Diumenge
XXXIII Durant L'any / Cicle C
Eucaristia
per les víctimes del trànsit
Parròquia de
Sant Josep a Girona
Diumenge 16 de novembre de 2025
Ml 3,19-20a; Salm 97,5-6.7-9b.9cd;
2Te 3,7-12 i Lc 21,5-19
La litúrgia ens convida
en aquest XXXIII diumenge de l’any a reflexionar sobre el caràcter efímer de
les coses que son creació humana i la pervivència d’aquelles que provenen de
Déu. Els ciutadans de Jerusalem estaven molt cofois del seu temple, aquell temple
edificat per Salomó que tant havia patit amb els estralls de les guerres i de
les invasions i que de nou lluïa amb esplendor.
Crist els surt al pas amb una afirmació categòrica: «Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra.» I va ser cert, pocs anys a venir aquell temple seria de nou destruït i en quedaria poca cosa més que un mur, com fins avui.
Ens escarrassem treballant dia i nit i del fruit del nostre treball en traíem resultats també efímers. Vol dir això que hem de renunciar a la nostra activitat i viure d’una manera passiva la nostra existència? No pas, ans al contrari.
Crist ens convida a viure la vida, que és un regal seu, amb voluntat de servei, no esperant que se’ns regali res, més aviat mirant de que amb el nostre esforç siguem capaços de donar al qui no te, compartint no tant sols els béns materials per tal de que tothom tingui un mínim digne per viure, sinó sobretot compartint l’amor que Déu ens te i que molts cops no acaba d’arribar a tots, perquè a vegades alguns el manllevem i mirem d’apoderar-nos-en en exclusiva.
Crist ens ve a dir que ens cal tenir menys confiança en nosaltres mateixos i tenir-ne molta més en l’ajut de Déu. No és pas fàcil això: guerres, fams, pestes, revoltes i calamitats de tota mena ens surten al pas cada dia, a nosaltres i al nostre voltant. Potser ens cal reflexionar sobre el fet de que algunes d’elles sorgeixen per obra humana.
De fet és aquest orgull que blasma el profeta Malaquies el que està darrera de tota guerra, perquè un poble se sent superior a un altre i vol dominar-lo; perquè un determinat dirigent veu amb ambició el territori, la riquesa o el poder del país veí o el percep com una amenaça. També la fam te en gran part el seu origen en l’orgull d’uns sobre d’altres, perquè de recursos naturals n’hi ha per tots.
El que succeeix és que uns caparem molt i deixem a d’altres amb molt poc o amb no res. Déu no va crear un món desigual, desigual l’hem fet nosaltres.
Son tants els missatgers que pretenen enganyar-nos que correm el risc d’acomodar-nos al seu llenguatge. De veritat tant sols n’hi ha una: Crist. Per això convé escoltar el missatge de Jesús i estar alerta a no confondre’ns de lloc a l’hora de cercar la veritat.
Crist ens diu que de fet el que és més important és confiar en Déu i aquesta confiança és la que assegura fins i tot cada cabell del nostre cap, sigui curt o llarg, estigui més o menys cuidat.
La vida humana és feble, requereix de l’ajut de Déu per tal d’esdevenir un camí cap al Regne. Som febles perquè estem a mercè de falsos profetes; som febles perquè qualsevol dia una imprudència, nostra o d’un altre, un descuit o una temeritat ens poden sortir al pas.
Avui recordem a les víctimes d’accidents de trànsit, a aquells que un dia van sortir de casa i per la raó que sigui no hi van tornar. Sembla que ells responen a això que Crist ens diu: sofreixen amb constància i per això demanem avui al Senyor que guanyin per sempre la seva vida, aquella que ve de Crist i ja no està subjecte als patiments i condicionaments humans.
Com ens deia vull el papa Lleó XIV: «En el seu estil profètic, les paraules de Jesús testifiquen que els desastres i els dolors de la història tenen un final, mentre que l'alegria dels qui reconeixen en Ell al Salvador està destinada a durar per sempre.»
Demanem al Senyor que aquesta alegria que dura sempre ens arribi a tots i avui preguem molt especialment perquè hagi arribat als qui han mort víctimes d’accidents de trànsit. Fem-ho amb confiança.