Diumenge
després de Pentecosta
Solemnitat
de la Santíssima Trinitat / Cicle A
Trobada
de l’Associació Sant Llorenç per a la promoció de diaques permanents
Santa
Maria de Porqueres
Dissabte
30 de maig de 2926
Ex
34,4b-6.8-9; Salm Dn 3,52a.52b.53.54.55.56; 2C 13,11-13 i Jo 3,16-18
Estar
contents, ferms, animant-nos els uns als altres, vivint en pau i ben avinguts
és garantia de que el Déu de la pau i de l’amor és amb nosaltres. El mateix Déu
que es definia com a compassiu i benigne, lent per al càstig i fidel en l’amor
davant de Moisès. Aquest Déu que estima tant al món que ens ha donat al seu
Fill únic, per tal de que no es perdi cap dels qui creuen en Ell, el nostre Déu
no va enviar al seu Fill al món per condemnar a ningú, sinó per salvar a tots.
La vertadera condemna és no reconèixer a Déu, perquè això significa viure sense
esperança i no hi ha res pitjor que viure desesperançats, fixats tant sols en
el que tenim com a més immediat, sense veure-hi més enllà.
És d’aquesta esperança de la que heu de donar noticia, vosaltres que avui us reuniu aquí formant aquest nombrós grup que representeu a tots aquells que en les diòcesis amb seu a Catalunya exerciu el ministeri del diaconat permanent. No és pas el diaconat un càrrec honorífic, ni una simple ajuda pràctica per a una o altra parròquia, no és el diaca permanent el “suplent” del prevere en espera de que el Senyor ens enviï més vocacions sacerdotals, no sou una mena de solució provisional, com tampoc ho són els ministres de la Paraula. El diaconat permanent és una vocació per sí mateixa, una crida divina, una forma concreta de seguir a Jesucrist i de servir a l’Església, és a dir a la comunitat de batejats sense oblidar la tasca evangelitzadora que tots com a cristians tenim encomanada per fer arribar l’Evangeli a tots. Heu estat escollits pel Senyor d'entre el poble per a servir al seu poble, heu acceptat un ministeri i acceptant-lo heu acceptat configurar la vostra vida a la de Crist, aquell que no va venir per ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per molts.
L'Església, des dels mateixos inicis va entendre que calia aquest ministeri. En el llibre dels Fets dels Apòstols, que en aquestes darreres setmanes de Pasqua hem llegit, hem vist com va sorgir el servei diaconal quan les comunitats creixien i apareixien necessitats concretes entre els pobres, les vídues i els més vulnerables. Els Apòstols van escollir homes plens de l'Esperit Sant i de saviesa per a servir a la taula i cuidar dels més necessitats. Servint als qui més els calia ser servits servien al mateix Crist ja que allí on l’amor esdevé servei, allí hi ha Crist. El diaca permanent recorda constantment a l'Església que la fe no pot separar-se de la caritat. L’Església ha de celebrar bellament la litúrgia, certament, però si oblida als pobres deixa de ser l’Església de Crist. Una comunitat que escolta la Paraula però no la converteix en obres concretes de misericòrdia corre el risc de quedar-se limitada a pronunciar discursos buits. Per això el diaca ocupa un lloc tan significatiu: proclama l'Evangeli, predica, bateja, beneeix matrimonis, acompanya a les famílies, visita malalts, atén els pobres i anima la caritat. El diaca és un signe visible de Crist i això en temps marcats per l'individualisme, la indiferència i la cerca obsessiva de l'èxit personal esdevé un testimoni fonamental de Crist en el món. Si avui el món ens ensenya que el més important és dominar, acumular riquesa i prestigi; Jesús inverteix completament aquesta lògica ja que per a Ell el més gran és el que serveix; el primer és el darrer i el veritable mestre és el qui renta els peus als deixebles.
Ningú pot servir veritablement si abans no aprèn a conèixer al Senyor; un dels perills del ministeri, sigui diaconal o sacerdotal, és l’activisme; fer moltes coses, córrer d'un cantó a un altre, organitzant, coordinant però sense tenir temps per al Senyor. Els diaques permanents, com ho ha de ser tot cristià, però vosaltres com a ministres ordenats de manera especial, heu de ser homes de pregària, de contacte sovintejat i profund amb la Paraula i participants actius en l’Eucaristia i el sagrament de la penitència. Sense oblidar però que el diaconat permanent té una dimensió familiar que el caracteritza i el defineix. La gran majoria dels diaques permanents esteu casats, i això converteix les vostres llars en part del vostre ministeri. La família, l’esposa, els fills o els nets no poden ser mers espectadors externs; formen part també del vostre camí vocacional. El testimoniatge dels vostres matrimonis, de les vostres famílies esdevé una predicació silenciosa però alhora efectiva.
En la nostra societat moltes famílies sofreixen divisions, ferides i desesperança. En aquest món on la família està sotmesa a tant sotracs, per això la llar d'un diaca ha d’esdevenir aquella Església domèstica de la que parlava ja fa anys sant Pau VI a Natzaret: «Lliçó de vida domèstica. Ensenyi Natzaret el que és la família, la seva comunió d'amor, la seva senzilla i austera bellesa, el seu caràcter sagrat i inviolable; ensenyi el dolç i insubstituïble que és la seva pedagogia; ensenyi el fonamental i insuperable de la seva sociologia.» (5 de gener de 1964).
Donem gràcies a les vostres esposes i famílies, perquè el seu suport i la seva paciència són fonamentals per la vostra tasca. A vegades pensem que servir significa fer coses extraordinàries, però l'Evangeli ens mostra que escoltar amb paciència, visitar a un malalt, acompanyar a qui sofreix, compartir el pa, oferir temps o perdonar, si neixen de l’amor fan que el servei del cristià no sigui assistencialisme fred ni simple filantropia Com deia el papa Francesc: «Podem caminar quant vulguem, podem edificar moltes coses, però si no confessem a Jesucrist, alguna cosa no funciona. Acabarem sent una ONG assistencial, però no l'Església, l’Esposa del Senyor.» (14 de març de 2013).
Atreviu-vos a dir que el vostre servei ve de Déu, que us l’ha encomanat l’Església i alimenteu-lo amb la Paraula, la pregària, l’Eucaristia i la fe viscuda en les vostres famílies, no us avergonyiu mai noi de l’Evangeli ni de Crist. Com escriu el papa Lleó XIV: «el ministeri del diaca permanent, configurat amb Crist Servent, és signe viu d'un amor que no es queda en la superfície, sinó que s'inclina, escolta i es lliura. La bellesa d'una Església formada per preveres i diaques que col·laboren, units per la mateixa passió per l'Evangeli i atents als més pobres, es converteix en un testimoniatge lluminós de comunió. (...) El ministeri diaconal, especialment quan es viu en comunió amb la pròpia família, és un do que cal conèixer, valorar i secundar. El servei, discret però essencial, d'homes dedicats a la caritat ens recorda que la missió no es compleix amb grans gestos, sinó units per la passió pel Regne i amb la fidelitat quotidiana a l'Evangeli.» (Una fidelitat que genera futur, 18).