Missa d’acció de gràcies per
l’elecció del papa Lleó XIV
Parròquia de Santa Susanna del
Mercadal
Dijous 15 de maig de 2025
Ap 21,9b-14; Salm 97; 1Pe 2,4-9 i Mt
16,13-19
L’apòstol és aquell qui
col·labora en la construcció de l’edifici de Déu, és l’envia t en lloc de Crist per a ser servidor de la Paraula. A la regió de Cesarea de Filip Jesús preguntà als seus deixebles i als apòstols
dues coses: Qui deia la gent que és i qui deien ells que és el Fill de l’home.
La fe te sempre una doble dimensió, és experiència personal i és experiència
comunitària, viscuda de cara endins i de cara enfora; no podem anomenar-nos
seguidors del Crist si no compartim la confessió de Pere, sinó estem certs de
que Crist és el Messies, el Fill del Déu viu.
Sols partint d’aquesta convicció personal podem aleshores compartir la fe amb tots els qui la professen, esdevenint pedres vives, part d’aquest temple espiritual que te per pedra angular aquella que rebutjaren els constructors i ara corona l’edifici, Crist. «Aquesta doble comunió, amb Déu i entre nosaltres, és inseparable. On es destrueix la comunió amb Déu, que és comunió amb el Pare, amb el Fill i amb l'Esperit Sant, es destrueix també l'arrel i la font de la comunió entre nosaltres. I on no es viu la comunió entre nosaltres, tampoc és viva i veritable la comunió amb el Déu Trinitari.»[1]
A partir de la nostra fe, que és fruit de la nostra relació personal amb Crist, formem part del poble escollit, d’aquesta nació sagrada que és possessió personal de Déu. Ens ho deia el papa Lleó XIV la darrera setmana: «- Per ser testimonis de Crist - És fonamental ser-ho abans de res en la nostra relació personal amb Ell, en el compromís amb un camí de conversió quotidià. Però també, com a Església, vivint junts la nostra pertinença al Senyor i portant a tots la Bona Nova.»[2]
Així també com l’essència del ministeri apostòlic consisteix en el ministeri personal al servei de la unitat de l’Església, així també aquesta unitat es representa en una persona. Com ens diu el Concili Vaticà II: «cada Bisbe representa a la seva Església, i tots junts amb el Papa representen a tota l'Església en el vincle de la pau, de l'amor i de la unitat.» (Lumen gentium, 23). Aquest principi personificat de la unitat de l’Església es dona en el bisbe de Roma. Fou el mateix Crist qui va establir que d’entre totes les pedres que composen aquest edifici espiritual una en fos el fonament, una fos aquella sobre la qual es basteix l’Església i que té a més les claus del Regne.
El ministeri de Pere no és fruit de cap decisió temporal, ve directament de Crist. La fe de Pere en la messianitat i la filiació divina de Jesús és la raó fonamental per la que ell esdevé la roca sobre la qual s’ha edificat l’Església, el lloc on vivim la fe comunitàriament. Per aquesta raó qui exerceix en cada moment de la història el ministeri petrí mereix la consideració que mereixia Pere als ulls de Jesús i el judici sobre l’exercici del seu ministeri està més enllà de les nostres preferències personals, sempre parcials i escadusseres
Qui exerceix en cada moment de la història el ministeri petrí mereix el nostre respecte i en cap cas el nostre judici ha de ser guiat pels consells dels injustos, anar pels camins dels pecadors, o ser fruit de la conversa vana asseguts en companyia dels descreguts que no viuen la fe en comunió amb Pere[3]. Per viure la fe en plenitud cal viure-la units a Crist, el Messies, i units a l’Església encapçalada per Pere.
Pere és l’enviat a enfortir en la fe als germans[4], aquell a qui han estat confiades les claus del Regne[5], el qui te la missió de pasturar el ramat de Déu[6]. Certament Pere però no és més que un home, feble i dèbil, capaç de negar al mestre[7], de voler fer caure a Jesús evitant-li la passió, i tot perquè no veu les coses com Déu, sinó com els homes[8]. Però Pere és també aquell capaç d’exclamar: «Aparta't de mi, Senyor, que soc un pecador!»[9]; aquell capaç de plorar amargament en adonar-se de la seva covardia[10] i aquell capaç de caminar sobre les aigües si la seva fe el sosté i de demanar ajuda al Senyor quan aquesta defalleix i s’enfonsa[11]. Pere i els seus successors, com els successors dels apòstols, com tots i cadascun de nosaltres, no som sinó homes i dones febles i desvalguts i tant sols per la força de l’Esperit Sant podem afrontar, amb unes mínimes garanties, la tasca que ens ha estat encomanada, una força que ens ve de l’Esperit que Crist ha rebut del Pare i que ha vessat amb abundància sobre els deixebles[12], una força que pels sagraments rebem també nosaltres, tal com proclamava el mateix Pere dret davant dels onze, trobant-se tots junts reunits, és a dir en comunitat, el dia de la Pentecosta.
