Diumenge de Rams
La Passió del Senyor / Cicle A
9 d’abril de 2017
Mt 21,1-11; Is 50,4-7; Salm
21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66
Ha arribat
l’hora, s’acosta el moment de Jesús. Es veia a venir, fa dies que els relats
evangèlics de sant Joan ens mostren com han intentat d’agafar-lo però Jesús
se’ls ha escapolit de les mans. Fins i tot ja havien agafat pedres per
tirar-los-hi; però Ell se’ls ha esmunyit i ha sortit del temple, perquè encara
no era la seva hora. Ressuscitant morts, com fa pocs dies a Llàtzer, donant la
vista als cecs, fent caminar als invàlids, alliberant als endimoniats, obrint
l’oïda dels sords, donant esperança als pobres; la cosa ha anat massa lluny i
són ja molts els qui creuen que Ell és el Messies el Fill de Déu. Jesús ha acabat
per preocupar greument als sacerdots i als fariseus, que reunits al Sanedrí han
decidit posar fi a aquest mal de cap; perquè és millor que un sol home mori pel
poble que no pas tot el poble es perdi i fins i tot el temple acabi essent destruït.
I avui n’han tingut la prova quan molts de la ciutat han sortit al carrer i
Jerusalem s’ha agitat mentre molts entapissaven el terra amb els seus mantells,
l’encatifaven amb branques i l’aclamaven com a Fill de David i enviat del Senyor.
Tot ha succeït perquè s’acomplís el pla de Déu i el que el profeta havia
anunciat, el rei ha fet la seva entrada muntat humilment en una somera. Jesús
s’ha reconegut com el servent de Déu de qui parla el profeta Isaïes, aquell que
ha vingut per nosaltres, per tu i per mi, per molts.
Es veia a
venir, perquè tot i que Déu havia parlat al seu poble, a molts, en moltes
ocasions i de moltes maneres per boca dels profetes, no n’havien fet cas. Ara
en aquests dies que són els definitius, en aquesta hora, en aquest moment; ens
parla, se’ns mostra en la persona del Fill. Ell que és de condició divina ni
s’ha resistit, ni s’ha fet enrere; obedient com és, per acomplir així el pla de
salvació que el Pare ha establert. Home com qualsevol de nosaltres, llevat del
pecat, ha assumit la nostra condició humana fins a la mort i una mort en creu. L’han
agafat armats amb espases i garrots com si fos un bandoler quan l’havien tingut
assegut al temple ensenyant i no l’havien detingut. Ara ha begut el calze de
l’amargor de la traïció d’un amic, de la negació dels seus més íntims, de
l’escarni i de la burla dels qui l’havien aclamat pels carrers, de la
flagel·lació i de la crucifixió entre dos lladres a mans dels romans i de tanta
solitud que l’ha fet exclamar «Déu meu, Déu meu ¿per què m’heu abandonat?» Però
ni en el moment de més angoixa, a Getsemaní o al calvari, no ha volgut fer altre
cosa que la voluntat del Pare.
Sembla que
tot ha acabat quan han fet rodolar una gran pedra i el seu cos, durament
castigat i ara amortallat, ha quedat tancat en un sepulcre nou. Sols unes
dones, Maria Magdalena i l’altra Maria l’han acompanyat fins al final i han
restat assegudes davant el sepulcre, com a l’espera. Ens ha deixat però el seu
cos i la seva sang, la sang de l’aliança vessada per molts, i anunci del vi
novell que beurà amb nosaltres en el Regne del Pare. Jesús ha vingut per
nosaltres i cadascun de nosaltres sap, ha de saber, que Jesús ha vingut per ell,
per tu i per mi, per molts; perquè la missió de Jesús és absolutament concreta,
s’extèn al passat, al present i al futur i també a cadascun de nosaltres que
som i ens sabem, estimats i reconeguts per Jesús. La salvació és individual i concreta,
per a cada home i per a cada dona i se’ns ofereix quan en comunitat celebrem el
seu memorial, l’Eucaristia, i passem a formar part dels molts pels qui ha
vingut Jesús.
Avui per
disposició dels nostres bisbes, seguint les
indicacions del Papa Benet XVI de l’any 2012, entrà en vigor un petit canvi en
la fórmula central de la pregària eucarística. En la consagració del calze
direm «per molts» enlloc de «per tots». L’expressió «per molts», si
bé queda oberta a la inclusió de tota persona humana, reflecteix el fet que la
salvació no s’esdevé de forma mecànica, sense la nostra voluntat o participació;
perquè la salvació respecta la nostra llibertat de dir-li si o no, d’afirmar o
de negar a Jesús. Els creients estem convidats a acceptar per la fe el do que
se’ns ofereix i a rebre’l com a do de la vida sobrenatural que es dóna als qui
participem d’aquest misteri, fent-ne la pròpia vida, per tal de poder ser
comptats entre els «molts». És la nostra responsabilitat i és personal, pel fet
de ser cridats per Jesús directament a la seva taula: ell que ha patit «per
nosaltres», «per tu», «per mi». Nosaltres, els «molts» tenim responsabilitat
pels «tots». La comunitat dels «molts» hem de ser un llum posat molt amunt, una
ciutat posada dalt d’una muntanya, llevat per a tothom. I aquesta és una
vocació lliure i totalment personal.
Els «molts», que som nosaltres, hem d’assumir
la responsabilitat pels «tots», conscients de la nostra pròpia missió. Com
escrivia el Papa Benet, tot i que en la societat actual tinguem la sensació de
no ser en absolut «molts», sinó «molt pocs», una petita multitud, que minva
sense parar, però tanmateix, som «molts» els qui estem cridats a ser llum per a
tots, exemple per a tots. No és pas minsa la nostra responsabilitat en haver-la
acceptat i entrat a formar part dels «molts» que han de servir de llevat de
salvació per a tots. A la porta del sepulcre hi resten unes dones, que
representen l’esperança de molts i hi vigilen uns guardes, que tant bé com
saben intenten d’evitar el pla de salvació, i que representen la desesperança
d’uns quants. Uns molts, agraïts perquè ens ha cridat a la seva Església, i que
davant el sepulcre, segellat i vigilat, sabem que no tot ha acabat, que aquest
home és realment el Fill de Déu i que al tercer dia ressuscitarà i ressuscitant
ens donarà la vida eterna. D’aquest molts n’hem de fer un tots amb el nostre
testimoni. Molts per a donar raó de que Déu ha donat a Jesucrist aquell nom que
està per damunt de tot altre nom. Molts testimonis per a que tots els llavis
reconeguin que Jesucrist és Senyor a glòria de Déu Pare.