Diumenge XXII durant l'any / Cicle A

Diumenge XXII durant l'any / Cicle A

30 d’agost de 2020

Jr 20,7-9; Salm 62,2.3-4.5-6.8-9; Rm 12,1-2 i Mt 16,21-27

«Fuig d’aquí, Satanàs». Pere es deuria quedar ben colpit per aquestes paraules de Jesús. Ell creia fer un bé i es va robar rebent un dels pitjors retrets que li podia dirigir el Mestre, qualificar-lo de Satanàs. Certament Pere no pensa com Déu sinó com els homes; per això s’adormirà i no vetllarà a Getsemaní; per això el negarà tres cops al pati de la casa del gran sacerdot; per això estarà ben lluny dels peus de la creu, posant distància a la por; per això aquell matí del primer dia de la setmana no serà capaç de veure i creure. Encara no ha ofert al Senyor tot el que és, segueix emmotllat al món present i no sap reconèixer quina és la voluntat de Déu, reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte.

Jesús, com Jeremies, anuncia devastacions, sofriments, mort; però sols Crist anuncia una gran esperança, la resurrecció. Potser Pere després d’escoltar tant negres vaticinis no va arribar ni a sentir aquesta darrera frase de Jesús i volent fer un bé intentava ni més ni menys que impedir la nostra salvació, potser pensant que ni tant elevat fi justificava aquets mitjans.

Sense creu no hi ha resurrecció, sense Divendres Sant no hi ha matí de Pasqua, sense mort no hi ha gloria. Per anar amb Crist cal negar-nos a nosaltres mateixos; per guanyar la vida, cal perdre-la per Crist,  per acompanyar a Crist cal prendre la creu.

Què ens impedeix de fer-ho? Qui ens impedeix de prendre la creu i de seguir a Jesús? Cap altre que Satanàs, del qual ens diu el Papa Francesc que no ens pensem que és un mite, una representació, un símbol, una figura o una idea perquè aquest engany ens duu a abaixar els braços, a descuidar-nos i a quedar més exposats, perquè Satanàs no necessita posseir-nos en té prou en enverinar-nos amb l’odi, amb la tristesa, amb l’enveja, amb els vicis i mentre nosaltres abaixem la guàrdia, ell ho aprofita per a destruir la nostra vida, les nostres famílies i les nostres comunitats (Cf. Gaudete et exultate, 161).

Jesús sap de que parla, ja ha viscut la temptació, ho ha fet al desert, i encara la viurà, fins al darrer moment, la de defugir de fer allò que ha vingut a fer, la voluntat del Pare. Crist serà temptat en tant que com a home per ajudar-nos a vèncer la nostra pròpia temptació, per enfortir-nos davant de l’atac del maligne. 

Pere sempre tant vehement creient de fer un favor a Crist està servint de fet d’instrument al diable i quantes vegades no som també nosaltres instruments de Satanàs, missatgers no pas de la Paraula del Senyor com Jeremies, sinó que som seduïts i ens deixem seduir pel mal, per la murmuració, per la mentida, per la traïció, per la calumnia; creient sens dubte que és allò que ens convé més que cap altra cosa per arribar allí on volem arribar. No pensem com Déu sinó com els homes.

Així el Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica Alegreu-vos i celebreu-ho tot parlant de la santedat, de com esdevenir sants de la porta del costat, ens prevé del maligne contra el que hem de lluitar amb totes les nostres forces amb les armes que tenim a l’abast com ara la fe que s’expressa en la pregària, la meditació de la Paraula de Déu, la participació en l’Eucaristia, les obres de caritat, el compromís amb els germans i la reconciliació sacramental (Cf. Gaudete et exultate, 162).

Estiguem alerta, Satanàs aprofita qualsevol escletxa que deixem per entrar al nostre interior i fer de les seves. Tant sols obrint els nostres cors al Fill de l’home que vindrà en la gloria del seu Pare, serem capaços de resistir i esdevenir com Pere testimonis de fe, com ell que a la fi esdevingué pedra on edificar l’Església.

Sant Bartomeu

Sant Bartomeu

24 d‘agost de 2020

Monestir de Carmelites Descalces de Tarragona

Ap 21,9b-14; Salm 144,10-11.12-13ab.17-18; Jo 1,45-51

«Vine, que et faré veure la núvia, l’esposa de l’anyell» diu l’àngel del llibre de l’Apocalipsi. La figura de l’Església com l’esposa de Crist és ben present en el Nou Testament i està prefigurada ja en l’Antic. Aquesta ciutat resplendent, amb una gran muralla fonamentada sobre els dotze apòstols és la Jerusalem celestial, de la que l’Església aquí i ara n’és tant sols una prefiguració, un tast. És cap a aquesta Jerusalem celestial cap a la que anem, cap a la que dirigim els nostres passos, a la que somiem d’arribar; en paraules de santa Teresa «no será ir a tierra extraña, sino propia, pues es a la de quien tanto amamos y nos ama» (Camino de Perfección, 70,3). Tenir-la com a pròpia ha de ser el nostre objectiu en aquesta vida, pròpia perquè és l’Església celestial que té en Jesucrist el seu gran i únic sacerdot, Ell qui tant ens estima, fins a l’extrem i a qui hem d’estimar en Ell i en els germans.

