Catedral de Girona
Diumenge 2 de novembre 2025
Job 19,1.23-27, Salm 22, Rm 6,3-9 i Lc 12,35-40
Job arriba
al límit de la desesperació, ho tenia tot i Déu l’ha posat a provat i ho ha
perdut tot llevat de la vida; no te cap altra esperança que la certesa de que
el seu defensor li farà costat. La història de Job és molt similar a moltes que
tanta gent ha viscut al llarg dels temps i viu també avui, la tragèdia de viure
una vida on tot es gira en contra, on no sembla haver-hi altra consol que una
mirada per damunt de la realitat cap una realitat absoluta, perquè al seu voltant
no hi ha cap llavor d’esperança. Viure a vegades no sembla un regal, la
malaltia, el dolor per la pèrdua dels éssers estimats, el remordiment per una
culpa comesa, la privació de llibertat, la dependència de tantes coses que ens
porten a viure en l’esclavatge, la inexistència de recursos per a viure
dignament; és la vida viscuda des de la
desesperació o el desencís.
Crist va
venir a portar esperança al món, una esperança que davant de tanta desesperança
sembla actuar contra tota lògica humana. Però no hi ha res més cert que el que
ens ha dit sant Pau, nosaltres hem estat plantats vora Crist per la mort, una
mort que forma part de la mateixa naturalesa humana i una mort que Crist va
voler compartir. No la va compartir per limitar-se a fer un gest de
solidaritat, que ja de per si hauria sigut prou generós; va voler compartir-la
per vèncer-la, per davant la desesperança que als nostres ulls significa la
mort, portar-nos l’esperança de ser semblants a Ell també per la resurrecció.
És cert que no sabem com serà tot això per a nosaltres, ni com ha estat per als nostres essers estimats que ja ens han deixat; però tenim la certesa per la fe de que si morim amb Crist viurem també amb Ell. La certesa de que Crist ressuscitant ha fet que la mort no tingui ja cap poder sobre la vida. Des d’aquesta certesa preguem avui pels nostres difunts.
Pregar pels difunts certament ens consola perquè ens els fa presents quan de fet ja no son entre nosaltres; però pregar per ells va molt més enllà d’un consol fugisser, pregar pels difunts es manifestar la nostra confiança en el Senyor, en la seva misericòrdia i en el seu amor immens per l’home.
La mort arriba a vegades d’improvís, sovint massa aviat, alguns cops sense avisar, d’altres després d’un sofriment gran. El Senyor ens va alertar d’aquesta circumstància i de la necessitat d’estar sempre a punt. No vol dir això que hem de tenir una fixació obsessiva que ens paralitzi; perquè la vida que vivim aquí primer que tot és un regal de Déu i després l’hem de veure com quelcom que no acaba aquí, sinó que va molt més enllà de la realitat que veiem; una realitat però indispensable per poder conèixer la vida que podrem viure amb Crist.
Estar a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos és el que ens convida Crist a fer, és la manera que ens recomana d’estar preparats; i estar a punt vol dir també viure ara i aquí amb generositat: estimant a Déu amb totes les nostres forces i als germans com a nosaltres mateixos. Si no és així, si el llum de l’amor als germans no està encès o no tenim el cos cenyit per l’amor a Déu, no estarem pas preparats.
La mort ens obre les portes a una nova vida; però per entrar-hi cal estar a punt. Sempre hi ha ocasió per al descuit, per haver descurat aquest amor que ha de guiar la nostra vida i és aleshores que ens cal acudir a la misericòrdia de Déu. Nosaltres no ens guanyem aquesta vida en Crist, és Crist qui ens la dona. Pregar doncs pels difunts és demanar al Senyor que els aculli, que valori tot allò de bo que han fet i perdoni tot allò de no tant bo que ha omplert també les seves vides com omple les nostres.
La celebració de la diada de Tots Sants i tot seguit la dels fidels difunts venen a ser complementaries; si ahir celebràvem a tots aquells que ja gaudeixen de la gloria eterna i dels quals no en tenim coneixement cert, avui encomanem a tots els difunts perquè aquesta gloria la visquin també ells. Ho fem amb amor cap a ells, ho fem confiats en la misericòrdia de Déu i ho fem sobretot esperançats de que la mort ja no te la darrera paraula, en Crist i per Crist qui te la darrera paraula és la vida.