Ritu d'ingrés al catecumenat

Ritu d'ingrés al catecumenat

Monestir de Solius

Diumenge I d'Advent

Diumenge 30 de novembre de 2025

Estimats germans i germanes,

avui amb aquest petit gest, amb aquesta cerimònia heu donat un pas important, molt important en les vostres vides. El Senyor us ha cridat a la fe de manera individual a cadascun de vosaltres, us ha cridat pel vostre nom i de maneres ben diverses. A partir d'avui inicieu el camí de la fe dins de l'Església. La fe te una doble dimensió: individual i comunitària. Fins ara n'heu viscut la dimensió individual, Crist us ha cridat a seguir-lo però per viure la fe cal fer-ho en comunitat, juntament amb els altres creients per caminar trots junts cap a Crist, cap a la vida eterna.

Feu aquest pas en un diumenge ben especial. Avui l'Església inicia un nou any litúrgic, al llarg del qual i de la mà de l'evangelista sant Mateu anirem recorrent el misteri de la salvació que te a Crist com a centre. 

L'Advent és el temps de l'espera, de la preparació per l'encontre amb el Senyor. No tant sols recordem aquella nit a Betlem quan Jesús naixia en una humil establia; ens preparem també pel darrer encontre quan el Senyor tornarà a la terra per a jutjar-la, a la fi dels temps.

Hi ha també una altra vinguda del Senyor, la que es refereix a cadascun de nosaltres, el Senyor ve a nosaltres, ha vingut a vosaltres i us ha cridat pel vostre nom a seguir-lo. De ben segur que ho ha fet de maneres ben diverses, però totes coincidents en Ell.

Avui, a més, l'Església recorda la figura de sant Andreu, un dels primers apòstols cridats pel Senyor a seguir-lo. Andreu era el germà de Pere i seguidor de Joan baptista, aquell que tenia per missió preparar el camí al Senyor.

L'Evangeli segons sant Joan ens diu que l'endemà de ser batejat Jesús per Joan al riu Jordà, el baptista tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles i  que, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar: «Mireu l'anyell de Déu!» Tant bon punt aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir a Jesús. Jesús es girà i, en veure que el seguien, els preguntà que buscaven i tot seguit els digué:« Veniu i ho veureu.» Ells i es quedaren amb ell aquell dia. Andreu anà tot seguit a trobar el seu germà Simó i li digué: «Hem trobat el Messies». Celebrem doncs aquell apòstol que primer va seguir a Jesús i que segons el relat de l’evangelista sant Mateu cridà Jesús quan tot caminant vora el llac de Galilea, veié aquells dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Ells eren pescadors i Jesús els cridà a ser pescadors d'homes. Tant bon punt van ser cridats ho deixaren tot immediatament i el van seguir.

Jesús crida i els apòstols ho deixen tot i el segueixen. Com vosaltres heu fet, Ell us ha parlat a cau d'orella i heu deixat tot allò que us impedia d'escoltar la seva veu per aixecar-vos i seguir-lo. Però el camí de la fe no acaba aquí, és llarg, no acaba fins a l'encontre amb el Senyor quan hàgim fet la travessia de la vida. Per això ens cal ajuda, fer el camí en comunitat.

Aquesta comunitat, que és l'Església de Girona, que avui us acull, s'alegra de la vostra decisió i prega per vosaltres. Us acull i us acompanyarà en el vostre camí i ens ajudarem els uns als altres. Per fera quest camí tindreu dos grans referents: la creu i la Paraula de Crist, l'Evangeli. Per això us hem lliurat una petita creu i us hem donat un Evangeli. En la creu teniu la mostra de l'amor de Crist, d'aquell que ens estimar fins a l'extrem de donar la seva vida per nosaltres. En l'Evangeli teniu la seva paraula, el seu mestratge, una guia per la vostra vida de cristians.

No tingueu por de seguir a Crist, Ell és la millor opció.

Diumenge I d'Advent / Cicle A

 

Diumenge I d'Advent / Cicle A

Festa de Sant Andreu

Parròquia de Sant Andreu de Borrassà

Diumenge 30 de novembre de 2025

Is 2,1-5; Salm 121,1-2.4-5.6-7.8-9; Rm 13,11-14a i Mt 24,37-44

Les lectures d’aquest primer diumenge d’Advent ens conviden a la vigilància, a estar a punt, pendents de l’arribada del Fill de l’Home. Durant aquest temps litúrgic que és l’Advent ens centrem en un triple adveniment; d’una banda recordem el primer, aquell moment històric en que nasqué un infant, Jesús de Natzaret, que era Déu mateix.

De l’altra ens preparem pel darrer i definitiu adveniment del Fill de Déu, del Fill de l’home, en el darrer dia de la humanitat.

Hi ha enmig un adveniment personal per a cadascun de nosaltres, quan el Senyor ens parla, ens crida pel nostre nom. Així fou per a l’apòstol sant Andreu.

A la vora del llac de Galilea hi havia dos germans feinejant amb les xarxes, capficats amb la pesca i les seves cabòries i s’adonaren que de sobte tenien al seu costat algú que en haver-los vist, els mirava i els convidava a anar amb Ell i canviar peixos per homes en la seva pesca.

Un xic més enllà dos altres germans de la barca estant, repassant les xarxes, foren també cridats per aquell home; ells de nou deixant barca i pare marxaren amb Ell.

L’evangelista Mateu inicia el seu relat sobre la vida pública de Jesús passant de l’escenari del desert on hi ha Joan, aquell qui anuncia la vinguda del Messies, aquell qui prepara la ruta per al Senyor, a la verdor i la bellesa de la riba del llac; Jesús ha anat de Natzaret a Cafarnaüm; al seu pas tot reverdeix, tot neix a una nova vida.

Així, a la vora del llac, de l’aigua, la vida de Pere, Andreu, Jaume i Joan canvia, s’incorporen a una aventura, neixen de nou; com tots nosaltres per l’aigua del baptisme.

La raó d’aquest canvi és una persona, un home, Jesús que mira, que crida; que crida de dos en dos perquè la fe és per compartir-la, per viure-la en comunitat, en família, en Església.

Aquells pescadors descobriran tot seguint a Jesús que son part dels qui creuen en Ell i el segueixen. Aquells homes, potser sense adonar-se’n del tot, han vist en Jesús al Senyor; aquell a qui nosaltres esperem en aquest temps d’Advent.

Els apòstols son els enviats a predicar-lo, els cridats a rebre l’Esperit i fer que molts en sentin parlar, els encarregats de fer que molts hi creguin i creient-hi l’invoquin i invocant-lo se salvin; tan se val el seu origen, raça o llengua. La fe no entén de diferències, entén de comunió, d’amor entre Déu i els homes.

En Jesús, pel seu naixement en aquell humil pessebre, Déu ha deixat de ser un ésser a voltes llunyà, s’ha fet home, es mou en el món, és algú que mira, que cerca, que crida a anar amb Ell, a creure en Ell. En trobar a Jesús en el camí de la seva vida, la fe va entrar en el cor d’Andreu, en el cor dels primers apòstols.

Tot just iniciar l’Advent nosaltres, com els apòstols, estem sovint capficats en les nostres xarxes i barques particulars;  potser la nostra activitat diària ens impedeix de veure que Jesús ens mira, que s’ha aturat al nostre costat i tot mirant-nos ens crida. Ens crida a esperar-lo de nou aquest any, a viure de nou el seu adveniment amb l’esperança i la joia de saber que si l’invoquem, si l’esperem serem salvats.

Ens crida a reconèixer-lo, perquè sempre està vora nostre, en el rostre dels nostres germans, en el d’aquells qui pateixen, en el d’aquells quin són rebutjats i ignorats per la nostra societat, en el d’aquells qui es juguen la pell per una vida més digne; en el d’aquells a qui la malaltia, la pèrdua de la llibertat o la llunyania de la llar els fa rostres, imatges del Crist. Mentre l’esperem cal que ens esmercem en reconèixer-lo en l’altre.

En paraules del Papa Benet: «Que l'apòstol Andreu ens ensenyi a seguir a Jesús amb promptitud, a parlar amb entusiasme d’Ell amb tots aquells amb els quals ens trobem, i, sobretot, a conrear amb Ell una relació d'autèntica familiaritat, conscients que només en Ell podem trobar el sentit últim de la nostra vida i de la nostra mort.» (Benet XVI, 14 de juny de 2006).

