Divendres
de la setmana XXXIV durant l'any / I
Parròquia de Sant Pere i sant Pau de
Canet de Mar
Divendres 28 de novembre de 2025
Dn 7,2-14; Salm Dn
3,75.76.77.78.79.80.81 i Lc 21,29-33
Jesús s’adreça
als deixebles amb aquestes seves paraules que no passen, que no han passat i
que han arribat fins a nosaltres. Som comunitat, som Església, som l’Església
de Crist, cridada a anunciar el Regne de Déu enmig del nostre món, cridats a
viure la fe de la mateixa manera que la visqueren els deixebles, al voltant de
Crist i en comunitat. La fe te una doble dimensió: personal i comunitària. No
podríem formar part de la comunitat de cristians sense creure nosaltres de
manera personal, sense tenir una relació directe i planera amb el Senyor. Però
igualment aquesta nostre fe no la podem viure sols, aïllats, cal que la visquem
com aquella comunitat de deixebles que acompanyava a Crist, en comunitat. Tant
sols així formarem aquest “vosaltres” amb que Crist s’adreça als seus.
La comunitat
cristiana te diversos nivells. El primer de tots és la família, perquè en
aquesta església familiar és des d’on s’educa en la fe, on s’aprenen les
beceroles de la fe. En tenim un model en la família de Natzaret: Jesús, Maria i
Josep. D’aquesta família deia sant Pau VI que ens dona una: «Lliçó de vida
domèstica. Ensenyi Natzaret el que és la família, la seva comunió d'amor, la
seva senzilla i austera bellesa, el seu caràcter sagrat i inviolable; ensenyi
el dolç i insubstituïble que és la seva pedagogia; ensenyi el fonamental i
insuperable de la seva sociologia.» (5 de gener de 1964).
El segon nivell
és la parròquia de la que el papa Francesc deia: «La parròquia no és una
estructura caduca; precisament perquè té una gran plasticitat, pot prendre
formes molt diverses que requereixen la docilitat i la creativitat missionera
del Pastor i de la comunitat. Encara que certament no és l'única institució evangelitzadora,
si és capaç de reformar-se i adaptar-se contínuament, continuarà sent “la
mateixa Església que viu entre les cases dels seus fills i de les seves
filles”. Això suposa que realment estigui en contacte amb les llars i amb la
vida del poble, i no es converteixi en una prolixa estructura separada de la
gent o en un grup de selectes que es miren a si mateixos. […] – sinó amb - àmbits
de viva comunió i participació, i s'orientin completament a la missió» (Evangeli
Gaudium, 28.)
La comunitat
parroquial com a tal te un paper fonamental dins de l’Església, amb un prevere
que l’acompanya mantenint sempre el sentit de comunió i de col·laboració amb l’Església
diocesana i l’Església universal. Alhora la parròquia ens serveix a nosaltres
en el nostre camí de fe, perquè «on n'hi ha dos o tres de
reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d'ells.» (Mt 18,20). Una comunitat
convidada sempre a treure brotada, a posar a Déu a prop dels qui ens envolten,
de tots, dels qui practiquen i dels qui s’han allunyat de la fe, dels
indiferents i dels crítics, dels qui han nascut aquí i dels qui hi han vingut
després. Tots som cridats a escoltar la crida del Senyor, la bona nova de
l’Evangeli i és responsabilitat de tots que
no passi ni una sola generació sense escoltar aquelles paraules que no passaran
mai.
Avui celebrem
aquesta Eucaristia com a inici del ministeri del vostre nou rector, un element
més de la vostra comunitat i un element clau en la vostra comunitat. Una
comunitat ben viva, que ha donat en altres moments bons ministres a l’Església,
tot just ahir acomiadàvem a Mossèn Pere Travesa ell n’ha estat un bon exemple.
Que ni el desànim, ni la tebior ens entorpeixin el camí. Com escriu el papa
Lleó XIV: «La vida de les primeres comunitats eclesials, (...) se'ns ofereix
com a exemple a imitar.» (Dilexi te, 34).