Diumenge
XXXIII Durant L'any / Cicle C
Festa major de sant Iscle i santa Victòria
Parròquia de
Sant Iscle i santa Victòria a Bàscara
Diumenge 16 de novembre de 2025
Ml 3,19-20a; Salm 97,5-6.7-9b.9cd;
2Te 3,7-12 i Lc 21,5-19
Veure sortir el sol de la felicitat, aquell sol de raigs saludables és la
nostra esperança. Som en les darreres setmanes de l’any litúrgic, ja a les
portes de l’advent que és el temps que ens prepara pel Nadal. La litúrgia posa
l’accent més enllà del nostre dia a dia, de les nostres fatigues, neguits i
angoixes; ens ve a mostrar com tot això un dia serà superat i que la vida que
ens ofereix Crist, quan acabi la d’aquí, és infinitament superior a la joia que
avui podem experimentar.
Les lectures d’aquest diumenge ens mostren situacions ben contrastades: l’orgull que porta a la injustícia davant dels qui veneren el nom del Senyor; els qui viuen desvagats i a més es posen on no els demanen davant dels qui s’escarrassen per treballar dia i nit; els qui volen enganyar davant dels qui gaudiran de l’ajut del Senyor en el moment de la dificultat. Tenim davant nostre cada dia l’opció de viure com a creients, com a seguidors de Crist o de posar per davant els nostres interessos i oblidar-nos del manament del Senyor que ens convida a estimar-lo a Ell i als altres, perquè no hi pot haver amor a Déu si no hi ha amor als germans.
Sembla que els temps de Jesús eren terribles: guerres, revoltes, destruccions, terratrèmols, fams i pestes. De fet no és massa diferent al que vivim als nostres dies, res de tot això ha desaparegut i l’home, fonamentalment per orgull, segueix desencadenant guerres, segueix afavorint les condicions perquè hi hagi fam al món i quan ens trobem davant dels desastres que pot causar la natura o bé no hi posem res de la nostra part per mirar d’evitar-les o prevenir-les o bé fins i tot negligim l’atenció als qui en son víctimes o no ajudem a evitar-los el perill amb negligències i suposats oblits. Així ho visqueren els sants màrtirs Iscle i Victòria.
Crist ens convida a mirar una mica més lluny, a no deixar-nos enlluernar per aquest dia a dia que ens fa creure que tot està ja fet. Crist ens convida a confiar en Ell i cal a dir que això no sempre és fàcil, moltes vegades se’ns fa molt difícil. Quan arriba la malaltia al nostre voltant, quan les coses no van de cara i sobretot quan veiem com va el nostre món sembla que queda poc marge per a la confiança i tampoc per a l’esperança.
Per generar esperança, que és al que ens convidava el papa Francesc a generar en aquest any jubilar que està a punt d’acabar, cal primer que tot que no nosaltres confiem en Déu i que confiem en que encara que sigui una mínima part d’aquesta esperança, està a les nostres mans generar-la. Confiar primer que tot en aquesta promesa de Crist: «No es perdrà ni un dels vostres cabells.» Confiar després en que hi podem posar de la nostra part, que no ens podem quedar passius davant del sofriment dels altres i no sols pel simple fet de que si els altres es queden impassibles davant del nostre sofriment o dels nostres estimats això ens dol, sinó que ens ha de moure sempre aquest amor que és reflex de l’amor que Déu ens té. Celebrem aquest diumenge la jornada dedicada a la pobresa.
El papa Francesc ens deia en iniciar aquest any jubilar que hem de donar: «esperança per als milions de pobres, que sovint no tenen el més necessari per a viure. Enfront de la successió d’onades de pobresa sempre noves, hi ha el risc d’acostumar-se i resignar-se. Però no podem apartar la mirada de situacions tan dramàtiques, que avui es constaten a tot arreu i no només en determinades zones del món. Trobem cada dia persones pobres o empobrides que a vegades poden ser els nostres veïns.» (Spes non confundit, 15). Acostumar-nos, resignar-nos-hi, pensar que no s’hi pot fer res, no és estimar perquè alguna cosa, per petita que sigui, està a les nostres mans.