Que aquesta voluntat ens mogui, com a l’apòstol sant Andreu, a viure aquest temps d’Advent, amb esperança renovada i amb la certesa de que Jesús ve perquè Ell ens estima.

Missa votiva de Sant Antoni Maria Claret. Abadia de Fontfreda

 

Missa votiva de Sant Antoni Maria Claret

Abadia de Fontfreda

Dissabte 29 de novembre de 2025

Is 49,1-6; Salm 26,1-4,13-14; 2Cor 5,14-20 i Mc 16,15-20

Som avui aquí celebrant la memòria de sant Antoni Maria Claret i recordant la seva figura i la seva aportació a l’Església. Som aquí en aquest indret on es trobà definitivament amb el Senyor, acabada una vida rica i plena, rica no pas pels honors que va poder viure, sinó sobretot per totes aquelles humiliacions que va haver de patir fins a trobar la mort a l’exili.

Ell mateix escrivia: «Les penes i treballs que he hagut de sofrir durant aquests anys son tants i tals, que només Déu ho sap i jo, que els he passats i encara sofreixo.» (Autobiografia).

Morí un 24 d’octubre de 1870, lluny de casa que sempre és una experiència dura i dolorosa, a l’aixopluc d’una comunitat monàstica com la que aquí hi havia, es trobà definitivament amb Crist cara a cara, amb aquell a qui havia servit amb totes les seves forces. La comunitat que l’acollí era hereva d’aquella de la qual sortiren a meitat del segle XII tretze monjos, tal com era el costum en record de la comunitat apostòlica, per anar a la Conca de Barberà a fundar un nou monestir, Poblet, en terres que acabaven de ser conquerides als musulmans.

Aquells monjos fundadors de Poblet foren imprudentment prudents quan partiren cap a unes terres encara insegures, despoblades, hermes i pobres; allí hi portaren la fe i una vida de pregària, de treball i centrada en la Paraula; una vida de la que encara avui en som deutors. Aquest any en que celebrem els vuitanta cinc anys de la restauració de la vida monàstica a Poblet el 24 d’octubre de 1940 de la mà de quatre monjos italians, fem memòria també d’aquells primers pares que des d’aquí sortiren per fundar el monestir de Poblet.

La imprudent prudència mogué també la vida i la missió de sant Antoni Maria Claret que portà la fe arreu, essent cridat a evangelitzar. Ell no tingué cap recança a donar-ho tot per Crist i a perdre-ho tot per Crist.

Aquí a finals del segle XIX una comunitat acollí a un arquebisbe que havent-ho tingut tot als ulls humans, havia estat desposseït de tot; però encara era amb ell la millor part, tenia allò que de més important podia tenir, la seva fe i la seva proximitat amb Crist que amb els seus sofriments viscuts en pobles llunyans feia encara més propera. És el preu que es paga per ser una espasa tallant, per ser una fletxa aguda, per ser servent del Senyor.

La fe i la fidelitat a Crist no és sempre entesa pels altres, fins i tot molt sovint la fidelitat a Crist és considerada infidelitat quan no hostilitat al món. Davant les dificultats com escrivia sant Antoni Maria Claret: «si un es perseguit, menyspreat, burlat, calumniat cal callar, sofrir i alegrar-se per poder tenir la joia d’imitar Jesús.» (Propòsits dels sants  exercicis de l’any 1843).

Això no ens ha pas d’atemorir si tenim al nostre costat al Senyor, aleshores Ell esdevé el mur que protegeix la nostra vida, aleshores la valentia ens ve sobreposada per la mateixa proximitat d’aquell que ens il·lumina en la nostra missió i ens salva a la fi del nostre peregrinar per aquest món.

Estimar a Crist te un alt preu a pagar, anar per tot el món i predicar a tothom la bona nova de l’Evangeli no està exempt de riscos; perquè l’amor que Crist ens te ens obliga, com escriu sant Pau. Estimar-lo te un preu i sobretot una recompensa que va més enllà del que ara i aquí puguem veure i reconèixer; és aquell món nou, aquella creació nova reservada pels qui viuen en Crist.

Aquí a l’abadia de Fontfreda es trobaren un home rebutjat pels qui n’havien rebut tants beneficis i uns monjos que amatents a la Regla de sant Benet veieren en ell al mateix Crist i que estaven obligats a rebre’l com a tal. Els monjos que l’acolliren no veieren en sant Antoni Maria Claret ni a l’arquebisbe, ni al confessor de la reina Isabel II, ni tants sols al missioner; hi veieren un germà que trucava a la porta.

L’acolliren tal com diu la Regla de sant Benet «Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: "Era foraster i em vau acollir". I que a tothom es tributi l'honor convenient, "sobretot als germans en la fe" i als pelegrins.» (RB, 53). Acollit i acollidors compartien una mateixa fe i una mateixa esperança, servien un mateix Senyor i posaven junts la mirada en Maria.

Com escriu Mossèn Cinto Verdaguer:

 

De la clausura en un racó

S’enfila una escala airosa:

Un marbre és cada graó

Vionat de blanc i rosa.

Això fou Fontfreda per a sant Antoni Maria Claret, aquí trobà el primer graó de l’escala que el portà cap al cel, i per ella s’enfilà cap allí on Maria, mare del Cister, ens ha precedit, cap allí on ens espera el mateix Crist.

Divendres de la setmana XXXIV durant l'any / I

 

Divendres de la setmana XXXIV durant l'any / I

Parròquia de Sant Pere i sant Pau de Canet de Mar

Divendres 28 de novembre de 2025

Dn 7,2-14; Salm Dn 3,75.76.77.78.79.80.81 i Lc 21,29-33

Jesús s’adreça als deixebles amb aquestes seves paraules que no passen, que no han passat i que han arribat fins a nosaltres. Som comunitat, som Església, som l’Església de Crist, cridada a anunciar el Regne de Déu enmig del nostre món, cridats a viure la fe de la mateixa manera que la visqueren els deixebles, al voltant de Crist i en comunitat. La fe te una doble dimensió: personal i comunitària. No podríem formar part de la comunitat de cristians sense creure nosaltres de manera personal, sense tenir una relació directe i planera amb el Senyor. Però igualment aquesta nostre fe no la podem viure sols, aïllats, cal que la visquem com aquella comunitat de deixebles que acompanyava a Crist, en comunitat. Tant sols així formarem aquest “vosaltres” amb que Crist s’adreça als seus.

La comunitat cristiana te diversos nivells. El primer de tots és la família, perquè en aquesta església familiar és des d’on s’educa en la fe, on s’aprenen les beceroles de la fe. En tenim un model en la família de Natzaret: Jesús, Maria i Josep. D’aquesta família deia sant Pau VI que ens dona una: «Lliçó de vida domèstica. Ensenyi Natzaret el que és la família, la seva comunió d'amor, la seva senzilla i austera bellesa, el seu caràcter sagrat i inviolable; ensenyi el dolç i insubstituïble que és la seva pedagogia; ensenyi el fonamental i insuperable de la seva sociologia.» (5 de gener de 1964).

El segon nivell és la parròquia de la que el papa Francesc deia: «La parròquia no és una estructura caduca; precisament perquè té una gran plasticitat, pot prendre formes molt diverses que requereixen la docilitat i la creativitat missionera del Pastor i de la comunitat. Encara que certament no és l'única institució evangelitzadora, si és capaç de reformar-se i adaptar-se contínuament, continuarà sent “la mateixa Església que viu entre les cases dels seus fills i de les seves filles”. Això suposa que realment estigui en contacte amb les llars i amb la vida del poble, i no es converteixi en una prolixa estructura separada de la gent o en un grup de selectes que es miren a si mateixos. […] – sinó amb - àmbits de viva comunió i participació, i s'orientin completament a la missió» (Evangeli Gaudium, 28.)

