Dissabte de la setmana IV de Pasqua
Aniversari
dies natalis de Magdalena Aulina
Fundadora de l’Institut Secular d’
Operàries Parroquials
Parròquia de Santa Maria dels Turers
a Banyoles
Dissabte 17 de maig de 2025
Fets 13,44-52; Salm 97,1.2-3ab.3cd-4
i Jo 14,7-14
Creure en Crist implica fer les obres de Crist, seguir-lo a Ell és mirar
d’imitar-lo, tot i que mai podrem ser com Ell, hem de mirar de seguir els seus
consells, d’acomplir els seus manaments i de posar-ho tot plegat en pràctica.
Això no és que a vegades sigui fàcil i d’altres no, això no és mai fàcil,
comporta sempre dificultats i tant sols una fe ferma, una confiança fortament
aferrada en el Senyor ens dona forces pe aconseguir-ho. Hi ha qui per seguir
aquesta voluntat de Déu hi esmerça tota la seva vida i no es fa enrere quan
sorgeixen les dificultats, ans al contrari s’esforça encara més per acomplir
allò que Déu li demana.
Escrivia el papa Francesc que: «per a un cristià no és possible pensar en la pròpia missió a la terra sense concebre-la com un camí de santedat, perquè «aquesta és la voluntat de Déu: la nostra santificació» (1Ts 4,3). Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per a reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l'Evangeli. Aquesta missió té el seu sentit ple en Crist i només s'entén des d'ell. En el fons la santedat és viure en unió amb ell els misteris de la seva vida. Consisteix a associar-se a la mort i resurrecció del Senyor d'una manera única i personal, a morir i ressuscitar constantment amb ell.» (Gaudete et exultate, 19-20).
Magdalena Aulina va viure en aquest sentit, ella ben bé la podríem considerar una santa “de la porta del costat”. Com Pau i Bernabé no es feu enrere quan escoltà paraules injurioses que a vegades venien precisament d’aquells en qui més confiava i que l’haurien d’haver ajudat en el seu camí i haurien d’haver donat suport a la seva tasca. Molts cops no som profetes a la nostra terra i això ens crea angoixes, ens atordeix i sovint ens desanima. En els moments de dificultat és quan realment la fortalesa de la fe es mostra amb força. Qui creu en Crist fa també les obres que Ell fa, qui prega al Senyor veu atesa la seva súplica, perquè qui confia i creu en Crist; veu, confia i creu en el Pare.
Magdalena Aulina sentia ànsies de ser de Jesús, però no com alguns altres esperaven, sinó que volia fer-ho de la manera que Crist li demanava. Volia viure la seva vocació a camp ras, a mercè dels vents, sense altre fonament que els peus ben enfonsats en el terreny de la pròpia vocació. Hi ha qui, també un dels meus predecessors, la volia dins d’un convent, amb una comunitat, li volien fer viure una vocació a la que ella no se sentia cridada, li volien fer viure una vocació que no era la que el Senyor volia per ella i per les que la seguien i la seguirien.
Ens ho deia també el papa Francesc: «La creu, sobretot els cansaments i els dolors que suportem per viure el manament de l'amor i el camí de la justícia, és font de maduració i de santificació. Un sant no és algú estrany, llunyà, que es torna insuportable per la seva vanitat, la seva negativitat i els seus ressentiments. Les persecucions no són una realitat del passat, perquè avui també les sofrim, sigui de manera cruenta, com tants màrtirs contemporanis, o d'un mode més subtil, a través de calúmnies i falsedats. Acceptar cada dia el camí de l'Evangeli encara que ens porti problemes, això és santedat.» (Gaudete et exultate, 92-94).
Així fou el camí de Magdalena Aulina, el d’acceptar cada dia el camí de l’Evangeli, per més que això li comportés molts de problemes. Visqué anys molt durs fins a trobar recer i comprensió en algunes persones de l’Església i no fou menor la compressió del papa Pius XII fonamentada en el coneixement de l’obra de Magdalena que tenia sant Pau VI.
Déu escriu recte amb renglons torts, i aquesta dita en la vida d’aquesta dona apòstol, pionera i profeta s’acompleix amb escreix. Va saber perseverar i esperar el seu moment. A això l’ajudà el seu sentit de l’obediència, la seva paciència i el seu esperit de llibertat. No caminava sola, tenia al costat la seva família, les noves vocacions al carisma que ella inspirava i l’afecte de molta gent. A l’altre costat de la balança algunes, no tantes però sí poderoses, incomprensions. Com escrivia el papa Francesc: «No ens fa bé mirar des de dalt, col·locar-nos en el lloc de jutges sense pietat, considerar als altres com a indignes i pretendre donar lliçons permanentment. Aquesta és una subtil forma de violència» (Gaudete et exultate, 117).
Al final la veritat i la voluntat de Déu s’imposen sempre. La veu de Déu acaba per apagar els crits dels qui es fan indignes; com acabà per succeir-los a Pau i a Bernabé amb aquells qui s’engolosien tant en escoltar-los, mentre d’altres se n’alegraven, lloaven Déu i es convertien.
«Hi ha moments durs, temps de creu, però res pot destruir l'alegria sobrenatural, que «s'adapta i es transforma, i que sempre roman almenys com un brot de llum que neix de la certesa personal de ser infinitament estimat, més enllà de tot». És una seguretat interior, una serenitat esperançada que brinda una satisfacció espiritual incomprensible per als paràmetres mundans.» (Gaudete et exultate, 125).
Celebrem avui la memòria de Magdalena Aulina amb agraïment i amb esperança. Agraïts pels fruits que donà en vida i pels que ha donat la seva obra. Esperançats en que aviat sigui reconeguda la seva santedat, que de fet ja es coneguda per tants. En ella s’acompleix allò que escrivia el papa Francesc: «En aquesta constància per a seguir endavant dia a dia, veig la santedat de l'Església militant. Aquesta és moltes vegades la santedat «de la porta del costat», d'aquells que viuen prop de nosaltres i són un reflex de la presència de Déu, o, per a usar una altra expressió, «la classe mitjana de la santedat».» (Gaudete et exultate, 7).
Magdalena Aulina fou així, propera, constant, pacient, ferma i sobretot esperançada i confiada en que acomplint la voluntat del Senyor no cal témer res. Com digué Gamaliel al sanedrí: «si allò que fan o es proposen ve dels homes, es destruirà tot sol; però si és de Déu, no aconseguireu pas destruir-los. I alerta que no us trobéssiu lluitant contra Déu!» (Ac 5,38-39).