La tasca encomanada per Crist a Pere és el servei a la comunitat. Ho ha dit el mateix Crist que si algú vol ser el primer, cal que es faci el darrer de tots i el servidor de tots[13]. En aquest sentit proclamava el papa Francesc en la Missa d’inici del seu pontificat: «No oblidem mai que el veritable poder és el servei, i que també el Papa, per a exercir el poder, ha d'entrar cada vegada més en aquest servei que té el seu cim lluminós en la creu.»[14]
Ho havia dit també el papa Benet XVI en una ocasió similar: «Una de les característiques fonamentals del pastor ha de ser estimar als homes que li han estat confiats, tal com estima Crist, al servei del qual està. “Pastura les meves ovelles”, diu Crist a Pere. Pasturar vol dir estimar, i estimar vol dir també estar disposat a sofrir.»[15]
I ho havia explicitat en la mateixa línia sant Joan Pau II també quan iniciava el seu ministeri com a bisbe de Roma dient: «tot l'ordre jeràrquic de l'Església de Crist, tota la seva "sagrada potestat" exercitada en ella no és altra cosa que servei.» [16]
Bastim ara i aquí amb el nostre servei, amb el servei de tots i cadascun de nosaltres, una Església que és anunci de la ciutat santa de Jerusalem, anunci de l’esposa de l’anyell que està oberta a tots, oberta de bat a bat cap a llevant, cap al sud, cap al nord i cap a ponent, oberta perquè a través d’aquestes seves portes pugui entrar-hi tota la humanitat, tots els homes i dones de bona voluntat pels qui Déu ha enviat al seu Fill al món, pels qui Crist ha mort i ha ressuscitat.
Una Església encapçalada pel qui ha estat escollit sota la inspiració de l’Esperit Sant com a successor de Pere, aquell que mai es troba sol perquè està unit sempre i contínuament als seus germans en l'episcopat[17] i a la resta dels seguidors del Crist.
La comunió, la col·legialitat i la sinodalitat son el signe amb el qual l’Església facilita: «l'articulació entre la implicació de tots – és a dir - el Poble sant de Déu, - per mitjà del - ministeri d'alguns – això és - el Col·legi episcopal i la presidència d'un – que és - el Successor de Pere.» Com concloïa dient el Sínode per a la sinodalitat[18].
Donem gràcies avui per l’elecció del papa Lleó XIV. Preguem pel seu ministeri com a successor de Pere, preguem perquè el papa Lleó XIV en comunió, en col·legialitat i en sinodalitat amb tot el Poble Sant de Déu, que és l’Església, pasturi aquest ramat guiat sempre per l’amor i amb esperit de servei per tal de que, com ens deia ell mateix tot just elegit, avancem cap al Regne: «sense por, units de la mà amb Déu i units els uns amb els altres, seguim endavant. – perquè - Som deixebles de Crist. Crist ens precedeix. – i - El món necessita la seva llum. La humanitat necessita d'Ell com a pont per a ser omplert per Déu i el seu amor.»[19]
Que així sigui.
[1] Benet XVI Audiència general del 29 de març de 2006.
[2] 9 de maig de 2025.
[3] Cf. Salm 1,1.
[4] Cf. Lc 23,32.
[5] Cf. Mt 16,19.
[6] Cf. Jn 21,15.
[7] Cf. Mt 26,31-35; Mc 14,66-72; Lc 22,31-34; Jn 13,36-38.
[8] Cf. Mt 16,23.
[9] Lc 5,8.
[10] Lc 22,62.
[11] Mt 14,29-33.
[12] Ac 2,33.
[13] Cf. Mc 9,35.
[14] 19 de març de 2013.
[15] 24 d’abril de 2005.
[16] 22 d’octubre de 1978.
[17] Pastores gregis, 8.
[18] Document final, 136.
[19] 8 de maig de 2025.