Presentació del llibre Tria
la vida.
Una invitació a
moure’s amb llibertat als plans de Déu
de Mn. Gerard Jiménez Clopés
Girona Casal bisbe Cartañà
Dissabte 30 de maig de
2026
Avui ens reunim per presentar un
llibre, això sempre és un motiu de joia encara més quan aquest llibre neix del
cor d’un sacerdot i neix amb voluntat d’ajudar i alhora d’arribar al cor de
moltes persones. Tria la vida. Una invitació a moure’s amb llibertat als
plans de Déu no és simplement una obra d’espiritualitat més; és una
proposta per viure la fe, per viure la fe cristiana encarnada en el dia a dia,
és una proposta fresca, amena i vital, una invitació profunda a redescobrir la
llibertat cristiana com a camí de plenitud, de confiança i d’alegria.
L’autor que ens convoca és Gerard
Jiménez Clopés, un sacerdot gironí de 37 anys, incardinat a la prelatura de
Opus Dei, que des de l’any 2013 treballa a Roma, a la cúria prelatícia, un home
dedicat especialment a qüestions de formació espiritual, que va ser ordenat
sacerdot l’any 2017 a Roma, juntament amb altres preveres de diversos països
pertanyents també a l’Opus Dei.
I potser vostès es podrien preguntar
què hi fa el bisbe de Girona presentant aquest llibre, doncs ho faig primer que
tot perquè Mossèn Gerard m’ho va demanar ja fa uns quants mesos, ho faig perquè
Mossèn Gerard és gironí, com jo també ho soc ara i amb aquestes dos arguments
potser n’hi hauria prou per justificar-ho. Però voldria afegir-ne dos més: la
temàtica i una idea de fons més profunda que em sembla essencial: la comunió
eclesial.
La temàtica és, encara que potser no
ho sembli, que aquesta llibre toca un tema ben proper a la meva vocació
monàstica: caminar amb Crist és el que mou una vocació, la de qualsevol cristià
certament, però la d’un monjo molt especialment. La raó de fons crec que tot i ser evident cal
que la manifesti, Mossèn Gerard i jo treballem pel mateix “amo”, sembla simple
i fàcil de dir-ho o de formular-ho, però sovint oblidem que la comunió no és
que sigui important dins de l’Església, sinó que és fonamental, és a dir un
fonament sense el qual la casa s’ensorraria. Des de que soc a Girona he anat
coneixent la tasca de l’Obra en aquesta diòcesis, tant pel que fa al món de
l’ensenyament, que és evident, com en el terreny de la direcció espiritual en
un ampli sentit del terme. Aquí hi he trobat uns preveres i uns membres
arrelats al territori, que ens donen un cop de mà sempre que cal i que porten a terme una tasca meritòria i que agraïm des
de l’Església de Girona, de la quual tots plegats formem part.
Ara anem al llibre. Dir-los-hi que
els hi recomano, es llegeix amb facilitat, ens aporta conceptes que ens
ajudaran de ben segur com a cristians i una cosa més important, arriba al cor.
El llenguatge és planer i alhora profund perquè parla de coses profundes,
perquè què hi pot haver més profund que la relació de l’home amb Déu? Això
succeeix perquè parlar d’aquest llibre és parlar també d’un itinerari personal,
d’un camí vocacional concret, d’una vida d’un cristià cridat al sacerdoci des
d’un carisma determinat.
Mossèn Gerard forma part d’una
generació de sacerdots que han crescut en un món ja ben marcat per la
velocitat, la incertesa i la fragmentació interior, però que han descobert en
l’Evangeli una proposta radicalment actual. La seva experiència a Roma,
treballant en l’acompanyament i la formació espiritual de moltes persones
d’arreu del món, dona al llibre una mirada universal, però alhora molt concreta
i humana. Aquest és un llibre que truca a la porta de cada lector i ho fa per
interpel·lar-lo amb serenor i amb confiança.
