Jubileu diocesà de la Vida Consagrada
Santuari
de la Mare de Déu dels Àngels
Dissabte
15 de novembre de 2025
Sa
18,14-16;19,6-9; Salm 104,2-3.36-37.42-43 i Lc 18,1-8
Demanar,
cercar i trobar; aquests tres verbs, aquestes tres accions son les que posava
davant nostre el papa Lleó XIV durant el jubileu de la vida consagrada. Son
aquestes tres accions les que ens acompanyen al llarg de la nostra vida de
consagrats. No necessàriament quan demanem també cerquem i trobar en plenitud
no trobarem sinó quan arribem a la presència del Pare. Però la nostra vida se
centra en la disponibilitat a aquest Déu nostre que es deixa trobar al llarg de
la nostra vida, potser mai en plenitud, però sempre atent a aquell qui el
cerca.
Cercar és esperar trobar, no hi ha cerca sense aquesta voluntat, intenció o desig de trobar; és aquesta esperança la que mou les nostres vides, estem en camí, estem en marxa però sobretot no hi estem sense rumb fix, el nostre rumb, la nostra meta és Crist. Un rumb que marca la nostra vocació que és un do del Senyor, que és una crida que Ell ens fa, però tots sabem que per atendre-la els nostres cors han d’estar disposats; per escoltar la seva veu cal que les nostres orelles estiguin atentes i que sapiguem reconèixer aquesta seva veu quan ens crida pel nostre nom.
Déu no parla enmig del brogit, per escoltar a Déu cal fer silenci. Sembla potser una contradicció, ens podria semblar a priori que el silenci es fa sol, que és sobretot l’absència de soroll; però és molt més que això. Tots nosaltres som ben conscients de que construir el silenci interior, que ve dificultat si no hi ha un cert grau de silenci exterior, no és fàcil. Avui, en aquests temps, el nostre silenci es veu trencat per la preocupació del que esdevindrà en el futur més immediat; tots en som conscients de que el neguit pel futur de les nostres comunitats, fins i tot pel destí dels nostres béns materials ens neguiteja.
Ens ho deia el papa Lleó XIV durant el jubileu de la vida consagrada: «l'Església us demana avui que sigueu testimonis especials en les diferents dimensions de la seva vida, en primer lloc, caminant en comunió amb tota la gran família de Déu, sentint-la com a Mare i Mestra, compartint amb ella l'alegria de la vostra vocació i també, quan sigui necessari, superant divisions, perdonant injustícies sofertes, demanant perdó pels entossudiments provocats per l'autoreferencialitat. Treballeu per a convertir-vos, dia a dia, cada vegada més en «experts en sinodalitat», per a ser profetes al servei del poble de Déu.» (10 d’octubre de 2025).
Estem atrafegats amb els neguits del dia a dia i és quan les paraules de Jesús ens surten al pas, Ell ens diu a nosaltres com a aquella Marta atribolada: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.» (Lc 10,41-42). I la millor part és Crist, no n’hi ha cap mena de dubte. Per a nosaltres cercar-lo ja és un guany, gaudim de la mateixa recerca, de cada pas que donem cap a Ell, sentint-nos cada cop més a prop tot i no arribar-hi encara. La nostra esperança és Crist i per arribar a Ell ens cal paciència i perseverança i reconèixer-lo en els altres, en els que tenim més a prop primer i després en tot home i tota dona que és sempre imatge de Déu.
L’Església ha viscut al llarg dels segles temps de tota mena, han sorgit ordes monàstics, mendicants, instituts dedicats a la labor social, moviments eclesials; ha estat és i serà una història diversa; però hi ha un eix comú, hi ha quelcom que en un o altra moment de la vida de l’Església ha seguit unint-la: Crist. Tenim un exemple de com viure aquesta proximitat a Crist; perquè si bé nosaltres hi podem aprofundir a través de la pregària, del contacte amb la Paraula, de la participació dels sagraments, especialment de l’Eucaristia, i en el tracte amb els altres, que son imatge de Crist mateix, especialment els més febles; tenim en Maria un model.
Ella fou fidel al llarg de tota la seva vida al seu compromís amb Déu. Demanant que es fes en ella la voluntat de Déu; cercant la manera d’acomplir aquesta voluntat i a la fi trobant en el seu Fill aquell a qui la humanitat esperava i que s’havia presentat al món de la manera més insospitada, menys solemne i més humana possible.
Tenim davant dels ulls nous reptes, qui ho pot dubtar, tenim al darrera una llarga tradició, en som conscients; però el que importa és viure el present amb aquella generositat i aquell amor amb el que Maria visqué cada moment de la seva vida. Ella s’interrogava sobre com podria ser tot allò, ella s’angoixava davant del sofriment que s’anunciava pel seu fill; ella és la dona dels silencis, la dona que conservava les coses en el seu cor i les meditava.
El que visqué a Natzaret, a Betlem, a Egipte, a Galilea o a Jerusalem ho visqué per damunt de tot amb confiança. Tampoc nosaltres no entenem moltes de les coses que ens toquen de viure, de poder escollir, escolliríem de viure-les d’una altra manera o de viure coses i situacions diverses.
Com podrà ser això? Ens repetim com Maria un cop i un altre. La resposta està també en Maria: «que es compleixin en mi les teves paraules.» No és inconsciència, ni temeritat, ni ximplesa; és confiança, lliurament i sobretot amor. Som convidats a ser fars d’esperança per al nostre món, per als qui ens envolten; fars de fidelitat, de perseverança, de paciència i per damunt de tot d’amor. Un amor que no neix de nosaltres, sinó d’aquell amor de Déu que creix en nosaltres si el demanem a Déu, si el cerquem ajudats per la força de l’Esperit amb l’esperança de trobar-lo en Crist.
Com escrivia el papa Francesc: «Tothom espera. Al cor de tota persona hi ha l’esperança com a desig i espera del bé, fins i tot ignorant el que el demà portarà.» (Spes non confundit, 1).