La comunitat parroquial com a tal te un paper fonamental dins de l’Església, amb un prevere que l’acompanya mantenint sempre el sentit de comunió i de col·laboració amb l’Església diocesana i l’Església universal. Alhora la parròquia ens serveix a nosaltres en el nostre camí de fe, perquè «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d'ells.» (Mt 18,20). Una comunitat convidada sempre a treure brotada, a posar a Déu a prop dels qui ens envolten, de tots, dels qui practiquen i dels qui s’han allunyat de la fe, dels indiferents i dels crítics, dels qui han nascut aquí i dels qui hi han vingut després. Tots som cridats a escoltar la crida del Senyor, la bona nova de l’Evangeli i és responsabilitat de tots  que no passi ni una sola generació sense escoltar aquelles paraules que no passaran mai.

Avui celebrem aquesta Eucaristia com a inici del ministeri del vostre nou rector, un element més de la vostra comunitat i un element clau en la vostra comunitat. Una comunitat ben viva, que ha donat en altres moments bons ministres a l’Església, tot just ahir acomiadàvem a Mossèn Pere Travesa ell n’ha estat un bon exemple. Que ni el desànim, ni la tebior ens entorpeixin el camí. Com escriu el papa Lleó XIV: «La vida de les primeres comunitats eclesials, (...) se'ns ofereix com a exemple a imitar.» (Dilexi te, 34).

Exèquies Mossèn Pere Travesa i Xiberta

 

Exèquies Mossèn Pere Travesa i Xiberta

Santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar

Dijous 27 de novembre de 2025

2M 12,43-46; Salm 24,6-7bc.17-18.20-21 i  Lc 12,35-40

És un gest noble i inspirat per l’esperança de la resurrecció pregar pels nostres difunts, encomanar la seva ànima a la misericòrdia de Déu. És això el que avui fem, demanar al Senyor que rebi l’ànima de Mossèn Pere Travesa amb aquell amor que tant sols un pare pot tenir, aquell amor que estem certs de que el Pare té envers Mossèn Pere i envers tots nosaltres. Ara és l’hora, després d’una llarga vida, en que Mossèn Pere arriba a la presència de Déu, a ell que ha viscut 74 anys de la seva llarga vida dedicat al ministeri sacerdotal, dedicat a anunciar als altres la bona nova de Crist i aquesta bona nova té per centre la victòria de Crist sobre la mort, la victòria de la llum sobre la tenebra, la victòria de la vida sobre la mort.

Queda lluny aquell 25 de febrer de 1927 quan Mossèn Pere va venir al món aquí mateix, al seu estimat Canet, però tot i quedar lluny en aquell mateix moment Mossèn Pere entrà pel baptisme a formar part de l’heretat del poble sant; un compromís que refermà quan respongué positivament a la crida que li feia el Senyor i entrà al seminari. A Torruella, a Llers, aquí a Canet, a Figueres, a la Salut de Terrades, a Ordis, a les Escaules, a Biure, a Pont de Molins i de nou aquí a Canet Mossèn Pere posà el seu ministeri sota la protecció de la Mare de Déu sempre cert de que no s’enduria un desengany, cert de que la seva aflicció, les seves penes i els seus pecats, que com tot home i dona portava a sobre, es veurien perdonats per la misericòrdia per part d’aquell en qui Mossèn Pere havia posat tota la seva esperança.

Per això avui demanem que no s’endugui un desengany, perquè Mossèn Pere ha estat fidel en l’amor a Crist, s’ha emparat en Ell i ha mirat de que l’honradesa i la rectitud guiessin la seva vida de sacerdot i de cristià. No sabem ni el dia, ni l’hora en que està programada la nostra trobada cara a cara amb el Senyor, tant sols tenim la certesa de que arribarà i això ens empeny a vetllar per poder obrir la porta dels nostres cors a Crist quan truqui i tant bon punt ho faci.

La vida de Mossèn Pere ha estat llarga, noranta-vuit anys i escaig, el seu ministeri sacerdotal també, la seva ha estat una llarga vetlla viscuda no amb l’angoixa de qui se sent en fals davant de l’amo, sinó com aquell que creu tenir-ho tot ben endreçat perquè sigui a la nit o sigui a la matinada, estigui tot a punt per aquell moment que a tots ens arribarà i que és el moment clau, el de l’encontre amb el Senyor cara a cara.  

Per a nosaltres la mort és el moment del pas d’una vida on l’aflicció i les penes no deixen d’estar presents, a una altra vida on la recompensa magnifica de la que ens ha parlat el segon llibre dels Macabeus és  viscuda en companyia de tots aquells que s’adormen mantenint-se fidels.

Als nostres ulls, ulls humans i per tant limitats, Mossèn Pere Travesa ha mantingut la seva fidelitat a Crist al llarg de la travessia que ha estat la seva vida; ara demanem que també als ulls de Déu aquesta seva fidelitat, que de ben segur com tota vida humana ha tingut un o altre moment de debilitat, de dubte o de desencís, sigui recompensada amb la proximitat de Déu.

La salvació no ens la guanyem, la salvació se’ns dona i és Déu qui ens la dona; per això la participació en la resurrecció de Crist no s’exigeix, es demana i és aquest el sentit de la nostra pregària pels difunts; demanar a Déu la seva misericòrdia mostrada en l’acolliment a un dels nostres, a un prevere, a un creient que ha dedicat tota la seva vida a Crist. Perquè «Ell ens permet que l’acompanyem i que, sota l'impuls de la seva gràcia, donem el millor de nosaltres mateixos, són el seu propi poder i la seva misericòrdia els que, en definitiva, - quan morim - són glorificats.» (Mater Populi fidelis, 29).

I en aquest camí cap a la llum, Maria ens és el model, ella comparteix ja la glòria del seu Fill i Senyor nostre. Ens adrecem avui a ella, sota l’advocació de la Mare de Déu de la Misericòrdia aquí venerada, una advocació a la que Mossèn Pere es va mantenir fidel des de la seva infantesa com a fill del seu estimat Canet, fins a servir-la en aquest santuari com a prevere al servei de l’Església.

Sabem que al costat de Crist hi ha en primer lloc la seva Mare, que és també la nostra mare. Ella es converteix en signe matern de la misericòrdia del Senyor ja que Crist lliurement ho ha volgut així i per Maria el Senyor atorga a la seva pròpia acció en nosaltres un rostre matern. (Cf. Mater Populi fidelis, 42).

En Maria tenim un model de confiança, un model d’amor i un model d’entrega. Maria ens obre camí en la vida, perquè ella vencé les dificultats, es mantingué sempre fidel i la seva fe ens és model. Ella ha estat assumpta al cel i asseguda al costat del seu Fill ens mostra el camí cap al Pare. 

Un camí que Mossèn Pere al llarg de la seva vida ensenyà i predicà als altres i recorregué també ell. Demanem, avui al Senyor que hagi arribat a la meta tal cop desitjava, un cop desfetes les amarres d’aquest món.

Que Maria, mare de dolcesa, mare de misericòrdia, intercedeixi davant del seu Fill Jesucrist, per tal de que Mossèn Pere Travesa, el degà dels nostres sacerdots, pugui participar ja de la gloria eterna.

Demanem-li a la Mare de Déu de la misericòrdia la seva intercessió com diuen els seus goigs:

Vostres ulls gireu Senyora,

puix són misericordiosos,

envers els nostres ulls plorosos

en tot perill i a tota hora;

de misericòrdia autora

en vida i mort sigueu.

Diumenge XXXIII Durant L'any / Cicle C. Eucaristia per les víctimes del trànsit

 

Diumenge XXXIII Durant L'any / Cicle C

Eucaristia per les víctimes del trànsit

Parròquia de Sant Josep a Girona

Diumenge 16 de novembre de 2025

Ml 3,19-20a; Salm 97,5-6.7-9b.9cd; 2Te 3,7-12 i  Lc 21,5-19

La litúrgia ens convida en aquest XXXIII diumenge de l’any a reflexionar sobre el caràcter efímer de les coses que son creació humana i la pervivència d’aquelles que provenen de Déu. Els ciutadans de Jerusalem estaven molt cofois del seu temple, aquell temple edificat per Salomó que tant havia patit amb els estralls de les guerres i de les invasions i que de nou lluïa amb esplendor.

Crist els surt al pas amb una afirmació categòrica: «Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra.» I va ser cert, pocs anys a venir aquell temple seria de nou destruït i en quedaria poca cosa més que un mur, com fins avui.

