Diumenge III de Pasqua / Cicle C
Constitució de la Delegació a Olot de la Confraria de la
Mare de Déu de Montserrat
Esglèsia del Sagrat Cor (Caputxins)
Diumenge 4 de maig de 2025
Fets 5,27b-32.40b-41; Salm 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b; Ap
5,11-14 i Jo 21,1-19
Estem
celebrant la Pasqua, els relats dels Evangelis ens parlen de les aparicions de
Crist ressuscitat als deixebles i les lectures ens insisteixen en que aquest
fet, la mort i resurrecció de Crist, és l’acompliment de pla salvador de Déu
que havien anunciat ja les escriptures. La resurrecció essent present enllaça
amb el passat, amb el que es va predir del Messies, i enllaça amb el futur, amb
la vinguda darrera i definitiva del Senyor, aquella on totes les criatures hi
participaran quan el Senyor segui al seu tron. No se’ns pot escapar el sentit
escatològic de la celebració de la mort i resurrecció de Crist, que no es
tracta d’un esdeveniment que ens ha d’atemorir, ans al contrari, es tracta de
quelcom que ens obre les portes a l’esperança, aquella esperança que no
defrauda mai, com ens ha dit el papa Francesc amb motiu de l’any jubilar del
que aquesta basílica és temple jubilar.
On rau la clau d’aquest misteri? Doncs ens ho diu Crist ressuscitat vora el llac de Galilea, la clau és l’amor. Crist ens estima fins a l’extrem, així ho va mostrar al llarg del seu pas per la terra, així ho va mostrar en les seves darreres hores de vida rentant els peus als deixebles, deixant-nos el seu memorial, lliurant la seva vida a la creu i, sobretot i essencialment, vencent la mort, no perquè a Ell li calgués, sinó per fer-nos arribar la vida vertadera, plena i eterna a tots nosaltres. Cert que nosaltres, febles, porucs i que tantes vegades no sabem reconèixer al Senyor, no sabem estimar-lo a Ell com Ell ho fa amb nosaltres. Ens ho mostra el relat evangèlic d’avui; hi ha qui estima amb intensitat, com aquell deixeble a qui Jesús tant estimava i hi ha qui estima com pot, amb les seves limitacions, com Pere que de tant preguntar-li el Senyor, recordant les seves negacions, la seva por i la seva infidelitat, s’entristeix de que el Senyor li pregunti tres cops i per arribar al nivell del seu amor.
Ens ho va explicar en una meravellosa catequesis en l’audiència general del 24 de maig de 2006 el papa Benet XVI; Jesús es conforma a les nostres limitacions, humanes com les de Pere i aquesta adaptació és el que ens dona esperança. Pere passa de l'ingenu entusiasme de l'adhesió inicial, passant per l'experiència dolorosa de la negació i el plor de la conversió, per arribar al cor de Jesús que s’adapta a la seva pobra capacitat d'estimar. Nosaltres, malgrat tota la nostra feblesa, veiem així el camí del nostre amor a Crist, certs de que lluny de retreure’ns les nostres limitacions, reconeix la nostra feblesa i accepta el nostre limitat amor, no per manca de disponibilitat per estimar, sinó a causa de la nostra feble naturalesa humana.
Per estimar com Déu ens estima cal estar net de culpa i sols hi ha hagut una persona humana neta de tota culpa i que no l’ha conegut al llarg de la seva vida; una persona sempre disposada a complir la voluntat de Déu, tant que l’acollí en les seves entranyes. Aquesta no és altra que Maria, la Mare de Déu que venerem sota tantes advocacions i que ens uneix a les esglésies que fem camí a Catalunya sota l’advocació de la Mare de Déu de Montserrat.
Quan el 7 d’octubre de 2023 el papa Francesc acollia al Vaticà a la Confraria de Montserrat i beneïa la imatge que avui es venera a la nostra catedral, deia que si l'estil de Déu és proximitat, compassió i tendresa, si així estima Déu; contemplant a María entenem molt millor la proximitat de Déu, perquè en ella veiem la compassió de Déu, la veiem en una Mare que acull amb tendresa al seu fill.
Evocant ara la seva imatge la de la Mare de Déu de Montserrat, asseguda amb el Nen a la seva falda, i sostenint a la seva mà dreta una bola que simbolitza l'univers, sabem que esdevé reina i senyora de tot el creat; ella que és mare de Déu i mare nostra. Confiem-nos ara i sempre a la seva protecció, perquè ella sap molt bé que és estimar i sap molt bé com estimar. Ella fou la primera deixeble, la seguidora fidel, prudent i silenciosa de Crist.
El seu camí de fe no fou pas fàcil, però malgrat els dolors, malgrat els neguits i les angoixes, es mantingué sempre fidel, sempre confiada. Vertaderament ella des de que l’àngel aparegué en la seva vida, respongué sempre amb entusiasme a la crida de Déu «vine amb mi.»