelcom que no entenia, tot i estar sempre certa de que calia fer el que Ell digués i als peus de la creu es deuria preguntar quin sentit tenia tot plegat i si no hauria estat possible un camí més planer que estalvies al seu fill i a ella mateixa aquell patiment. Com escrivia el papa Francesc: «Al peu de la creu, mentre veia Jesús innocent patir i morir, fins i tot travessada per un dolor esquinçador, repetia el seu “sí”, sense perdre l’esperança i la confiança en el Senyor.» (Spes non confundit, 24)

Maria era conscient de que, com ens ha dit sant Pau, per un home havia de venir la resurrecció i que per que així fos així calia que abans moris, però es deuria preguntar si calia morir precisament d’aquella manera: sol, vexat i abandonat. Certament tot el que Simeó li havia predit al temple, quan presentava a Jesús infant, s’havia anat complint i havia sentit un dolor tant fort com si una espasa li travessés el cor. Allò que el Senyor li havia fet saber es va complir.

Maria en viure tot això, en ser una dona com qualsevol altra, escollida entre totes les dones per ser mare del Fill de Déu, ens és un model, perquè ella ha patit el que molts han patit i pateixen al llarg de la història: abandó, exili, persecució i dolor. Així mateix el misteri que avui celebrem ens obre les portes a l’esperança, perquè ella ha compartit l resurrecció.

Tot el que aquí vivim i sovint patim no és en va, no és inútil; el sofriment no té la darrera paraula, la darrera paraula la té l’esperança.

La nostra societat, qui sap si com mai, s’entesta en perdre l’esperança, en donar tombs en polèmiques estèrils, cada cop més pujades de to, com si el darrer insult o exabrupte cerqués de guanyar per a la seva causa la victòria final.

En Maria tenim un exemple de discreció, son poques les paraules que d’ella es recullen, però dels seus llavis no surt mai ni cap retret, ni cap negativa. Certament que pregunta a l’àngel a l’anunciació com pot ser que tot allò que li diu sigui una realitat si ni tant sols coneix cap home; però està sempre en actitud de disponibilitat per fer la voluntat de Déu, sempre esperançada. «L’esperança troba en la Mare de Déu el seu testimoni més alt. En ella veiem que l’esperança no és un fútil optimisme, sinó un do de gràcia en el realisme de la vida.» (Spes non confundit, 24)

Maria és també el model de la confiança, certa sempre de que Déu s’ha fixat en la seva petitesa per fer difondre el seu amor de generació en generació. Avui com mai el món, la mateixa Església, està necessitada d’aquesta serenor, d’aquest silenci que no és pas estèril sinó que és fecund perquè fa créixer aquell amor compassiu que Crist ens demana per a Déu i per als altres, per a tots els altres, sigui qui sigui.

Estimar com Maria sense fer accepció de persones, als qui son d’aquí i als qui han vingut aquí després, als qui comparteixen la nostra fe i als qui no coneixen encara a Crist, als qui ens menyspreen i als que ens ignoren a causa de la nostra fe i també als qui creient en Crist acaben menyspreant i ignorant fins i tot als qui comparteixen amb ells la fe en Crist dins de l’Església.

En paraules del papa Lleó: «la vida està feta de trobades, i en aquestes trobades ens revelem tal com som. Ens trobem enfront de l'altre, enfront de la seva fragilitat i la seva feblesa, i podem decidir què fer: cuidar d'ell o fer com si res. (...) la pràctica del culte no porta automàticament a ser compassius. De fet, abans que una qüestió religiosa, la compassió és una qüestió d'humanitat! Abans de ser creients, estem cridats a ser humans.» (28 de maig de 2025).

Com Maria la primera dels creients que des de la seva humanitat ha estat assumpta al cel obrint-nos així a nosaltres un camí, el camí de l’esperança.

Maria és, com escrivia el papa Francesc la qui ens mostra: «la proximitat de la més afectuosa de les mares, que mai no abandona els seus fills; ella és per al sant Poble de Déu «signe d’esperança ferma i de consol».» (Spes non confundit, 24).

Que així sigui per a tots nosaltres.