Sols l’amor a Crist i en Crist ens pot portar a la ciutat celestial, però ens cal anar-hi, fer camí cap a aquesta nova i eterna pàtria i l’únic camí és Crist. «Vine i ho veuràs», diu Felip a Natanael, a qui la tradició identifica amb Bartomeu. Una fe feble la de Natanael, que va de l’escepticisme sobre si res de bo pot sortir de Natzaret a l’entusiasme d’una confessió sobre el caràcter messiànic de Jesús massa simple, circumstancial, prematura. Caldrà que vegi coses més grans, caldrà que vegi obert el cel i els àngels de Déu pujant i baixant, caldrà que vegi la ciutat celestial, tot passant pel martiri, per donar testimoni de Crist amb la seva pròpia vida.

Que va ser la vida de Teresa de Jesús si no una constant recerca d’aquesta ciutat? Una constant recerca de l’amor de Crist, un sentir-se estimada i estimar a Crist? Malgrat els sofriments, malgrat els entrebancs, malgrat el dolor. D’ella es podia també dir que era una creient digna d’aquest nom, una dona que no enganyava; però fins i tot per a ella el camí no fou fàcil, malgrat de sentir al Senyor a prop perquè certament l’invocava amb sinceritat, hagué de vèncer moltes dificultats, també ella tingué les seves nits fosques que tant sols l’esperança en una albada com la d’aquell diumenge de la resurrecció podia esvair.

«Quienes de veras aman a Dios, todo lo bueno aman, todo lo bueno quieren, todo lo bueno favorecen, todo lo bueno loan, con los buenos se juntan siempre y los favorecen y defienden. No aman sino verdades y cosa que sea digna de amar.» (Camino de perfección, 40, 3).

Al Regne de Déu, a la Jerusalem celestial, sols s’hi pot arribar per la persona del Fill, del Senyor, el Crist, que ens portà la bona nova de l'evangeli, per a la nostra salvació. Sols hi ha una manera de recórrer aquest camí, i és amb la motxilla de la caritat a l’espatlla, ben carregada d’amor, estimant a Déu i al proïsme, seguint l'esperit de les benaurances. Sols ens estalviarem de caure, d’ensopegar al llarg del camí amb les nostres mancances, recolzats en la gaita del compromís amb la fe, l'esperança i la caritat, que ens ha de permetre de viure com a vertaders testimonis de l'Evangeli, vertaders testimonis de l’amor de Déu.

L’amor mogué a Teresa de Jesús a sortir de la seva incerta però acomodatícia realitat per emprendre una aventura d’amor, que tingué en la fundació del convent de sant Josep a Avila tant sols un inici. Tota la seva vida fou una mostra de que qui la movia era Crist, sols Ell era qui l’empenyia, qui li donava la força del seu amor. «Trataba mucho de Dios, de manera que edificaba a todas, y se espantaban de la paciencia que el Señor me daba; porque, a no venir de mano de Su Majestad, parecía imposible poder sufrir tanto mal con tanto contento.» (Vida, 6,2).

En pot sortir res de bo de nosaltres? Sí, hi tant, si deixem actuar al Senyor, si ens deixem amarar del seu amor, si no deixem mai de tenir els ulls fits en Ell. Com els tingué Felip que sabia que calia anar-hi per veure. Com els tingué Natanael per veure-ho amb els seus propis ulls i deixar-se de judicis massa simples. Com els tingué Teresa de Jesús que arribà a veure coses molt més grans que les que podia haver imaginat mai. La força de tots plegats fou l’amor d’aquell Crist que li digué a Teresa: «¿Sabes qué es amarme con verdad? Entender que todo es mentira lo que no es agradable a mí. Con claridad verás esto que ahora no entiendes, en lo que aprovecha a tu alma.» (Libro de la vida, 40,1).

Sant Bernat

Sant Bernat

20 d‘agost de 2020

Sa 7,7-10.15-16; Salm 62; Fl 3,17-4,1; Jn 17, 20-26

Bernat de Claravall fou un enamorat de Crist, l’amor a Crist fou el motor de tota la seva vida i el fonament de la seva doctrina. Un amor a Déu encarnat en la realitat del misteri de la salvació, Crist fill de Déu fet home en el sí virginal de Maria, la Mare de Déu el segon fonament de l’espiritualitat de Bernat. Com arribà Bernat de Fontaines a esdevenir el que algun monjo estudiós de la seva figura ha denominat com un bell miracle de Déu?

Amor a Déu

Ens ho ha dit el llibre de la Saviesa, Bernat cercà Crist i trobà en el Senyor aquell qui li donà enteniment i esperit de saviesa per tal de parlar sempre d’acord amb la seva voluntat i fidel a la fe, que feu que el seu pensament mai no es desdigues dels dons que el Senyor li havia fet. La seva força per recórrer aquest camí fou l’amor; d’antuvi un amor interessat de Déu quan descobreix que sense Ell no hi ha vertadera felicitat, que el seu estil de viure fins aleshores era contrari a la creu de Crist i s’encaminava a la perdició. En paraules seves: «No s’estima a Déu sense premi, tot i que cal estimar sense posar l’objectiu en el premi. Perquè la caritat vertadera no pot pas quedar sense fruit i, amb tot, no és necessària, perquè no cerca els seus propis interessos» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics, 7,17).

En Bernat s’acomplí allò que diu Siràcida: «si el Senyor, el Gran, ho vol així, quedarà ple de l'esperit d'intel·ligència; escamparà com la pluja el missatge de la seva saviesa i, quan pregui, donarà gràcies al Senyor. Adquirirà l'encert en el consell i en el saber i reflexionarà sobre els secrets del Senyor. Escamparà la instrucció que li van ensenyar i es gloriarà de la Llei de l'aliança que va rebre del Senyor.» (Sir 39,6-8).