Ens escarrassem treballant dia i nit i del fruit del nostre treball en traíem resultats també efímers. Vol dir això que hem de renunciar a la nostra activitat i viure d’una manera passiva la nostra existència? No pas, ans al contrari.

Crist ens convida a viure la vida, que és un regal seu, amb voluntat de servei, no esperant que se’ns regali res, més aviat mirant de que amb el nostre esforç siguem capaços de donar al qui no te, compartint no tant sols els béns materials per tal de que tothom tingui un mínim digne per viure, sinó sobretot compartint l’amor que Déu ens te i que molts cops no acaba d’arribar a tots, perquè a vegades alguns el manllevem i mirem d’apoderar-nos-en en exclusiva.

Crist ens ve a dir que ens cal tenir menys confiança en nosaltres mateixos i tenir-ne molta més en l’ajut de Déu. No és pas fàcil això: guerres, fams, pestes, revoltes i calamitats de tota mena ens surten al pas cada dia, a nosaltres i al nostre voltant. Potser ens cal reflexionar sobre el fet de que algunes d’elles sorgeixen per obra humana.

De fet és aquest orgull que blasma el profeta Malaquies el que està darrera de tota guerra, perquè un poble se sent superior a un altre i vol dominar-lo; perquè un determinat dirigent veu amb ambició el territori, la riquesa o el poder del país veí o el percep com una amenaça. També la fam te en gran part el seu origen en l’orgull d’uns sobre d’altres, perquè de recursos naturals n’hi ha per tots.

El que succeeix és que uns caparem molt i deixem a d’altres amb molt poc o amb no res. Déu no va crear un món desigual, desigual l’hem fet nosaltres.

Son tants els missatgers que pretenen enganyar-nos que correm el risc d’acomodar-nos al seu llenguatge. De veritat tant sols n’hi ha una: Crist. Per això convé escoltar el missatge de Jesús i estar alerta a no confondre’ns de lloc a l’hora de cercar la veritat.

Crist ens diu que de fet el que és més important és confiar en Déu i aquesta confiança és la que assegura fins i tot cada cabell del nostre cap, sigui curt o llarg, estigui més o menys cuidat.

La vida humana és feble, requereix de l’ajut de Déu per tal d’esdevenir un camí cap al Regne. Som febles perquè estem a mercè de falsos profetes; som febles perquè qualsevol dia una imprudència, nostra o d’un altre, un descuit o una temeritat ens poden sortir al pas.

Avui recordem a les víctimes d’accidents de trànsit, a aquells que un dia van sortir de casa i per la raó que sigui no hi van tornar. Sembla que ells responen a això que Crist ens diu: sofreixen amb constància i per això demanem avui al Senyor que guanyin per sempre la seva vida, aquella que ve de Crist i ja no està subjecte als patiments i condicionaments humans.

Com ens deia vull el papa Lleó XIV: «En el seu estil profètic, les paraules de Jesús testifiquen que els desastres i els dolors de la història tenen un final, mentre que l'alegria dels qui reconeixen en Ell al Salvador està destinada a durar per sempre.»

Demanem al Senyor que aquesta alegria que dura sempre ens arribi a tots i avui preguem molt especialment perquè hagi arribat als qui han mort víctimes d’accidents de trànsit. Fem-ho amb confiança.

Diumenge XXXIII Durant L'any / Cicle C. Festa major de sant Iscle i santa Victòria a Bàscara

 

Diumenge XXXIII Durant L'any / Cicle C

Festa major de sant Iscle i santa Victòria

Parròquia de Sant Iscle i santa Victòria a Bàscara

Diumenge 16 de novembre de 2025

Ml 3,19-20a; Salm 97,5-6.7-9b.9cd; 2Te 3,7-12 i  Lc 21,5-19

Veure sortir el sol de la felicitat, aquell sol de raigs saludables és la nostra esperança. Som en les darreres setmanes de l’any litúrgic, ja a les portes de l’advent que és el temps que ens prepara pel Nadal. La litúrgia posa l’accent més enllà del nostre dia a dia, de les nostres fatigues, neguits i angoixes; ens ve a mostrar com tot això un dia serà superat i que la vida que ens ofereix Crist, quan acabi la d’aquí, és infinitament superior a la joia que avui podem experimentar.

Les lectures d’aquest diumenge ens mostren situacions ben contrastades: l’orgull que porta a la injustícia davant dels qui veneren el nom del Senyor; els qui viuen desvagats i a més es posen on no els demanen davant dels qui s’escarrassen per treballar dia i nit; els qui volen enganyar davant dels qui gaudiran de l’ajut del Senyor en el moment de la dificultat. Tenim davant nostre cada dia l’opció de viure com a creients, com a seguidors de Crist o de posar per davant els nostres interessos i oblidar-nos del manament del Senyor que ens convida a estimar-lo a Ell i als altres, perquè no hi pot haver amor a Déu si no hi ha amor als germans.

Sembla que els temps de Jesús eren terribles: guerres, revoltes, destruccions, terratrèmols, fams i pestes. De fet no és massa diferent al que vivim als nostres dies, res de tot això ha desaparegut i l’home, fonamentalment per orgull, segueix desencadenant guerres, segueix afavorint les condicions perquè hi hagi fam al món i quan ens trobem davant dels desastres que pot causar la natura o bé no hi posem res de la nostra part per mirar d’evitar-les o prevenir-les o bé fins i tot negligim l’atenció als qui en son víctimes o no ajudem a evitar-los el perill amb negligències i suposats oblits. Així ho visqueren els sants màrtirs Iscle i Victòria.

Crist ens convida a mirar una mica més lluny, a no deixar-nos enlluernar per aquest dia a dia que ens fa creure que tot està ja fet. Crist ens convida a confiar en Ell i cal a dir que això no sempre és fàcil, moltes vegades se’ns fa molt difícil. Quan arriba la malaltia al nostre voltant, quan les coses no van de cara i sobretot quan veiem com va el nostre món sembla que queda poc marge per a la confiança i tampoc per a l’esperança.

Per generar esperança, que és al que ens convidava el papa Francesc a generar en aquest any jubilar que està a punt d’acabar, cal primer que tot que no nosaltres confiem en Déu i que confiem en que encara que sigui una mínima part d’aquesta esperança, està a les nostres mans generar-la. Confiar primer que tot en aquesta promesa de Crist: «No es perdrà ni un dels vostres cabells.» Confiar després en que hi podem posar de la nostra part, que no ens podem quedar passius davant del sofriment dels altres i no sols pel simple fet de que si els altres es queden impassibles davant del nostre sofriment o dels nostres estimats això ens dol, sinó que ens ha de moure sempre aquest amor que és reflex de l’amor que Déu ens té. Celebrem aquest diumenge la jornada dedicada a la pobresa. 

El papa Francesc ens deia en iniciar aquest any jubilar que hem de donar: «esperança per als milions de pobres, que sovint no tenen el més necessari per a viure. Enfront de la successió d’onades de pobresa sempre noves, hi ha el risc d’acostumar-se i resignar-se. Però no podem apartar la mirada de situacions tan dramàtiques, que avui es constaten a tot arreu i no només en determinades zones del món. Trobem cada dia persones pobres o empobrides que a vegades poden ser els nostres veïns.» (Spes non confundit, 15). Acostumar-nos, resignar-nos-hi, pensar que no s’hi pot fer res, no és estimar perquè alguna cosa, per petita que sigui, està a les nostres mans.

Diumenge XXXIII Durant L'any / Cicle C. Confirmacions

 

Diumenge XXXIII Durant L'any / Cicle C

Confirmacions

Parròquia de Sant Romà a Lloret de Mar

Dissabte 15 de novembre de 2025

Ac 2, 2-6.14.22.23.32.33; Salm 103; 2a lectura 1Cor 3b-.12-13 i Lc 21,5-19

Jesús parlava als deixebles de la fugissera bellesa del temple, allò que als ulls dels qui el contemplaven els semblava etern, era tant sols un edifici que pocs anys després seria arrasat de dalt a baix. Aquest Evangeli que avui hem escoltat ens pot semblar un text dur, fins i tot apocalíptic, i ho és perquè ens parla del finals dels temps, de persecucions, de guerres i de presons.