El títol mateix ja és tota una
declaració d’intencions: Tria la vida. Aquestes paraules ressonen
directament del llibre del Deuteronomi: “Et poso al davant la vida i la mort…
tria la vida”. És una crida bíblica que travessa els segles i que avui continua
essent profundament actual. En un temps en què moltes persones experimenten
desorientació, cansament interior o la sensació d’anar arrossegades per
circumstàncies externes, aquest llibre recorda que la vida cristiana no és una
presó de normes ni una suma d’obligacions, sinó una resposta lliure a un Déu
que estima primer.
Una de les grans aportacions del
llibre és precisament la manera com presenta el concepte de llibertat. Sovint
la cultura contemporània identifica llibertat amb absència de límits, amb
autonomia absoluta o amb la possibilitat de decidir-ho tot sense referències
externes. Però l’autor planteja una pregunta molt més profunda: som realment
lliures quan simplement seguim els nostres impulsos? O potser la veritable
llibertat neix quan descobrim qui som i per a què hem estat creats?
Aquí hi ha un dels fils conductors de
l’obra: la idea que els plans de Déu no limiten, no esclafen la persona o la
seva llibertat, sinó que la despleguen. Déu no cerca competir, limitar o
treure’ns la nostra llibertat; la fa possible. No imposa des de fora un destí
arbitrari, sinó que ens crida a cadascú a descobrir la nostra vocació més
autèntica.
Aquesta mirada connecta profundament
amb l’espiritualitat de sant Josepmaria Escrivà i amb el missatge central de la
santedat enmig del món, descobrir Déu en la vida ordinària, en el treball, en
les relacions familiars, en les alegries i dificultats quotidianes. Però el
llibre no es dirigeix només a persones vinculades a aquesta espiritualitat; té
un to obert, dialogant i molt accessible. Parla a qualsevol persona que es
pregunti pel sentit de la seva vida.
L’estil del llibre és especialment
destacable. No és un text acadèmic ni distant. Mossèn Gerard escriu amb
proximitat, amb llenguatge clar, amb sensibilitat pastoral i amb una notable
capacitat per unir profunditat teològica i experiència humana. Hi ha reflexions
que neixen clarament de moltes hores d’escolta, d’acompanyament espiritual i de
pregària. D’altres que neixen directament de la seva pròpia vivència
espiritual, del seu camí vocacional i ministerial.
A més, el llibre té una qualitat molt
valuosa: no idealitza la vida cristiana. No la presenta com un camí fàcil ni
ingenu. Hi apareixen també les pors, les resistències interiors, els moments de
dubte, la dificultat de confiar. Però precisament aquí rau la seva força, en el
seu realisme: mostrar que la fe no elimina la fragilitat humana, sinó que
l’il·lumina i la transforma des de dins.
En aquest sentit, el llibre pot
ajudar tant a joves com a adults, a les persones que es troben davant de decisions
importants —vocacionals, professionals, afectives— i que sovint viuen
paralitzades per la por d’equivocar-se, que no han après a discernir i a
reconèixer la veu i la voluntat de Déu. L’autor recorda que la vida no es
construeix des de la por, sinó des de la confiança. I que Déu no juga a
amagar-se darrere d’enigmes impossibles, sinó que acompanya pacientment cada
camí humà.
També és significatiu que un sacerdot
relativament jove escrigui avui sobre aquests temes amb serenor i esperança. En
un context social on sovint la veu de l’Església és percebuda amb distància o
sospita, llibres com aquest mostren una altra cara: la d’una Església que
acompanya, que escolta, que proposa sense imposar, com deien tant el papa Benet
XVI com el papa Francesc, i que continua creient profundament en la grandesa de
la llibertat humana, que és obra de Déu, no ho oblidem pas, és Déu qui ens ha
fet lliures tot i que Ell mateix corri els risc de que li diguem “no”, de que
el neguem o l’ignorem.