Amor per Déu

El camí de recerca de sant Bernat no acabà fins aquell 20 d’agost de 1153 en que es trobà amb aquell a qui al llarg de tota la seva vida havia cercat, aquell de qui anhelava poder veure el seu rostre. En el seu camí cap a Crist, que recorregué de manera infatigable i imparable, descobrí el vertader sentit de l’amor a Déu i superant la concepció de l’amor interessat, arribà a aquell amor desinteressat, que més enllà d’ajudar-nos a superar els nostres mancaments, les febleses tant físiques com morals, els nostres pecats; ens porta a veure en el Senyor el guia de la saviesa, el qui ens porta pel bon camí si ens lliurem a Ell amb tot el nostre enteniment i tot l’art d’obrar el bé. La seva doctrina no és sinó la descripció, la narració d’aquest camí personal que no es pot deslligar en cap moment de l’acció de l’Esperit sobre Bernat i la seva constant i continuada conversió de cor. Diu sant Bernat que: «La causa d’estimar a Déu és Déu. Perquè Ell és la causa  eficient i final del seu amor. Ell mateix dona l’ocasió, Ell mateix cria l’afecte, Ell mateix consuma el desig. Ell feu o millor dit es feu per ser estimat.» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics, 7,22).  

Amor en Déu

Així Bernat de Claravall esdevé model de monjos, situant la seva ciutadania al cel, maldant per anar configurant-se al cos gloriós de Crist, fits els ulls en el Salvador, no desesperant mai d’aquesta esperança. Contà per aquesta tasca amb fortíssimes i esplèndides armes: la gràcia de Déu, la humilitat de cor i la força de la pregària amarada en la Paraula de Déu, en la mateixa Escriptura que el nodrí tal com la iconografia el representa essent nodrit per Maria, la Mare de Déu i Mare de l’Església, aquella al sí de la qual la Paraula es va fer home per obra de l’Esperit Sant. En paraules de Bernat «quan Déu estima, no vol altra cosa que ser estimat, ja que no estima sinó perquè se l’estimi, sabent que amb aquest mateix amor han de ser feliços els qui l’estimen.» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics, 84,4)

El Senyor concedí a Bernat la força d’una oratòria que esdevingué la millor eina per a difondre la bona nova de l’Evangeli i gràcies a la seva paraula molts refermaren i refermen la nostra fe perquè veiem en Bernat un enviat de Déu, definit com el darrer pare de l’Església, que havent conegut que el Senyor l’enviava ens ha ajudat a conèixer el seu nom.

La força de l’amor a Déu, per Déu i en Déu.

I la força de tot plegat fou l’amor, arribant la seva ànima a no desitjar cap altra cosa que Déu. Bernat fou un enamorat de Crist, l’amic de Crist tal com ens el representa la iconografia amb el crucificat desclavat de la creu per abraçar-lo amb aquell amor que tal volta sols la seva Mare, Maria, superà amb escreix. L’amor a Crist, a Maria i a l’Església són els fonaments de Bernat de Claravall, un amor que donà fruits tant abundants en la seva vida i en la seva obra i esdevé així model per a nosaltres. Com escrivia el Papa Pius XII: «Encara que no tots poden aconseguir el cim d'aquella divina contemplació, de la qual Bernat parla amb tan elevades paraules i sentències; encara que no tots poden unir-se tan íntimament amb Déu que se sentin enllaçats de manera misteriosa amb el Bé suprem amb vincles de celestial matrimoni, malgrat això, tots poden i han d'aixecar l’ànima d'aquestes coses terrenals vers les celestials i estimar amb fervorosa voluntat al suprem donador de tots els béns.» (Doctor Mellifluus, 3). Que sant Bernat ens hi ajudi.

Assumpció de la Mare de Déu

Assumpció de la Mare de Déu

15 d'agost 2020

Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Salm 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Al monestir de Boulaur hi ha arribat fa unes setmanes, procedent del monestir de Santa Maria del Desert que com molts altres monestirs a França està a punt de tancar les seves portes, una escultura que representa la mort de sant Josep. És realment una escena poc habitual en el imaginari religiós però molt significativa. En ella sant Josep recolza el seu cap sobre ells genolls de Jesús que l’acull als seus braços, als seus peus en recollida oració hi ha Maria, l’esposa i la mare i Josep la mira a ella. En certa manera en aquesta imatge en el lloc de sant Josep hi podem veure representada tota la humanitat, ens hi podem veure a cadascun de nosaltres.

La nostra fe es recolza en Crist, el Fill de Déu fet home per a la nostra salvació, és Ell qui ens acull, però molts cops la nostra mirada es fixa en aquesta dona, en Maria que preservada del pecat original per tal de ser l’arca de la nova aliança, creiem que també el seu cos fou preservat de la corrupció i per això fou assumpta al cel en cos i ànima, i així com la resurrecció de Crist és l’anunci de la nostra, l’assumpció de Maria al cel és prefiguració d’allò que esperem, d’allò que desitgem, d’allò que anhelem, d’allò que demanem al Senyor. Sovint també nosaltres girem els nostres ulls vers Maria, que ens sembla una figura més a l’abast i si la mirem a ella en els ulls de Maria, en la seva vida, en la seva fe, hi veiem reflectida la imatge de Jesús el Crist.

