Diumenge V de Pasqua / Cicle C
Confirmacions a la Parròquia de Sant
Josep de Girona
Dissabte 17 de maig de 2025
Fets 14,21b-27; Salm
144,8-9.10-11.12-13ab; Ap 21,1-5a i Jo 13,31-33a.34-35
El manament de l’amor és aquell en el qual Crist resumeix tots els altres, de fet no és un manament nou, Déu, que és amor, des de sempre ens ha convidat a estimar-lo a Ell i a estimar als germans, però Jesús aquest amor ens l’ha ensenyat d’una manera pràctica, estimant Ell fins a l’extrem de donar la vida pels seus amics, és a dir per tots nosaltres. Aquest Déu que és amor, és el del que ens parla el llibre de l’Apocalipsi quan ens diu que Déu és el déu que és amb nosaltres, hi és per mitjà del seu amor, es fa present dins nostre, es fa present al nostre voltant i vol que també nosaltres el fem present mitjançant l’amor. No hi ha manament més gran que aquest, el de l’amor. Quan professem la nostra fe, quan declarem de manera solemne en el Credo o avui vosaltres confirmant la vostra fe en Déu, en Crist i en la seva Església de fet professem la nostra fe, el nostre convenciment de que seguir a Crist vol dir estimar-lo, de que seguir al Crist no es pot separar d’estimar als altres, a tots, els qui ens cauen bé i els qui no, els qui som com nosaltres i els qui son molt diferents a nosaltres, perquè tots som germans en ser tots fills d’un únic Déu.
La teoria és fàcil, el que ens costa més és la pràctica. Sobre el paper estimar no és difícil, de fet tots en som capaços d’estimar, però estimar de veritat, quan les coses no ens van bé o sobretot quan no van bé als altres, estimar quan hi ha problemes, ja no és tant fàcil. Sovint practiquem un amor de retribució, estimem si ens estimen i certament aquesta no és la pràctica ideal de l’amor.
La relació d’amor amb Déu és estimar sense condicions i és així com ho fa Ell que sempre ens estima, sempre ens espera i sempre ens perdona; ara bé nosaltres ja no practiquem un amor tant incondicional, quan tot va bé sovint ens oblidem d’agrair-li res i quan les coses no van tant bé o van certament malament no ens costa retreure-li a Déu la seva deslleialtat.
L’amor és amor sempre, en qualsevol circumstància, perquè és confiança, l’amor no és amor quan és un amor condicional i si això ens succeeix en la nostra relació d’amor amb Déu i encara més en la nostre relació d’amor amb els altres. Sovint diem o pensem que l’altre no es mereix el nostre amor i no ens parem a pensar que nosaltres no som mai prou mereixedors de l’amor de Déu.
Pau i Bernabé anunciaren a la gent d’Antioquia el que Déu havia fet amb ells, com havia obert la porta de la fe a jueus i a pagans. La bona nova de l’Evangeli és per a tots, perquè l’amor de Déu és per a tots. Cert que, com deien ja Pau i Bernabé, per entrar al Regne de Déu hem de passar moltes tribulacions i al llarg de les nostres vides ens sorgeix sovint la pregunta d’on és Déu, de si Déu no veu aquella i l’altra calamitat, malaltia, injustícia o desgràcia.
S’ho plantejava el papa Benet XVI al camp de concentració d’Auschwitz on moriren víctimes de la violència humana moltíssimes persones innocents: «Quantes preguntes se'ns imposen en aquest lloc! Sempre sorgeix de nou la pregunta: On estava Déu en aquests dies? Per què va romandre callat? Com va poder tolerar aquest excés de destrucció, aquest triomf del mal?» (28 de maig de 2006).
Déu ho veu tot i ho sap tot i no ens deixa mai d’estimar, en cap circumstància. Hi ha moltes coses, moltes situacions que nosaltres ara i aquí no entenem, no acabem d’entendre i precisament per això partint de que som convidats a estimar, és a dir a posar-ho tot de la nostra part per fer un món millor aquí a la terra, ens cal confiar en el Senyor.
Com ens deia el papa Lleó XIV: «la bellesa de l'amor de Crist ens uneix a tots i ens fa ser un únic poble, guiat pel Bon Pastor.» (12 de maig de 2025). L’amor de Crist certament ens uneix si ens estimem tal com Ell ens estima.