Però nacions que s’alcen contra d’altres nacions ho veiem cada dia, terratrèmols, fam i epidèmies també, Per això no son coses que ens resultin estranyes perquè si bé gràcies a Déu no les vivim sovint en primera persona, si que en tenim notícia cada dia sigui en un lloc o sigui en un altre, de fet en sentim parlar tant sovint que ens hi hem acostumat si és que no ens hem convertit ja en immunes als sofriments del món.

Som a la darrera part de l’any litúrgic, tot just d’aquí a quinze dies començarà el temps d’Advent i amb ell un nou any; per tant la litúrgia ens parla de que un dia o altre tot allò que ara veiem i creiem que existeix per sempre, deixarà de ser-hi, ens parla de que tota obra humana te un començament i per més bella que sigui en un moment o altre desapareix, a no ser que ens esforcem en mantenir-la sempre en bon estat.

Això passa també amb la nostra fe, si no la cuidem, si no en tenim cura corre el risc de malmetre’s. De fet com una planta que si no es rega acaba per assecar-se. I com ens cal alimentar aquesta nostra fe, una fe que avui vosaltres estimats germans i germanes professeu de manera solemne davant d’aquesta assemblea que representa al conjunt de l’Església? Deixant actuar a l’Esperit Sant, aquest que avui davallarà sobre vosaltres com ho feu aquell dia de Pentecosta quan els deixebles estaven tots junts reunits sota un mateix sostre, com nosaltres avui aquí.

En els apòstols hi hagué un abans i un després de la Pentecosta. Abans, tot i haver estat testimonis de la resurrecció de Crist i haver compartit amb Ell l’experiència de la seva victòria sobre la mort, tenien por, es tancaven a casa amb les portes i les finestres ben fermades.

En definitiva estaven atemorits del que els pogués passar. Un cop davallat sobre d’ells l’Esperit sant perderen la por i ja res els feia por i parlaven obertament de Crist, de la seva resurrecció i del Regne que havia vingut a portar.

En ells succeí allò que ens diu avui Jesús en l’Evangeli: no es perdrà ni un sol dels seus cabells. Sembla una afirmació una mica agosarada, perquè els apòstols perderen la vida per la seva fidelitat a Crist; ells que s’havien amagat, que l’havien negat per por i amb els quals Jesús no pogué comptar a l’hora de la seva passió i mort, a la fi perderen la por de perdre la seva de vida. No eren uns insensats, el que succeïa és que confiaren a ulls clucs en Crist i la força de l’Esperit Sant.

A nosaltres no se’ns demanen tan grans coses, però si que el Senyor ens crida a ser-li fidels, a perdre també la por de tenir fe, en una societat que ignora, desconeix, rebutja o manifesta indiferència davant de Crist i de l’Evangeli. Com els apòstols, com ens ha dit sant Pau el darrer dels apòstols, aquell que passà de perseguir als qui creien en Crist a ser el primer dels evangelitzadors, hem de fonamentar la nostra fe en Jesucrist, ningú no en pot posar cap altre de fonament fora d’aquest que està posat.

Sobre Crist, aquell qui ens donarà eloqüència i saviesa quan ens calgui, podem construir refiats i ja es veurà si nosaltres construïm amb or, plata, pedres precioses, o bé amb fusta, amb herba seca o amb palla, el que compta sobretot és el fonament. En un moment o altre es veurà què val l'obra de cadascú, es posarà en evidència la seva solidesa.

Haurem construït sòlidament la nostra vida de cristians si tenint a Crist per fonament i aixequem una construcció on l’amor a Déu i als altres encalça les pedres. Per edificar sobre segur ens cal estar alerta, cal que no ens deixem enganyar, i fonamentats en Crist cal que aprofitem l’ocasió per donar testimoni del Senyor.

Ens ho diu el papa Lleó XIV: «Menys etiquetes, menys contraposicions estèrils, més simfonia en l'Esperit. Llavors la nostra constel·lació no sols brillarà, sinó que orientarà: cap a la veritat que allibera, cap a la fraternitat que consolida la justícia, cap a l'esperança que no defrauda.» (Dissenyar nous mapes d'esperança, 11).

Avui estimats germans i germanes l’Esperit de Déu ve sobre vosaltres, nosaltres en som uns simples i indignes instruments. Donem gràcies a Déu pel vostres testimoni i preguem els uns pels altres perquè siguem fidels deixebles de Crist.

Diumenge XXXIII Durant L'any / Cicle C. 13è Congrés d’Hospitalitats de Catalunya

 

Diumenge XXXIII Durant L'any / Cicle C

13è Congrés d’Hospitalitats de Catalunya

Parròquia de Sant Josep a Girona

Dissabte 15 de novembre de 2025

Ml 3,19-20a; Salm 97,5-6.7-9b.9cd; 2Te 3,7-12 i  Lc 21,5-19

Qui venera el nom del Senyor te promès el sol de la felicitat, qui viu en l’orgull serà com un rostoll del que no quedarà ni arrel, ni tija. Les paraules del profeta Malaquies sonen solemnes i greus, ben bé podríem que amenaçadores. Déu no amenaça pas, el que Déu fa és convidar-nos a viure com ho feia aquella primitiva Església, de la que ens parla sant Pau en la segona carta als cristians de Corint; una Església que lluny de voler ser una càrrega per als seus fidels, es fonamentava en l’esforç dels qui la integraven.

Davant de Déu no si val a reclamar drets que imaginem adquirits, el seu amor, sempre generós, sempre desinteressat sols demana dures coses: ser conscients de la nostra feblesa i ser agraïts amb els seus dons. Això precisament és el que mostreu any rere any, en cada pelegrinatge a Lourdes, demanant-li a la Mare de Déu que intercedeixi davant del seu Fill per tal d’alleugerir el dolor dels malalts, per tal de demanar la seva guarició.

No és una confiança estèril, no és pas la recerca d’un consol humà per temperar les nostres consciències; això seria recórrer a aquells pels qui no ens hem de deixar enganyar, a aquells que s’apropien del nom de Déu i contra els qui cal estar alerta. Els hem de deixar estar, no anar amb ells i quan la malaltia, la discapacitat i tantes altres coses ens envolten no ens hem d’alarmar, no pas per inconsciència, ans al contrari, sinó perquè la nostra confiança està posada en el Senyor i en Maria, la seva mare i mare nostra.

Aquella promesa que Jesús va fer als seus de que no es perdia ni un dels seus cabells segueix vigent en nosaltres, tot i que a vegades ens costi d’entendre la voluntat de Déu i els camins per on ens porta. Som a l’any jubilar de l’esperança, una esperança que el papa Francesc volia que arribés a tothom, però molt especialment als qui més la necessiten: joves, migrants, pobres, gent gran, presos i malalts.

Ho expressava el papa Francesc escrivint: «Que s’ofereixin signes d’esperança als malalts que estan a casa seva o a l’hospital. Que els seus patiments puguin ser alleujats amb la proximitat de les persones que els visiten i amb l’afecte que reben. Les obres de misericòrdia són igualment obres d’esperança, que desvetllen en els cors sentiments de gratitud. Que aquesta gratitud arribi també a tots els agents sanitaris que, en condicions no poques vegades difícils, exerciten la seva missió amb cura sol·lícita vers les persones malaltes i més fràgils.» (Spes non confundit, 11).

Vosaltres sou un signe viu d’esperança per als malalts que s’acullen a l’amor immens de Maria i aquest amor seu que consola als afligits és la millor de les intercessions davant de Crist, el seu fill i el nostre Senyor. Crist ens fa en l’Evangeli d’aquest diumenge una crida a la confiança, a la confiança davant de situacions difícils, quan perilla la nostra salut, la nostra vida. Crist ens diu que no ens cal patir, que és aquesta una ocasió de donar testimoni. Sofrint amb constància ens podem guanyar la vida, vertadera, plena i eterna per sempre.

Vol Déu doncs que sofrim, que siguem perseguits o que siguem traïts? No pas, però Ell ha compartit la nostra vida humana i sap que en ella tot això hi és ben present, per això ens diu que quan tot sembla perdut, quan sembla que al nostre voltant no hi ha res on agafar-nos, sempre tenim al Senyor.