Maria no és l’objectiu, Maria és el model de la felicitat de creure, el model de la fe simple, generosa, confiada, prudent i servicial i és en ella mateixa camí privilegiat, la porta que ens condueix cap a Crist, el nostre salvador. Maria acomplert el curs de la seva vida terrena, acomplerta la seva missió, havent concebut per obra de l’Esperit Sant, havent infantat sense deixar de ser verge, havent estat sortoses les seves entranyes per haver acollit  aquell infant i els seus pits per haver-lo criat, havent-lo acompanyat en la seva mort dels peus de la creu estant, havent acollit la bona nova de la resurrecció i havent rebut l’Esperit Sant amb els apòstols, acomplert tot això fou assumpta en cos i ànima al cel per aquell a qui havia infantat, criat i acollit a la falda un cop mort, aquest fill seu la volgué per sempre més al seu costat.

Maria és una dona d’una peça, decidida, beneïda entre totes les dones per portar a les seves entranyes un fruit beneït,  una dona feliç de creure en allò que el Senyor li ha fet saber per boca de l’àngel. Per això ella no podia esperar la fi dels temps, havia d’anar allí on el seu Fill li havia preparat una estada i està ja per sempre unida a Crist gloriós. Així com per a ella la redempció fou singular, així també ho és la seva plena victòria sobre la mort, el pecat i la corrupció de la carn; per Maria ja ha arribat l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne.

En paraules de sant Bernat: «María essent la més gran de totes i en tot, es va humiliar en tot i més que tots. Amb raó, doncs, va ser constituïda la primera de tots, la que sent en realitat la més excelsa, triava per a sí el darrer lloc. Amb raó va ser feta Senyora de tots, la que es comportava com a serventa de tots. (...) si anheleu agradar-la, imiteu la seva modèstia i humilitat. Res li escau millor a l'home, res tan necessari al cristià com la veritable humilitat i mansuetud de la que Maria és model.» (Grandeses Incomparables de María).

Què hi guanyem nosaltres amb l’assumpció de Maria? Hi guanyem l’esperança de que així com ella, mortal com nosaltres, ha estat mereixedora de la glòria eterna, així també nosaltres seguint el seu exemple meresquem un dia arribar-hi, cadascun al moment que li correspongui tot demanat que la mort ens arribi com al just Josep, en braços de Jesús i fits els ulls en Maria. 

Diumenge XIX durant l'any / Cicle A

Diumenge XIX durant l'any / Cicle A

Capella Santa Caterina

9 d’agost de 2020

1R 19,9a.11-13a; Salm 84,9ab-10.11-12.13-14 (R.: 8); Rm 9,1-5 i Mt 14,22-33

Sembla que en l’Evangeli d’avui el Senyor ens demana coses impossibles, tan impossibles com caminar sobre les aigües. No, Déu no és un Déu de demanar-nos coses impossibles, sinó d’ajudar-nos a fer possible petites coses que pas a pas, poc a poc van esdevenint grans coses. Elies esperava potser la manifestació de Déu en una gran ventada que esberlés muntanyes i esmicolés roques; en un gran terratrèmol; en un gran foc; però no, el Senyor es manifestà en un ventijol suau. El que ens demana el Senyor és confiança, és fe en Ell i així poder fer coses per als altres, sobretot per als qui més ho necessiten; sentint com l’apòstol per ells una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor.

Però hi ha un lloc on  cercar aquesta confiança, hi ha una manera per refermar la fe, una manera privilegiada i aquesta no és altra que la pregària. El mateix Jesús ens ho mostra molts cops al llarg dels relats evangèlics. Avui obliga als apòstols a pujar a la barca i a anar cap a l’altra riba i Ell acomiada a aquella multitud que havia alimentat amb uns pocs pans i uns pocs peixos i se’n va a la muntanya tot sol per pregar i al vespre encara era allà tot sol, fins a la matinada. Ell amb la força de la pregària va cap als deixebles caminant sobre les aigües, és a dir passant per sobre dels inconvenients com ara les ones o els vents contraris, tot allò que als apòstols els amoïna i els acaba per esverar i fer cridar de por quan creuen veure una fantasma. Sovint tenim por, sovint dubten, tenim poca fe i aleshores ens veiem incapaços de superar les dificultats, se’ns fan una muntanya i esdevenen per a nosaltres com a fantasmes.

Però fins i tot al cap i a la fi Pere es confia en el Senyor, quan s’acovardeix i creu enfonsar-se llança la mà cap a Jesús convençut de que Ell el salvarà. Això els fa exclamar «realment sou el Fill de Déu», aquí Jesús podria dir-los com dirà a Tomàs després de la resurrecció «Perquè has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!» (Jn 20,29).

Avui l’Església celebra una santa màrtir i patrona d’Europa, és santa Teresa Beneta de la Creu, Edith Stein; que de família jueva esdevingué carmelita i com tants altres d’ascendència jueva fou assassinada en un camp de concentració nazi. Ella fou d’aquells que sense veure cregueren dels que confiaran en el Senyor, d’aquells que ni vents tant forts com una bogeria com el nazisme, ni ones tant grans com veure la mort i la desolació en un camp de concentració,  no la feren enfonsar en el dubte, no feren trontollar la seva fe. Sant Joan Pau II la definí així en la seva canonització « l'amor a Crist va ser el foc que va encendre la vida de Teresa Beneta de la Creu. Molt abans d'adonar-se, va ser completament conquerida per ell. Al començament, el seu ideal va ser la llibertat. (...). Va recórrer el camí ardu de la filosofia apassionadament i, al final, va ser premiada tot aconseguint  conèixer la veritat; més aviat, la Veritat la va conquerir. Va descobrir que la veritat tenia un nom: Jesucrist, i des d'aquest moment va ser tot per a ella.» Que el seu exemple de fe i de confiança ens ajudi a nosaltres a fer-nos veure l’amor de Déu, a viure l’amor a Crist i a aprendre a compartir-lo amb els altres.

