Diumenge
XXXIII Durant L'any / Cicle C
Confirmacions
Parròquia de
Sant Romà a Lloret de Mar
Dissabte 15 de novembre de 2025
Ac 2, 2-6.14.22.23.32.33; Salm 103; 2a
lectura 1Cor 3b-.12-13 i Lc 21,5-19
Jesús parlava als
deixebles de la fugissera bellesa del temple, allò que als ulls dels qui el
contemplaven els semblava etern, era tant sols un edifici que pocs anys després
seria arrasat de dalt a baix. Aquest Evangeli que avui hem escoltat ens pot
semblar un text dur, fins i tot apocalíptic, i ho és perquè ens parla del
finals dels temps, de persecucions, de guerres i de presons.
Però nacions que s’alcen contra d’altres nacions ho veiem cada dia, terratrèmols, fam i epidèmies també, Per això no son coses que ens resultin estranyes perquè si bé gràcies a Déu no les vivim sovint en primera persona, si que en tenim notícia cada dia sigui en un lloc o sigui en un altre, de fet en sentim parlar tant sovint que ens hi hem acostumat si és que no ens hem convertit ja en immunes als sofriments del món.
Som a la darrera part de
l’any litúrgic, tot just d’aquí a quinze dies començarà el temps d’Advent i amb
ell un nou any; per tant la litúrgia ens parla de que un dia o altre tot allò
que ara veiem i creiem que existeix per sempre, deixarà de ser-hi, ens parla de
que tota obra humana te un començament i per més bella que sigui en un moment o
altre desapareix, a no ser que ens esforcem en mantenir-la sempre en bon estat.
Això passa també amb la nostra fe, si no la cuidem, si no en tenim cura corre el risc de malmetre’s. De fet com una planta que si no es rega acaba per assecar-se. I com ens cal alimentar aquesta nostra fe, una fe que avui vosaltres estimats germans i germanes professeu de manera solemne davant d’aquesta assemblea que representa al conjunt de l’Església? Deixant actuar a l’Esperit Sant, aquest que avui davallarà sobre vosaltres com ho feu aquell dia de Pentecosta quan els deixebles estaven tots junts reunits sota un mateix sostre, com nosaltres avui aquí.
En els apòstols hi hagué un abans i un després de la Pentecosta. Abans, tot i haver estat testimonis de la resurrecció de Crist i haver compartit amb Ell l’experiència de la seva victòria sobre la mort, tenien por, es tancaven a casa amb les portes i les finestres ben fermades.
En definitiva estaven atemorits del que els pogués passar. Un cop davallat sobre d’ells l’Esperit sant perderen la por i ja res els feia por i parlaven obertament de Crist, de la seva resurrecció i del Regne que havia vingut a portar.
En ells succeí allò que ens diu avui Jesús en l’Evangeli: no es perdrà ni un sol dels seus cabells. Sembla una afirmació una mica agosarada, perquè els apòstols perderen la vida per la seva fidelitat a Crist; ells que s’havien amagat, que l’havien negat per por i amb els quals Jesús no pogué comptar a l’hora de la seva passió i mort, a la fi perderen la por de perdre la seva de vida. No eren uns insensats, el que succeïa és que confiaren a ulls clucs en Crist i la força de l’Esperit Sant.
A nosaltres no se’ns demanen tan grans coses, però si que el Senyor ens crida a ser-li fidels, a perdre també la por de tenir fe, en una societat que ignora, desconeix, rebutja o manifesta indiferència davant de Crist i de l’Evangeli. Com els apòstols, com ens ha dit sant Pau el darrer dels apòstols, aquell que passà de perseguir als qui creien en Crist a ser el primer dels evangelitzadors, hem de fonamentar la nostra fe en Jesucrist, ningú no en pot posar cap altre de fonament fora d’aquest que està posat.
Sobre Crist, aquell qui ens
donarà eloqüència i saviesa quan ens calgui, podem construir refiats i ja es
veurà si nosaltres construïm amb or, plata, pedres precioses, o bé amb fusta,
amb herba seca o amb palla, el que compta sobretot és el fonament. En un moment
o altre es veurà què val l'obra de cadascú, es posarà en evidència la seva
solidesa.
Haurem construït sòlidament la nostra vida de cristians si tenint a Crist per fonament i aixequem una construcció on l’amor a Déu i als altres encalça les pedres. Per edificar sobre segur ens cal estar alerta, cal que no ens deixem enganyar, i fonamentats en Crist cal que aprofitem l’ocasió per donar testimoni del Senyor.
Ens ho diu el papa Lleó XIV: «Menys etiquetes, menys contraposicions estèrils, més simfonia en l'Esperit. Llavors la nostra constel·lació no sols brillarà, sinó que orientarà: cap a la veritat que allibera, cap a la fraternitat que consolida la justícia, cap a l'esperança que no defrauda.» (Dissenyar nous mapes d'esperança, 11).
Avui estimats germans i germanes l’Esperit de Déu ve sobre vosaltres, nosaltres en som uns simples i indignes instruments. Donem gràcies a Déu pel vostres testimoni i preguem els uns pels altres perquè siguem fidels deixebles de Crist.