Diumenge IV de Pasqua / Cicle C
Diumenge 11 de maig de 2025
Basílica de Sant Esteve d’Olot
Missa d'acció de gràcies pel títol de
basílica menor
Fets 13,14.43-52; Salm 99,2.3.5; Ap
7,9.14b-17 i Jo 10,27-30
El 27 de setembre de
l’any passat el papa Francesc signava el decret de concessió del títol de
basílica menor a aquest temple dedicat a sant Esteve. El títol de basílica
menor, que tant sols pot concedir el Sant Pare, significa un vincle especial
amb el successor de Pere i també un vincle de comunió amb les altres basíliques
que arreu del món han aconseguit aquests títol i amb les quatre basíliques
majors de Roma, en definitiva un vincle de comunió més estret encara amb tota
l’Església.
Aquest títol és doncs un signe de comunió amb Pere i els seus successors, amb l’Església universal i sobretot amb Crist, el bon pastor. Per això essent basílica menor cal que aquesta església sobresurti no tant sols pel seu mèrit artístic, sinó que sigui un centre d'irradiació de vida religiosa i pastoral on s’hi celebri l'Eucaristia amb absoluta dignitat i s’hi administrin els sagraments, especialment el de la penitència, amb assiduïtat.
Amb aquest títol, la basílica de Sant Esteve ha establert un lligam especial amb la figura del papa Francesc, estarà ja per sempre vinculada d’una manera particular a aquest papa que ha marcat a l’Església al llarg d’aquests darrers dotze anys i que, sobretot i especialment, ha marcat els nostres cors per la seva proximitat, per la seva franquesa i per la netedat de la seva manera de viure la fe, fidel a aquella frase de sant Jaume: «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. Així no caureu sota el judici de Déu.» (Jm 5,12).
Aquesta comunió amb Pere, que s’ha iniciat amb el papa Francesc, té ara continuïtat en el papa Lleó XIV que tot just enceta el seu ministeri com a bisbe de Roma i pastor de l’Església universal i que ens ha parlat ja de la pau i de perdre la por a viure la fe, a respondre a la crida del Senyor, en un món convuls on sovint Déu és arraconat i substituït per ídols caducs com ara l’ambició, el diner o el poder, on no és fàcil testimoniar i anunciar l’Evangeli, un món que ha esdevingut tot ell, lloc de missió perquè la manca de fe i la pèrdua del sentit transcendent que va unit al de Déu, ens porta a perdre el sentit de la vida i a l’oblit de la misericòrdia, aquella que el papa Francesc ens ha recordat tantes vegades i que definia com allí on Jesús revela la naturalesa de Déu com la d'un Pare que mai es dona per vençut fins que no hagi dissolt el pecat i superat el rebuig amb la compassió i la misericòrdia. (Misericordiae Vultus, 9).
Si perdem la misericòrdia, ens deia també el papa Lleó, caiem en la violació de la dignitat de la persona en les seves formes més dramàtiques, i el nostre món en coneix moltes de maneres de violar la dignitat de la persona i n’és responsable de totes.
L’Església no és un edifici, per més bell que sigui, per més bellesa que contingui, l’Església és quelcom viu, és una comunitat viva, construïda amb pedres vives, com escriu sant Pere: «Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit perquè formeu una santa comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist.» (1Pe 2,5)
L’Església és com un ramat guiat per un únic pastor Crist. El pastor va davant del poble per a marcar el camí, va enmig del poble com un d'ells, i va darrere del poble per estar prop dels que fan tard. El pastor no està mai per damunt, sinó que està en el mig; com ens deia el papa Francesc, està en el món amb els altres i sense sentir-se mai per damunt dels altres. Així hem de fer també tots nosaltres, viure com a servidors que som del Regne de Déu. Perquè així és Crist, així exerceix com a pastor Crist i així ens demana a nosaltres que visquem la fe, no pas amb cap ànim de superioritat, sinó amb senzillesa, amb gratuïtat, en definitiva amb amor.
Crist és el bon pastor que dona la vida per les seves ovelles, que està en comunió amb elles, units ell i nosaltres pel lligam del reconeixement mutu i units tots davant del Pare. Ell és el bon pastor que ens guia cap allí on hi ha les fonts d’on brolla l’aigua viva, allí on tota llàgrima és eixugada perquè no hi ha lloc per al dol o per a la tristesa i tot és joia. Això no ho vivim encara ara i aquí, aquest temple, avui basílica, no és sinó tant sols un símbol, una imatge, un anunci, del que serà però encara no és. Aquest temple és un lloc on reunir-nos per lloar a Déu i anar edificant pas a pas, pedra a pedra, el vertader temple, que entre tots formem «un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i els profetes, que té el mateix Jesucrist per pedra angular.» com escriu sant Pau (Ef 2,20).
A la joia per la concessió d’aquest títol de basílica menor a aquest temple dedicat a sant Esteve, dels qui formeu aquesta comunitat, a la joia dels olotins, a la joia dels qui formem l’Església que fa camí cap al Regne a Girona, s’uneix la responsabilitat de saber-vos ja des d’ara cridats a ser testimonis de la fe en Crist entre els qui ens envolten.
Com ho fou sant Esteve, el primer dels diaques i el primer cridat a donar la seva vida per Crist; en ell fe i servei, vida i testimoniatge s’uniren i la seva mort donà un fruit quasi bé immediat, la conversió d’aquell Saule als peus dels quals els qui apedregaven a Esteve deixaren els seus mantells, aquell Saule que mirava complagut com el qui als seus ulls amenaçava la fe del poble era mort, aquell Saule que esdevenint Pau esdevingué una de les dues columnes sobre les que s’edificà l’Església de Crist.
Pere i Pau, ben diversos, fins i tot a voltes discrepants entre ells, són dos sòlids fonaments de l’Església de Crist. Perquè l’Església és així, diversa però no és sinó una riquesa si ens mantenim sempre ben units en la comunió i units en Crist, si no perdem mai de vista que nosaltres, pedres vives, no podrem bastir ni un sol mur, ni un sol arc sense la pedra angular que aguanta i suporta el conjunt de l’edifici que és Crist.
Avui donem gràcies i acceptem un compromís. Donem gràcies al Senyor per la concessió del títol de basílica menor a aquest temple dedicat a sant Esteve i ens comprometem a que sigui un temple viu, que les pedres vives que acull, tenint sempre per pedra angular a Crist, treballin més i més pel bé de l’Evangeli, acollint, acompanyant, instruint i evangelitzant a tots els qui s’hi apropin i anant a cercar als qui no ho facin. Sempre tenint les portes obertes de bat a bat, tenint l’Evangeli per guia i tenint a Crist per pastor mirant de portar una vida santa.
En paraules del papa Francesc: «Per a un cristià no és possible pensar en la pròpia missió en la terra sense concebre-la com un camí de santedat, perquè «aquesta és la voluntat de Déu: la vostra santificació» (1Ts 4,3). Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per a reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l'Evangeli. Aquesta missió té el seu sentit ple en Crist i només s'entén des d'ell. En el fons, la santedat és viure en unió amb Ell els misteris de la seva vida. Consisteix en associar-se a la mort i resurrecció del Senyor d'una manera única i personal, morint i ressuscitant constantment amb ell.» (Gaudete et exultate, 19-20).