Diumenge XVIII Durant l’any / Cicle A

Diumenge XVIII Durant l’any / Cicle A

2 d’agost de 2020

Is 55,1-3, Salm 144, 8-9.15-16.17-18; Rm 8,35.37-39 i Mt 14,13-21

Ahir escoltàvem en l‘Evangeli com Herodes havia fet matar Joan el Baptista i els seus després d’enterrar el cos anaren a trobar a Jesús per explicar-li. Ell en rebre aquesta mala nova cercà un lloc solitari per a pregar. Però la gent el segueix, mentre Ell va en barca, torbat sens dubte per aquella mort a mans d’un rei dèspota i capritxos, una gran gentada va al seu encontre i l’espera, així allí on el mestre cercava solitud hi troba una multitud afamada. Jesús no és amo ni del seu temps, ni de trobar un lloc i una estona per a pregar per aquell qui l’havia batejat al Jordà, aquell per qui havia saltat de goig en les entranyes de la mare i la mort del qual de ben segur l’havia apenat. Però més forta que la seva pena és la seva compassió; Ell veié aquella gran gentada, se’n compadí i es posa a curar als qui estaven malalts d’aquells més de cinc mil homes a més de les dones i els nens, realment una multitud.

Aquesta és l’òptica del Senyor, no anteposar res a la voluntat del Pare, al servei als altres. Aquest és el nostre model, un model que no dubtem pas a reconèixer, a voler imitar. Però malgrat la nostra bona voluntat sorgeixen massa sovint contratemps, pors, persecucions, fams, nueses, perills. Se’ns posa davant els ulls la cruesa de la vida i aleshores esdevenim massa realistes, desconfiats de que les nostres pròpies forces siguin suficients i desconfiats de l’ajut del Senyor. Com els deixebles per als qui més valia acomiadar aquella gentada perquè s’anava fent fosc, millor que anessin als poblats propers i hi compressin menjar, i potser fins i tot els deixebles creien fer un bé, procurant-los així menjar i un bon negoci als vilatans propers.

Els deixebles es fixaven tant sols en les seves pròpies forces, calculaven amb mires humanes, massa humanes si al cap i a la fi tenien al mestre al seu costat. També actuaven en certa manera egoistament, no fos cas que ni ells tinguessin res per a menjar si el poc que tenien ho repartien. Jesús els mostrà com actuar, com confiar en Ell; no pas deixant-lo fer a Ell tot sol, sinó que els diu «No cal que hi vagin. Doneu-los de menjar vosaltres mateixos.» Deurien quedar estorats per aquelles paraules, com fer-ho només amb cinc pans i dos peixos? Doncs confiant en el Senyor, portant-li aquells migrats recursos, i Ell beneint-los i partint-los els el donà per repartir-los; així la gent en menjà tant com volgué i encara en recolliren dotze coves plens de sobres.

També la nostra societat avui es paralitza com els deixebles. Certament hi ha fam, ho sabem, però millor que d’altres ho solucionin, millor enviar als afamats a altres terres o evitar que vinguin a les nostres, sovint diem també nosaltres «què se’n vagin». Hi ha malalts, però prioritzem a qui salvar perquè tenim recursos limitats i no n’hi pas suficients per a atendre’ls a tots; ho hem vist aquestes darreres setmanes amb tota la seva cruesa. Davant d’aquesta actitud humana, massa racionalista, egoista en gran mesura; Jesús ens ensenya a confiar-nos, ens demana que com l’Apòstol estiguem ben segurs que si confiem en el Senyor, res del món present serà capaç d’allunyar-nos de Déu.  

Aquella multitud, potser sense saber-ho del tot, no cercava un pa que sacia avui per tornar a tenir fam demà; cercava aquella cosa bona, de la que ens parla el profeta Isaïes; aquella que delecta i ens fa assaborir el bo i millor, aquella que sacia de vida, Crist el Senyor. Aquella que ens dona la força i la confiança necessària per a saciar als famolencs.

La confiança en el Senyor, en aquell qui és compassiu i benigne, que estima entranyablement tot el que ell ha creat; és la que ens permet sortir fàcilment vencedors davant de les adversitats nostres i alienes; si confiats som capaços de no allunyar-nos de Déu, que en Jesucrist ens ha demostrat com ens estima; com ens diu l’Apòstol.

La Xarxa de Comunicació Local Entrevista a fra Octavi Vilà

La Xarxa de Comunicació Local

Entrevista a fra Octavi Vilà

Estiu 2020

Dilluns, 27 Juliol 2020

http://olottv.alacarta.cat/estiu2020/capitol/estiu_2020_27072020

Sinopsi

Tarragoní i historiador, des de fa cinc anys és conegut sobretot per ser l'abat de Poblet, un monestir que aquest estiu ha estat a la primera línia informativa. Però no pas per la seva activitat pública habitual, gairebé aturada per una pandèmia que els ha deixat sense visites. Octavi Vilà parla clar, i si algun cop no ho fa, se l'ha d'escoltar atentament i de ben segur que se l'acaba entenent. Va arribar a Poblet ben passats els 40, i ben aviat va aconseguir el suport dels seus companys per dirigir la nau.

