Eucaristia
pels difunts de l’any 2024
Basílica
de Sant Feliu a Girona
Dimecres
12 de novembre de 2025
Lm
3, 17-26; Salm 22 i Lc 23, 44,46,50,52-53
El profeta Jeremies ens diu a sí mateix: «No tinc futur ni esperança.»
Podria ser aquest el nostre estat d’ànim davant la mort, la nostra i la dels
nostres éssers estimats i amics.
La mort apareix davant dels nostres ulls en un moment o altre, sempre a desgrat, moltes vegades de manera imprevista, quan res no fa pensar que viurem aquesta experiència i d’altres vegades la vivim unida a una llarga experiència de dolor.
A vegades la podem veure com un càstig i d’altres fins i tot com un alliberament davant del dolor del món.
La mort forma part de la vida, sembla aquesta afirmació contradictòria, però si hi pensem bé de la mort ningú no s’evadeix, fins i tot s’ha dit molts cops que a tots ens iguala, perquè és cert que tots morim i que com diu l’Escriptura «Vaig sortir nu de les entranyes de la mare i nu hi tornaré. El Senyor ho dona, ell mateix ho pren.» (Jb 1,21).
O per dir-ho en paraules del papa Francesc en un to més planer: «Mai he vist, darrere d'un cotxe fúnebre, un camió de mudances! Ens n’anirem sols, sense res en les butxaques del sudari: res. Perquè el sudari no té butxaques.» (9 de febrer de 2022).
Ens n’anem sols en cert sentit i sí que és així, però marxem sense res a les butxaques perquè allò de més valuós, el nostre amor, el deixem als qui ens han estimat i hem estimat. L’amor no mor mai, diem, i és ben cert perquè darrera l’amor hi ha Déu, perquè Déu és amor.
El seu amor és tan gran que es va fer home per morir com nosaltres i morint poder vèncer la mort des de dins mateix de la seva naturalesa. Recordem allò que proclamem en el Credo, que Crist després de ser crucificat i de morir a la creu, davallà al regne de la mort i des d’allí ressuscità i ressuscitant ens obri també a nosaltres les portes de la vida eterna.
Crist va morir vertaderament. Aquest article de la nostra fe és el que ens obre la porta de l’esperança. «Per la fe en la resurrecció nosaltres podem mirar a l'abisme de la mort sense que la por ens aclapari.» (Papa Francesc 9 de febrer de 2022).
Si tenim la certesa de que hem de morir, si estem certs de que els nostres estimats han mort, hem de tenir la mateixa certesa de que ells i nosaltres participarem de la resurrecció de Crist.
Aquesta realitat que sabem per la fe ens posa davant de la mort l’evidència de que moltes qüestions mundanes amb la mort es redimensionen.
Preguem avui pels nostres germans i germanes difunts, especialment els que han mort al llarg d’aquest darrer any. La seva absència ens entristeix però ens cal mirar més enllà, mirar amb els ulls de la fe sempre esperançats i així podrem veure la llum d’aquella vida que avui demanem pels nostres difunts i que demanem també un dia per a nosaltres.
Com serà tot això és aquest un gran interrogant que ens surt al pas, fins i tot la manca de respostes concretes ens neguiteja. Sols la confiança en Crist per la fe ens obre una nova perspectiva, sabem que Ell viu eternament, aquell home que moria sol i abandonat a la creu va sortir del sepulcre i Ell és la nostra esperança.
«Aquesta “esperança futura” anima el nostre record i la nostra oració en aquest dia. No es tracta d'una il·lusió que serveix per a mitigar el dolor per la separació de les persones estimades, ni tampoc un simple optimisme humà, sinó de l'esperança fundada en la resurrecció de Jesús, que ha vençut a la mort i ha obert també per a nosaltres el pas cap a la plenitud de la vida.» (Lleó XIV 2 de novembre de 2025).
Aquesta esperança és la que ens mou a pregar pels nostres difunts. No és simple enyorança, és fe en Crist mort i ressuscitat, certs de que l’amor venç a la mort, aquell amor que ens reunirà un dia amb els nostres estimats.
Un amor que ve de Déu que tant ens estima. Mentrestant ara i aquí la nostra pregària ens uneix als difunts, ens acosta a ells, en l'espera de trobar-los novament en l'alegria de l'eternitat que Crist ens ha promès i en la que creiem.