I el Senyor mou els cors dels homes, els vostres cors, vosaltres sou la mà de Déu que s’apropa al qui pateix per agafant-lo de la mà donar-li consol, confiança i esperança. Com escriu el papa Lleó: «La presència cristiana al costat dels malalts revela que la salvació no és una idea abstracta, sinó una acció concreta.» (Dilexit te, 52).

Vosaltres sou aquesta presència de l’Església al costat dels malalts. Donem-ne gràcies a Déu i demanem a Maria, sota l’advocació de la Mare de Déu de Lourdes, que us protegeixi, encoratgi, ajudi i beneeixi i amb vosaltres a tots els qui es posen sota la seva protecció.

Jubileu diocesà de la Vida Consagrada

 

Jubileu diocesà de la Vida Consagrada

Santuari de la Mare de Déu dels Àngels

Dissabte 15 de novembre de 2025

Sa 18,14-16;19,6-9; Salm 104,2-3.36-37.42-43 i Lc 18,1-8

Demanar, cercar i trobar; aquests tres verbs, aquestes tres accions son les que posava davant nostre el papa Lleó XIV durant el jubileu de la vida consagrada. Son aquestes tres accions les que ens acompanyen al llarg de la nostra vida de consagrats. No necessàriament quan demanem també cerquem i trobar en plenitud no trobarem sinó quan arribem a la presència del Pare. Però la nostra vida se centra en la disponibilitat a aquest Déu nostre que es deixa trobar al llarg de la nostra vida, potser mai en plenitud, però sempre atent a aquell qui el cerca.

Cercar és esperar trobar, no hi ha cerca sense aquesta voluntat, intenció o desig de trobar; és aquesta esperança la que mou les nostres vides, estem en camí, estem en marxa però sobretot no hi estem sense rumb fix, el nostre rumb, la nostra meta és Crist. Un rumb que marca la nostra vocació que és un do del Senyor, que és una crida que Ell ens fa, però tots sabem que per atendre-la els nostres cors han d’estar disposats; per escoltar la seva veu cal que les nostres orelles estiguin atentes i que sapiguem reconèixer aquesta seva veu quan ens crida pel nostre nom.

Déu no parla enmig del brogit, per escoltar a Déu cal fer silenci. Sembla potser una contradicció, ens podria semblar a priori que el silenci es fa sol, que és sobretot l’absència de soroll; però és molt més que això. Tots nosaltres som ben conscients de que construir el silenci interior, que ve dificultat si no hi ha un cert grau de silenci exterior, no és fàcil. Avui, en aquests temps, el nostre silenci es veu trencat per la preocupació del que esdevindrà en el futur més immediat; tots en som conscients de que el neguit pel futur de les nostres comunitats, fins i tot pel destí dels nostres béns materials ens neguiteja.

Ens ho deia el papa Lleó XIV durant el jubileu de la vida consagrada: «l'Església us demana avui que sigueu testimonis especials en les diferents dimensions de la seva vida, en primer lloc, caminant en comunió amb tota la gran família de Déu, sentint-la com a Mare i Mestra, compartint amb ella l'alegria de la vostra vocació i també, quan sigui necessari, superant divisions, perdonant injustícies sofertes, demanant perdó pels entossudiments provocats per l'autoreferencialitat. Treballeu per a convertir-vos, dia a dia, cada vegada més en «experts en sinodalitat», per a ser profetes al servei del poble de Déu.» (10 d’octubre de 2025).

Estem atrafegats amb els neguits del dia a dia i és quan les paraules de Jesús ens surten al pas, Ell ens diu a nosaltres com a aquella Marta atribolada: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.» (Lc 10,41-42). I la millor part és Crist, no n’hi ha cap mena de dubte. Per a nosaltres cercar-lo ja és un guany, gaudim de la mateixa recerca, de cada pas que donem cap a Ell, sentint-nos cada cop més a prop tot i no arribar-hi encara. La nostra esperança és Crist i per arribar a Ell ens cal paciència i perseverança i reconèixer-lo en els altres, en els que tenim més a prop primer i després en tot home i tota dona que és sempre imatge de Déu.

L’Església ha viscut al llarg dels segles temps de tota mena, han sorgit ordes monàstics, mendicants, instituts dedicats a la labor social, moviments eclesials; ha estat és i serà una història diversa; però hi ha un eix comú, hi ha quelcom que en un o altra moment de la vida de l’Església ha seguit unint-la: Crist. Tenim un exemple de com viure aquesta proximitat a Crist; perquè si bé nosaltres hi podem aprofundir a través de la pregària, del contacte amb la Paraula, de la participació dels sagraments, especialment de l’Eucaristia, i en el tracte amb els altres, que son imatge de Crist mateix, especialment els més febles; tenim en Maria un model.

Ella fou fidel al llarg de tota la seva vida al seu compromís amb Déu. Demanant que es fes en ella la voluntat de Déu; cercant la manera d’acomplir aquesta voluntat i a la fi trobant en el seu Fill aquell a qui la humanitat esperava i que s’havia presentat al món de la manera més insospitada, menys solemne i més humana possible.

Tenim davant dels ulls nous reptes, qui ho pot dubtar, tenim al darrera una llarga tradició, en som conscients; però el que importa és viure el present amb aquella generositat i aquell amor amb el que Maria visqué cada moment de la seva vida. Ella s’interrogava sobre com podria ser tot allò, ella s’angoixava davant del sofriment que s’anunciava pel seu fill; ella és la dona dels silencis, la dona que conservava les coses en el seu cor i les meditava.

El que visqué a Natzaret, a Betlem, a Egipte, a Galilea o a Jerusalem ho visqué per damunt de tot amb confiança. Tampoc nosaltres no entenem moltes de les coses que ens toquen de viure, de poder escollir, escolliríem de viure-les d’una altra manera o de viure coses i situacions diverses.

Com podrà ser això? Ens repetim com Maria un cop i un altre. La resposta està també en Maria: «que es compleixin en mi les teves paraules.» No és inconsciència, ni temeritat, ni ximplesa; és confiança, lliurament i sobretot amor. Som convidats a ser fars d’esperança per al nostre món, per als qui ens envolten; fars de fidelitat, de perseverança, de paciència i per damunt de tot d’amor. Un amor que no neix de nosaltres, sinó d’aquell amor de Déu que creix en nosaltres si el demanem a Déu, si el cerquem ajudats per la força de l’Esperit amb l’esperança de trobar-lo en Crist.

Com escrivia el papa Francesc: «Tothom espera. Al cor de tota persona hi ha l’esperança com a desig i espera del bé, fins i tot ignorant el que el demà portarà.» (Spes non confundit, 1).

Divendres de la setmana XXXII durant l'any / I

 

Divendres de la setmana XXXII durant l'any / I

Parròquia de Sant Jaume de Salt

Divendres 14 de novembre de 2025

Sa 13,1-9; Salm 18,2-3.4-5 i Lc 17,26-37

Hi ha qui no es capaç de descobrir a Déu, qui pren per déu allò o aquell que no ho és, que s’enlluerna amb qui te poder, riquesa o capacitat de convenciment, però no arriba a Déu. Déu és aquell de qui el llibre de la  Saviesa ens diu que és incomparablement millor a tot altre, molt més poderós. Déu és present arreu diem, és ben cert, és present en la seva creació i és present en cada germà i germana, ja que tots hem estat fets fills de Déu. I Déu està present de manera molt principal en la l’Església, que és la seva Església.

Déu està present aquí, entre nosaltres, perquè en reunim en el seu nom, escoltem la seva Paraula i a través del pa i del vi de l’Eucaristia està present de manera admirable i real. Aquest nostre Déu present en la nostra comunitat, reunida en el seu nom i en els sagraments que aquí s’administren, és la nostra fortalesa, és el centre de la nostra vida de fe, de la nostra vida de cristians. 