El Nostre Pare Sant Benet

El Nostre Pare Sant Benet

11 de juliol de 2020

Pr 2,1-9; Salm 1; Ef 4,1-6; Lc 22,24-27

Sant Benet fou un home a l’escolta, un home amb l’orella sempre ben atenta a la Paraula de Déu i obert tothora a fer la seva voluntat, una escoltà amb el cor amatent a entendre. Estava cert de que tant sols en el Senyor hi ha la saviesa que dona coneixement i intel·ligència; així lluità sempre perquè la seva fos una vida honrada i al llarg de tota ella maldà per guardar els camins dels homes justos i arribant a entendre la bondat i la justícia no tant sols encertà a la fi els bons camins, sinó que vetllant per la ruta dels seus fidels, això és nosaltres avui, ens deixà una Regla a fi de que posant-la en pràctica militéssim per al Senyor, Crist el rei veritable, l’únic rei veritable i incorruptible, i observant-la poguéssim tenir així una honestedat de costums i un començ de vida.

La clau de volta de tota la vida monàstica està en l’escolta, una escolta que esdevé punt de trobada amb el Crist, inici d’un camí que porta a la vida eterna camí que cal recórrer amb prudència i per això davant dels perills que ens hi esperen hem d’anar armats amb aquelles esplèndides i fortíssimes armes que són la paciència, l’obediència, la mansuetud i l’observança de les bones obres; convertint-nos dia a dia, pas a pas, sota el guiatge de l’Evangeli. En paraules del papa Francesc, sant Benet ens demana en la seva Regla no anteposar res absolutament a Crist,  perquè estiguem sempre alerta, en el dia a dia, a punt per a escoltar-ho i seguir-ho dòcilment (Cf. Discurs a la Confederació Benedictina, 19 d’abril de 2018).

Sant Benet visqué certament seguint la seva vocació, aquella a la que el Senyor el cridà, no escatimant cap esforç per superar llurs febleses; de tal manera que ara nosaltres seguint el seu guiatge, responent amb fets a les seves exhortacions, visquem en un sol cos, un sol esperit i una sola esperança per a servir a un sol Senyor, Pare de tots que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot, com ens diu l’Apòstol.

Sant Benet no ens deixà una doctrina, sant Benet ens deixà un exemple de vida, perquè tot això ell ho visqué amb profunditat, no exempt pas de dificultats, ans al contrari, sabent que de la superació de les dificultats, de les nostres febleses tant físiques com morals, en surt un home nou posat en tot a les mans de Déu, perquè sigui llur gràcia qui el guiï. Això ho visqué sant Benet servint a Déu a través dels seus germans, establint així una escola del servei diví, comportant-se sempre com el criat que serveix, seguint l’exemple del mestre, Crist nostre Senyor.

Tot aquest bagatge que sant Benet ens ha llegat, esdevé també avui per al qui es vol afanyar per arribar a la pàtria celestial, el camí que arriba als cims més elevats de doctrina i de virtuts. Sant Benet esdevé així pare de monjos, pare del  monaquisme occidental, certament, però per damunt d’això esdevé un mestre de la vida espiritual, de la vida cristiana. Perquè què és el monjo sinó un cristià? No hi pot haver cap títol més alt que aquest, seguidor de Crist. Tots fem camí cap a la vida eterna, tots fem camí sota el mestratge de l’Evangeli, tots, essent peresosos, vivint malament, essent negligents, essent motiu de vergonya i de confusió; maldem per fer camí cap al Crist, al costat del Crist i emmirallats en el Crist.

Aquest camí no el podem fer d’altra manera que eixamplant el nostre cor, corrent per la via dels manaments, i sols es pot recórrer en la inefable dolcesa de l’amor, fent experiència de que Déu és més gran que el nostre pecat, que sols amb Ell al costat, confiats en Ell, tenint-lo a Ell per puntal, podrem tenir aquella fermesa que ens permetrà anar endavant en una vida on sempre hi haurà llum i foscor; fidelitat i feblesa. Sols l’escolta de la veu de Déu ens pot ajudar a vèncer foscors i febleses; però cal parar l’orella, parar-la atentament, amatentment. Entossudits en seguir cap al Crist, seguint l’exemple de sant Benet servidor fidel i prudent que amb la seva vida ens convida a imitar-lo, no per arribar així tots junts a la vida eterna. 

Sant Benet feu de la seva vida una Regla i de l’Evangeli i de la Regla la seva vida. Perquè la fe, la recerca de Déu és per a ser viscuda amb tota la intensitat possible, amb apassionament, enamorats del Crist, l’orella atenta a l’escolta de la seva Paraula i fits els ulls en Ell. En paraules del Papa Benet XVI «manifesteu clarament als homes aquesta prioritat de Déu. Com a oasi espiritual, un monestir indica al món d'avui el més important, més encara, en definitiva, l'única cosa decisiva:  existeix una raó última per la qual val la pena viure, és a dir, Déu i el seu amor inescrutable.» (Heiligenkreuz, 9 de setembre de 2007).

