Missa votiva de Sant Antoni Maria Claret
Abadia
de Fontfreda
Dissabte
29 de novembre de 2025
Is 49,1-6;
Salm 26,1-4,13-14; 2Cor 5,14-20 i Mc 16,15-20
Som avui aquí celebrant la memòria de sant Antoni Maria Claret i recordant
la seva figura i la seva aportació a l’Església. Som aquí en aquest indret on es
trobà definitivament amb el Senyor, acabada una vida rica i plena, rica no pas
pels honors que va poder viure, sinó sobretot per totes aquelles humiliacions
que va haver de patir fins a trobar la mort a l’exili.
Ell mateix escrivia: «Les penes i treballs que he hagut de sofrir durant aquests anys son tants i tals, que només Déu ho sap i jo, que els he passats i encara sofreixo.» (Autobiografia).
Morí un 24 d’octubre de 1870, lluny de casa que sempre és una experiència dura i dolorosa, a l’aixopluc d’una comunitat monàstica com la que aquí hi havia, es trobà definitivament amb Crist cara a cara, amb aquell a qui havia servit amb totes les seves forces. La comunitat que l’acollí era hereva d’aquella de la qual sortiren a meitat del segle XII tretze monjos, tal com era el costum en record de la comunitat apostòlica, per anar a la Conca de Barberà a fundar un nou monestir, Poblet, en terres que acabaven de ser conquerides als musulmans.
Aquells monjos fundadors de Poblet foren imprudentment prudents quan partiren cap a unes terres encara insegures, despoblades, hermes i pobres; allí hi portaren la fe i una vida de pregària, de treball i centrada en la Paraula; una vida de la que encara avui en som deutors. Aquest any en que celebrem els vuitanta cinc anys de la restauració de la vida monàstica a Poblet el 24 d’octubre de 1940 de la mà de quatre monjos italians, fem memòria també d’aquells primers pares que des d’aquí sortiren per fundar el monestir de Poblet.
La imprudent prudència mogué també la vida i la missió de sant Antoni Maria Claret que portà la fe arreu, essent cridat a evangelitzar. Ell no tingué cap recança a donar-ho tot per Crist i a perdre-ho tot per Crist.
Aquí a finals del segle XIX una comunitat acollí a un arquebisbe que havent-ho tingut tot als ulls humans, havia estat desposseït de tot; però encara era amb ell la millor part, tenia allò que de més important podia tenir, la seva fe i la seva proximitat amb Crist que amb els seus sofriments viscuts en pobles llunyans feia encara més propera. És el preu que es paga per ser una espasa tallant, per ser una fletxa aguda, per ser servent del Senyor.
La fe i la fidelitat a Crist no és sempre entesa pels altres, fins i tot molt sovint la fidelitat a Crist és considerada infidelitat quan no hostilitat al món. Davant les dificultats com escrivia sant Antoni Maria Claret: «si un es perseguit, menyspreat, burlat, calumniat cal callar, sofrir i alegrar-se per poder tenir la joia d’imitar Jesús.» (Propòsits dels sants exercicis de l’any 1843).
Això no ens ha pas d’atemorir si tenim al nostre costat al Senyor, aleshores Ell esdevé el mur que protegeix la nostra vida, aleshores la valentia ens ve sobreposada per la mateixa proximitat d’aquell que ens il·lumina en la nostra missió i ens salva a la fi del nostre peregrinar per aquest món.
Estimar a Crist te un alt preu a pagar, anar per tot el món i predicar a tothom la bona nova de l’Evangeli no està exempt de riscos; perquè l’amor que Crist ens te ens obliga, com escriu sant Pau. Estimar-lo te un preu i sobretot una recompensa que va més enllà del que ara i aquí puguem veure i reconèixer; és aquell món nou, aquella creació nova reservada pels qui viuen en Crist.
Aquí a l’abadia de Fontfreda es trobaren un home rebutjat pels qui n’havien rebut tants beneficis i uns monjos que amatents a la Regla de sant Benet veieren en ell al mateix Crist i que estaven obligats a rebre’l com a tal. Els monjos que l’acolliren no veieren en sant Antoni Maria Claret ni a l’arquebisbe, ni al confessor de la reina Isabel II, ni tants sols al missioner; hi veieren un germà que trucava a la porta.
L’acolliren tal com diu la Regla de sant Benet «Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: "Era foraster i em vau acollir". I que a tothom es tributi l'honor convenient, "sobretot als germans en la fe" i als pelegrins.» (RB, 53). Acollit i acollidors compartien una mateixa fe i una mateixa esperança, servien un mateix Senyor i posaven junts la mirada en Maria.
Com escriu Mossèn Cinto Verdaguer:
De la clausura en un racó
S’enfila una escala airosa:
Un marbre és cada graó
Vionat de blanc i rosa.
Això fou Fontfreda per a sant Antoni Maria Claret, aquí trobà el primer graó de l’escala que el portà cap al cel, i per ella s’enfilà cap allí on Maria, mare del Cister, ens ha precedit, cap allí on ens espera el mateix Crist.