Santa Susanna

 

Santa Susanna

Parròquia de Santa Susanna

Dilluns 11 d’agost e 2025

Sir 51,1-12; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9 i Jn 12,24-26

La calumnia i els enganys son la manera que tenim els homes d’intentar dominar als altres, de mirar de sortir-nos amb la nostra i aquest objectiu nostre molts cops, de fet quasi mai, s’avé amb la voluntat de Déu. Moltes vides al llarg dels segles s’han trobat, com ens ha dit el llibre del Siràcida, arran de la mort, enfront d’ells molts han estat els qui han atiat el foc d’una llengua mentidera, però tot i que en aparença sembli que la maldat triomfa, en el fons sempre fracassa i la veritat acaba imposant-se. És aquesta la lliçó dels màrtirs, la d’aquells que han perdut la vida a mans dels seus enemics, enemics que ho eren també de Déu, de la veritat i de la llibertat; i així la de tants altres que sense haver arribat a perdre la vida, n’han viscut una on el dolor ha estat el pa de cada dia en un martiri cuit a foc lent.

El nostre món, per molt que avanci, per molts segles que passin, no deixa de practicar aquestes males arts; ho veiem cada dia als diaris i a les noticies i de tant que ho veiem i ho escoltem acabem per normalitzar-ho i creure-ho com quelcom sinó normal sí inevitable, quelcom del que no cal preocupar-se perquè no te remei. La clau rau en l’amor, ens ho ha dit el mateix Jesús en l’Evangeli, no en un amor per les coses mundanes com ara el poder, el diner o tants d’altres; sinó en l’amor a Déu que ens mou a estimar als altres, al proïsme. És ben cert que la fe no és un camí planer, per això no el podem recórrer de manera individual, solitàriament, ens cal fer-ho en comunitat. Com ho feu aquí des de fa vuitanta anys, quan fou beneïda aquesta església parroquial; però el realment important no son les pedres, les totxanes o qualsevulla altre element d’aquest edifici que ens acull, aquesta és la casa de Déu des de fa més de vuitanta anys perquè aquí s’hi reuneix una comunitat en el seu nom i Ell és present allí on un, dos o el nombre que siguin es reuneixen en el seu nom.

Aquí, com ens ha dit el salmista, glorifiqueu al Senyor, li demaneu que us guiï, aquí Ell us escolta i tasteu que n’és de bo pel misteri de l’Eucaristia. Ho feu moguts per l’exemple dels qui us han precedit en la fe, tots aquells als qui heu conegut i que han format part en un moment o altre d’aquesta comunitat, i ho feu sota la protecció de santa Susanna, perquè l’exemple dels sants ens ajuda en el nostre camí de fe. Els sants no son cosa del passat, el relat de les seves vides no son contes a la vora del foc que escoltem per passar l’estona o relatem per cercar que els altres restin bocabadats; la fe es fonamenta en Crist, que és la nostra esperança, i amb Ell, amb la vida i l’exemple dels qui ens han precedit en la fe, dels qui han estat servidors de Crist i de la comunitat i el testimoni dels quals constitueixen allò que significa la tradició de l’Església ben entesa.

Una comunitat que com ens deia el papa Francesc en convocar aquest any jubilar 2025 ha de viure «mostrant com d’important és custodiar la unitat del Poble de Déu i l’anunci fidel de l’Evangeli. (...) la comunitat cristiana com a expressió cada vegada més necessària per a correspondre millor a la urgència de l’evangelització: tots els batejats, cada un amb el seu propi carisma i ministeri, corresponsables per tal que, per la multiplicitat de signes d’esperança, testimoniïn la presència de Déu en el món.» (Spes non confundit, 17).

Davant dels paranys de la vida sovint ens sentim sols, ens girem al voltant i ens n’adonem que ningú no ens ajuda, que ningú no ens sosté; aleshores recordem-nos de la pietat del Senyor, de l’amor que ens guarda des de sempre, girem la mirada cap a Ell com tants d’altres ho han fet abans que nosaltres. Mirem de ser com a comunitat eclesial, sigui gran o sigui petita, sigui parroquial, diocesana o universal, aquest rostre de Crist que guarda el seu amor des de sempre per als altres, més especialment pels qui se senten profundament abandonats. Seguirem així l’exemple dels sants, com santa Susanna, com tants d’altres que posaren el centre de la seva vida en Crist i dedicaren la seva vida al servei al Senyor i als germans, perquè no hi ha un sense l’altre, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu (Cf. 1Jn 4,20).