Sants Pere i Pau, Apòstols

Sants Pere i Pau, Apòstols

29 de juny de 2020

Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

El rei Herodes pensava que amb una mica de dedicació podria acabar amb aquell grup de seguidors d’un tal Jesús de Natzaret que l’incomodava i el rei estava ben disposat a fer-los mal. Fent matar a espasa a un tal Jaume i agafant-ne un altre de nom Pere, aconseguí fins i tot ser ben vist pels jueus, perseguir-los donava un bon índex en les enquestes que diríem avui. També un tal Saule per la seva banda s’esmerçava en perseguir aquests díscols que afirmaven que el tal Jesús que havia estat crucificat, havia vençut la mort tot ressuscitant del sepulcre estant. Però si l’home proposa és vertaderament Déu qui disposa. Ja ho havia dit aquell fariseu que es deia Gamaliel, doctor de la llei i honorat de tot el poble, davant del Sanedrí «aneu amb compte amb el que voleu fer contra aquests homes. (...) Perquè, si allò que fan o es proposen ve dels homes, es destruirà tot sol; però si és de Déu, no aconseguireu pas destruir-los. I alerta que no us trobéssiu lluitant contra Déu!» (Ac 5,34). Herodes i Saule s’han trobat lluitant contra Déu, qui sap si sense saber-ho.

És Déu qui disposa. Déu havia disposat que Simó aquell pescador, que amb el seu germà Andreu estaven vora el llac de Galilea, deixessin les xarxes per seguir Jesús i esdevenir així pescadors d’homes. Déu havia disposat enviar a Saule camí de Damasc creient ell que anava a agafar cristians, quan de fet anava camí de la seva conversió; qui abans els perseguia, ara anunciava la fe que havia volgut destruir (Cf. Ga 1,23). Per voluntat de Crist, aquell a qui perseguia, que li sortí al pas i el feu caure del cavall i del seu error. Així per obra de Déu, Simó esdevingué Pere i Saule Pau.

Pere i Pau deixaren una vida aparentment còmode per agafar la creu i tot seguint el Crist esdevenir missatgers de l’Evangeli davant dels jueus i dels pagans, perquè la bona nova del Crist va destinada a tota la humanitat. És que al llarg de les seves vides, que a la fi foren ofertes com una libació vessada sobre l’altar, el Senyor els donà la fortalesa necessària per a mantenir-se fidels, guardant-los de tots aquells qui, com Herodes, els volien perjudicar perquè arribat el moment de desfer les amarres, acabada la cursa i mantenint la fidelitat, fossin cridats al Regne celestial per mitjà del martiri.

Qui ha darrera la seva crida, de la seva conversió, del seu ministeri i del seu martiri? D’on els vingué la força per esdevenir evangelitzadors i portar la bona nova del Crist fins al cor de l’Imperi romà? La seva lluita no fou fàcil, fou molt dur el camí; l’acompliment de la seva missió els comportà presó, cadenes i privacions. Darrera de tot plegat hi ha el ple convenciment de que Jesús és el Messies, el Fill del Déu viu. Sols aquesta convicció fa de Pere la roca sobre la que Crist mateix edificarà la seva Església; sols la fe dona a Pau la força per afrontar aquest noble combat, el més noble que hi pot haver.

Pere representa la fermesa, la roca de la fe, la seguretat. Pere no opina, confessa llur fe fruit d'una experiència personal que és, a més, una revelació del mateix Jesús, del Messies, del Fill de Déu viu. I confessant la vertadera naturalesa de Jesús rep una nova identitat i una missió; ser pedra i fonament de l’Església.

Pau no havia conegut al Jesús històric, però va conèixer també al Crist al qual havia perseguit, reclamant amb força el títol d’apòstol, apòstol dels gentils, perquè va entendre com ningú la universalitat de l'Evangeli, que trenca les barreres de les cultures, races i llengües. Pau representa la impetuositat de l'anunci d'aquella fe confessada oberta ara a tothom que vulgui escoltar-lo, a aquell que obri el seu cor al Crist.

La fe en Crist ha de ser primer que tot confessada, això és, acceptada, viscuda i assimilada fins a conformar d'una manera nova la pròpia identitat. Però no pot amargar-se, no es pot posar sota una mesura, cal proclamar-la, anunciar-la i comunicar-la. Creure que Crist és el Fill de Déu i el salvador del món, mort i ressuscitat per a salvar a tots els homes, significa que el creient no pot guardar-se aquesta fe per a si mateix, l’ha de donar a conèixer, perquè tots som cridats a la salvació.

La litúrgia celebrava aquesta festivitat com el natalici dels sants apòstols Pere i Pau, perquè pel martiri nasqueren a la vida vertadera que per Déu els fou oferta en cridar-los a seguir-lo i ells, malgrat tantes dificultats, no dubtaren mai a recórrer el camí que porta cap a Crist. «Segueix-me» li digué Jesús a Pere, «Segueix-me» li digué l’àngel tot tocant-lo per lliurar-lo de la presó. Pere i Pau, cadascun amb la seva pròpia història personal i eclesial, testimonien que, fins i tot enmig de duríssimes proves, el Senyor no ens abandona mai. És el Senyor qui estava al costat de Pere per a deslliurar-ho de les mans dels seus enemics a Jerusalem; és Ell qui estava al costat de Pau en els seus continus esforços apostòlics, per a donar-li la força de la seva gràcia, a fi de convertir-lo en intrèpid herald de l'Evangeli per a bé dels gentils (Cf. Joan Pau II 29 de juny de 1997).