La trajectòria de l’autor ajuda a
entendre aquest enfocament. El seu treball a Roma, vinculat a la formació
espiritual dins la prelatura, l’ha situat en contacte amb realitats molt
diverses, cultures diferents i inquietuds profundament contemporànies que l’han
ajudat acréixer espiritualment. Aquesta experiència universal dona amplitud al
llibre, però sense perdre mai el to personal i proper.
Voldria ara destacar set aspectes
concrets, sense revelar-los res que els pugui treure les ganes de llegir-lo:
Primera idea: El concepte de complicitat
amb el que Mossèn Gerard arrenca des de la seva vivència personal amb la seva
avia. Aquest concepte “complicitat” defineix bé la nostra relació amb Déu i la
relació entre la seva voluntat i la nostra llibertat. Col·laborar en el pla que
Déu té per a nosaltres des de la nostra llibertat, exercint-la, és tenir
“complicitat” amb Déu. Perquè no es pot plantejar de cap manera que davant
d’una crida, d’una proposat de Déu negar-nos-hi signifiqui exercir la nostra
llibertat i assumir-ho signifiqui haver renunciat a la nostra llibertat, al
menys s’ha d’admetre per part de tots que dir “sí” o dir “no” són dues
possibilitats igualment lliures i que per tant dir “sí” significa exercir
igualment la llibertat, aquesta llibertat “còmplice”.
Una segona idea: Un cristià que
habitualment busca complir la voluntat de Déu i que ha pogut descobrir que li
demana Déu amb bastanta precisió, experimenta quan diu “sí” que en realitat el
camí encara està per fer. És aquesta una
idea totalment en línia amb la Regla de sant Benet que planteja la vida
monàstica com un camí, la meta del qual és la vida eterna però no sols
concebuda individualment, sinó com a comunitat. Aquell “el qual ens dugui tots
junts a la vida eterna” significa això, un camí recorregut en comunió. Per això
ben bé podem dir, com Mossèn Gerard, que amb els altres, al costat dels altres,
aconsellats pels altres hi veiem millor.
Una tercera idea: la llibertat humana
no és un efecte colateral del pla de Déu, com una cosa tolerada però no
desitjada, com un mal menor; la llibertat és un factor important,
consubstancial diria jo, volgut per Déu per a dur a terme el seu pla. Realment
és Déu qui ens ha creat, qui ens ha fet lliures, per tant la llibertat humana
no és destorb per Déu, perquè és Ell qui ens ha fet així i no pas per
casualitat sinó volgudament. Ara bé això, com bé afirma Mossèn Gerard. No vol
pas dir que sigui fàcil d’assumir, perquè l’equació: resar + fer + Déu no
sempre significa un bon resultat. Adaptar-nos al pla de Déu i respondre-hi
demana d’una altre concepte clau: “confiança”. Mossèn Gerard ens parla de sants
confiats: Sant Felip Neri, sant Martí de Tours, santa Teresa de Lisieux o sant
Joan Maria Vianney.
Una quarta idea. La unicitat de la
criatura humana. Som únics, cadascun de nosaltres i Déu aprecia la nostra unicitat i en gaudeix.
Per això amb la nostra llibertat i la nostra personalitat podem fer millor el
lloc que ens envolta i podem agradar així al Senyor que ens diu: «Alegra’t de
ser qui ets, el teu nom està inscrit en el cel.»
Una quinta idea: Podem guanyar
batalles espirituals amb la nostra lliure audàcia còmplice de Déu sols si alcem
la mirada. La expressió no pot ser més actual, és el lema de la visita del papa
Lleó XIV i està basada en la creu de Gaudí de la Sagrada Família la qual per
ser vista cal que alcem la mirada. «Contemplar la creu és la millor medicina
per a no ofegar-nos en l’amargor i experimentar els límits de l’existència»,
escriu Mossèn Gerard.