Diumenge XIX durant l'any / Cicle C

 

Diumenge XIX durant l'any / Cicle C

Parròquia de Sant Esteve de Tordera

Diumenge 10 d’agost de 2025

Sa 18,6-9; Salm 32,1 i 12.18-19.20 i 22; He 11,1-2.8-19 i Lc 12,32-48

El Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada, tenim la tendència a posar la mirada en les coses temporals, en aquelles que per a nosaltres tenen importància però que de fet no en tenen tanta; quan de fet ens cal fer-nos bosses que no s’envelleixin, aplegar aquell tresor que és l’únic que no s’esgota, aquest no és cap altra que la fe. Aquella fe que visqueren Abraham, Isaac, Jacob o Sara, tots aquells que tot i morir sense haver posseït allò que Déu els prometia, tot i tant sols haver-ho contemplat de lluny, tot i sentir-se estrangers i forasters, aspiraven a trobar una pàtria millor, la celestial. De tots ells Déu no se n’avergonyia i els tenia preparada una estança a la ciutat celestial.

La fe que professem, la fe que vivim, es fonamenta en l’esperança. Aquest any vivim un any jubilar, un any especial on l’Església ens convida a fixar la mirada més enllà de tot el que ara i aquí veiem, i allò on ens cal posar la mirada, aquesta pàtria celestial de la que ens parla la carta als cristines hebreus, és la nostra esperança. Abraham, Isaac, Jacob o Sara ho intuïren, nosaltres per la fe n’estem certs i això és perquè la nostra fe se centra no pas en una promesa, ni en un llibre; la nostra fe te per fonament una persona que és alhora home i Déu, que és Jesucrist, Ell és la vertadera i única esperança.

La vida, la nostra vida i qualsevol vida, està com la del poble d’Israel plena de perills i alhora plena de béns. La vida és un seguit de moments feliços, de montes tristos, de moments de seguretats i de moments d’incerteses. Per això és important tenir posada la mirada més enllà del que ara i aquí veiem i això en diem tenir esperança. Per la fe, com ens ha dit el salmista, nosaltres tenim posada l’esperança en el Senyor, certs de que el seu amor no ens deixa mai i fins i tot ens allibera de la mort.

La mort apareix als nostres ulls com quelcom difícil d’explicar, a vegades la nostra societat, mancada d’aquesta esperança en Crist, la veu com una gran derrota, com la més gran de les frustracions; perquè al cap i a la fi si no tenim esperança tot el que puguem viure, fer o posseir aquí de res no serveix perquè si amb les m mans buides hem vingut a la vida, amb les mans buides ens n’anem. Però la nostra fe, que és la nostra esperança, es fonamenta en que la vida, ja des del mateix moment de la seva concepció, és un do, un regal, una gràcia de Déu que sempre està en mans de Déu, Ell la dona i cap a Ell s’encamina, a cadascú en el moment que el Senyor decideix. 

La vida viscuda així, amb aquesta consciència de ser un regal de Déu i d’estar dirigida cap a Ell, ha de ser viscuda amb esperança, com un pas, més llarg o més curt, cap a la vida plena, que és la que Crist ens va guanyar morint a la creu, compartint la nostra mort, i deixant buit el sepulcre, oferint-nos a nosaltres la vida eterna, és a dir la participació de la filiació de Déu.

Avui en aquesta parròquia beneirem una capella que és signe d’aquesta esperança, una capella dedicada als qui havent estat cridats a la vida no arribaren a poder compartir-la en tota la seva extensió i foren cridats a la presència del Senyor des del ventre de la mare. Com aquell poble de Jacob contemplaren el món de lluny, aspirant a una pàtria millor. Ells han estat però fills i filles de Déu, persones humanes que han rebut el regal de la vida, ha rebut l’amor del Senyor i han rebut el vostre, el dels seus pares i mares, germans i germanes, avis i avies, familiars i amics.

Aquesta capella és doncs un criat a l’esperança que ens recorda allò que ens deia el papa Francesc en començar aquest any jubilar: «L’obertura a la vida amb una maternitat i paternitat responsables és el projecte que el Creador ha inscrit en el cor i en el cos dels homes i de les dones, una missió que el Senyor confia als esposos i al seu amor.» (Spes non confundit, 9). Una missió d’amor, la més alta missió d’amor que Déu pot confiar a l’home.