Demanem-li al Senyor, per intercessió dels apòstols Pere i Pau, que estigui també al nostre costat i ens doni la fortalesa necessària per reconèixer tothora que Ell és el Messies, el Fill del Déu viu. I si alguna vegada ens retreuen el nom de cristians, com a Pere i a Pau, estiguem contents perquè vol dir que l’esperit de la glòria, que és l’Esperit de Déu, reposa sobre nosaltres (Cf. 1Pe 4,14). Per què sinó, a qui aniríem? Si tant sols Ell té paraules de vida eterna. (Cf. Jn 6,68)

Exèquies

Exèquies

Parròquia de Santa Maria de la Catedral

Tarragona 25 de juny de 2020

2Co 5,1-8, Salm 22,1-3.4.5.6 i Jo 14,1-6

La vida i la mort són dos conceptes antitètics i alhora ben complementaris. Tant cert és que si vivim morirem, com que si morim és perquè hem viscut. El nostre cos, el cos terrenal, com ens diu l’apòstol sant Pau, serà destruït i davant d’aquest fet, quan la mort ens colpeja perquè la vivim de prop en algú a qui hem estimat i ens ha estimat, és inevitable que el sentit de la vida i de la mort se’ns posi com a qüestió. I amb aquest sentit també el del sofriment humà viscut al llarg de les nostres vides terrenals on s’alternen la joia i la tristesa, la salut i l’enfermetat, però on sembla que a la fi sempre triomfa la mort.

Per la fe creiem que no és així, que aquesta no és la vida definitiva, que aquí tenim un cos que neix, creix, envelleix, emmalalteix i que a la fi desapareix; que aquesta casa de Déu i tabernacle de Déu a la terra, com ens diu sant Pau, és finita; però estem certs també de que tindrem un altre temple, no fet de mà d’homes, sinó obra de Déu i aquest serà el definitiu. Déu es va fer home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, per compartir els nostres sofriments, les nostres angoixes i la nostra mort i morint vencé la mort i ressuscitant ens dona la vida eterna, plena i vertadera. El Fill de Déu, el Messies tant esperat, no vingué al capdavant d’un exèrcit d’àngels dominadors, sinó que naixent en un pessebre, vivint en el sí d’una família humil, plorant la mort dels qui estimava i patint una mort injusta, compartí així la nostra humanitat. Nosaltres no podem fer altre cosa que creure, sense veure; però ens hem de sentir coratjosos, entendre que aquí vivim com a emigrats i que quan sortim d’aquest cos mortal és per anar a la casa del Pare on hi ha lloc per a tots. La clau és la confiança, ens ha dit l’Evangeli de sant Joan, confiats en una vida que no acaba, on ja no hi ha sofriment i on tot és amor. Un amor que ara i aquí, malgrat totes les limitacions d’aquesta vida terrena que tenim, hem pogut experimentar; mitjançant l’amor de Déu i l’amor dels germans.

La nostra germana no ha estat derrotada per la mort, per una llarga malaltia, sinó que ha lliurat un bon combat i a la fi n’ha sortit vencedora perquè ara ja està més enllà del dolor. Ha hagut de recórrer un llarg i dur camí que cap de nosaltres no hauria volgut per a ella, però enmig de la lluita, com ho havia fet al llarg de la seva vida, us ha fet experimentar el seu amor i vosaltres també, fills i nets, li heu fet sentir la vostra proximitat i amor. Tenint-ne cura en la seva feblesa amb esperança i convicció, fent tot el que podíeu fer per ella.

Al llarg d’aquets darrers anys heu pogut viure moments inoblidables tot i que també sovint us haurà envaït la sensació de que la seva lluita era injusta. Ara tot el seu sofriment ha passat i la nostra germana viu d’una altra manera, però la seva no ha estat una lluita inútil, tota la seva vida no ha estat en va. Us deixa tristesa i buidor, però us deixa quelcom que és molt més important, us deixa el seu amor de mare i d’àvia. Tot el que ha viscut, tot el que ens ha donat no s’ha fet no res, el seu amor per vosaltres perdura en vosaltres mateixos.

Avui és un dia per a la tristesa, per a la nostàlgia, per al dolor; però és i ha de ser sobretot un dia per a que els nostres cors s’asserenin, un dia per a la confiança, un dia per a l’esperança. Plens d’esperança perquè a la fi de la vida ens examinaran en l’amor, Déu sols ens preguntarà si hem estimat i la nostra germana podrà respondre que no ha fet res més que estimar i que us ha estimat a vosaltres en concret amb totes les seves forces, en les alegries i en les penes, en els bons i en els mals moments perquè el seu amor fou sempre generós i alegre. Feliç ella que us ha lliurat generosament el seu amor i s’ha sentit estimada per vosaltres, un amor que en el dur camí d’aquets darrers anys ha rebut potser sense adonar-se’n i que ara alliberada del cos mortal segur que agraeix.

En aquesta Eucaristia preguem per la nostra germana que ens ha deixat, demanem al Senyor que veient l’amor com a fil conductor de la seva vida, ara la rebi amb aquell amor que és més gran que cap altre; que ella, que al llarg de la seva vida ha donat el seu amor i s’ha sentit estimada pels seus pugui ara gaudir d’aquell amor que és plenitud en la casa del Pare. També preguem per a nosaltres per obtenir el consol i l’esperança i demanar al Senyor que un dia puguem retrobar-nos amb tots aquells que ens han estimat i hem estimat per gaudir per sempre de la consoladora visió de Déu.