Alçar la mirada és també sortir del
nostre egocentrisme i exercir la nostra llibertat en la bona direcció: la de
Déu i la dels altres fent coses grans, perquè la grandesa, fer coses grans, com
escriu Mossèn Gerard no depèn de emprar molt de temps o molts diners, depèn de l’amplada
i de la profunditat dels nostres cors.
Una sisena idea: la cruesa de la
vida, les dificultats que ens semblen que tot ho espatllen i Mossèn Gerard fa
referència al poema d’Antonio Machado sobre l’om vell. Ens deia el papa Lleó
XIV quan ens va rebre als seminaristes de Catalunya que a vegades com un arbre
mort ens mantenim dempeus, però de fet és sols aparença, no hi ha vida dins
nostre. Cal saber afrontar el factor temps que a vegades sembla un camí
impracticable i ens deixa secs. Però, com diu Mossèn Gerard, el temps és també
una criatura de Déu que de fet ens sosté i encoratja el nostre recorregut.
Una setena i darrera idea: l’amplada
del camí. Sant Benet escriu a la seva Regla que «Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. En instituir-la,
no esperem haver d'establir res d'aspre, res de feixuc. Però si mai, seguint el
dictat d'una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels
vicis o per a conservació de la caritat, no abandonis de seguida, esfereït de
terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret.
Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s'eixampla el cor i
es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l'amor.»
(RB Pròleg 45-49). A vegades el camí ens sembla estret, que no hi haurà manera
de passar-hi, podríem dir que no ens ho veiem en cor. Confiança, perseverança i
complicitat i segurament o bé el camí s’eixamplarà o bé no és tant estret com
creiem.
En definitiva, Tria la vida és
un llibre que no només ha de ser llegit, sinó també o sobretot meditat. Un
consell, llegeixin-lo d’una tirada, com cal fer sempre amb un llibre, perquè
així l’ha concebut el seu autor: però no l’amaguin massa, gaire lluny, perquè
recordaran de tant en tant o sovint, alguna cosa del que diu i els caldrà
tornar a agafar-lo i rellegir una o altra part. Perquè tot ell és una invitació
a aturar-se, a escoltar-se interiorment i a redescobrir que la vida cristiana
és, abans que res, una aventura de llibertat i d’amor.
Potser la gran pregunta que deixa
oberta és aquesta: què passa quan una persona deixa de viure defensant-se de
Déu i comença a confiar-s’hi? Què passa quan entén que els plans de Déu no són
una amenaça, sinó una promesa de plenitud? Són les preguntes de tot aquell que
respon “sí” a una crida vocacional, sigui la que sigui.
Per això mateix aquest llibre intenta
respondre-hi no amb teories abstractes, sinó amb una proposta existencial: la
de qui ha descobert que només es perd la vida quan un no s’atreveix a donar-la.
Finalment agrair-li a Mossèn Gerard,
ho diu un deixeble de sant Bernat ara ja desinhibit per citar-lo quan el papa
Lleó XIV no se n’està de citar sovint a sant Agustí, un punt: posar com a
exemple a Maria, a la Mare de Déu, vertader model per a tots en qualsevol
moment.
Bé, voldria haver contribuït amb
aquestes paraules al paper que crec que ha de tenir qui presenta o parla sobre
un llibre, fer venir ganes de llegir-lo, perquè els llibres en una prestatgeria
sense interactuar amb el lector són lletra morta, sols cobren vida quan els
llegim.
Felicitats, Mossèn Gerard, per
aquesta obra i gràcies per recordar-nos, amb profunditat i senzillesa, que la
fe cristiana continua essent avui una crida vibrant a viure amb plenitud, amb
llibertat i amb esperança. A partir d’aquest doble factor; l’amplitud de la
voluntat de Déu i l’amplitud de la llibertat humana dins dels plans de Déu.
Que tinguin una bona i profitosa lectura i que el fruit d’aquesta sigui acostar-nos més a Déu, com va fer Maria.