Dedicació de la basílica de Poblet
Monestir de
Santa Maria de Poblet
13 de
novembre 2025
2 Cr 5,6-10.13-6,2, Salm 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10
El temple del Senyor era aquell que
contenia l’arca conservada en el lloc santíssim, les ales dels querubins
significaven que allí sota la seva protecció Déu hi era present. Els temples,
com aquesta basílica no son importants per la seva bellesa, per l’art que integren,
el que els fa temple del Senyor és acollir la proclamació de la seva Paraula,
la presència real del seu cos i de la seva sang i la reunió dels qui amb Crist
formem aquest cos que és l’Església reunits en el seu nom. Tot i acollir realment
a Crist els temples no deixen de ser tant sols un anunci d’aquell temple que
format per pedres vives acabarà per tenir tot el seu esplendor a la Jerusalem
celestial.
Cada pedra que ha d’integrar aquest
temple definitiu que te a Crist com a pedra angular, ha de ser polida per tal
de que encaixi perfectament en l’obra de Déu. Déu no rebutja cap ni una de les
pedres, que som nosaltres, però demana de la nostra disponibilitat per poder
ser encaixats en el lloc que ens pertoca.
Zaqueu no era a priori un candidat
als ulls dels homes a ser una més de les pedres del temple del Senyor, era ric,
cobrador d’impostos, malvist per la gent que el coneixia i que no pensaven pas
en ell com en un home de Déu. Però quan Crist el veié enfilat a l’arbre, el
cridà, com aquell qui agafa un roc amb la intenció de polir-lo fins a convertir-lo
en la pedra que encaixarà un cop allisada perfectament en la seva construcció.
Cap pedra no es rebutjada, però tota pedra cal que sigui polida per tal de que
contribueixi a la consolidació de l’edifici i no pas a la seva inestabilitat.
A Crist tant se li en dona del que
pensa la gent, Ell coneix que hi ha al interior de cada cor i és això el que
valora. El seu criteri a l’hora d’escollir les pedres i decidir el lloc que han
d’ocupar no es basa en el que han fet, en el que tenen o de com les valora la
gent; sinó en la seva capacitat de convertir-se i deixar-se treballar per Déu. Un
temple viu com és l’Església de Crist, no es pot construir amb material
prefabricat, cal que cada pedra, que cadascun de nosaltres es vagi modelant a
mans del Senyor. Tots som cridats a ser pedres vives, dúctils a les mans de
Déu, a les mans d’aquell que fou la pedra rebutjada pels constructors
i que ara és la pedra que corona l’edifici.
No és d’això del que ens parla sant
Benet en la Regla? No és aquest el camí que estableix per al monjo? I qui diu
monjo pot dir qualsevol cristià. Una comunitat, una diòcesis, la mateixa
Església universal està composada per pedres vives, pedres a les que Crist sols
demana una cosa, deixar-se treballar per Ell. La pedra més inútil per al temple
del Senyor és aquella que ja es considera perfecte, aquella que entorpeix la
tasca del constructor i que es nega a pujar per l’escala de la humilitat,
aquella que rebutja de caminar tots junts cap a la vida eterna.
També hi ha obstacles en els qui no
deixen veure a Jesús, com aquella gentada que li privava la vista a un Zaqueu
curt d’estatura, però que volia créixer deixant-se en mans de Crist.
Ho deia el papa Lleó dimarts passat
en el CXXV aniversari de la dedicació de l’església de sant Anselm a Roma: «Nosaltres també podrem respondre a les exigències de la vocació rebuda
només posant a Crist en el centre de la nostra existència i de la nostra
missió, partint d'aquest acte de fe que ens fa reconèixer en Ell al Salvador i cercant-lo
en l'oració, en l'estudi, en el compromís d'una vida santa.» (11 de novembre de
2025).
En el temple Crist es dona a
nosaltres sota les especies del pa i el vi, i així es converteix veritablement
en el Pa de vida i en la beguda de salvació i nosaltres passem a ser pedres
vives del veritable temple del Senyor, d’aquell temple que ja mai no coneixerà
ni la destrucció ni la materialitat. Els homes vivim de la veritat i la veritat
és una Persona que ens parla i a la que li parlem; Crist.
L'Església esdevé aleshores el
lloc de la trobada amb el Fill del Déu viu, i així és també el lloc de trobada
entre nosaltres. Aquesta és la joia que Déu ens dona. Ell s'ha fet un de
nosaltres, nosaltres com Zaqueu podem gairebé tocar-lo i Ell viu per nosaltres
i entre nosaltres. El
goig de la conversió és la resposta a l’escolta de la bona nova.
Deixem-nos treballar per esdevenir pedres vives d’aquell
temple espiritual que ja mai no patirà la temporalitat i que té a Crist per
pedra angular. Sols aquest temple és realment la casa de Déu i la porta del
cel, on podrem adorar-lo en esperit i en veritat per sempre més.
Deixant-nos en mans de Déu la nostra vida es transforma
en vertadera vida. El que es realitza visiblement en aquests murs s’acompleix
espiritualment en nosaltres.
Déu és arreu diem i és ben cert,
però en el temple Déu s’acosta més a nosaltres, ell Jesús, el mitjancer de la
nova aliança és el Déu que és al nostre costat sempre, en qualsevol ocasió, per
més que nosaltres, inconscients, ens vulguem allunyar d’Ell.
Afanyem-nos a baixar de pressa de
l’arbre de les nostres limitacions, dels nostres pecats per ta de preparar el
nostre interior perquè Jesús ens crida i vol quedar-se a casa nostra; vol que
la salvació entri als nostres cors i que adorarem a Déu en esperit i en
veritat.
La salvació hi entrarà si ens deixem polir per Crist amb aquell bon zel del que ens parla sant Benet.