Festa de la Santa Creu
Parròquia de Sant Pere de Figueres
Dissabte 3 de maig de 2025
Nm 21,4b-9; Salm
77,1-2.34-35.36-37.3; Fl 2,6-11 i Jo 3,13-17
Per la creu ens ha vingut la salvació, certament, però també hem d’aprendre la lliçó de la creu que ens ha de moure ha mirar tant com puguem d’eliminar les creus d’aquest món. Es preguntava el papa Francesc en les seves meditacions pel Via Crucis d’aquest darrer Divendres Sant: «En el Calvari, on estem nosaltres?, sota la creu?, a una certa distància?, lluny? O tal vegada, com els apòstols, ja no hi som?» Sovint prenem distàncies davant dels crucificats d’aquest món perquè la creu sempre ens interpel·la, sempre ens planteja la pregunta d’on som nosaltres i de que fem davant dels crucificats de la nostra societat.
Que la creu sigui avui
símbol de victòria no vol pas dir que no segueixi essent present en el nostre
món i en ella hi continua essent crucificada molta gent per la fam, per la
manca de llibertat, per la persecució, per la por, per la manca d’allò que
hauria de dignificar la vida de tot ésser humà: un treball digne, una llar, una
educació i una atenció sanitària estesa a tothom. Però sovint per acció o per
omissió seguim clavant gent a la creu, creient que així acabem amb tot allò que
ens incomoda. Però la creu no és la solució, la creu tant sols és el pas cap a
la vertadera realitat que és la vida que neix en un sepulcre buit on la mort ja
no te cap poder.
Els paràmetres de Déu no són pas els nostres, Crist ha vingut a capgirar les coses; allí on hi ha riquesa en aquest món hi pot haver pobresa en l’altre i al contrari els pobres i desheretats d’aquí a la terra tindran un lloc privilegiat al Regne de Déu. Aquesta és la novetat de la creu perquè allí en la solitud del calvari les coses canvien de manera radical i es posen al seu lloc, al lloc que Déu estableix i que molt sovint no és el que nosaltres creiem que correspon.
Les
primeres comunitats cristianes, a les quals sant Pau es dirigeix, saben molt bé
que Jesús ha ressuscitat i que és viu. L'Apòstol vol recordar-nos a tots
nosaltres, que el ressuscitat continua essent aquell que va ser crucificat, no
és cap altre. L’escàndol i la neciesa de la creu radiquen precisament en el fet
que on sembla haver-hi només fracàs, dolor i derrota, precisament allí hi ha
tot el poder de l'amor fins a l’extrem de Déu, perquè la creu és expressió
d'amor i l'amor és el veritable poder que es revela de d’aquesta aparent
feblesa. (Cf. Benet XVI 29 d’octubre de 2008).
Així la creu esdevé porta de l’esperança, ens ho deia el papa Francesc en la butlla de convocatòria d’aquest any sant: «enmig de la foscor es percep una llum; es descobreix com el que sosté l’evangelització és la força que brolla de la creu i de la resurrecció de Crist.» (Spes non confundit, 4). Que la creu sigui també per a nosaltres avui la porta de l’esperança i que amb la nostra vida obrim portes a l’esperança a tots aquells qui més les necessiten.