Sant Martí de Tours
Parròquia
de Sant Martí de Tours a l’Armentera
Dimarts 11
de novembre 2023
Is 61, 1-3; Salm 88 i Mt 25,31-40
Sant
Martí de Tours, la festa del qual celebrem i que teniu com a patró, fou un
d’aquells que reconegueren a Crist en el qui te fam, el qui te set, el qui és
foraster, el qui va despullat, el qui està malalt, el qui està a la presó o el
qui te fred. Aquell oficial de l’exèrcit de Roma ho tenia tot per viure amb
comoditat, estava ben servit i tenia una posició social que als ulls de molts
era envejable. Què el feu posar en risc tot allò fins al punt de perdre-ho?
Crist.
L’encontre amb Crist el feu canviar de vida, un encontre inesperat, fins i tot discret. Quan anant de camí es creuà davant d’ell aquell home enfredorit, amb els seus ulls no veié res més que això, un home. Però que li havia sortit al pas era de fet el mateix Crist. Per això tot i seguir la tradició militar del seu pare i havent ingressat de ben jove a la guàrdia imperial romana, ja mentre formava part de l'exèrcit, es va convertir al cristianisme i va ser admès com a catecumen. Fou llavors quan al voltant de l'any 337, trobant-se a Amiens, al nord de França, va veure aquell home recolzat al costat de la porta de la ciutat, i en veure’l en aquelles condicions, espasa en mà, va dividir la seva capa en dues parts: una meitat la va conservar per respecte a qui la hi va donar, que era l'Imperi, mentre que amb l'altra va cobrir el cos gelat del captaire, perquè s’escalfés.
Aquesta experiència seva de deseiximent que per a ell passà com a desapercebuda, tingué aviat un sentit molt més profund ja que explica la seva història que al vespre se li aparegué el mateix Crist per dir-li que darrera d’aquell home que patia fred, hi era ell mateix. Pot ser una manera d’explicar-ho o per ser una realitat més profunda, però el relat ens mostra de manera ben evident allò que digué Jesús mateix: «tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.» (Mt 25,40).
Els sants no son éssers extraordinaris, fets d’una altra pasta que nosaltres; son homes com ho som nosaltres, amb els seus defectes i les seves virtuts, homes i dones que al llarg de la vida tenen encerts i cometen errors. Què els fa doncs tan especials? Doncs precisament haver reconegut a Crist en el patiment dels germans i germanes. Per això ens son exemples, per això els podem arribar a imitar. Com escriu el profeta Isaïes: L'Esperit del Senyor reposa sobre d’ells, son els ungits del Senyor i és Crist qui els empeny a portar la bona nova als pobres, a curar els cors desfets, a proclamar la llibertat, a consolar als tristos; en definitiva a ser missatgers del Regne de Déu enmig del món. Fou la força de l’Esperit la que el portà a sant Martí, després de rebre el baptisme a renunciar a la milícia, a unir-se als deixebles de Sant Hilari de Poitiers i a construir un monestir, el primer construït a Europa, on va viure com a monjo fins a rebre el sacerdoci i ser escollit bisbe de Tours, dedicant-se plenament a l'evangelització.
La seva vida fou a la fi una vida ben allunyada del que havia de ser, una vida de renúncia i de conversió i no de confort. Allunyà d’ell tot allò que per als altres era motiu de desig i visqué tant sols per Déu i pels germans. Tot esdevingué a través d’aquell pobre que li havia sortit al pas, en ell no hi havia aparentment res més que un home més, un més del rebuig del món; en ell hi havia però el rostre de Crist, com hi és en cadascun de nosaltres, en cada home i en cada dona. En sant Martí s’acomplí ben bé allò que escriu el papa Lleó: «una Església que reconeix en els pobres el rostre de Crist i en els béns l’instrument de la caritat.» (Dilexi te, 47).