Una vida, com ens ha dit l’Evangeli segons sant Lluc, que no podem viure endebades. Una vida que l’hem de viure amb un caràcter evangelitzador, amb la il·lusió i l’esperança de fer arribar aquesta gran bona nova que és Crist a tots els qui ens envolten. Hi ha qui és indiferent a Déu, qui el desconeix, fins i tot qui el rebutja per una mala experiència personal, una fe formada poc sòlidament o perquè el dolor de la vida l’ha deixat sense respostes davant de Déu. A tots ells ha d’anar adreçada la nostra tasca evangelitzadora. Evangelitzar és una responsabilitat que és de tots, certament, però que ens uneix també com a comunitat eclesial, i així cada parròquia és una comunitat eclesial i evangelitzadora, com ho és també cada família.

Evangelitzar a través primer que tot de la litúrgia, en les nostres celebracions, acollint al qui hi ve ja sigui constantment o de manera esporàdica. Quantes vegades participar o ser observador d’una Eucaristia no ha atret a algú cap a Crist. Com deia el papa Lleó diumenge passat, cal celebrar l’Eucaristia: «respectant les normes, parant esment a les diferents sensibilitats dels qui hi participen.» (9 de novembre de 2025).

Evangelitzant a través de la catequesis, adreçada als més petits, als joves, als qui s’interessen per la nostra fe, als qui volen constituir una família. Evangelitzant amb la nostra mateixa vida. Vivint amb joia i esperança la nostra fe. La fe a vegades, potser moltes vegades, no és fàcil de viure i encara més difícil de transmetre. Vivim molts cops un entorn indiferent o hostil. 

Com vèncer les dificultats? Com enderrocar murs de mútua incomprensió que ens impedeixen una comunicació fluida i fructífera?  Primer que tot centrant-nos en Crist i en el seu doble manament de l’amor; allò que s’estima, a aquell qui s’estima no se’l pot defugir, ni ignorar, ni encara menys rebutjar. Acollir és el que ens uneix com a comunitat, una comunitat, en aquest cas la parroquial, que té en el rector al col·laborador essencial i insubstituïble. La parròquia sou tots vosaltres, com l’Església universal està formada per tot el poble sant de Déu. En ella cadascú desenvolupa el seu ministeri, un aquell, l’altre l’altra. 

Avui de manera formal el vostre nou rector inicia el seu servei entre vosaltres. Com deia el papa Francesc el vertader poder és servir; un bell pensament que cal que tots tinguem present en el nostre camí de fe cap a Crist. Gràcies Mossèn Marc per la teva disponibilitat, gràcies a vosaltres per aquesta comunitat diversa, activa i integradora. Aquí es respira fe, aquí es veu com feu present a Crist enmig d’una població diversa en origen i tradicions. 

Les comunitats acollint son testimoni viu d'esperança, una esperança entesa com a promesa d'un present i d’un futur en el qual ens reconeguem com a fills de Déu, com a germans i germanes, part d'una família en la qual podem expressar la nostra fe en Crist i participar-ne plenament en la vida comunitària de l’Església. 

Dedicació de la basílica de Poblet

 

Dedicació de la basílica de Poblet

Monestir de Santa Maria de Poblet

13 de novembre 2025

2 Cr 5,6-10.13-6,2, Salm 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

El temple del Senyor era aquell que contenia l’arca conservada en el lloc santíssim, les ales dels querubins significaven que allí sota la seva protecció Déu hi era present. Els temples, com aquesta basílica no son importants per la seva bellesa, per l’art que integren, el que els fa temple del Senyor és acollir la proclamació de la seva Paraula, la presència real del seu cos i de la seva sang i la reunió dels qui amb Crist formem aquest cos que és l’Església reunits en el seu nom. Tot i acollir realment a Crist els temples no deixen de ser tant sols un anunci d’aquell temple que format per pedres vives acabarà per tenir tot el seu esplendor a la Jerusalem celestial.

Cada pedra que ha d’integrar aquest temple definitiu que te a Crist com a pedra angular, ha de ser polida per tal de que encaixi perfectament en l’obra de Déu. Déu no rebutja cap ni una de les pedres, que som nosaltres, però demana de la nostra disponibilitat per poder ser encaixats en el lloc que ens pertoca.

Zaqueu no era a priori un candidat als ulls dels homes a ser una més de les pedres del temple del Senyor, era ric, cobrador d’impostos, malvist per la gent que el coneixia i que no pensaven pas en ell com en un home de Déu. Però quan Crist el veié enfilat a l’arbre, el cridà, com aquell qui agafa un roc amb la intenció de polir-lo fins a convertir-lo en la pedra que encaixarà un cop allisada perfectament en la seva construcció. Cap pedra no es rebutjada, però tota pedra cal que sigui polida per tal de que contribueixi a la consolidació de l’edifici i no pas a la seva inestabilitat.

A Crist tant se li en dona del que pensa la gent, Ell coneix que hi ha al interior de cada cor i és això el que valora. El seu criteri a l’hora d’escollir les pedres i decidir el lloc que han d’ocupar no es basa en el que han fet, en el que tenen o de com les valora la gent; sinó en la seva capacitat de convertir-se i deixar-se treballar per Déu. Un temple viu com és l’Església de Crist, no es pot construir amb material prefabricat, cal que cada pedra, que cadascun de nosaltres es vagi modelant a mans del Senyor. Tots som cridats a ser pedres vives, dúctils a les mans de Déu, a les mans d’aquell que fou la pedra rebutjada pels constructors i que ara és la pedra que corona l’edifici.

No és d’això del que ens parla sant Benet en la Regla? No és aquest el camí que estableix per al monjo? I qui diu monjo pot dir qualsevol cristià. Una comunitat, una diòcesis, la mateixa Església universal està composada per pedres vives, pedres a les que Crist sols demana una cosa, deixar-se treballar per Ell. La pedra més inútil per al temple del Senyor és aquella que ja es considera perfecte, aquella que entorpeix la tasca del constructor i que es nega a pujar per l’escala de la humilitat, aquella que rebutja de caminar tots junts cap a la vida eterna.

També hi ha obstacles en els qui no deixen veure a Jesús, com aquella gentada que li privava la vista a un Zaqueu curt d’estatura, però que volia créixer deixant-se en mans de Crist.

Ho deia el papa Lleó dimarts passat en el CXXV aniversari de la dedicació de l’església de sant Anselm a Roma: «Nosaltres també podrem respondre a les exigències de la vocació rebuda només posant a Crist en el centre de la nostra existència i de la nostra missió, partint d'aquest acte de fe que ens fa reconèixer en Ell al Salvador i cercant-lo en l'oració, en l'estudi, en el compromís d'una vida santa.» (11 de novembre de 2025).

En el temple Crist es dona a nosaltres sota les especies del pa i el vi, i així es converteix veritablement en el Pa de vida i en la beguda de salvació i nosaltres passem a ser pedres vives del veritable temple del Senyor, d’aquell temple que ja mai no coneixerà ni la destrucció ni la materialitat. Els homes vivim de la veritat i la veritat és una Persona que ens parla i a la que li parlem; Crist.

L'Església esdevé aleshores el lloc de la trobada amb el Fill del Déu viu, i així és també el lloc de trobada entre nosaltres. Aquesta és la joia que Déu ens dona. Ell s'ha fet un de nosaltres, nosaltres com Zaqueu podem gairebé tocar-lo i Ell viu per nosaltres i entre nosaltres. El goig de la conversió és la resposta a l’escolta de la bona nova.

Deixem-nos treballar per esdevenir pedres vives d’aquell temple espiritual que ja mai no patirà la temporalitat i que té a Crist per pedra angular. Sols aquest temple és realment la casa de Déu i la porta del cel, on podrem adorar-lo en esperit i en veritat per sempre més.

Deixant-nos en mans de Déu la nostra vida es transforma en vertadera vida. El que es realitza visiblement en aquests murs s’acompleix espiritualment en nosaltres.

Déu és arreu diem i és ben cert, però en el temple Déu s’acosta més a nosaltres, ell Jesús, el mitjancer de la nova aliança és el Déu que és al nostre costat sempre, en qualsevol ocasió, per més que nosaltres, inconscients, ens vulguem allunyar d’Ell.

Afanyem-nos a baixar de pressa de l’arbre de les nostres limitacions, dels nostres pecats per ta de preparar el nostre interior perquè Jesús ens crida i vol quedar-se a casa nostra; vol que la salvació entri als nostres cors i que adorarem a Déu en esperit i en veritat.

