Dissabte
de la setmana XXXI durant l'any / I
Catedral
de Girona
Dissabte
8 de novembre de 2025
Rm
16,3-9.16.22-27; Salm 144,2-3.4-5.10-11 i Lc 16,9-15
Prisca,
Aquila, Epènet, Andrònic, Júnies, Ampliat, Urbà i Gaius eren col·laboradors de
Pau i amb Pau tots plegats estaven al servei de Jesucrist. Aquella Església
dels primers anys es presentava com una comunitat on cadascú tenia un paper a
jugar, on la tasca es feia en comú, amb diversitat de ministeris, certament,
però en unió de cor. Terci escrivia la carta, Pau la dictava i Gaius els acollia,
Tant sols a partir d’aquesta comunió era possible que allò que havia estat
amagat en el silenci dels segles sortís a la llum. Déu és qui va decidir que
fos així i es valgué d’aquells homes i dones perquè així fos. Pau i els seus
col·laboradors eren peces posades per Déu en el tauler de la història de l’Església
primitiva i avui ho som nosaltres, cadascú interpretant el seu paper però amb
un sol text a proclamar: la bona nova que és reflex del missatge de Jesucrist,
aquell qui fou enviat al món per revelar al Pare.
Vist a
la llum dels anys ens costa d’acceptar que avui aquell encàrrec que Crist feu
als dotze primer i a d’altres com Pau després, ens els faci a nosaltres. Som
febles gerres de terrissa, a mercè de que qualsevol sotrac acabi per trencar la
nostra ja de per si minsa solidesa. Però ni ells, ni nosaltres, quan rebem
aquest encàrrec de proclamar la bona nova, de servir a l’Església, no som res
més que instruments al servei de Crist, indignes servents que ho deuen tot a la
força de l’Esperit que actua a través nostre.
La
clau rau en la fidelitat, ens ho ha dit l’Evangeli d’avui. La fidelitat és
bàsica per a poder servir, tant en allò que val poc, com en allò que val més. No
és la tasca encomanada el que preval en la mesura que ens aplica el Senyor,
sinó la fidelitat amb la que acomplim allò que Ell ens ha encomanat. I ser
fidel vol dir no anteposar res al Crist, res de tot allò que el nostre món te
per motivador: la riquesa, el poder i tantes altres coses fugisseres i
caduques. Com deia el papa Francesc tot just encetat el seu ministeri com a
bisbe de Roma: el vertader poder és el servei.
Avui
benvolgut fas el primer pas formal cap al teu futur ministeri diaconal; un
ministeri que si a Déu plau, rebràs d’aquí a un temps. Un ministeri que és
fonamentalment un servei; tot ministeri en el si de l’Església és un servei;
però el diaconat ho expressa d’una manera encara més clara. Seràs hereu
d’aquells a qui els apòstols van elegir per tal de que ells no haguessin de
deixar la predicació de la paraula de Déu, uns homes de bona reputació, plens de l'Esperit Sant i de
seny, i a ells els encarregarem de servir a la comunitat i tots junts estaven
dedicats a la pregària i al servei de la Paraula. El diaca permanent ha de
complir aquest triple ministeri de la litúrgia, de la paraula i de la caritat.
Noble
servei aquest de la diaconia, un ministeri que el Concili Vaticà II va posar de
nou en un nivell rellevant dins de l’Església i que va estendre a homes casats
en la fórmula del diaconat permanent. Homes doncs que heu de compaginar la vida
de família i el servei a l’Església, cridats a ser en la mesura de les vostres
possibilitats i sempre amb l’ajuda de Déu, servidors de la taula de la Paraula
i de l’Eucaristia. El Vaticà II ens ensenya que Crist ha instituït els
ministeris sagrats per a alimentar i fer créixer al Poble de Déu. Respon així el
diaconat permanent a la necessitat de dur a terme una redisposició de les
tasques pastorals per a respondre a les necessitats de les comunitats
cristianes habituades a una diversitat important de serveis. Partint de l'obligació
de trobar nous col·laboradors, això ha estimulat l'emergència de nous
ministeris i l'augment del nombre de laics compromesos a temps parcial o ple en
la pastoral parroquial o diocesana.
No podem oblidar mai que la fidelitat a Crist i al ministeri que rebem és la base que ens permet acomplir amb el servei que se’ns encomana. Com deia el cardenal Rino Fisichella en el jubileu dels diaques, rebent-lo: «En paraules de sant Pau, ens despullem, en el servei, del “home terrenal”, i ens revestim, en la caritat, del “home celestial” (cf. 1 Co 15,45-49).» (23 de febrer de 2025).