Dedicació
de la Basílica del Laterà
Festa
Sant
Martí d’Empúries
Diumenge
9 de novembre de 2025
Ez
47,1-2.8-9.12; Salm 45,2-3.5-6.8-9; 1C 3,9b-13.16-17 i Jo 2,13-22
Celebrem
avui d’una banda la dedicació de la basílica de sant Joan del Laterà a Roma l’any
324 i celebrem també la memòria de sant Martí de Tours. Celebrar la dedicació
de la catedral de Roma, la seu del bisbe de Roma, que és avui el papa Lleó XIV,
significa recordar els lligams amb l’Església universal. Cadascun de nosaltres
viu la seva fe en relació personal amb Déu, ens agrupem en parròquies per viure
aquesta fe i un conjunt de parròquies formen una diòcesis, en el nostre cas la
de Girona i totes les diòcesis juntes formen l’Església universal que te com a
cap al papa.
L’Església doncs te una triple dimensió: personal, diocesana i universal. Així un temple és certament el lloc on ens reunim per viure la fe en comunitat, per celebrar-hi els sagraments, per fer-hi present a Crist. Jesús ens deia que «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d'ells.» (Mt 18,20); però per que Crist hi sigui present quan ens reunim cal que nosaltres ho creguem així, cal la nostra fe. És aquesta fe que ens omple l’ànima la que ens fa vertaders temples de Déu, pedres vives d’aquest temple que te a Crist com a pedra angular. Som temple de Déu, però un temple que cal que cuidem, perquè corre el risc d’omplir-se de coses supèrflues, vanes, de canvistes i de venedors com aquell temple de Jerusalem on Jesús pujà a pregar i es trobà ple d’usos que l’allunyaven de ser aquella casa d’oració pel que havia estat edificat.
Som pedres vives del temple de Déu però ens cal no perdre de vista que l’Esperit de Déu que habita en nosaltres vol que manifestem, a través de les nostres obres, aquesta realitat. Com ho feu sant Martí de Tours, una vida la seva dedicada a Déu, però pendent de les necessitats dels altres. El seu gest de compartir allò que en aquell moment tenia, partint la seva capa per donar-ne una part a qui tenia fred, és una mostra de que fe i obres han d’anar unides. Fou un humil acte de caritat fraterna essent encara un jove soldat, però trobant en el seu camí a aquell pobre tremolant de fred; trobà a Crist i el seu gest meresqué que durant la nit se li aparegués en somni el mateix Jesús, somrient, embolicat en aquella mateixa capa. Era l’acompliment d’allò que ens diu Jesús: «tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.» (Mt 25,40).
Sant Martí fou «aquell home extraordinari, que ni el treball no va doblegar, ni la mateixa mort no podia vèncer.», en paraules de Sulpici Sever. Es diu d’ell que era respectuós i comprensiu amb tots, que tractava al seu servent com a un germà, i que evitava les diversions vulgars. L’exemple d’aquest antic soldat, esdevingut monjo, sacerdot i bisbe és l’exemple d’un cercador de Crist infatigable i generós, que no volent anteposar res al Crist estimava generosament als germans, sense distinció, sense fer accepció de persones, els conegués o no.
Avui, com al segle IV, moltes coses ens empenyen a deixar de banda als altres, sovint ens fa nosa ni que sigui tant sols veure la necessitat dels altres, especialment dels qui considerem diferents a nosaltres. Sant Martí, com Crist mateix havia fet, no va mirar qui era aquell qui li sortia al pas mort de fred, simplement va veure que passava fred i el va ajudar com bonament pogué fer-ho en aquell moment. Com escriu el papa Lleó XIV en la seva primera exhortació apostòlica: «A aquells entre nosaltres que som poc propensos a gestos gratuïts, sense cap interès, la Paraula de Déu ens indica que la generositat envers els pobres és un veritable bé per a qui la practica; de fet, comportant-nos així, som estimats per Déu de manera especial.» (Dilexit te, 33).
Sant Martí fou un sòlid edifici construït per Déu i el seu exemple ens ajuda a ser-ho també nosaltres. Per ser-ho no calen grans gestos, amb coses simples n’hi ha prou; simplicitat que ha d’anar unida a la generositat i a aquestes dues coses ens hi mou l’amor: a Déu i als altres.