La salvació hi entrarà si ens deixem polir per Crist amb aquell bon zel del que ens parla sant Benet.

Eucaristia pels difunts de l’any 2024

 

Eucaristia pels difunts de l’any 2024

Basílica de Sant Feliu a Girona

Dimecres 12 de novembre de 2025

Lm 3, 17-26; Salm 22 i Lc 23, 44,46,50,52-53

El profeta Jeremies ens diu a sí mateix: «No tinc futur ni esperança.» Podria ser aquest el nostre estat d’ànim davant la mort, la nostra i la dels nostres éssers estimats i amics.

La mort apareix davant dels nostres ulls en un moment o altre, sempre a desgrat, moltes vegades de manera imprevista, quan res no fa pensar que viurem aquesta experiència i d’altres vegades la vivim unida a una llarga experiència de dolor.

A vegades la podem veure com un càstig i d’altres fins i tot com un alliberament davant del dolor del món.

La mort forma part de la vida, sembla aquesta afirmació contradictòria, però si hi pensem bé de la mort ningú no s’evadeix, fins i tot s’ha dit molts cops que a tots ens iguala, perquè és cert que tots morim i que com diu l’Escriptura «Vaig sortir nu de les entranyes de la mare i nu hi tornaré. El Senyor ho dona, ell mateix ho pren.» (Jb 1,21).

O per dir-ho en paraules del papa Francesc en un to més planer: «Mai he vist, darrere d'un cotxe fúnebre, un camió de mudances! Ens n’anirem sols, sense res en les butxaques del sudari: res. Perquè el sudari no té butxaques.» (9 de febrer de 2022).

Ens n’anem sols en cert sentit i sí que és així, però marxem sense res a les butxaques perquè allò de més valuós, el nostre amor, el deixem als qui ens han estimat i hem estimat. L’amor no mor mai, diem, i és ben cert perquè darrera l’amor hi ha Déu, perquè Déu és amor.

El seu amor és tan gran que es va fer home per morir com nosaltres i morint poder vèncer la mort des de dins mateix de la seva naturalesa. Recordem allò que proclamem en el Credo, que Crist després de ser crucificat i de morir a la creu, davallà al regne de la mort i des d’allí ressuscità i ressuscitant ens obri també a nosaltres les portes de la vida eterna.

Crist va morir vertaderament. Aquest article de la nostra fe és el que ens obre la porta de l’esperança. «Per la fe en la resurrecció nosaltres podem mirar a l'abisme de la mort sense que la por ens aclapari.» (Papa Francesc 9 de febrer de 2022).

Si tenim la certesa de que hem de morir, si estem certs de que els nostres estimats han mort, hem de tenir la mateixa certesa de que ells i nosaltres participarem de la resurrecció de Crist.

Aquesta realitat que sabem per la fe ens posa davant de la mort l’evidència de que moltes qüestions mundanes amb la mort es redimensionen.

Preguem avui pels nostres germans i germanes difunts, especialment els que han mort al llarg d’aquest darrer any. La seva absència ens entristeix però ens cal mirar més enllà, mirar amb els ulls de la fe sempre esperançats i així podrem veure la llum d’aquella vida que avui demanem pels nostres difunts i que demanem també un dia per a nosaltres.

Com serà tot això és aquest un gran interrogant que ens surt al pas, fins i tot la manca de respostes concretes ens neguiteja. Sols la confiança en Crist per la fe ens obre una nova perspectiva, sabem que Ell viu eternament, aquell home que moria sol i abandonat a la creu va sortir del sepulcre i Ell és la nostra esperança.

«Aquesta “esperança futura” anima el nostre record i la nostra oració en aquest dia. No es tracta d'una il·lusió que serveix per a mitigar el dolor per la separació de les persones estimades, ni tampoc un simple optimisme humà, sinó de l'esperança fundada en la resurrecció de Jesús, que ha vençut a la mort i ha obert també per a nosaltres el pas cap a la plenitud de la vida.» (Lleó XIV 2 de novembre de 2025).

Aquesta esperança és la que ens mou a pregar pels nostres difunts. No és simple enyorança, és fe en Crist mort i ressuscitat, certs de que l’amor venç a la mort, aquell amor que ens reunirà un dia amb els nostres estimats.

Un amor que ve de Déu que tant ens estima. Mentrestant ara i aquí la nostra pregària ens uneix als difunts, ens acosta a ells, en l'espera de trobar-los novament en l'alegria de l'eternitat que Crist ens ha promès i en la que creiem.

Sant Martí de Tours

 

Sant Martí de Tours

Parròquia de Sant Martí de Tours a l’Armentera

Dimarts 11 de novembre 2023

Is 61, 1-3; Salm 88 i Mt 25,31-40

Sant Martí de Tours, la festa del qual celebrem i que teniu com a patró, fou un d’aquells que reconegueren a Crist en el qui te fam, el qui te set, el qui és foraster, el qui va despullat, el qui està malalt, el qui està a la presó o el qui te fred. Aquell oficial de l’exèrcit de Roma ho tenia tot per viure amb comoditat, estava ben servit i tenia una posició social que als ulls de molts era envejable. Què el feu posar en risc tot allò fins al punt de perdre-ho? Crist.

L’encontre amb Crist el feu canviar de vida, un encontre inesperat, fins i tot discret. Quan anant de camí es creuà davant d’ell aquell home enfredorit, amb els seus ulls no veié res més que això, un home. Però que li havia sortit al pas era de fet el mateix Crist. Per això tot i seguir la tradició militar del seu pare i havent ingressat de ben jove a la guàrdia imperial romana, ja mentre formava part de l'exèrcit, es va convertir al cristianisme i va ser admès com a catecumen. Fou llavors quan al voltant de l'any 337, trobant-se a Amiens, al nord de França, va veure aquell home recolzat al costat de la porta de la ciutat, i en veure’l en aquelles condicions, espasa en mà, va dividir la seva capa en dues parts: una meitat la va conservar per respecte a qui la hi va donar, que era l'Imperi, mentre que amb l'altra va cobrir el cos gelat del captaire, perquè s’escalfés.

Aquesta experiència seva de deseiximent que per a ell passà com a desapercebuda, tingué aviat un sentit molt més profund ja que explica la seva història que al vespre se li aparegué el mateix Crist per dir-li que darrera d’aquell home que patia fred, hi era ell mateix. Pot ser una manera d’explicar-ho o per ser una realitat més profunda, però el relat ens mostra de manera ben evident allò que digué Jesús mateix: «tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.» (Mt 25,40).

Els sants no son éssers extraordinaris, fets d’una altra pasta que nosaltres; son homes com ho som nosaltres, amb els seus defectes i les seves virtuts, homes i dones que al llarg de la vida tenen encerts i cometen errors. Què els fa doncs tan especials? Doncs precisament haver reconegut a Crist en el patiment dels germans i germanes. Per això ens son exemples, per això els podem arribar a imitar. Com escriu el profeta Isaïes: L'Esperit del Senyor reposa sobre d’ells, son els ungits del Senyor i és Crist qui els empeny a portar la bona nova als pobres, a curar els cors desfets, a proclamar la llibertat, a consolar als tristos; en definitiva a ser missatgers del Regne de Déu enmig del món. Fou la força de l’Esperit la que el portà a sant Martí, després de rebre el baptisme a renunciar a la milícia, a unir-se als deixebles de Sant Hilari de Poitiers i a construir un monestir, el primer construït a Europa, on va viure com a monjo fins a rebre el sacerdoci i ser escollit bisbe de Tours, dedicant-se plenament a l'evangelització.

La seva vida fou a la fi una vida ben allunyada del que havia de ser, una vida de renúncia i de conversió i no de confort. Allunyà d’ell tot allò que per als altres era motiu de desig i visqué tant sols per Déu i pels germans. Tot esdevingué a través d’aquell pobre que li havia sortit al pas, en ell no hi havia aparentment res més que un home més, un més del rebuig del món; en ell hi havia però el rostre de Crist, com hi és en cadascun de nosaltres, en cada home i en cada dona. En sant Martí s’acomplí ben bé allò que escriu el papa Lleó: «una Església que reconeix en els pobres el rostre de Crist i en els béns l’instrument de la caritat.» (Dilexi te, 47).