Tots Sants
Catedral de Girona
Dissabte
1 de novembre 2025
Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo
3,1-3 i Mt 5,1-12a
Jesús veu les multituds que el segueixen,
puja en una muntanya, s’asseu; els deixebles i els qui el segueixen se li acosten
i Ell es posa a parlar tot instruint-los. Aquella gent seguia a Jesús, uns per
tal de veure’l fer miracles, d’altres per escoltar el que deia aquell
predicador que anava adquirint tanta fama i uns altres, segurament els més
pocs, per escoltar els seus ensenyament i seguir-los.
És aquest ensenyament de Jesús el
que han seguit els sants; sants reconeguts per l’Església, que han tingut
seguidors per haver destacat pel seu ensenyament, per la seva doctrina, pel seu
servei als pobres o haver fundat institucions dedicades a l’Església i a la
cura dels germans; i sants anònims, de la porta del costat, que han
passat desapercebuts als ulls dels homes, però no pas als ulls de Déu.
La vida d’uns i d’altres, coneguda
o desconeguda, ens és a nosaltres un exemple i un model. Exemple perquè s’han mantingut
fidels a la vocació rebuda, exemple perquè han estat capaços de superar les
dificultats del camí de la fe. Un camí que no està pas exempt de dificultats,
ans al contrari, un camí, com tota vida humana, amb neguits, angoixes i nits
fosques. Un camí però on la confiança amb la força que ens ve de Déu els ha permès
vèncer la dificultat i la temptació.
Els sants son aquells que perseveren,
aquells que tenen paciència, aquells que no es rendeixen. No son homes i dones
perfectes; pateixen com tot ésser humà, tenen a vegades dubtes, com sant Tomàs,
a vegades arriben a negar a Crist, com sant Pere, a vegades venen d’un camí
errat on fins i tot perseguien als seguidors de Crist, com sant Pau, a vegades han
tingut una part de la seva vida ben allunyada del que vol Déu, com sant Agustí,
a vegades han recorregut nits ben fosques, com sant Joan de la Creu o santa
Teresa de Calcuta, a vegades han hagut de patir la incomprensió, com sant
Francesc d’Assis i moltes vegades han estat perseguits i morts a causa de
Crist, com els màrtirs dels primers segles del cristianisme i també els d’avui.
Ens son tots ells models, no per
ser perfectes en qualsevol moment de la seva vida, sinó precisament perquè han
hagut de lluitar per mantenir la fe i seguir endavant. Ells provenen de tots els pobles, parlen
diverses llengües, son de totes les races, de totes les nacionalitats. Déu,
quan crida a la santedat, no fa accepció de persones, perquè la crida a la
santedat és universal.
Déu vol que tothom se salvi, que
tothom sigui sant, per això va enviar al seu Fill, per això aquest es va fer
home, va predicar la bona nova, va patir, va morir, va ressuscitar i va pujar
al cel retornant a la dreta del Pare.
Crist ens obre camí cap al Regne i
aquest camí l’han seguit ja una multitud, una multitud tant gran que ningú no
la pot comptar i que ni nosaltres mateixos arribem a conèixer el seu nombre.
Per això dediquem aquesta solemnitat a celebrar-los.
Han passat desapercebuts als
nostres ulls perquè Déu considera sants els qui estant de dol, els qui son
humils, els qui tenen fam, als qui tenen set de justícia, els qui son pobres,
els qui son compassius, els qui son nets de cor, els qui posen pau i els qui
son perseguits. Ens han passat desapercebuts, perquè no prestem atenció al dolor
dels altres, a la fam dels germans, a la necessitat de justícia i de pau de
tanta gent i deixem de banda massa sovint la compassió, la netedat de cor o la
humilitat. Si fossin aquests realment els valors que moguessin la nostra
societat, uns valors basats en l’amor a Déu i l’amor als altres, tanta santedat
anònima no ens hauria passat desapercebuda al llarg dels segles. Com escriu el
papa Lleó XIV: «L’amor
cristià supera qualsevol barrera, apropa els llunyans, reuneix els estranys,
familiaritza els enemics, travessa abismes humanament insuperables, penetra als
racons més ocults de la societat.» (Dilexi te, 120).
La santedat és la participació
plena en la filiació divina i ser fills de Déu és veure’l tal com és i veure’l
i conèixer-lo plenament és ser sants. No és aquest un camí fàcil, però és un
camí possible de recórrer amb l’ajut de Déu i la força de l’Esperit. Un camí
que demana del nostre esforç, cert, però sobretot de la confiança en l’ajut que
ens ve de Déu. Per nosaltres mateixos res no aconseguim, amb Déu al costat tot
és possible.
Com ens diu el papa Lleó XIV: «Cal alimentar l’amor i les
conviccions més profundes i això es fa amb gestos. Romandre en el món de les
idees i les discussions, sense gestos personals, assidus i sincers, seria la
perdició dels nostres somnis més preuats.» (Dilexi te, 119). I quin
somni més preuat hi pot haver per a nosaltres, que arribar a formar part dels
qui estant prop de Déu?
Demanem avui a tots els sants, a
tots aquells qui han arribat ja al costat del Pare, que intercedeixen per
nosaltres, que aprenguem de la seva vida i del seu exemple a superar les pedres
d’ensopec que ens surten al pas quan recorrem el camí de la fe, que aprenguem d’ells
a confiar en el Senyor i en el seu ajut, amb humiliat i netedat de cor.
Com escrivia el papa Francesc: «Quan escrutem davant Déu els camins de la vida, no hi ha espais que quedin exclosos. En tots els aspectes de l'existència podem continuar creixent i lliurar-li alguna cosa més a Déu, fins i tot en aquells on experimentem les dificultats més fortes. Però fa falta demanar-li a l'Esperit Sant que ens alliberi i que expulsi aquesta por que ens porta a vedar-li la seva entrada en alguns aspectes de la pròpia vida. El que ho demana tot també ho dona tot.» (Gaudete et exultate, 175). Que així sigui per a tots nosaltres.